diumenge, 30 de juny del 2024

La "judikissa" Timbora a l’Alguer: discòrdies, negociacions i rumors (1353)

· · · · · · · · · ·
El frare agustí Lleó de Ravenna, ambaixador de Marià IV d’Arborea davant l’almirall Bernat II de Cabrera, tornà al castell de Goceà, on s’estava el jutge, i li transmeté la notícia de la victòria de l’host reial sobre els genovesos en aigües del Port del Comte i la captura de l’Alguer. La notícia desagradà als sobirans d’Arborea, que es trobaven ara en una posició compromesa per llur desobediència. Arreu de l’illa, a mesura que s’anà sabent que l’Alguer havia caigut en mans dels catalans, també creixé el malestar contra el que es percebia ja com a una invasió.

El 2 de setembre, Marià IV i la seva muller, Timbora de Rocabertí, escrigueren sengles lletres on felicitaven a Bernat II de Cabrera per la victòria i el convidaven a trobar-se a Bosa per negociar l’entrega dels castells d’Ardara i Capula al rei. Conscients de la delicada posició en què havien quedat, els sobirans d’Arborea esperaven redimir llur desobediència amb aquesta cessió.

L’almirall Bernat II de Cabrera, que actuava ja com a lloctinent general del rei a Sardenya, rebutjà la invitació de Marià IV, a qui ja havia obert un procés judicial per desatendre als seus deures feudals. Com a resposta envià en ambaixada a Bartomeu Desllor, Francesc de Vilarasa, Guillem Alió i Guillem Morey, que havien de persuadir a Marià IV de què es presentés a l’Alguer per a demanar perdó i fer acte de submissió a la corona; en cas de negativa, li exigirien l’entrega dels castells d’Ardara i Capula, l’alliberament del germà, Joan d’Arborea, a qui tenia empresonat, i el compromís de no emprendre accions armades contra el rei.

Malgrat mantenir les formalitats, Bernat II de Cabrera ja considerava que la desobediència del judike estava sobrepassant tots els límits. Així, envià ordres que es mobilitzessin els feudataris del Callerità, entorn a Càller, a les terres del sud de Sardenya, per si calia sortir a combatre.

Sardenya setembre 1353

Al castell de Goceà, Marià IV oí als ambaixadors, cada cop més contrariat, i es predisposà a partir cap a l’Alguer per negociar personalment amb Bernat II de Cabrera. El dia de partir, el judike se sentia indisposat i delegà les negociacions en Timbora, dona enèrgica i orgullosa, que, a més, era cosina de Bernat II de Cabrera. El 10 de setembre, la judikissa, acompanyada pels ambaixadors catalans, arribà a l’Alguer, on es reuní amb el lloctinent general de Sardenya.

A la reunió, que se celebrà al convent dels franciscans de l’Alguer, Timbora assenyalà que el seu marit estava disposat a restituir al rei els castells d’Ardara i Càpula, com se li havia requerit, però al·legà que ella no estava autoritzada a gestionar immediatament l’entrega. Davant la sorpresa de Bernat II de Cabrera, que no es podia creure que els judikes d’Arborea li plantegessin ara aquesta nova objecció, la trobada entre els dos cosins quedà encallada.

Aquell mateix dia arribà cavalcant a l’Alguer, trasbalsat, un mercader mallorquí, de nom Pere Barenys. Havia fugit precipitadament del port de Bosa, en terres del judike d’Arborea, on els catalans estaven sent presos i massacrats. Segons digué, des del moment en què se sabé que l’Alguer havia caigut en mans del rei, els sards començaren a mirar-lo amb menyspreu, fins i tot aquell que havien estat amics seus. Entre aquests, un noble de Bosa l’advertí en secret que abandonés la ciutat perquè tal i com anaven els esdeveniments es trobava en perill. També digué que havia vist com es reforçaven els murs de Bosa amb ginys de guerra i que els ferrers treballaven febrilment preparant armes i armadures. I encara, que es deia que Marià IV havia anunciat que afranquia de la servitud a tots els sards que s’unissin a ell contra els catalans.

Davant d’això, acabaren abruptament les negociacions entre Bernat II de Cabrera i Timbora, desconcertada. L’almirall feu embarcar a la seva cosina en la galera capitana, que es trobava al port de l’Alguer, guarnida en motiu de la victòria sobre els genovesos, i ordenà que la duguessin a Bosa. Si tot plegat era cert, la revolta de Marià IV d’Arborea havia començat.

Següent relat > pendent
· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354)" Anuario de Estudios Medievales. Pel testimoni de Pere Barenys sobre la revolta a Bosa, s'explica a Cubeddu, C. (2013) Bosa, Planargia e Montiferru: storia e istituzioni, geografia e toponimia. Tesi di dottorato. Università degli Studi di Sassari, pp.116-118. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319

dijous, 27 de juny del 2024

La batalla de Port del Comte i la primera conquesta de l'Alguer (1353)

· · · · · · · · · ·
El matí del 25 d’agost de 1353, l’armada reial, que havia salpat dies enrere de Maó amb 45 galeres a les ordres de l’almirall Bernat II de Cabrera, arribà finalment a les envistes de l’Alguer. Disposant-se al llarg de les platges que s’estenien a nord de la ciutat, des d’on podia albirar-se l’inconfusible perfil del Cap de la Caça, que semblava un gegant adormit, milers d’homes desembarcaren de les naus i s’anaren atendant en aquell lloc. Cavallers i genets cavalcaren directament cap a l’Alguer, per començar a encerclar la ciutat i impedir que rebés ajudes.

Francesc de Bellcastell, home de confiança del rei Pere III el Cerimoniós i hàbil diplomàtic, i Guillem Morey, que s’havia guanyat el favor reial amb l’expedició al Bòsfor i que tenia bon tracte amb Marià IV d’Arborea, cavalcaren per anar a trobar al judike i explicar-li els pretesos plans de l’armada que dirigia Bernat II de Cabrera. Calia mantenir les formes malgrat la deriva del sobirà d’Arborea, a qui convenia mantenir d’aliat per a l’èxit de la campanya al nord de l’illa.

L’endemà l’host marxà cap a l’Alguer, on l’almirall disposà el perímetre de setge a un tir de ballesta de les muralles. En trobar-se en una petita península, per la banda de terra calia només tancar l’istme. Així, els homes començaren a muntar el campament, excavant els fossats, enclavant la palissada que el protegiria i aixecant les tendes. Mentrestant, per la banda de mar, les galeres encerclaren el port enemic per evitar que els assetjats rebessin provisions.

Sardenya agost 1353

Aquell vespre, Bernat II de Cabrera rebé missatges urgents dels vigies que havia disseminat per la regió. Segons deien, un gran estol genovès, d’una seixantena de galeres, havia arribat a l’alçada de l’illa de l’Almaire, dita també de l’Asinara, a sols 15 milles a nord de l’Alguer.

El matí del dia 27, el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, vingut des de Sàsser amb una host, es presentà davant Bernat II de Cabrera al setge de l’Alguer. Comptant que l’arribada dels genovesos era imminent, els comandants acordaren que els cavallers i genets que havien desembarcat, junt amb els que havia aportat el governador, mantinguessin el setge de l’Alguer, i que tots els ballesters i soldats a peu embarquessin a les galeres per combatre l’estol enemic.

Aquell mateix matí arribaren les galeres venecianes aliades, que des de Càller havien navegat cap a l’Alguer per unir-se a l’armada reial, de la que n’havia rebut missatges. Al capdavant de l’estol venecià s’hi trobava l’experimentat almirall Niccolò Pisani, qui ja havia combatut al costat dels catalans i contra els genovesos a la terrible batalla del Bòsfor, ara feia dos anys.

Al migdia, aparegué finalment a l’horitzó l’armada genovesa, que estava formada per 60 galeres, entre grosses i sotils, i 5 llenys. La dirigia l’almirall Antonio Grimaldi, qui ja s’havia enfrontat als catalans dècades enrere, quan foragità un estol que atacava Mònaco i Menton. Els genovesos s’anaren disposant per tot al voltant de l’ampla badia on havia fondejat l’armada reial.

Vista de la badia del Port del Comte, l'Alguer
Vista des del nord de la badia del Port del Comte, el lloc de la batalla naval

Bernat II de Cabrera invocà el nom de Jesucrist, de la Verge Maria i de Sant Jordi, patró dels exèrcits de la corona catalano-aragonesa, i feu tocar la trompeta, manant als seus homes que es preparessin per a la batalla. Al centre de l’armada s’hi col·locaren les dues galeres capitanes, la catalana, amb la Senyera Reial, a la banda dreta, i la veneciana, amb el Lleó de Sant Marc, a la banda esquerra; al llarg de la línia se situaren alternadament les naus catalanes i venecianes.

Amb el vent a favor i sense adonar-se que s’enfrontava a dues flotes aliades, Grimaldi ordenà escometre l’estol catalano-venecià, iniciant-se una dura batalla en què succeïen letals pluges de sagetes, xocs i cruents assalts. Després de dues hores de lluita, canviaren els vents i tres galeres de l’armada aliada que fins llavors no havien aconseguit acostar-se a la batalla, pogueren inflar veles i envestiren als genovesos, enfonsant-los 5 galeres amb tota llur xurma i forniment.

La batalla durà fins al vespre, quan l’almirall Grimaldi, havent perdut 33 galeres capturades pels catalano-venecians, es veié vençut i tocà a retirada. Precipitadament, aprofitant la foscor, 17 galeres genoveses, desbaratades i mal menades, aconseguiren allunyar-se mar enllà.

L’endemà l’host descendí a terra, on foren atesos els ferits, i la resta d’homes s’integraren al cordó de setge al voltant de l’Alguer, que per banda de mar fou novament tancat per l’estol disposat en mitja lluna. Segons deien, els genovesos havien perdut uns 2000 homes, entre morts en combat i ofegats a la mar, i 3200 havien estat fets presoners. Per la banda catalana, moriren uns 5 homes d’alt llinatge i 350 soldats, i uns 2000 quedaren nafrats en la lluita, entre els quals el propi almirall Bernat II de Cabrera, lleument ferit a la cara per una sageta.

La desfeta dels genovesos havia deixat l’Alguer, des d’on hom la pogué presenciar amb angoixa i dolor, en una situació difícil. De fet, un dels oficials genovesos que havien estat presos, s’adreçà a l’almirall que el tenia retingut i li digué: -Misser, not cal aparellar batalla, pus que ets senyor de la mar, sic seras de la terra. Tenia raó. El 30 d’agost, els Doria, que comandaven la defensa de l’Alguer, tocaren a parlament i iniciaren les negociacions. L’endemà se signà la capitulació amb Bernat II de Cabrera, que permeté que els Doria, amb mullers i fills i conservant llurs bens, salpessin direcció a Pisa, Còrsega o la Provença; a més, confirmà les franqueses i usos de l’Alguer.

Aquell mateix dia, l’almirall entrà triomfalment a la ciutat, on rebé els homenatges deguts. Per escenificar el nou ordre i dissipar tota dissidència, Bernat II de Cabrera feu portar a la plaça de l’Alguer al genovès Fabiano Rosso Doria, que s’havia destacat en la batalla naval, on fou capturat, i, després de condemnar-lo com a “enemic del rei”, el feu decapitar allà mateix, enmig de la consternació dels habitants de l’Alguer que presenciaren l’execució. Seguidament, l’almirall trameté al Cerimoniós les banderes preses als genovesos i lletres en què li relatava els fets.

· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319

diumenge, 28 de gener del 2024

Submissió de l'Alguer a Gènova i ambaixades a Marià IV d'Arborea (1353)

· · · · · · · · · ·
Al gener de 1353, el rei Pere III el Cerimoniós es trobava a València, on celebrà corts i demanà ajuda per preparar la campanya contra els genovesos a Sardenya, que es duria a terme a l’estiu. De cara a l’expedició militar, que havia de subjugar definitivament als rebels Doria, la díscola actitud del seu vassall, el judike Marià IV d’Arborea, que es trobava obertament enemistat amb el governador de l’illa, Riambau de Corbera, preocupava al sobirà.

