Història de la Provença: comtes, pintors i jet-set

La Provença és una regió emmarcada entre el riu Roine, ample i cabalós, el mar Mediterrani, on desemboca, i les muntanyes dels Alps. Territori vast, comprèn diverses regions. A la desembocadura del Roine s’hi ha anat formant un paisatge de terres fèrtils i maresmes, “la Camarga”, on destaquen Aigüesmortes i Santes Maries de la Mar. Cap a l’est, havent passat Marsella, la ciutat provençal més important, s’estén un tram de costa que alterna penya-segats amb esculls, illots i badies i que avui rep l’etiqueta turística de “Costa d’Atzur”. Cap al nord, a contracorrent del Roine, s’arriba a Arle, Avinyó i Aurenja, més a l'interior.

La Provença amb els llocs indicats a l'article; les divisions són la regió i departaments actuals

En temps antics, la regió fou habitada per diverses poblacions cèltiques, entre les quals destaquen els lígurs, que s’estenien per l’arc costaner comprès entre la Provença i la Ligúria. Entorn al 600 aC fou fundada, prop de la desembocadura del Roine, una colònia de grecs vinguts de Focea, Massalia, que establiria al llarg del litoral  enclaus dependents, entre els quals Agathe (Agde), Olbia (Ieras), Antipolis (Antíbol) o Nikaia (Niça); a la costa empordanesa, enfront a Emporion, els massaliotes bastiren també la colònia de Rhode (Roses).

Amenaçada per les tribus lígurs, Massalia s’alià amb Roma, que des del nord d’Itàlia conquerí la franja costanera dels Alps als Pirineus (125-121 aC) i li acabà conferint la condició de "provincia" romana, anomenada primer "Gallia Transalpina" i, més tard, "Gallia Narbonensis". Potser pel fet de ser el primer territori provincial fora d'Itàlia, per on passava la Via Iulia Augusta, que connectava Roma amb la Gàl·lia i Hispània, la regió seria anomenada popularment “Provincia” i li'n quedaria el nom.

La Provença, per la seva proximitat a Itàlia i tractant-se d'un territori de pas de legions i mercaderies, visqué un llarg i profund procés de romanització, de manera que els seus habitants, lígurs, celtes i grecs, aprengueren el llatí i s'integraren en la societat romana, adoptant-ne les costums i pujant com a ciutadans.

En temps del Baix Imperi documentem un bisbat a Arle (s.III) i comunitats cristianes ben establertes a Marsella, Niça o Aurenja, que participaren en el concili d’Arle (314); així doncs la cristianització de la Provença sembla força primerenca, estenent-se del mar a la muntanya i de les ciutats a les poblacions més petites. Amb la caiguda de l’Imperi Romà d’Occident (s.V) el territori es veié sacsejat per la inestabilitat política i la invasió dels bàrbars germànics, passant per mans dels ostrogots, els burgundis i els francs (536).

Segons la tradició medieval, Maria Magdalena i altres deixebles de Crist arribaren a les costes de la Provença i evangelitzaren la regió. A Santes Maries de la Mar s'hi veneren les relíquies de Maria Jacobé i Maria Salomé

Segles més tard, Carlemany, rei dels francs, constituí l’Imperi Carolingi (800), que integrava la Provença. A la mort de l’emperador, les lluites entre els successors i els nous perills que els assetjaven, com els normands, els hongaresos o els musulmans, provocaren la desmembració de l’Imperi. L'any 843, pel tractat de Verdun, es dividí el territori carolingi en tres parts: la Francia occidentalis, per a Carles el Calb, la Francia orientalis, que es correspondria a l'actual Alemanya, per a Lluís el Germànic, i la Francia media, que comprenia Flandes, Itàlia i la Provença, i que fou cedida, amb el títol d'emperador, a Lotari.

En aquest context de fragmentació política, el llatí vulgar que hom parlava a la Romania, és a dir, als territoris romanitzats, hauria canviat tant respecte al llatí culte que la població ja no aconseguia entendre'l; aparegueren, així, les llengües romàniques, que sense el model de llengua clàssic s’anaren diferenciant cada cop més. A la Provença sorgí la parla provençal, molt propera a la parla llenguadociana i a les de les valls alpines, que acabaria conformant la llengua occitana, estretament emparentada amb el català.

L'any 855, pel tractat de Prüm, Lotari repartí l'efímera Francia media entre els seus 3 fills; d'aquesta divisió sorgí la Lotaríngia, formada per Flandes i l'Alta Borgonya, el regne d'Itàlia i el regne de Provença, també dit de la Baixa Borgonya. Aquest territori, que s'estenia del Mediterrani fins a les valls suïsses, s'articulava al voltant del riu Roine, que per la seva amplada i cabal facilitava la comunicació fluvial.

Dècades més tard, uns pirates musulmans aconseguiren prendre una tram de la costa provençal, el lloc de Fraxinetum (890), i hi feren arribar pobladors, formant un petit emirat enclavat en terra cristiana. A partir del 933 el regne de Provença annexionà també l’Alta Borgonya, naixent el Regne de les Dues Borgonyes. El vast territori del regne s’organitzava en comtats, un dels quals fou el d’Arle, que acabaria sent anomenat “comtat de Provença”. L’any 970, el comte Guillem I l’Alliberador expulsà els musulmans de Fraxinetum.

El Regne de les Dues Borgonyes, que es trobava integrat al Sacre Imperi Romano-Germànic, s’extingí el 1032 però la dinastia de comtes de Provença es mantingué. Amb els anys, s’anaren distingint dins del llinatge comtal dues branques que compartien drets sobre el comtat de Provença si bé tenien dues seus diferents, Arle, a la Baixa Provença, i Forcalquier, a l’Alta Provença. De la banda d’Arle n’era filla Dolça de Provença, que enmig d’una situació de crisi successòria, es veié reforçada casant-se amb Ramon Berenguer III, comte de Barcelona, qui, amb l'enllaç, guanyà posicions en la lluita per l’hegemonia sobre el Llenguadoc (1112).

Arle, l'antiga capital dels comtes de Provença. conserva l'amfiteatre romà

Ramon Berenguer III i Dolça hagueren de doblegar la oposició d’alguns senyors provençals, encapçalats per Ramon de les Baus, i les pressions dels comtes de Tolosa, que s’aliaren amb la branca de Forcalquier i escindiren aquest territori, situat entre el Roine i la Durença, del comtat de Provença (1125). A la mort del comte de Barcelona (1131), el primogènit, Ramon Berenguer, rebé Catalunya i el segon fill, Berenguer Ramon, el comtat de Provença, iniciant una dinastia de comtes de Provença d’origen català que mantindria estrets lligams amb Barcelona. D’aquest parentiu se’n podria haver derivat l’ús compartit de l’emblema dels pals vermells sobre fons daurat, que documentem per primer cop al segell de Ramon Berenguer IV (1150), comte de Barcelona i “príncep” d’Aragó, i que també identificaria als comtes de Provença.

Al llarg del s.XII, en terres del Llenguadoc i Provença, els nobles començaren a "trobar" cançons d'amor cortès (fin'amor), gestes i sirventesos de caràcter polític. Aquestes composicions, que es cantaven a les corts de reis, comtes i senyors, es feien en occità, llengua que per la seva centralitat geogràfica estaria a l'abast de francesos, italians i catalans i acabaria funcionant com a una koiné que els trobadors empraven per prestigiar i difondre llurs cançons. A la Provença destaquen Raimbaut de Vaqueiras i la seva famosa cançó "Calenda maia" i la trobairitz Beatriu de Dia, de qui se'n diu que estaria enamorada de Raimbaut.

Amb l'esclat de la croada contra els càtars (1209), Ramon Berenguer V de Provença, enfrontat als comtes de Tolosa, donà suport als croats, allunyant-se de la posició de compromís del seu cosí Pere el Catòlic, rei de la corona catalano-aragonesa, que sortí a defensar llurs vassalls occitans davant l’embat dels francesos i caigué mort a la batalla de Muret (1213). En morir el comte de Provença, heretà el comtat la seva filla Beatriu, que s’acabà casant amb Carles d’Anjou (1246), germà del rei de França, Lluís IX el Sant; d’aquesta manera acabà la dinastia dels comtes catalans de Provença i el comtat quedà sota òrbita francesa.

Des de la Provença, Carles d’Anjou, reclamat pel papa, que tenia problemes de veïnatge al sud d'Itàlia, derrotà a Manfred de Sicília a la batalla de Benevento (1266) i ocupà el tron sicilià, traslladant la capital a Nàpols. Arran de la revolta de les Vespres Sicilianes a Palerm (1282), Carles perdé l’illa de Sicília, que fou “alliberada” per Pere el Gran, rei de la corona d’Aragó, si bé mantingué la part continental del regne, amb capital a Nàpols. Així, a finals del s.XIII els Anjou regien alhora com a comtes de Provença i reis de Nàpols. Els Grimaldi, aliats amb els francesos contra Gènova, s’apoderaren llavors de Mònaco (1297).

L’any 1309, el papa Climent V, davant les tensions que es vivien a Roma i pressionat pel rei de França, es traslladà a Avinyó, a tocar del comtat de Venaissin, que pertanyia a l'Església. A la ciutat provençal els pontífexs bastiren un magnífic palau, que funcionà com a Santa Seu durant dècades. L’any 1378 el papa Gregori XI tornà a Roma, si bé, a la seva mort, una facció de cardenals francesos, al·legant coaccions durant l’elecció del nou papa, Urbà VI, es reuniren en conclave a Avinyó i escolliren un papa alternatiu, Climent VII, fet que provocà el Cisma d’Occident, que es resoldria amb la reunificació de l’Església el 1429.

L'imponent Palau dels Papes a Avinyó, seu pontifícia entre 1309 i 1378

L'any 1382, la successió de Joana I, reina de Nàpols i comtessa de Provença, que no tenia hereu, provocà una disputa pel qual Nàpols i Provença acabaren separats en dues branques diferents dels Anjou. Aprofitant el desgavell, els ducs de Savoia, ajudats pels Grimaldi de Mònaco, s’apoderaren de Niça i el seu rerepaís (1388), episodi arran del qual la “Provença oriental” s’escindí de la resta del comtat i passà als savoians.

Durant la Guerra Civil catalana, Renat I el Bo, comte de Provença, fill de Violant d’Aragó i net de Joan el Caçador, fou proclamat “rei dels catalans” per la Diputació del General (1466). Si bé no arribà a venir al Principat, hi envià procuradors; finalment les forces de Joan II de Trastàmara s’imposaren i Renat renuncià (1470). A Renat el succeí el nebot, Carles III de Provença, que morí sense hereu, llegant la Provença a Lluís XI de França (1481). Així, el comtat s’integrà als dominis dels reis de França, si bé mantingué institucions i lleis com a “pays d’Estat”, és a dir, territori amb dret a reunir els seus "estats" o parlament.

