dimarts, 22 de novembre de 2022

Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711)

Article precedent:
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
El 1705, després de 3 anys de Guerra de Successió per la corona hispànica entre el rei Felip V de Borbó, net de Lluís XIV de França, i l'Arxiduc Carles, germà de l'emperador d'Àustria, la prohibició del comerç de vins i aiguardents amb Anglaterra i Holanda així com la política cada cop més autoritària i repressiva del virrei Velasco havia apropat molts catalans a la causa austriacista. Creien que si l'Arxiduc Carles pujava al tron enlloc de Felip V, seria més respectuós amb les constitucions del país i defensaria els interessos dels seus súbdits catalans. Així, quan a l'octubre, l'Arxiduc -ajudat per la flota anglesa- féu capitular la guarnició borbònica que defensava -o oprimia- Barcelona, molts l'esperaven com a un alliberador.

Mentre els soldats de la guarnició borbònica començaven a preparar els bagatges per evacuar Barcelona, s'estengueren rumors que el virrei Velasco executaria alguns presos austriacistes abans de marxar i s'enduria la resta. Enmig d'aquesta tensió, la picabaralla entre un soldat borbònic i un barceloní, que fou increpat per lluir el llaç groc que identificava els partidaris de l'Arxiduc, derivà en un greu avalot popular que va posar en perill l'evacuació de les autoritats borbòniques segons allò pactat amb l'exèrcit que encerclava Barcelona. Un cop alliberats els presos, les institucions catalanes hagueren de sortir a calmar els ànims per dissuadir la multitud d'assaltar les cases d'alguns francesos i "botiflers" notoris que habitaven a la ciutat.

Retrat de l'Arxiduc Carles d'Àustria davant Barcelona
Retrat de l'Arxiduc Carles davant de Barcelona. Es mostra com a un sobirà victoriós, amb el ceptre de poder a una mà i assenyalant amb l'altra la flota que l'ha dut fins a la victòria; rere seu hi té la corona que s'ha de cenyir. Oli sobre tela de Frans van Stampart, s.XVIII. Kunsthistoriches Museum, Viena

L'entrada triomfal de l'Arxiduc a Barcelona (7 de novembre de 1705)
El 22 d'octubre l’Arxiduc Carles d’Àustria féu el seu primer acte en públic a Barcelona, una missa d’acció de gràcies a Santa Maria del Mar, fora la qual la població s’amuntegava per veure qui seria llur nou rei, tingut gairebe per un "messies". En motiu de la seva esperada vinguda se li cantaren lloances i goigs, entre els quals una nadala reformulada per a l'ocasió que començava: "Cantavan los aucells quan veren los vaxells".

Dies més tard, el 7 de novembre, un cop enllestits tots els preparatius, se celebrà l'entrada triomfal de l'Arxiduc Carles a Barcelona, que fou relatada amb tot detall al dietari de la Generalitat de Catalunya. L'acte començà al baluard de Sant Antoni, on «hi havia molta música» de «timbales, trompetas y menestrils». Allà es féu la tradicional cerimònia d'entrega de les claus de la ciutat per part dels consellers del Consell de Cent. Seguidament, el seguici reial entrà pel portal i desfilà pel carrer de l'Hospital, bellament decorat amb enramades i domassos, mentre a banda i banda la gent aclamava al futur rei. En arribar a la Rambla el seguici baixà en direcció a les Drassanes, on s'havia format un «molt rich arch triunfal adornat de la tapisseria més fina». Al pla de Sant Francesc, davant del convent de Framenors, desfilaren per a l'Arxiduc Carles les confraries, que aportaren «diferents invencions» causant «singular contento, jubilo y regosijo». També ballaren «davant de sa magestat los gegants, drac y brívia y cavalls cotoners de la ciutat, y la àguila».

Reprenent la marxa, enmig de la gentada que es mirava «sa magestat ab molta alegria y contento», el seguici reial prosseguí el recorregut pel carrer Ample fins al Born, enfilà pel carrer Montcada i s'encaminà cap a la plaça de Sant Jaume, passà davant del Palau de la Generalitat i seguí fins a la plaça de la Seu per entrar a la catedral. Com que ja era fosc quan l'Arxiduc Carles sortí de la Seu, s'encengueren «las lluminàries per los carrers» i representants de les confraries, brandant atxes, l'acompanyaren fins al Palau Reial Nou, al pla de Palau, on el nou sobirà establí la seva cort a l'espera d'avançar sobre Madrid, conquerir-la i coronar-s'hi. Durant la celebració es feren salves, «disparant tres vegadas tota la artilleria de la ciutat».

El jurament de les constitucions catalanes (28 de novembre de 1705)
Tres setmanes després de l’entrada triomfal a Barcelona, l’Arxiduc Carles d’Àustria es disposà a jurar les constitucions i lleis catalanes davant dels representants dels Braços. La solemne cerimònia es dugué a terme a la “sala gran” de l’antic Palau Reial Major, o sigui, l’actual Saló del Tinell, que calgué guarnir per a l’ocasió ja que feia segles que funcionava com a dependències de la Reial Audiència de Catalunya.

De nou, el dietari de la Generalitat ens ofereix un relat viu i detallat d'aquella jornada en què es feia realitat el somni dels austriacistes: «lo secretari de sa magestat, don Ramon de Vilana Perlas, estant de peus a un costat del dit tablado gran, donant la mà dreta a sa magestat, ab alta veu digué en effecte la mercè que sa magestat los entenia fer en jurar las generals constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, usos, pràcticas, costums, llibertats, immunitats y tot lo demés que los sereníssims senyors reys de Aragó, comptes de Barcelona, progenitors seus, de gloriosa memòria han acostumat jurar. Y que també ells, com a tant fels vassalls, li prestasen lo jurament y homenatges acostumats prestar per vassalls. [...] Y encontinent se alsà sa magestat y tots los demés, y lo dit secretari de sa magestat llegí allí lo jurament que sa magestat prestava ab alta veu. Y llegit aquell, sa magestat posà la mà sobra la Vera Creu y jurà».

Al·legoria del sotmetiment de Barcelona i Catalunya a l'Arxiduc Carles d'Àustria
Al·legoria de Barcelona (claus) i Catalunya (mapa) sotmetent-se a l'Arxiduc Carles. Forma part d'una sèrie de 16 gravats sobre la Guerra de Successió hispànica publicats a Londres entre 1705-1706

La celebració de les Corts catalanes (5 desembre 1705 – 31 març 1706)
Al desembre de 1705, l’Arxiduc Carles, ara ja reconegut pels catalans com a Carles IIIcelebrà corts catalanes a Barcelona. Les prometedores sessions es desenvoluparen a la Casa de la Diputació, o sigui, el Palau de la Generalitat, on es reuniren els diputats i una nodrida representació dels Tres Braços: militar, eclesiàstic i reial. D’aquestes corts Carles III n'esperava el suport financer per sufragar la campanya militar que l’havia de dur fins a Madrid per ser entronitzat rei de la monarquia hispànica. A canvi s’aprovaren mesures prou favorables pels catalans, com l’ampliació a 4 vaixells per comerciar anualment amb Amèrica des de Barcelona, la regulació dels allotjaments de tropes per a què no fossin onerosos per a la pagesia o la reintegració dels comtats del Rosselló i Cerdanya. Els punts més conflictius foren l’aixecament del vet reial sobre les insaculacions a la Generalitat i el Consell de Cent, que el rei només concedí de manera revocable, o l’exclusió perpètua dels drets successoris de la Casa de Borbó per governar Catalunya.

Quatre mesos després de l'obertura de les Corts, les sessions es tancaren precipitadament arran del primer setge borbònic sobre Barcelona (1706). Un cop foragitat l’enemic, que no pogué mantenir Barcelona encerclada, s’imprimí una nova compilació de les constitucions catalanes afegint-hi les noves lleis aprovades a les Corts. Davant la retirada borbònica, Carles III aprofità per contraatacar amb una cavalcada sobre Madrid, on fou rebut amb fredor, i es coronà rei. Poc després, hostilitzada la rereguarda del seu exèrcit i amb avenços dels borbònics, marxà a València, des d'on tornà a Barcelona al març de 1707.

Constitucions catalanes. Saló del Tinell
Compil·lació de les constitucions catalanes aprovades a les corts de 1706;
a la dreta, el Saló del Tinell, en una fotografia del blog Les Pedres de Barcelona

Noces, celebracions i “turisme” (1708)
Després de la derrota d’Almansa (1707), que provocà l’arribada a Barcelona de molts refugiats valencians fugint de la repressió borbònica, hom podia començar a adonar-se que la guerra no anava bé. Tot i així, l’encís que causava la sumptuosa cort de Carles III entre els barcelonins -poc acostumats a la pompa reial- atenuà la preocupació pel front. Per entendre l’ambient que es respiraria a la Barcelona del moment recorrem al testimoni del viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli Careri, que arriba a la ciutat al juliol de 1708.

Gemelli presencià l’entrada a Barcelona de la princesa Elisabet de Brunswick, que hi havia vingut per casar-se amb Carles III, i el matrimoni dels reis, que es va oficiar a Santa Maria del Mar l’1 d’agost de 1708: «els nuvis reials s’atansaren a l’altar major, on es celebrà la cerimònia de benedicció dels esposos, després de la qual s’entonà el Te Deum, que fou cantat amb música exquisida. Mentre, festejaven aquesta solemnitat tots els canons de la muralla i la milícia amb els mosquetons. [...] Un cop acabada la cerimònia a l’església de Santa Maria, Ses Majestats pujaren al palau per l’escala secreta, i un cop arribades, començà la il·luminació de places, carrers i cases i per l’entreteniment fins a l’hora del sopar fou encès un sumptuosíssim castell de focs a la plaça». Aquesta “escala secreta” de la que parla Gemelli podria ser el passadís elevat que el devot rei hauria ordenat construir per comunicar el Palau Reial Nou amb Santa Maria del Mar i poder-hi anar a oir missa sense necessitat de baixar al carrer i ser destorbat per la gent.

A més de les celebracions en motiu de les noces reials, la presència de la cort a Barcelona s’amenitzava amb balls, banquets i concerts. De fet, gràcies a Gemelli, coneixem la primera òpera documentada que s’hauria representat a Barcelona, concretament a la Llotja: «al Teatre Reial, s’hi representà una opereta de música dita la “Zenobia in Palmira”, que venia de Milà, on havia estat representada feia molts anys, essent universalment lloada amb l’assistència de Ses Majestats assegudes en dues cadires i de la noblesa en bancs». Pel que fa als balls, explica que «a la sala Sant Jordi de la Casa de la Diputació [...] feu erigir una tribuna envoltada de graderies on els músics de la Capella Reial de Sa Majestat cantaren una serenata a sis veus. I un cop acabada, s’inicià un ball a la mateixa sala, il·luminada per prop de 240 espelmes. El ball començà a la francesa i acabà a la catalana, per donar gust a les dames d’aquesta nació».

Carles III encara trobà temps per anar a veure «unes pedres de marbre en forma de columnes d’uns 60 pams d’alçada amb el seu capitell, que dos homes a penes poden abraçar. La plebs les anomena “columnes d’Hèrcules”, però els més assenyats les consideren sepulcre de Berenguer de Barcelona, aquí soterrat». Es tractaria de les columnes el temple d’August, que encara se’ns conserva –mig amagat– al carrer Paradís.

Retrat Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel
Retrat d'Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel
Oli sobre tela de David Richter el Vell, c.1716-1720. Museum of Fine Arts, Budapest (Hongria)

El recés dels reis a Horta (1709)
La primavera de 1709, per fugir dels tràfecs de la ciutat, els reis s’absentaren del Palau Reial Nou per descansar uns dies al camp prop de Barcelona. L’historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya ens ho explica als seus Anales de Cataluña«El Rey y la Reyna, en este tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una legua de Barcelona, [...] no omitiendo lo que conducía al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios». A Horta, els reis foren allotjats a la casa que hi tenia Ignasi Fontaner, un mercader enriquit gràcies al negoci de l’aiguardent. D’aquella torre Fontaner d’Horta, estatge de reis, no se’ns ha conservat cap vestigi, si bé hom creu que la torre Mas Enrich o del Moro, que es manté en peu però greument degradada, pertanyeria a la finca de la torre Fontaner.

Barcelona, abandonada davant Felip V (1711-1713)
Les victòries austriacistes de 1710 i la segona cavalcada cap a Madrid feren créixer l’esperança en què la guerra tindria aviat un feliç desenllaç. Res més lluny de la realitat, després dels contracops borbònics, pels quals Carles III hagué de tornar-se'n de nou a Barcelona, la situació era cada cop més difícil. En aquest context, la mort de l’emperador Josep I d’Àustria sense un hereu féu que Carles, el seu germà, fos l’escollit per succeïr-lo. Així, l’etern pretendent a rei de la monarquia hispànica acabà embarcant destí a Frankfurt per ser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic al setembre de 1711.

Per demostrar que mantenia el compromís amb els seus súbdits, Carles deixà la reina Elisabet a Barcelona com a lloctinent general. Francesc de Castellví, cronista austriacista de la guerra, explica a les seves Narraciones históricas l’ambient que es viuria a Barcelona durant el comiat del rei: «hubo una conmoción del pueblo, malcontentos de que se embarcara, y el pueblo se amotino excitado». Poc després, el 1712, Anglaterra, que havia instigat l’entrada de Catalunya a l’Aliança de l’Haia en suport de l’Arxiduc Carles, se’n retirà i començà a negociar la pau amb els Borbons. L’any 1713, el ja emperador Carles VI, que tractava d’assolir un armistici, feu embarcar Elisabet cap a Viena i ordenà l’evacuació dels exèrcits imperials que tenia a Catalunya pel juliol. Barcelona s’havia quedat sola davant Felip V, àvid de venjança...
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718) 

dissabte, 15 d’octubre de 2022

Dènia - Mallorca - Sardenya: la taifa marítima de Mujàhid (1010-1016)

L'any 1002, el 392 del còmput islàmic, expirà el terrible Almansorhajib del califa Hisham II de Qurtuba. Sota el govern d'Almansor -"el Victoriós"- els exèrcits cordovesos havien emprès nombroses expedicions punitives contra els veïns cristians del nord, que l'acabaren tement com si fos el Dimoni. En una d'aquestes, fins i tot, havia pres Barcelona, superant els seus poderosos murs i saquejant-la per tornar-se'n a Qurtuba carregat de botí, captius i glòria. Victòries com aquesta li valgueren gran fama i una autoritat indiscutible.

Durant els anys que seguiren a la mort d'Almansor, les intrigues i tensions que la seva perícia militar havia anat contenint van acabar esclatant en la "fitna" (1009), una guerra per la successió al califat que acabaria fragmentant l'Al-Andalus en nombrosos regnes de taifes. Enmig d'aquestes convulsions, el mateix comte de Barcelona, Ramon Borrell, aprofità per dirigir-se a Qurtuba i saquejar-la (1110), venjant l'atac patit per la ciutat comtal quan ell era nen, i se'n tornà al nord carregat de botí. A la costa mediterrània, lluny del caos que sacsejava el cor de l'Al-Andalus, Mujàhid al-Amiri aconseguí fer-se amb Daniyya (Dènia), poderosa alcassaba bastida sobre un promontori davant del mar i que custodiava el principal port de la flota califal.

D'origen cristià, Mujàhid havia estat capturat com a esclau de petit i venut a Almansor, que l'havia educat, l'havia protegit i li havia confiat alts càrrecs de l'administració califal per la seva intel·ligència. En prendre Daniyya, es proclamà emir amb el títol de "beneït per Al·là" i, per legitimar-se al poder, col·locà un califa titella, l'omeia Abd-Allah al-Muaytí, mantenint-se ell com a regent. Un cop afermat el seu poder a la rocaforta de Daniyya, d'esquenes a Qurtuba, Mujàhid albirava l'horitzó i planejava noves empreses enllà del mar que batia els fonaments de la seva fortalesa. Per dur-les a terme calia abans formar un estol, de manera que les drassanes es posaren a treballar per revisar les naus de l'antiga flota califal i calafatejar-ne de noves.

Un estol d'embarcacions andalusines / il·lustració Peter Dennis

Finalment, l'any 1014, l'estol de Mujàhid salpà de Daniyya i els vents propulsaren les naus rumb a les Illes Orientals de l'Al-Andalus. D'aquest arxipèlag, l'illa més gran era Mayurqa, després la seguia Minurqa, i, rere les dues primeres venien, per ordre de grandària, Yabissa i Faramantira. Feia poc més d'un segle que aquestes illes havien caigut en poder dels musulmans, que les arrabassaren als cristians d'Orient, els rum, i les integraren als amplis dominis de l'Al-Andalus sota l'autoritat d'un valí que residia a Madina Mayurqa.

L'expedició de Mujàhid fou un èxit i les Illes Orientals acabaren a les seves mans, passant a formar part de la taifa de Daniyya. Però les ambicions de l'emir no acabaven i, des de Mayurqa, mirava de nou cap a Orient -on s'estenien illes encara més grans que les que havia conquerit- i somiava futures campanyes enllà del mar.

L'estiu de l'any 1015, comptant-ne 406 d'ençà de l'Hègira de Mahoma, Mujàhid emprengué una nova expedició naval. Un centenar de naus, carregant milers d'homes i cavalls en llurs ventres, solcaren el mar cap a l'est fins arribar a les envistes d'una nova illa. Sardenya, molt més gran que Mayurqa, havia estat -un segle enrere- l'extrem occidental de l'Imperi Romà d'Orient, si bé els "arconts" feia temps que governaven l'illa segons llurs propis interessos i designis, al marge dels llunyans emperadors de Constantinoble.

Mujàhid hi desembarcà, s'enfrontà als qui li sortiren a l'encontre, matant al propi arcont -segons diuen els relats-, i ocupà les amples costes i les fèrtils planures, on disposà guarnicions per mantenir la conquesta. Restaria encara per sotmetre el muntanyós cor de l'illa, terra aspra que només coneixien bé llurs indòmits habitants, i el nord, lluny de Carales. Tot i així, les preocupants notícies que arribaren de Daniyya, on el califa Abd-Allah al-Muaytí havia aprofitat l'absència de Mujàhid per intentar fer-se amb el poder absolut, forçaren a l'emir a tornar apressadament a la seva rocaforta, on recuperà el control de la situació, deposà al "rebel" i pujà al tron un nou califa titella, Abd-Allah ibn Ubaid-Allah. Havent superat aquests greus contratemps, Mujàhid començà a preparar reforços per a una segona expedició a Sardenya.

La cort califal de Qurtuba / Dionís Baixeras i Verdaguer, 1885

La notícia de la ocupació musulmana de Sardenya arribà a Roma; el papa Benet VIII, amoïnat per la situació, adreçà missatges a Pisa i Gènova per a què emprenguessin una operació que alliberés l'illa del jou islàmic. De tradició marinera, les dues ciutats-estat italianes ja havien combatut contra els musulmans al mar i veien com la caiguda de Sardenya en mans de Mujàhid amenaçava llur projecció comercial al Mediterrani, així que aparcaren llur rivalitat i prepararen una gran expedició conjunta per recuperar l'illa.

A la primavera de l'any 1016, Mujàhid tornà a Sardenya amb reforços d'homes, naus i cavalls criats a les fresques pastures balears, i planejà les actuacions necessàries per consolidar les seves posicions a l'illa. Al poc temps, la flota pisano-genovesa, que havia solcat el mar Tirrè en bon ordre, ja divisava Sardenya i embestia amb força l'estol islàmic, que fou destrossat enmig d'un furor d'onades, vents i gemecs. Mujàhid amb prou feines pogué escapar del maremàgnum amb les poques naus que li restaren, i fugí plorant desconsolat.

L'emir tornà a la rocaforta de Daniyya amb l'amarg gust de la derrota als llavis. Durant els anys posteriors, promogué les arts i les lletres a la seva cort, on acudiren poetes i erudits corànics, i emprengué expedicions piràtiques que esglaiaren als cristians, però el seu somni -conquerir la gran Sardenya- es perdé horitzó enllà. Pel que fa als pisans i els genovesos, un cop descobriren els encants de l'illa, ja no la volgueren abandonar.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dimecres, 1 de setembre de 2021

La Sardenya tardo-antiga (ss.V-X): vàndals, bizantins i musulmans

L'arribada dels germànics (s.V)
Aprofitant l'agonia de l'Imperi Romà d'Occident, els vàndals s'apoderen de Cartago i el nord d'Àfrica (439), el graner que apaivaga les fams a Roma. Uns anys després, des de llur nova seu a Cartago, prenen les Balears i Sardenya c.450, constituint un regne sobre els antics dominis romans. A l'hora de governar, els reis vàndals es recolzen en les institucions imperials existents sense emprendre grans transformacions; el principal tret diferencial serà llur fe arriana, declarada herètica per l'Església, que els oposa a la majoria catòlica.

Així, el 507, enmig de tensions religioses, Fulgenci, bisbe de Ruspe, i uns 200 eclesiàstics més són deportats a Sardenya per allunyar-los de Cartago, centre del poder. Allà, prossegueixen amb l'evangelització de la població sarda, que majoritàriament mantindria els cultes antics: creences i divinitats d'origen romà, púnic i ancestral que coexistirien o haurien generat formes sincrètiques. A més, afavoreixen l'estructuració eclesiàstica de Sardenya i hi introdueixen les primeres comunitats monàstiques, de tradició nord-africana.

Reconquesta i administració imperial (s.VI)
L'any 527 Justinià esdevé emperador romà d'Orient i emprèn la "restauratio Imperii", o sigui, el projecte de recuperar els antics dominis occidentals de l'Imperi Romà que havien estat ocupats al llarg del s.V pels germànics. Així, el general Belisari desembarca al nord d'Àfrica, derrota als vàndals del rei Gelimer (533) i retorna Cartago, Numídia, Sardenya i les Balears al poder imperial (534). D'aquesta manera, després d'uns 80 anys en mans dels vàndals, Sardenya esdevé part del renaixent Imperi Romà d'Orient.

Santa Maria de Bubalis, Siligo
Santa Maria de Bubalis (Siligo), també dita Nostra Segnora de Mesumundu, fou erigida al s.VI

La província de Sardenya, juntament amb les noves conquestes al nord d'Àfrica i el Mediterrani central, queda adscrita a la "prefectura d'Àfrica", amb capital a Cartago. Per governar l'illa, s'instaura un governador civil, el "praeses" o "iudex" provincial, amb seu a la costanera Carales (Càller), i un "dux", amb funcions militars, que resideix amb els soldats al quarter de Forum Traiani (Fordongianus), al centre de l'illa. Des d'aquest indret, el "dux" controla els passos que s'endinsen a les aspres muntanyes del cor de Sardenya, la terra que li'n diuen "Barbaria", on les poblacions montanes viuen al marge de l'autoritat imperial.

Cultura grega i evangelització oriental
El papa Gregori Magne, coneixedor de la impietat dels "barbaricini", pressiona als governadors de Sardenya per a què evangelitzin aquells "salvatges" que com a "insensats animals, adoren pedres i pals" i, fins i tot, adreça una epístola al cabdill Hospitone (594), que ja ha assumit la fe cristiana i a qui saluda com a "dux Barbaricinorum", per a què aculli els clergues que envia a la "Barbaria" per cristianitzar la seva gent. 

Tot i la ingerència pontifícia, la implantació eclesiàstica a Sardenya respon plenament a la tradició grega. Així, a mitjans s.VII s'ha difós el monaquisme basilià, amb monjos que fan vida comunitària, viuen en cel·les excavades a la roca i es deixen llargues barbes, la litúrgia es regeix pel ritus de Constantinoble, que uneix els sagraments del baptisme, la comunió i la confirmació en el moment del bateig, i el nou any comença l'1 de setembre (caput anni), seguint el calendari bizantí vigent a Orient d'ençà dels temps de Constantí.

Mapa Sardenya bizantina
Les principals ciutats de l'illa en temps de l'Imperi d'Orient;
hi indiquem també les esglésies que apareixen a les imatges

Durant aquest període s'erigeixen esglésies de planta de creu grega com Santa Maria de Bubalis (Siligo), Santu Giuanne de Sinis o Santa Sabina (Silanus), posada a tocar d'un nurag potser per substituir el valor simbòlic del lloc. Sardenya queda fora de l'abast del papa de Roma, que malda per erigir-se en el primer dels patriarques cristians i superar la doctrina cesaropapista que defensen els emperadors d'Orient.

La llengua de la cultura i l'administració a la Sardenya bizantina és el grec, que parlen i escriuen els funcionaris, clergues i militars vinguts d'Orient. Per contra, la llengua de la majoria de la població sarda és el llatí vulgar, imposat arran de la conquesta romana de l'illa segles enrere i del procés de romanització que en seguí. Tot i així, a les muntanyes encara es parla la llengua dels ancestres, la "gent de les torres", que deixa paraules i sons en el llatí dels sards, cada cop més lluny del model clàssic i de la resta de dialectes llatins.

L'apogeu de l'Islam (s.VII)
Arran de la nova fe revelada pel profeta Muhammad (622) un altre perill assalta les fronteres de l'Imperi Romà d'Orient: els àrabs. En pocs anys, cohesionats per la religió musulmana, s'expandeixen vertiginosament, prenen Palestina, Síria i Egipte i amenacen el nord d'Àfrica i Anatòlia. El 698 cau Cartago i, amb l'ella, l'exarcat d'Àfrica; Sardenya -i les Balears- esdevenen ara els dominis més perifèrics d'un Imperi que té l'enemic a les portes. En aquesta situació excepcional les figures del "praeses" i el "dux" es fusionen en una única autoritat que concentra les funcions civils i militars i que governa Sardenya com a "archon".

Església de Santu Giuanne de Sinis
L'església de Santu Giuanne de Sinis fou construïda al s.VI i reformada entre els ss.IX-XI

L'any 705 trobem documentada la primera incursió musulmana contra Sardenya. A partir d'aquest moment, especialment arran de la conquesta islàmica de la península Ibèrica (711-717), els atacs es tornen tant freqüents que els sards comencen a abandonar les ciutats costaneres i acaben pagant la "gyziah", tribut a canvi de que s'aturin les incursions. Constantinoble cada cop sembla més lluny i així, el 815, un "iudex" de Caralis envia una ambaixada a l'emperador carolingi Lluís el Pietós per demanar-li protecció.

Sicília cau en mans dels àrabs el 827 i queda sota domini de l'emirat aghlabida, que des de l'illa amenaça el sud d'Itàlia i, fins i tot, assalta Roma i saqueja el Vaticà el 846. Una nova incursió andalusina pren Fraxinetum (887), al cor de la Provença, i hi constitueix un emirat. Les illes Balears, que segueixen en poder de l'Imperi Romà d'Orient -almenys formalment- són conquerides pels emirs de Còrdova el 906.

A principis del s.X, Sardenya, al mig del Mediterrani, resisteix cada cop més sola als embats... A Constantinoble, els emperadors es troben immersos en revoltes internes, intrigues cortesanes i les guerres als Balcans i Anatòlia. En aquesta situació, l'any 934 una expedició dels fatimites nord-africans ataca Sardenya, causant gran devastació. Davant l'enemic, les autoritats defensen l'illa actuant de manera autònoma, sense esperar les disposicions constantinopolitanes, cosa que els legitima com a governants davant la població. Quatre segles després de la conquesta bizantina de Sardenya, el poder imperial és més nominal que efectiu.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------