dilluns, 15 d’octubre de 2018

Exili, detenció i execució del president Companys (1940)

Un 15 d'octubre de 1940 el president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat pel franquisme. Exiliat a França des del febrer de 1939, s'havia quedat a la seva casa de La Baule-des-Pins (Bretanya) tot i saber que estava en perill ja que volia trobar el seu fill Lluiset, que tenia una greu malaltia mental i del que se n'havia perdut el contacte arran de la invasió nazi. El 13 d'agost de 1940 Companys fou detingut per la Wehrmacht i, a través de l'agent Pedro Urraca, entregat a les autoritats franquistes, que l'empresonaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l'Estat, a Madrid; allí fou torturat, vexat i interrogat.
«No fue el fusilamiento lo peor [...] con ser ofensa a la ley y ultraje a la justicia; lo peor fue que en los sótanos del Ministerio de Gobernación, en Madrid, [...] se escarneciera al mártir indefenso, se le escupiera el rostro, se le echaran mendrugos de pan duro a través de las rejas, se le agrediese a vergajazos, se le tiraran en señal de desprecio, monedas de cobre...» (Indalecio Prieto, "Convulsiones de España", II, p.272)
Fitxa de Lluís Companys a la Dirección General de Seguridad (1940)
El 3 d'octubre fou enviat a la presó del castell de Montjuïc, on se'l mantingué incomunicat en espera del judici. La difícil tasca de defensar un acusat sobre el qual s'abraonava tot l'odi del franquisme recaigué en Ramon de Colubí, un jove advocat militar que malgrat les seves diferències acabà empatitzant amb Companys i el va defensar amb convicció. Anys més tard, decebut amb el règim, marxaria a Veneçuela; el 2004 va declarar "Todo aquello era absurdo, sabía que a mí me tocaba cubrir las apariencias para que el proceso pareciese legal, cuando sabíamos que todo respondía a una orden concreta del general Franco para que Companys fuera fusilado." L'any 2015 es descobriria que l'avi de Companys era cosí de l'àvia de Colubí, un parentiu que l'un i l'altre segurament desconeixerien.

L'última fotografia de Lluís Companys abans de ser afusellat
Acusat de rebel·lió militar i d'actuar contra el “Movimiento Nacional”, Companys fou condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals que se celebrà el 14 d'octubre. Aquella nit, Companys es retrobà per últim cop amb les seves germanes, combregà i escrigué les seves darreres cartes, testimoni vital d'un home que sap que se l'ajusticia pel que representa. L'endemà, a les 6:20 del matí, fou conduït al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, s'acomiadà dels seus acompanyants i es descalçà per morir trepitjant terra catalana. A les 6:30 caigué sota les bales cridant "Per Catalunya!".
«Tot el que vaig patir, tot el que he lluitat i vist i tractat d’evitar, entre hores de tragèdia i moments d’indignació, i el que he dit i el que he hagut de callar, em puja al cor en un més gran amor per Catalunya. Fora d’ella res. Per a lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai.» (Carta de Lluís Companys al seu amic, el periodista Francesc Madrid, 1940)
Companys fou enterrat al nínxol familiar del cementiri de Montjuïc, on és recordat cada 15 d'octubre. Es tracta de l'únic president escollit democràticament a Europa executat pel feixisme. L'any 1990 Helmut Kohl i François Miterrand, en nom d'Alemanya i França respectivament, demanaren perdó a la Generalitat per la col·laboració dels seus països en la detenció i deportació cel president català. La justícia espanyola, malgrat que la Ley de Memoria Histórica (2007) declara il·legítima la sentència de Companys, es nega a declarar nul el judici. L'any 2008 els cònsols generals d'Alemanya i França reiteraren l'acte de desgreuge. A Catalunya, la Llei de Reparació Jurídica del juliol de 2017 declara la nul·litat de tots els consells de guerra instruïts per les autoritats franquistes. Així mateix, coincidint amb l'efemèride, la Generalitat ha declarat el 15 d'octubre com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

Per saber-ne més:
Benet, J. (2005) Exili i mort del president Companys
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

dijous, 4 d’octubre de 2018

La "Nova Barcelona" dels exiliats austriacistes als Balcans (1734)

Un 4 d'octubre de 1734 s'acordà a Viena l'establiment d'una colònia austriacista al Banat de Tamesvar, on avui s'ubica Zrenjanin (Voivodina, Sèrbia). En aquesta nova ciutat, que duria per nom "Nova Barcelona" i es projectaria sobre la petita Becskerek, s'hi assentarien els exiliats austriacistes que havien hagut de fugir de Sicília i Nàpols, preses aquell mateix any per les tropes de Felip V. Amb aquest projecte, l'emperador Carles VI atorgava un lloc als nombrosos partidaris que l'havien servit en la seva pugna pel tron de la monarquia hispànica durant la Guerra de Successió alhora que consolidava la zona fronterera amb l'Imperi Otomà.

Plànol imperial de l'assentament de Becskerek, enclau on es projectà la "Nova Barcelona" / wikipedia

El primer contingent de pobladors arribà el 1735, al qual s'hi sumaren de nous el 1736. Entre els exiliats -se'n calcula uns 800 pel conjunt del Banat- predominaven els catalans, si bé també n'hi havia de valencians, aragonesos, castellans, napolitans o sicilians. Un cens de data imprecisa cita com a residents alguns personatges cabdals de la Guerra de Successió, com els guerrillers Bac de Roda i Carrasquet o el militar i historiador Francesc de Castellví. Malgrat que el 1737 ja s'havien dissenyat els plans per la ciutat, la seva vida fou brevíssima. La dificultat per adaptar-se a la regió dels colons -molts dels quals vells o inhàbils- així com l'avenç dels turcs (1737) i l'eclosió d'un brot de pesta (1738) feren fracassar definitivament el projecte. Els exiliats foren llavors reubicats a Àustria i Hongria o reintegrats a l'exèrcit imperial.

Per saber-ne més:
Alcoberro, A. (2002) L'exili austriacista i la Nova Barcelona del Banat de Tamesvar: teoria i pràctica
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió

dimarts, 4 de setembre de 2018

El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat

«[...] i les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu.» (Manuscrit de Palau-Saverdera)

Nascut el 1682 a Capçanes (Priorat) com a Pere Joan Barceló i Anguera, devia el seu sobrenom de "Carrasquet" a l'ofici de la seva família, carboners de llenya "carrasca". L'any 1705, quan esclata la Guerra de Successió espanyola, s'afegeix al bàndol austriacista integrant-se en un regiment de fusellers capitanejat pel seu pare. Amb un gran coneixement del territori, les seves accions de guerrilla -en destacaments petits i àgils- dificulten l'avenç borbònic, que s'estreny sobre Catalunya arran de la derrota d'Almansa (1707), i contribueixen a la defensa, prenent part activa en el rebuig de l'assalt enemic contra Falset de 1708.

El 28 de setembre de 1714, assabentat de l'heroica capitulació de Barcelona, deposa les armes junt amb els seus homes i s'acull a l'indult general per a retirar-se a la seva casa de Marçà. Poc després, una discussió amb un tinent borbònic que l'havia anat a trobar per cobrar-li la contribució -i que l'hauria insultat per austriacista- comportà el seu empresonament. Fugit, s'emboscà a les muntanyes de la serra de Llaberia, on -amagat en una cova- organitzà un grup de guerrillers que assaltaven els combois borbònics i miraven d'atiar la resistència entre la gent de la zona. Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i empresonaren la seva mare per fer-li xantatge però el Carrasquet no cessà en les seves accions.

Des de 1986 Reus compta amb un gegant dedicat al Carrasquet / cortesia de @laie023
A principis de 1718, Àustria, França, Gran Bretanya i les Províncies Unides s'uneixen en la Quàdruple Aliança per enfrontar-se a la monarquia espanyola, que no havia respectat els tractats que clogueren la Guerra de Successió. El duc de Berwick, qui havia estat el botxí de Barcelona, s'enfrontava ara a Felip V, fet pel qual cridà els principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s'integraven amb les seves partides a l'exèrcit francès per lluitar contra el seu odiat rei. Així, el Carrasquet es dirigeix a Perpinyà, on accepta la proposta i rep armament i instruccions per desestabilitzar el país. Poc després torna a Catalunya, on -amb prop d'un miler d'homes- fustigarà els regiments borbònics a Reus, Valls i el Pallars. Les autoritats borbòniques -desesperades- difonen pregons per donar caça al "rebel" però no ho aconsegueixen; és en aquest moment quan neix la llegenda del Carrasquet.

Quan acabà la guerra (1720), en renunciar Felip V els territoris mediterranis que havia pres -Sicília i Sardenya-, les partides de miquelets que s'havien integrat a l'exèrcit francès foren llicenciades. El Carrasquet, que si tornava a Catalunya corria un greu risc d'acabar pres i executat, s'embarca cap a Maó, sota domini britànic. Des d'allà, sembla que féu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, potser per acomiadar-se de la seva terra, i posa rumb a Viena per viure-hi exiliat -com molts altres austriacistes catalans després de la desfeta- al servei de l'emperador Carles VI. Allà, tot i ser analfabet, fou reconegut coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia (Hongria), on s'establí amb la seva dona.

El 1734 combaté a Nàpols per rebutjar la invasió espanyola i, apressat vora Pescara per les forces borbòniques, fou empresonat a Cadis fins el 1740, quan fou alliberat. Durant la Guerra de Successió austríaca, sorgida arran de la mort de Carles d'Àustria sense descendència masculina (1740), estigué al servei de l'emperadriu Maria Teresa enfront a l'aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la. Després de comandar una reduïda companyia d'exiliats catalans que s'acabà dissolent el 1742, passa a liderar com a coronel una tropa regular austríaca. Fou en aquest conflicte quan, un 4 de setembre de 1743, caigué mortalment ferit en un illot fluvial a Breisach el Vell (Alemanya) mentre s'enfrontava als bavaresos. El seu destí final no fou descobert fins al 2002, quan l'historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l'arxiu parroquial del poble alemany; la tomba no se'ns ha conservat. La seva vida apassionant ha estat novel·lada recentment per Albert Sànchez Piñol a Vae Victus (2015).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...