El declivi dels indis nord-americans arran de la colonització europea

Una breu aproximació a la història dels nadius de l'Amèrica del Nord dels orígens fins avui.

No hi ha consens entre els estudiosos sobre la població d'indis nord-americans prèvia a la colonització europea. La manca de registres impedeix resoldre la qüestió de forma acurada, fet pel qual cal recórrer a projeccions demogràfiques que difereixen força segons qui les fa. Així, Ubelaker proposa el nombre més baix -2,1 milions de persones- mentre per a Dobyns serien tantes com 18 milions; un terme mig l'aporta Thornton, que estima 7 milions, la quantitat que -creiem- s'aproximaria més a la realitat.

Fos com fos, repartits en l'amplitud del nord d'Amèrica, aquesta població viuria escampada, fragmentada en tribus i seria numèricament inferior a la de grans civilitzacions precolombines coetànies com l'asteca o l'inca, que superarien els 10 milions d'habitants -cadascuna- en espais més reduïts com Mèxic o els Andes.

Tres cabdills Piegen o "peus negres"retratats per Edward S. Curtis c.1900 / wikimedia

La teoria més acceptada sobre l'origen de les poblacions ameríndies sosté que descendirien de gents asiàtiques que haurien creuat l'estret de Bering abans del 12.000 aC, durant la darrera glaciació, quan encara formaria un pont de gel entre la Sibèria i Alaska. Migrant cap al sud en diverses onades, buscant un clima més suau, s'haurien anat repartint al llarg del continent.

Així, les 29 famílies lingüístiques indígenes que trobem al nord d'Amèrica reflecteixen una complicada superposició de grups humans que, a més de les diferències culturals que poguessin tenir d'origen, s'anirien particularitzant respecte a la resta a mesura que s'emmotllaven a les distintes regions on s'havien assentat, ja fossin els deserts del sud, les  praderies del centre o les muntanyes de l'est. Amb el temps, es desenvoluparan cultures amb una dimensió cronològica i territorial àmplia, com la mississipiana (ss.XI-XVI), caracteritzada per les seves estructures sobre túmul.

A partir de l'arribada dels primers colons anglesos, francesos i holandesos a la costa oriental d'Amèrica del Nord (s.XVI) -la presència víking a l'illa de Terranova (p.s.XI) hauria estat testimonial- aquestes societats inicien un declivi demogràfic que ja no s'aturarà. Diversos motius expliquen la dràstica reducció del nombre dels nadius nord-americans i cal atribuir-los -de forma més o menys directa- al procés de colonització que patiren.

El més important hauria estat la difusió de malalties contagioses contra les quals el sistema immunitari dels indígenes, aïllats fins llavors de les epidèmies del continent euroasiàtic, no estaria preparat. Així, virus com el de la verola causarien estralls entre els amerindis, impotents davant d'un mal invisible que que delmava tribus senceres. Hom apunta, fins i tot, que alguns colons, conscients del perill que suposaven aquestes malalties per a les societats indígenes, les haurien brandat per extorsionar llurs cabdills, amenaçant-los amb escampar-les si no acceptaven certes condicions en tractes diplomàtics o comercials.

"American Progress" (John Gast, 1872), una al·legoria de l'expansió estatunidenca cap a l'Oest

Les guerres amb els colons, que un cop estabilitzats els primers assentaments ambicionaven controlar els seus voltants per consolidar-los, també reduirien la població dels nadius nord-americans, forçats a replegar-se per deixar pas a la "civilització". Més enllà dels morts en batalles i massacres -xifres difícilment quantificables però sempre majors als registres que n'han quedat, escassos i fàcilment manipulables- la progressiva pèrdua del territori tribal, amb els seus recursos i formes de vida associades, també comportaria una contracció demogràfica degut a la fam i la carestia.

En menor mesura, l'assimilació cultural a través de la llengua anglesa, la religió cristiana i els costums europeus, els matrimonis mixtes -la història de Pocahontas és real- i, en definitiva, la desarticulació de les societats indígenes, encara diluirien més la minvant població de nadius nord-americans que quedaven a tocar de les colònies establertes a la banda de l'Atlàntic.

Arran del procés d'independència respecte a la Gran Bretanya (1776), les antigues colònies britàniques esdevingueren estats d'una confederació amb una política "exterior" comuna i una capacitat d'actuació més gran, els Estats Units d'Amèrica. Així, l'any 1830 el govern estatunidenc aprovà la "Indian Removal Act" i començà a deportar les "nacions índies" a la banda oest del Mississipi -on ja hi havia altres tribus- per expandir-se sobre noves terres.

Conduïts per les milícies, milers de nadius moririen durant aquests desplaçaments forçats. Tot plegat causaria resistències, com a la Florida, on els seminoles s'aixecaren en armes perquè es negaven a marxar, o a Illinois, on els sauk reocuparen el lloc d'on havien estat expulsats.

Aquests conflictes entre colons i nadius s'anaren succeint a mesura que "l'Home Blanc" sotmetia el prometedor "Far West" i aprofundia l'explotació del territori, estenent el procés colonitzador que havia començat dos segles enrere i que ha quedat fixat en l'imaginari del "western". Així, durant tot el s.XIX es produïren encara centenars de massacres de població indígena, tal i com va passar a Wounded Knee (1890), on l'exèrcit dels EEUU obrí foc contra homes, dones, vells i nens lakota, matant-ne entre 150 i 300.

Soldats estatunidencs enterren els lakota en una fossa després de la massacre de Wounded Knee (1890) / wikimedia

Preveient la imminent desaparició de tot un món arrelat durant mil·lennis a l'estepa nord-americana, Edward S. Curtis (1868-1952) es dedicà a immortalitzar-lo amb les seves fotografies i estudis, darrer testimoni de la vida tradicional d'aquells "salvatges". Poc més tard, la deportació dels indis cap a l'oest del país, en alguns casos pactada, hauria configurat ja nombroses "reserves" on se'ls concediria certa autonomia al marge de les lleis estatals.

Curiosament, això ha fet prosperar-hi els casinos, ja que el negoci del joc es troba prohibit en molts estats dels EEUU. Avui, prop de 2,9 milions de persones -un 1% del total de la població estatunidenca- es reconeixen com a nadius americans i una quantitat similar s'identifiquen com a mestissos. En aquestes comunitats, l'índex de pobresa és més alt i els problemes de salut -sovint atribuïts al "trauma" sofert pels seus avis- tenen una incidència major que entre llurs conciutadans "blancs".
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També et pot interessar...
> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó