*A les notes del final del text trobareu la traducció dels topònims i termes àrabs
L’any 1228 esclataren al món andalusí diverses revoltes contra el califat almohade, instituït temps enrere per un moviment rigorista magribí que pretenia reunificar l’Andalus. Llavors, Zayyan ibn Mardanix, que era de l’estirp del rei Llop, arrelada en terres del Xarq al-Andalus i oposada als almohades, s’aixecà contra Abu Zayd, valí de Balansiya, d’obediència califal. Al gener de 1229 Zayyan foragità de Balansiya a Abu Zayd, qui, havent perdut la ciutat, es retirà al Sogorb, que encara controlava, per acabar passant a Calataiud, en terres de l’Aragó.
Allí, es reuní amb el jove rei Jaume, que regia sobre Catalunya i Aragó i que en aquell moment organitzava l’expedició a Mayurqa. Abu Zayd acordà fer-se vassall del rei; a canvi, si col·laborava en futures campanyes cap al sud, on havia tingut els seus dominis, rebria del sobirà una quarta part dels territoris que es conquerissin. Per segellar el pacte, es feu batejar cristià, prenent el nom de “Vicent Bellvís”, però ho mantingué en secret als seus súbdits musulmans.
En aquell temps, el rei Jaume s'entenia amb la comtessa Aurembiaix d'Urgell, de qui pretenia el comtat. Per això, al·legant raons de consanguinitat, aconseguí que el papa anul·lés el seu primer matrimoni amb Elionor de Castella, amb qui havia tingut un únic fill, l'infant Alfons. En ser repudiada, Elionor partí cap a Castella i s'endugué amb ella l'hereu al tron.
A la tardor, l'host reial salpà de Salou, Cambrils i Tarragona cap a Mayurqa. La conquesta de l’illa es complicà, allargant-se fins al 31 de desembre, quan caigué finalment Madinat Mayurqa, la Ciutat de Mallorca. Un cop sotmesa, el sobirà feu el repartiment de terres entre aquells que l’havien acompanyat i organitzà la vinguda de pobladors cristians, que vindrien de la costa catalana per substituir als musulmans, que foren fets captius o eliminats.
La campanya de Mallorca fou protagonitzada pels nobles catalans, ja que la majoria dels nobles aragonesos es desentengueren d’una expedició ultramarina a la que no en veien el profit. A la tardor de 1230 Jaume tornà victoriós de l’illa i fou rebut triomfalment a Tarragona; el jove rei s’havia fet un home, alt i ben plantat, i hom celebrava la conquesta d’aquell “regne dins la mar”.
Al febrer de 1231, Jaume cavalcà fins a Tudela, a la riba navarresa de l’Ebre, i allí es reuní amb Sanç VII el Fort, rei de Navarra, que li professava gran estima. Com que el rei de Navarra era ja vell i no tenia hereu, acordà amb Jaume una successió mútua per la qual, aquell dels dos que morís abans donaria el seu regne a l’altre. Això, donada la joventut del rei Jaume, podria considerar-se ben bé com a un “afillament” que el convertia en successor al regne de Navarra.
Al maig Jaume viatjà de nou a Mallorca per dirigir el sotmetiment dels darrers sarraïns que, emparats en la serra de Tramuntana, resistien als invasors cristians. Un cop derrotats, el rei pogué tornar a Terraferma i cavalcà al sud d’Aragó. Allí, al gener de 1232 es reuní a Alcanyís amb el bregat noble aragonès Blasco d’Alagó i amb Hug de Forcalquier, el mestre provincial de l’Orde de l’Hospital, que l’exhortaren a emprendre la conquesta de Balansiya als andalusins. Molts nobles aragonesos, que no havien participat en l’expedició a Mallorca, també ho reclamaven.
Hug de Forcalquier, de genolls i amb l’uniforme hospitaler, Blasco d’Alagó i un servent, en la trobada que tingueren amb el rei Jaume al castell dels Calatravos d’Alcanyís. Miniatura del Llibre dels Feits, fol. 62r, còpia de 1619. Biblioteca de la Universitat de Barcelona
Blasco d’Alagó, que coneixia la ciutat de Balansiya perquè hi havia viscut desterrat dos anys, digué: «és la millor terra, e la pus bella del món [...] no ha vui dejús Déu tan delitós llogar com és la ciutat de València i tot aquell regne, e ten bé set jornades de llonc». El jove sobirà, convençut, acceptà d’emprendre la campanya cap al sud i començà a planificar-la amb el noble i l’hospitaler: primer prendrien Borriana, a la costa, i d’allí l’host aniria avançant fins a conquerir Balansiya.
En aquest moment, arribaren rumors que Abu Zakariyya, soldà de Tunis, preparava una estol per apoderar-se de Mallorca. El rei Jaume, davant d’això, aturà la preparació de la campanya de Balansiya i, al maig d’aquell 1232, embarcà per tercer cop cap a Mallorca per defensar-la. Tot plegat deuria exasperar als nobles aragonesos, que veien de nou posposada llur anhelada expedició pels afers d’aquell remot regne marí. Finalment, no hi hagué cap atac, havia estat una falsa alarma, i el rei Jaume pogué tornar. Quan acabava l’estiu, es dirigí de nou a l’Aragó, on s’estigué en terres d’Albarrassí mentre reprenia els preparatius per a la campanya de Balansiya.
Per la seva banda, Blasco d’Alagó, a qui anys enrere el rei havia tramès una carta concedint-li tots els llocs que pogués conquerir als sarraïns, havia cavalcat, impetuós, acompanyat d’altres nobles aragonesos, fins endinsar-se a les muntanyes dels Ports. Allí, arribaren a les envistes de la imponent rocaforta de Mawrila, un lloc estratègic als passos entre l’Aragó i Balansiya.
Una nit de setembre, aprofitant -segons sembla- les divergències entre els fills d’Abu Zayd, que es trobarien desterrats a la fortalesa, i la guarnició del lloc, que era fidel al nou emir Zayyan, els aragonesos aconseguiren penetrar-hi, mataren al qaid musulmà i se n’apoderaren. La sorprenent notícia de la caiguda de Morella en mans de Blasco d’Alagó i els seus homes disgustà al rei Jaume, que reuní apressadament peons i cavallers i cavalcà cap a la fortalesa conquerida.
-C(A)%20-%20c%C3%B2pia.JPG "Vista de Morella, País Valencià")
El castell de Morella es dreça sobre una petita mola, o "molella", d'on li podria venir el nom
Quan Jaume arribà, Blasco d’Alagó es trobava fora de Morella. El rei s’atendà en un puig davant la fortalesa i posà guàrdies a les portes per a què impedissin que ningú hi entrés o en sortís. Així, quan tornà Blasco, Jaume no el deixà passar si abans no parlamentaven. En la tensa trobada, el rei asseverà al noble aragonès que Morella era «un castell que val tant com un comtat amb ses pertinències» i que no feia per a «null hom del món sinó a Rei», per això li reclamava que la hi retés. Després d’una dura negociació, Blasco d’Alagó acceptà finalment tenir Morella en nom del rei de forma vitalícia, i que, quan morís, passés a la corona com a domini reial: per segellar el pacte, s’agenollà davant del rei, posà les seves mans dins les del sobirà i el besà.
A mitjans de maig de 1233, en primavera, l’host reial, formada principalment per aragonesos, partí de Terol i, superant Xèrica, creuà el Sogorb i arribà a Borriana, encerclant-la. Amb el rei anaven, entre d’altres, el seu tèrbol oncle, Ferrando d’Aragó; el flamant senyor de Morella, Blasco d’Alagó; l’hospitaler fra Hug de Forcalquier; el senyor d’Albarrassí, Pero Ferrandez d’Açagra; el bisbe de Saragossa, Bernat de Muntagut; així com també els homes de Daroca, Terol i Calataiud.
El setge de Borriana, on s’arribà a fer ús d’una torre de setge, que fou destruïda pels defensors, s’anà allargant i calgué fer venir reforços de Lleida i Tortosa i armar un parell de galeres per a què des de Catalunya portessin subministraments a l’host. En aquest punt, Blasco d’Alagó, a qui encara coïa l’afer de Morella, es presentà davant de Jaume junt amb altres nobles aragonesos i l’oncle del rei, Ferrando d’Aragó, i, exposant-li les dificultats que trobava l’host per a conquerir Borriana, el comminaren a abandonar el setge. Jaume, irat, respongué que si sent un nen havia conquerit un «regne que és sobre mar», bé podria prendre aquell «corral» que era Borriana.
Després, el rei, profundament disgustat, s’assegurà que els catalans que s’havien incorporat a l’host hi romandrien fins que caigués Borriana i denuncià les intencions dels nobles que pretenien abandonar-lo per fer-los avergonyir davant la tropa i que no gosessin anar-se’n; «prendrem Borriana, a pesar del diable i dels mals hòmens que ens consellen mal», digué. En aquesta situació, Bernat Guillem d’Entença, lleial cosí del rei, prengué la iniciativa del setge.
Mentre els fonèvols colpien torres i muralles, es muntaren cledes per vigilar les portes i s’obriren caves per a què els soldats poguessin aproximar-se a la ciutat a cobert de les sagetes dels defensors. El propi monarca hagué de combatre en una sortida dels sarraïns i arribà a empunyar l’espasa “Tisó”, «que era molt bona e aventurosa a aquells qui la portaven». Finalment, després de dos mesos de setge, a finals de juliol, els defensors de Borriana tocaren a capitulació i pactaren amb el rei Jaume poder-ne sortir en 5 dies, amb llurs bagatges, sota protecció reial. Més de 7000 musulmans, entre homes, dones i nens, abandonaren llavors la ciutat.
Si fins aquell moment la campanya de Balansiya era cosa dels aragonesos, amb el convuls episodi de Borriana, que estigué a punt de fer-la fracassar, els catalans s’hi incorporaren decididament. La caiguda de la ciutat fou un punt d’inflexió també per a les poblacions andalusines que hi quedaren al nord, de cop aïllades entre Borriana, tot just conquerida, Tortosa i Morella.
A l’agost, trobant-se a Terol, Jaume rebé missatge en “algaravia” dels sarraïns de Baniskula, que li proposaven una capitulació. El rei cavalcà apressadament i es presentà davant l’alcassaba que se li havia resistit anys enrere, on fou rebut cordialment i negocià amb l’alfaquí. Els sarraïns entregarien la fortalesa, al peu de la qual podrien continuar vivint segons llurs costums.
.jpg "Vista de Peníscola, País Valencià")
Peníscola, del llatí "paeninsula", se situa en un promontori que s'endinsa al mar
Presa Peníscola, s’entregaren Xivert i Polpís, que foren per a l’Orde del Temple, i Cervera, que passà a l’Orde de l’Hospital, tot en virtut d’acords previs entre el rei i les ordes militars. La resta de poblacions i terres conquerides a la Plana es repartiren en lots entre nobles principalment aragonesos, que hi establiren dominis senyorials i, per fer venir pobladors cristians, promulgaren “cartes de poblament” que es fonamentaven en els furs de diverses ciutats de l’Aragó.
A l’abril de 1234 morí el rei de Navarra, Sanç VII el Fort. Malgrat el pacte d’afillament que havien signat amb Jaume, llur relació s’havia anat refredant pels desacords sobre un atac conjunt contra Castella i Lleó. De fet, el nostre rei estava centrat en consolidar el domini sobre Mallorca i conquerir Balansiya. Així, quan el nebot de Sanç, el francès Teobald de Xampanya, pujà al tron de Pamplona, el rei Jaume veié esfumar-se la possibilitat d’unir Navarra a la corona d’Aragó.
Durant l’estiu de 1235, des dels nous dominis de la Plana, l’host del rei Jaume cavalcà pel camp de Balansiya, saquejant poblacions com la torre de Montcada o Museros. En aquests atacs es prenia blat, civada, pa, vaques, cabres, xais, gallines, carn salada i vi per nodrir als soldats. També es feren centenars de captius sarraïns i amb el rescat que se n’obtenia es pagava la tropa o s’alliberava a cristians presos, com el noble català Guillem d’Aguiló, bescanviat per 60 sarraïns. A més, amb les cavalcades, que assolaven els voltants de Balansiya, «la maduraríem com fruita qui la vol menjar», en paraules del propi rei. Després d’aquests atacs, Jaume partí cap al nord.
Aquell agost, segons allò planificat amb el rei Jaume, l’expedició de l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Montgrí, s’apoderà de les illes de Yabisa i Faramantira, properes a Mallorca. Amb tot plegat, el sobirà, atrafegat amb les seves campanyes militars, havia anat posposant la tria d'una nova muller i era el moment de posar-s'hi. El papa, que volia allunyar a Jaume de la Guerra d'Occitània, proposà un enllaç amb la filla d'Andreu II d'Hongria. Així, el 8 de setembre, a la catedral de Barcelona, se celebrà el matrimoni entre el rei i qui seria la seva segona muller, Violant d'Hongria, «molt bella dona» i amb caràcter, de qui Jaume s'enamorà.
A l’octubre de 1236 se celebraren corts generals a Montsó, entre Catalunya i Aragó, per preparar la conquesta de Balansiya. Allí acudiren els principals eclesiàstics, nobles i ciutats de la corona, que es comprometeren a participar-hi a canvi del posterior repartiment de terres i rendes.
Al febrer de 1237, el papa Gregori IX atorgà a l’empresa la categoria de “croada”, privilegi pel qual els cristians que hi participessin rebrien indulgència general de llurs pecats. Aquesta distinció donà volada a la campanya, a la qual s’enrolarien també clergues i cavallers forasters.
A la primavera, des de Terol, el rei Jaume marxà sobre el Sogorb i, després de saquejar Xèrica i Torres Torres, al juny, arribà al Puig, que s’aixecava al nord de Balansiya. Allí hi havia hagut un castell que Zayyan, en no poder-lo defensar, havia fet enderrocar. El rei s’atendà al lloc i feu reconstruir la fortificació, que esdevindria la base militar des d’on dirigir la conquesta de Balansiya. Un cop afermat el lloc, Jaume viatjà cap a Catalunya i Aragó per reclutar homes.
Durant aquesta marxa, trobant-se atendat davant Borriana, «una oreneta havia fet niu prop de l’escudella en lo tendal, e manam que no en llevassen la tenda tro que ella se’n fos anada ab sos fills»; aquesta anècdota, recollida a la crònica, exemplifica com el rei no desemparava a qui es posés sota la seva protecció. Després de passar per Tortosa, Tarragona i Lleida, el rei arribà a Osca, on vingué a trobar-lo un cavaller, amb el cap embenat, que venia del Puig. Li explicà que els sarraïns de Zayyan havien atacat la fortalesa amb un gran exèrcit però que Bernat Guillem d’Entença els havia pogut rebutjar després d’una dura batalla. Jaume celebrà la victòria i apressà la marxa cap a Daroca i Terol, d’on sortiren reforços i subministraments cap al Puig.
Retaule gòtic del Centenar de la Ploma, obra d’Andreu Marçal de Sax i Miquel Alcanyís, c.1400. S’hi representa la batalla del Puig, amb el rei Jaume, que en realitat no hi estigué present, acompanyat per Sant Jordi i, en segon terme, Guillem Aguiló. S’exhibeix al Victoria and Albert Museum de Londres.
Quan el rei arribà al Puig fou rebut amb alegria pels defensors, que no pogueren sortir tots al seu encontre ja que havien perdut molts cavalls en la batalla. Així, Jaume feu portar cavalls de l’Aragó i partí de nou cap a Catalunya per buscar reforços. La partida del rei deixà inquiets als defensors del lloc, neguitejats pels rumors que corrien d’un segon atac de Zayyan contra la fortalesa. El rei Jaume passà per Ulldecona i Tortosa i arribà a Saragossa. Allí, rebé missatge que Guillem Bernat d’Entença, cosí seu, havia mort, potser per les nafres patides en la batalla; «e quan nos oïm les paraules fom-ne molt torbat [...] per la gran dolor que havíem de la sua mort».
Preocupat, Jaume demanà consell als rics-hòmens que eren amb ell a Saragossa. Aquests, encapçalats per Ferrando d’Aragó i Blasco d’Alagó, argumentaren que el Puig era difícil de mantenir i demanaren al rei retirar-se’n i posposar la conquesta de Balansiya. Jaume, enutjat, s’hi oposà i els convocà allí per Pasqua, quan pensava posar la ciutat sota setge. Llavors partí cap al Puig.
Era gener de 1238 i, quan el rei arribà, el fred i el desànim s’estenien pel campament. Jaume, davant el taüt de Bernat Guillem d’Entença, intentà consolar als seus homes i nomenà cavaller al fill del caigut. El rei pensava partir de nou per aprestar l’host que havia de marxar cap a Balansiya però el dominic fra Pere de Lleida, que cuidava les ànimes dels soldats allí establerts, li feu saber en secret que els cavallers del Puig pretenien retirar-se del lloc tan bon punt el rei partís. Aquella nit, Jaume, regirant-se inquiet al llit sense poder dormir, prengué una decisió.
L’endemà, el rei reuní als cavallers a l’església del campament i s’hi adreçà. Els recordà que eren allà per servir-lo a ell i a Déu i que el Senyor l’havia congraciat amb la conquesta de Mallorca i de les terres entre Tortosa i el Puig i els explicà que havia sabut que molts pensaven abandonar-lo malgrat que ell dirigia una campanya que havia de ser en profit de tots. Llavors, aixecant-se, prometé davant l’altar que no creuaria cap a Aragó ni Catalunya fins que Balansiya hagués caigut. I que faria venir amb ell a la reina Violant com a fermança del jurament que els havia fet.
El discurs del rei fou celebrat amb llàgrimes d’alegria i els soldats del Puig recobraren el coratge. Com havia dit, la reina Violant, acompanyada de llur primera filla, que duia el nom de la mare, cavalcà fins a Borriana, on arribà al febrer. Mentrestant Jaume anava organitzant l’host amb què finalment hauria d’assetjar Balansiya. La determinació del rei arribà a oïdes de Zayyan, que li envià un emissari en secret: li proposava retre-li els castells al nord del riu Guadalaviar, pagar-li un tribut anual de 10.000 besants i bastir-li una residència a la ciutadella de Balansiya a canvi que aixequés el setge. L’oferta, que, segons diu Jaume, si hagués arribat «en temps de nostre pare ni de nostre avi, ells saltaren e ballaren de tan gran bonaventura», fou rebutjada pel rei.
Veient-se desemparats, els sarraïns d’Almenara, Uixó, Nules, Castre i Paterna es reteren al rei. En una situació compromesa, Zayyan envià a Tunis ambaixadors per demanar ajuda al soldà Abu Zakariyya. Entre aquests, el jurista i poeta Ibn al-Abbar, que li hauria recitat una bella petició de socors: «Obert és el camí; els teus guerrers envia / dels homes oprimits assidu valedor! [...] Com núvol de llagostes, talment lleons famèlics / abaten els cristians el nostre ric verger / els límits de Balansiya traspassen deleteris / i els nostres camps arrasen amb un cruel deler... / El tron a besar vinc allà on tu resplendeixes / oh, noble Abu Zakariyya, el fill d’Abdul Wahid / mil regnes als teus peus magnànims et mereixes / el teu mantell de gràcia sabent a tots cobrir... / Digue’ns per quan l’exèrcit llibertador ens envies / només això, senyor, volem avui saber [...]».
A l’abril, per Pasqua, com s’havia acordat, l’host sortí del Puig i marxà cap a Balansiya, atendant-se a la banda de mar, on esperaria l’arribada dels reforços de rics-hòmens i ciutats per encerclar-la. Allí vingueren cavallers d’Aragó, Catalunya, França i, fins i tot, d’Hongria, a més dels mestres provincials del Temple i l’Hospital i les hosts municipals. Entre aquestes destacà la de Barcelona, que fou «la ciutat que més s’acostà en la albergada»; també acudiren les de Terol, Tortosa, Lleida, Daroca, Calataiud, Saragossa, Tarragona, Montpeller, Tarassona, Montblanc i Vilafranca.
Després de diversos xocs entre defensors i assaltants, les poblacions de la rodalia començaren a caure: primer fou Russafa, assaltada d’imprevist pels almogàvers i on es traslladà el campament reial, i després Silla, guanyada pels aragonesos Pero Ferrandez d’Açagra i Eixemèn d’Urrea.
Una tarda d’agost, un estol d’una quinzena de naus arribà al port de Balansiya, a la rereguarda del campament de setge. L’enviava Abu Zakariyya, soldà de Tunis, que pretenia socórrer la ciutat assetjada, tal i com li havien pregat. A la nit, des de l’estol, s’encengueren alimares i sonaren tambors, senyals que els assetjats imitaren per mostrar que reconeixien a Abu Zakariyya com a llur senyor. Quan els sarraïns hagueren acabat la «algatzara», l’host, preparada per respondre al desembarcament enemic, encengué centenars de falles i mogué una gran crida per fer saber als sarraïns que llurs maniobres no els atemoriren. Els tunisencs no gosaren desembarcar.
Dos dies després, l’estol del soldà de Tunis salpà per dirigir-se a Peníscola. Allí, els musulmans desembarcaren i assaltaren la ciutat, que fou defensada pels homes de Ferran Peres de Pina i pels sarraïns que pocs anys enrere s’havien retut al rei Jaume. Finalment, els tunisencs, davant l’arribada de galeres i reforços de Tortosa, embarcaren i fugiren, perdent-se mar enllà.
A Balansiya, mentre els ginys de guerra batien les muralles, se succeïen els combats amb els defensors. Els sarraïns solien fer sortides per provocar a les companyies de l’host i atreure-les sota muralles, des d’on els ballesters podien abatre’ls fàcilment. El rei Jaume, que coneixia les tàctiques dels sarraïns, alertava als seus soldats d’aquests paranys, dissuadint-los de carregar.
Tot i això, ocorregué un dia que els impetuosos homes de l’arquebisbe de Narbona perseguiren un destacament de sarraïns que els havia sortit a l’encontre i es retirava cap a la ciutat. El rei Jaume, en veure-ho, cavalcà per fer tornar enrere als narbonesos i, en no aconseguir-ho, s’interposà davant d’ells, fent-los recular. En aquest moment, quan es girà cap als enemics per controlar la seva esquena, una sageta el colpí a la templa, travessant-li el casc.
El rei trontollà sobre el cavall i els soldats emmudiren. Jaume, sabent que si queia s’esfondraria la host, s’arrencà la sageta del cap i, netejant-se la sang, cavalcà entre les tropes, tot rient, per encoratjar-les. El rei fou atès de la ferida; la cara i els ulls se li inflaren i durant dies no pogué veure-hi. Quan es recuperà, cavalcà de nou pel campament per reconfortar als seus homes.
La ferida del rei Jaume I en la conquesta de València.
Salvador Martínez Cubells, 1868. Museu de Belles Arts de València
A finals d’agost, després de 5 mesos de setge, l’host assaltà la torre de Bab Baytala, a la porta meridional de Balansiya. Els ballesters sarraïns resistiren coratjosament l’embat dels cristians però la torre acabà incendiada amb ells tancats a dins. La por s’estengué per tota la ciutat, contra la qual el rei ordenà que els trabuquets tiressin de dia i de nit. Setmanes més tard, Zayyan, veient-se amb l’enemic a les portes, sense notícies de l’estol d’Abu Zakariyya i amb una població que ja patia la fam, envià finalment un emissari per entaular negociacions amb els cristians.
Jaume no es refiava dels molts dels seus rics-hòmens, «car molts n’hi havia a qui no plaïa que València fos presa, que més la amaven que fos de sarraïns que no que vingués en nostre poder», fet pel qual mantingué les converses en estricte secret. Així, Abu-l-Hamlat, nebot de l’emir Zayyan, s’entrevistà personalment amb el rei Jaume, que es feu aconsellar exclusivament per la reina Violant, l’única en qui podia confiar plenament. Un cop s’hagueren acordat les clàusules de la capitulació, el sobirà comunicà als rics-hòmens que València ja era seva i molts d’ells, veient-se burlats pels reis, «perderen les colors així com si hom los hagués ferits en dret del cor».
Pels acords de capitulació amb Zayyan, la ciutat no seria saquejada i els musulmans tindrien 5 dies per abandonar-la amb allò que poguessin carregar, armes incloses. El rei els garantia un “guiatge” de 20 dies fins a Qulayra, al sud de València, que restaria sota domini de l’emir. Jaume s’assegurava així una entrada ordenada a la ciutat, que havia de facilitar el control reial, i evitava el pillatge que pretenien els nobles, amb tot el descontrol i els conflictes que en seguien.
El 28 de setembre els sarraïns enarboraren la Senyera Reial a la torre de Bab as-Sahar, la porta de l’Albada. En veure-ho des del peu de la muralla, el rei Jaume, després de tants anys de combats, angoixes i afanys per conquerir València, amb prou feines pogué contenir l’emoció: «E, quan vim nostra senyera sus en la torre descavalcam del cavall, e endreçam-nos vers Orient, e ploram de nostres ulls, e besam la terra per la gran mercè que Déus nos havia feita».
L’entrada del rei Jaume a València en unes pintures murals al castell d’Alcanyís, ss.XIII-XIV
Segons la crònica, el 30 de setembre uns 50.000 musulmans començaren a sortir de València, traginant penosament amb allò que podien, camí de l’exili. Malgrat la protecció que els havia garantit el rei Jaume, alguns nobles i almogàvers, assedegats de botí, assaltaren als desterrats, robant-los, i fins i tot s’endugueren dones i nens. Davant d’això, el rei hagué d’intervenir i posar ordre entre els seus homes, castigant aquells que havien violat la treva reial. Zayyan partí de València el 8 d’octubre i l’endemà, quan ja s’havia purificat la mesquita major per convertir-la en catedral, Jaume el Conqueridor celebrà una entrada triomfal a la ciutat.
Tres dies després, el rei inicià el repartiment de les cases de València entre nobles, bisbes, cavallers i ciutats, tot en proporció als esforços aportats per cadascú en campanya. Jaume restà València durant mesos per supervisar el procés de repartiment, que provocà conflictes i problemes. També hagué de negociar els torns dels cavallers que hi sojornarien durant un any per mantenir-ne el control. Alhora, establí els Costums de València, un nou ordenament jurídic per regir la ciutat que hauria redactat el prestigiós jurista Pere Albert. Diferenciat dels furs aragonesos i dels costums catalans, aquest nou codi havia de garantir la preeminència reial.
Per la seva banda, Zayyan, amb qui s’havia pactat una treva de 7 anys, s’establí al sud, on governaria sobre Al-Yazira, Qulayra i Daniyya. Durant la primavera de 1239, el rei Jaume autoritzà una cavalcada dels nobles contra la frontera amb l’emirat de Mursiya, que es trobava immers en una greu crisi política d’ençà de l’assassinat de l’emir Ibn Hud. Allí acudiren l’infant Ferrando, Pero Cornell, Artal III d’Alagó, que era fill de Blasco, i Rodrigo de Liçana, a més dels cavallers de Calatrava. Després d’assetjar sense èxit Villena, els militars marxaren sobre Saix, on caigué mort Artal III d’Alagó; acabava així, en desastre, la primera expedició cap a Mursiya.
A l’abril Zayyan fou proclamat com a sayyid de Mursiya, fet pel qual l’emirat quedà sota la protecció de la treva que tenia acordada amb el rei Jaume. Al juny, amb la situació a València consolidada, el Conqueridor embarcà cap a Montpeller per acabar amb l’agitació política que vivia la senyoria. Aprofitant l’absència del rei, Guillem d’Aguiló ocupà el castell de Rebollet, en terres sota domini de Zayyan. Alhora, Pedro de Alcalá emprengué una expedició contra Xàtiva, on caigué presoner. Quan el rei Jaume tornà de Montpeller, a finals d’any, obligà al desobedient Guillem d’Aguiló a restituir Rebollet, li confiscà dues viles que havia rebut i el feu desterrar. Pel que fa a Pedro de Alcalá, el rei es proposà d’alliberar-lo i organitzà una cavalcada cap a Xàtiva.
L’any 1240, l’host del rei Jaume marxà cap a la poderosa fortalesa enturonada de Xàtiva i s’atendà al lloc de Sellent, que fortificà. Des d’allí, en veure «les alqueries en torn de l’horta, moltes e espesses [...] lo castell, tan noble e tan bell, e tan bella hort [...] haguem-ne gran goig, e gran alegre en nostre cor: e sembla’ns que no tan solament per Pedro d’Alcalá devíem-nos venir sobre Xàtiva ab nostra host, mas per haver lo castell per cristianisme, e que Déu hi fos servit».
Tot i això, emprendre un assalt directe contra la fortalesa era costós i arriscat, així que l’host es dedicà a assolar la rodalia de Xàtiva i a colpir la sèquia i els molins que nodrien l’horta per a desmantellar el sistema de rec de la ciutat. Al juny, en no poder plantar-li batalla, el qadi de Xàtiva acabà negociant amb el rei i acordà fer-se’n vassall, cedir-li el Castelló de Xàtiva, població que controlava l’accés nord de la fortalesa, i retornar-li els presos cristians.
Al juliol, trobant-se la reina Violant a la ciutat de València, infantà a Pere, el primer mascle després de tres nenes. Però Jaume ja tenia un hereu –l’infant Alfons–, que era l’únic fill del seu desventurat matrimoni amb Elionor de Castella, fet que complicà la successió. De fet, en virtut dels acords que havia segellat per casar-se amb Violant, el rei havia de procurar una herència per al nounat. Així, en el seu segon testament, Jaume decidí repartir els dominis entre l’infant Alfons, a qui pertocarien els territoris heretats de Pere el Catòlic, o sigui, Catalunya i Aragó, i a l’infant Pere, que rebria les terres conquerides pel seu pare, o sigui, València i Balears, a més de Montpeller, la senyoria que li venia de l’àvia paterna, la reina Maria de Montpeller.
Jaume el Conqueridor representat com a rei David, tocant l'arpa, al Liber privilegiorum civitatis et regni valentie de la ciutat d'Alzira (c.1380-1391). Arxiu Municipal d'Alzira
Després d’això, el rei Jaume s’absentà durant més d’un any per viatjar a Catalunya i Aragó, deixant a València, en nom seu, a Eixemèn Peres de Tarassona. A principis de 1241 ja s’hauria acordat el matrimoni entre l’infant Alfons, fill de Ferran III de Castella, amb la filla de Jaume, Violant, que se celebraria quan la nena assolís la majoria d’edat. Tornant als assumptes de la frontera, a l’estiu les ciutats d’Uryula, Lurqa i Qartayanna, en terres de Mursiya, s’aixecaren contra el sayyid Zayyan, que caigué i hagué de refugiar-se a Laqant. Enmig d’aquest desgavell, pujà al poder Ibn Hud Baha ad-Dawla, que procurà mantenir-se al capdavant de l’emirat de Mursiya malgrat la creixent amenaça de la corona d’Aragó, el regne de Castella i l’emirat de Gharnata.
Jaume tornà als seus dominis meridionals l’any 1242 i, des d’allí, durant la tardor, sotmeté els sarraïns de la Serra d’Espadà, al nord de València, entre Sogorb i Borriana, que, emparant-se en les muntanyes, encara no s’havien subjugat a l’autoritat del rei. Davant d’això, tement noves campanyes cristianes cap al sud, el rais d’Al-Yazira fugí per refugiar-se en terres de Mursiya.
Així, al desembre, els sarraïns d’Al-Yazira enviaren llurs vells savis per a què negociessin amb el rei retre’s en condicions favorables. Jaume s’alegrà de l’oferta i acceptà fer cartes amb ells. S’acordà que se’ls respectarien «aquells furs e costumes que eren en temps de los almohades; e que poguessen fer llur ofici en les mesquites així com solien» i, en contrapartida, els sarraïns «juraren sobre el llibre de l’Alcorà que ens serien bons e lleials» i acceptaren que el rei bastís un mur per separar el castell -i la part que habitarien els cristians- de la part musulmana.
A l’abril de 1243, pel tractat d’Alcaraz, l’emir de Mursiya Ibn Hud Baha ad-Dawla, assetjat entre els castellans -que avançaven des d’Andalusia- i l’emirat de Gharnata, reconegué a l’infant Alfons de Castella com a sobirà a canvi de repartir-se rendes i drets del regne. Algunes poblacions murcianes s’oposaren a la decisió de l’emir, fet pel qual l’infant castellà emprengué una campanya per sotmetre-les i, al maig, s’apoderà de la ciutat de Mursiya, capital del regne.
Mentrestant, a Montpeller, on es trobaven llavors els reis, nasqué llur segon fill mascle, l’infant Jaume, que duria el nom del pare. Violant volia que el nen també heretés i el rei acabà accedint a modificar de nou el seu testament, complicant encara més la successió.
Al desembre, a les corts de Daroca, en terres d’Aragó, on acudiren també representants de Lleida, el rei feu que aragonesos i lleidatans juressin com a futur rei d’Aragó al seu primogènit, l’infant Alfons. Catalunya, a la qual se sostragué Lleida i tota la terra entre el Cinca i el Segre per incorporar-la al regne d’Aragó i compensar així a Alfons, seria per a l’infant Pere. Mallorca, València i Montpeller quedarien per a l’infant Jaume. Tot plegat agreujà encara més a l’infant Alfons i als catalans, que s’oposaren a la partició de Catalunya. Al gener de 1244 el rei Jaume hagué de desdir-se’n i confirmà els límits de Catalunya i Aragó al riu Cinca. Tot i això, el plet successori continuava obert i l’infant Alfons, amb el suport d’Aragó i dels enemics del seu pare, rumiava fer-li la guerra.
La família del rei Jaume en l'any 1244 (versió simplificada)
Aquell hivern el rei Jaume rebé notícia que una companyia dirigida per Rodrigo de Liçana havia estat assaltada pels sarraïns de la senyoria de Xàtiva i havia perdut diversos cavalls. L’atac alegrà al sobirà, que trobà el pretext per assaltar Xàtiva, ara definitivament. Trobant-se a Algezira, feu venir en presència seva al qadi de Xàtiva, que tres anys enrere l’havia reconegut com a senyor, li retragué aquest i altres atacs anteriors contra els seus homes i li demanà que li retés Xàtiva.
El qadi de Xàtiva, «quan oí aquesta paraula perdé la color, e tenc-se per pres», si bé el rei Jaume, fent gala de al seva magnanimitat, el deixà partir per a què tractés amb els vells del lloc com s’entregaria el castell. Un cop el sarraí s’hagué acomiadat del rei, besant-li les mans, Jaume preparà l’host i feu venir a la reina i als rics-hòmens per marxar cap al Castelló de Xàtiva.
Allí, 8 dies després, rebé un emissari del qadi de Xàtiva, el vell més savi del lloc, que al·legà davant del sobirà que els atacs havien estat per recuperar allò que els cristians havien pres prèviament i que el qadi no pensava retre el castell, ja que no n’hi havia «altre mellor en tota Andalusia» i que retre’l «per tan poc» seria motiu de vergonya. Jaume proposà llavors que el plet es dirimís en un judici que presidiria el seu oncle, Ferrando d’Aragó, però l’emissari, després d’haver tornat a Xàtiva per consultar-ho al qadi, trameté el rebuig a l’oferta. «E d’aquí avant fo la guerra».
Jaume s’atendà a l’horta de Xàtiva, a la riba del riu, i posà setge a la fortalesa. Allí conegué els rumors que l’infant Alfons de Castella, amb qui pocs anys enrere havia pactat casar la seva filla, també pretenia Xàtiva i negociava en secret amb el qadi. Un mes després, el rei rebé notícies que Enguera i Muixent s’havien retut a l’infant Alfons de Castella tot i trobar-se al terme de la senyoria de Xàtiva.
Jaume acudí a Enguera i demanà que se li retés però els sarraïns del lloc li explicaren que ja s’havien retut al castellà. El rei se’n tornà al campament i envià una cavalcada contra Enguera, on els seus cavallers prengueren 17 sarraïns que el rei adquirí. Llavors, es dirigí personalment a Enguera amb els captius i, sota la muralla, amenaçà als del lloc de deixar erma la terra i d’executar aquells homes si no li retien el castell. Davant la negativa, en vista dels habitants d’Enguera, la meitat dels captius foren decapitats i l’altra meitat penjats a la forca.
Quinze dies després, el rei rebé missatge de l’infant Alfons de Castella, que li pregava trobar-se a Almisrà. Jaume retardà la resposta i, després d’assegurar-se Villena, Saix, Capdets i Bugarra, que no obriren les portes al castellà, i havent deixat els homes a peu ben organitzats entorn a Xàtiva, acudí amb els seus cavallers a Almisrà, on es trobava atendat l’infant Alfons. Amb el rei vingué Violant d’Hongria, que esperava temperar les desavinences entre marit i gendre. Alfons celebrà la vinguda de la reina i el primer dia, en què no es negocià res, passà amb alegria.
L’endemà s’iniciaren les converses. Els portaveus d’Alfons demanaren a Jaume que li atorgués Xàtiva com a dot de la seva filla, amb qui s’havia de casar. El rei ho rebutjà i, a través dels seus portaveus, recordà a l’infant que en el seu primer matrimoni, quan havia pres per muller a la seva tia, Elionor de Castella, no li donaren terres en dot. Els castellans insistiren a Jaume que quan s’havia negociat el casament de la filla amb Alfons havia promès atorgar-los terres en dot però el rei ho negà, acusant-los de mentir. Aquella nit els castellans es retiraren ofesos.
Uns dies més tard els emissaris de l’infant Alfons es presentaren de nou davant de Jaume i li reclamaren que retés Xàtiva de bona manera ja que sinó l’aconseguiria igualment. El rei els preguntà com s’ho faria i ells li respongueren que la prendrien perquè el qadi els la volia retre. Davant d’això, Jaume, irat, exclamà: «-Deïem-vos que nós no havem paor que negú la’ns tolga, ni l’alcaid la pot donar ne negú la gos pendre, car qui en Xàtiva volrà entrar sobre nós haurà a passar. E vosaltres, castellans, cuidats passar ab vostres menaces». Tot seguit, el rei ordenà als seus homes que ensellessin per abandonar Almisrà i, mentre els castellans se’n tornaven amb Alfons, la reina Violant arrencà a plorar pel disgust de la discòrdia i la guerra que s’acostava.
Quan les muntures ja estaven ensellades, acudiren el mestre d’Uclès i don Diego, senyor de Biscaia, de part de l’infant Alfons i demanaren a la reina Violant que asserenés al rei Jaume, assegurant-li que procurarien que el plet arribés a bona fi. Així, s’acabà acordant que Alfons es retiraria, Xàtiva quedaria per al rei Jaume i que es repartirien les respectives àrees d'expansió. Tot plegat se segellà el 26 de març pel tractat d’Almisrà, que delimità les fronteres del regne de Múrcia, que seria per a Castella, i València, que seria per al rei d’Aragó: el castell de Biar marcaria la divisòria.
Jaume pogué tornar amb l’host que assetjava Xàtiva. Mentrestant, el seu primogènit, l’infant Alfons d’Aragó, negocià el vassallatge d’Al-Azraq, “el Blau”, notable cabdill sarraí que controlava les muntanyes properes a Daniyya. La rocaforta costanera, que antigament havia estat capital d’un poderós emirat, es trobava assetjada per l’host comandada per Pere Eixemèn Carròs.
Dos mesos després de la tornada de Jaume al setge de Xàtiva, al maig, el qaid entaulà negociacions amb el rei, que no cedí en l’afany de prendre la fortalesa, clau per controlar els passos entre els regnes de València i de Mursiya. Finalment, s’acordà que el qaid entregaria immediatament el castell menor del lloc i, dos anys després, el major, del que se’n retiraria, quedant tota Xàtiva per a Jaume; a canvi, el rei li donaria el castell de Montesa i la Vallada. Aquell mateix maig també caigué Daniyya, fet que afirmà el domini reial al sud de València.
· · · · · · · · · ·
Notes – Equivalències dels topònims àrabs: Xarq al-Andalus (l’Orient de l’Al-Andalus), Balansiya (València), Mawrila (Morella), Baniskula (Peníscola), Mayurqa (Mallorca), Qulayra (Cullera), Al-Yazira (antigament Algezira, avui Alzira), Daniyya (Dènia), Mursiya (Múrcia), Uryula (Oriola), Lurqa (Lorca), Qartayanna (Cartagena), Laqant (Alacant). Glossari àrab: emir (governador, príncep), sayyid (senyor), qadi (magistrat, jutge, alcaid). L'article es basa principalment en la Crònica o Llibre dels Feits de Jaume I, de la que n'he extret els fragments en la versió a cura de Ferran Soldevila (MOLC, 1982), en el llibre Jaume I el seu regnat, d'Ernest Belenguer (2007), que ofereix una panoràmica a la vida i les conquestes del rei Jaume, i en la Història del País Valencià d’Edicions 62 (1988). Els antropònims els he mantingut tal i com apareixen en la versió consultada del Llibre dels Feits. Pel que fa als topònims he optat per mantenir la forma en àrab en cas de conèixer-la i passar-la al català un cop els llocs en qüestió foren sotmesos pels cristians.
