Josep de Margarit (1602-1685), el gran comandant de la Guerra dels Segadors

El 10 de febrer de 1602 nasqué Josep de Margarit i de Biure al Castell d'Empordà (Catalunya). De noble llinatge, el pare era senyor de Castell d'Empordà i la mare, senyora de la baronia de Vallespinosa, on passà els primers anys.

Tot i la proximitat familiar amb la monarquia, s'oposà a les lleves de catalans que Felip IV demanava per enviar-los a lluitar a Itàlia (1636).

Encausat per la Reial Audiència, quan esclatà la Guerra dels Segadors (1640) es posà al servei de la Generalitat de Catalunya contra els terços hispànics.

Durant la tardor de 1640 combaté l'avenç del marquès de Los Vélez pel Camp de Tarragona i el 1641, després de la victòria de Montjuïc, atacà la rereguarda hispànica a Constantí i Vilafranca del Penedès.

Encapçalà l'ambaixada catalana que visità a Lluís XIII de França, reconegut com a comte de Barcelona, i -encisat per la cort de París- es convencé que Catalunya s'havia de mantenir sota protecció francesa.

Gravat representant Josep de Margarit i de Biure. Biblioteca Nacional de França

Per la seva actitud filo-francesa i pel prestigi polític i militar del que gaudia, fou nomenat governador de Catalunya per Lluís XIII (1642) i comandà les tropes franco-catalanes.

Amb la revolta de la Fronda a França (1648) els francesos retiraren tropes, fet que aprofitaren els terços hispànics per avançar.

L'agost de 1651, Barcelona, que patia una terrible pesta, quedà encerclada per l'enemic. Margarit mantingué la defensa de la ciutat durant 15 llargs mesos en què els seus dominis foren devastats per pressionar-lo i, fins i tot, s'infiltraren agents a la seva guàrdia per assassinar-lo.

Finalment, l'octubre de 1652, sabent que si queia pres seria executat, sortí secretament de Barcelona per mar. La ciutat capitulà dies després.

Des de l'exili a Perpinyà, en mans dels francesos, encapçalà diversos atacs contra la monarquia hispànica a l'Empordà, la Cerdanya i l'Urgell i escrigué una crònica del setge de 1652.

El 1659 hagué d'acceptar a contracor la cessió del Rosselló i la Cerdanya a França pel Tractat dels Pirineus, que posà fi a la guerra, si bé s'oposà a llur francesització. Morí al Rosselló el 1685.

Se li atribueix l'origen del curiós bigoti de Dalí ja que a la casa paterna del pintor hi tenien penjat el seu retrat.

· · · · · · · · · ·
(v.2/2026) També us pot interessar:
> La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660) 
Per saber-ne més: Cristòfol, P. (cur.) (2020) La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure

Roger de Llúria, el gran almirall vingut d'Itàlia (1250-1305)

El 17 de gener de 1250, a la Calàbria, nasqué Roger de Llúria. De família noble, el pare, Ricard, era vassall del rei Manfred de Sicília, que li havia confiat en feu les baronies de Lauria i Scalea, a l'empenya de "la Bota".

En aquell temps els dominis del rei Manfred s'estenien per Sicília i la meitat sud d'Itàlia, incloent la populosa ciutat de Nàpols, i feien frontera, al nord de la Campània, amb els Estats Pontificis.

Manfred era fill de l'emperador Frederic II de Hohenstaufen, llinatge que feia temps que pugnava amb el papat per la primacia sobre Itàlia.

En aquesta lluita l'Església comptava amb el suport dels reis de França, amb qui tenia una antiga aliança.

L'incòmode veïnatge entre el regne de Sicília i el papat encengué encara més les tensions.

Jaume I el Conqueridor, que ja havia patit la "pinça" Església-França durant la croada contra els càtars, s'aproximà als reis de Sicília i el 1262 feu casar l'hereu, Pere, amb Constança, filla de Manfred.

Aquest enllaç segellà una aliança que a més de ser convenient diplomàticament facilitava la ruta dels navegants catalans cap a l'Orient.

Escultura de l'almirall al Pg. Lluís Companys de Barcelona realitzada per l'Exposició Universal de 1888

L'any 1266, Carles d'Anjou, germà del rei de França i aliat del papa, marxà sobre la Campània, derrotà el rei Manfred -que caigué combatent els francesos a Benevento-, pujà al tron de Sicília i traslladà la cort a Nàpols.

El jove Roger, que perdé el pare en batalla, es trobava llavors a Barcelona, al costat de Constança.

Format a la cort, segons la crònica de Muntaner aprengué un "bell cathalanesc" i esdevingué "lo pus perfet Cathala".

Quan el 1282 esclatà a Palerm la revolta de les Vespres contra Carles d'Anjou i Pere el Gran desembarcà a Sicília per expulsar-lo i coronar-se'n rei, l'almirall de l'estol catalano-aragonès, Roger de Llúria, jugà un paper clau.

Prengué Malta (1283), derrotà els angevins al golf de Nàpols, capturà el príncep de Salern (1284) i, en el moment més crític, durant la croada francesa contra Catalunya, obtingué una decisiva victòria a les Illes Formigues (1285). La "vendetta" és un plat que se serveix fred.

Retirat, Roger de Llúria morí el 1305 a Cocentània, regne de València, i es feu enterrar als peus del rei Pere el Gran a Santes Creus.

El general Basset, l'heroi de l'austriacisme valencià (1654-1728)

Joan Baptista Basset i Ramos nasqué el 1654 a València en una família d’artesans dauradors.

De jove entrà al servei de la Casa d'Àustria, tant del rei Carles II l'Embruixat, com dels emperadors d'Àustria, i es formà com a enginyer militar a les guerres de Milà i Hongria.

Durant la Guerra dels Nou Anys, que enfrontà la monarquia hispànica amb França, fou enviat a Catalunya (1695) com a coronel d'enginyers de l'exèrcit imperial junt al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, de qui n'estava a les ordres, i defensà Barcelona del setge francès de 1697.

A la mort de Carles II (1700), quan Felip V de Borbó fou entronitzat rei de la monarquia hispànica, participà en la formació de l'Aliança de l'Haia, impulsada per Anglaterra, Àustria i Holanda per deposar el francès i coronar en lloc seu l'Arxiduc Carles d'Àustria: esclatava la Guerra de Successió hispànica (1701).

Basset combaté en la presa anglesa de Gibraltar (1704) i, a l'agost de 1705, es dirigí amb l'estol aliat a Dènia, que capitulà, proclamant-hi l'Arxiduc com a rei Carles III.

A València l'austriacisme començà a estendre's entre els camperols i els sectors populars, contraris al règim senyorial i a les classes dirigents borbòniques.

Retrat imaginari del general Basset, obra de l'artista valencià Manuel Boix

Assetjat a Dènia pel general Nebot, filipista, quan el català es passà als austriacistes Basset sortí i marxà sobre València, moment en què se li anaren sumant milícies de "maulets" austriacistes valencians.

Al desembre entrà triomfalment a la ciutat, que regí en nom de Carles III.

Malgrat la seva popularitat, el govern populista de Basset no pogué mantenir l'ordre a València, situació que s'agreujà amb el setge borbònic de 1706.

Els reforços de Peterborough aixecaren el setge però Basset, que entre els valencians eclipsava Carles III, fou detingut acusat de desgovern.

Amb la desfeta d'Almansa i l'entrada dels borbònics a València (1707), Basset fou alliberat per atiar la resistència austriacista valenciana i enviat a defensar Dènia, on acabà de nou processat.

Enviat a Barcelona, quan l'Arxiduc abandonà la ciutat restà defensant-la, com molts altres austriacistes valencians, fins l'11 de setembre de 1714.

Empresonat pels borbònics, morí a Segòvia el 15 de gener de 1728.