Ceret, de vila closa medieval a "Meca del Cubisme"

Al s.IX ja existiria una petita església dedicada a Sant Pere prop del pas del riu Tec, que discorre pel Vallespir. Un precepte de Lluís el Piadós en favor dels germans Guimar i Radó, visigots, a qui reconeixia l'aprisió d'un seguit de terres a la zona, esmenta el "vicus Sirisidum" (814). "Vicus", en llatí, es referia a un "poblet", fet pel qual podem deduir que ja hi hauria algunes cases agrupades al voltant de l'església.

Al s.XI, afavorit per les disposicions de les assemblees de Pau i Treva de Déu, que castigaven l'ús de la violència en espais i dies sagrats, el poblat de "Cireteto" creixeria entorn a l'església, cenyint-se al recinte circular de 30 passes que configurava la "sagrera". A tocar de l'església hi hauria també una torre o casalot fortificat dels Ceret, senyors del lloc, d'on prengué nom el llinatge.

A mesura que "Ceretum" creixia, l'església aniria quedant petita, de manera que se'n bastí una de nova ja d'obra romànica de la que ens n'ha quedat únicament el campanar de torre, possiblement afegit al final. El conjunt de la població, amb una trama urbana concèntrica, s'hauria anat ordenant com una "vila closa", de manera que les parets posteriors de les cases funcionaven com a mur de tancament exterior.

Convent dels Caputxins a Ceret. André Masson, 1919. Museu d'Art Modern de Ceret

Ceret es trobava llavors sota jurisdicció senyorial, és a dir, en mans d'un llinatge noble que tindria el casalot a tocar de l'església. Després dels Ceret, que haurien estat els primers, passà als Vernet (s.XIII), rossellonesos, i als vescomtes de Castellnou (1268). L'any 1276, a la mort del rei Jaume el Conqueridor, els comtats de Rosselló i Cerdanya passaren per testament al seu segon fill, Jaume II, rei de Mallorca.

L'any 1282 Guillem de Castellnou i la seva muller, Ava de Vernet, reconegueren l'organització municipal de Ceret, formada per 4 cònsols amb càrrec anual i escollits per cooptació. Anys més tard els ceretans obtingueren també el dret a formar una milícia municipal, fet que acabaria de reforçar la seva autonomia.

Al s.XIV Ceret passà primer als Queralt i, finalment, als Blan, burgesos ennoblits de Perpinyà. Durant aquest període la vila s'estengué cap a migdia, f0rmant-se un nou barri que tindria com a centre l'emblemàtica Font dels 9 raigs, d'obra gòtica. L'any 1343 Pere el Cerimoniós conquerí els comtats del Rosselló i la Cerdanya al rei Jaume III de Mallorca, reincorporant-los així al Principat de Catalunya.

L'any 1391 el rei Joan el Caçador instituí el vescomtat de Perellós, incorporant-hi la senyoria de Ceret, i el concedí al noble rossellonès Ramon de Perellós. El nou senyor de Ceret, home inquiet i fill d'un dels llinatges catalans més importants de l'època, es faria famós arran del seu "viatge al Purgatori".

En aquest moment s'estaria bastint la tercera església de Sant Pere de Ceret, ara d'obra gòtica, perquè la romànica havia tornat a quedar petita. D'aquesta fase destaca la portalada de marbre blanc de Ceret, que s'enllestí el 1398, tal i com resa, en català, una inscripció de 3 línies a la banda dreta de la portalada, a tocar del darrer capitell: "Lañ : de nost : senor : M : / CCC : LXXXXVIII : fo feyta / aquesta : portalera".

Inscripció de la portalada gòtica de Sant Pere de Ceret (wikimedia: palauenc05)

L'any 1462, durant la Guerra Civil catalana, el Rosselló fou cedit temporalment per Joan II d'Aragó a Lluís XI de França a canvi del seu suport militar. Tot i que la guerra acabà el 1472, els reis de França no volgueren retornar-lo; finalment, després de moltes negociacions, el rei Ferran el Catòlic l'aconseguí recuperar el 1493. En aquest parèntesi francès els Perellós perderen Ceret, que acabaria sent reassignat als Lanuza.

Al setembre de 1640, mesos després de l'aixecament dels Segadors contra el virrei, mentre el comte-duc d'Olivares -valido del rei Felip IV- enviava un exèrcit per sotmetre els revoltats, la Generalitat de Catalunya segellà una aliança secreta amb el rei de França al convent dels Caputxins de Ceret. Arran d'aquest pacte, al gener de 1641 la Junta de Braços instituí Catalunya en "república", desvinculant-se així de la monarquia hispànica, i l'acabà sotmetent a Lluís XIII de França, que fou reconegut comte de Barcelona.

L'any 1659, després de gairebé dues dècades de guerra i amb els francesos en poder de Perpinyà, Puigcerdà i Roses, la monarquia hispànica i França negociaren un acord de pau, el Tractat dels Pirineus. L'acord, que es negocià d'esquenes a la Generalitat de Catalunya, tinguda per "traïdora" a ulls de Felip IV, preveia que els Pirineus fixarien la nova frontera entre França i la monarquia hispànica. L'any 1660, de nou al convent dels Caputxins de Ceret, se celebrà una conferència que concretà per on passaria la nova "línia" fronterera.

La Font dels 9 Raigs (wikimedia: zaloudock). Amb la reintegració del Rosselló als Reis Catòlics (1493) s'hauria col·locat al capdamunt de la font un orgullós lleó, símbol de la monarquia hispànica, mirant cap al sud, en direcció al seu senyor "legítim". Arran del tractat dels Pirineus (1659) el lleó s'hauria girat cap al nord i s'hauria col·locat, a sota, una inscripció en llatí: "Venite Ceretens, leo factus est gallus", o sigui, "Veniu Ceretans, el lleó s'ha convertit en gall".

El rebuig als nous impostos sobre la sal que aplicaren les noves autoritats franceses provocà un moviment de protesta a l'Alt Vallespir que acabà desembocant en una guerrilla armada, els "Angelets de la Terra". En aquest context, l'any 1670 Ceret, on es custodiaven els dipòsits de sal, hagué d'obrir les portes a les forces de Josep de la Trinxeria, que hi havia arribat amb uns 1500 homes. Davant d'això l'exèrcit francès es desplegà al Vallespir i reprimí durament la revolta dels Angelets de la Terra, que fou definitivament sufocada el 1674.

Entre els anys 1723 i 1779 es bastí la quarta església de Sant Pere, l'actual. Consta d'una gran nau, 6 capelles laterals i un petit "conjurador" obert als quatre vents per dissipar el mal temps; durant aquestes obres s'afegí un coronament de gust barroc a la portalada amb una fornícula dedicada a Sant Pere, patró de Ceret.

Arran de la Revolució Francesa (1789) Ceret perdé la condició de vila senyorial. L'any 1790, amb la institució dels departaments francesos, esdevingué una de les dues sots-prefectures del departament dels Pirineus Orientals -l'antiga província del Rosselló-, amb prefectura a Perpinyà. Ceret fou escenari de combats entre els exèrcits francès i espanyol durant la Guerra Gran o Guerra del Rosselló, entre 1793 i 1795.

Al llarg del s.XIX s'anaren enderrocant les muralles de Ceret, si bé alguns panys i portals quedaren encastats en l'estructura urbana del nucli històric. Destaquen el Portal de França, orientat a nord, cap al Pont del Diable, que creua el riu Tec, i el Portal d'Espanya, orientat a sud-est. A partir d'aquest moment es formaren unes "rondes" i la ciutat s'expandí amb nous barris al voltant de l'antiga vila closa.

L'any 1910 hi arribà l'artista Manolo Hugué, que havia deixat París, on patia un bloqueig creatiu, per instal·lar-se a Ceret amb la companya, Totote. Pablo Picasso, estret amic d'Hugué, el vingué a visitar l'any 1911. El seguí Georges Braque, amb qui estaven desenvolupant el "cubisme". Picasso i Braque s'establiren a la desendreçada Maison Delcros, taller d'artistes, on continuaren les experimentacions cubistes. Poc després arribaren també Joaquim Sunyer, Ramon Pichot o Juan Gris, fet que convertí Ceret, junt amb Cotlliure i Elna, en un dels focus artístics més importants de França.

La capella de Sant Pau a Ceret, dia de festa. Manolo Hugué, c.1909-1913. Museu d'Art Modern de Ceret

L'esclat de la 1a Guerra Mundial (1914-1918) dispersà els artistes que s'havien instal·lat a Ceret i acabà amb la seva florida artística. D'una població d'uns 4000 h, la guerra s'endugé la vida d'uns 151 ceretans, que foren recordats en el monument als caiguts que esculpí Aristides Maillol.

L'any 1919, acabada la guerra, Hugué decidí tornar a Ceret, moment en què esculpí "La Catalana asseguda", que dedicà al músic Deodat de Severac, l'amic amb qui havia descobert la ciutat. Afectat d'artritis, Hugué s'hi estigué fins al 1927, quan es traslladà a Caldes de Montbui i ja no en tornà.

Tot i això, Ceret reviscolà com a focus artístic i veié instal·lar-s'hi artistes de la talla de Marc Chagall (1927-1929) o, ja durant la 2a Guerra Mundial, Marquet, Cocteau o Dufy.

La nova ànima artística de Ceret fou el pintor Pierre Brune, que impulsà el Museu d'Art Modern (1950), on avui podem veure obres de Picasso, Miró, Chagall, Maillol i Hugué. L'any 1953 Picasso, al cim de la seva fama, visità Ceret, on trobà Totote i la filla adoptada amb Manolo Hugué, que ja havia mort. Durant aquesta estada Picasso dibuixà la Sardana de la pau i donà diverses obres al museu.

Avui Ceret es una població animada, especialment el dissabte, dia de mercat. Orgullosa de la seva catalanitat, veureu senyeres i estelades arreu, s'hi ballen sardanes i us poden respondre en català (si el parleu d'inici). El Museu d'Art Modern és una visita obligada pels amants de l'art contemporani. Tenen fama les cireres, que no he tingut ocasió de tastar però que diuen que han donat nom al lloc.

· · · · · · · · · ·

[Apunts de viatge] (v.06.2026). També us pot interessar...

> La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660) 

Blasco d'Alagó, el rei Jaume i la polèmica conquesta de Morella (1232)

Havent sotmès els darrers sarraïns que resistien emparats en la Serra de Tramuntana, a l'illa de Mallorca, el rei Jaume tornà als seus dominis de Terraferma i cavalcà cap al sud d'Aragó. Allí, al gener de 1232, es reuní a Alcanyís amb el bregat noble aragonès Blasco d'Alagó i amb Hug de Forcalquier, el mestre provincial de l’Orde de l’Hospital, que l’exhortaren a emprendre la conquesta de Balansiya als andalusins. Molts nobles aragonesos, que no havien participat en l’expedició enllà de la mar, també ho reclamaven.

Blasco d’Alagó, que coneixia la ciutat de Balansiya perquè hi havia viscut desterrat dos anys, digué: -És la millor terra, e la pus bella del món. No ha vui dejús Déu tan delitós llogar com és la ciutat de València i tot aquell regne, e ten bé set jornades de llonc-. El jove rei Jaume, convençut, acceptà d’emprendre la campanya cap al sud i començà a planificar-la amb el noble i l’hospitaler: primer prendrien Borriana, a la costa, i d’allí l’host aniria avançant fins a conquerir Balansiya.

En aquest moment, arribaren rumors que Abu Zakariyya, soldà de Tunis, preparava una estol per apoderar-se de Mallorca. El rei Jaume, davant d’això, aturà la preparació de la campanya de Balansiya i, al maig, embarcà per tercer cop cap a Mallorca per defensar-la. Tot plegat deuria exasperar els nobles aragonesos, que veien de nou posposada llur anhelada expedició pels afers d’aquell regne perdut enmig de la mar.

Finalment, no hi hagué cap atac, tot havia estat una falsa alarma, i el rei Jaume pogué tornar a Terraferma. Quan acabava l’estiu d'aquell 1232, es dirigí de nou al sud d'Aragó, on s’estigué en terres d’Albarrassí mentre reprenia els preparatius per a la campanya de Balansiya.

Per la seva banda, Blasco d’Alagó, a qui anys enrere el rei havia tramès una carta concedint-li tots els llocs que pogués conquerir als sarraïns, havia cavalcat, impetuós, acompanyat d’altres nobles aragonesos, fins endinsar-se a les muntanyes dels Ports. Allí, arribaren a les envistes de la imponent rocaforta de Mawrila, un lloc estratègic als passos entre l’Aragó, el Mediterrani i Balansiya.

El castell de Morella es dreça sobre una petita mola, o "molella", d'on li podria venir el nom

Una nit de setembre, aprofitant -segons sembla- les divergències entre els fills de l'antic valí de Balansiya, Abu Zayd, que es trobarien desterrats a la fortalesa, i la guarnició del lloc, que era fidel al nou emir Zayyan, els aragonesos aconseguiren penetrar-hi en un cop de mà, mataren el qaid musulmà i se n’apoderaren.

La sorprenent notícia de la caiguda de Morella en mans de Blasco d’Alagó i els seus homes disgustà al rei Jaume, que reuní apressadament peons i cavallers i cavalcà cap a la fortalesa conquerida. Quan hi arribà, Blasco d’Alagó es trobava fora de Morella. El rei s’atendà en un puig davant la fortalesa i posà guàrdies a les portes per a què impedissin que ningú hi entrés o en sortís.

Així, quan tornà Blasco, Jaume no el deixà passar si abans no parlamentaven. En la tensa trobada, el rei asseverà al noble aragonès que Morella era «un castell que val tant com un comtat amb ses pertinències» i que no feia per a «null hom del món sinó a Rei», per això li reclamava que la hi retés.

Després d’una dura negociació, Blasco d’Alagó acceptà finalment tenir Morella en nom del rei de forma vitalícia, i que, quan morís, passés a la corona com a domini reial: per segellar el pacte, s’agenollà davant del rei, posà les seves mans dins les del sobirà i el besà.

· · · · · · · · · ·

[Relats] Notes (v.03/10/2025) -

L'advocació de la Mare de Déu de la Mercè i l'orde dels mercedaris (s.XIII)

Segons la tradició, l'estiu de 1218 la Mare de Déu s'aparegué en un somni a Pere Nolasc, mercader de teles afincat a Barcelona, i l'exhortà a fundar una orde dedicada a redimir els cristians que havien caigut presos pels musulmans i es trobaven captius al nord d'Àfrica.

Pere Nolasc acudí al palau reial de Barcelona, es presentà davant del rei Jaume I -que llavors tenia 10 anys- i li explicà la visió que havia tingut. Sorprenentment, el nen havia somiat el mateix, coincidència que fou considerada un miracle.

D'aquella visió nasqué l'advocació de la "Mercè". Com diu el diccionari de l'Enciclopèdia, una advocació és un títol que s'afegeix rere el nom de Crist, de la Mare de Déu o d'un sant per posar de relleu alguna prerrogativa seva, alguna circumstància important o un lloc geogràfic amb el qual té relació. En aquest cas, l'advocació de la Mercè emfatitza la condició benvolent que té la Mare de Déu en concedir la "gràcia" o "mercè" als captius.

Talla de fusta policromada i daurada de la Mare de Déu de la Mercè.

D'època gòtica, s'atribueix a l'escultor, arquitecte i orfebre barceloní Pere Moragues (c.1361)

Continuant amb el relat tradicional, dies després de la visió -el 10 d'agost de 1218- se celebrà la fundació solemne de l'Orde de la Mercè a la catedral de Barcelona pel bisbe Berenguer de Palou, Pere Nolasc i el rei Jaume.

Inicialment els mercedaris foren una confraria laica amb seu a l'Hospital de Santa Eulàlia de Barcelona, a tocar de la catedral, on recaptava les almoines per redimir els captius. Poc després prengué la forma d'una orde militar, a la manera dels templers o els hospitalers, si bé el papa Gregori IX només els autoritzà a constituir-se en orde religiós (1235).

Els frares mercedaris durien un hàbit blanc, es regirien per la regla de Sant Agustí i -a més dels vots de castedat, pobresa i obediència- farien un quart vot de dedicar-se a la redempció de captius. Pel fet de viure de la caritat, els mercedaris són considerats una orde "mendicant".

Així, l'Orde de la Mercè comptà amb el suport de l'Església i la monarquia i, pel lligam que tenia amb Barcelona i el Casal dels comtes-reis, el seu blasó combinà la creu patent blanca sobre fons grana de la Seu barcelonina amb la Senyera Reial.

Desembarcament de captius per Pere Nolasc, obra de Francisco Pacheco de 1602. MNAC

A mitjans s.XIII l'Orde de la Mercè ja havia erigit una església pròpia al carrer Ample de Barcelona on es retria culte a l'advocació de la Mare de Déu de la Mercè. A més, posada a tocar de la mar, seria el centre d'una xarxa de convents mercedaris que sufragaria els costos dels rescats dels captius.

Posats sota la protecció de la Mare de Déu de la Mercè, els mercedaris viatjaven al nord d'Àfrica, on es trobaven retinguts els cristians que havien caigut presos en les incursions dels pirates berberiscos, i pagaven per alliberar-los o s'intercanviaven per ells lliurant-se com a ostatges.

Sota l'impuls de la monarquia els mercedaris estengueren una xarxa de fundacions al llarg dels dominis de la Corona d'Aragó, acompanyant la conquesta de Mallorca, València i Sardenya, on es feren càrrec del santuari de Bonaria, patrona de l'illa.

Entre els ss.XIV i XV es feren ampliacions gòtiques al temple per acollir el creixent nombre de devots que tenia l'advocació de la Mercè a Barcelona. Així, en vistes de la ciutat com la que prengué Anton van den Wyngaerde el 1563 ja és visible el campanar de l'església de la Mercè, prop del convent de Sant Francesc.

L'any 1687, enmig d'una greu plaga de llagostes que assolava el pla de Barcelona, el Consell de Cent feu un vot a la Mare de Déu de la Mercè per a què l'alliberés. En agraïment, fou erigida co-patrona de Barcelona, condició que compartiria amb les joves màrtirs Santa Eulàlia, la primera, i Santa Madrona. Des de llavors les festes religioses de la Mercè se celebren el 24 de setembre.

Durant els darrers dies del setge de 1714, quan Villarroel renuncià a dirigir la defensa, es designà la Mercè com a "generala" simbòlica, presidència sota la qual els membres de la Junta de Govern assumien -per torns- el comandament.

L'escultura de bronze que corona la basílica de la Mercè, col·locada originàriament el 1888, fou fosa durant la Guerra Civil espanyola per fer-ne material bèl·lic. La rèplica actual, col·locada el 1959, durant la dictadura franquista, es realitzà fonent diverses escultures dels catalans il·lustres que flanquejaven el Saló de Sant Joan -l'actual Av. Lluís Companys- d'ençà de l'Exposició Universal de 1888

L'any 1765 s'emprengué l'obra d'una nova església barroca dedicada a la Mercè projectada per Josep Mas i Dordal sobre l'emplaçament de l'antiga gòtica. A un costat tenia el claustre del convent dels mercedaris, que fou desamortitzat el 1835 i ocupat per dependències militars.

A partir de 1902, en contraposició amb les festes dels antics municipis del pla, agregats feia pocs anys a Barcelona, el govern municipal promogué “La Mercè” com a gran festa major de la ciutat. L'any 1918 l'església de la Mercè rebé títol de basílica.

· · · · · · · · · ·

[Articles] (v.24/09/2025)