Història de l'illa de Menorca: taules, pirates i britànics

Recentment he visitat Menorca, on no hi havia estat mai. Tot i això els paisatges de roca, alzinars i llentiscle, amb la mar blava de fons i algun talaiot, m'han resultat molt familiars, com si fos una Sardenya en miniatura. M'ha fet il·lusió poder conèixer de primera mà llocs que he anat tractant en les publicacions al blog. D'aquesta experiència n'ha sortit aquest post, que pretén traçar un recorregut per la història de l'illa.

· · · · · · · · · ·

Menorca és l’illa més septentrional de les Balears i la segona més gran després de Mallorca. A grans trets assoleix 1/5 part de l’extensió de la seva germana major. Tot i ser una de les illes més allunyades de terra ferma al Mediterrani, des de la costa occidental de Menorca –si el cel és clar– s’arriba a albirar Mallorca. En aquest sentit Menorca no ha estat històricament una illa remota sinó que ha tingut vincles més o menys estrets amb Mallorca depenent de l’època.

Mapa de l'illa extret de Menorca Talaiòtica

Segons els estudis recents l’arribada dels primers pobladors estables a Menorca, després d’una possible freqüentació esporàdica de les seves costes, s’hauria produït entorn al 2100 aC. Es tractaria de petits grups familiars o clànics dedicats al bestiar i la recol·lecció. Com que s’anirien movent per l’illa tindrien estatges provisionals, com ara coves o petites cabanes. Tot i que les seves eines serien principalment de fusta, pedra i os, ja disposarien d’alguns instruments de coure o bronze, fet pel qual s’emmarcarien en les societats calcolítiques, que ja tenien coneixements metal·lúrgics. Seguint les tradicions funeràries ancestrals enterrarien llurs morts en dòlmens, és a dir, grans cambres sepulcrals de pedra, soterrades, d’ús col·lectiu.

Entorn al 1600 aC, a mesura que es consolidava al Mediterrani la metal·lúrgia del bronze, que s’obté de l’aliatge del coure i l’estany, les poblacions menorquines començaren a sedentaritzar-se i a créixer. És possible que aquest fenomen anés lligat a l’extensió d’una xarxa d’intercanvis mediterrània que anava traslladant l’estany de Cornualla i l’Atlàntic cap a l’Orient. Ara els navegants necessitaven escales, de manera que les gents de les illes, exercint d’intermediaris, s’implicaren de forma més o ments directa en aquests intercanvis i n’obtingueren beneficis. Això hauria afavorit el desenvolupament de la civilització nuràgica a Sardenya, l’exponent més clar de l’apogeu de les societats illenques, així com també de les poblacions indígenes balears.

En el cas de Menorca es desenvolupà un nou tipus d’habitatge de pedra, la “naveta”, que recorda les formes més arcaiques dels nurags sards, encara baixos i de planta irregular. S’estengué l’instrumental de bronze, que aniria rellevant les eines de coure, i es difongué l’agricultura i la ceràmica, pròpies de societats ja plenament sedentàries. Els morts s’enterraven en grans sepulcres col·lectius, com hipogeus excavats a la roca, coves murades i navetes d’enterrament.

Cap al 1200 aC començarien a emergir grups especialitzats en activitats com la metal·lúrgia, que tenia connotacions màgiques en les societats de l’Antigor, i elits dirigents que s’erigirien en els intermediaris privilegiats amb els navegants d’Orient i els béns que aportarien durant llurs escales. Fruit d’aquesta primera jerarquització començaren a circular objectes i ornaments de luxe, dedicats a la ostentació, que distingien els sectors privilegiats de les poblacions illenques.

Entorn al 1050 aC, potser arran de la crisi que sacsejà el Mediterrani al Bronze Final, s’abandonaren els nuclis costaners, la població es concentrà i s’erigiren els primers talaiots. Aquestes edificis, que recorden els nurags de Sardenya, si bé amb una forma menys acabada, serien el lloc central de les comunitats que els bastien: podrien servir com a magatzems, torres de guaita i comunicació així com també espais de representació que reflectirien el poder, la riquesa i la puixança del grup que vivia al seu voltant. Per contra els habitatges esdevindrien més modestos, possiblement cabanes de fusta que no se’ns han conservat, i les navetes i les coves murades serien els llocs d’enterrament. D’aquesta fase destaca la Naveta des Tudons, gran monument funerari d’obra ciclòpia. Alguns difunts començaren a rebre un tracte diferenciat i sorgí el ritus de pentinar-los el cabell, tenyir-los i tallar-los-el per conservar en flascons.

