Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.
La terra dels irreductibles sards...
 |
| Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut |
L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.
Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.
L'origen de la "llegenda negra"
 |
| La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo |
Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.
A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.
Murals que expliquen el món
 |
| La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir |
La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya.
Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.
 |
| A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo |
Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Història en xiruques] Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui
> Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada