divendres, 19 d’agost de 2016

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les agrestes muntanyes del cor de Sardenya hi ha un petit poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards de l'interior. Es fa difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé fins i tot hi ha gent a l'illa que prefereix no posar-hi els peus, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat de forma més o menys interessada i des de fora. Així, segons l'imaginari col·lectiu, el "bon sard" és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat de cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un accidentat viatge que hi vam realitzar el 2010, l'Esguard Històric s'endinsa en el "nucli dur" de Sardenya per posar una mica de llum i discernir entre la realitat i el mite que l'embolcalla.


Vista d'Orgosolo
Orgosolo, al fons, vist des dels misteriosos cims de l'Ortobene/AMS
La terra dels irreductibles sards...
L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i l'inici de la seva aculturació. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa, avui força inhòspit, aconseguís resistir durant més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb aquests. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social i econòmic romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana del seu món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència relativament pacífica a la qual s'havia arribat, tant en l'època romana com bizantina, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n recursos que els podrien ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem l'existència de quarters que protegirien les principals vies de comunicació amb les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia. Ja en temps de la monarquia hispànica, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia que reivindica la història de resistència dels antics sards, posant la primera pedra del mite posterior.


Bandit abatut Orgosolo
Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut/AMS
L'origen de la "llegenda negra"
Quan Sardenya passa als Savoia arrel de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat social. A l'interior, on les forces de l'ordre no arriben, els codis tradicionals mantindran la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com violacions o assassinats, la família havia de venjar els seus, fet que derivava en una dinàmica de cops i contracops (disamistade) que dessagnava els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que havien d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobrevivien robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carrabiners miraven d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en el context del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu a l'alta freqüència d'una forma cranial típicament sarda i no a les problemàtiques socials i econòmiques que l'afecten. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia, creant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que calia redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977). L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la seva cançó Hotel Supramonte- n'engrossirà més la fama.

Pastors d'Orgosolo
La influència picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo/AMS
Murals que expliquen el món
L'aferrissada victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon militar italià a les seves terres de pastura -en el que es coneix com a "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé també una fita reivindicativa i s'omple de murals fins sumar més d'un centenar, cobrint gairebé cada carrer del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o reivindicacions que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos cardinals.

Passejant per Orgosolo hom pot admirar els diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis com l'atemptat de l'11-S i el conflicte entre Israel i Palestina o la "caça" dels bandits sards i la lluita contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el principal reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint a l'exterior però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa cobertes de negre i joves que trenquen el silenci al capvespre entonant les cançons antigues. Per acabar, allò que hauria d'evitar tothom qui visiti Orgosolo és buscar les pessigolles a la gent del lloc o, pitjor encara, fer-hi gaire amistat, a menys que s'atreveixi a patir els empatxos i borratxeres de qui gaudeix de l'abassegadora hospitalitat sarda.

Carrers d'Orgosolo
Una vella -pintada- cus al llindar de casa seva/AMS
Informacions pràctiques
Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Descobreix Sardenya] Has visitat el lloc? Dóna'ns la teva opinió a sota!

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada