dimarts, 4 de setembre de 2018

El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat

«[...] i les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu.» (Manuscrit de Palau-Saverdera)

Nascut el 1682 a Capçanes (Priorat) com a Pere Joan Barceló i Anguera, devia el seu sobrenom de "Carrasquet" a l'ofici de la seva família, carboners de llenya "carrasca". L'any 1705, quan esclata la Guerra de Successió espanyola, s'afegeix al bàndol austriacista integrant-se en un regiment de fusellers capitanejat pel seu pare. Amb un gran coneixement del territori, les seves accions de guerrilla -en destacaments petits i àgils- dificulten l'avenç borbònic, que s'estreny sobre Catalunya arran de la derrota d'Almansa (1707), i contribueixen a la defensa, prenent part activa en el rebuig de l'assalt enemic contra Falset de 1708.

El 28 de setembre de 1714, assabentat de l'heroica capitulació de Barcelona, deposa les armes junt amb els seus homes i s'acull a l'indult general per a retirar-se a la seva casa de Marçà. Poc després, una discussió amb un tinent borbònic que l'havia anat a trobar per cobrar-li la contribució -i que l'hauria insultat per austriacista- comportà el seu empresonament. Fugit, s'emboscà a les muntanyes de la serra de Llaberia, on -amagat en una cova- organitzà un grup de guerrillers que assaltaven els combois borbònics i miraven d'atiar la resistència entre la gent de la zona. Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i empresonaren la seva mare per fer-li xantatge però el Carrasquet no cessà en les seves accions.

Des de 1986 Reus compta amb un gegant dedicat al Carrasquet / cortesia de @laie023
A principis de 1718, Àustria, França, Gran Bretanya i les Províncies Unides s'uneixen en la Quàdruple Aliança per enfrontar-se a la monarquia espanyola, que no havia respectat els tractats que clogueren la Guerra de Successió. El duc de Berwick, qui havia estat el botxí de Barcelona, s'enfrontava ara a Felip V, fet pel qual cridà els principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s'integraven amb les seves partides a l'exèrcit francès per lluitar contra el seu odiat rei. Així, el Carrasquet es dirigeix a Perpinyà, on accepta la proposta i rep armament i instruccions per desestabilitzar el país. Poc després torna a Catalunya, on -amb prop d'un miler d'homes- fustigarà els regiments borbònics a Reus, Valls i el Pallars. Les autoritats borbòniques -desesperades- difonen pregons per donar caça al "rebel" però no ho aconsegueixen; és en aquest moment quan neix la llegenda del Carrasquet.

Quan acabà la guerra (1720), en renunciar Felip V els territoris mediterranis que havia pres -Sicília i Sardenya-, les partides de miquelets que s'havien integrat a l'exèrcit francès foren llicenciades. El Carrasquet, que si tornava a Catalunya corria un greu risc d'acabar pres i executat, s'embarca cap a Maó, sota domini britànic. Des d'allà, sembla que féu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, potser per acomiadar-se de la seva terra, i posa rumb a Viena per viure-hi exiliat -com molts altres austriacistes catalans després de la desfeta- al servei de l'emperador Carles VI. Allà, tot i ser analfabet, fou reconegut coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia (Hongria), on s'establí amb la seva dona.

El 1734 combaté a Nàpols per rebutjar la invasió espanyola i, apressat vora Pescara per les forces borbòniques, fou empresonat a Cadis fins el 1740, quan fou alliberat. Durant la Guerra de Successió austríaca, sorgida arran de la mort de Carles d'Àustria sense descendència masculina (1740), estigué al servei de l'emperadriu Maria Teresa enfront a l'aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la. Després de comandar una reduïda companyia d'exiliats catalans que s'acabà dissolent el 1742, passa a liderar com a coronel una tropa regular austríaca. Fou en aquest conflicte quan, un 4 de setembre de 1743, caigué mortalment ferit en un illot fluvial a Breisach el Vell (Alemanya) mentre s'enfrontava als bavaresos. El seu destí final no fou descobert fins al 2002, quan l'historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l'arxiu parroquial del poble alemany; la tomba no se'ns ha conservat. La seva vida apassionant ha estat novel·lada recentment per Albert Sànchez Piñol a Vae Victus (2015).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

dissabte, 30 de juny de 2018

Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)

L'encontre deixà gairebé decidit un conflicte que havia dessagnat sards i catalano-aragonesos durant quasi un segleA Sardenya, la batalla és commemorada cada dos anys al mateix escenari on es va produir.

Intrigues, moviments i preparatius
La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, cal entronitzar aviat un nou jutge que mantingui els dominis que s'han aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer, Càller i Longosardo. Tot i així, la decisió sobre qui ha de succeir a Marià no està exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acaba retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.

Comença, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea domina sobre gairebé tota l'illa però hi ha zones que escapen del seu control efectiu i requereix l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenen una major capacitat operativa però no aconsegueixen imposar-se fora de la seguretat dels enclaus que mantenen a tocar del mar, el seu cordó umbilical amb els estats de la corona. Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília -l'hereu de Martí l'Humà- "salta" uns dies a Càller des de Palerm per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem III de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, fa valdre els seus drets i, al desembre, es presenta davant la cort judical d'Oristany, on serà coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.

Soldats Arborea corona d'Aragó recreació batalla Sanluri
Recreació del combat entre els soldats d'Arborea i els catalano-aragonesos / cortesia de www.conchidortos.org
Temptejant l'enemic...
A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable verger sinó com un pou que engolia homes i recursos, es prepara un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació» -com digué el cronista Pere Tomic-. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -per guanyar temps- confirmaven que calia donar el cop final. Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, apresta una host a la que se suma un contingent barceloní. De forma coordinada amb el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarquen a Càller al maig de 1409.

Les hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses que transportaven soldats direcció Oristany. Poc més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers surt de Càller i s'endinsa en territori arborès rapinyant camps i viles que troba al seu pas. Quan arriba a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els surten a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es repleguen satisfets havent mesurat les forces dels sards judicals. El 29 de juny el gruix de l'exèrcit de la corona d'Aragó, comandat per Martí de Sicília, acampa vora Sanluri.

Cavalleria recreació batalla de Sanluri
Tot i que l'atrezzo no és gaire acurat històricament, la recreació és prou vistosa / cortesia de www.conchidortos.org
El decurs de la batalla
L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa, dirigida per Martí de Sicília, comença a avançar cap a Sanluri, on els espera el sobirà d'Arborea, Guillem III de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent arborès, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards. L'host catalano-aragonesa, per la seva banda, seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada. Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea, acompanyats pel seu sobirà, se situa davant de Sanluri mentre la cavalleria judical queda oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transiten fins al camp de batalla desplegant una columna que alterna cavallers i homes d'armes.

Els dos exèrcits xoquen frontalment, moment en el qual la cavalleria arboresa descendeix pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposa a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí de Sicília envia els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconsegueix travar-hi combat. Al cap d'unes hores -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès s'esberla en diverses parts que els atacants poden anar encerclant. Guillem III de Narbona aconsegueix fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugien dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- són massacrats sota el turó que duu l'eloqüent nom de s'Occidroxiu ("l'escorxador", en sard). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assalta la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o esclavitzant-los per enviar-los posteriorment a Barcelona.

Un desenllaç amarg (per tothom)
Guillem III de Narbona i els soldats supervivents es repleguen a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Vila d'Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebra ignorant que les properes que vinguin de Càller el sumiran en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposa la seva fi i, de fet, encara pot repel·lir un atac contra la seva capital, però queda condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.

Per saber-ne més:

- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Rafael Dalmau
- Històries e conquestes dels Reys de Aragó e comtes de Barcelona (Pere Tomic, 1438)
- Anales de la Corona de Aragón. Libro X (Jerónimo Zurita, 1562)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

divendres, 22 de juny de 2018

La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354)

Avui, l'Alguer i Catalunya s'estimen. Pels algueresos, Catalunya és com una mare. Pels catalans, l'Alguer és el reflex d'un passat gloriós que molts voldrien esborrar. Però l'inici d'aquesta història no fou tan idíl·lic...

Una ciutat sardo-genovesa
En una posició estratègica, controlant la ruta marítima que ressegueix la costa occidental de Sardenya, el territori de l'Alguer hauria estat poblat des d'antic. Tot i així, desconeixem la data de fundació de la ciutat, que es desenvoluparia com a port sota domini dels Doria. Aquesta família de prohoms genovesos, present a l'illa des de mitjans del s.XII, s'hauria erigit com a intermediària comercial entre Sardenya i la república de Gènova. Amb el temps, acabaria esdevenint també el principal suport financer dels jutges de Turres, un dels quatre estats sards que havien sorgit a partir de la retirada bizantina (s.X), situat al nord-oest de l'illa.

Emparentant-se matrimonialment amb la dinastia turritana, els Doria obtindran amplis territoris en recompensa per la seva ajuda naval contra les incursions piràtiques sarraïnes que assetjaven Sardenya. Així, l'any 1272, quan mor l'últim sobirà de Turres, els Doria ja controlen bona part del que havia estat l'antic estat; la resta quedarà en mans de la família italiana dels Malaspina, amb una trajectòria similar a la dels genovesos, i els jutges d'Arborea, que aprofiten per expandir llurs dominis cap al nord. Així, en el moment en què trobem la primera referència històrica de l'Aligera (1283), en veure's assaltada pels pisans durant la guerra amb Gènova, es tractaria d'una ciutat sarda controlada pels genovesos.

Badia de Port del Comte l'Alguer
Vista de la badia de Port del Comte, l'escenari de les batalles navals per prendre l'Alguer
L'arribada dels catalano-aragonesos
A l'estiu de 1323, Jaume el Just desembarca a Sardenya per conquerir-la. Té el suport dels Arborea, dinastia sardo-catalana que regeix l'únic estat sard que ha perviscut i que es declara vassalla de la corona d'Aragó. Els Doria queden en una posició compromesaEn un primer moment, el pla de conquesta catalano-aragonès no els afecta directament perquè se centra en la part meridional de l'illa, fins llavors sota poder de Pisa. Així, des de Vila d'Esglésies, el primer enclau que cau en mans de la corona d'Aragó, es perfeccionen els convenis diplomàtics establerts amb els Dòria, els Malaspina i el Comú de Sàsser, que veuen -preocupats- la progressió catalano-aragonesa pel sud de Sardenya. Poc més tard, arran de la batalla de Lucocisterna (1324), els pisans s'han de replegar i els seus dominis es veuen reduïts al castell de Càller. 

Però quan l'host catalano-aragonesa torna a Barcelona, els Dòria, els Malaspina, el Comú de Sàsser i els pisans de Càller es rebel·len. Els Arborea, obedients, s'enfronten als seus veïns del nord i els sotmeten (1325) mentre els catalano-aragonesos aconsegueixen prendre Càller als pisans (1326). Tot i així, les victòries de la coalició no atenuen la inquietud dels Dòria, ofegats per l'expansió arboresa, ni del Comú de Sàsser, que ha passat de ser una ciutat-estat a estar governada per un podestat català. Gènova dona cobertura a diverses revoltes, impedint que la corona d'Aragó acabi de controlar el nord de Sardenya. El moment més greu serà l'any 1347, quan les forces catalano-aragoneses i arboreses cauen emboscades a Aidu de Turdu, victòria fet que els Doria no poden aprofitar per l'arribada de la terrible Pesta Negra.

Conquesta i revolta (1353)
Després de l'epidèmia -que amb la seva mortaldat trastorna tota Europa- es reprèn la campanya de Sardenya. Pere el Cerimoniós, que malgrat la seva astúcia té molts fronts oberts alhora, es reforça aliant-se amb Venècia (1351), principal rival de Gènova. L'estiu de 1353 es prepara un gran estol que es dirigireix cap a l'Alguer per posar-hi setge. Un 27 d'agost les galeres catalano-aragoneses arriben a la badia de Port del Comte, davant les platges de la ciutat, ajuntant-se amb les naus venecianes. En breu apareix una flota genovesa que els escomet però que, després d'hores de batalla, acaba retirant-se durament derrotada pels aliats. Dos dies més tard, assetjada per terra i mar, l'Alguer es rendeix a l'almirall Bernat II de Cabrera

Malgrat la victòria naval, un fet inesperat canviaria el decurs de la guerra, complicant -encara més- la posició catalano-aragonesa. Aquella tardor de 1353, el jutge Marià IV d'Arborea, que anhelava unir Sardenya sota l'emblema de l'arbre, es revolta contra Pere el Cerimoniós aliant-se amb Gènova. A l'octubre, mentre un exèrcit d'arboresos i genovesos es dirigeix cap a l'Alguer, la ciutat es revolta al crit de "Arborea! Arborea! Morin els catalans!". La guarnició catalano-aragonesa que defensa les muralles, atrapada entre revoltats i assaltants, és aniquilada abans que puguin arribar reforços. L'Alguer torna a quedar en mans de Gènova.

Muralles de l'Alguer
Vista cap a ponent, amb el Cap de la Caça al fons, des de les muralles de l'Alguer 
"Reconquesta" i repoblament (1354)
Les preocupants notícies sobre la crítica situació en què es trobava Sardenya després de la revolta d'Arborea i la caiguda de l'Alguer feren que, a principis de 1354, Pere el Cerimoniós organitzés una gran i costosa expedició militar que encapçalaria ell mateix per recuperar la iniciativa. Per la seva banda, Gènova, que sabia que l'Alguer seria l'objectiu del contratac, en reforçà les fortificacions i hi acantonà centenars dels seus famosos ballesters. El 22 de juny l'armada catalano-aragonesa desembarca -un altre cop- vora l'Alguer; dos dies més tard, la ciutat ja es troba encerclada per les forces de Pere el Cerimoniós, que dirigeix les operacions de setge personalment des del campament. En aquest punt, tot i la superioritat de l'host catalano-aragonesa, el rei Pere evita un assalt directe contra les muralles considerant que les sagetes genoveses causarien moltes baixes entre els seus millors homes i reflexiona sobre com actuar.

Poc més tard, el campament catalano-aragonès es veu encerclat, al seu torn, per l'exèrcit de Marià IV d'Arborea, que tot i ser inferior en efectius i preparació, controla bona part de Sardenya. Així, ni Pere el Cerimoniós pot prendre l'Alguer tenint els sards a l'esquena, ni els arboresos poden acabar amb el gran exèrcit ibèric, capitanejat pel seu propi rei. Pel que fa a l'Alguer, una nova derrota de la flota genovesa a la badia de Port del Comte -aquell juliol- allunya tota esperança. La situació de taules dura cinc llargs mesos en què la calor, la malària i els maldecaps polítics forcen a Pere a negociar amb Marià. Així, a mitjans de novembre, se signa una pau humiliant per al Cerimoniós que confirma el domini dels Arborea sobre la Gallura i els castells de Mataró i Gelida, estableix que el governador de l'illa hagi de ser, a partir d'aquell moment, una persona grata al jutge i retorna les possessions que els Doria tenien al nord de l'illa, especialment Castelgenovese. A canvi, l'Alguer serà per a la corona d'Aragó i, si els seus defensors s'hi oposen, Marià IV d'Arborea combatrà amb els homes al costat de Pere per acabar de conquerir la ciutat.

L'Alguer, sense sortida, es lliura a Pere el Cerimoniós, que hi entra el 16 de novembre. Per castigar la seva rebel·lia, el rei expulsa tots els seus habitants -sards i genovesos- i hi posa una guarnició dels seus homes. En els anys posteriors, -ja lluny de Sardenya- ordena diverses "sentències" per afavorir el repoblament de l'Alguer, terra de frontera, concedint tota mena de privilegis als súbdits que s'hi traslladin. Una d'aquestes -per exemple- disposava la condonació de penes pels imputats per "crims i excessos" de poca gravetat (1357). Així, entre soldats i nouvinguts, l'Alguer va creixent de forma lenta però sostinguda, ara amb una població formada principalment per catalans, canviant radicalment la seva fesomia cultural. Com a fortalesa i cap de pont estratègic, els sards hi tindran prohibida l'entrada, i la monarquia mimarà amb drets i privilegis els seus habitants per compensar els perills de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l'illa. Amb el temps, quan el català s'hagi consolidat com a llengua de les elits dirigents del Regne de Sardenya, la "fidelissima" Alguer podrà presumir del seu vincle privilegiat amb la corona d'Aragó.

Per saber-ne més:

- Farinelli, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar... 
> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)