Almodis de la Marca, la comtessa de la discòrdia (c.1020-1071)

Cap a l'any 1020, a les llunyanes terres del Llemosí, al nord d'Occitània, nasqué Almodis, dita també Almus o Adalmodis, que era filla d'Amèlia i del comte Bernat de la Marca. Seguint la política d'aliances del seu llinatge, fou casada amb Hug V, senyor de Lusignan, amb qui tingué dos fills: Hug i Jordà. Sembla que acabà sent repudiada per motius probablement polítics.

Entorn al 1040 Almodis es casà de nou, ara amb el comte Ponç II de Tolosa, que regia sobre la puixant ciutat del Llenguadoc i els territoris circumdants d'Albi, Agen i el Carcí. D'aquest segon matrimoni nasqueren quatre fills, d’entre els quals Guillem i Ramon, futurs comtes de Tolosa.

En aquest temps, el comte Ramon Berenguer I regia amb dificultats sobre els comtats de Barcelona, Girona i Osona. Havia heretat una situació complicada arran del co-govern del seu malaltís pare, Berenguer Ramon I el Corbat, qui pujà al tron prematurament i morí jove, i de l’àvia, Ermessenda de Carcassona, qui es resistia a passar a un segon terme en favor del net.

Durant aquests anys, els castlans i veguers de la marca del Penedès, a la frontera musulmana, començaren a actuar al marge de l’autoritat comtal, extorsionant a les comunitats de pagesos lliures, apoderant-se dels tributs que les taifes andalusines pagaven a Barcelona i apropiant-se d’uns càrrecs que fins llavors havien exercit com a delegats dels comtes. Mir Geribert, al capdavant dels senyors penedesencs, arribà a proclamar-se príncep d’Olèrdola l’any 1041.

Ramon Berenguer I tingué una primera muller, Elisabet, que li donà l’hereu, Pere. L’any 1050 morí la comtessa, de manera que el comte, entristit, hagué de casar-se en segones núpcies, possiblement en un enllaç acordat per motius polítics, amb Blanca, qui no engendrà fills.

Segons el cronista andalusí Abu-Ubayd al-Bakrí, l’any 1052 Ramon Berenguer I de Barcelona, que encetaria la trentena, emprengué un pelegrinatge a Roma i, de camí, s’allotjà a Narbona, on es trobà amb els comtes de Tolosa. El comte s’enamorà profundament d’Almodis, dona bella, culta i de gran personalitat, que era comtessa consort de Tolosa, i el seu amor fou correspost.

Ramon Berenguer prosseguí el seu viatge i, de tornada, passà de nou per Narbona i es retrobà amb Almodis. Renovellada la flama de la passió, el comte li assegurà que l’ajudaria a fugir del marit. En arribar a Barcelona, Ramon Berenguer envià a Narbona una galera que li havia cedit el governador musulmà de Turtuixa, amic seu. A bord hi anava una comissió de jueus que havia de treure a la donzella de Narbona, si bé el gelós Ponç II de Tolosa, que ja sospitava, la feu tancar. Finalment, els familiars d’Almodis l’ajudaren a escapar i pogué arribar finalment a Barcelona.

Miniatura que representa a Ramon Berenguer I i Almodis adquirint als comtes de Cerdanya els drets sobre el comtat de Carcassona. Liber Feudorum Maior, f.s.XII

Sia cert o no el relat d’al-Bakrí, sabem que Almodis abandonà a Ponç II de Tolosa, que la repudià, i vingué a Barcelona. Per la seva banda, el comte Ramon Berenguer I també repudià a la segona muller, Blanca, i es casà amb Almodis, que esdevingué així comtessa consort de Barcelona i fou associada al govern pel marit. Ermessenda de Carcassona, disgustada amb l’aventura del net, rebutjà el matrimoni i sostingué la dissortada Blanca, qui acudí al papa per reclamar justícia.

