L'any 1002, el 392 del còmput islàmic, expirà el terrible Almansor, hajib del califa Hisham II de Qurtuba. Sota el govern d'Almansor -"el Victoriós"- els exèrcits cordovesos havien emprès nombroses expedicions punitives contra els veïns cristians del nord, que l'acabaren tement com si fos el Dimoni. En una d'aquestes, fins i tot, havia pres Barcelona, superant els seus poderosos murs i saquejant-la per tornar-se'n a Qurtuba carregat de botí, captius i glòria. Victòries com aquesta li valgueren gran fama i una autoritat indiscutible.
Durant els anys que seguiren a la mort d'Almansor, les intrigues i tensions que la seva perícia militar havia anat contenint van acabar esclatant en la "fitna" (1009), una guerra per la successió al califat que acabaria fragmentant l'Al-Andalus en nombrosos regnes de taifes. Enmig d'aquestes convulsions, el mateix comte de Barcelona, Ramon Borrell, aprofità per dirigir-se a Qurtuba i saquejar-la (1110), venjant l'atac patit per la ciutat comtal quan ell era nen, i se'n tornà al nord carregat de botí. A la costa mediterrània, lluny del caos que sacsejava el cor de l'Al-Andalus, Mujàhid al-Amiri aconseguí fer-se amb Daniyya (Dènia), poderosa alcassaba bastida sobre un promontori davant del mar i que custodiava el principal port de la flota califal.
D'origen cristià, Mujàhid havia estat capturat com a esclau de petit i venut a Almansor, que l'havia educat, l'havia protegit i li havia confiat alts càrrecs de l'administració califal per la seva intel·ligència. En prendre Daniyya, es proclamà emir amb el títol de "beneït per Al·là" i, per legitimar-se al poder, col·locà un califa titella, l'omeia Abd-Allah al-Muaytí, mantenint-se ell com a regent. Un cop afermat el seu poder a la rocaforta de Daniyya, d'esquenes a Qurtuba, Mujàhid albirava l'horitzó i planejava noves empreses enllà del mar que batia els fonaments de la seva fortalesa. Per dur-les a terme calia abans formar un estol, de manera que les drassanes es posaren a treballar per revisar les naus de l'antiga flota califal i calafatejar-ne de noves.
Un estol d'embarcacions andalusines / il·lustració Peter Dennis
Finalment, l'any 1014, l'estol de Mujàhid salpà de Daniyya i els vents propulsaren les naus rumb a les Illes Orientals de l'Al-Andalus. D'aquest arxipèlag, l'illa més gran era Mayurqa, després la seguia Minurqa, i, rere les dues primeres venien, per ordre de grandària, Yabissa i Faramantira. Feia poc més d'un segle que aquestes illes havien caigut en poder dels musulmans, que les arrabassaren als cristians d'Orient, els rum, i les integraren als amplis dominis de l'Al-Andalus sota l'autoritat d'un valí que residia a Madina Mayurqa.
L'expedició de Mujàhid fou un èxit i les Illes Orientals acabaren a les seves mans, passant a formar part de la taifa de Daniyya. Però les ambicions de l'emir no acabaven i, des de Mayurqa, mirava de nou cap a Orient -on s'estenien illes encara més grans que les que havia conquerit- i somiava futures campanyes enllà del mar.
L'estiu de l'any 1015, comptant-ne 406 d'ençà de l'Hègira de Mahoma, Mujàhid emprengué una nova expedició naval. Un centenar de naus, carregant milers d'homes i cavalls en llurs ventres, solcaren el mar cap a l'est fins arribar a les envistes d'una nova illa. Sardenya, molt més gran que Mayurqa, havia estat -un segle enrere- l'extrem occidental de l'Imperi Romà d'Orient, si bé els "arconts" feia temps que governaven l'illa segons llurs propis interessos i designis, al marge dels llunyans emperadors de Constantinoble.
Mujàhid hi desembarcà, s'enfrontà als qui li sortiren a l'encontre, matant al propi arcont -segons diuen els relats-, i ocupà les amples costes i les fèrtils planures, on disposà guarnicions per mantenir la conquesta. Restaria encara per sotmetre el muntanyós cor de l'illa, terra aspra que només coneixien bé llurs indòmits habitants, i el nord, lluny de Carales. Tot i així, les preocupants notícies que arribaren de Daniyya, on el califa Abd-Allah al-Muaytí havia aprofitat l'absència de Mujàhid per intentar fer-se amb el poder absolut, forçaren a l'emir a tornar apressadament a la seva rocaforta, on recuperà el control de la situació, deposà al "rebel" i pujà al tron un nou califa titella, Abd-Allah ibn Ubaid-Allah. Havent superat aquests greus contratemps, Mujàhid començà a preparar reforços per a una segona expedició a Sardenya.
La cort califal de Qurtuba / Dionís Baixeras i Verdaguer, 1885
La notícia de la ocupació musulmana de Sardenya arribà a Roma; el papa Benet VIII, amoïnat per la situació, adreçà missatges a Pisa i Gènova per a què emprenguessin una operació que alliberés l'illa del jou islàmic. De tradició marinera, les dues ciutats-estat italianes ja havien combatut contra els musulmans al mar i veien com la caiguda de Sardenya en mans de Mujàhid amenaçava llur projecció comercial al Mediterrani, així que aparcaren llur rivalitat i prepararen una gran expedició conjunta per recuperar l'illa.
A la primavera de l'any 1016, Mujàhid tornà a Sardenya amb reforços d'homes, naus i cavalls criats a les fresques pastures balears, i planejà les actuacions necessàries per consolidar les seves posicions a l'illa. Al poc temps, la flota pisano-genovesa, que havia solcat el mar Tirrè en bon ordre, ja divisava Sardenya i embestia amb força l'estol islàmic, que fou destrossat enmig d'un furor d'onades, vents i gemecs. Mujàhid amb prou feines pogué escapar del maremàgnum amb les poques naus que li restaren, i fugí plorant desconsolat.
L'emir tornà a la rocaforta de Daniyya amb l'amarg gust de la derrota als llavis. Durant els anys posteriors, promogué les arts i les lletres a la seva cort, on acudiren poetes i erudits corànics, i emprengué expedicions piràtiques que esglaiaren als cristians, però el seu somni -conquerir la gran Sardenya- es perdé horitzó enllà. Pel que fa als pisans i els genovesos, un cop descobriren els encants de l'illa, ja no la volgueren abandonar.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada