Lutocisterna, la primera batalla campal de la Guerra de Sardenya (1324)

Febrer de 1324. El setge de Crèsias, anomenada en català "Vila d'Esglésies", havia durat 7 mesos, durant els quals els combats i les malalties delmaren l'host catalano-aragonesa. El propi infant Alfons, de salut precària, també se n'havia ressentit; tan sols l'afectuosa dedicació de la seva muller, Teresa d'Entença, i el seu sentit del deure i la lleialtat, l'ajudaren a sobreposar-se a les febrades que li enterboliren el cap.

Un cop ocupada la ciutat permeté al seu vassall, el judike Hug II d'Arborea, de replegar-se cap a Oristany i, després d'uns dies de descans, es dirigí amb l'host per posar setge al castell de Càller, a tres jornades de camí. A càrrec d'Esglésies hi deixà, a contracor, a la infanta Teresa, que hi restaria amb 200 cavallers. Durant la marxa, l'host passà per davant dels castells de la Joiosa-Guàrdia i d'Aiguafreda, que quedaven a migdia i que encara romanien en poder dels pisans, si bé Alfons prosseguí en direcció a Càller, considerant que les petites guarnicions que albergarien no haurien d'inquietar la rereguarda catalano-aragonesa.

El 24 de febrer l'infant rebé missatges del judike, que l'alertava que a Terranoa, al nord-est de l'illa, havia estat avistat un important estol pisà que es dirigia amb reforços cap al sud de Sardenya. Alfons s'apressà llavors a arribar a Càller i els soldats, obedients, començaren a encerclar-la amb una palissada i s'atendaren en un turó al sud de la ciutat, davant del mar i fàcil de defensar, que fou anomenat "Bonaire".

El castell de Càller era el principal nucli dels pisans a Sardenya. S'aixecava sobre l'antiga ciutat romana de Caralis, capital de l'illa en temps dels emperadors de Constantinoble. La fortalesa, sobre un espadat, disposava de poderoses muralles i torres i sota seu s'estenia la ciutat i el port. Emprendre un assalt frontal era difícil i, fins i tot si sortia bé, costaria masses vides. A banda, calia bloquejar tot accés per via marítima per evitar l'arribada de reforços i queviures. Així, Alfons ordenà a l'estol que custodiés el golf de Càller i es preparà, de nou, per a un llarg setge, esperant que els defensors capitulessin per gana.

El 25 de febrer, mentre prosseguien els treballs de fortificació del campament al voltant de Càller, l'infant Alfons embarcà amb part de l'host en 20 galeres i les disposà rere el cap de Sant Elies, esperant l'arribada de l'estol pisà. Finalment, a la tarda, l'armada enemiga, formada per 36 galeres, aparegué a l'horitzó i, tot i que semblava que embestiria, quan estava a dos tirs de ballesta redreçà el rumb cap a l'altra banda del golf sense que les naus de l'infant Alfons, més pesades i curtes de remers, poguessin perseguir-les.

L'endemà, dia 26, els pisans desembarcaren al lloc de Cabuterra, a la banda de ponent del golf de Càller. Els comandava Manfred della Gherardesca, fill d'una important llinatge que governava Pisa i senyor del Sulcis, territori que havia perdut amb la ocupació d'Esglésies i que en català s'anomenà "Sols". Tornava d'Itàlia amb un poderós exèrcit format per uns 1200 cavallers -d'entre els quals 800 d'alemanys, la resta, pisans- i 2000 ballesters acompanyats de centenars de piquers. Un cop desembarcats, s'afegiren a l'host de Manfred nombrosos sards de la regió, que el reconeixien com a senyor. L'host pisana marxà llavors cap al nord, vorejant l'estany de Santa Gilla direcció a Càller, mentre les galeres italianes es dirigiren cap al port, que l'estol catalano-aragonès bloquejava, i feu diverses maniobres al golf per confondre als sitiadors.

L'infant Alfons, amb l'host delmada després del setge d'Esglésies, dubtava si enfrontar-se en camp obert a l'exèrcit pisà que marxava cap a Càller o deixar-lo entrar a la ciutat. Finalment, cregué convenient sortir-li a l'encontre i marxà amb els seus homes cap al nord a tallar el pas de Manfred. L'acompanyaven 424 cavallers i uns 1000 homes a peu, entre infants i almogàvers. A la rereguarda, custodiant el campament, hi deixà a l'almirall Francesc Carròs amb uns 200 cavallers i bona part de la infanteria de l'host per evitar que els 500 cavallers que defensaven Càller intentessin sorprendre'l per l'esquena a mitja batalla.

El 29 de febrer de 1324, any de traspàs, les forces de Manfred i les de l'infant Alfons es desplegaren a l'alçada de Decimo, al camp anomenat "Lutocisterna", prop d'on el riu Flumini Mannu desemboca a l'estany de Santa Gilla, obert al golf de Càller. Els pisans, confiats en llur superioritat numèrica, s'anaren ordenant en tres línies. Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall i, movent-se d'una banda a l'altra, donava les darreres ordres, situant a l'avantguarda de l'host a Guillem d'Anglesola. D'entre els rics-homens catalans i aragonesos que l'acompanyaven, destacaven Guillem de Cervelló, Joan Ximenes d'Urrea, Bernat de Boixadors, Garcia de Biscarre i Roís Sanxes d'Aibar.

Manfred, aprofiant que triplicava en forces de cavalleria al seu enemic, escollí 12 cavallers i els confià la missió d'abatre l'infant Alfons; mort el comandant i hereu, l'host catalano-aragonesa s'hauria d'esfondrar. Per la seva banda, Alfons, conscient que potser hauria d'entrar en combat, reuní al seu costat, junt amb la Senyera Reial, alguns dels millors homes a peu i a cavall, que no l'haurien d'abandonar en cap moment.

Vista de la planura del Campidanu de Càller, escenari dels fets / wikimedia-Gianni Careddu

El xoc fou terrible i enmig de cops, sagetes i crits les ensenyes dels rics-homens començaven a caure, estenent-se la confusió. Mentre els infants intentaven sostenir la línia, els almogàvers esventraven els cavalls enemics i anaven delmant els pisans a cops de projectil. Tot i així, l'encontre no es decidia i el propi infant Alfons, aferrant la mà a l'empunyadura de l'espasa embainada, com si volgués assegurar-se que seguia allà, feu portar-se una llança i ordenà una càrrega contra la línia pisana, entrant personalment en combat.

A Càller s'obriren les portes i els 500 cavallers pisans que la defensaven sortiren i es disposaren en columna a la banda nord de la fortalesa, preparant-se per intervenir. Des de la llunyania, observaven cap al lloc on es lliurava la batalla intentant entendre quina era la situació però la polseguera que s'havia aixecat els ho impedia. No gaire lluny, desplegat en línia, el cos de l'exèrcit que havia romàs al campament a les ordres de l'amirall Carròs esguardava atentament els moviments dels pisans, amenaçant de sortir-los al darrere si intentaven emprendre una cavalcada per colpir la rereguarda de l'infant Alfons.

La càrrega liderada per l'infant Alfons, amb la Senyera Reial al capdavant, desmanegà les files enemigues però aviat es tornaren a espessir i l'hereu i els seus homes, en el fragor del combat, anaren quedant perillosament separats. Mentre els cavallers pisans buscaven Alfons els peons italians picaven els cavalls i aconseguiren tombar el de l'infant, que caigué. Enmig d'empentes i crits, els pocs homes que Alfons tenia a la vora lluitaren per ajudar-lo, intentar cobrint com podien llur sobirà dels atacs dels pisans.

L'infant s'incorporà i desenfundà l'espasa, que en veure el sol resplendí per un instant amb una lluïssor enlluernadora. Combatent com un lleó, entre cops i estocades, Alfons colpí un rere l'altre als enemics que intentaven ferir-lo i protegia la Senyera Reial, que jeia als seus peus. Poc a poc, els soldats catalano-aragonesos aconseguiren obrir-se pas fins a llur senyor i socórre'l, empenyent cap enrere als pisans i recomposant la línia. Alfons, esbufegant per l'esforç, recollí la Senyera Reial de terra i se l'abraçà sobre el pit; de la seva templa, sobre l'orella dreta, en rajava un fil de sang. Bernat de Boixadors se li aproximà, li recollí la bandera i li cedí el seu cavall, ajudant-lo a pujar, per a què pogués seguir liderant l'host.

Mentre es lliurava la batalla i els defensors de Càller, concentrats a la porta nord, no es decidien a intervenir, l'almirall Carròs emprengué un assalt amb les naus sobre el barri mariner de Lapola, que s'obria al mar als peus de la fortalesa, el saquejà i capturà algunes embarcacions que passaren a engrossir l'estol reial.

A Lutocisterna l'exèrcit de Pisa començava a desmaiar. El propi Manfred, malferit durant la lluita, fugí cavalcant i s'esmunyí entre els combats fins arribar a Càller, on els defensors, en reconèixer-lo, feren una sortida per protegir la seva arribada. Els pisans, confusos, s'anaren desbandant, defensant-se com podien de la salvatge persecució dels almogàvers. Alguns intentaren fugir en direcció a Cabuterra, amagant-se entre els canyissars de l'estany de Santa Gilla, on molts s'acabaren ofegant. D'altres es retiraren cap al nord, emboscant-se en els dominis d'Arborea, terra hostil, on els sards addictes al judike els mataren.

Els cavallers, enlloc de perseguir als enemics que fugien, s'arremolinaren entorn a l'infant Alfons, que jeia a la rereguarda i l'atenien de la ferida al cap. Alleujats en veure que llur senyor s'anava recomposant, començaren a cridar, plens de joia, agraïnt a Déu per l'esforçada victòria sobre els pisans. Entre gemecs, plors i precs es recolliren els ferits, s'amuntegaren els morts i es lligaren els presoners mentre els almogàvers saquejaven els cossos dels cavallers enemics. Les companyies s'anaren reunint; havien caigut diversos homes de llinatge, entre els quals Alemany de Luna, Forçan de Vinyes, Gonçalvo Sacorbella i en Sanauja.

Alfons emprengué el camí cap al campament de setge, al lloc de Bonaire, on fou aclamat amb gran alegria. Amb les darreres llums, les naus pisanes, com ombres, començaren a abandonar el golf de Càller; els defensors s'havien tornat a tancar a la fortalesa. La batalla havia estat duríssima però després de la desfeta Pisa difícilment podria recuperar-se; era qüestió de temps que Càller capitulés. Al lloc de Lucocisterna, on havia caigut, havia lluitat i s'havia fet home, Alfons feu erigir una capella dedicada a Sant Jordi.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: 1) el relat dels fets es basa en les cròniques de Ramon Muntaner i Pere el Cerimoniós, completat a partir de diversos estudis històrics sobre l'episodi; 2) les dades per a les forces contendents que assenyalem són les aporta Pere el Cerimoniós, xifres inferiors a les que indica Muntaner; 3) ambdues cròniques concideixen en la intervenió directa de l'infant Alfons en el combat, com també la carta que Guillem Olomar envia al rei Jaume II l'endemà de la batalla; 4) la crònica del Cerimoniós explica que l'hereu al tron hauria emprat la Vilardella, espasa "constel·lada" o "de virtut" a la que s'atribuïen propietats màgiques, fent invencible al seu portador; Guillem d'Olomar també ho explica però Muntaner no en fa esment; 5) la referència a la construcció de la capella a Lutocisterna és del cronista aragonès Jerónimo Zurita (s.XVI).

Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711)

Article precedent:

< De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705) 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El 1705, després de 3 anys de Guerra de Successió per la corona hispànica entre el rei Felip V de Borbó, net de Lluís XIV de França, i l'Arxiduc Carles, germà de l'emperador d'Àustria, la prohibició del comerç de vins i aiguardents amb Anglaterra i Holanda així com la política cada cop més autoritària i repressiva del virrei Velasco havia apropat molts catalans a la causa austriacista. Creien que si l'Arxiduc Carles pujava al tron enlloc de Felip V, seria més respectuós amb les constitucions del país i defensaria els interessos dels seus súbdits catalans. Així, quan a l'octubre, l'Arxiduc -ajudat per la flota anglesa- féu capitular la guarnició borbònica que defensava -o oprimia- Barcelona, molts l'esperaven com a un alliberador.

Mentre els soldats de la guarnició borbònica començaven a preparar els bagatges per evacuar Barcelona, s'estengueren rumors que el virrei Velasco executaria alguns presos austriacistes abans de marxar i s'enduria la resta. Enmig d'aquesta tensió, la picabaralla entre un soldat borbònic i un barceloní, que fou increpat per lluir el llaç groc que identificava els partidaris de l'Arxiduc, derivà en un greu avalot popular que va posar en perill l'evacuació de les autoritats borbòniques segons allò pactat amb l'exèrcit que encerclava Barcelona. Un cop alliberats els presos, les institucions catalanes hagueren de sortir a calmar els ànims per dissuadir la multitud d'assaltar les cases d'alguns francesos i "botiflers" notoris que habitaven a la ciutat.

Retrat de l'Arxiduc Carles davant de Barcelona. Es mostra com a un sobirà victoriós, amb el ceptre de poder a una mà i assenyalant amb l'altra la flota que l'ha dut fins a la victòria; rere seu hi té la corona que s'ha de cenyir. Oli sobre tela de Frans van Stampart, s.XVIII. Kunsthistoriches Museum, Viena

L'entrada triomfal de l'Arxiduc a Barcelona (7 de novembre de 1705)

El 22 d'octubre l’Arxiduc Carles d’Àustria féu el seu primer acte en públic a Barcelona, una missa d’acció de gràcies a Santa Maria del Mar, fora la qual la població s’amuntegava per veure qui seria llur nou rei, tingut gairebe per un "messies". En motiu de la seva esperada vinguda se li cantaren lloances i goigs, entre els quals una nadala reformulada per a l'ocasió que començava: "Cantavan los aucells quan veren los vaxells".

Dies més tard, el 7 de novembre, un cop enllestits tots els preparatius, se celebrà l'entrada triomfal de l'Arxiduc Carles a Barcelona, que fou relatada amb tot detall al dietari de la Generalitat de Catalunya. L'acte començà al baluard de Sant Antoni, on «hi havia molta música» de «timbales, trompetas y menestrils». Allà es féu la tradicional cerimònia d'entrega de les claus de la ciutat per part dels consellers del Consell de Cent. Seguidament, el seguici reial entrà pel portal i desfilà pel carrer de l'Hospital, bellament decorat amb enramades i domassos, mentre a banda i banda la gent aclamava al futur rei. En arribar a la Rambla el seguici baixà en direcció a les Drassanes, on s'havia format un «molt rich arch triunfal adornat de la tapisseria més fina». Al pla de Sant Francesc, davant del convent de Framenors, desfilaren per a l'Arxiduc Carles les confraries, que aportaren «diferents invencions» causant «singular contento, jubilo y regosijo». També ballaren «davant de sa magestat los gegants, drac y brívia y cavalls cotoners de la ciutat, y la àguila».

Reprenent la marxa, enmig de la gentada que es mirava «sa magestat ab molta alegria y contento», el seguici reial prosseguí el recorregut pel carrer Ample fins al Born, enfilà pel carrer Montcada i s'encaminà cap a la plaça de Sant Jaume, passà davant del Palau de la Generalitat i seguí fins a la plaça de la Seu per entrar a la catedral. Com que ja era fosc quan l'Arxiduc Carles sortí de la Seu, s'encengueren «las lluminàries per los carrers» i representants de les confraries, brandant atxes, l'acompanyaren fins al Palau Reial Nou, al pla de Palau, on el nou sobirà establí la seva cort a l'espera d'avançar sobre Madrid, conquerir-la i coronar-s'hi. Durant la celebració es feren salves, «disparant tres vegadas tota la artilleria de la ciutat».

El jurament de les constitucions catalanes (28 de novembre de 1705)

Tres setmanes després de l’entrada triomfal a Barcelona, l’Arxiduc Carles d’Àustria es disposà a jurar les constitucions i lleis catalanes davant dels representants dels Braços. La solemne cerimònia es dugué a terme a la “sala gran” de l’antic Palau Reial Major, o sigui, l’actual Saló del Tinell, que calgué guarnir per a l’ocasió ja que feia segles que funcionava com a dependències de la Reial Audiència de Catalunya.

De nou, el dietari de la Generalitat ens ofereix un relat viu i detallat d'aquella jornada en què es feia realitat el somni dels austriacistes: «lo secretari de sa magestat, don Ramon de Vilana Perlas, estant de peus a un costat del dit tablado gran, donant la mà dreta a sa magestat, ab alta veu digué en effecte la mercè que sa magestat los entenia fer en jurar las generals constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, usos, pràcticas, costums, llibertats, immunitats y tot lo demés que los sereníssims senyors reys de Aragó, comptes de Barcelona, progenitors seus, de gloriosa memòria han acostumat jurar. Y que també ells, com a tant fels vassalls, li prestasen lo jurament y homenatges acostumats prestar per vassalls. [...] Y encontinent se alsà sa magestat y tots los demés, y lo dit secretari de sa magestat llegí allí lo jurament que sa magestat prestava ab alta veu. Y llegit aquell, sa magestat posà la mà sobra la Vera Creu y jurà».

Al·legoria de Barcelona (claus) i Catalunya (mapa) sotmetent-se a l'Arxiduc Carles. Forma part d'una sèrie de 16 gravats sobre la Guerra de Successió hispànica publicats a Londres entre 1705-1706

La celebració de les Corts catalanes (5 desembre 1705 – 31 març 1706)

Al desembre de 1705, l’Arxiduc Carles, ara ja reconegut pels catalans com a Carles III, celebrà corts catalanes a Barcelona. Les prometedores sessions es desenvoluparen a la Casa de la Diputació, o sigui, el Palau de la Generalitat, on es reuniren els diputats i una nodrida representació dels Tres Braços: militar, eclesiàstic i reial. D’aquestes corts Carles III n'esperava el suport financer per sufragar la campanya militar que l’havia de dur fins a Madrid per ser entronitzat rei de la monarquia hispànica. A canvi s’aprovaren mesures prou favorables pels catalans, com l’ampliació a 4 vaixells per comerciar anualment amb Amèrica des de Barcelona, la regulació dels allotjaments de tropes per a què no fossin onerosos per a la pagesia o la reintegració dels comtats del Rosselló i Cerdanya. Els punts més conflictius foren l’aixecament del vet reial sobre les insaculacions a la Generalitat i el Consell de Cent, que el rei només concedí de manera revocable, o l’exclusió perpètua dels drets successoris de la Casa de Borbó per governar Catalunya.

Quatre mesos després de l'obertura de les Corts, les sessions es tancaren precipitadament arran del primer setge borbònic sobre Barcelona (1706). Un cop foragitat l’enemic, que no pogué mantenir Barcelona encerclada, s’imprimí una nova compilació de les constitucions catalanes afegint-hi les noves lleis aprovades a les Corts. Davant la retirada borbònica, Carles III aprofità per contraatacar amb una cavalcada sobre Madrid, on fou rebut amb fredor, i es coronà rei. Poc després, hostilitzada la rereguarda del seu exèrcit i amb avenços dels borbònics, marxà a València, des d'on tornà a Barcelona al març de 1707.

Compil·lació de les constitucions catalanes aprovades a les corts de 1706;

a la dreta, el Saló del Tinell, en una fotografia del blog Les Pedres de Barcelona

Noces, celebracions i “turisme” (1708)

Després de la derrota d’Almansa (1707), que provocà l’arribada a Barcelona de molts refugiats valencians fugint de la repressió borbònica, hom podia començar a adonar-se que la guerra no anava bé. Tot i així, l’encís que causava la sumptuosa cort de Carles III entre els barcelonins -poc acostumats a la pompa reial- atenuà la preocupació pel front. Per entendre l’ambient que es respiraria a la Barcelona del moment recorrem al testimoni del viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli Careri, que arriba a la ciutat al juliol de 1708.

Gemelli presencià l’entrada a Barcelona de la princesa Elisabet de Brunswick, que hi havia vingut per casar-se amb Carles III, i el matrimoni dels reis, que es va oficiar a Santa Maria del Mar l’1 d’agost de 1708: «els nuvis reials s’atansaren a l’altar major, on es celebrà la cerimònia de benedicció dels esposos, després de la qual s’entonà el Te Deum, que fou cantat amb música exquisida. Mentre, festejaven aquesta solemnitat tots els canons de la muralla i la milícia amb els mosquetons. [...] Un cop acabada la cerimònia a l’església de Santa Maria, Ses Majestats pujaren al palau per l’escala secreta, i un cop arribades, començà la il·luminació de places, carrers i cases i per l’entreteniment fins a l’hora del sopar fou encès un sumptuosíssim castell de focs a la plaça». Aquesta “escala secreta” de la que parla Gemelli podria ser el passadís elevat que el devot rei hauria ordenat construir per comunicar el Palau Reial Nou amb Santa Maria del Mar i poder-hi anar a oir missa sense necessitat de baixar al carrer i ser destorbat per la gent.

A més de les celebracions en motiu de les noces reials, la presència de la cort a Barcelona s’amenitzava amb balls, banquets i concerts. De fet, gràcies a Gemelli, coneixem la primera òpera documentada que s’hauria representat a Barcelona, concretament a la Llotja: «al Teatre Reial, s’hi representà una opereta de música dita la “Zenobia in Palmira”, que venia de Milà, on havia estat representada feia molts anys, essent universalment lloada amb l’assistència de Ses Majestats assegudes en dues cadires i de la noblesa en bancs». Pel que fa als balls, explica que «a la sala Sant Jordi de la Casa de la Diputació [...] feu erigir una tribuna envoltada de graderies on els músics de la Capella Reial de Sa Majestat cantaren una serenata a sis veus. I un cop acabada, s’inicià un ball a la mateixa sala, il·luminada per prop de 240 espelmes. El ball començà a la francesa i acabà a la catalana, per donar gust a les dames d’aquesta nació».

Carles III encara trobà temps per anar a veure «unes pedres de marbre en forma de columnes d’uns 60 pams d’alçada amb el seu capitell, que dos homes a penes poden abraçar. La plebs les anomena “columnes d’Hèrcules”, però els més assenyats les consideren sepulcre de Berenguer de Barcelona, aquí soterrat». Es tractaria de les columnes el temple d’August, que encara se’ns conserva –mig amagat– al carrer Paradís.

Retrat d'Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel

Oli sobre tela de David Richter el Vell, c.1716-1720. Museum of Fine Arts, Budapest (Hongria)

El recés dels reis a Horta (1709)

La primavera de 1709, per fugir dels tràfecs de la ciutat, els reis s’absentaren del Palau Reial Nou per descansar uns dies al camp prop de Barcelona. L’historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya ens ho explica als seus Anales de Cataluña: «El Rey y la Reyna, en este tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una legua de Barcelona, [...] no omitiendo lo que conducía al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios». A Horta, els reis foren allotjats a la casa que hi tenia Ignasi Fontaner, un mercader enriquit gràcies al negoci de l’aiguardent. D’aquella torre Fontaner d’Horta, estatge de reis, no se’ns ha conservat cap vestigi, si bé hom creu que la torre Mas Enrich o del Moro, que es manté en peu però greument degradada, pertanyeria a la finca de la torre Fontaner.

Barcelona, abandonada davant Felip V (1711-1713)

Les victòries austriacistes de 1710 i la segona cavalcada cap a Madrid feren créixer l’esperança en què la guerra tindria aviat un feliç desenllaç. Res més lluny de la realitat, després dels contracops borbònics, pels quals Carles III hagué de tornar-se'n de nou a Barcelona, la situació era cada cop més difícil. En aquest context, la mort de l’emperador Josep I d’Àustria sense un hereu féu que Carles, el seu germà, fos l’escollit per succeïr-lo. Així, l’etern pretendent a rei de la monarquia hispànica acabà embarcant destí a Frankfurt per ser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic al setembre de 1711.

Per demostrar que mantenia el compromís amb els seus súbdits, Carles deixà la reina Elisabet a Barcelona com a lloctinent general. Francesc de Castellví, cronista austriacista de la guerra, explica a les seves Narraciones históricas l’ambient que es viuria a Barcelona durant el comiat del rei: «hubo una conmoción del pueblo, malcontentos de que se embarcara, y el pueblo se amotino excitado». Poc després, el 1712, Anglaterra, que havia instigat l’entrada de Catalunya a l’Aliança de l’Haia en suport de l’Arxiduc Carles, se’n retirà i començà a negociar la pau amb els Borbons. L’any 1713, el ja emperador Carles VI, que tractava d’assolir un armistici, feu embarcar Elisabet cap a Viena i ordenà l’evacuació dels exèrcits imperials que tenia a Catalunya pel juliol. Barcelona s’havia quedat sola davant Felip V, àvid de venjança...

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718) 

Dènia - Mallorca - Sardenya: la taifa marítima de Mujàhid (1010-1016)

L'any 1002, el 392 del còmput islàmic, expirà el terrible Almansor, hajib del califa Hisham II de Qurtuba. Sota el govern d'Almansor -"el Victoriós"- els exèrcits cordovesos havien emprès nombroses expedicions punitives contra els veïns cristians del nord, que l'acabaren tement com si fos el Dimoni. En una d'aquestes, fins i tot, havia pres Barcelona, superant els seus poderosos murs i saquejant-la per tornar-se'n a Qurtuba carregat de botí, captius i glòria. Victòries com aquesta li valgueren gran fama i una autoritat indiscutible.

Durant els anys que seguiren a la mort d'Almansor, les intrigues i tensions que la seva perícia militar havia anat contenint van acabar esclatant en la "fitna" (1009), una guerra per la successió al califat que acabaria fragmentant l'Al-Andalus en nombrosos regnes de taifes. Enmig d'aquestes convulsions, el mateix comte de Barcelona, Ramon Borrell, aprofità per dirigir-se a Qurtuba i saquejar-la (1110), venjant l'atac patit per la ciutat comtal quan ell era nen, i se'n tornà al nord carregat de botí. A la costa mediterrània, lluny del caos que sacsejava el cor de l'Al-Andalus, Mujàhid al-Amiri aconseguí fer-se amb Daniyya (Dènia), poderosa alcassaba bastida sobre un promontori davant del mar i que custodiava el principal port de la flota califal.

D'origen cristià, Mujàhid havia estat capturat com a esclau de petit i venut a Almansor, que l'havia educat, l'havia protegit i li havia confiat alts càrrecs de l'administració califal per la seva intel·ligència. En prendre Daniyya, es proclamà emir amb el títol de "beneït per Al·là" i, per legitimar-se al poder, col·locà un califa titella, l'omeia Abd-Allah al-Muaytí, mantenint-se ell com a regent. Un cop afermat el seu poder a la rocaforta de Daniyya, d'esquenes a Qurtuba, Mujàhid albirava l'horitzó i planejava noves empreses enllà del mar que batia els fonaments de la seva fortalesa. Per dur-les a terme calia abans formar un estol, de manera que les drassanes es posaren a treballar per revisar les naus de l'antiga flota califal i calafatejar-ne de noves.

Un estol d'embarcacions andalusines / il·lustració Peter Dennis

Finalment, l'any 1014, l'estol de Mujàhid salpà de Daniyya i els vents propulsaren les naus rumb a les Illes Orientals de l'Al-Andalus. D'aquest arxipèlag, l'illa més gran era Mayurqa, després la seguia Minurqa, i, rere les dues primeres venien, per ordre de grandària, Yabissa i Faramantira. Feia poc més d'un segle que aquestes illes havien caigut en poder dels musulmans, que les arrabassaren als cristians d'Orient, els rum, i les integraren als amplis dominis de l'Al-Andalus sota l'autoritat d'un valí que residia a Madina Mayurqa.

L'expedició de Mujàhid fou un èxit i les Illes Orientals acabaren a les seves mans, passant a formar part de la taifa de Daniyya. Però les ambicions de l'emir no acabaven i, des de Mayurqa, mirava de nou cap a Orient -on s'estenien illes encara més grans que les que havia conquerit- i somiava futures campanyes enllà del mar.

L'estiu de l'any 1015, comptant-ne 406 d'ençà de l'Hègira de Mahoma, Mujàhid emprengué una nova expedició naval. Un centenar de naus, carregant milers d'homes i cavalls en llurs ventres, solcaren el mar cap a l'est fins arribar a les envistes d'una nova illa. Sardenya, molt més gran que Mayurqa, havia estat -un segle enrere- l'extrem occidental de l'Imperi Romà d'Orient, si bé els "arconts" feia temps que governaven l'illa segons llurs propis interessos i designis, al marge dels llunyans emperadors de Constantinoble.

Mujàhid hi desembarcà, s'enfrontà als qui li sortiren a l'encontre, matant al propi arcont -segons diuen els relats-, i ocupà les amples costes i les fèrtils planures, on disposà guarnicions per mantenir la conquesta. Restaria encara per sotmetre el muntanyós cor de l'illa, terra aspra que només coneixien bé llurs indòmits habitants, i el nord, lluny de Carales. Tot i així, les preocupants notícies que arribaren de Daniyya, on el califa Abd-Allah al-Muaytí havia aprofitat l'absència de Mujàhid per intentar fer-se amb el poder absolut, forçaren a l'emir a tornar apressadament a la seva rocaforta, on recuperà el control de la situació, deposà al "rebel" i pujà al tron un nou califa titella, Abd-Allah ibn Ubaid-Allah. Havent superat aquests greus contratemps, Mujàhid començà a preparar reforços per a una segona expedició a Sardenya.

La cort califal de Qurtuba / Dionís Baixeras i Verdaguer, 1885

La notícia de la ocupació musulmana de Sardenya arribà a Roma; el papa Benet VIII, amoïnat per la situació, adreçà missatges a Pisa i Gènova per a què emprenguessin una operació que alliberés l'illa del jou islàmic. De tradició marinera, les dues ciutats-estat italianes ja havien combatut contra els musulmans al mar i veien com la caiguda de Sardenya en mans de Mujàhid amenaçava llur projecció comercial al Mediterrani, així que aparcaren llur rivalitat i prepararen una gran expedició conjunta per recuperar l'illa.

A la primavera de l'any 1016, Mujàhid tornà a Sardenya amb reforços d'homes, naus i cavalls criats a les fresques pastures balears, i planejà les actuacions necessàries per consolidar les seves posicions a l'illa. Al poc temps, la flota pisano-genovesa, que havia solcat el mar Tirrè en bon ordre, ja divisava Sardenya i embestia amb força l'estol islàmic, que fou destrossat enmig d'un furor d'onades, vents i gemecs. Mujàhid amb prou feines pogué escapar del maremàgnum amb les poques naus que li restaren, i fugí plorant desconsolat.

L'emir tornà a la rocaforta de Daniyya amb l'amarg gust de la derrota als llavis. Durant els anys posteriors, promogué les arts i les lletres a la seva cort, on acudiren poetes i erudits corànics, i emprengué expedicions piràtiques que esglaiaren als cristians, però el seu somni -conquerir la gran Sardenya- es perdé horitzó enllà. Pel que fa als pisans i els genovesos, un cop descobriren els encants de l'illa, ja no la volgueren abandonar.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

< La Sardenya tardo-antiga (ss.V-X): vàndals, bizantins i musulmans