Febrer de 1324. El setge de Crèsias, anomenada en català "Vila d'Esglésies", havia durat 7 mesos, durant els quals els combats i les malalties delmaren l'host catalano-aragonesa. El propi infant Alfons, de salut precària, també se n'havia ressentit; tan sols l'afectuosa dedicació de la seva muller, Teresa d'Entença, i el seu sentit del deure i la lleialtat, l'ajudaren a sobreposar-se a les febrades que li enterboliren el cap.
Un cop ocupada la ciutat permeté al seu vassall, el judike Hug II d'Arborea, de replegar-se cap a Oristany i, després d'uns dies de descans, es dirigí amb l'host per posar setge al castell de Càller, a tres jornades de camí. A càrrec d'Esglésies hi deixà, a contracor, a la infanta Teresa, que hi restaria amb 200 cavallers. Durant la marxa, l'host passà per davant dels castells de la Joiosa-Guàrdia i d'Aiguafreda, que quedaven a migdia i que encara romanien en poder dels pisans, si bé Alfons prosseguí en direcció a Càller, considerant que les petites guarnicions que albergarien no haurien d'inquietar la rereguarda catalano-aragonesa.
El 24 de febrer l'infant rebé missatges del judike, que l'alertava que a Terranoa, al nord-est de l'illa, havia estat avistat un important estol pisà que es dirigia amb reforços cap al sud de Sardenya. Alfons s'apressà llavors a arribar a Càller i els soldats, obedients, començaren a encerclar-la amb una palissada i s'atendaren en un turó al sud de la ciutat, davant del mar i fàcil de defensar, que fou anomenat "Bonaire".
El castell de Càller era el principal nucli dels pisans a Sardenya. S'aixecava sobre l'antiga ciutat romana de Caralis, capital de l'illa en temps dels emperadors de Constantinoble. La fortalesa, sobre un espadat, disposava de poderoses muralles i torres i sota seu s'estenia la ciutat i el port. Emprendre un assalt frontal era difícil i, fins i tot si sortia bé, costaria masses vides. A banda, calia bloquejar tot accés per via marítima per evitar l'arribada de reforços i queviures. Així, Alfons ordenà a l'estol que custodiés el golf de Càller i es preparà, de nou, per a un llarg setge, esperant que els defensors capitulessin per gana.
El 25 de febrer, mentre prosseguien els treballs de fortificació del campament al voltant de Càller, l'infant Alfons embarcà amb part de l'host en 20 galeres i les disposà rere el cap de Sant Elies, esperant l'arribada de l'estol pisà. Finalment, a la tarda, l'armada enemiga, formada per 36 galeres, aparegué a l'horitzó i, tot i que semblava que embestiria, quan estava a dos tirs de ballesta redreçà el rumb cap a l'altra banda del golf sense que les naus de l'infant Alfons, més pesades i curtes de remers, poguessin perseguir-les.
L'endemà, dia 26, els pisans desembarcaren al lloc de Cabuterra, a la banda de ponent del golf de Càller. Els comandava Manfred della Gherardesca, fill d'una important llinatge que governava Pisa i senyor del Sulcis, territori que havia perdut amb la ocupació d'Esglésies i que en català s'anomenà "Sols". Tornava d'Itàlia amb un poderós exèrcit format per uns 1200 cavallers -d'entre els quals 800 d'alemanys, la resta, pisans- i 2000 ballesters acompanyats de centenars de piquers. Un cop desembarcats, s'afegiren a l'host de Manfred nombrosos sards de la regió, que el reconeixien com a senyor. L'host pisana marxà llavors cap al nord, vorejant l'estany de Santa Gilla direcció a Càller, mentre les galeres italianes es dirigiren cap al port, que l'estol catalano-aragonès bloquejava, i feu diverses maniobres al golf per confondre als sitiadors.
L'infant Alfons, amb l'host delmada després del setge d'Esglésies, dubtava si enfrontar-se en camp obert a l'exèrcit pisà que marxava cap a Càller o deixar-lo entrar a la ciutat. Finalment, cregué convenient sortir-li a l'encontre i marxà amb els seus homes cap al nord a tallar el pas de Manfred. L'acompanyaven 424 cavallers i uns 1000 homes a peu, entre infants i almogàvers. A la rereguarda, custodiant el campament, hi deixà a l'almirall Francesc Carròs amb uns 200 cavallers i bona part de la infanteria de l'host per evitar que els 500 cavallers que defensaven Càller intentessin sorprendre'l per l'esquena a mitja batalla.
El 29 de febrer de 1324, any de traspàs, les forces de Manfred i les de l'infant Alfons es desplegaren a l'alçada de Decimo, al camp anomenat "Lutocisterna", prop d'on el riu Flumini Mannu desemboca a l'estany de Santa Gilla, obert al golf de Càller. Els pisans, confiats en llur superioritat numèrica, s'anaren ordenant en tres línies. Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall i, movent-se d'una banda a l'altra, donava les darreres ordres, situant a l'avantguarda de l'host a Guillem d'Anglesola. D'entre els rics-homens catalans i aragonesos que l'acompanyaven, destacaven Guillem de Cervelló, Joan Ximenes d'Urrea, Bernat de Boixadors, Garcia de Biscarre i Roís Sanxes d'Aibar.
Manfred, aprofiant que triplicava en forces de cavalleria al seu enemic, escollí 12 cavallers i els confià la missió d'abatre l'infant Alfons; mort el comandant i hereu, l'host catalano-aragonesa s'hauria d'esfondrar. Per la seva banda, Alfons, conscient que potser hauria d'entrar en combat, reuní al seu costat, junt amb la Senyera Reial, alguns dels millors homes a peu i a cavall, que no l'haurien d'abandonar en cap moment.
Vista de la planura del Campidanu de Càller, escenari dels fets / wikimedia-Gianni Careddu
El xoc fou terrible i enmig de cops, sagetes i crits les ensenyes dels rics-homens començaven a caure, estenent-se la confusió. Mentre els infants intentaven sostenir la línia, els almogàvers esventraven els cavalls enemics i anaven delmant els pisans a cops de projectil. Tot i així, l'encontre no es decidia i el propi infant Alfons, aferrant la mà a l'empunyadura de l'espasa embainada, com si volgués assegurar-se que seguia allà, feu portar-se una llança i ordenà una càrrega contra la línia pisana, entrant personalment en combat.
A Càller s'obriren les portes i els 500 cavallers pisans que la defensaven sortiren i es disposaren en columna a la banda nord de la fortalesa, preparant-se per intervenir. Des de la llunyania, observaven cap al lloc on es lliurava la batalla intentant entendre quina era la situació però la polseguera que s'havia aixecat els ho impedia. No gaire lluny, desplegat en línia, el cos de l'exèrcit que havia romàs al campament a les ordres de l'amirall Carròs esguardava atentament els moviments dels pisans, amenaçant de sortir-los al darrere si intentaven emprendre una cavalcada per colpir la rereguarda de l'infant Alfons.
La càrrega liderada per l'infant Alfons, amb la Senyera Reial al capdavant, desmanegà les files enemigues però aviat es tornaren a espessir i l'hereu i els seus homes, en el fragor del combat, anaren quedant perillosament separats. Mentre els cavallers pisans buscaven Alfons els peons italians picaven els cavalls i aconseguiren tombar el de l'infant, que caigué. Enmig d'empentes i crits, els pocs homes que Alfons tenia a la vora lluitaren per ajudar-lo, intentar cobrint com podien llur sobirà dels atacs dels pisans.
L'infant s'incorporà i desenfundà l'espasa, que en veure el sol resplendí per un instant amb una lluïssor enlluernadora. Combatent com un lleó, entre cops i estocades, Alfons colpí un rere l'altre als enemics que intentaven ferir-lo i protegia la Senyera Reial, que jeia als seus peus. Poc a poc, els soldats catalano-aragonesos aconseguiren obrir-se pas fins a llur senyor i socórre'l, empenyent cap enrere als pisans i recomposant la línia. Alfons, esbufegant per l'esforç, recollí la Senyera Reial de terra i se l'abraçà sobre el pit; de la seva templa, sobre l'orella dreta, en rajava un fil de sang. Bernat de Boixadors se li aproximà, li recollí la bandera i li cedí el seu cavall, ajudant-lo a pujar, per a què pogués seguir liderant l'host.
Mentre es lliurava la batalla i els defensors de Càller, concentrats a la porta nord, no es decidien a intervenir, l'almirall Carròs emprengué un assalt amb les naus sobre el barri mariner de Lapola, que s'obria al mar als peus de la fortalesa, el saquejà i capturà algunes embarcacions que passaren a engrossir l'estol reial.
A Lutocisterna l'exèrcit de Pisa començava a desmaiar. El propi Manfred, malferit durant la lluita, fugí cavalcant i s'esmunyí entre els combats fins arribar a Càller, on els defensors, en reconèixer-lo, feren una sortida per protegir la seva arribada. Els pisans, confusos, s'anaren desbandant, defensant-se com podien de la salvatge persecució dels almogàvers. Alguns intentaren fugir en direcció a Cabuterra, amagant-se entre els canyissars de l'estany de Santa Gilla, on molts s'acabaren ofegant. D'altres es retiraren cap al nord, emboscant-se en els dominis d'Arborea, terra hostil, on els sards addictes al judike els mataren.
Els cavallers, enlloc de perseguir als enemics que fugien, s'arremolinaren entorn a l'infant Alfons, que jeia a la rereguarda i l'atenien de la ferida al cap. Alleujats en veure que llur senyor s'anava recomposant, començaren a cridar, plens de joia, agraïnt a Déu per l'esforçada victòria sobre els pisans. Entre gemecs, plors i precs es recolliren els ferits, s'amuntegaren els morts i es lligaren els presoners mentre els almogàvers saquejaven els cossos dels cavallers enemics. Les companyies s'anaren reunint; havien caigut diversos homes de llinatge, entre els quals Alemany de Luna, Forçan de Vinyes, Gonçalvo Sacorbella i en Sanauja.
Alfons emprengué el camí cap al campament de setge, al lloc de Bonaire, on fou aclamat amb gran alegria. Amb les darreres llums, les naus pisanes, com ombres, començaren a abandonar el golf de Càller; els defensors s'havien tornat a tancar a la fortalesa. La batalla havia estat duríssima però després de la desfeta Pisa difícilment podria recuperar-se; era qüestió de temps que Càller capitulés. Al lloc de Lucocisterna, on havia caigut, havia lluitat i s'havia fet home, Alfons feu erigir una capella dedicada a Sant Jordi.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------Notes: 1) el relat dels fets es basa en les cròniques de Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, completat a partir de diversos estudis històrics sobre l'episodi; 2) les dades per a les forces contendents que assenyalem són les aporta Pere el Cerimoniós, xifres inferiors a les que indica Muntaner; 3) ambdues cròniques concideixen en la intervenió directa de l'infant Alfons en el combat, com també la carta que Guillem Olomar envia al rei Jaume II l'endemà de la batalla; 4) la crònica del Cerimoniós explica que l'hereu al tron hauria emprat la Vilardella, espasa "constel·lada" o "de virtut" a la que s'atribuïen propietats màgiques, fent invencible al seu portador; Guillem d'Olomar també ho explica però Muntaner no en fa esment; 5) la referència a la construcció de la capella a Lutocisterna és del cronista aragonès Jerónimo Zurita (s.XVI).