Així, el Cerimoniós envià en ambaixada solemne al bisbe de Ploaghe, diòcesi que es trobava enmig dels dominis disputats entre Riambau de Corbera i Marià IV, per a què pacifiqués llur enemistat. Al judike d’Arborea li havia de recordar el vincle que el lligava als reis d’Aragó i el bon servei que el seu pare, Hug II, fidel vassall, havia prestat a la corona. Al governador català l’emissari li trameté el desgrat del rei per la seva actuació en l’ocupació i reforçament del castell de Rocafort, als límits entre el Llogudor i el Jutjat d’Arborea, que havia atiat el conflicte amb el judike, i li reclamà que suavitzés la seva actitud i busqués la concòrdia amb Marià IV.

Alhora, Pere III concedí un perdó a Mateu i Manfred Doria, accedint a nombroses peticions que li feren i confirmant-los diversos feus i curadorias al nord que l’illa que els havien estat concedits en temps del seu pare, Alfons el Benigne. L’única petició que el monarca els denegà fou el castell de Rocafort, que el sobirà ordenà a Riambau de Corbera que conservés en poder regi.

Mentrestant, de l’Alguer, que era el cor de la revolta dels Doria, salpà una ambaixada cap a Gènova amb plens poders per negociar amb el duc la submissió de la ciutat a la república lígur. Les negociacions culminaren amb un pacte, segellat el 15 de febrer, pel qual es transferí al Comú de Gènova el govern i el ple domini de l’Alguer amb tots els seus drets, privilegis, possessions i jurisdiccions, i es posà la ciutat sota protecció dels genovesos enfront al rei d’Aragó i els catalans.

L’acte de submissió fou confirmat el 7 de març per tots els habitants de l’Alguer, que individualment juraren fidelitat a Gènova. El penó de la república lígur, una creu vermella sobre fons blanc, com el blasó del gloriós cavaller Sant Jordi, fou enarborat sobre la muralla de la ciutat.

L'església de Santa Maria de su Rennu, a Ardara (wikimedia Sailko)

L’endemà, 8 de març, a Vilafranca del Penedès, el rei Pere celebrà parlament amb els delegats de ciutats, viles i llocs reials de Catalunya al capítol del convent dels franciscans. També hi assistí el noble Bernat II de Cabrera, home de confiança del sobirà. El Cerimoniós explicà la campanya que pretenia emprendre contra els genovesos a Sardenya i demanà suport als representants del Braç Reial per a l’ambiciosa expedició que projectava.

Després de deliberar durant un dia sencer, a la tercera jornada de parlament els membres del Braç Reial comunicaren al rei que posarien llurs persones i bens a la seva disposició i que li avançarien el donatiu de 3 anys d’impostos cobrats a Catalunya amb la condició que Bernat II de Cabrera comandés l’armada. El rei ho atorgà però encara hagué de convèncer al noble, que es mostrava reticent a liderar l’expedició a Sardenya, si bé finalment ho acabà acceptant.

Pocs dies més tard, el rei Pere entrà a Barcelona per fer-se càrrec dels preparatius de l’armada que havia de salpar de Catalunya. En agraïment als treballs que Bernat II de Cabrera havia sofert pel rei i en compensació pels costos que la guerra que es preparava li poguessin causar, Pere III li concedí en perpetuïtat, a ell i als seus descendents, el vescomtat de Bas, prop d’Olot.

A finals de març, davant la infructuosa ambaixada del bisbe de Ploaghe, que no havia aconseguit la concòrdia entre Marià IV d’Arborea i el governador Riambau de Corbera, Pere III envià a Guillem Alió com a emissari davant dels dos. Guillem Alió, membre de la cort reial, mantenia una estreta relació amb el judike, fet pel qual era la persona indicada per tornar-lo a obediència; el rei donà capítols al nou emissari precisant-li com havia de procedir en la negociació.

En l’entrevista amb Marià IV, li aconsellava que demanés la intercessió de la judikissa Timbors de Rocabertí davant del seu marit, prometé al judike compensacions per tota pèrdua material que pogués patir combatent en ajuda de les forces reials, li oferí la possibilitat d’adquirir l’Alguer un cop fos conquerida i li assegurà que Riambau de Corbera es disculparia. Pel que fa al governador, Guillem Alió li trameté l’ordre del rei de reconciliar-se amb Marià IV sota amenaça de destitució o d’haver de compensar, contra els seus bens, els hipotètics danys que la seva falta de concòrdia amb el judike pogués comportar.


Seguidament el rei es dirigí de nou a València per supervisar la preparació de l’armada que hi havia de salpar. Des d’allí envià al governador de Mallorques, Gilabert de Centelles, cap a l’illa, d’on obtingué també importants ajuts per preparar la campanya contra els genovesos.

L’ambaixada de Guillem Alió per reconciliar Marià IV i Riambau de Corbera tampoc tingué èxit i, al mes de juny, el judike Marià agreujà el desafiament a la corona tot adquirint els castells d’Ardara i Capula a Damià Doria. Ardara, al cor del Llogudor, havia estat la capital dels desapareguts jutges de Torres, que hi bastiren el castell i la notable església de Santa Maria de su Rennu, en català Santa Maria del Regne, on fou sebollida la dissortada judikissa Adelasia. Capula, en un turó prop de Siligo, controlava el pas de la Via Turrese entre Arborea i Sàsser.

El 5 de juliol Pere III reuní a la cambra blanca del palau reial de València a tots els barons, cavallers i prohoms que es trobaven llavors a cort junt amb Bernat II de Cabrera i els homes que l’acompanyarien a l’expedició a Sardenya. El rei s’adreçà a l’almirall i als oficials que havien de viatjar a Sardenya i els exhortà a mantenir-se coratjosos i ferms en llur missió, obeint al capità i servint a Déu i al sobirà, que confiava en ells. Seguidament, el rei els beneí, els senyà i els comanà a Déu, la seva beneïda mare, Santa Maria, i el benaurat baró Sant Jordi, patró de l’host reial. Finalment, Pere III armà cavallers als valencians Elf de Pròxida i Francesc de Vilarasa, que embarcarien en l’expedició cap a Sardenya.

El 8 de juliol l’almirall salpà de València i feu via cap a Maó, on s’havien d’aplegar les galeres de Catalunya, València i Mallorques per formar l’armada que passaria a Sardenya. Bernat II de Cabrera anà passant revista de les desenes d’embarcacions que arribaven a Menorca amb centenars de cavallers i genets i milers de ballesters i soldats. Aquells dies d’estiu, mentre enllestia els preparatius a Maó, l’almirall rebé lletres amb importants notícies de Sardenya.

L’almirall venecià, Nicolò Pisano, que havia combatut als genovesos a la gran batalla del Bòsfor, l’informà que es trobava en aigües de Càller, al sud de l’illa, amb un estol de 20 galeres que se li ajuntarien per combatre a Gènova. Bernat II de Cabrera també sabé que el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, en un sagnant cop de mà nocturn, havia aconseguit prendre el Castell Genovès, plaça estratègica al nord de l’illa que permetria controlar l’estret de Bonifaci i el sud de Còrsega, des d’on els genovesos podien enviar reforços.

Castell Genovès, avui anomenada Castelsardo (wikimedia Markus Braun)

L’almirall també rebé una lletra del rei Pere, qui per primer cop expressava la seva desconfiança envers el díscol Marià IV d’Arborea i li ordenava que la seva missió prioritzés posar ordre a Sardenya: “Lo jutge mira nostres affers a aquesta fi: que si nós som sobrers al janovès, qu·ell nos servesca, e si·l janovés nos és sobrer, ço que Déu no vulla, qu·ell sia ab lo janovès. Per què nós havem pensat que més val ésser segurs del jutge, per via bona o mala, ans que anar en Gènova, car si aquest pensament há el jutge, més val que l’estol destrua ell que·l janovès, car més nos val possehir segurament Cerdenya que conquerir Còrsega ne destruhir Gènova”.

Amb totes les forces congregades a Maó, l’armada reial estava formada per 45 galeres, a més de 4 llenys i 5 naus. D’entre aquestes, s’hi trobava la galera armada per Guillem Morey, celebrat per la seva actuació al Bòsfor, que navegà des de Barcelona per incorporar-se a l’expedició. Finalment, el 18 d’agost, l’almirall Bernat II de Cabrera donà l’ordre de salpar cap a Sardenya.

· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319