Els fets d'Aidu de Turdu (Sardenya) i la desgràcia dels Cervelló (1347)

L’any 1346 feia una dècada que els genovesos havien segellat formalment la pau amb els reis d’Aragó però la rivalitat que els havia enfrontat a la mar encara es mantenia encesa. Així, el duc de Gènova, Giovanni de Murta, preocupat per l’expansió pel Mediterrani de la corona catalano-aragonesa, que controlava els ports de Sicília, Sardenya i Mallorques, comprometent els interessos de la “Superba República”, es proposà posar-hi fre com fos.

En aquell temps, al nord de Sardenya, en terres del Llogudor, hi tenien dominis els Doria, família genovesa que hi havia arrelat feia generacions i que tenia les rocafortes costaneres de Castell Genovès i de s’Alighera, que els catalans anomenaven “l’Alguer”. Quan l’infant Alfons el Benigne havia desembarcat a l’illa dues dècades enrere, els Doria s’hi sotmeteren, però poc més tard es revoltaren i foren castigats; tot i així, aconseguiren mantenir llurs dominis sards.

Aquella tardor de 1346 els Doria, instigats per Gènova, rebutjaren acatar el jurament de fidelitat que devien a Guillem IV de Cervelló, el governador general de Sardenya, representant del rei Pere el Cerimoniós a l’illa. En resposta, al gener de 1347 el governador, després d’un procés que acabà amb sentència condemnatòria contra els Doria per no complir amb llurs deures feudals, pretengué confiscar-los el castell de Montlleó, fet que agreujà la situació.

Davant la oberta rebel·lia dels Doria, Pere el Cerimoniós envià a Gènova al seu ambaixador, Francesc de Bellcastell, per a què reclamés a la república lígur que es mantingués neutral en una discòrdia que pertocava resoldre al rei i els seus vassalls. En previsió d’una negativa genovesa, Bellcastell tenia ordres de continuar la seva missió diplomàtica fins a Milà, on s’hauria de reunir amb els Visconti, senyors de la ciutat, per impulsar la creació d’una aliança anti-genovesa que es podria fer extensiva a les ciutats de Venècia, Florença o Verona.

Tornant a Sardenya, a la primavera morí sense hereu el judike Pere III d’Arborea, que havia mantingut l’aliança amb els catalans segellada pel seu pare. A Oristany es reuní llavors la corona de logu, és a dir, el parlament dels prohoms d’Arborea, i proclamà al seu germà, Marià, com a successor. Marià, que era un nen quan l’infant Alfons desembarcà a Sardenya, moment en què fou enviat a Catalunya per educar-se, hauria de continuar la política filo-catalana.

Mentrestant al conflicte entre els Doria i el governador, no feia més que escalar. Mentre els Doria aplegaven homes a Gènova, Guillem IV de Cervelló, preparant-se pel pitjor escenari, prohibí que Sàsser exportés gra, farina, bescuits i altres queviures i feu mobilitzar les milícies.

Entre els mesos de maig i juny la situació encara es complicà més per l’esclat a Terraferma de la revolta de les Unions contra el rei Pere el Cerimoniós i les incursions de Jaume III de Mallorca al Rosselló, cosa que limità les forces que el sobirà podia destinar a Sardenya. Per la seva banda, Guillem IV de Cervelló envià a Berenguer de Rajadell a reunir-se amb el flamant judike Marià per demanar-li reforços i coordinar les actuacions davant l’amenaça genovesa.

Tot i la gravetat de la situació, al juliol salparen de Barcelona 4 naus i 3 llenys per reforçar Sàsser amb soldats, ballesters i 72 cavallers. Liderava l’expedició Hug II de Cervelló, nebot del governador de l’illa. L’acompanyava Gombau de Ribelles, que havia ocupat diversos càrrecs a Sardenya i ja havia combatut als genovesos. Amb ells embarcaren homes de llinatge, com Berenguer d’Erill, Ramon de Timor, Bernat de Vilardida, Jaume Carròs i Francesc de Vilarasa.

Tarja (dreta) i pavès (esquerra) dels Cervelló, amb el cervató negre sobre fons groc, procedents de la cartoixa de Valldecrist (Castelló), finals s.XIV. Museu de Belles Arts de Castelló. Foto: wikimedia

Els reforços arribaren en bon temps i s’afegiren a la defensa de Sàsser, on es trobava el governador general, Guillem IV de Cervelló, que s’afanyava per tenir ben preparada la ciutat. Sabent que els genovesos també aplegaven homes per enviar-los a Sardenya, Guillem envià al fill Guerau a Càller, la capital del regne, per a què en tornés amb 300 ballesters de la guarnició.

A l’agost, Guerau tornava de Càller amb els reforços i feu parada a la vila de Macomer, en terres del Jutjat d’Arborea. El judike Marià IV li envià missatges aconsellant-lo que passés amb gran cautela ja que els genovesos controlaven els camins i passos que es dirigien al nord, cap a les terres del Llogudor i la ciutat de Sàsser.

Guerau feu avisar de la situació al governador, el seu pare, que sense comunicar-ho al judike sortí precipitadament de Sàsser amb les millors companyies de cavallers i homes a peu de què disposava i s’arribà fins a la vila judical de Bonorva, on s’ajuntaren amb els 300 ballesters vinguts de Càller comandats pel fill.

Marià IV, veient que la intenció del governador era tornar a Sàsser amb tota l’host reunida, li aconsellà de nou prudència i envià missatges als Doria, exhortant-los a no oposar-se al pas de l’exèrcit per no ofendre al rei i evitar una guerra que seria desastrosa per a Sardenya. Els Doria respongueren que no impedirien el pas de l’host si aquesta respectava llurs terres i vassalls, i que per assegurar-se’n concentrarien tropes per vigilar el pas dels catalans.

Abans que emprengués la marxa, Marià IV envià 300 homes a cavall a Guillem de Cervelló i li demanà que esperés a sortir per poder-li enviar més soldats de reforç. Arribaren llavors nous missatges dels Doria al governador, en què li proposaven una treva durant tot l’agost, després de la qual es replegarien i el deixarien creuar lliurement fins a Sàsser.

Guillem IV de Cervelló rebutjà aquesta proposta pensant que era un ardit dels genovesos per guanyar temps i rebre reforços des de Gènova, de manera que s’encaminà cap a Sàsser amb l’host i els 300 homes a cavall que li havia transmès Marià IV, sense esperar als reforços que el judike li havia promès.

Vista actual des del nurag Oes, al tram entre Bonorva i Torralba

De Bonorva a Sàsser, seguint la Via Turresa, hi havia una llarga jornada de marxa; així que l’host sortí amb les primeres llums i esperava arribar a la ciutat en hora foscant. A l’avantguarda, obrint pas, hi anava una companyia d’uns 400 soldats sards i italians, mercenaris. Rere seu venien els cavallers, amb el governador, seguits de les companyies a peu. A la rereguarda, tancant l’host, els 300 homes a cavall enviats pel judike. A mesura que l’exèrcit s’anà endinsant en els daurats camps del Llogudor el sol abrusador d’agost pujava.

Al llarg de la marxa, a banda i banda, es dreçaven torres fetes amb grosses pedres rogenques, algunes d’imponents, d’altres més petites, en alguns casos enrunades; els sards en deien “nurakes” i explicaven que les havien construït els reis de l’Antigor, que eren més alts i forts, i que sota seu s’hi havia trobat tresors. El paisatge s’anava ondulant, amb turons, altiplans i congostos, entre els que s’estenien boscúries d’alzinars i rocams. Durant la marxa la columna s’havia allargassat, perdent cohesió i desordenant-se.

Enmig d’una gran calorada, l’host arribà al lloc que els sards anomenaven “Aidu de Turdu”, on el camí quedava flanquejat per diversos turons. En aquest punt, encimbellats, aparegueren els genovesos, que esperaven, observant el pas de l’host pel camí. Havien concentrat milers de ballesters i soldats amb grans pavesos i llances. Enmig d’un gran neguit, entre xiulets i crits, els 400 homes de l’avantguarda de l’host pogueren travessar sense oposició, continuant la marxa cap al nord.

Quan el centre de la columna creuava, amb els cavallers i homes d’armes catalans, esclataren les tensions. Guerau de Cervelló carregà amb els seus cavallers contra els genovesos i Ramon Alemany, el seu germà, acudí ràpidament a ajudar-lo amb una companyia. Una pluja de sagetes, dards i llançades colpí als cavallers i les muntures, espaordides, començaren a xocar entre elles i a caure, rebolcant-se penosament per terra.

El castell de Goceà, a l'actual població de Burgos (Sardenya). Foto: wikimedia Gianni Careddu

Dels turons descendiren centenars de genovesos que havien restat ocults i s’abraonaren sobre l’host mentre els cavallers, amb dificultats per maniobrar en un espai angost i enmig del caos, no pogueren recompondre’s de l’atac. Els italians picaven vilment sota els cavalls, tombant-los, i als cavallers caiguts els degollaven a terra. Els genets d’Arborea cavalcaren per ajudar als aliats però els homes del cos a l’avantguarda, atemorits per l’atac que havia desmanegat l’host a llurs esquenes, fugiren.

Guillem IV de Cervelló, visiblement torbat, intentà reunir als homes sota el seu estendard, on el cervató negre voleiava nerviós, i els ordenà replegar-se. Els soldats, defensant-se com podien dels cops i les andanades dels genovesos, anaren reculant, allunyant-se d’aquell infern sostinguts pels genets d’Arborea, i pujaren a un turó on pogueren reordenar-se. De lluny, el pas d’Aidu de Turdu es trobava cobert de morts i ferits mentre els genovesos s’anaven arrenglerant i cridaven celebrant la victòria.

Guillem IV de Cervelló, amarat de suor, esbufegava per l’esforç de la fugida i començà a ofegar-se, lamentant-se pels seus fills. Gombau de Ribelles assumí llavors el lideratge i conduí als homes cap al sud, fins a l’ombra d’un bosc, ja en terres del jutjat d’Arborea. El governador, colpit per la calor, la fatiga i el dolor de la derrota, s’esfondrà i la vida se li escapà per la boca mentre implorava aigua; l’heroi de Lutocisterna morí en braços dels seus homes.

El judike Marià IV d’Arborea, en rebre notícies de la terrible derrota i de la mort del governador, feu portar-lo al castell de Goceà, on fou enterrat. Els cossos dels fills, Guerau i Ramon Alemany, i del nebot, Hug II de Cervelló, així com dels altres cavallers caiguts en batalla, quedaren en camp enemic i no pogueren ser recobrats.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: el relat dels fets es basa en la crònica de Jerónimo Zurita (llibre VIII, capítol XVI), completada a partir de diversos estudis històrics, entre els quals cal destacar la publicació 1347. La battaglia de “Su aidu de turdu” de Sergio Sailis al blog Trexenta Storica). Entorn a l’encontre que es produí al lloc d’Aidu de Turdu hi ha importants incògnites. No hi ha consens sobre el lloc on s’hauria produït la batalla; si bé les darreres hipòtesis sostenen que es trobaria al lloc de Torralba, entre el Monte Austidu i Poggio Tulde, situació que hem seguit pel relat; també s’ha proposat que l’indret es trobés a Ponte Molinu, entre Bonorva i Cossoine, o entre el Monte Santo i el Monte Pelao, a Siligo. Segons Zurita els genovesos haurien reunit uns 6000 soldats; pel que fa a l’host catalano-aragonesa, no aporta una xifra però seria una nombre substancialment inferior. Tampoc és clar si s’hauria tractat d’una emboscada, com s’apunta sovint, o d’una batalla campal; seguint el relat de Zurita sembla que les forces guiades per Guillem IV de Cervelló havien albirat l’enemic abans del xoc i era de preveure que se’ls trobessin considerant l’intercanvi de missatges dels dies previs. En aquest sentit, malgrat el relleu ondulat del Llogudor, és estrany que no hi hagués exploradors al capdavant de l’host que haguessin pogut avisar de la presència d’un gran exèrcit genovès, cosa que ens decanta a creure que no hauria estat realment una emboscada. Segons el que podem interpretar de la crònica de Zurita, l’host es plantejava passar entre els genovesos confiant que no gosarien atacar-la, fet que hagués iniciat una guerra oberta amb els reis d’Aragó; en aquest sentit, una baralla fortuïta entre homes d’un i altre bàndol podria haver desencadenat l’encontre.

Lutocisterna, la primera batalla campal de la Guerra de Sardenya (1324)

Sardenya, febrer de 1324. El setge de la vila d’Esglésies havia durat 7 mesos, durant els quals els combats i les malalties al campament delmaren l'host catalano-aragonesa. El propi infant Alfons, de salut precària, també se n'havia ressentit. Tan sols l'afectuosa dedicació de la muller, Teresa d'Entença, i el seu sentit del deure i la lleialtat l'ajudaren a sobreposar-se a les febrades que li enterboliren el cap. Molts soldats i cavallers moriren i no quedà ni una de les dames de servei de la infanta Teresa, que hagué d’aplegar donzelles sardes per a què la servissin.

Un cop ocupada Esglésies, Alfons permeté al seu vassall, el judike Hug II d'Arborea, de replegar-se a Oristany i, després d'uns dies de merescut descans, es dirigí amb l'host per posar setge al castell de Càller, a tres jornades de camí. A càrrec d'Esglésies hi deixà, a contracor, a la infanta Teresa, que hi restaria amb 200 cavallers, alguns sans, d’altres malalts, per a què la defensessin.

Durant la marxa, l'host passà sota els castells de la Joiosa-Guàrdia i d'Aiguafreda, que quedaven a migdia i que encara romanien en poder dels pisans, si bé Alfons prosseguí en direcció a Càller, considerant que les petites guarnicions que albergarien no haurien d'inquietar la rereguarda catalano-aragonesa. El desastrós setge d’Esglésies havia allargat la campanya més del previst i la tropa, lluny de casa, estava desmoralitzada; calia donar el cop definitiu.

El 24 de febrer l'infant rebé missatges del judike, que l'alertava que a Terranoa, al nord-est de Sardenya, havia estat avistat un important estol pisà que es dirigia amb reforços cap a Càller. Alfons s'apressà llavors a arribar a la ciutat i els soldats, obedients malgrat el cansament, començaren a encerclar-la amb una palissada i s'atendaren damunt d’un turó al sud de Càller, posat davant del mar i fàcil de defensar, que fou anomenat "Bonaire".

El castell de Càller era el principal nucli dels pisans a Sardenya. S'aixecava sobre l'antiga ciutat romana de Caralis, capital de l'illa en temps dels emperadors de Constantinoble. La fortalesa, sobre un espadat, disposava de poderoses muralles i torres i sota seu s'estenia la ciutat i el port. Emprendre un assalt frontal era difícil i, fins i tot si sortia bé, costaria masses vides. A banda, calia bloquejar tot accés per via marítima per evitar l'arribada de reforços i queviures. Així, Alfons ordenà a l'estol que custodiés el golf de Càller i es preparà, de nou, per a un llarg setge, esperant que els defensors capitulessin per gana.

El 25 de febrer, mentre prosseguien els treballs de fortificació del campament al voltant de Càller, l'infant Alfons embarcà amb part de l'host en 20 galeres i les disposà rere el cap de Sant Elies, esperant l'arribada de l'estol pisà. Finalment, a la tarda, l'armada enemiga, formada per 36 galeres, aparegué a l'horitzó i, tot i que semblava que embestiria, quan estava a dos tirs de ballesta redreçà sobtadament el rumb cap a l'altra banda del golf sense que les naus de l'infant Alfons, més pesades i curtes de remers, poguessin perseguir-les.

L'endemà, dia 26, els pisans desembarcaren al lloc de Cabuterra, a la banda de ponent del golf de Càller. Els comandava Manfred della Gherardesca, fill d'un important llinatge que governava Pisa i senyor de Sols, que els sards anomenaven “Sulcis”, territori que havia perdut amb la ocupació d'Esglésies. Tornava d'Itàlia amb un poderós exèrcit format per uns 1200 cavallers -d'entre els quals 800 d'alemanys, la resta, pisans- i 2000 ballesters acompanyats de centenars de piquers.

Un cop desembarcats, s'afegiren a l'host de Manfred nombrosos sards de la regió, que el reconeixien com a senyor. L'host pisana marxà llavors cap al nord, vorejant l'estany de Santa Gilla direcció a Càller, i arribà a Decimo. Mentrestant les galeres italianes es dirigiren cap al port -bloquejat per l'estol catalano-aragonès- i feren maniobres al golf per confondre als sitiadors.

Alfons envià una vintena de genets a seguir de prop els moviments dels pisans, mantenint-lo constantment informat. Amb l'host delmada després del setge d'Esglésies, l’infant dubtava si enfrontar-se en camp obert a l'exèrcit pisà que es dirigia cap a Càller o deixar-lo entrar a la ciutat.

