· · · · · · · · · ·
El matí del 25 d’agost de 1353, l’armada reial, que havia salpat dies enrere de Maó amb 45 galeres a les ordres de l’almirall Bernat II de Cabrera, arribà finalment a les envistes de l’Alguer. Disposant-se al llarg de les platges que s’estenien a nord de la ciutat, des d’on podia albirar-se l’inconfusible perfil del Cap de la Caça, que semblava un gegant adormit, milers d’homes desembarcaren de les naus i s’anaren atendant en aquell lloc. Cavallers i genets cavalcaren directament cap a l’Alguer, per començar a encerclar la ciutat i impedir que rebés ajudes.
Francesc de Bellcastell, home de confiança del rei Pere III el Cerimoniós i hàbil diplomàtic, i Guillem Morey, que s’havia guanyat el favor reial amb l’expedició al Bòsfor i que tenia bon tracte amb Marià IV d’Arborea, cavalcaren per anar a trobar al judike i explicar-li els pretesos plans de l’armada que dirigia Bernat II de Cabrera. Calia mantenir les formes malgrat la deriva del sobirà d’Arborea, a qui convenia mantenir d’aliat per a l’èxit de la campanya al nord de l’illa.
L’endemà l’host marxà cap a l’Alguer, on l’almirall disposà el perímetre de setge a un tir de ballesta de les muralles. En trobar-se en una petita península, per la banda de terra calia només tancar l’istme. Així, els homes començaren a muntar el campament, excavant els fossats, enclavant la palissada que el protegiria i aixecant les tendes. Mentrestant, per la banda de mar, les galeres encerclaren el port enemic per evitar que els assetjats rebessin provisions.
Aquell vespre, Bernat II de Cabrera rebé missatges urgents dels vigies que havia disseminat per la regió. Segons deien, un gran estol genovès, d’una seixantena de galeres, havia arribat a l’alçada de l’illa de l’Almaire, dita també de l’Asinara, a sols 15 milles a nord de l’Alguer.
El matí del dia 27, el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, vingut des de Sàsser amb una host, es presentà davant Bernat II de Cabrera al setge de l’Alguer. Comptant que l’arribada dels genovesos era imminent, els comandants acordaren que els cavallers i genets que havien desembarcat, junt amb els que havia aportat el governador, mantinguessin el setge de l’Alguer, i que tots els ballesters i soldats a peu embarquessin a les galeres per combatre l’estol enemic.
Aquell mateix matí arribaren les galeres venecianes aliades, que des de Càller havien navegat cap a l’Alguer per unir-se a l’armada reial, de la que n’havia rebut missatges. Al capdavant de l’estol venecià s’hi trobava l’experimentat almirall Niccolò Pisani, qui ja havia combatut al costat dels catalans i contra els genovesos a la terrible batalla del Bòsfor, ara feia dos anys.
Al migdia, aparegué finalment a l’horitzó l’armada genovesa, que estava formada per 60 galeres, entre grosses i sotils, i 5 llenys. La dirigia l’almirall Antonio Grimaldi, qui ja s’havia enfrontat als catalans dècades enrere, quan foragità un estol que atacava Mònaco i Menton. Els genovesos s’anaren disposant per tot al voltant de l’ampla badia on havia fondejat l’armada reial.
Vista des del nord de la badia del Port del Comte, el lloc de la batalla naval
Bernat II de Cabrera invocà el nom de Jesucrist, de la Verge Maria i de Sant Jordi, patró dels exèrcits de la corona catalano-aragonesa, i feu tocar la trompeta, manant als seus homes que es preparessin per a la batalla. Al centre de l’armada s’hi col·locaren les dues galeres capitanes, la catalana, amb la Senyera Reial, a la banda dreta, i la veneciana, amb el Lleó de Sant Marc, a la banda esquerra; al llarg de la línia se situaren alternadament les naus catalanes i venecianes.
Amb el vent a favor i sense adonar-se que s’enfrontava a dues flotes aliades, Grimaldi ordenà escometre l’estol catalano-venecià, iniciant-se una dura batalla en què succeïen letals pluges de sagetes, xocs i cruents assalts. Després de dues hores de lluita, canviaren els vents i tres galeres de l’armada aliada que fins llavors no havien aconseguit acostar-se a la batalla, pogueren inflar veles i envestiren als genovesos, enfonsant-los 5 galeres amb tota llur xurma i forniment.
La batalla durà fins al vespre, quan l’almirall Grimaldi, havent perdut 33 galeres capturades pels catalano-venecians, es veié vençut i tocà a retirada. Precipitadament, aprofitant la foscor, 17 galeres genoveses, desbaratades i mal menades, aconseguiren allunyar-se mar enllà.
L’endemà l’host descendí a terra, on foren atesos els ferits, i la resta d’homes s’integraren al cordó de setge al voltant de l’Alguer, que per banda de mar fou novament tancat per l’estol disposat en mitja lluna. Segons deien, els genovesos havien perdut uns 2000 homes, entre morts en combat i ofegats a la mar, i 3200 havien estat fets presoners. Per la banda catalana, moriren uns 5 homes d’alt llinatge i 350 soldats, i uns 2000 quedaren nafrats en la lluita, entre els quals el propi almirall Bernat II de Cabrera, lleument ferit a la cara per una sageta.
La desfeta dels genovesos havia deixat l’Alguer, des d’on hom la pogué presenciar amb angoixa i dolor, en una situació difícil. De fet, un dels oficials genovesos que havien estat presos, s’adreçà a l’almirall que el tenia retingut i li digué: -Misser, not cal aparellar batalla, pus que ets senyor de la mar, sic seras de la terra. Tenia raó. El 30 d’agost, els Doria, que comandaven la defensa de l’Alguer, tocaren a parlament i iniciaren les negociacions. L’endemà se signà la capitulació amb Bernat II de Cabrera, que permeté que els Doria, amb mullers i fills i conservant llurs bens, salpessin direcció a Pisa, Còrsega o la Provença; a més, confirmà les franqueses i usos de l’Alguer.
Aquell mateix dia, l’almirall entrà triomfalment a la ciutat, on rebé els homenatges deguts. Per escenificar el nou ordre i dissipar tota dissidència, Bernat II de Cabrera feu portar a la plaça de l’Alguer al genovès Fabiano Rosso Doria, que s’havia destacat en la batalla naval, on fou capturat, i, després de condemnar-lo com a “enemic del rei”, el feu decapitar allà mateix, enmig de la consternació dels habitants de l’Alguer que presenciaren l’execució. Seguidament, l’almirall trameté al Cerimoniós les banderes preses als genovesos i lletres en què li relatava els fets.
· · · · · · · · · ·
Notes: El relat es basa en la Crònica de Pere el Cerimoniós (llibre V, cap.2) i els articles Orsi, M. (2015) “Palabras de paz, planes de guerra. La diplomàcia del juez de Arborea y la revuelta contra Pedro el Cerimonioso (1353)” eHumanista/IVITRA 7 i Orsi, M. (2008) “Estrategia, operaciones y logística en un conflicto mediterráneo. La revuelta del juez de Arborea y la ‘armada de viatge’ de Pedro el Cerimonioso a Cerdeña (1353-1354) Anuario de Estudios Medievales. Sobre la figura de Bernat de Cabrera, vegeu Mtez. Giralt, A. (2019) “El barón feudal como consejero del rey. Bernat II de Cabrera, gran ‘privado’ de Pedro el Ceremonioso (1328-1364)” a Lafuente, M; Villanueva, C. (coords.) Los agentes del Estado: poderes públicos y dominación social en Aragón (ss.XIV-XV); pp.279-319
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada