dilluns, 16 de març de 2020

Montsegur, 1244: el penúltim reducte de la resistència càtara

L'any 1242, el senyor de Montsegur, Pèire Roger de Mirapeis, junt amb altres nobles occitans "faïdits", és a dir, desposseïts de llurs dominis pels francesos arran de la croada contra els càtars, havien ordit l'assassinat dels dos inquisidors de Tolosa. L'objectiu d'aquella acció era destruir les llistes que duien amb els noms dels càtars que calia perseguir i atiar una revolta general occitana. Tal i com s'havia tramat, els inquisidors i el seu seguici són massacrats per una trentena d'homes a Avinhonet, vora Tolosa, on hi feien nit. Davant d'això, Occitània -dessagnada per 30 anys de guerra- no s'aixeca i, per contra, el senescal de Carcassona, el francès Hugues des Arcis, rep l'ordre d'assaltar Montsegur, l'inexpugnable castell on es refugiaven centenars de càtars i molts cavallers que ho havien perdut tot per simpatitzar amb el catarisme.

Al maig de 1243, les tropes franceses -uns 10.000 soldats- comencen a assetjar el castell, encerclant-lo de manera que ningú pugui escapar-ne ni hi puguin arribar provisions. Bloquejats per la dificultat d'assaltar una fortalesa posada al cim d'una muntanya, no serà fins a l'octubre que els francesos aconsegueixin -de nit- fer-se amb una torre que hi havia en un punt elevat de la vessant que ascendia cap al castell. Un cop allà, instal·laran les màquines de guerra per apedregar Montsegur. Els assetjats -ara en una situació més difícil- resisteixen l'embat francès amb l'esperança que, finalment, el comte de Tolosa aparegui en el seu ajut.

El castell de Montsegur des del peu de la muntanya
El castell de Montsegur des del peu de la muntanya / wikimedia: Gerbil

Deu mesos més tard, l'1 de març de 1244 els cavallers i càtars de Montsegur, aïllats i defallits, pacten la rendició: el castell passarà a mans del rei de França i als defensors se'ls respectarà la vida però hauran de comparèixer davant del tribunal de la Inquisició; ara bé, aquells que no abjurin de la fe càtara seran cremats a la foguera. El pacte contempla, a més, 15 dies de treva per a què els càtars puguin preparar-se per a la seva funesta fi mitjançant el "consolhament", sagrament que els garantia el retorn al Paradís.

Aquell 16 de març de 1244, els assetjats comencen a baixar des de Montsegur silenciosament i, un cop al peu de la muntanya, han de decidir si abjuren o no de la seva fe. Els qui no ho fan són tancats dins d'un recinte de pedres i troncs on seran cremats. En total, més de 200 persones entre homes, dones i nens moren a la foguera al lloc que es coneix com a "prat dels cremats", avui senyalitzat amb una estela.

Els càtars que queden a Occitània miren llavors de refugiar-se al castell de Queribus -que cau després d'un breu setge l'any 1255- o fugen a l'altra banda del Pirineu, arribant a terres del comtat d'Urgell. Montsegur, ara en mans dels francesos, es veurà reforçat amb uns murs imponents per mantenir el domini sobre Occitània i vigilar la frontera; així doncs, el castell que podem visitar actualment no es correspon amb  la fortificació on s'haurien refugiat els càtars sinó a la posterior reconstrucció pels croats francesos.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 11 de febrer de 2020

"Art primer": una immersió en els orígens prehistòrics de l'art

Museu d'Arqueologia de Catalunya, Barcelona (6 febrer - 28 juny 2020) - Més informació a l'enllaç web

La seu barcelonina del Museu d'Arqueologia de Catalunya (MAC) acaba d'inaugurar Art Primer. Artistes de la Prehistòria, una de les seves exposicions temporals més ambicioses. Es tracta d'un recorregut als orígens més remots de l'art, els significats que podria tenir per a les societats prehistòriques, les tècniques, instruments i materials que s'emprarien en les diverses expressions artístiques i les figures, formes i símbols que representen. Un tema tan fascinant com obscur que ha donat peu a tota mena d'interpretacions.

Sala central exposició Art Primer Museu d'Arqueologia de Catalunya
L'exposició ocupa les sales centrals de la planta baixa del museu
L'exposició s'articula entorn a les dues grans fases per les que passa l'art prehistòric. La primera seria l'art paleolític, quan -entorn al 35.000 aC- es comencen a realitzar pintures parietals de grans animals, siluetes de mans i representacions esquemàtiques dels genitals masculins i femenins així com petites estatuetes i fragments d'os gravats amb motius faunístics. La segona fase és l'art llevantí, sorgit cap al 9.500 aC a la franja mediterrània de la península Ibèrica i caracteritzat per la presència de la figura humana, les escenes de guerra, caça o dansa que s'hi representen o el traç estilitzat amb què estan fetes.

El desplegament museogràfic és notable, amb plafons rocallosos que ens immergeixen en l'ambient de les cavernes, un relaxant didgeridoo que sona de fons i diversos audiovisuals que dibuixen episodis de la vida de les societats prehistòriques imaginant el paper que hi hauria pogut jugar l'art. Pel que fa als continguts, s'exposen objectes força interessants trobats en diversos jaciments catalans -com Serinyà, la Draga  o l'Abric de l'Hort de la Boquera- i de l'Aragó, el País Valencià, el Cantàbric o la banda francesa dels Pirineus, entre d'altres. Es tracta sobretot d'útils d'os i pedra gravats amb petites figures i marques -en algun cas gairebé inapreciables a ull nu- que les il·lustracions que els acompanyen ens ajuden a resseguir.

Il·lustracions i reproduccions art llevantí Museu d'Arqueologia de Catalunya Art Primer
Un grapat d'il·lustracions i reproduccions d'art llevantí que podem observar a l'exposició
Trobem també un apartat dedicat als pioners en l'estudi i salvaguarda de les expressions artístiques llevantines, gràcies als quals podem saber com eren ja que en molts casos s'han perdut i només en conservem els calcs i apunts que prengueren a principis de s.XX. Des de 1998 els conjunts artístics llevantins -que sumen més de 750 llocs- són considerats Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Ara cal afegir-hi la Cova de la Font Major de l'Espluga de Francolí, on l'octubre de 2019 s'hi van identificar un centenar de gravats, una troballa excepcional que s'ha presentat coincidint amb la inauguració de l'exposició.

Acostumats a exposicions temporals més senzilles, l'aposta del Museu d'Arqueologia de Catalunya per "Art primer. Artistes de la prehistòria" -que fins i tot ha ocupat temporalment l'espai dedicat als ibers- sorprèn en positiu. Tot i que m'hagués agradat un major aprofundiment en les motivacions rere l'expressió artística, l'exposició permet aproximar-se a l'art prehistòric en el seu conjunt de manera amena i entenedora.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Agenda

dissabte, 31 d’agost de 2019

"Pedra de tartera", el s.XX vist des dels Pirineus

Pedra de tartera, obra debut de Maria Barbal publicada el 1985, es considera un dels clàssics de la literatura catalana contemporània. Guardonada aquell any amb el premi Crexells, ha venut uns 200.000 exemplars, ha estat traduïda a 13 llengües i se n'ha fet una adaptació teatral. Havent-la llegit, em sembla una gran novel·la que recomanaria a qui vulgui conèixer com es va viure el s.XX a la Catalunya pirinenca.

L'obra, escrita en capítols breus, com si fossin les fotografies d'un àlbum esgrogueït al que anem passant les pàgines, relata la vida d'una dona pallaresa des que és una nena -entre finals del s.XIX i principis del s.XX- fins a la vellesa. Així, tot i que les referències cronològiques són escasses, la seva existència coincideix amb els principals fets i episodis històrics del segle. La geografia de l'obra, tot i que se serveix d'un seguit de pobles ficticis -com l'Ermita, Pallarès, Montsent o Noguera- ens immergeix en el cor del Pallars.

Els primers capítols dibuixen una societat que -com en altres llocs dels Pirineus- hauria canviat poc en els darrers segles. La novel·la, doncs, ens permet conèixer un món avui desaparegut. Un món on el temps es compta per dies enlloc d'hores, on les feixugues tasques de pagès i les festes religioses marquen el calendari, on allò més important és casar bé els fills i on ni l'Església ni la Il·lustració han aconseguit eradicar un fons màgic -de bruixes, ungüents i oracions- que arrela als albors de la Humanitat. En aquest món, la vida de la dona està cenyida per les convencions de l'època: el matrimoni -sovint pactat-, la maternitat -només qüestionada per la Natura- i les inacabables feines de la llar. Tot i així, la dona és autònoma, surt de casa per treballar al camp i, en molts casos, és la mare qui cova les grans decisions en el sí de la família.

Llibres amb Història Pedra de Tartera

A la segona part del llibre, quan la protagonista assumeix el paper que se li pressuposa com a dona adulta, s'escolta el llunyà ressò del que passa muntanyes avall, un món apart que percep amb una barreja de curiositat i escepticisme«Jo estava feta per conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l'Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare». Així, trobem referències a l'Exposició Internacional del 1929, que hom somia visitar, l'adveniment de la República, que ve acompanyada de la politizació, les primeres discòrdies i els sermons desaprovatoris de mossèn Miquel, i la Guerra Civil espanyola, que arriba de puntetes però colpeja el poble amb tota la seva crueltat.

A partir d'aquest moment, a la tercera part del llibre, l'obra tracta l'amargura d'un dolor que cal tenir tancat a casa i els silencis que el cobreixen. Els darrers capítols reflecteixen de manera commovedora l'incomprès desarrelament de qui marxa del camp a la ciutat i la boirosa nostàlgia d'aquell món perdut. Llegida en clau històrica Pedra de tartera resulta interessant pel retrat sociològic que fa de l'ambient rural més aïllat, contraposant-lo a l'urbs, i la descripció d'uns sentiments que els llibres d'història no transmeten. Una humil trajectòria vital, com podria ser la de qualsevol de les nostres àvies, que empelta en el curs de la Història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista