dissabte, 31 d’agost de 2019

"Pedra de tartera", el s.XX vist des dels Pirineus

Pedra de tartera, obra debut de Maria Barbal publicada el 1985, es considera un dels clàssics de la literatura catalana contemporània. Guardonada aquell any amb el premi Crexells, ha venut uns 200.000 exemplars, ha estat traduïda a 13 llengües i se n'ha fet una adaptació teatral. Havent-la llegit, em sembla una gran novel·la que recomanaria a qui vulgui conèixer com es va viure el s.XX a la Catalunya pirinenca.

L'obra, escrita en capítols breus, com si fossin les fotografies d'un àlbum esgrogueït al que anem passant les pàgines, relata la vida d'una dona pallaresa des que és una nena -entre finals del s.XIX i principis del s.XX- fins a la vellesa. Així, tot i que les referències cronològiques són escasses, la seva existència coincideix amb els principals fets i episodis històrics del segle. La geografia de l'obra, tot i que se serveix d'un seguit de pobles ficticis -com l'Ermita, Pallarès, Montsent o Noguera- ens immergeix en el cor del Pallars.

Els primers capítols dibuixen una societat que -com en altres llocs dels Pirineus- hauria canviat poc en els darrers segles. La novel·la, doncs, ens permet conèixer un món avui desaparegut. Un món on el temps es compta per dies enlloc d'hores, on les feixugues tasques de pagès i les festes religioses marquen el calendari, on allò més important és casar bé els fills i on ni l'Església ni la Il·lustració han aconseguit eradicar un fons màgic -de bruixes, ungüents i oracions- que arrela als albors de la Humanitat. En aquest món, la vida de la dona està cenyida per les convencions de l'època: el matrimoni -sovint pactat-, la maternitat -només qüestionada per la Natura- i les inacabables feines de la llar. Tot i així, la dona és autònoma, surt de casa per treballar al camp i, en molts casos, és la mare qui cova les grans decisions en el sí de la família.

Llibres amb Història Pedra de Tartera

A la segona part del llibre, quan la protagonista assumeix el paper que se li pressuposa com a dona adulta, s'escolta el llunyà ressò del que passa muntanyes avall, un món apart que percep amb una barreja de curiositat i escepticisme«Jo estava feta per conèixer el que veia, a parlar del que sentia. Jo no sabia res que fos lluny de Pallarès o de Montsent o de l'Ermita. Havia sentit a parlar de Barcelona, del mar, fins i tot de Madrid, del rei. Tot plegat em semblava un conte de la vora del foc, com els que explicava pare». Així, trobem referències a l'Exposició Internacional del 1929, que hom somia visitar, l'adveniment de la República, que ve acompanyada de la politizació, les primeres discòrdies i els sermons desaprovatoris de mossèn Miquel, i la Guerra Civil espanyola, que arriba de puntetes però colpeja el poble amb tota la seva crueltat.

A partir d'aquest moment, a la tercera part del llibre, l'obra tracta l'amargura d'un dolor que cal tenir tancat a casa i els silencis que el cobreixen. Els darrers capítols reflecteixen de manera commovedora l'incomprès desarrelament de qui marxa del camp a la ciutat i la boirosa nostàlgia d'aquell món perdut. Llegida en clau històrica Pedra de tartera resulta interessant pel retrat sociològic que fa de l'ambient rural més aïllat, contraposant-lo a l'urbs, i la descripció d'uns sentiments que els llibres d'història no transmeten. Una humil trajectòria vital, com podria ser la de qualsevol de les nostres àvies, que empelta en el curs de la Història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] També us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista 

diumenge, 9 de juny de 2019

La rendició de Càller (1326) i el primer repoblament català a Sardenya

«E d'aquí avant, amb l'ajuda de Déu, los catalans poden fer compte que seran senyors de la mar»
- Crònica de Ramon Muntaner (cap. 290)

A principis de 1325, dos anys després de la batalla de Lucocisterna, en la que els pisans -vençuts- hagueren de tancar-se a Càller abandonant els dominis que tenien al sud i nord-est de Sardenya, Pisa reprèn les hostilitats contra la corona d'Aragó aprofitant la revolta dels Doria, els Malaspina i el comú de Sàsser al nord de l'illa. Com explica Ramon Muntaner, de qui en seguirem a partir d'aquí la Crònica, els pisans «faeren metre molta vianda al castell de Càller, e hi faeren grans obres, així d'enfortir los murs con d'altres defeniments, e hi faeren venir molts soldaders de cavall e de peu [...] e com tot açò hagueren fet, pensaren de trencar totes les covinences que havien ab lo senyor infant [Alfons], e totes les paus.» Des de llavors, «jamés no podien trobar català apartat, que tantost no el degollassen; així que en poc de temps [...] n'hagren morts e gitats en un pou ben setanta.» Així doncs, els pisans havien traït l'acord pactat amb el rei d'Aragó; tot plegat suposava un casus belli que justificava prendre Càller definitivament.

Barris històrics de Càller a la Civitates Orbis Terrarum
Càller en un gravat per a la Civitates Orbis Terrarum (1572). S'hi aprecia la compartimentació dels barris històrics, amb Castell al mig, sota la ciutadella, Estampatx (Stampace) a l'esquerra, Llàpola (avui Marina) tocant al port i Vilanova, a la dreta, extramurs, davant del turó on hi ha el santuari de Nostra Senyora de Bonaire / wikipedia
Les forces catalano-aragoneses, que comencen a encerclar la ciutat des del campament fortificat de Bonaire, desbaraten la flota que la venia a socórrer i rebutgen una sortida dels pisans, que -derrotats- hagueren de tornar-se'n dins. En aquestes circumstàncies, Jaume el Just s'apressa a enviar reforços i, un cop arribats a Sardenya, els comandaments catalano-aragonesos manen atacar els barris d'Estampatx i Llàpola, on trobaren una aferrissada resistència per part dels calleresos. Un cop expulsats els defensors, que es retiraren cap al castell, on quedaren assetjats, els carrers de la ciutat baixa ja es trobaven en mans dels soldats catalano-aragonesos, que «van enderrocar tots los murs e les cases, e ho meteren tot a pla» enduent-se la pedra i la fusta a Bonaire, l'enclau "paràsit" fundat per nodrir-se de Càller fins absorbir-lo.

Mentre el cercle s'estrenyia sobre els defensors del castell, arribaven «moltes naus e llenys de Catalunya, qui tots anaven plens de bones gents d'armes». Així, finalment, els pisans «sabent lo gran poder que el senyor rei d'Aragó [Jaume el Just] hi havia tramès, tengren llur fet per perdut [...] e molt humilment suplicaren al senyor rei e al dit senyor infant que els plagués que los perdonàs ço que fet havien contra ells, e que li retrien lo castell de Càller». Segellant la rendició, els pisans que defensaven la ciutadella pogueren sortir amb vida mentre que els seus assaltants s'estalviaren una letal pluja de sagetes que hagués convertit la presa de Càller en un infern. D'aquesta manera, finalment, la primera ciutat de Sardenya passa a mans de la corona catalano-aragonesa. Als pisans, tot i la cruesa dels fets, se'ls manté les rendes feudals de Gippi, la Trexenta i Sulcis, territori infeudat als Della Gherardesca, la nissaga que governava la República de Pisa.

El relat que fa Muntaner de l'entrada a Càller -aquell 9 de juny de 1326- és d'una èpica cinematogràfica: 
«[...] entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. [...] per la porta de Sant Brancaç [Sant Pancràs], e els dits pisans eixiren per la Porta de Mar [...] E con los dits oficials, el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial [...], e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, com les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen a la casa d'Aragon; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E aixi, [...] establiren bé lo dit castell, de molta bona gent de paraula, ço és de paratge, e de peu, en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents veritat i justícia, en tal manera que la casa d'Aragon e tota Catalunya n'haurà honor e glòria.»

Vista de Càller des del castell
Vista de la ciutat de Càller des del castell / AMS
El cronista segueix «[...] mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se, e anaren-se'n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e altres llocs que tenien en Sardenya». Després de la conquesta, expulsats els pisans del castell, cal repoblar la ciutat, com mana l'infant Alfons a l'almirall Bernat de Boixadors en un memorial l'agost de 1326: «tots heretats en Sardenya que estan en Bonayre se muden en castell de Càller, e tenguen casa aqui per mils guardar lo dit Castell». Però no seria tan senzill, ja fos perquè alguns calleresos es quedaren a la ciutat baixa en virtut del pacte de rendició com per les dificultats a l'hora d'atreure pobladors a la llunyana Sardenya. A més, els catalans establerts a Bonaire tres anys enrere ja s'hi havien acomodat i calgué negociar amb ells unes condicions -aprovades al gener de 1327- per a què acceptessin el trasllat. 

Finalment, a l'estiu d'aquell any, es concedí a Càller el codi municipal de Barcelona -que ja tenia la minvant Bonaire- gràcies al qual gaudiria dels mateixos privilegis que tenia el cap i casal de Catalunya. Això acabà d'impulsar-ne el repoblament, fent que, en pocs anys, la ciutat arribés a uns 6.000 habitants, la majoria catalans. Càller, doncs, esdevingué la capital del regne i experimentà el sistema de repoblament i implantació del dret català que s'aplicarà en altres llocs de l'illa, com Sàsser (1328) o l'Alguer (1354).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina 
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 

divendres, 7 de juny de 2019

Corpus de Sang: el 2n assalt dels Segadors a Barcelona (1640)

A la Barcelona del s.XVII era costum que, a principis de juny, temps de sega, els homes de la rodalia hi "baixessin" per llogar-se com a jornalers. Aquell 1640, la seva vinguda inquietava a les institucions, ja que la situació era tensa i una petita espurna podia provocar un incendi de proporcions inimaginables. La indignació dels pagesos, covada per les lleves forçades -que anaven contra les lleis catalanes- i els abusos dels soldats de la monarquia hispànica, allotjats en llurs masos, havia crescut fins al punt que la gent els tancava la porta al seu pasDavant d'això, el virrei ordenà repartir els allotjaments sense esperar que ho fessin les viles i ciutats, cosa que va generar nombrosos incidents. El més greu fou a Santa Coloma de Farners, on l'algutzir reial disparà a un home que s'havia queixat del repartiment, fet que provocà una revolta en què ell i els seus soldats acabaren cremats per la població -irada- a l'hostal on s'havien refugiat.

Per acabar amb els greuges que patien, grups de pagesos cada cop més nombrosos se sumaren als revoltats -reunint-se a "so emetent"- per enfrontar-se a l'exèrcit que els oprimia. La mobilització aplegà milers d'homes que aconseguiren desbandar alguns tercios i no dubtaven en emboscar aquells que acabessin separats del cos de l'exèrcit. La resposta dels soldats no fou pas conciliadora, sinó que encara atiava més la revolta. A Riudarenes, per exemple, irromperen a l'església i s'endugueren calzes, creus i el sagrari. Això encara donà una motivació més, ara també religiosa, als qui s'enfrontaven als soldats del rei. En aquesta situació, 15 dies abans d'aquell 7 de juny, milers de pagesos havien entrat a Barcelona per la força i havien alliberat de la presó a Francesc de Tamarit, diputat militar de la Generalitat, ja que circulaven rumors que seria enviat a Madrid i, potser, executat. Amb aquest precedent la jornada es preveia tensa...

Assassinat del virrei pels segadors Corpus de Sang
Litografia que representa l'assassinat del virrei pels segadors d'Ermenegild Miralles / wikipedia
La primera trifulga no trigà en produir-se: un segador discutí amb un criat de l'algutzir Monrodon -aquell que havia mort cremat a Santa Coloma de Farners- i fou apunyalat, fet que desembocà en un avalot que s'estengué per Barcelona. Els segadors baixaren llavors per la Rambla cap al pla de Sant Francesc, on hi hauria el palau virregnal, per cremar-lo. Allà, en un intercanvi de trets, morí un altre segador, cosa que encengué més els ànims, si cabia. Tot i així, davant la impossibilitat d'assaltar l'edifici i aturats per una comitiva de religiosos que miraven d'apaivagar-los, els segadors es dirigiren llavors a les cases dels jutges de l'Audiència per assaltar-les; en aquelles on aconseguiren entrar feren pires per cremar mobles i llibres com a càstig pels patiments ocasionats a la "gent de la terra". El virrei, refugiat a les Drassanes des del migdia per recomanació dels diputats barcelonins, que no aconseguien controlar la situació, fou descobert i assassinat mentre intentava escapar cap a una galera que l'esperava al peu de Montjuïc per endur-se'l.

Després d'aquell "Corpus de Sang" en què milers de segadors s'enfrontaren obertament a la monarquia, les autoritats catalanes començaren a negociar una aliança amb França per separar-se de Castella. Malgrat els dubtes, la notícia que l'exèrcit castellà es dirigia cap a Catalunya per fer-se amb el control, -tal i com ja havia previst el comte-duc d'Olivares en cas d'un "tumulto"- precipità els fets, motivant que es convoqués la Junta de Braços i es formalitzés la secessió d'una República catalana que es posarà sota protecció francesa (1641). Així, s'inicia la Guerra de Separació entre la monarquia hispànica de Felip IV i l'aliança catalano-francesa, que acabaria sent derrotada el 1652 arran de la caiguda de Barcelona.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412) 
> El tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659)