A partir de 1501 el parlament “provincial” de la Provença quedà fixat a Ais, on també tenia la seu el governador reial. L’any 1503 nasqué, a Sant Romieg de Provença, Miquel de Nostra Dama, apotecari que es donaria a les ciències ocultes i començaria a publicar, sota el nom de “Nostradamus”, un almanac amb recargolades “profecies” (1555) que li valdrien gran fama a la cort i que encara cuegen en els nostres temps.

En les primeres dècades del s.XVI, durant les guerres que enfrontaven a Francesc I de França i l’emperador Carles V, rei de la monarquia hispànica, s’emprengué la construcció de diverses fortaleses de traça moderna al llarg de la costa provençal, exposada als atacs navals. Penetrant des del nord d’Itàlia, les tropes imperials arribaren a envair la Provença el 1524 i el 1536, si bé n'acabaren foragitades per tropes franceses.

Vista de Sant Tropètz des de la ciutadella del s.XVI que la defensava

L’any 1545, a Merindòu, a la Provença interior, es produí una primera massacre de calvinistes, que preludià les cruentes guerres de religió que sacsejaren el regne de França a partir de 1562. Malgrat la proximitat dels Alps i el Gard, on els “hugonots” eren forts, el catolicisme fou sempre majoritari a la Provença i la Lliga catòlica controlà el parlament d’Ais. Així, quan Enric IV de França pujà al tron havent abjurat del calvinisme (1589), el parlament de Provença no el reconegué com a rei i proclamà “comte de Provença” al catòlic Carles Emmanuel, duc de Savoia (1590). Finalment, Carles Emmanuel, derrotat per les forces reialistes d’Enric IV, hagué d’abandonar la Provença i el parlament d’Ais es veié forçat a reconèixer al rei de França (1594).

L’esclat de la Revolució Francesa (1789) provocà greus tensions entre els jacobins, partidaris d’un estat centralista que igualés tots els “ciutadans” d’una naixent “nació francesa” a model de París, i sectors més conservadors, reialistes i defensors del parlament de Provença, que acabà suprimit (1790). Provença perdé la condició de “pays d’Estat” i esdevingué un territori més de l’estat francès al qual s’annexionaren Avinyó, fins llavors pertanyent a l’Església, Niça, presa als Savoia per les tropes franceses, i el principat de Mònaco. 

En conjunt, seguint el criteri de rebatejar les regions històriques amb noms geogràfics, més neutres, per ressignificar-los i facilitar l’adhesió de llurs habitants al nou projecte nacional francès, la Provença fou dividida en els departaments (1790) de Boques del Roine, Var, Baixos Alps, Vauclusa i Alps Marítims. Amb la fi de l’Imperi napoleònic (1815), França perdé el comtat de Niça, que fou recuperat pels Savoia, i el Principat de Mònaco fou restituït als Grimaldi, que l’han mantingut en llurs mans fins avui.

A mitjans del s.XIX s’anà estenent la xarxa de ferrocarril que connectà Marsella, Avinyó i Toló amb París. Durant aquests anys Frederic Mistral impulsà el “felibritge”, moviment que pretenia recuperar la història, la cultura i la llengua occitanes, bandejades per l’estat francès; l’escriptor de Mirèio (1859) sintonitzà amb la Renaixença catalana i, fins i tot, guanyà el Nobel de Literatura, però el “felibritge” no arribà a traduir-se en un moviment polític occitanista i acabà esllanguint. En temps del Segon Imperi francès, Napoleó III donà suport militar als Savoia contra l’Imperi Austro-Hongarès per ajudar-los en llur procés d’unificació italiana, en contrapartida els Savoia hagueren de cedir Niça a França (1860) i la ciutat es reintegrà a la Provença.

Escriptors catalans i felibres occitans a Montserrat, 1868; Mistral i Víctor Balaguer encaixen les mans

A finals del s.XIX, mentre Niça i Canes ja despuntaven com a destins del turisme hivernal aristocràtic, nombrosos artistes arribaren des de París atrets per la llum mediterrània de la Provença. A més de Cézanne, nascut i arrelat a Ais, hi trobaren inspiració Van Gogh, Signac, Renoir o Matisse, que en llurs pintures immortalitzaren els paisatges provençals. En aquest moment es publicà el llibre “La Côte d’Azur” (1887), o sigui, “La Costa d’Atzur”, expressió que feu fortuna i acabà donant nom i fama a la costa de la Provença.

L’esclat de la 1a Guerra Mundial (1914-1918) acabà amb l’encís de la “Belle Époque” i, si bé la Provença, arrecerada pels Alps, quedà lluny del front bèl·lic, desenes de milers de provençals que hi anaren a combatre ja no hi tornaren. Durant la 2a Guerra Mundial (1939-1945) la Provença sí que patí directament el conflicte, essent un dels punts on desembarcaren els Aliats (15 agost 1944) per alliberar França dels nazis.

Després de la guerra, començà la celebració del festival de cinema de Canes (1946), que portarà actors, cineastes i jet-set a la Provença, reviscolant el turisme de luxe. Als anys 1950’ Picasso s’instal·là a Canes i Marc Chagall a Sant Pau de Vença, ressituant la Provença com a gran destí de pintors i artistes. L’estrena de la pel·lícula “Et Dieu crea la femme” (1956), protagonitzada per Brigitte Bardot, col·locà la petita població costanera de Sant Tropètz al mapa, convertint-la també en un destacat lloc turístic.

La muntanya de Santa Victòria vista des de Bellevue (Paul Cézanne, c.1885)

L’any 1960 l’estat francès creà la regió de Provença-Alps-Costa d’Atzur, que inicialment incloïa també l’illa de Còrsega. Arran de la independència d’Algèria (1962) s’instal·laren a Marsella desenes de milers d’expatriats, els coneguts com a “pieds-noirs”, de manera que la ciutat creixé notablement, essent avui la 2a més poblada de França (870.000 h). Niça també és un centre urbà important, tractant-se de la 5a ciutat de França per població (340.000 h). Al llarg del s.XX es consolidà el procés de nacionalització francès i la llengua occitana perdé la transmissió generacional, veié dràsticament reduït el nombre de parlants i quedà relegada a un ús folklòric. L'occità provençal és manté present en la toponímia, el nomenclàtor d’alguns centres històrics i s’ensenya als nens a les “calandretas” d’Aurenja i Gap, escoles bilingües en francès i occità.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...

> Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui 

Lutocisterna, la primera batalla campal de la Guerra de Sardenya (1324)

Febrer de 1324. El setge de Crèsias, anomenada en català "Vila d'Esglésies", havia durat 7 mesos, durant els quals els combats i les malalties delmaren l'host catalano-aragonesa. El propi infant Alfons, de salut precària, també se n'havia ressentit; tan sols l'afectuosa dedicació de la seva muller, Teresa d'Entença, i el seu sentit del deure i la lleialtat, l'ajudaren a sobreposar-se a les febrades que li enterboliren el cap.

Un cop ocupada la ciutat permeté al seu vassall, el judike Hug II d'Arborea, de replegar-se cap a Oristany i, després d'uns dies de descans, es dirigí amb l'host per posar setge al castell de Càller, a tres jornades de camí. A càrrec d'Esglésies hi deixà, a contracor, a la infanta Teresa, que hi restaria amb 200 cavallers. Durant la marxa, l'host passà per davant dels castells de la Joiosa-Guàrdia i d'Aiguafreda, que quedaven a migdia i que encara romanien en poder dels pisans, si bé Alfons prosseguí en direcció a Càller, considerant que les petites guarnicions que albergarien no haurien d'inquietar la rereguarda catalano-aragonesa.

El 24 de febrer l'infant rebé missatges del judike, que l'alertava que a Terranoa, al nord-est de l'illa, havia estat avistat un important estol pisà que es dirigia amb reforços cap al sud de Sardenya. Alfons s'apressà llavors a arribar a Càller i els soldats, obedients, començaren a encerclar-la amb una palissada i s'atendaren en un turó al sud de la ciutat, davant del mar i fàcil de defensar, que fou anomenat "Bonaire".

El castell de Càller era el principal nucli dels pisans a Sardenya. S'aixecava sobre l'antiga ciutat romana de Caralis, capital de l'illa en temps dels emperadors de Constantinoble. La fortalesa, sobre un espadat, disposava de poderoses muralles i torres i sota seu s'estenia la ciutat i el port. Emprendre un assalt frontal era difícil i, fins i tot si sortia bé, costaria masses vides. A banda, calia bloquejar tot accés per via marítima per evitar l'arribada de reforços i queviures. Així, Alfons ordenà a l'estol que custodiés el golf de Càller i es preparà, de nou, per a un llarg setge, esperant que els defensors capitulessin per gana.

El 25 de febrer, mentre prosseguien els treballs de fortificació del campament al voltant de Càller, l'infant Alfons embarcà amb part de l'host en 20 galeres i les disposà rere el cap de Sant Elies, esperant l'arribada de l'estol pisà. Finalment, a la tarda, l'armada enemiga, formada per 36 galeres, aparegué a l'horitzó i, tot i que semblava que embestiria, quan estava a dos tirs de ballesta redreçà el rumb cap a l'altra banda del golf sense que les naus de l'infant Alfons, més pesades i curtes de remers, poguessin perseguir-les.

L'endemà, dia 26, els pisans desembarcaren al lloc de Cabuterra, a la banda de ponent del golf de Càller. Els comandava Manfred della Gherardesca, fill d'una important llinatge que governava Pisa i senyor del Sulcis, territori que havia perdut amb la ocupació d'Esglésies i que en català s'anomenà "Sols". Tornava d'Itàlia amb un poderós exèrcit format per uns 1200 cavallers -d'entre els quals 800 d'alemanys, la resta, pisans- i 2000 ballesters acompanyats de centenars de piquers. Un cop desembarcats, s'afegiren a l'host de Manfred nombrosos sards de la regió, que el reconeixien com a senyor. L'host pisana marxà llavors cap al nord, vorejant l'estany de Santa Gilla direcció a Càller, mentre les galeres italianes es dirigiren cap al port, que l'estol catalano-aragonès bloquejava, i feu diverses maniobres al golf per confondre als sitiadors.

L'infant Alfons, amb l'host delmada després del setge d'Esglésies, dubtava si enfrontar-se en camp obert a l'exèrcit pisà que marxava cap a Càller o deixar-lo entrar a la ciutat. Finalment, cregué convenient sortir-li a l'encontre i marxà amb els seus homes cap al nord a tallar el pas de Manfred. L'acompanyaven 424 cavallers i uns 1000 homes a peu, entre infants i almogàvers. A la rereguarda, custodiant el campament, hi deixà a l'almirall Francesc Carròs amb uns 200 cavallers i bona part de la infanteria de l'host per evitar que els 500 cavallers que defensaven Càller intentessin sorprendre'l per l'esquena a mitja batalla.

El 29 de febrer de 1324, any de traspàs, les forces de Manfred i les de l'infant Alfons es desplegaren a l'alçada de Decimo, al camp anomenat "Lutocisterna", prop d'on el riu Flumini Mannu desemboca a l'estany de Santa Gilla, obert al golf de Càller. Els pisans, confiats en llur superioritat numèrica, s'anaren ordenant en tres línies. Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall i, movent-se d'una banda a l'altra, donava les darreres ordres, situant a l'avantguarda de l'host a Guillem d'Anglesola. D'entre els rics-homens catalans i aragonesos que l'acompanyaven, destacaven Guillem de Cervelló, Joan Ximenes d'Urrea, Bernat de Boixadors, Garcia de Biscarre i Roís Sanxes d'Aibar.

Manfred, aprofiant que triplicava en forces de cavalleria al seu enemic, escollí 12 cavallers i els confià la missió d'abatre l'infant Alfons; mort el comandant i hereu, l'host catalano-aragonesa s'hauria d'esfondrar. Per la seva banda, Alfons, conscient que potser hauria d'entrar en combat, reuní al seu costat, junt amb la Senyera Reial, alguns dels millors homes a peu i a cavall, que no l'haurien d'abandonar en cap moment.

Vista de la planura del Campidanu de Càller, escenari dels fets / wikimedia-Gianni Careddu

El xoc fou terrible i enmig de cops, sagetes i crits les ensenyes dels rics-homens començaven a caure, estenent-se la confusió. Mentre els infants intentaven sostenir la línia, els almogàvers esventraven els cavalls enemics i anaven delmant els pisans a cops de projectil. Tot i així, l'encontre no es decidia i el propi infant Alfons, aferrant la mà a l'empunyadura de l'espasa embainada, com si volgués assegurar-se que seguia allà, feu portar-se una llança i ordenà una càrrega contra la línia pisana, entrant personalment en combat.

A Càller s'obriren les portes i els 500 cavallers pisans que la defensaven sortiren i es disposaren en columna a la banda nord de la fortalesa, preparant-se per intervenir. Des de la llunyania, observaven cap al lloc on es lliurava la batalla intentant entendre quina era la situació però la polseguera que s'havia aixecat els ho impedia. No gaire lluny, desplegat en línia, el cos de l'exèrcit que havia romàs al campament a les ordres de l'amirall Carròs esguardava atentament els moviments dels pisans, amenaçant de sortir-los al darrere si intentaven emprendre una cavalcada per colpir la rereguarda de l'infant Alfons.

La càrrega liderada per l'infant Alfons, amb la Senyera Reial al capdavant, desmanegà les files enemigues però aviat es tornaren a espessir i l'hereu i els seus homes, en el fragor del combat, anaren quedant perillosament separats. Mentre els cavallers pisans buscaven Alfons els peons italians picaven els cavalls i aconseguiren tombar el de l'infant, que caigué. Enmig d'empentes i crits, els pocs homes que Alfons tenia a la vora lluitaren per ajudar-lo, intentar cobrint com podien llur sobirà dels atacs dels pisans.

L'infant s'incorporà i desenfundà l'espasa, que en veure el sol resplendí per un instant amb una lluïssor enlluernadora. Combatent com un lleó, entre cops i estocades, Alfons colpí un rere l'altre als enemics que intentaven ferir-lo i protegia la Senyera Reial, que jeia als seus peus. Poc a poc, els soldats catalano-aragonesos aconseguiren obrir-se pas fins a llur senyor i socórre'l, empenyent cap enrere als pisans i recomposant la línia. Alfons, esbufegant per l'esforç, recollí la Senyera Reial de terra i se l'abraçà sobre el pit; de la seva templa, sobre l'orella dreta, en rajava un fil de sang. Bernat de Boixadors se li aproximà, li recollí la bandera i li cedí el seu cavall, ajudant-lo a pujar, per a què pogués seguir liderant l'host.

Mentre es lliurava la batalla i els defensors de Càller, concentrats a la porta nord, no es decidien a intervenir, l'almirall Carròs emprengué un assalt amb les naus sobre el barri mariner de Lapola, que s'obria al mar als peus de la fortalesa, el saquejà i capturà algunes embarcacions que passaren a engrossir l'estol reial.

A Lutocisterna l'exèrcit de Pisa començava a desmaiar. El propi Manfred, malferit durant la lluita, fugí cavalcant i s'esmunyí entre els combats fins arribar a Càller, on els defensors, en reconèixer-lo, feren una sortida per protegir la seva arribada. Els pisans, confusos, s'anaren desbandant, defensant-se com podien de la salvatge persecució dels almogàvers. Alguns intentaren fugir en direcció a Cabuterra, amagant-se entre els canyissars de l'estany de Santa Gilla, on molts s'acabaren ofegant. D'altres es retiraren cap al nord, emboscant-se en els dominis d'Arborea, terra hostil, on els sards addictes al judike els mataren.

Els cavallers, enlloc de perseguir als enemics que fugien, s'arremolinaren entorn a l'infant Alfons, que jeia a la rereguarda i l'atenien de la ferida al cap. Alleujats en veure que llur senyor s'anava recomposant, començaren a cridar, plens de joia, agraïnt a Déu per l'esforçada victòria sobre els pisans. Entre gemecs, plors i precs es recolliren els ferits, s'amuntegaren els morts i es lligaren els presoners mentre els almogàvers saquejaven els cossos dels cavallers enemics. Les companyies s'anaren reunint; havien caigut diversos homes de llinatge, entre els quals Alemany de Luna, Forçan de Vinyes, Gonçalvo Sacorbella i en Sanauja.

Alfons emprengué el camí cap al campament de setge, al lloc de Bonaire, on fou aclamat amb gran alegria. Amb les darreres llums, les naus pisanes, com ombres, començaren a abandonar el golf de Càller; els defensors s'havien tornat a tancar a la fortalesa. La batalla havia estat duríssima però després de la desfeta Pisa difícilment podria recuperar-se; era qüestió de temps que Càller capitulés. Al lloc de Lucocisterna, on havia caigut, havia lluitat i s'havia fet home, Alfons feu erigir una capella dedicada a Sant Jordi.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: 1) el relat dels fets es basa en les cròniques de Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, completat a partir de diversos estudis històrics sobre l'episodi; 2) les dades per a les forces contendents que assenyalem són les aporta Pere el Cerimoniós, xifres inferiors a les que indica Muntaner; 3) ambdues cròniques concideixen en la intervenió directa de l'infant Alfons en el combat, com també la carta que Guillem Olomar envia al rei Jaume II l'endemà de la batalla; 4) la crònica del Cerimoniós explica que l'hereu al tron hauria emprat la Vilardella, espasa "constel·lada" o "de virtut" a la que s'atribuïen propietats màgiques, fent invencible al seu portador; Guillem d'Olomar també ho explica però Muntaner no en fa esment; 5) la referència a la construcció de la capella a Lutocisterna és del cronista aragonès Jerónimo Zurita (s.XVI).

Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711)

Article precedent:

< De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705) 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El 1705, després de 3 anys de Guerra de Successió per la corona hispànica entre el rei Felip V de Borbó, net de Lluís XIV de França, i l'Arxiduc Carles, germà de l'emperador d'Àustria, la prohibició del comerç de vins i aiguardents amb Anglaterra i Holanda així com la política cada cop més autoritària i repressiva del virrei Velasco havia apropat molts catalans a la causa austriacista. Creien que si l'Arxiduc Carles pujava al tron enlloc de Felip V, seria més respectuós amb les constitucions del país i defensaria els interessos dels seus súbdits catalans. Així, quan a l'octubre, l'Arxiduc -ajudat per la flota anglesa- féu capitular la guarnició borbònica que defensava -o oprimia- Barcelona, molts l'esperaven com a un alliberador.

Mentre els soldats de la guarnició borbònica començaven a preparar els bagatges per evacuar Barcelona, s'estengueren rumors que el virrei Velasco executaria alguns presos austriacistes abans de marxar i s'enduria la resta. Enmig d'aquesta tensió, la picabaralla entre un soldat borbònic i un barceloní, que fou increpat per lluir el llaç groc que identificava els partidaris de l'Arxiduc, derivà en un greu avalot popular que va posar en perill l'evacuació de les autoritats borbòniques segons allò pactat amb l'exèrcit que encerclava Barcelona. Un cop alliberats els presos, les institucions catalanes hagueren de sortir a calmar els ànims per dissuadir la multitud d'assaltar les cases d'alguns francesos i "botiflers" notoris que habitaven a la ciutat.

Retrat de l'Arxiduc Carles davant de Barcelona. Es mostra com a un sobirà victoriós, amb el ceptre de poder a una mà i assenyalant amb l'altra la flota que l'ha dut fins a la victòria; rere seu hi té la corona que s'ha de cenyir. Oli sobre tela de Frans van Stampart, s.XVIII. Kunsthistoriches Museum, Viena

L'entrada triomfal de l'Arxiduc a Barcelona (7 de novembre de 1705)

El 22 d'octubre l’Arxiduc Carles d’Àustria féu el seu primer acte en públic a Barcelona, una missa d’acció de gràcies a Santa Maria del Mar, fora la qual la població s’amuntegava per veure qui seria llur nou rei, tingut gairebe per un "messies". En motiu de la seva esperada vinguda se li cantaren lloances i goigs, entre els quals una nadala reformulada per a l'ocasió que començava: "Cantavan los aucells quan veren los vaxells".

Dies més tard, el 7 de novembre, un cop enllestits tots els preparatius, se celebrà l'entrada triomfal de l'Arxiduc Carles a Barcelona, que fou relatada amb tot detall al dietari de la Generalitat de Catalunya. L'acte començà al baluard de Sant Antoni, on «hi havia molta música» de «timbales, trompetas y menestrils». Allà es féu la tradicional cerimònia d'entrega de les claus de la ciutat per part dels consellers del Consell de Cent. Seguidament, el seguici reial entrà pel portal i desfilà pel carrer de l'Hospital, bellament decorat amb enramades i domassos, mentre a banda i banda la gent aclamava al futur rei. En arribar a la Rambla el seguici baixà en direcció a les Drassanes, on s'havia format un «molt rich arch triunfal adornat de la tapisseria més fina». Al pla de Sant Francesc, davant del convent de Framenors, desfilaren per a l'Arxiduc Carles les confraries, que aportaren «diferents invencions» causant «singular contento, jubilo y regosijo». També ballaren «davant de sa magestat los gegants, drac y brívia y cavalls cotoners de la ciutat, y la àguila».

Reprenent la marxa, enmig de la gentada que es mirava «sa magestat ab molta alegria y contento», el seguici reial prosseguí el recorregut pel carrer Ample fins al Born, enfilà pel carrer Montcada i s'encaminà cap a la plaça de Sant Jaume, passà davant del Palau de la Generalitat i seguí fins a la plaça de la Seu per entrar a la catedral. Com que ja era fosc quan l'Arxiduc Carles sortí de la Seu, s'encengueren «las lluminàries per los carrers» i representants de les confraries, brandant atxes, l'acompanyaren fins al Palau Reial Nou, al pla de Palau, on el nou sobirà establí la seva cort a l'espera d'avançar sobre Madrid, conquerir-la i coronar-s'hi. Durant la celebració es feren salves, «disparant tres vegadas tota la artilleria de la ciutat».

El jurament de les constitucions catalanes (28 de novembre de 1705)

Tres setmanes després de l’entrada triomfal a Barcelona, l’Arxiduc Carles d’Àustria es disposà a jurar les constitucions i lleis catalanes davant dels representants dels Braços. La solemne cerimònia es dugué a terme a la “sala gran” de l’antic Palau Reial Major, o sigui, l’actual Saló del Tinell, que calgué guarnir per a l’ocasió ja que feia segles que funcionava com a dependències de la Reial Audiència de Catalunya.

De nou, el dietari de la Generalitat ens ofereix un relat viu i detallat d'aquella jornada en què es feia realitat el somni dels austriacistes: «lo secretari de sa magestat, don Ramon de Vilana Perlas, estant de peus a un costat del dit tablado gran, donant la mà dreta a sa magestat, ab alta veu digué en effecte la mercè que sa magestat los entenia fer en jurar las generals constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, usos, pràcticas, costums, llibertats, immunitats y tot lo demés que los sereníssims senyors reys de Aragó, comptes de Barcelona, progenitors seus, de gloriosa memòria han acostumat jurar. Y que també ells, com a tant fels vassalls, li prestasen lo jurament y homenatges acostumats prestar per vassalls. [...] Y encontinent se alsà sa magestat y tots los demés, y lo dit secretari de sa magestat llegí allí lo jurament que sa magestat prestava ab alta veu. Y llegit aquell, sa magestat posà la mà sobra la Vera Creu y jurà».

Al·legoria de Barcelona (claus) i Catalunya (mapa) sotmetent-se a l'Arxiduc Carles. Forma part d'una sèrie de 16 gravats sobre la Guerra de Successió hispànica publicats a Londres entre 1705-1706

La celebració de les Corts catalanes (5 desembre 1705 – 31 març 1706)

Al desembre de 1705, l’Arxiduc Carles, ara ja reconegut pels catalans com a Carles III, celebrà corts catalanes a Barcelona. Les prometedores sessions es desenvoluparen a la Casa de la Diputació, o sigui, el Palau de la Generalitat, on es reuniren els diputats i una nodrida representació dels Tres Braços: militar, eclesiàstic i reial. D’aquestes corts Carles III n'esperava el suport financer per sufragar la campanya militar que l’havia de dur fins a Madrid per ser entronitzat rei de la monarquia hispànica. A canvi s’aprovaren mesures prou favorables pels catalans, com l’ampliació a 4 vaixells per comerciar anualment amb Amèrica des de Barcelona, la regulació dels allotjaments de tropes per a què no fossin onerosos per a la pagesia o la reintegració dels comtats del Rosselló i Cerdanya. Els punts més conflictius foren l’aixecament del vet reial sobre les insaculacions a la Generalitat i el Consell de Cent, que el rei només concedí de manera revocable, o l’exclusió perpètua dels drets successoris de la Casa de Borbó per governar Catalunya.

Quatre mesos després de l'obertura de les Corts, les sessions es tancaren precipitadament arran del primer setge borbònic sobre Barcelona (1706). Un cop foragitat l’enemic, que no pogué mantenir Barcelona encerclada, s’imprimí una nova compilació de les constitucions catalanes afegint-hi les noves lleis aprovades a les Corts. Davant la retirada borbònica, Carles III aprofità per contraatacar amb una cavalcada sobre Madrid, on fou rebut amb fredor, i es coronà rei. Poc després, hostilitzada la rereguarda del seu exèrcit i amb avenços dels borbònics, marxà a València, des d'on tornà a Barcelona al març de 1707.

Compil·lació de les constitucions catalanes aprovades a les corts de 1706;

a la dreta, el Saló del Tinell, en una fotografia del blog Les Pedres de Barcelona

Noces, celebracions i “turisme” (1708)

Després de la derrota d’Almansa (1707), que provocà l’arribada a Barcelona de molts refugiats valencians fugint de la repressió borbònica, hom podia començar a adonar-se que la guerra no anava bé. Tot i així, l’encís que causava la sumptuosa cort de Carles III entre els barcelonins -poc acostumats a la pompa reial- atenuà la preocupació pel front. Per entendre l’ambient que es respiraria a la Barcelona del moment recorrem al testimoni del viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli Careri, que arriba a la ciutat al juliol de 1708.

Gemelli presencià l’entrada a Barcelona de la princesa Elisabet de Brunswick, que hi havia vingut per casar-se amb Carles III, i el matrimoni dels reis, que es va oficiar a Santa Maria del Mar l’1 d’agost de 1708: «els nuvis reials s’atansaren a l’altar major, on es celebrà la cerimònia de benedicció dels esposos, després de la qual s’entonà el Te Deum, que fou cantat amb música exquisida. Mentre, festejaven aquesta solemnitat tots els canons de la muralla i la milícia amb els mosquetons. [...] Un cop acabada la cerimònia a l’església de Santa Maria, Ses Majestats pujaren al palau per l’escala secreta, i un cop arribades, començà la il·luminació de places, carrers i cases i per l’entreteniment fins a l’hora del sopar fou encès un sumptuosíssim castell de focs a la plaça». Aquesta “escala secreta” de la que parla Gemelli podria ser el passadís elevat que el devot rei hauria ordenat construir per comunicar el Palau Reial Nou amb Santa Maria del Mar i poder-hi anar a oir missa sense necessitat de baixar al carrer i ser destorbat per la gent.

A més de les celebracions en motiu de les noces reials, la presència de la cort a Barcelona s’amenitzava amb balls, banquets i concerts. De fet, gràcies a Gemelli, coneixem la primera òpera documentada que s’hauria representat a Barcelona, concretament a la Llotja: «al Teatre Reial, s’hi representà una opereta de música dita la “Zenobia in Palmira”, que venia de Milà, on havia estat representada feia molts anys, essent universalment lloada amb l’assistència de Ses Majestats assegudes en dues cadires i de la noblesa en bancs». Pel que fa als balls, explica que «a la sala Sant Jordi de la Casa de la Diputació [...] feu erigir una tribuna envoltada de graderies on els músics de la Capella Reial de Sa Majestat cantaren una serenata a sis veus. I un cop acabada, s’inicià un ball a la mateixa sala, il·luminada per prop de 240 espelmes. El ball començà a la francesa i acabà a la catalana, per donar gust a les dames d’aquesta nació».

Carles III encara trobà temps per anar a veure «unes pedres de marbre en forma de columnes d’uns 60 pams d’alçada amb el seu capitell, que dos homes a penes poden abraçar. La plebs les anomena “columnes d’Hèrcules”, però els més assenyats les consideren sepulcre de Berenguer de Barcelona, aquí soterrat». Es tractaria de les columnes el temple d’August, que encara se’ns conserva –mig amagat– al carrer Paradís.

Retrat d'Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel

Oli sobre tela de David Richter el Vell, c.1716-1720. Museum of Fine Arts, Budapest (Hongria)

El recés dels reis a Horta (1709)

La primavera de 1709, per fugir dels tràfecs de la ciutat, els reis s’absentaren del Palau Reial Nou per descansar uns dies al camp prop de Barcelona. L’historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya ens ho explica als seus Anales de Cataluña: «El Rey y la Reyna, en este tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una legua de Barcelona, [...] no omitiendo lo que conducía al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios». A Horta, els reis foren allotjats a la casa que hi tenia Ignasi Fontaner, un mercader enriquit gràcies al negoci de l’aiguardent. D’aquella torre Fontaner d’Horta, estatge de reis, no se’ns ha conservat cap vestigi, si bé hom creu que la torre Mas Enrich o del Moro, que es manté en peu però greument degradada, pertanyeria a la finca de la torre Fontaner.

Barcelona, abandonada davant Felip V (1711-1713)

Les victòries austriacistes de 1710 i la segona cavalcada cap a Madrid feren créixer l’esperança en què la guerra tindria aviat un feliç desenllaç. Res més lluny de la realitat, després dels contracops borbònics, pels quals Carles III hagué de tornar-se'n de nou a Barcelona, la situació era cada cop més difícil. En aquest context, la mort de l’emperador Josep I d’Àustria sense un hereu féu que Carles, el seu germà, fos l’escollit per succeïr-lo. Així, l’etern pretendent a rei de la monarquia hispànica acabà embarcant destí a Frankfurt per ser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic al setembre de 1711.

Per demostrar que mantenia el compromís amb els seus súbdits, Carles deixà la reina Elisabet a Barcelona com a lloctinent general. Francesc de Castellví, cronista austriacista de la guerra, explica a les seves Narraciones históricas l’ambient que es viuria a Barcelona durant el comiat del rei: «hubo una conmoción del pueblo, malcontentos de que se embarcara, y el pueblo se amotino excitado». Poc després, el 1712, Anglaterra, que havia instigat l’entrada de Catalunya a l’Aliança de l’Haia en suport de l’Arxiduc Carles, se’n retirà i començà a negociar la pau amb els Borbons. L’any 1713, el ja emperador Carles VI, que tractava d’assolir un armistici, feu embarcar Elisabet cap a Viena i ordenà l’evacuació dels exèrcits imperials que tenia a Catalunya pel juliol. Barcelona s’havia quedat sola davant Felip V, àvid de venjança...

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)