dimecres, 7 de febrer del 2024

Jaume I el Conqueridor (I): una infantesa complicada (1208-1218)

Al juny de 1204, Pere I, comte de Barcelona i rei d'Aragó, prengué per muller a Maria, filla de Guillem VIII de Montpeller i Eudòxia Comnè. L'enllaç, orquestrat per raons polítiques, convenia a les dues parts. Maria es considerava hereva de la senyoria de Montpeller però se’n disputava el domini amb el germanastre, Guillem IX. Així, gràcies al suport de Pere, pogué expulsar-lo de la ciutat i prendre el poder. Pel que fa al rei Pere, amb Montpeller guanyava una important posició en la secular lluita per l'hegemonia catalana sobre el Llenguadoc.

En aquell temps, creixia a Occitània el moviment dels “bons homes”, que guanyaven adeptes tot predicant una espiritualitat depurada i una vida senzilla, com la dels primers cristians. Els seguidors d’aquesta nova doctrina, la “Gleisa de Deu”, sostenien que Satan havia subjugat l’Església al Mal i que calia desvincular-se’n per salvar llurs ànimes i tornar al Paradís.

L’Església considerava heretges als “bons homes” i reclamava que se’ls perseguís, si bé molts comtes i senyors occitans, ja fos per afinitat cap a ells o per rebuig a les intromissions de l’Església, no obeïen al papa. Al novembre de 1204, el rei Pere, preocupat per la deriva dels seus vassalls llenguadocians, als qui pretenia protegir, viatjà amb tota solemnitat a Roma i, per demostrar la seva bona voluntat, es declarà vassall del papa Innocenci III. Per la seva banda, el pontífex el coronà personalment rei, fet que pel qual s’acabaria anomenat a Pere “el Catòlic”.

Pere el Catòlic i Maria de Montpeller als vitralls de la Capella de Sta. Àgata Barcelona
Pere el Catòlic i Maria de Montpeller als vitralls de la capella reial de Sta. Àgata. Barcelona

L'any 1205 morí la reina Isabel I de Jerusalem, vídua del piemontès Conrad de Montferrat. Llavors la Ciutat Santa es trobava en mans dels musulmans de Saladí, que l’havia conquerida, de manera que els reis de Jerusalem, tot i mantenir el títol, vivien exiliats a la costanera Tir. Llur filla, Maria, que tenia 13 anys quan morí la mare, esdevingué reina titular de Jerusalem i buscà un consort, a qui requeria que arribés a Terra Santa tot liderant una expedició per reconquerir Jerusalem.

L’any 1206, Pere el Catòlic, davant les notícies que arribaven d’Orient, es postulà com a candidat, emprengué negociacions per acordar el matrimoni amb Maria de Montferrat i demanà a Innocenci III que anul·lés el seu casament amb Maria de Montpeller. El pontífex no li ho atorgà i la relació del rei Pere amb la seva muller, ja de per sí freda, quedà completament deteriorada.

A tot això, creixia el malestar a Montpeller per les imposicions i les arbitrarietats del rei Pere, que acabà veient-se forçat, amb la intercessió del bisbe de Magalona, a acordar una concòrdia amb els montpellerins. Tot i el pacte, la trista desunió de la parella reial es mantenia i, després de més de dos anys de matrimoni, no havien engendrat l’esperat hereu que havia de cenyir la corona, incorporant plenament Montpeller als seus dominis. Així, a la compassió que causaria la desgràcia de la reina Maria, s’afegí una creixent preocupació pel destí de la ciutat, ja que si el matrimoni es trencava o els reis morien sense fills, Montpeller quedaria sense senyor.

Finalment, al maig de 1207 s’hauria produït una “treva” entre els reis. Segons el Llibre dels Feits, trobant-se el rei Pere a Llates, prop de Montpeller, l’anà a trobar un home de la seva confiança, Guillem d’Alcalà, que el pregà per a què anés a Miravalls, on s’estava la reina, i aquella nit fou engendrat llur fill. La Crònica de Bernat Desclot detalla els fets, explicant que Maria, sabent que Pere tenia una amant a Montpeller, tramà un ardit pel qual, amb l’ajuda de Guillem d’Alcalà, es dirigí al castell on s’estava el rei, es ficà al seu llit mentre ell sopava en una altra estança, i feu apagar les llums, de manera que, quan arribà el rei, mig embriac, jagué amb ella creient que era l’amant, i la deixa prenyada. El cronista Ramon Muntaner relata l’estratagema de la reina Maria de forma encara més minuciosa, afegint-hi curiosos detalls, com ara que els montpellerins es passaren tota aquella nit resant a les esglésies de la ciutat per a què l’ardit funcionés.

Siguin certs o no els relats de l’engendrament, la reina Maria anà engruixint i, amb ella, l’esperança d’un hereu. A mitjans de gener de 1208, quan l’hora de parir s’acostava, una notícia trasbalsà el Llenguadoc. El llegat papal, l’odiat Pèire de Castelnou, que dirigia la predicació contra els “bons homes” a la regió, fou assassinat, pretesament per homes enviats per Ramon VI de Tolosa. El fet encengué encara més les tensions a Occitània, on hom temia la reacció pontifícia.

Mapa corona d'Aragó i Occitània a finals del s.XII
La corona d'Aragó i Occitània a f.s.XII. Fins a la croada contra els "bons homes", els comtes de Barcelona i reis d'Aragó s'havien disputat amb els comtes de Tolosa l'hegemonia sobre el Llenguadoc; al mapa s'indiquen els territoris afins als comtes-reis (taronja) i els  propers als comtes de Tolosa (blau)

Dies més tard, el 2 de febrer, festa de la Candelera, la reina Maria infantà finalment un nen, fet que fou motiu d’alegria a Montpeller i arreu de la corona. Des del palau montpellerí de Tornamira, on hauria nascut, el nadó fou dut a l’església de Nostra Dama de les Taules, on fou batejat. Per triar-ne el nom, la mare feu encendre 12 candeles, una per cadascun dels apòstols, i aquella que fos l’última en apagar-se, auguri de llarga vida, donaria nom al nen. Fou així com l’infant acabà duent el nom de Sant Jaume el Major, el venerat apòstol de Galícia, que fins que els reis d’Aragó l’empraren no s’havia posat mai a les dinasties reials.

Tot i l’alegria aparentment general, el naixement de Jaume no agradà a tothom. Al poc temps que nasqués, algú tirà una gran pedra contra l’estança on es trobava i, si bé caigué a tocar del bressol, no arribà a colpir a la criatura. L’atemptat fallit, de qui no se’n sabé l’autoria, podia tenir diversos artífexs. D’una banda, el germà del rei Pere el Catòlic, o sigui, l’oncle del nen, Ferran, abat de Montaragó, que fins al naixement de Jaume era el candidat més ben posicionat per heretar la corona. De l’altra, el besoncle de Jaume, Sanç d’Aragó, germà del seu avi, Alfons el Cast, que també podria heretar. Hi havia una tercera possibilitat, Guillem IX de Montpeller, que pretendria encara destronar a la germanastra, Maria, i recuperar el poder a la senyoria.

Arribat el 1209, el papa Innocenci III, en resposta a l’assassinat del llegat papal, proclamà una croada contra els “bons homes”, als qui l’Església no aconseguia contrarestar amb prèdiques. Era el primer cop que es convocava una croada contra cristians “desviats”. Molts cavallers del nord de França, liderats per Simó de Montfort, s’hi uniren, àvids de botí i terres. Per contra, els comtes i senyors occitans rebutjaren sotmetre’s a l’Església, buscaren la protecció del rei Pere el Catòlic, l’únic sobirà que els podia protegir dels francesos, i se’n feren vassalls.

Trobant-se en un compromís, Pere el Catòlic, avalat pel seu sobrenom, procurà mediar entre els senyors occitans per una banda i Simó de Montfort i el papa, per l’altra. Tot i així, no aconseguí temperar la situació i els croats, reunits a Lió, marxaren sobre llur primer objectiu, el jove comte Ramon Roger II de Trencavel. Primer irromperen a Besiers, on massacraren la població, i, seguidament, posaren setge a Carcassona, que es rendí en dues setmanes. La ciutat esdevingué així la base d'operacions dels croats al Llenguadoc i Ramon Roger II, empresonat als calabossos del que havia estat el seu castell comtal, morí pocs mesos més tard.

Malgrat el desastre, el rei Pere seguí negociant i, l’any 1211, pactà el vassallatge de Simó de Montfort, que el reconeixia com a senyor per Carcassona, a canvi que el rei li entregués el fill, l’infant Jaume, de tres anys, que es nodriria a Carcassona, sota la tutela del croat i, quan creixés, es casaria amb la seva filla, Amícia. Amb aquell arriscat acord, Pere el Catòlic pretengué guanyar-se la lleialtat de Simó de Montfort i estabilitzar la situació a Occitània.

L’any 1212, un cop ajustats els afers a Occitània, Pere el Catòlic marxà a Toledo, on s’uní a les forces d’Alfons VIII de Castella i Sanç VII el Fort, rei de Navarra, i, junts, derrotaren als almohades a las Navas de Tolosa, aturant llur avenç cap als dominis cristians peninsulars.

A la tornada, el victoriós rei Pere sabé que, tot i la mediació que havia procurat, s’havia reprès la guerra entre Simó de Montfort i els comtes i senyors occitans, de manera que es trobà en el compromís d’haver d’actuar tenint al seu fill, l’hereu, en mans dels croats. Sostingut per les hosts dels comtes de Tolosa, Foix i Comenge, que eren vassalls seus, Pere el Catòlic emprengué finalment, a contracor, una campanya per sotmetre a Simó de Montfort.

Això el dugué a Muret, on, al setembre de 1213, posà setge a Simó de Montfort i els croats. Aquests, sortiren d’imprevist del castell i, en una arriscada cavalcada, els impetuosos cavallers francesos atropellaren als homes de Pere el Catòlic, que caigué abatut. Amb la inesperada mort del rei Pere, l’infant Jaume, que llavors tenia 5 anys, restà en mans dels enemics. Afortunadament, el papa Innocenci III, a qui Maria de Montpeller havia confiat la tutela del fill, ordenà a Simó de Montfort que retornés el nen als seus súbdits catalans i aragonesos.

Jaume I el Conqueridor al Llibre de Franqueses de Mallorca
El jove rei Jaume I representat al Llibre de franqueses i privilegis del regne de Mallorca

Costà però finalment, l’abril de 1214, a Narbona, els croats entregaren el nen. D’allí, Jaume viatjà a Lleida, on fou reconegut rei amb 6 anys per l’assemblea de la corona, si bé els regnes serien regits pel besoncle, Sanç d’Aragó, fins que Jaume assolís l’edat de governar. Llavors, l’infant passà sota la protecció dels templers del castell Montsó, amb l’encàrrec d’instruir-lo.

Durant els anys que Jaume estigué a Montsó, creixeren les intrigues cortesanes i l’actuació de Sanç d’Aragó, que pretenia recuperar posicions al Llenguadoc, sostenint la causa dels comtes tolosans contra els croats, tensà de nou la relació amb l’Església. L’any 1217, mentre Ramon VII de Tolosa atacava la Provença, el seu pare, el comte Ramon VI, arribà a Tolosa, que li obrí les portes amb gran joia, cosa que suposà un dur contratemps per als croats. Simó de Montfort cavalcà immediatament amb els seus homes cap a Tolosa i hi posà setge.

Arribat aquest punt, es tornava a dibuixar una Occitània sota influència catalano-aragonesa. El nou papa, Honori III, que continuà amb la política francòfila i contrària a Tolosa del seu predecessor, amenaçà amb una croada contra la corona d’Aragó i cuità a l’infant Jaume per a què sortís de Montsó i es fes càrrec de la corona, posant fi a la regència de Sanç d’Aragó.

Al juny de 1218, durant els combats al peu de la muralla de Tolosa entre els defensors i els croats, una pedrada llençada per un grup de dones tolosanes des d’una torre impactà de ple contra Simó de Montfort, esberlant-li el cap. Amb la caiguda de llur capitost, els croats hagueren de retirar-se a Carcassona, derrotats, i la incertesa s’apoderà de la croada.

Llavors, l’infant Jaume, amb tan sols 10 anys, sortí del castell templer de Montsó amb els nobles que li eren més propers, més aragonesos que catalans, cessà al seu besoncle Sanç d’Aragó, amb qui pactà una compensació econòmica, i, sota una forta influència del Consell reial i del seu oncle, l’infant Ferran, començà a exercir personalment com a rei.

Continuació > Jaume I el Conqueridor (II): afirmació personal i monàrquica (1218-1229) (pendent)
· · · · · · · · · ·
Notes: Per aprofundir en la biografia de Jaume el Conqueridor vegeu Belenguer, E. (2008) Jaume I i el seu regnat. Lleida: Pagès editors, i Soldevila, F. (1991) Jaume I. Pere el Gran. Història de Catalunya. Biografies catalanes, vol.3. Com a fonts primàries podeu llegir el Llibre dels Feits, que tracta del període que expliquem als caps. 3-14, i les cròniques de Bernat Desclot (c.) i Ramon Muntaner (c.)

diumenge, 28 de gener del 2024

Submissió de l'Alguer a Gènova i ambaixades a Marià IV d'Arborea (1353)

· · · · · · · · · ·
Al gener de 1353, el rei Pere III el Cerimoniós es trobava a València, on celebrà corts i demanà ajuda per preparar la campanya contra els genovesos a Sardenya, que es duria a terme a l’estiu. De cara a l’expedició militar, que havia de subjugar definitivament als rebels Doria, la díscola actitud del seu vassall, el judike Marià IV d’Arborea, que es trobava obertament enemistat amb el governador de l’illa, Riambau de Corbera, preocupava al sobirà.

Així, el Cerimoniós envià en ambaixada solemne al bisbe de Ploaghe, diòcesi que es trobava enmig dels dominis disputats entre Riambau de Corbera i Marià IV, per a què pacifiqués llur enemistat. Al judike d’Arborea li havia de recordar el vincle que el lligava als reis d’Aragó i el bon servei que el seu pare, Hug II, fidel vassall, havia prestat a la corona. Al governador català l’emissari li trameté el desgrat del rei per la seva actuació en l’ocupació i reforçament del castell de Rocafort, als límits entre el Llogudor i el Jutjat d’Arborea, que havia atiat el conflicte amb el judike, i li reclamà que suavitzés la seva actitud i busqués la concòrdia amb Marià IV.

Alhora, Pere III concedí un perdó a Mateu i Manfred Doria, accedint a nombroses peticions que li feren i confirmant-los diversos feus i curadorias al nord que l’illa que els havien estat concedits en temps del seu pare, Alfons el Benigne. L’única petició que el monarca els denegà fou el castell de Rocafort, que el sobirà ordenà a Riambau de Corbera que conservés en poder regi.

Mentrestant, de l’Alguer, que era el cor de la revolta dels Doria, salpà una ambaixada cap a Gènova amb plens poders per negociar amb el duc la submissió de la ciutat a la república lígur. Les negociacions culminaren amb un pacte, segellat el 15 de febrer, pel qual es transferí al Comú de Gènova el govern i el ple domini de l’Alguer amb tots els seus drets, privilegis, possessions i jurisdiccions, i es posà la ciutat sota protecció dels genovesos enfront al rei d’Aragó i els catalans.

L’acte de submissió fou confirmat el 7 de març per tots els habitants de l’Alguer, que individualment juraren fidelitat a Gènova. El penó de la república lígur, una creu vermella sobre fons blanc, com el blasó del gloriós cavaller Sant Jordi, fou enarborat sobre la muralla de la ciutat.

L'església de Santa Maria de su Rennu, a Ardara (wikimedia Sailko)

L’endemà, 8 de març, a Vilafranca del Penedès, el rei Pere celebrà parlament amb els delegats de ciutats, viles i llocs reials de Catalunya al capítol del convent dels franciscans. També hi assistí el noble Bernat II de Cabrera, home de confiança del sobirà. El Cerimoniós explicà la campanya que pretenia emprendre contra els genovesos a Sardenya i demanà suport als representants del Braç Reial per a l’ambiciosa expedició que projectava.

Després de deliberar durant un dia sencer, a la tercera jornada de parlament els membres del Braç Reial comunicaren al rei que posarien llurs persones i bens a la seva disposició i que li avançarien el donatiu de 3 anys d’impostos cobrats a Catalunya amb la condició que Bernat II de Cabrera comandés l’armada. El rei ho atorgà però encara hagué de convèncer al noble, que es mostrava reticent a liderar l’expedició a Sardenya, si bé finalment ho acabà acceptant.

Pocs dies més tard, el rei Pere entrà a Barcelona per fer-se càrrec dels preparatius de l’armada que havia de salpar de Catalunya. En agraïment als treballs que Bernat II de Cabrera havia sofert pel rei i en compensació pels costos que la guerra que es preparava li poguessin causar, Pere III li concedí en perpetuïtat, a ell i als seus descendents, el vescomtat de Bas, prop d’Olot.

A finals de març, davant la infructuosa ambaixada del bisbe de Ploaghe, que no havia aconseguit la concòrdia entre Marià IV d’Arborea i el governador Riambau de Corbera, Pere III envià a Guillem Alió com a emissari davant dels dos. Guillem Alió, membre de la cort reial, mantenia una estreta relació amb el judike, fet pel qual era la persona indicada per tornar-lo a obediència; el rei donà capítols al nou emissari precisant-li com havia de procedir en la negociació.

En l’entrevista amb Marià IV, li aconsellava que demanés la intercessió de la judikissa Timbors de Rocabertí davant del seu marit, prometé al judike compensacions per tota pèrdua material que pogués patir combatent en ajuda de les forces reials, li oferí la possibilitat d’adquirir l’Alguer un cop fos conquerida i li assegurà que Riambau de Corbera es disculparia. Pel que fa al governador, Guillem Alió li trameté l’ordre del rei de reconciliar-se amb Marià IV sota amenaça de destitució o d’haver de compensar, contra els seus bens, els hipotètics danys que la seva falta de concòrdia amb el judike pogués comportar.


Seguidament el rei es dirigí de nou a València per supervisar la preparació de l’armada que hi havia de salpar. Des d’allí envià al governador de Mallorques, Gilabert de Centelles, cap a l’illa, d’on obtingué també importants ajuts per preparar la campanya contra els genovesos.

L’ambaixada de Guillem Alió per reconciliar Marià IV i Riambau de Corbera tampoc tingué èxit i, al mes de juny, el judike Marià agreujà el desafiament a la corona tot adquirint els castells d’Ardara i Capula a Damià Doria. Ardara, al cor del Llogudor, havia estat la capital dels desapareguts jutges de Torres, que hi bastiren el castell i la notable església de Santa Maria de su Rennu, en català Santa Maria del Regne, on fou sebollida la dissortada judikissa Adelasia. Capula, en un turó prop de Siligo, controlava el pas de la Via Turrese entre Arborea i Sàsser.

El 5 de juliol Pere III reuní a la cambra blanca del palau reial de València a tots els barons, cavallers i prohoms que es trobaven llavors a cort junt amb Bernat II de Cabrera i els homes que l’acompanyarien a l’expedició a Sardenya. El rei s’adreçà a l’almirall i als oficials que havien de viatjar a Sardenya i els exhortà a mantenir-se coratjosos i ferms en llur missió, obeint al capità i servint a Déu i al sobirà, que confiava en ells. Seguidament, el rei els beneí, els senyà i els comanà a Déu, la seva beneïda mare, Santa Maria, i el benaurat baró Sant Jordi, patró de l’host reial. Finalment, Pere III armà cavallers als valencians Elf de Pròxida i Francesc de Vilarasa, que embarcarien en l’expedició cap a Sardenya.

El 8 de juliol l’almirall salpà de València i feu via cap a Maó, on s’havien d’aplegar les galeres de Catalunya, València i Mallorques per formar l’armada que passaria a Sardenya. Bernat II de Cabrera anà passant revista de les desenes d’embarcacions que arribaven a Menorca amb centenars de cavallers i genets i milers de ballesters i soldats. Aquells dies d’estiu, mentre enllestia els preparatius a Maó, l’almirall rebé lletres amb importants notícies de Sardenya.

L’almirall venecià, Nicolò Pisano, que havia combatut als genovesos a la gran batalla del Bòsfor, l’informà que es trobava en aigües de Càller, al sud de l’illa, amb un estol de 20 galeres que se li ajuntarien per combatre a Gènova. Bernat II de Cabrera també sabé que el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, en un sagnant cop de mà nocturn, havia aconseguit prendre el Castell Genovès, plaça estratègica al nord de l’illa que permetria controlar l’estret de Bonifaci i el sud de Còrsega, des d’on els genovesos podien enviar reforços.

Castell Genovès, avui anomenada Castelsardo (wikimedia Markus Braun)

L’almirall també rebé una lletra del rei Pere, qui per primer cop expressava la seva desconfiança envers el díscol Marià IV d’Arborea i li ordenava que la seva missió prioritzés posar ordre a Sardenya: “Lo jutge mira nostres affers a aquesta fi: que si nós som sobrers al janovès, qu·ell nos servesca, e si·l janovés nos és sobrer, ço que Déu no vulla, qu·ell sia ab lo janovès. Per què nós havem pensat que més val ésser segurs del jutge, per via bona o mala, ans que anar en Gènova, car si aquest pensament há el jutge, més val que l’estol destrua ell que·l janovès, car més nos val possehir segurament Cerdenya que conquerir Còrsega ne destruhir Gènova”.

Amb totes les forces congregades a Maó, l’armada reial estava formada per 45 galeres, a més de 4 llenys i 5 naus. D’entre aquestes, s’hi trobava la galera armada per Guillem Morey, celebrat per la seva actuació al Bòsfor, que navegà des de Barcelona per incorporar-se a l’expedició. Finalment, el 18 d’agost, l’almirall Bernat II de Cabrera donà l’ordre de salpar cap a Sardenya.

Següent relat > (pendent)
· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319

dissabte, 13 de gener del 2024

Arribada de l'armada de l'Orient i coronació de la reina Elionor (1352)

· · · · · · · · · ·
A l’estiu de 1352, mentre es preparaven noves galeres per a la guerra contra Gènova, arribaren al rei Pere III el Cerimoniós les esperades notícies de l’armada enviada a l’Orient. L’escrivien Bonanat Descoll i Guillem Morey, que ara comandaven l’expedició, i li relataven la tràgica mort de l’almirall Ponç IV de Santa Pau i la situació de l’armada en sortir de Contestinoble.

A principis d’agost arribà a Barcelona la primera galera, la més ràpida, que s'avançà per fer de correu. La comandava Pere Nadal, que tan bon punt desembarcà, cavalcà apressadament per trametre noves lletres dels comandants de l’armada al rei. El trobà a Osca, on el rei s’estava en aquell moment de viatge cap a Saragossa.

Acompanyats pels venecians, els catalans havien fondejat al Negrepont, des d’on navegaren cap a la Canea, a l’illa de Creta, sota domini de Venècia, i allí feien reparacions a les embarcacions. Durant aquest trajecte morí Francesc de Finestres, bon coneixedor dels fets de la mar, que havia assessorat als comandants de l’expedició, i una de les galeres fou capturada pels genovesos, precisament aquella que portava els ossos de Santa Pau per a què els seus el poguessin plorar i li donessin la sepultura que mereixia en terra pàtria.

A Saragossa, l’1 de setembre, Pere III obrí les corts aragoneses, que se celebraven a la catedral de Sant Salvador, on des del temps del seu besavi, Pere el Gran, es coronaven els reis d’Aragó. Aprofitant que les corts reunien als grans nobles i prohoms aragonesos, el Cerimoniós celebraria la coronació de la reina, amb qui ja duia 3 anys casat i que li havia donat l’esperat hereu.

Així, el 5 de setembre, amb gran solemnitat, com agradava al rei, la reina Elionor fou ungida, rebé les insígnies reials, o sigui, el ceptre i el pom, i se li cenyí una bella corona d’or decorada amb murons en forma de flor de lliri, rosetes, perles, safirs, rubins i maragdes. Seguidament, les corts aragoneses reconegueren a l’infant Joan, que tenia un any, com a successor a la monarquia. La cerimònia culminà amb la celebració d’un gran convit amb què el rei esperava tancar definitivament el conflicte successori que l’havia enfrontat a les corts aragoneses.

En aquest temps, el papa Climent VI, que era el 4rt pontífex que s’estava a Avinyó, en terres de la Provença, escrigué a Pere III exhortant-lo afectuosament a trobar una concòrdia amb Gènova. El sobirà també havia rebut missatges de l’emperador d’Alemanya i del rei de França requerint-li que procurés un acord de pau i posés fi a un conflicte que esvalotava tot el Mediterrani.

El Cerimoniós respongué a aquests requeriments posant un seguit de condicions. De primer, que els genovesos cedissin l’illa de Còrsega a la Santa Seu com a garantia durant les negociacions i que el papat, que en temps de Bonifaci VIII havia instituït el Regnum Sardiniae et Corsicae i li havia atorgat a Jaume II el Just, avi del rei Pere, decidís formalment a qui lliuraria l’illa.

De segon, que, mentre la Santa Seu arbitrava la qüestió, els genovesos es comprometessin a no donar socors ni ajuda als rebels Doria, que s’havien sollevat contra l’autoritat reial al nord de Sardenya. Finalment que es formés una comissió per estudiar tots els danys que els súbdits de la corona havien sofert a mans dels genovesos i que s’estudiessin les compensacions amb què el Comú de Gènova els hauria de retribuir.

Pere el Cerimoniós en una caplletra del còdex del s.XV anomenat Llibre dels Privilegis de la Cartoixa de la Vall de Crist. S'atribueix a un membre de la família d'il·luminadors valencians Crespí i fou realitzat en vida de Martí l'Humà, fet pel qual hom creu que la semblança seria acurada. Biblioteca de Catalunya

Tot plegat es dirimí a Avinyó, on davant del papa arribaren missatgers del rei d’Aragó i de la República de Gènova per negociar els termes d’un possible acord de pau. Allí s’exposà allò que Pere III reclamava per iniciar les converses però els superbs delegats genovesos no consentiren res del que proposava, fet pel qual les negociacions no prosperaren i es mantingué la guerra.

A finals de setembre arribaren finalment a Barcelona les 8 galeres que quedaven de l’expedició catalana a l’Orient. Bonanat Descoll i Guillem Morey es dirigiren llavors a Saragossa, on s’entrevistaren amb el rei i li explicaren amb tot detall les vicissituds del viatge, els fets de la caòtica batalla del Bòsfor i la mort de l’almirall Santa Pau. El Cerimoniós escoltava amb atenció, procurant retenir els detalls pensant en una futura crònica que immortalitzés el seu regnat.

Un cop oït el relat, Pere III envià missatges a Sibil·la de Saportella, la vídua del malaurat Ponç IV de Santa Pau, per a què es dirigís urgentment a Saragossa, on podria escoltar de Bonanat i Guillem les gestes del seu marit al capdavant de l’expedició i com foren els seus darrers dies. Quan Sibil·la arribà a Saragossa, el rei ja havia hagut de partir cap a València, de manera que deixà ordenat que li fossin preparats cavalls per a què prosseguís el trajecte i el trobés de camí.

De camí a València, Guillem Morey i Bonanat Descoll quadraren els comptes de l’expedició amb el rei i li detallaren els diners obtinguts a partir del botí pres i venut durant l’expedició, ja fos de l’armada enemiga desbaratada al Bòsfor com d’altres embarcacions genoveses assaltades durant la llarga travessa d’anada i tornada.

En total, els guanys arribaven a unes 3235 lliures de Barcelona, de les quals una meitat passaren a engrossir directament el tresor reial i l’altra es repartí entre les tripulacions de l’armada. Satisfet amb la bona feina dels dos navegants, Pere III recompensà amb 3000 sous a l’almirall Bonanat Descoll i amb 2000 sous a Guillem Morey, que pogué tornar finalment a Barcelona.

A principis de novembre, trobant-se el rei Pere al poderós castell de Peníscola, que s’endinsava a la mar, aplegà el seu consell i, havent deliberat amb prohoms de Barcelona, Mallorques i València, decidí preparar per a l’estiu següent una nova armada de 50 galeres per continuar la guerra contra Gènova. En previsió de la campanya, que tenia per objectiu posar ordre a Sardenya i sotmetre definitivament als Doria, es prohibí el comerç amb l’illa.

Guillem Morey, que durant aquells dies es trobaria a la seva casa del barri de la Ribera, davant del mar, veié en la prohibició d’una oportunitat i, gràcies al favor reial, que s’havia guanyat pel seu servei a la corona durant la llarga expedició a la Romania, fou autoritzat per poder enviar a Sardenya un lleny carregat de vi que podria vendre i del que n’obtindria notables guanys.

Poc després, a finals de desembre, Pere III li cedí una galera junt amb Pere Tordera, també ciutadà de Barcelona, i els concedí llicència per a què l’armessin, fent-se càrrec dels costos que això comportava, de cara a participar en la campanya que es preparava contra Gènova.

· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, caps. 1-2). Sobre la coronació de la reina Elionor vegeu Riera, J. (2005) “La coronació de la reina Elionor” (1352) Acta historica et archaeologica mediaevalia, n.26; pp.485-492. Sobre el botí obtingut durant l’expedició vegeu Reche, A. (2015) “Noverint universi quod ego, Guillelmus Morey... Un acercamiento biográfico a la relación entre élites urbanas, ambientes reales y guerra marítima a mediados del s.XIV" Tesi doctoral. UAB, pp.111-114. Sobre la vida de Guillem Morey, bon exemple de l’ascens d’un “home de mar” català al consell reial, vegeu la tesi doctoral amunt citada i l’article Reche, A. (2014) “La guerra marítima y los profesionales de la gestión de las flotes. Un ejemplo catalán del siglo XIV” Roda da Fortuna. Revista Electrónica sobre Antiguidade e Medievo.