Finalment, el matí del 29 de febrer, que era Dimecres de Cendra, el primer dia de la Quaresma, els genets es presentaren esperitats davant d’Alfons per anunciar-li que els pisans havien sortit de Decimo i no trigaren en arribar davant Càller. L’infant decidí sortir-los a l’encontre i es disposà al camí que des de Decimo, entre l’estany de Santa Gilla i el castell de Sant Miquel, duia a Càller. Els sards anomenaven aquell lloc enllotat “Lutocisterna”.

A Alfons l’acompanyaven uns 2000 homes a peu, entre infants i almogàvers, i uns 450 cavallers. A la rereguarda, custodiant el campament, hi deixà a l'almirall Francesc Carròs amb uns 200 cavallers i bona part de la infanteria de l'host per evitar que els 500 cavallers pisans que defensaven Càller fessin una sortida i l’ataquessin per l'esquena en el fragor de la batalla.

A l’horitzó, els pisans avançaven, confiats en llur superioritat, i s'anaven ordenant en tres línies per emprendre la lluita. Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall i, movent-se d'una banda a l'altra, donava les darreres ordres, situant a l'avantguarda de l'host al noble Guillem IV d'Anglesola, baró de Bellpuig.

Manfred, aprofitant que triplicava en forces de cavalleria a l’enemic, escollí 12 cavallers i els confià la missió d'abatre l'infant Alfons; mort el comandant i hereu, l'host catalano-aragonesa s'hauria d'esfondrar. Per la seva banda, Alfons, conscient que hauria d'entrar en combat, reuní al seu costat la Senyera Reial, que portaria un cavaller del noble aragonès Joan Ximenes d’Urrea, i a alguns dels millors homes a peu i a cavall, que no l'haurien d'abandonar en cap moment.

La batalla de Lutocisterna en un dels cromos de la col·lecció d'Història de Catalunya de la Xocolata Juncosa. Dibuix d'Albert Mestre i Moragas, 1932. Museu d'Història de Catalunya

L’infant encomanà l’host a Déu i a Sant Jordi i la cavalleria carregà contra els pisans, que aconseguiren aguantar l’embat i combateren coratjosament. El xoc fou terrible i, enmig de cops, sagetes i crits, les ensenyes dels “rics-homens” començaren a caure, desapareixent entre la multitud; la confusió s’estenia. Tan sols restà en peu el penó de Guillem de Cervelló, l'orgullós cèrvol sobre fons groc, sota el qual s'ajuntaren els homes. Mentre els infants intentaven sostenir la línia, els almogàvers esventraven els cavalls enemics i anaven delmant els pisans amb llurs coltellades i dards.

En aquest punt, el cavall del senyaler del rei -neguitós i desenfrenat- quedà entre els enemics, i el cavaller, que amb prou feines podia defendre’s, perdé la Senyera Reial a mans dels pisans. Llavors l’infant Alfons, ajudat per Joan Ximenes d’Urrea, Bernat de Boixadors, Garcia de Biscarra i Roís Sanxes d’Aibar, entrà en la lluita i, enmig d’una dura pugna, recuperà la Senyera Reial i tornà enrere.

L'encontre no es decidia i l’infant, aferrant la mà a l'empunyadura de l'espasa embeinada, com si volgués assegurar-se que seguia allà, feu portar-se una llança i ordenà una nova càrrega contra la línia pisana. L’atac, encapçalat per l’infant i la Senyera Reial, desmanegà les files enemigues però aviat es tornaren a espessir i l'hereu i els seus homes, en la lluita, s’anaren separant.

Els peons italians picaven als cavalls i aconseguiren tombar el de l'infant, que caigué. Enmig d'empentes i crits, els pocs homes que Alfons tenia a la vora lluitaren per ajudar-lo, intentant cobrir com podien llur sobirà dels atacs dels pisans. L'infant s'incorporà i desenfundà l'espasa, que, en veure el sol, resplendí un instant amb una lluïssor enlluernadora. Combatent com un lleó, entre cops i estocades, Alfons colpí un rere l'altre als enemics que intentaven ferir-lo i protegia la Senyera Reial, que jeia als seus peus.

Poc a poc, els soldats de l'host aconseguiren obrir-se pas fins a llur senyor i socórre'l, empenyent cap enrere als pisans i tornant a formar la línia. Alfons, esbufegant per l'esforç, recollí la Senyera Reial de terra i se l'abraçà sobre el pit. De la templa de l’infant, sobre l'orella dreta, en rajava un fil de sang. Bernat de Boixadors se li aproximà, descavalcà, li recollí la bandera i li cedí el seu cavall, ajudant-lo a muntar, per a què pogués seguir liderant l'host.

Mentre es lliurava la batalla i els defensors de Càller no es decidien a intervenir, l'almirall Carròs emprengué un assalt amb les naus sobre el barri mariner de Lapola, que s'obria al mar als peus de la fortalesa, el saquejà i capturà algunes embarcacions que passaren a engrossir l'estol reial.

A Lutocisterna l'exèrcit de Pisa començava a desmaiar. El propi Manfred, malferit durant la lluita, fugí cavalcant i s'esmunyí entre els combats fins arribar a Càller, on els defensors, en reconèixer-lo, li obriren les portes. Els pisans, confusos, s'anaren desbandant, defensant-se com podien de la salvatge persecució dels almogàvers. Alguns intentaren fugir cap a Cabuterra, amagant-se entre els canyissars de l'estany de Santa Gilla, on molts s'acabaren ofegant. D'altres s’emboscaren al nord, en els dominis d'Arborea, terra hostil, on els sards del judike els mataren.

Els cavallers catalans i aragonesos, enlloc de perseguir els enemics que fugien, s'arremolinaren entorn a l'infant Alfons, que jeia a la rereguarda i l'atenien de la ferida al cap. Alleujats en veure que llur senyor s'anava refent, començaren a cridar, plens de joia, agraint a Déu per l'esforçada victòria sobre els pisans. Entre gemecs, plors i precs es recolliren els ferits, s'amuntegaren els morts i es lligaren els presoners mentre els almogàvers saquejaven els cossos dels cavallers enemics. Les companyies s'anaren reunint; havien caigut diversos homes de llinatge, entre els quals Alemany de Luna, Forçan de Vinyes, Gonçalvo Sacorbella i en Sanauja.

Alfons emprengué el camí cap al campament de setge, al lloc de Bonaire, on fou aclamat amb gran alegria. Amb les darreres llums, les naus dels derrotats pisans, com ombres fantasmals, començaren a abandonar el golf de Càller; els defensors s'havien tornat a tancar a la fortalesa. La batalla havia estat duríssima però, després de la desfeta, Pisa difícilment podria recuperar-se; era qüestió de temps que Càller capitulés. Al lloc de Lutocisterna, on havia caigut, havia lluitat i s'havia fet home, Alfons feu erigir una capella dedicada a Sant Jordi.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Notes: El relat dels fets es basa en les cròniques de Ramon Muntaner (caps. 274-274) i Pere el Cerimoniós (llibre 1, caps. 28-30), completat a partir de diversos estudis històrics sobre l'episodi. Les dades per a les forces contendents que aporta Pere el Cerimoniós són xifres lleugerament inferiors a les que indica Muntaner. Ambdues cròniques concideixen en la intervenió directa de l'infant Alfons en el combat, com també la carta que Guillem Olomar envia al rei Jaume II l'endemà de la batalla. La crònica del Cerimoniós explica que l'hereu al tron hauria emprat la Vilardella, espasa "constel·lada" o "de virtut" a la que s'atribuïen propietats màgiques, fent invencible al seu portador; Guillem d'Olomar també ho explica però Muntaner no en fa esment, de fet diu que l'espasa se li trencà i combaté amb un "bordó". La referència a la construcció de la capella a Lutocisterna és del cronista aragonès Jerónimo Zurita (s.XVI). Segons Sergio Sailis a 1324. La battaglia di Lucocisterna (Trexenta Storica) fou Pere el Cerimoniós qui demanà que al lloc on havia combatut el seu pare s'erigís una creu de pedra.

Dènia - Mallorca - Sardenya: la taifa marítima de Mujàhid (1010-1016)

L'any 1002, el 392 del còmput islàmic, expirà el terrible Almansor, hajib del califa Hisham II de Qurtuba. Sota el govern d'Almansor -"el Victoriós"- els exèrcits cordovesos havien emprès nombroses expedicions punitives contra els veïns cristians del nord, que l'acabaren tement com si fos el Dimoni. En una d'aquestes, fins i tot, havia pres Barcelona, superant els seus poderosos murs i saquejant-la per tornar-se'n a Qurtuba carregat de botí, captius i glòria. Victòries com aquesta li valgueren gran fama i una autoritat indiscutible.

Durant els anys que seguiren a la mort d'Almansor, les intrigues i tensions que la seva perícia militar havia anat contenint van acabar esclatant en la "fitna" (1009), una guerra per la successió al califat que acabaria fragmentant l'Al-Andalus en nombrosos regnes de taifes. Enmig d'aquestes convulsions, el propi comte de Barcelona, Ramon Borrell, aprofità per dirigir-se a Qurtuba i saquejar-la (1110), venjant l'atac patit per la ciutat comtal quan ell era nen, i se'n tornà al nord carregat de botí.

A la costa mediterrània, lluny del caos que sacsejava el cor de l'Al-Andalus, Mujàhid al-Amiri aconseguí fer-se amb Daniyya (Dènia), poderosa alcassaba bastida sobre un promontori davant del mar i que custodiava el principal port de la flota califal. D'origen cristià, Mujàhid havia estat capturat com a esclau de petit i venut a Almansor, que l'havia educat, l'havia protegit i li havia confiat alts càrrecs de l'administració califal per la seva intel·ligència.

En prendre Daniyya, es proclamà emir amb el títol de "beneït per Al·là" i, per legitimar-se al poder, col·locà un califa titella, l'omeia Abd-Allah al-Muaytí, mantenint-se ell com a regent. Un cop afermat el seu poder a la rocaforta de Daniyya, d'esquenes a Qurtuba, Mujàhid albirava l'horitzó i planejava noves empreses enllà del mar que batia els fonaments de la seva fortalesa. Per dur-les a terme calia abans formar un estol, de manera que les drassanes es posaren a treballar per revisar les naus de l'antiga flota califal i calafatejar-ne de noves.

Un estol d'embarcacions andalusines / il·lustració Peter Dennis

Finalment, l'any 1014, l'estol de Mujàhid salpà de Daniyya i els vents propulsaren les naus rumb a les Illes Orientals de l'Al-Andalus. D'aquest arxipèlag, l'illa més gran era Mayurqa, després la seguia Minurqa, i, rere les dues primeres venien, per ordre de grandària, Yabissa i Faramantira. Feia poc més d'un segle que aquestes illes havien caigut en poder dels musulmans, que les arrabassaren als cristians d'Orient, els rum, i les integraren als amplis dominis de l'Al-Andalus sota l'autoritat d'un valí que residia a Madina Mayurqa.

L'expedició de Mujàhid fou un èxit i les Illes Orientals acabaren a les seves mans, passant a formar part de la taifa de Daniyya. Però les ambicions de l'emir no acabaven i, des de Mayurqa, mirava de nou cap a Orient -on s'estenien illes encara més grans que les que havia conquerit- i somiava futures campanyes enllà del mar.

L'estiu de l'any 1015, comptant-ne 406 d'ençà de l'Hègira de Mahoma, Mujàhid emprengué una nova expedició naval. Un centenar de naus, carregant milers d'homes i cavalls en llurs ventres, solcaren el mar cap a l'est fins arribar a les envistes d'una nova illa. Sardenya, molt més gran que Mayurqa, havia estat -un segle enrere- l'extrem occidental de l'Imperi Romà d'Orient, si bé els "arconts" feia temps que governaven l'illa segons llurs propis interessos i designis, al marge dels llunyans emperadors de Constantinoble.

Mujàhid hi desembarcà, s'enfrontà als qui li sortiren a l'encontre, matant al propi arcont -segons diuen els relats-, i ocupà les amples costes i les fèrtils planures, on disposà guarnicions per mantenir la conquesta. Restaria encara per sotmetre el muntanyós cor de l'illa, terra aspra que només coneixien bé llurs indòmits habitants, i el nord, lluny de Carales.

Tot i així, les preocupants notícies que arribaren de Daniyya, on el califa Abd-Allah al-Muaytí havia aprofitat l'absència de Mujàhid per intentar fer-se amb el poder absolut, forçaren a l'emir a tornar apressadament a la seva rocaforta, on recuperà el control de la situació, deposà al rebel i pujà al tron un nou califa titella, Abd-Allah ibn Ubaid-Allah. Havent superat aquests greus contratemps, Mujàhid començà a preparar reforços per a una segona expedició a Sardenya.

La cort califal de Qurtuba / Dionís Baixeras i Verdaguer, 1885

La notícia de la ocupació musulmana de Sardenya arribà a Roma; el papa Benet VIII, amoïnat per la situació, adreçà missatges a Pisa i Gènova per a què emprenguessin una operació que alliberés l'illa del jou islàmic. De tradició marinera, les dues ciutats-estat italianes ja havien combatut contra els musulmans al mar i veien com la caiguda de Sardenya en mans de Mujàhid amenaçava llur projecció comercial al Mediterrani, així que aparcaren llur rivalitat i prepararen una gran expedició conjunta per recuperar l'illa.

A la primavera de l'any 1016, Mujàhid tornà a Sardenya amb reforços d'homes, naus i cavalls criats a les fresques pastures balears, i planejà les actuacions necessàries per consolidar les seves posicions a l'illa. Al poc temps, la flota pisano-genovesa, que havia solcat el mar Tirrè en bon ordre, ja divisava Sardenya i embestia amb força l'estol islàmic, que fou destrossat enmig d'un furor d'onades, vents i gemecs. Mujàhid amb prou feines pogué escapar del maremàgnum amb les poques naus que li restaren, i fugí plorant desconsolat.

L'emir tornà a la rocaforta de Daniyya amb l'amarg gust de la derrota als llavis. Durant els anys posteriors, promogué les arts i les lletres a la seva cort, on acudiren poetes i erudits corànics, i emprengué expedicions piràtiques que esglaiaren als cristians, però el seu somni -conquerir la gran Sardenya- es perdé horitzó enllà. Pel que fa als pisans i els genovesos, un cop descobriren els encants de l'illa, ja no la volgueren abandonar.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

(v.X/2024) També us pot interessar...

< La Sardenya tardo-antiga (ss.V-X): vàndals, bizantins i musulmans 

La Sardenya tardo-antiga (ss.V-X): vàndals, bizantins i musulmans

L'arribada dels germànics (s.V)

Aprofitant l'agonia de l'Imperi Romà d'Occident, els vàndals s'apoderen de Cartago i el nord d'Àfrica (439), el graner que apaivaga les fams a Roma. Uns anys després, des de llur nova seu a Cartago, prenen les Balears i Sardenya c.450, constituint un regne sobre els antics dominis romans. A l'hora de governar, els reis vàndals es recolzen en les institucions imperials existents sense emprendre grans transformacions; el principal tret diferencial serà llur fe arriana, declarada herètica per l'Església, que els oposa a la majoria catòlica.

Així, el 507, enmig de tensions religioses, Fulgenci, bisbe de Ruspe, i uns 200 eclesiàstics més són deportats a Sardenya per allunyar-los de Cartago, centre del poder. Allà, prossegueixen amb l'evangelització de la població sarda, que majoritàriament mantindria els cultes antics: creences i divinitats d'origen romà, púnic i ancestral que coexistirien o haurien generat formes sincrètiques. A més, afavoreixen l'estructuració eclesiàstica de Sardenya i hi introdueixen les primeres comunitats monàstiques, de tradició nord-africana.

Reconquesta i administració imperial (s.VI)

L'any 527 Justinià esdevé emperador romà d'Orient i emprèn la "restauratio Imperii", o sigui, el projecte de recuperar els antics dominis occidentals de l'Imperi Romà que havien estat ocupats al llarg del s.V pels germànics. Així, el general Belisari desembarca al nord d'Àfrica, derrota als vàndals del rei Gelimer (533) i retorna Cartago, Numídia, Sardenya i les Balears al poder imperial (534). D'aquesta manera, després d'uns 80 anys en mans dels vàndals, Sardenya esdevé part del renaixent Imperi Romà d'Orient.

Santa Maria de Bubalis (Siligo), també dita Nostra Segnora de Mesumundu, fou erigida al s.VI

La província de Sardenya, juntament amb les noves conquestes al nord d'Àfrica i el Mediterrani central, queda adscrita a la "prefectura d'Àfrica", amb capital a Cartago. Per governar l'illa, s'instaura un governador civil, el "praeses" o "iudex" provincial, amb seu a la costanera Carales (Càller), i un "dux", amb funcions militars, que resideix amb els soldats al quarter de Forum Traiani (Fordongianus), al centre de l'illa. Des d'aquest indret, el "dux" controla els passos que s'endinsen a les aspres muntanyes del cor de Sardenya, la terra que li'n diuen "Barbaria", on les poblacions montanes viuen al marge de l'autoritat imperial.

Cultura grega i evangelització oriental

El papa Gregori Magne, coneixedor de la impietat dels "barbaricini", pressiona als governadors de Sardenya per a què evangelitzin aquells "salvatges" que com a "insensats animals, adoren pedres i pals" i, fins i tot, adreça una epístola al cabdill Hospitone (594), que ja ha assumit la fe cristiana i a qui saluda com a "dux Barbaricinorum", per a què aculli els clergues que envia a la "Barbaria" per cristianitzar la seva gent. 

Tot i la ingerència pontifícia, la implantació eclesiàstica a Sardenya respon plenament a la tradició grega. Així, a mitjans s.VII s'ha difós el monaquisme basilià, amb monjos que fan vida comunitària, viuen en cel·les excavades a la roca i es deixen llargues barbes, la litúrgia es regeix pel ritus de Constantinoble, que uneix els sagraments del baptisme, la comunió i la confirmació en el moment del bateig, i el nou any comença l'1 de setembre (caput anni), seguint el calendari bizantí vigent a Orient d'ençà dels temps de Constantí.

Les principals ciutats de l'illa en temps de l'Imperi d'Orient;

hi indiquem també les esglésies que apareixen a les imatges

Durant aquest període s'erigeixen esglésies de planta de creu grega com Santa Maria de Bubalis (Siligo), Santu Giuanne de Sinis o Santa Sabina (Silanus), posada a tocar d'un nurag potser per substituir el valor simbòlic del lloc. Sardenya queda fora de l'abast del papa de Roma, que malda per erigir-se en el primer dels patriarques cristians i superar la doctrina cesaropapista que defensen els emperadors d'Orient.

La llengua de la cultura i l'administració a la Sardenya bizantina és el grec, que parlen i escriuen els funcionaris, clergues i militars vinguts d'Orient. Per contra, la llengua de la majoria de la població sarda és el llatí vulgar, imposat arran de la conquesta romana de l'illa segles enrere i del procés de romanització que en seguí. Tot i així, a les muntanyes encara es parla la llengua dels ancestres, la "gent de les torres", que deixa paraules i sons en el llatí dels sards, cada cop més lluny del model clàssic i de la resta de dialectes llatins.

L'apogeu de l'Islam (s.VII)

Arran de la nova fe revelada pel profeta Muhammad (622) un altre perill assalta les fronteres de l'Imperi Romà d'Orient: els àrabs. En pocs anys, cohesionats per la religió musulmana, s'expandeixen vertiginosament, prenen Palestina, Síria i Egipte i amenacen el nord d'Àfrica i Anatòlia. El 698 cau Cartago i, amb l'ella, l'exarcat d'Àfrica; Sardenya -i les Balears- esdevenen ara els dominis més perifèrics d'un Imperi que té l'enemic a les portes. En aquesta situació excepcional les figures del "praeses" i el "dux" es fusionen en una única autoritat que concentra les funcions civils i militars i que governa Sardenya com a "archon".

L'església de Santu Giuanne de Sinis fou construïda al s.VI i reformada entre els ss.IX-XI

L'any 705 trobem documentada la primera incursió musulmana contra Sardenya. A partir d'aquest moment, especialment arran de la conquesta islàmica de la península Ibèrica (711-717), els atacs es tornen tant freqüents que els sards comencen a abandonar les ciutats costaneres i acaben pagant la "gyziah", tribut a canvi de que s'aturin les incursions. Constantinoble cada cop sembla més lluny i així, el 815, un "iudex" de Caralis envia una ambaixada a l'emperador carolingi Lluís el Pietós per demanar-li protecció.

Sicília cau en mans dels àrabs el 827 i queda sota domini de l'emirat aghlabida, que des de l'illa amenaça el sud d'Itàlia i, fins i tot, assalta Roma i saqueja el Vaticà el 846. Una nova incursió andalusina pren Fraxinetum (887), al cor de la Provença, i hi constitueix un emirat. Les illes Balears, que segueixen en poder de l'Imperi Romà d'Orient -almenys formalment- són conquerides pels emirs de Còrdova el 906.

A principis del s.X, Sardenya, al mig del Mediterrani, resisteix cada cop més sola als embats... A Constantinoble, els emperadors es troben immersos en revoltes internes, intrigues cortesanes i les guerres als Balcans i Anatòlia. En aquesta situació, l'any 934 una expedició dels fatimites nord-africans ataca Sardenya, causant gran devastació. Davant l'enemic, les autoritats defensen l'illa actuant de manera autònoma, sense esperar les disposicions constantinopolitanes, cosa que els legitima com a governants davant la població. Quatre segles després de la conquesta bizantina de Sardenya, el poder imperial és més nominal que efectiu.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

També us pot interessar...

> Dènia - Mallorca - Sardenya: la taifa marítima de Mujàhid (1010-1016) 

* Gal·la Placídia, de reina dels visigots a regent de l'Imperi d'Occident (+450) 

"Lo Retrobament", el viatge que restablí els lligams amb l'Alguer (1960)

«...si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, a l'Alguer...»

- "Per a una suite algueresa" (Salvador Espriu)

El record dels catalans

Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1354-1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de l'illa de Sardenya.

Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat.

El primer fou el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 feu referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354.

Més tard, l'eclesiàstic i escriptor sard Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també feu esment del català que parlen a l'Alguer (1853).

En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.

Visió general del port de l'Alguer, ple de gent / A. F. Scanu

Una redescoberta estroncada

La sorprenent aparició als V Jocs Florals de Barcelona (1864) de l'arxiver de Càller, Ignazio Pillito, qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya i donà notícia que encara es parlava a l'Alguer, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar.

Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa.

A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.

Una de les figures cabdals en la redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, començà a divulgar l'Alguer de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions.

Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeïren, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba.

La Primera Guerra Mundial, que obligà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trencaren -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.

Noies sardes, amb el vestit festiu tradicional, al port de l'Alguer, el dia del Retrobament / A. F. Scanu

"Lo Viatge del Retrobament"

El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarcà al port de l'Alguer.

Als "germans de Ponent" els esperaven uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reberen brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. 

Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb el pelegrinatge per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme.

Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).

L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer / A. F. Scanu

Una carta vora el mar

Fa uns anys, revisant documents del meu avi, Antonio Francesco Scanu, vaig topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar les imatges.

Per entendre-ho tot cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis, que s'havien conegut a Roma el 1957, fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies, l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona, sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià.

Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren. Neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar. Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, escrigué a qui seria la meva àvia, en un castellà autodidacta:

«El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»

El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l'Alguer / A. F. Scanu

Ryanair i Facebook com a relleu

Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda.

En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaren la pauta que seguirien les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. 

Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.

Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut

La terra dels irreductibles sards...

L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.

La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo

L'origen de la "llegenda negra"

Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.

La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir

Murals que expliquen el món

La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. 

Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.

A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo

Informacions pràctiques

Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui 

Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)

La nit del 5 al 6 de maig de 1412 l'Alguer fou l'escenari d'una de les darreres batalles de la  guerra de Sardenya. Aquells fets d'armes, que semblen trets d'un relat homèric, perviuen en la tradició algueresa.

Les celebracions per la gran victòria catalano-aragonesa a Sanluri (1409), en què el rebel Guillem III de Narbona, sobirà del regne sard d'Arborea, havia estat greument derrotat, no duraren gaire. Dues setmanes després de la batalla, el príncep Martí el Jove emmalaltí sobtadament i, en pocs dies, morí, deixant al vell Marti l'Humà aclaparat pel dolor i sense un successor clar.

Pel que fa als Arborea, la derrota semblava haver condemnat definitivament el darrer dels regnes sards. Mentre Guillem III de Narbona tornava als seus territoris occitans per buscar suports, l'exèrcit catalano-aragonès, tot i un revés vora Santa Justa, aconseguí prendre Bosa i Oristany (1410). Havent perdut la capital, el sobirà d'Arborea s'apressà a desembarcar de nou a Sardenya i es reorganitzà, establint-se a Sàsser i fent-se fort al nord de l'illa amb el suport dels Dòria.

Vista des de la muralla de mar de l'Alguer amb el Cap de la Caça al fons

Després d'alguns atacs fallits i en una situació política cada cop més delicada, Guillem III de Narbona provà una arriscada jugada per recuperar els seus dominis sards. Aprofitant la greu crisi successòria en què es trobava immersa la corona catalano-aragonesa, la nit del 5 al 6 de maig de 1412, uns 350 soldats francesos i sassaresos del seu exèrcit personal assaltaren les muralles de l'Alguer per prendre-la aprofitant la foscor.

En el context de la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420), la fortalesa -repoblada amb catalans el 1354 i amoixada des de llavors amb nombrosos privilegis per agrair la lleialtat dels seus aguerrits pobladors- era un dels nuclis clau pel control de l'illa i, per tant, conquerir-la tenia un gran valor estratègic.

Aquella nit, quan l'enemic ja havia arribat a la muralla amb «silensi i secret» i pujava per les escales que hi havia colgat, els sentinelles «tocaren alarma» i els homes i dones de l'Alguer -desvetllats de cop- sortiren de llurs cases i «foren en continent a punt ab sas armas, ballestres i vergues».

Xocant amb els assaltants que ja havien aconseguit entrar, els defensors «ab gran valor y esfors daren en ells, y aprés de gran pelea los retiraren». Superats per la resistència dels algueresos, els enemics acabaren refugiant-se a la torre de l'Esperó, avui reformada -originàriament era quadrangular- i visitable.

Llavors, els algueresos començaren a apilar llenya tot al voltant da la torre per «posar foch» i fer sortir els assaltants. Segons l'erudit Vittorio Angius (1797-1862), molts dels soldats que es rendiren foren aniquilats per la població enfervorida mentre els qui pogueren, escaparen. L'endemà, segons la crònica, a «lo bastart de Saboya» -el capitost que liderava l'assalt i que hauria estat capturat- li fou «llevat lo cap».

A l'alba d'aquell 6 de maig, Guillem III de Narbona havia perdut els seus millors soldats i la darrera possibilitat de guanyar la guerra a la Corona d'Aragó. L'any 1420, després d'un llarg estira-i-arronsa, l'últim sobirà d'Arborea acabà venent els seus drets per 100.000 florins d'or d'Aragó i tornava els territoris que encara posseïa a Sardenya. El llarg conflicte que havia dessagnat ambdós bàndols arribava a la seva fi.

Tenim coneixença dels fets gràcies a la "Relació de la conquista dels francesos" i a les "Cobles" que es composaren per rememorar-los, tot plegat recollit al "Llibre de cerimònies" de l'Alguer (1586). Durant segles els algueresos celebraren l'efemèride de la victòria contra els assaltants tot cantant: «O vescomte de Narbona / bé haveu mala rahó / de vos escalar la terra / del molt alt rey d'Aragó! [...] Muiran, muiran los Francesos / y'ls traydors dels Sassaresos / que han fet la trayció / al molt alt rey d'Aragó».

Mentrestant cremaven el ninot d'un soldat que representava l'enemic francès o sassarès, tradició prohibida el 1628 pel governador reial amb la voluntat d'atenuar la proverbial rivalitat entre l'Alguer i Sàsser, les dues ciutats que competien per l'hegemonia al nord de Sardenya.

Així i tot, les cobles seguirien recordant «les coses memorables e insignes susehides en aquella giornada»; al video que adjuntem, podeu escoltar com sonen -600 anys després- en la versió d'Àngel Maresca, "lo Barber" de l'Alguer.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

També us pot interessar...

> Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa 

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya