diumenge, 2 de febrer de 2014

Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui

Un recorregut per la història dels moviments polítics sardistes, des dels primers referents històrics, passant per l'autonomisme dels anys 1920' i fins al sobiranisme dels nostres dies. *Versió març 2018

Malgrat el reduït pes polític que ha tingut en els darrers anys, el sardisme té una llarga història que arrela enllà de les cronologies convencionals per al naixement del nacionalisme (s.XIX). A les illes les noves tendències solen arribar més tard, però, paradoxalment, el sentiment de pertinença a una comunitat definida per uns límit naturals tan clar com és el mar facilita que en contextos insulars aparegui una primerenca consciència nacional, anterior a la que es produeix en els territoris continentals. 

En el cas de Sardenya, la llarga i cruenta guerra contra els catalano-aragonesos liderada per Arborea a partir de 1354 n'és un bon exemple, ja que els sards acaben desenvolupant un odi ètnic envers els seus dominadors, fenomen força estrany a l'Edat Mitjana. A la veïna Còrsega, tan aviat com al 1755 s'estableix la primera república il·lustrada, anys abans de la revolució americana i la francesa. Tornant a Sardenya, l'esclat revolucionari que viu Càller el 28 d'abril  de 1794, amb l'expulsió del virrei i els funcionaris piemontesos i l'aposta de Giuanne Maria Angioy de construir una República de Sardenya tutelada per França és una evidència prou clara d'aquesta consciència. El temor dels estaments sards a una revolució que alterès l'ordre social i la dura repressió que els Savoia aplicaren als primers republicans acabà amb el projecte.

Una Renaixença coixa
Ja al s.XIX, en paral·lel al procés d’unificació italiana i al Romanticisme europeu, es produeix el desvetllament d’una classe intel·lectual sarda -encapçalada per Giuanne Spano, Giusepe Manno i Vittorio Angius- que reivindicarà l’estudi del passat i la cultura de Sardenya, però sense qüestionar la seva fidelitat a la monarquia dels Savoia. Així, malgrat el paper del clergue, arqueòleg i lingüista Spano, que crea un diccionari de la "llengua nacional sarda" i pren el dialecte llogudorès com a referència per escriure-la, l'esforç governamental per introduir l'italià a l'illa refreda la pretensió de recuperar el sard com a llengua de cultura.

De fet, en una illa on la gran majoria de la població seria sardòfona i analfabeta, la "barrera lingüística" assegurava la distinció social entre una població rural empobrida i una creixent burgesia formada per funcionaris, professors, militars, metges, notaris i advocats que des de mitjans del s.XVIII haurien anat abandonant l'espanyol per assumir l'italià com a llengua de poder. Aquesta cesura social comporta la marginació de la rica tradició oral sarda, la progressiva generalització de la diglòssia i les dificultats per vertebrar un discurs històric en què els sards no siguin un mer apèndix del curs dels esdeveniments a la península Itàlica. Tot plegat explica perquè la "Renaixença sarda" queda incompleta.

Veterans sards de la Guerra de Crimea
Veterans sards de la Guerra de Crimea (1855-1856) / Fons Piero Pirari - Sardegna Digital Library
En aquest context, a finals del s.XIX, el fenomen del bandolerisme sard pren rellevància en tant que se l'associa a la resistència contra la repressió de les autoritats estatals. Tot plegat s'ha d'entendre com a conseqüència del desmantellament d'un sistema de vida regit per uns codis de conducta difícilment acomodables al funcionament de l'estat liberal modern, que només apareix per mantenir l'ordre social.

L'any 1847 es produeix la “Fusió Perfecta” per la qual Sardenya perd les seves institucions i lleis pròpies per igualar-se als territoris continentals dels Savoia, una demanda que havia estat requerida per una delegació de l'establishment callères sense cap mena de mandat polític consensuat per fer-ho. Aquesta decisió enterrà les pulsions revolucionàries de tombant de segle per consolidar la subalternitat d'unes classes dirigents sardes que viuran d'esquenes al país que administren. Adonant-se de l'error, intel·lectuals com Giovanni Battista Tuveri, Giorgio Asproni o Giovanni Siotto Pintor procuren esmenar-lo des de sensibilitats diferents reclamant reformes i una major autonomia per resoldre la “qüestió sarda”.

Un moviment nascut a les trinxeres
La 1a Guerra Mundial (1914-1918) comportarà l'aparició d'un sardisme de masses que neix de la traumàtica experiència al front del centenar de milers de joves sards que hagueren d'anar a combatre lluny de la seva terra en un conflicte que no entenien. Enquadrats en la Brigata Sassari, l'únic cos de l'exèrcit italià que estaria format a partir d'un criteri ètnic -tots els seus homes venien de Sardenya-, foren el contingent més aguerrit i un dels que patí més baixes durant la guerra. Infosos de camaraderia i d'un orgull illenc que els reconfortaria enmig de la tragèdia, els seus joves carregaven al crit d'"Avanti Sardegna!" i es comunicaven en llengua sarda, ja que molts d'ells no sabrien italià i per evitar, d'aquesta manera, la infiltració de soldats austríacs, que sovint el parlarien millor: "Si ets italià, parla sard", era la seva consigna.

Els qui tornaren a Sardenya després de llur dolorosa aventura pel nord d'Itàlia havien pres consciència de la seva identitat distinta i s’organitzaren entorn a la idea d’aconseguir una autonomia que millorés la pobra situació de l'illa. D'aquesta manera, l'any 1921 es funda el Partit Sard d'Acció (Psd'Az), que serà liderat per Emilio Lussu i Camillo Bellieni, dos dels líders més respectats entre els veterans. Tot i els ideals que inspirarien el nou partit sardista, que s'identifica amb la bandera dels Quatre Moros i preveu una relació federal amb Itàlia, no es promou l'oficialització del sard ni l'aplicació del concepte de nació a Sardenya.

Congrés del Partit Sard d'Acció a Armungia, anys 1920'
Congrés del Partit Sard d'Acció (Armungia, inicis dels anys 1920')
El prometedor debut del Psd'Az a les eleccions de 1921 dona veu als polítics sardistes a la Cambra dels Diputats italiana, on seran equiparats amb els irlandesos i s'hauran d'espolsar les acusacions de "separatistes". Poc més tard, en un context de crisi econòmica, tensions socials i decepció per les concessions territorials de la 1a Guerra Mundial, l'ascens del feixisme puja Mussolini al poder (1922). Així, la projecció del Psd'Az -ideològicament heterogeni i amb una organització feble- es veu estroncada; malgrat que a Sardenya els feixistes eren una minoria, l'afirmació del totalitarisme estatal els impulsà. Així, després de tensions i enfrontaments, molts sardistes seran represaliats, altres s'exilien o entren en la clandestinitat i alguns acaben passant-se a una delegació del Partit Nacional Feixista "sarditzada".

Amb l’arribada dels Aliats a Sardenya al 1943, el Psd’Az comença a reprendre la seva activitat. Disconforme amb el caràcter autonomista del partit, Bastià Pirisi funda la Lega Sarda, un partit netament independentista però que no tindrà èxit electoral i desapareixerà. Al 1948, Lussu també se n’escindeix i crea l’efímer Partit Sard d’Acció Socialista, que es dissoldrà l’any següent en el Partit Socialista italià. En aquest context, Lussu -implicat en la reconstrucció de l'Itàlia de postguerra- negocia un estatut especial per a Sardenya (1948), com el que tindran Sicília, Val d’Aosta, Trentino-Alto Adige i Friuli-Venezia Giulia, de caràcter eminentment administratiu i sense cap menció al “poble sard” o la seva llengua, sinó només com a “regió autònoma”.

Postguerra i italianització
Afeblit per la sortida del carismàtic Lussu, el PSd’AZ s’aliarà amb la Democràcia Cristiana, que governarà l’illa durant els anys posteriors (1949-79), en que s’aplicaran els primers plans d’industrialització i millora econòmica, poc reeixits, i s’iniciarà el fenomen de la migració cap a Itàlia i el continent, on centenars de milers de sards buscaran un futur millor. Amb els canvis socials i econòmics dels anys 60’ –entre els quals la difusió dels mitjans de comunicació de masses en italià i un sistema de vida “modern”– el nacionalisme sard busca actualitzar-se, dins i fora del PSd’AZ, amb noves concepcions més radicals.

D’una banda es teoritza sobre la necessitat d’una reconstrucció de la identitat sarda reivindicant la història, la llengua i la cultura pròpies en “perill d’extinció”; de l’altra, es desenvolupa la idea que l’única manera d’aturar la colonització italiana és l’assumpció d’una “via sarda” al socialisme, de caràcter cooperativista i adequada a la realitat de l’illa. El màxim exponent de tota aquesta reformulació ideològica serà el polièdric Antoni Simon Mossa, un "homenot" nascut a Pàdua però d’origen alguerès, que, defensarà la via de l'autodeterminació per solucionar els problemes de l'illa i defensarà, fins i tot, la possibilitat d’una federació mediterrània entre una Sardenya independent, Còrsega i els Països Catalans.

Revolta popular de Pratobello, Orgosolo 1969
Els habitants d'Orgosolo es manifesten a Pratobello (1969)

Després de la revolta popular de Pratobello (1969), on els habitants d'Orgosolo aconsegueixen aturar la construcció d'una base militar, les idees anticolonialistes procedents de l’extrema esquerra italiana s'empelten al bagatge ideològic sardista. Aquesta tendència cristal·litzarà en Su Populu Sardu (1972), moviment que incorpora ja plenament la qüestió lingüística per a combatre la ràpida italianització que s’estava produint a l'illa amb l'escolarització i l'expansió de mitjans de masses com la ràdio o la televisió. 

Així, es funda el Comitadu pro sa Limba Sarda (1976), que recollirà en un any més de 15.000 signatures per presentar al Consell Regional una proposició de llei per a incorporar el bilingüisme sardo-italià a l’illa; però la iniciativa no prosperarà pel poc interès de la Regió i l’oposició estatal. Mentrestant el Psd’Az, en hores baixes, adopta un posicionament més nacionalista i defensa la llengua, augmentant la seva representació parlamentària fins al punt d'investir president el sardista Mario Melis (1982 i 1984).

L'aparició dels independentistes
De l’estancament i els conflictes interns del sardisme sorgiren nous moviments que ara ja s'identifiquen nítidament com a independentistes, com el Partidu Sardu Indipendentista (1984) o, més tard, Sardigna Natzione (1994), fundada per l'alguerès Anghelu Caria i Bustianu Cumpostu. Els discrets resultats d’aquesta darrera formació l'any 1999 faran que s’acabi presentant amb un ja molt afeblit Psd’Az a les eleccions del 2004, cosa que provocarà l’escissió de Gavino Sale, que fundarà Indipendentzia Repùbrica de Sardigna (iRS) (2002), un nou partit que assumirà els postulats anti-globalització i el pacifisme per arribar a la llibertat i recuperarà el símbol de  l’arbre d’Arborea com a bandera independentista. 

Però, electoralment iRS tampoc arrenca ni aconsegueix cap escó (2004, 2009), mentre que el PSd’AZ passa a encarnar un centredreta autonomista de mà de la coalició berlusconiana Popolo della Libertà, cosa que provocarà l’escissió d’una facció autonomista a l’esquerra, Rosso Mori (2009). A banda, apareix A Manca pro s’Indipendentzia (2004), organització comunista-independentista sarda, acusada falsament de terrorisme. En aquest context cal mencionar també el Partidu Indipendentista Sardu PAR.IS i la seva "república independent" de Malu Ventu (2008), una iniciativa que denunciava la compra d'illots a Sardenya per grans magnats. El seu carismàtic líder, Salvatore Meloni, va morir en edat avançada després de 66 dies de vaga de fam contra el seu empresonament per presumpte frau fiscal, causant gran commoció.

Com veiem, l’atomització del sardisme en diversos moviments de base territorial o personalista, sovint poc seriosos, o el camaleonisme dels partits d'àmbit i obediència italiana en un regionalisme asèptic, són alguns dels fenòmens que expliquen la marginació de l’opció independentista. En el fons, la construcció d'una identitat sarda plena de símbols i mites sentits però al marge de la llengua i la història, el veritable nervi ideològic de qualsevol comunitat nacional, impedeix vertebrar Sardenya com a subjecte polític.

Poble sard representat en mural d'Orgosolo
El poble sard representat en un dels famosos murals d'Orgosolo
Noves perspectives
El nou context que s’obre vers el 2010, caracteritzat per la crisi econòmica, el retrocés de l’estat del benestar al sud d’Europa i l'aparició de les xarxes socials presenta nous escenaris i reptes als quals el sardisme no n’és aliè. Indubtablement els processos d’autodeterminació de Catalunya i Escòcia també estimulen a un sardisme que ja reconeix la via autonomista com a esgotada però que és conscient de les grans dificultats que implica l’emancipació nacional sarda, inviable sense una prèvia maduració econòmica, social i cultural.

D’aquesta idea sorgeix ProgReS-Progetu Repùblica (2011), escissió de l’IRS que constitueix un nou partit socialdemòcrata que pretén amalgamar les opcions independentistes i les plataformes cíviques del territori per a constituir un projecte sobiranista amb possibilitats de governar i d’impulsar els canvis per assolir la no-dependència de l’estat italià. De ProgReS encara se n’escindirà una vessant més liberal que encarnarà el nou Partito dei Sardi (2013), amb un programa de sobirania econòmica que aigualeix la qüestió social i que no renegarà d'aliar-se amb partits italians. L'any 2013 també apareix el Fronte Independentista Unidu, representant de l’extrema esquerra independentista vinculada amb A Manca pro s'Indipendentzia.

A les eleccions regionals del 2014 ProgReS impulsa una coalició amb Comunidades i Gentes que prendrà el nom de Sardegna Possibile i que presentarà la candidatura de Michela Murgia. Malgrat l'embranzida que li dona la mediàtica escriptora, la coalició no assoleix el llindar del 10% per tenir representació al parlament regional. L'any 2016 neix el nou partit d'esquerra independentista Libe.r.u (Liberos, Rispetados, Uguales) liderat per Predu Frantziscu Devias. A principis de 2018 es constitueix una gran coalició impulsada per Anthony Muroni, Progetto Autodeterminatzione, per preparar la cursa a les eleccions regionals del 2019.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de SardenyaT'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
> Antoni Simon Mossa, un intel·lectual polièdric entre Sardenya i els Països Catalans

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada