Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.

Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut

La terra dels irreductibles sards...

L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.

La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo

L'origen de la "llegenda negra"

Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.

La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir

Murals que expliquen el món

La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. 

Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.

A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo

Informacions pràctiques

Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui 

Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars

Una passejada que combina passat i natura en un dels paisatges més agradables de Sardenya.

Dels milers de llocs que conserven vestigis del ric passat de Sardenya, n'hi ha un que aconsegueix concentrar pràcticament tots els períodes històrics de l'illa, des del temps dels nurags fins a l'època moderna: la península del Sinis. Aquest indret, ubicat al sud de Cabras i del turó de Mont'e Prama, s'endinsa entre el Mar Mediterrani i el golf d'Oristany, configurant un braç de terra que s'allargassa fins el cap de San Marco. El seu paisatge, per bé que accessible, mostra una natura que es manté gairebé intacta, esquitxada de grans roques i amb algunes espècies animals que no serien tan fàcils de trobar en altres llocs.

Vista satèl·lit de la península del Sinis amb els llocs de la ruta en groc / Google Maps

Per poder veure la península del Sinis en el seu conjunt és recomanable traçar abans un recorregut pels seus principals atractius. Donat que és un espai gran, on els diferents elements d'interès no es troben a prop l'un de l'altre, fer una visita ordenada cronològicament no és possible. Per això us pot ser d'utilitat la nostra petita història de Sardenya, que us ajudarà a entendre cadascun dels llocs que visiteu en el seu context. Des de l'Esguard Històric us proposem també una ruta a seguir basant-nos en la nostra experiència:

1) L'església bizantina de Santu Giuanne de Sinis (ss.VI-XI)

Durant el període de domini bizantí sobre Sardenya es construeix aquesta petita església (s.VI) damunt d'un antic cementiri paleocristià. Dedicada a Sant Joan Baptista, que dona nom a la població, fou -potser- la seu del bisbe de Tharros i recorda la coetània església de Nostra Segnora de Mesumundu (Siligo). Feta amb gresos -segurament espoliats d'estructures precedents-, la seva planta original de creu grega es llatinitzà amb les reformes que engrandiren l'estructura amb dues noves naus laterals entre els ss.IX-X. Tot i que el seu interior és senzill i es troba una mica degradat per la humitat, resulta interessant per l'antiguitat de l'estructura, a la qual només s'hi afegiren unes cornises al s.XI. L'església es troba al poble de Santu Giuanne de Sinis, que en italià en diuen San Giovanni de Sinis, tot just abans d'accedir a la península.

L'església bizantina de Santu Giuanne de Sinis

2) La ciutat de Tharros (ss.VIII aC - XI dC)

Al s.VIII aC, en el context de les colonitzacions mediterrànies, els fenicis fundaren diverses colònies al llarg de la costa sarda, com Caralis, Sulky o Tharros. En aquest darrer cas, els seus pobladors procedirien de la ciutat de Tir, ubicada a l'actual Líban. D'aquesta primera fase les evidències es concentren al tofet (s.VII aC), una àrea sagrada on es dipositaven les urnes cineràries dels nens morts en el part o prematurament. Amb la conquesta cartaginesa del sud de Sardenya (c.509 aC), Tharros es fortificarà amb una muralla i s'hi construiran diversos temples. Després de la Primera Guerra Púnica, la invasió romana de l'illa (238 aC) suposarà la progressiva integració de la ciutat dins del món romà. A partir d'aquest moment es reorganitza l'espai urbà, es pavimenten amb basalt negre les vies principals i es crea una xarxa de clavegueres; a més, es construeix un petit aqüeducte que porta aigua a la ciutat i abasteix les seves termes.

La ciutat de Tharros amb les seves icòniques columnes, redreçades com a reclam turístic

En època paleocristiana, les construccions romanes són reaprofitades -ara com a esglésies- per retre culte a Déu. A partir del s.X Tharros entra en decadència pels constants atacs sarraïns contra Sardenya, que en provoquen el despoblament. Així, al s.XI, les autoritats polítiques i eclesiàstiques del Jutjat d'Arborea abandonen la ciutat, fins llavors la seva capital, per instal·lar-se a Oristany, més arrecerada. Deshabitada, Tharros comença a patir un espoli dels seus blocs de pedra que dura fins al segle passat. De fet, entre la gent del lloc, encara perviu una dita que s'entén força: "portant dae Tharros, pedras a carros".

3) El poblat nuràgic de Murru Mannu (ss.XV-VII aC?)
Al costat del tofet de Tharros es troben encara les restes dels primers habitants coneguts de la península: els nuràgics. Es tracta d'un agrupament de cabanes i el seu nurag, dels quals n'han quedat només els fonaments. Tot i el deteriorament de les estructures, els treballs arqueològics han descobert un vas micènic, trípodes xipriotes i bronzes orientals, fet pel qual podem deduir que els nuràgics d'aquest poblat, obert a la badia, comerciarien amb els navegants que venien del Llevant mediterrani. Probablement, amb l'apogeu de la colònia fenícia de Tharros, els habitants del poblat acabarien quedant absorbits per ella.

Els vestigis més antics de la península es troben al poblat nuràgic de Murru Mannu

4) La torre de guaita hispànica (ss.XVI-XIX)

Entre els ss.XVI-XVII, el Mediterrani es trobava infestat de pirates berberescos i turcs que depredaven les costes i aterrien la població. Durant aquest període, Sardenya estava sota domini hispànic i les corts del regne reclamaven contínuament a Madrid que protegís el seu litoral, molt exposat als atacs. L'estratègia, doncs, fou construir grans torres en els punts més importants per controlar millor el territori i anticipar-se a l'arribada dels enemics. Així, la torre de Santu Giuanne -aixecada en temps de Felip II- formava part d'aquest sistema defensiu del qual en podem trobar molts altres exponents recorrent la costa sarda. Amb algunes reformes, l'estructura se seguí utilitzant fins al s.XIX. Avui, per pujar-hi, cal pagar, però la vista entre mars s'ho val. A la banda oest del cap de San Marco hi trobareu una altra torre, més petita i no visitable.

La torre d'època hispànica de Santu Giuanne vigila la platja

5) Les tombes púniques del cap  de San Marco (ss.VI-III aC)

Del període cartaginès de Tharros també hi ha restes fora del recinte pròpiament urbà, concretament a la vessant nord del cap San Marco. Es tracta d'una impressionant necròpoli excavada a la roca que es caracteritza per les seves tombes de cambra sepulcral simple a les quals s'hi arribaria emprant una petita escala. En alguns casos, els processos erosius han afeblit la roca fins desprendre'n trossos colossals, fet pel qual algunes de les tombes que s'hi excavaren, encara perfectament delineades, es troben fora de la seva posició original. Perdre's una estona en aquest espai -mentre el sol comença a baixar, en silenci- té un punt evocador que connecta amb l'eternitat d'aquells que hi han "dormit", des de fa segles, acaronats pel mar.

Les tombes púniques del cap de San Marco, el lloc més màgic de la península del Sinis

Quan us endinseu en aquesta zona -coberta de màquia- cal que vigileu bé les vostres passes, ja que és freqüent trobar-hi alguns dels seus inesperats habitants. Un d'aquests és la tortuga mediterrània, espècie protegida i en perill d'extinció. L'altre, més antipàtic, és la serp: no són verinoses però poden mossegar-vos, així que és millor no molestar-les. Per acabar la ruta, podeu gaudir d'un refrescant bany a les blanques platges que s'estenen per la banda oest de la península del Sinis. Si sou inquiets i voleu saber més sobre allò que s'ha trobat a Tharros i voltants podeu visitar l'Antiquarium Arborense (Oristany) o el Museo Civico Giovanni Marongiu (Cabras), on podreu veure els famosos -i polèmics- Gegants de Mont'e Prama.

Una tortuga mediterrània que se'ns va creuar entre els matolls de la península del Sinis

Informacions pràctiques

Serveis: A l'entrada de Tharros hi ha taquilla, botiga i lavabo. Per aparcar podeu fer-ho abans d'arribar a l'istme de la península, on també hi ha restaurants. Consulteu horaris i preus d'entrada aquí. Com arribar-hi? En cotxe: des d'Oristany arribeu a Cabras i des d'allà seguiu les indicacions per "San Giovanni de Sinis" (12 km), posteriorment dirigiu-vos per la carretera que duu a "Tharros" (1,5 km); en bus (ruta Oristany - San Giovanni de Sinis). Vegeu el mapa. Llocs d'interès propers: Cabras (13km), Oristany (20 km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> La Sartiglia d'Oristany, un torneig medieval que perviu a Sardenya