L'emblemàtica Naveta des Tudons, prop de Ciutadella. El terme "naveta" fou encunyat per Joan Ramis i Ramis (1818) per la seva forma, que recorda una nau invertida. Disposava de dues cambres funeràries sobreposades en les que es col·locaven els difunts amb un aixovar format per vasos ceràmics i ornaments personals. Les datacions per carboni 14 a les restes humanes trobades en diverses navetes han donat una cronologia d'ús d'entre el 1130-820 aC, és a dir, durant l'època pretalaiòtica.

A partir del 850 aC, quan a Sardenya s’havien deixat de construir nurags, les societats talaiòtiques de Menorca es desenvoluparen plenament i s’arribaren a construir més de 300 talaiots arreu de l’illa. Els contactes amb els navegants orientals, vinguts del Llevant i l’Egeu, s’intensificaren i alguns individus ja reberen sepultura de forma individual amb aixovars d’objectes sumptuosos que haurien obtingut a través d’intercanvis mediterranis privilegiats. Tot plegat evidencia com les elits anaven prenent importància en detriment de la comunitat extensa tradicional.

Entorn al 550 aC les societats indígenes de Menorca, ara més orientades al comerç exterior, es desarticularien, bolcades als intercanvis amb la ciutat fenícia d’Ebusim (Eivissa) i amb els navegants grecs, que anomenarien l’illa “Melussa”. En aquest moment, potser en dissoldre’s una certa cosmovisió compartida entre les societats indígenes o les antigues solidaritats que les relligaven, es deixaren de construir talaiots. Més encara, sembla que alguns poblats i talaiots foren incendiats, fet pel qual podem imaginar que la crisi comportà episodis violents.

A partir d’aquest moment les poblacions “post-talaiòtiques” prengueren com a nou element central, de caràcter probablement cultual, les “taules”, monument que trobem únicament entre les societats indígenes de Menorca i del que desconeixem la forma original i la funció precisa. Alhora sorgí un nou tipus d’habitatge, el “cercle”, que tancava dins d’un mur circular, articulat a partir d’un pati interior, diverses estances i espais domèstics per a ús d’un grup familiar. Pel que fa a les formes de sepultura es formaren grans necròpolis d’hipogeus excavats a la roca.

Durant les Guerres Púniques els foners de les Illes, famosos per la seva habilitat amb la fona, serien contractats pels exèrcits cartaginesos i romans. La seva fama arribaria a ser tan gran que les illes d’on venien foren anomenades Balears, del grec “balleo”, que significa “balancejar”, per les voltes que donarien a l’aire amb la fona abans de disparar pedres i aglans de plom.

Reclutament de foners balears com a mercenaris pels cartaginesos; il·lustració d'Steve Noon

L’any 123 aC el cònsol Quint Cecili Metel, dit “el Baleàric”, conquerí les Illes per a Roma. Les poblacions indígenes sotmeses continuaren però patiren el procés de romanització. Durant aquesta etapa es formaren dos nuclis urbans portuaris, un a cada banda de Menorca: Iamo (Ciutadella) i Mago (Maó). En temps de l’Imperi Romà l’activitat econòmica principal de l’illa era l’agricultura, si bé també destacaria el comerç per la condició d’escala que oferia als navegants. En temps del Baix Imperi, els romans, per comparació amb la més grans de les illes de l’arxipèlag Balear, Maiorica, és a dir “la major”, li donaren el nom de Minorica, i sigui, “la menor”.

Al s.V dC ja trobem un bisbat amb seu a Iamona (Ciutadella) i una notable comunitat jueva a Magona (Maó), que hauria acabat sent cristianitzada. Durant la crisi del Baix Imperi Romà, els vàndals assaltaren les Illes i les acabaren incorporant a llur regne nord-africà cap al 450.

L’any 534, durant la reconquesta del Mediterrani per part de l’emperador romà d’Orient, Justinià, les Illes –juntament amb bona part d’Itàlia, el nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya i el sud d’Hispània– tornaren sota domini imperial. Un segle més tard, amb l’expansió musulmana sobre el Magreb i Cartago, les Illes perdrien el contacte amb Constantinoble i quedarien abandonades a llur sort. Així, els ss.VIII i IX haurien estat difícils per a les poblacions cristianes de Menorca, que s’haurien hagut de defensar per sí soles de les eventuals incursions piràtiques dels musulmans.

Finalment, l’any 902 els emirs de Còrdova conqueriren les Illes, feren arribar pobladors de l’Andalus i el Magreb i n’islamitzaren les gents que hi restarien. Amb la desmembració del califat de Còrdova l’any 1015 les Illes passaren a la taifa de Dènia. Més tard, cap al 1078, acabarien constituint una taifa independent amb centre a Mayurqa. Després de patir l’expedició catalano-pisana de 1114, els almoràvits s’apoderaren de les Illes. Cap al 1202 passaren als nous califes almohades, que pretenien rellevar els almoràvits, reunificar l’Andalus i tornar al rigor de l’Islam.

Entre els anys 1229 i 1231, en una campanya que s’allargà més del previst, Jaume I –comte de Barcelona i rei d’Aragó– conquerí Mallorca. Manurqa restà al marge de la conquesta cristiana però el governador musulmà de l’illa se sotmeté vassall del rei Jaume pel Tractat de Capdepera. Durant aquesta etapa destaca la figura del rais Said ibn Hakam, hàbil governant i home de lletres. La població vivia dispersa en alqueries rurals i els principals nuclis eren Madina Manurqa (Ciutadella) i Magun (Maó); al cor de l’illa dominava l’alcassaba de Sent Agayz (Santa Àgata).

L’any 1276, a la mort del rei Jaume el Conqueridor, el fill primogènit -Pere- heretà Catalunya i els regnes d’Aragó i València, mentre que el segon fill -Jaume- heretà el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya. Tot i que la divisió contemplava que Jaume II de Mallorca actuaria com a vassall del rei Pere, anys més tard els dos germans acabaren enfrontats. Davant d’aquesta situació el rais musulmà de Manurqa decidí donar suport al rei Jaume II Mallorca.

Així, l’any 1287, el flamant rei Alfons el Franc, fill del difunt Pere el Gran, desembarcà a Menorca, feu capitular el rais, que s’havia enrocat al castell de Sent Agayz, i conquerí tota l’illa. Com havia passat anys enrere durant la conquesta de Mallorca, els musulmans de Menorca foren capturats i venuts com a esclaus. En lloc seu començaren a arribar centenars de pobladors cristians, en la seva majoria “bona gent de catalans”, com diu el cronista Ramon Muntaner, que vindrien de la diòcesi de Girona i l’Empordà i portaren amb ells la llengua catalana en la variant “salada”.

Alfons el Franc, conqueridor de Menorca, al Llibre de Privilegis d'Alzira, c.1380-1391

L’any 1298 se signà la pau entre Jaume II el Just, comte de Barcelona i rei d’Aragó, i el seu oncle, Jaume II de Mallorca, que recuperà l’illa gran i rebé també Menorca per incorporar-la als seus dominis. Jaume II de Mallorca concedí a Menorca una Carta de Franqueses com la que tenia Mallorca, continuà amb la tasca de repoblament –ara amb pobladors vinguts de Mallorca i el Rosselló– i impulsà la reorganització territorial de les parròquies de l’illa, fet que donaria lloc a l’aparició de nuclis com Alaior, Mercadal o Ferreries, a més de Ciutadella –la capital– i Maó.

La guerra entre els reis d’Aragó i els seus parents de Mallorca reviscolà en temps de Pere el Cerimoniós, que conquerí les Illes a Jaume III de Mallorca l’any 1343 i les incorporà, ara definitivament, al conjunt de territoris que formava la Corona d’Aragó. En aquest moment el port de Maó esdevingué l’escala preferida dels grans estols catalans que navegaven cap a Orient. Alhora, les fresques pastures de Menorca servien per nodrir els cavalls si l’estada s’allargava.

L’any 1463, durant la Guerra Civil catalana, esclatà la creixent rivalitat entre Ciutadella, capital de l’illa, i Maó. Així, mentre Ciutadella es mantingué lleial a Joan II d’Aragó, Maó se situà al bàndol de la Generalitat de Catalunya, que pretenia deposar el rei i col·locar-ne un de nou, més afí.

Durant la guerra, el fill de Joan II d’Aragó, Ferran, es casà amb Isabel, pretendent al tron de Castella. El matrimoni els reforçà als dos, que aconseguiren pujar a llurs respectius trons; així, l’any 1479 es formà la monarquia hispànica, nova entitat política que, com una confederació, aglutinava sota una mateixa dinastia el regne de Castella i els territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals trobaríem el Regne de Mallorca, del qual formava part l’illa de Menorca.

Al llarg del s.XVI el perill dels corsaris otomans, procedents de Turquia, i berberiscos, del nord d’Àfrica, assolà les costes cristianes del Mediterrani. Menorca, per la seva situació geogràfica apartada patí especialment aquests atacs. L’any 1535 el corsari Barbarrossa saquejà Maó i s’endugué 800 captius. Dues dècades més tard la flota de Solimà el Magnífic assaltà Ciutadella, massacrà la població i arrasà la ciutat, enduent-se uns 4000 captius; des de llavors l’any 1558 seria conegut a l’illa com a “l’Any de sa Desgràcia”. Arran d’aquests atacs es reforçaren les defenses de Maó i Ciutadella, que hagué de ser repoblada amb gent vinguda de Mallorca, i es bastiren grans torres que vigilarien la costa per anticipar-se als assalts dels temuts turcs.

Mapa de Mallorca i Menorca realitzat pel navegant turc Piri Reis al s.XVI. The Walters Art Museum, Batimore, EEUU

Després d’aquest sotrac Menorca aconseguí reviscolar gràcies a l’exportació de llana si bé tornà a patir per la pesta de 1652, que deixà un miler de morts a Ciutadella. Alhora s’agreujaren les tensions entre Maó i la capital, fet que aprofitaren la resta de municipis de l’illa per assolir una major autonomia respecte a les dues grans ciutats. Entorn al 1670 l’illa reprengué la via de la recuperació i tornà a créixer gràcies a la producció de cereals i el comerç.

L’any 1700, a la mort de Carles II l’Encantat, Menorca acceptà el nou rei francès Felip de Borbó. Anglaterra, preocupada pel creixent poder dels Borbons a Europa, tramà l’Aliança de l’Haia amb Holanda i Àustria per entronitzar l’Arxiduc Carles d’Àustria en lloc de Felip: esclatava la Guerra de Successió hispànica. Menorca, sota guarnició borbònica, es mantingué inicialment lleial al rei Felip de Borbó. Tot i així, quan l’any 1706 saberen que Mallorca havia caigut en mans dels austriacistes, els menorquins s’aixecaren a favor de l’Arxiduc. Pocs mesos després la guarnició borbònica aconseguí sufocar l’aixecament i retornà l’illa a l’obediència a Felip de Borbó.

L’any 1708 la flota britànica, liderada per l’almirall Stanhope, desembarcà a Menorca, doblegà la guarnició borbònica i s’apoderà de l’illa. Finalment, després d’una dècada de guerra, la Gran Bretanya es desentengué de l’Aliança de l’Haia i acabà negociant un acord de pau amb els Borbons. L’any 1713, pel Tractat d’Utrecht, Felip V fou reconegut rei a canvi de diverses concessions als britànics, que per l’article XI del document obtingueren la cessió de Menorca. En virtut de l’acord els britànics es comprometien a no permetre que fondegessin naus corsàries als ports menorquins i a consentir que la població de l’illa pogués celebrar el culte catòlic.

Si bé Felip V aconseguí recuperar Mallorca l’any 1715, els britànics mantingueren Minorca. Hi col·locaren un governador i traslladaren la capital de Ciutadella a Maó, el segon port natural més gran d’Europa, que oferia un recer estratègic per a les flotes britàniques que operaven al Mediterrani. Alhora reforçaren el Fort Saint Philip, que custodiava l’accés al Port Mahon, i obriren el “Camí d’en Kane”, que havia de facilitar la mobilitat a l'illa. Alhora, molts "minorkeens" partiren cap a Gibraltar -també guanyada per la Gran Bretanya durant la guerra- per treballar en els oficis i serveis que requerien els militars britànics.

Tot i mantenir les institucions pròpies de l’illa i el compromís de garantir el culte catòlic, els britànics aboliren la Inquisició a Menorca, fet que afavorí l’arribada d’idees il·lustrades. Durant aquesta etapa el català continuà com a llengua de les institucions locals i la literatura. Algunes paraules i expressions de l’anglès passaren al dialecte menorquí, com ara “boinder” (balcó tancat típic de l’arquitectura anglesa), “tornescrú” (tornavís) o “xoc” (guix).

L’any 1756, durant la Guerra dels Set Anys, els francesos ocuparen de Menorca. Els britànics recuperaren l’illa el 1763, moment en què un miler de menorquins partiren a treballar a Florida. L’any 1782, durant la Revolució Americana, que rebé el suport del Regne d’Espanya contra la Gran Bretanya, els espanyols desembarcaren al Port Mahon, prengueren el Fort Saint Philip i s’apoderaren de Menorca. Durant aquesta etapa es restablí la Inquisició, fet que provocà queixes entre els menorquins, i s’instituí la diòcesi de Menorca amb seu a Ciutadella. L’any 1798, durant la Guerra Anglo-Espanyola, els britànics conqueriren l’illa, si bé l’hagueren d’acabar cedint a Espanya pel Tractat d’Amiens, signat el 1802. Des de llavors Menorca pertany a Espanya.

Lady Johnstone, muller del governador britànic de Menorca, amb el Fort Saint Philip de Maó al fons en un quadre de Giuseppe Chiesa de c.1771, avui al National Army Museum de Londres. El pintor italià, arrelat a l'illa, retratà la vida menorquina durant les dècades sota domini britànic.

Durant l’etapa britànica, que veié una certa florida literària, destaca Antoni Febrer i Cardona, qui pretengué assolir una codificació lingüística als seus Principis generals de la llengua menorquina de 1804. Al prefaci de l’obra explica «qu’aquesta illa fonc fundada de Valenciáns, Cataláns, &c. els quals ei portaren la seua llengua, qui es la mateixa que nosaltres usam». Amb el restabliment de les autoritats espanyoles a l’illa es procurà que el castellà substituís el català a l’administració, com ja s’havia fet a Catalunya, València i Mallorca després de la Guerra de Successió.

La llunyana Menorca quedà al marge de la invasió napoleònica de 1808 a 1814. A mitjans del s.XIX, després d’una etapa de crisi econòmica i demogràfica, durant la qual molts menorquins emigraren a l’Algèria francesa, l’illa reviscolà gràcies a la manufactura del calçat i la moderna indústria tèxtil. En aquests anys de represa es bastí la poderosa fortalesa de La Mola per custodiar el port de Maó. A nivell polític, mentre a l’aristocràtica Ciutadella i als pobles de l’interior de l’illa es mantenia el conservadorisme del clero i terratinents, a Maó prengueren força els liberals i els republicans, d’orientació federalista, i emergia una reduïda classe obrera.

L’any 1931 molts menorquins celebraren l’adveniment de la II República espanyola. De fet, a diferència de Mallorca, on els militars sollevats prengueren el poder el 19 de juliol de 1936 –l’endemà de l’Alzamiento–, a Menorca els soldats reduïren els oficials colpistes i es mantingueren lleials a la República. En el descontrol dels primers mesos de la guerra foren represaliats els clergues i els contraris al Front Popular si bé la situació s’estabilitzà a principis de 1937. Menorca, tement un desembarcament dels sollevats amb ajuda italiana, resistí fins al febrer de 1939, quan caigué Catalunya, i capitulà amb mediació de la Gran Bretanya. Unes 450 persones pogueren escapar de l’illa en el creuer britànic Devonshire direcció a Marsella. Amb la victòria franquista, es produïren centenars de detencions i judicis sumaríssims que acabaren amb llargues penes de presó i amb l’afusellament d’uns 200 menorquins, la majoria a la fortalesa de la Mola.

Després d’una dura postguerra, l’economia de l’illa començà a reviscolar als anys 1960’ gràcies a la indústria del calçat, la bijuteria i l’alimentació. Alhora començà a despuntar el turisme, que creixeria exponencialment amb la inauguració de l’aeroport de Maó el 1969 i acabaria rellevant el sector secundari com a motor econòmic. Això comportà també la transformació de la societat i el paisatge menorquins –on anirien apareixent hotels, restaurants i apartaments costaners–, si bé en un procés més lent i gradual que el que patiren Mallorca o Eivissa. D’aquesta manera, Menorca és avui l’illa de les Balears que ha conservat millor els seus espais naturals.

L’any 1979, durant la Transició, es constituí el Consell Insular de Menorca encara com a ens preautonòmic. Poc més tard, l’any 1983, s’aprovà l’estatut d’autonomia de les Balears, que integrava el conjunt de les illes en una mateixa comunitat autònoma i reconeixia cert grau d’autogovern per a cadascuna d’elles fent extensiva la institució del “consell insular” creada a Menorca. L’illa ha estat reconeguda per la UNESCO com a Reserva de la Biosfera (1993) i 280 monuments d'època talaiaòtica són Patrimoni de la Humanitat (2023). Actualment compta amb uns 100.000 habitants, la meitat dels quals residents a Maó i Ciutadella.

· · · · · · · · · ·

Notes (v.08/08/2026) - Per preparar el post m'he basat, entre altres lectures, en l'article Menorca, un bosquejo histórico de Miquel Àngel Casasnovas (2005), que traça una panoràmica històrica de l'illa des dels primers pobladors fins avui. En relació a la part prehistòrica he seguit la guia Menorca Talaiòtica. La prehistòria de l'illa de Triangle Books. Sobre la submissió de Menorca a Jaume el Conqueridor pel tractat de Capdepera vegeu el Llibre dels Feits, capítols 118-124; pel que toca a la conquesta per Alfons el Franc (1287) podeu llegir el relat que en fa Ramon Muntaner al capítol 172 de la seva Crònica. Sobre la migració dels "menorkeens" a Gibraltar en època britànica seguiu els estudis de Martí Crespo.

[Apunts de viatge] També us pot interessar...

> L'illa de Sardenya, una història propera i mil·lenària 

> Història de la Provença: comtes, papes i pintors 

Ceret, de vila closa medieval a "Meca del Cubisme"

Al s.IX ja existiria una petita església dedicada a Sant Pere prop del pas del riu Tec, que discorre pel Vallespir. Un precepte de Lluís el Piadós en favor dels germans Guimar i Radó, visigots, a qui reconeixia l'aprisió d'un seguit de terres a la zona, esmenta el "vicus Sirisidum" (814). "Vicus", en llatí, es referia a un "poblet", fet pel qual podem deduir que ja hi hauria algunes cases agrupades al voltant de l'església.

Al s.XI, afavorit per les disposicions de les assemblees de Pau i Treva de Déu, que castigaven l'ús de la violència en espais i dies sagrats, el poblat de "Cireteto" creixeria entorn a l'església, cenyint-se al recinte circular de 30 passes que configurava la "sagrera". A tocar de l'església hi hauria també una torre o casalot fortificat dels Ceret, senyors del lloc, d'on prengué nom el llinatge.

A mesura que "Ceretum" creixia, l'església aniria quedant petita, de manera que se'n bastí una de nova ja d'obra romànica de la que ens n'ha quedat únicament el campanar de torre, possiblement afegit al final. El conjunt de la població, amb una trama urbana concèntrica, s'hauria anat ordenant com una "vila closa", de manera que les parets posteriors de les cases funcionaven com a mur de tancament exterior.

Convent dels Caputxins a Ceret. André Masson, 1919. Museu d'Art Modern de Ceret

Ceret es trobava llavors sota jurisdicció senyorial, és a dir, en mans d'un llinatge noble que tindria el casalot a tocar de l'església. Després dels Ceret, que haurien estat els primers, passà als Vernet (s.XIII), rossellonesos, i als vescomtes de Castellnou (1268). L'any 1276, a la mort del rei Jaume el Conqueridor, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaren per testament al seu segon fill, Jaume II, rei de Mallorca.

L'any 1282 Guillem de Castellnou i la seva muller, Ava de Vernet, reconegueren l'organització municipal de Ceret, formada per 4 cònsols amb càrrec anual i escollits per cooptació. Anys més tard els ceretans obtingueren també el dret a formar una milícia municipal, fet que acabaria de reforçar la seva autonomia.

Al s.XIV Ceret passà primer als Queralt i, finalment, als Blan, burgesos ennoblits de Perpinyà. Durant aquest període la vila s'estengué cap a migdia, f0rmant-se un nou barri que tindria com a centre l'emblemàtica Font dels 9 raigs, d'obra gòtica. L'any 1343 Pere el Cerimoniós conquerí els comtats del Rosselló i la Cerdanya al rei Jaume III de Mallorca, reincorporant-los així al Principat de Catalunya.

L'any 1391 el rei Joan el Caçador instituí el vescomtat de Perellós, incorporant-hi la senyoria de Ceret, i el concedí al noble rossellonès Ramon de Perellós. El nou senyor de Ceret, home inquiet i fill d'un dels llinatges catalans més importants de l'època, es faria famós arran del seu "viatge al Purgatori".

En aquest moment s'estaria bastint la tercera església de Sant Pere de Ceret, ara d'obra gòtica, perquè la romànica havia tornat a quedar petita. D'aquesta fase destaca la portalada de marbre blanc de Ceret, que s'enllestí el 1398, tal i com resa, en català, una inscripció de 3 línies a la banda dreta de la portalada, a tocar del darrer capitell: "Lañ : de nost : senor : M : / CCC : LXXXXVIII : fo feyta / aquesta : portalera".

Inscripció de la portalada gòtica de Sant Pere de Ceret (wikimedia: palauenc05)

L'any 1462, durant la Guerra Civil catalana, el Rosselló fou cedit temporalment per Joan II d'Aragó a Lluís XI de França a canvi del seu suport militar. Tot i que la guerra acabà el 1472, els reis de França no volgueren retornar-lo; finalment, després de moltes negociacions, el rei Ferran el Catòlic l'aconseguí recuperar el 1493. En aquest parèntesi francès els Perellós perderen Ceret, que acabaria sent reassignat als Lanuza.

Al setembre de 1640, mesos després de l'aixecament dels Segadors contra el virrei, mentre el comte-duc d'Olivares -valido del rei Felip IV- enviava un exèrcit per sotmetre els revoltats, la Generalitat de Catalunya segellà una aliança secreta amb el rei de França al convent dels Caputxins de Ceret. Arran d'aquest pacte, al gener de 1641 la Junta de Braços instituí Catalunya en "república", desvinculant-se així de la monarquia hispànica, i l'acabà sotmetent a Lluís XIII de França, que fou reconegut comte de Barcelona.

L'any 1659, després de gairebé dues dècades de guerra i amb els francesos en poder de Perpinyà, Puigcerdà i Roses, la monarquia hispànica i França negociaren un acord de pau, el Tractat dels Pirineus. L'acord, que es negocià d'esquenes a la Generalitat de Catalunya, tinguda per "traïdora" a ulls de Felip IV, preveia que els Pirineus fixarien la nova frontera entre França i la monarquia hispànica. L'any 1660, de nou al convent dels Caputxins de Ceret, se celebrà una conferència que concretà per on passaria la nova "línia" fronterera.

Amb la reintegració del Rosselló als Reis Catòlics (1493) s'hauria col·locat al damunt de la Font dels 9 Raigs un orgullós lleó, símbol de la monarquia hispànica, mirant cap al sud, en direcció al seu senyor "legítim". Arran del tractat dels Pirineus (1659) el lleó s'hauria girat cap al nord i s'hauria posat, a sota, una inscripció en llatí: "Venite Ceretens, leo factus est gallus", o sigui, "Veniu Ceretans, el lleó s'ha convertit en gall".

El rebuig als nous impostos sobre la sal que aplicaren les noves autoritats franceses provocà un moviment de protesta a l'Alt Vallespir que acabà desembocant en una guerrilla armada, els "Angelets de la Terra". En aquest context, l'any 1670 Ceret, on es custodiaven els dipòsits de sal, hagué d'obrir les portes a les forces de Josep de la Trinxeria, que hi havia arribat amb uns 1500 homes. Davant d'això l'exèrcit francès es desplegà al Vallespir i reprimí durament la revolta dels Angelets de la Terra, que fou definitivament sufocada el 1674.

Entre els anys 1723 i 1779 es bastí la quarta església de Sant Pere, l'actual. Consta d'una gran nau, 6 capelles laterals i un petit "conjurador" obert als quatre vents per dissipar el mal temps; durant aquestes obres s'afegí un coronament de gust barroc a la portalada amb una fornícula dedicada a Sant Pere, patró de Ceret.

Arran de la Revolució Francesa (1789) Ceret perdé la condició de vila senyorial. L'any 1790, amb la institució dels departaments francesos, esdevingué una de les dues sots-prefectures del departament dels Pirineus Orientals -l'antiga província del Rosselló-, amb prefectura a Perpinyà. Ceret fou escenari de combats entre els exèrcits francès i espanyol durant la Guerra Gran o Guerra del Rosselló, entre 1793 i 1795.

Al llarg del s.XIX s'anaren enderrocant les muralles de Ceret, si bé alguns panys i portals quedaren encastats en l'estructura urbana del nucli històric. Destaquen el Portal de França, orientat a nord, cap al Pont del Diable, que creua el riu Tec, i el Portal d'Espanya, orientat a sud-est. A partir d'aquest moment es formaren unes "rondes" i la ciutat s'expandí amb nous barris al voltant de l'antiga vila closa.

L'any 1910 hi arribà l'artista Manolo Hugué, que havia deixat París, on patia un bloqueig creatiu, per instal·lar-se a Ceret amb la companya, Totote. Pablo Picasso, estret amic d'Hugué, el vingué a visitar l'any 1911. El seguí Georges Braque, amb qui estaven desenvolupant el "cubisme". Picasso i Braque s'establiren a la desendreçada Maison Delcros, taller d'artistes, on continuaren les experimentacions cubistes. Poc després arribaren també Joaquim Sunyer, Ramon Pichot o Juan Gris, fet que convertí Ceret, junt amb Cotlliure i Elna, en un dels focus artístics més importants de França.

La capella de Sant Pau a Ceret, dia de festa. Manolo Hugué, c.1909-1913. Museu d'Art Modern de Ceret

L'esclat de la 1a Guerra Mundial (1914-1918) dispersà els artistes que s'havien instal·lat a Ceret i acabà amb la seva florida artística. D'una població d'uns 4000 h, la guerra s'endugé la vida d'uns 151 ceretans, que foren recordats en el monument als caiguts que esculpí Aristides Maillol.

L'any 1919, acabada la guerra, Hugué decidí tornar a Ceret, moment en què esculpí "La Catalana asseguda", que dedicà al músic Deodat de Severac, l'amic amb qui havia descobert la ciutat. Afectat d'artritis, Hugué s'hi estigué fins al 1927, quan es traslladà a Caldes de Montbui i ja no en tornà.

Tot i això, Ceret reviscolà com a focus artístic i veié instal·lar-s'hi artistes de la talla de Marc Chagall (1927-1929) o, ja durant la 2a Guerra Mundial, Marquet, Cocteau o Dufy.

La nova ànima artística de Ceret fou el pintor Pierre Brune, que impulsà el Museu d'Art Modern (1950), on avui podem veure obres de Picasso, Miró, Chagall, Maillol i Hugué. L'any 1953 Picasso, al cim de la seva fama, visità Ceret, on trobà Totote i la filla adoptada amb Manolo Hugué, que ja havia mort. Durant aquesta estada Picasso dibuixà la Sardana de la pau i donà diverses obres al museu.

Avui Ceret es una població animada, especialment el dissabte, dia de mercat. A les paradetes hi trobareu les famoses cireres de la zona -els "rubins esblaimats" que descriu Josep Pla- i senyeres. Els ceretans, orgullosos de la seva catalanitat, organitzen aplecs sardanistes i molts us respondran en català (si us hi adreceu en català d'inici). El Museu d'Art Modern és una visita obligada pels amants de l'art contemporani.

· · · · · · · · · ·

[Apunts de viatge] (v.14.06.2026). També us pot interessar...

> La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660) 

Blasco d'Alagó, el rei Jaume i la polèmica conquesta de Morella (1232)

Havent sotmès els darrers sarraïns que resistien emparats en la Serra de Tramuntana, a l'illa de Mallorca, el rei Jaume tornà als seus dominis de Terraferma i cavalcà cap al sud d'Aragó. Allí, al gener de 1232, es reuní a Alcanyís amb el bregat noble aragonès Blasco d'Alagó i amb Hug de Forcalquier, el mestre provincial de l’Orde de l’Hospital, que l’exhortaren a emprendre la conquesta de Balansiya als andalusins. Molts nobles aragonesos, que no havien participat en l’expedició enllà de la mar, també ho reclamaven.

Blasco d’Alagó, que coneixia la ciutat de Balansiya perquè hi havia viscut desterrat dos anys, digué: -És la millor terra, e la pus bella del món. No ha vui dejús Déu tan delitós llogar com és la ciutat de València i tot aquell regne, e ten bé set jornades de llonc-. El jove rei Jaume, convençut, acceptà d’emprendre la campanya cap al sud i començà a planificar-la amb el noble i l’hospitaler: primer prendrien Borriana, a la costa, i d’allí l’host aniria avançant fins a conquerir Balansiya.

En aquest moment, arribaren rumors que Abu Zakariyya, soldà de Tunis, preparava una estol per apoderar-se de Mallorca. El rei Jaume, davant d’això, aturà la preparació de la campanya de Balansiya i, al maig, embarcà per tercer cop cap a Mallorca per defensar-la. Tot plegat deuria exasperar els nobles aragonesos, que veien de nou posposada llur anhelada expedició pels afers d’aquell regne perdut enmig de la mar.

Finalment, no hi hagué cap atac, tot havia estat una falsa alarma, i el rei Jaume pogué tornar a Terraferma. Quan acabava l’estiu d'aquell 1232, es dirigí de nou al sud d'Aragó, on s’estigué en terres d’Albarrassí mentre reprenia els preparatius per a la campanya de Balansiya.

Per la seva banda, Blasco d’Alagó, a qui anys enrere el rei havia tramès una carta concedint-li tots els llocs que pogués conquerir als sarraïns, havia cavalcat, impetuós, acompanyat d’altres nobles aragonesos, fins endinsar-se a les muntanyes dels Ports. Allí, arribaren a les envistes de la imponent rocaforta de Mawrila, un lloc estratègic als passos entre l’Aragó, el Mediterrani i Balansiya.

El castell de Morella es dreça sobre una petita mola, o "molella", d'on li podria venir el nom

Una nit de setembre, aprofitant -segons sembla- les divergències entre els fills de l'antic valí de Balansiya, Abu Zayd, que es trobarien desterrats a la fortalesa, i la guarnició del lloc, que era fidel al nou emir Zayyan, els aragonesos aconseguiren penetrar-hi en un cop de mà, mataren el qaid musulmà i se n’apoderaren.

La sorprenent notícia de la caiguda de Morella en mans de Blasco d’Alagó i els seus homes disgustà al rei Jaume, que reuní apressadament peons i cavallers i cavalcà cap a la fortalesa conquerida. Quan hi arribà, Blasco d’Alagó es trobava fora de Morella. El rei s’atendà en un puig davant la fortalesa i posà guàrdies a les portes per a què impedissin que ningú hi entrés o en sortís.

Així, quan tornà Blasco, Jaume no el deixà passar si abans no parlamentaven. En la tensa trobada, el rei asseverà al noble aragonès que Morella era «un castell que val tant com un comtat amb ses pertinències» i que no feia per a «null hom del món sinó a Rei», per això li reclamava que la hi retés.

Després d’una dura negociació, Blasco d’Alagó acceptà finalment tenir Morella en nom del rei de forma vitalícia, i que, quan morís, passés a la corona com a domini reial: per segellar el pacte, s’agenollà davant del rei, posà les seves mans dins les del sobirà i el besà.

· · · · · · · · · ·

[Relats] Notes (v.03/10/2025) -