Amb l’àvia en contra, Ramon Berenguer, que lluitava per afirmar-se com a sobirà dels comtats malgrat la desobediència dels senyors feudals de la marca del Penedès, encapçalats per l’autoproclamat “príncep d’Olèrdola”, Mir Geribert, quedà en una posició complicada. L’any 1053, malgrat les angoixes i dificultats, Almodis parí dos nens, que haurien nascut alhora, per tant serien bessons, a qui posaren de nom Ramon Berenguer i Berenguer Ramon.

L’any 1056 el comte fou excomunicat pel papa Víctor II a petició de Blanca i Ermessenda. Tot i el revés, el comte Ramon Berenguer I, que s’estava demostrant com a un hàbil polític, aconseguí recuperar-se i acabà reconciliant-se amb l’àvia, qui entengué que el seu temps havia passat. Així, l’any 1057, la vella Ermessenda demanà al papa que aixequés l’excomunió de la parella comtal, els vengué els drets que tenia als comtats i es retirà a Girona; morí mesos després.

Els comtes, al·legant davant del papa motius de consanguinitat per desfer llurs matrimonis anteriors, foren readmesos a la comunitat cristiana i veieren reconegut llur enllaç. Almodis, que participava en els afers de govern, intercanvià lletres amb Alí ibn-Mujàhid, fill del temut emir de Daniyya (Dènia), amb qui els comtes de Barcelona s’aliaren i aconseguiren que els mossàrabs del lloc i llurs esglésies quedessin sota jurisdicció del bisbat de Barcelona. L’any 1058 Ramon Berenguer I i Almodis assistiren a la consagració de la nova catedral romànica de Barcelona.

Aquell any Almodis acordà el casament de la seva germana, Llúcia de la Marca, qui, després d’una frustrada negociació amb el turbulent comte de Besalú, Guillem II el Tro, s’acabà casant amb el comte Artau I del Pallars Sobirà, acostant així el llunyà comtat pirinenc a l’òrbita barcelonina.

L’any 1059, reforçat amb les campanyes contra els musulmans de la frontera , Ramon Berenguer I aconseguí sotmetre a Mir Geribert, a qui, ja en una lògica plenament feudal, confirmà els castells i llocs que tenia a canvi de ser reconegut com a “senyor eminent”. Mir partí a combatre als sarraïns de Turtuixa, ara enemics, i caigué, junt al fill Bernat, quan assaltava el castell de Mora.

Així, l’any 1060, amb la desaparició de Mir Geribert i la submissió dels senyors penedesencs, que juraren fidelitat a Ramon Berenguer i Almodis, l’horitzó polític s’aclaria. Els comtes presidiren les assemblees de pau i treva i encoratjaren als juristes de la cort a redactar els Usalia, nucli originari dels Usatges de Barcelona, el codi legislatiu que regiria la societat comtal des de llavors.

Almodis havia guanyat presència i mogué els fils per a què els bessons que havia infantat heretessin els dominis comtals. Així, l’any 1067, enmig de la polèmica successió de Carcassona, negocià l’adquisició del comtat amb la seva germana Rengarda, que n’era la comtessa. Amb aquesta maniobra, esperava dotar al fillastre Pere Ramon, primogènit de Ramon Berenguer pel seu primer matrimoni amb Elisabet, i que Barcelona, Girona i Osona passessin als bessons.

Sepulcre de la comtessa Almodis de la Marca a la catedral de Barcelona

Pere Ramon, que odiava a Almodis i es veia injustament relegat de la successió comtal per culpa seva, l’assassinà brutalment, escanyant-la o apunyalant-la, el 16 de novembre de 1071. La comtessa fou enterrada a la catedral, on encara avui reposa, i l’assassí fou excomunicat i condemnat a dures penitències, si bé no les complí perquè fugí a l’Andalús, en terra de sarraïns. Anys més tard, Ramon Berenguer I, ara dit el Vell, acabà els seus dies sumit en la tristesa.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Notes – Sobre la vida d’Almodis, vegeu Aurell, M. “Ermessenda de Carcassona i Almodis de la Marca” a Salrach, J. M. (1998) Història, política, societat i cultura dels Països Catalans. vol.2 La formació de la societat feudal (ss.VI-XII). Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp.196-197 i Sobrequés, J; Morales, M. (2011) Comtes, reis, comtesses i reines de Catalunya. Barcelona: editorial Base, pp.51-55.

La batalla de Port del Comte i la primera conquesta de l'Alguer (1353)

· · · · · · · · · ·

El matí del 25 d’agost de 1353, l’armada reial, que havia salpat dies enrere de Maó amb 45 galeres a les ordres de l’almirall Bernat II de Cabrera, arribà finalment a les envistes de l’Alguer. Disposant-se al llarg de les platges que s’estenien a nord de la ciutat, des d’on podia albirar-se l’inconfusible perfil del Cap de la Caça, que semblava un gegant adormit, milers d’homes desembarcaren de les naus i s’anaren atendant en aquell lloc. Cavallers i genets cavalcaren directament cap a l’Alguer, per començar a encerclar la ciutat i impedir que rebés ajudes.

Francesc de Bellcastell, home de confiança del rei Pere III el Cerimoniós i hàbil diplomàtic, i Guillem Morey, que s’havia guanyat el favor reial amb l’expedició al Bòsfor i que tenia bon tracte amb Marià IV d’Arborea, cavalcaren per anar a trobar al judike i explicar-li els pretesos plans de l’armada que dirigia Bernat II de Cabrera. Calia mantenir les formes malgrat la deriva del sobirà d’Arborea, a qui convenia mantenir d’aliat per a l’èxit de la campanya al nord de l’illa.

L’endemà l’host marxà cap a l’Alguer, on l’almirall disposà el perímetre de setge a un tir de ballesta de les muralles. En trobar-se en una petita península, per la banda de terra calia només tancar l’istme. Així, els homes començaren a muntar el campament, excavant els fossats, enclavant la palissada que el protegiria i aixecant les tendes. Mentrestant, per la banda de mar, les galeres encerclaren el port enemic per evitar que els assetjats rebessin provisions.

Aquell vespre, Bernat II de Cabrera rebé missatges urgents dels vigies que havia disseminat per la regió. Segons deien, un gran estol genovès, d’una seixantena de galeres, havia arribat a l’alçada de l’illa de l’Almaire, dita també de l’Asinara, a sols 15 milles a nord de l’Alguer.

El matí del dia 27, el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, vingut des de Sàsser amb una host, es presentà davant Bernat II de Cabrera al setge de l’Alguer. Comptant que l’arribada dels genovesos era imminent, els comandants acordaren que els cavallers i genets que havien desembarcat, junt amb els que havia aportat el governador, mantinguessin el setge de l’Alguer, i que tots els ballesters i soldats a peu embarquessin a les galeres per combatre l’estol enemic.

Aquell mateix matí arribaren les galeres venecianes aliades, que des de Càller havien navegat cap a l’Alguer per unir-se a l’armada reial, de la que n’havia rebut missatges. Al capdavant de l’estol venecià s’hi trobava l’experimentat almirall Niccolò Pisani, qui ja havia combatut al costat dels catalans i contra els genovesos a la terrible batalla del Bòsfor, ara feia dos anys.

Al migdia, aparegué finalment a l’horitzó l’armada genovesa, que estava formada per 60 galeres, entre grosses i sotils, i 5 llenys. La dirigia l’almirall Antonio Grimaldi, qui ja s’havia enfrontat als catalans dècades enrere, quan foragità un estol que atacava Mònaco i Menton. Els genovesos s’anaren disposant per tot al voltant de l’ampla badia on havia fondejat l’armada reial.

Vista des del nord de la badia del Port del Comte, el lloc de la batalla naval

Bernat II de Cabrera invocà el nom de Jesucrist, de la Verge Maria i de Sant Jordi, patró dels exèrcits de la corona catalano-aragonesa, i feu tocar la trompeta, manant als seus homes que es preparessin per a la batalla. Al centre de l’armada s’hi col·locaren les dues galeres capitanes, la catalana, amb la Senyera Reial, a la banda dreta, i la veneciana, amb el Lleó de Sant Marc, a la banda esquerra; al llarg de la línia se situaren alternadament les naus catalanes i venecianes.

Amb el vent a favor i sense adonar-se que s’enfrontava a dues flotes aliades, Grimaldi ordenà escometre l’estol catalano-venecià, iniciant-se una dura batalla en què succeïen letals pluges de sagetes, xocs i cruents assalts. Després de dues hores de lluita, canviaren els vents i tres galeres de l’armada aliada que fins llavors no havien aconseguit acostar-se a la batalla, pogueren inflar veles i envestiren als genovesos, enfonsant-los 5 galeres amb tota llur xurma i forniment.

La batalla durà fins al vespre, quan l’almirall Grimaldi, havent perdut 33 galeres capturades pels catalano-venecians, es veié vençut i tocà a retirada. Precipitadament, aprofitant la foscor, 17 galeres genoveses, desbaratades i mal menades, aconseguiren allunyar-se mar enllà.

L’endemà l’host descendí a terra, on foren atesos els ferits, i la resta d’homes s’integraren al cordó de setge al voltant de l’Alguer, que per banda de mar fou novament tancat per l’estol disposat en mitja lluna. Segons deien, els genovesos havien perdut uns 2000 homes, entre morts en combat i ofegats a la mar, i 3200 havien estat fets presoners. Per la banda catalana, moriren uns 5 homes d’alt llinatge i 350 soldats, i uns 2000 quedaren nafrats en la lluita, entre els quals el propi almirall Bernat II de Cabrera, lleument ferit a la cara per una sageta.

La desfeta dels genovesos havia deixat l’Alguer, des d’on hom la pogué presenciar amb angoixa i dolor, en una situació difícil. De fet, un dels oficials genovesos que havien estat presos, s’adreçà a l’almirall que el tenia retingut i li digué: -Misser, not cal aparellar batalla, pus que ets senyor de la mar, sic seras de la terra. Tenia raó. El 30 d’agost, els Doria, que comandaven la defensa de l’Alguer, tocaren a parlament i iniciaren les negociacions. L’endemà se signà la capitulació amb Bernat II de Cabrera, que permeté que els Doria, amb mullers i fills i conservant llurs bens, salpessin direcció a Pisa, Còrsega o la Provença; a més, confirmà les franqueses i usos de l’Alguer.

Aquell mateix dia, l’almirall entrà triomfalment a la ciutat, on rebé els homenatges deguts. Per escenificar el nou ordre i dissipar tota dissidència, Bernat II de Cabrera feu portar a la plaça de l’Alguer al genovès Fabiano Rosso Doria, que s’havia destacat en la batalla naval, on fou capturat, i, després de condemnar-lo com a “enemic del rei”, el feu decapitar allà mateix, enmig de la consternació dels habitants de l’Alguer que presenciaren l’execució. Seguidament, l’almirall trameté al Cerimoniós les banderes preses als genovesos i lletres en què li relatava els fets.

· · · · · · · · · ·

Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319

Els fets d'Aidu de Turdu (Sardenya) i la desgràcia dels Cervelló (1347)

L’any 1346 feia una dècada que els genovesos havien segellat formalment la pau amb els reis d’Aragó però la rivalitat que els havia enfrontat a la mar encara es mantenia encesa. Així, el duc de Gènova, Giovanni de Murta, preocupat per l’expansió pel Mediterrani de la corona catalano-aragonesa, que controlava els ports de Sicília, Sardenya i Mallorques, comprometent els interessos de la “Superba República”, es proposà posar-hi fre com fos.

En aquell temps, al nord de Sardenya, en terres del Llogudor, hi tenien dominis els Doria, família genovesa que hi havia arrelat feia generacions i que tenia les rocafortes costaneres de Castell Genovès i de s’Alighera, que els catalans anomenaven “l’Alguer”. Quan l’infant Alfons el Benigne havia desembarcat a l’illa dues dècades enrere, els Doria s’hi sotmeteren, però poc més tard es revoltaren i foren castigats; tot i així, aconseguiren mantenir llurs dominis sards.

Aquella tardor de 1346 els Doria, instigats per Gènova, rebutjaren acatar el jurament de fidelitat que devien a Guillem IV de Cervelló, el governador general de Sardenya, representant del rei Pere el Cerimoniós a l’illa. En resposta, al gener de 1347 el governador, després d’un procés que acabà amb sentència condemnatòria contra els Doria per no complir amb llurs deures feudals, pretengué confiscar-los el castell de Montlleó, fet que agreujà la situació.

Davant la oberta rebel·lia dels Doria, Pere el Cerimoniós envià a Gènova al seu ambaixador, Francesc de Bellcastell, per a què reclamés a la república lígur que es mantingués neutral en una discòrdia que pertocava resoldre al rei i els seus vassalls. En previsió d’una negativa genovesa, Bellcastell tenia ordres de continuar la seva missió diplomàtica fins a Milà, on s’hauria de reunir amb els Visconti, senyors de la ciutat, per impulsar la creació d’una aliança anti-genovesa que es podria fer extensiva a les ciutats de Venècia, Florença o Verona.

Tornant a Sardenya, a la primavera morí sense hereu el judike Pere III d’Arborea, que havia mantingut l’aliança amb els catalans segellada pel seu pare. A Oristany es reuní llavors la corona de logu, és a dir, el parlament dels prohoms d’Arborea, i proclamà al seu germà, Marià, com a successor. Marià, que era un nen quan l’infant Alfons desembarcà a Sardenya, moment en què fou enviat a Catalunya per educar-se, hauria de continuar la política filo-catalana.

Mentrestant al conflicte entre els Doria i el governador, no feia més que escalar. Mentre els Doria aplegaven homes a Gènova, Guillem IV de Cervelló, preparant-se pel pitjor escenari, prohibí que Sàsser exportés gra, farina, bescuits i altres queviures i feu mobilitzar les milícies.

Entre els mesos de maig i juny la situació encara es complicà més per l’esclat a Terraferma de la revolta de les Unions contra el rei Pere el Cerimoniós i les incursions de Jaume III de Mallorca al Rosselló, cosa que limità les forces que el sobirà podia destinar a Sardenya. Per la seva banda, Guillem IV de Cervelló envià a Berenguer de Rajadell a reunir-se amb el flamant judike Marià per demanar-li reforços i coordinar les actuacions davant l’amenaça genovesa.

Tot i la gravetat de la situació, al juliol salparen de Barcelona 4 naus i 3 llenys per reforçar Sàsser amb soldats, ballesters i 72 cavallers. Liderava l’expedició Hug II de Cervelló, nebot del governador de l’illa. L’acompanyava Gombau de Ribelles, que havia ocupat diversos càrrecs a Sardenya i ja havia combatut als genovesos. Amb ells embarcaren homes de llinatge, com Berenguer d’Erill, Ramon de Timor, Bernat de Vilardida, Jaume Carròs i Francesc de Vilarasa.

Tarja (dreta) i pavès (esquerra) dels Cervelló, amb el cervató negre sobre fons groc, procedents de la cartoixa de Valldecrist (Castelló), finals s.XIV. Museu de Belles Arts de Castelló. Foto: wikimedia

Els reforços arribaren en bon temps i s’afegiren a la defensa de Sàsser, on es trobava el governador general, Guillem IV de Cervelló, que s’afanyava per tenir ben preparada la ciutat. Sabent que els genovesos també aplegaven homes per enviar-los a Sardenya, Guillem envià al fill Guerau a Càller, la capital del regne, per a què en tornés amb 300 ballesters de la guarnició.

A l’agost, Guerau tornava de Càller amb els reforços i feu parada a la vila de Macomer, en terres del Jutjat d’Arborea. El judike Marià IV li envià missatges aconsellant-lo que passés amb gran cautela ja que els genovesos controlaven els camins i passos que es dirigien al nord, cap a les terres del Llogudor i la ciutat de Sàsser.

Guerau feu avisar de la situació al governador, el seu pare, que sense comunicar-ho al judike sortí precipitadament de Sàsser amb les millors companyies de cavallers i homes a peu de què disposava i s’arribà fins a la vila judical de Bonorva, on s’ajuntaren amb els 300 ballesters vinguts de Càller comandats pel fill.

Marià IV, veient que la intenció del governador era tornar a Sàsser amb tota l’host reunida, li aconsellà de nou prudència i envià missatges als Doria, exhortant-los a no oposar-se al pas de l’exèrcit per no ofendre al rei i evitar una guerra que seria desastrosa per a Sardenya. Els Doria respongueren que no impedirien el pas de l’host si aquesta respectava llurs terres i vassalls, i que per assegurar-se’n concentrarien tropes per vigilar el pas dels catalans.

Abans que emprengués la marxa, Marià IV envià 300 homes a cavall a Guillem de Cervelló i li demanà que esperés a sortir per poder-li enviar més soldats de reforç. Arribaren llavors nous missatges dels Doria al governador, en què li proposaven una treva durant tot l’agost, després de la qual es replegarien i el deixarien creuar lliurement fins a Sàsser.

Guillem IV de Cervelló rebutjà aquesta proposta pensant que era un ardit dels genovesos per guanyar temps i rebre reforços des de Gènova, de manera que s’encaminà cap a Sàsser amb l’host i els 300 homes a cavall que li havia transmès Marià IV, sense esperar als reforços que el judike li havia promès.

Vista actual des del nurag Oes, al tram entre Bonorva i Torralba

De Bonorva a Sàsser, seguint la Via Turresa, hi havia una llarga jornada de marxa; així que l’host sortí amb les primeres llums i esperava arribar a la ciutat en hora foscant. A l’avantguarda, obrint pas, hi anava una companyia d’uns 400 soldats sards i italians, mercenaris. Rere seu venien els cavallers, amb el governador, seguits de les companyies a peu. A la rereguarda, tancant l’host, els 300 homes a cavall enviats pel judike. A mesura que l’exèrcit s’anà endinsant en els daurats camps del Llogudor el sol abrusador d’agost pujava.

Al llarg de la marxa, a banda i banda, es dreçaven torres fetes amb grosses pedres rogenques, algunes d’imponents, d’altres més petites, en alguns casos enrunades; els sards en deien “nurakes” i explicaven que les havien construït els reis de l’Antigor, que eren més alts i forts, i que sota seu s’hi havia trobat tresors. El paisatge s’anava ondulant, amb turons, altiplans i congostos, entre els que s’estenien boscúries d’alzinars i rocams. Durant la marxa la columna s’havia allargassat, perdent cohesió i desordenant-se.

Enmig d’una gran calorada, l’host arribà al lloc que els sards anomenaven “Aidu de Turdu”, on el camí quedava flanquejat per diversos turons. En aquest punt, encimbellats, aparegueren els genovesos, que esperaven, observant el pas de l’host pel camí. Havien concentrat milers de ballesters i soldats amb grans pavesos i llances. Enmig d’un gran neguit, entre xiulets i crits, els 400 homes de l’avantguarda de l’host pogueren travessar sense oposició, continuant la marxa cap al nord.

Quan el centre de la columna creuava, amb els cavallers i homes d’armes catalans, esclataren les tensions. Guerau de Cervelló carregà amb els seus cavallers contra els genovesos i Ramon Alemany, el seu germà, acudí ràpidament a ajudar-lo amb una companyia. Una pluja de sagetes, dards i llançades colpí als cavallers i les muntures, espaordides, començaren a xocar entre elles i a caure, rebolcant-se penosament per terra.

El castell de Goceà, a l'actual població de Burgos (Sardenya). Foto: wikimedia Gianni Careddu

Dels turons descendiren centenars de genovesos que havien restat ocults i s’abraonaren sobre l’host mentre els cavallers, amb dificultats per maniobrar en un espai angost i enmig del caos, no pogueren recompondre’s de l’atac. Els italians picaven vilment sota els cavalls, tombant-los, i als cavallers caiguts els degollaven a terra. Els genets d’Arborea cavalcaren per ajudar als aliats però els homes del cos a l’avantguarda, atemorits per l’atac que havia desmanegat l’host a llurs esquenes, fugiren.

Guillem IV de Cervelló, visiblement torbat, intentà reunir als homes sota el seu estendard, on el cervató negre voleiava nerviós, i els ordenà replegar-se. Els soldats, defensant-se com podien dels cops i les andanades dels genovesos, anaren reculant, allunyant-se d’aquell infern sostinguts pels genets d’Arborea, i pujaren a un turó on pogueren reordenar-se. De lluny, el pas d’Aidu de Turdu es trobava cobert de morts i ferits mentre els genovesos s’anaven arrenglerant i cridaven celebrant la victòria.

Guillem IV de Cervelló, amarat de suor, esbufegava per l’esforç de la fugida i començà a ofegar-se, lamentant-se pels seus fills. Gombau de Ribelles assumí llavors el lideratge i conduí als homes cap al sud, fins a l’ombra d’un bosc, ja en terres del jutjat d’Arborea. El governador, colpit per la calor, la fatiga i el dolor de la derrota, s’esfondrà i la vida se li escapà per la boca mentre implorava aigua; l’heroi de Lutocisterna morí en braços dels seus homes.

El judike Marià IV d’Arborea, en rebre notícies de la terrible derrota i de la mort del governador, feu portar-lo al castell de Goceà, on fou enterrat. Els cossos dels fills, Guerau i Ramon Alemany, i del nebot, Hug II de Cervelló, així com dels altres cavallers caiguts en batalla, quedaren en camp enemic i no pogueren ser recobrats.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: el relat dels fets es basa en la crònica de Jerónimo Zurita (llibre VIII, capítol XVI), completada a partir de diversos estudis històrics, entre els quals cal destacar la publicació 1347. La battaglia de “Su aidu de turdu” de Sergio Sailis al blog Trexenta Storica). Entorn a l’encontre que es produí al lloc d’Aidu de Turdu hi ha importants incògnites. No hi ha consens sobre el lloc on s’hauria produït la batalla; si bé les darreres hipòtesis sostenen que es trobaria al lloc de Torralba, entre el Monte Austidu i Poggio Tulde, situació que hem seguit pel relat; també s’ha proposat que l’indret es trobés a Ponte Molinu, entre Bonorva i Cossoine, o entre el Monte Santo i el Monte Pelao, a Siligo. Segons Zurita els genovesos haurien reunit uns 6000 soldats; pel que fa a l’host catalano-aragonesa, no aporta una xifra però seria una nombre substancialment inferior. Tampoc és clar si s’hauria tractat d’una emboscada, com s’apunta sovint, o d’una batalla campal; seguint el relat de Zurita sembla que les forces guiades per Guillem IV de Cervelló havien albirat l’enemic abans del xoc i era de preveure que se’ls trobessin considerant l’intercanvi de missatges dels dies previs. En aquest sentit, malgrat el relleu ondulat del Llogudor, és estrany que no hi hagués exploradors al capdavant de l’host que haguessin pogut avisar de la presència d’un gran exèrcit genovès, cosa que ens decanta a creure que no hauria estat realment una emboscada. Segons el que podem interpretar de la crònica de Zurita, l’host es plantejava passar entre els genovesos confiant que no gosarien atacar-la, fet que hagués iniciat una guerra oberta amb els reis d’Aragó; en aquest sentit, una baralla fortuïta entre homes d’un i altre bàndol podria haver desencadenat l’encontre.