diumenge, 9 de juny de 2019

La rendició de Càller (1326) i el primer repoblament català a Sardenya

«E d'aquí avant, amb l'ajuda de Déu, los catalans poden fer compte que seran senyors de la mar»
- Crònica de Ramon Muntaner (cap. 290)

A principis de 1325, dos anys després de la batalla de Lucocisterna, en la que els pisans -vençuts- hagueren de tancar-se a Càller abandonant els dominis que tenien al sud i nord-est de Sardenya, Pisa reprèn les hostilitats contra la corona d'Aragó aprofitant la revolta dels Doria, els Malaspina i el comú de Sàsser al nord de l'illa. Com explica Ramon Muntaner, de qui en seguirem a partir d'aquí la Crònica, els pisans «faeren metre molta vianda al castell de Càller, e hi faeren grans obres, així d'enfortir los murs con d'altres defeniments, e hi faeren venir molts soldaders de cavall e de peu [...] e com tot açò hagueren fet, pensaren de trencar totes les covinences que havien ab lo senyor infant [Alfons], e totes les paus.» Des de llavors, «jamés no podien trobar català apartat, que tantost no el degollassen; així que en poc de temps [...] n'hagren morts e gitats en un pou ben setanta.» Així doncs, els pisans havien traït l'acord pactat amb el rei d'Aragó; tot plegat suposava un casus belli que justificava prendre Càller definitivament.

Barris històrics de Càller a la Civitates Orbis Terrarum
Càller en un gravat per a la Civitates Orbis Terrarum (1572). S'hi aprecia la compartimentació dels barris històrics, amb Castell al mig, sota la ciutadella, Estampatx (Stampace) a l'esquerra, Llàpola (avui Marina) tocant al port i Vilanova, a la dreta, extramurs, davant del turó on hi ha el santuari de Nostra Senyora de Bonaire / wikipedia
Les forces catalano-aragoneses, que comencen a encerclar la ciutat des del campament fortificat de Bonaire, desbaraten la flota que la venia a socórrer i rebutgen una sortida dels pisans, que -derrotats- hagueren de tornar-se'n dins. En aquestes circumstàncies, Jaume el Just s'apressa a enviar reforços i, un cop arribats a Sardenya, els comandaments catalano-aragonesos manen atacar els barris d'Estampatx i Llàpola, on trobaren una aferrissada resistència per part dels calleresos. Un cop expulsats els defensors, que es retiraren cap al castell, on quedaren assetjats, els carrers de la ciutat baixa ja es trobaven en mans dels soldats catalano-aragonesos, que «van enderrocar tots los murs e les cases, e ho meteren tot a pla» enduent-se la pedra i la fusta a Bonaire, l'enclau "paràsit" fundat per nodrir-se de Càller fins absorbir-lo.

Mentre el cercle s'estrenyia sobre els defensors del castell, arribaven «moltes naus e llenys de Catalunya, qui tots anaven plens de bones gents d'armes». Així, finalment, els pisans «sabent lo gran poder que el senyor rei d'Aragó [Jaume el Just] hi havia tramès, tengren llur fet per perdut [...] e molt humilment suplicaren al senyor rei e al dit senyor infant que els plagués que los perdonàs ço que fet havien contra ells, e que li retrien lo castell de Càller». Segellant la rendició, els pisans que defensaven la ciutadella pogueren sortir amb vida mentre que els seus assaltants s'estalviaren una letal pluja de sagetes que hagués convertit la presa de Càller en un infern. D'aquesta manera, finalment, la primera ciutat de Sardenya passa a mans de la corona catalano-aragonesa. Als pisans, tot i la cruesa dels fets, se'ls manté les rendes feudals de Gippi, la Trexenta i Sulcis, territori infeudat als Della Gherardesca, la nissaga que governava la República de Pisa.

El relat que fa Muntaner de l'entrada a Càller -aquell 9 de juny de 1326- és d'una èpica cinematogràfica: 
«[...] entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. [...] per la porta de Sant Brancaç [Sant Pancràs], e els dits pisans eixiren per la Porta de Mar [...] E con los dits oficials, el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial [...], e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, com les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen a la casa d'Aragon; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E aixi, [...] establiren bé lo dit castell, de molta bona gent de paraula, ço és de paratge, e de peu, en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents veritat i justícia, en tal manera que la casa d'Aragon e tota Catalunya n'haurà honor e glòria.»

Vista de Càller des del castell
Vista de la ciutat de Càller des del castell / AMS
El cronista segueix «[...] mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se, e anaren-se'n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e altres llocs que tenien en Sardenya». Després de la conquesta, expulsats els pisans del castell, cal repoblar la ciutat, com mana l'infant Alfons a l'almirall Bernat de Boixadors en un memorial l'agost de 1326: «tots heretats en Sardenya que estan en Bonayre se muden en castell de Càller, e tenguen casa aqui per mils guardar lo dit Castell». Però no seria tan senzill, ja fos perquè alguns calleresos es quedaren a la ciutat baixa en virtut del pacte de rendició com per les dificultats a l'hora d'atreure pobladors a la llunyana Sardenya. A més, els catalans establerts a Bonaire tres anys enrere ja s'hi havien acomodat i calgué negociar amb ells unes condicions -aprovades al gener de 1327- per a què acceptessin el trasllat. 

Finalment, a l'estiu d'aquell any, es concedí a Càller el codi municipal de Barcelona -que ja tenia la minvant Bonaire- gràcies al qual gaudiria dels mateixos privilegis que tenia el cap i casal de Catalunya. Això acabà d'impulsar-ne el repoblament, fent que, en pocs anys, la ciutat arribés a uns 6.000 habitants, la majoria catalans. Càller, doncs, esdevingué la capital del regne i experimentà el sistema de repoblament i implantació del dret català que s'aplicarà en altres llocs de l'illa, com Sàsser (1328) o l'Alguer (1354).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina 
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada