Quan l'arada de Sisinnio Poddi i Battista Meli s'encallà per enèsima vegada amb un roc al suau turó de Mont'e Prama, poc s'imaginaven els dos llauradors sards que estaven pentinant allò que esdevindria el jaciment arqueològic més famós de Sardenya. Per a ells, aquelles grans pedres que sortien eren una nosa que calia apartar, amuntegant-les en piles als marges del camp. Un dia, però, s'adonaren que una d'aquestes tenia forma de cap. De seguida arribà a les mans de Pepetto Pau, un erudit local i col·leccionista d'antiguitats, qui notificà l'objecte a les autoritats competents. Corria el març de 1974...
 |
| Postureig amb un dels gegants de Mont'e Prama, al museu de Cabras / AMS |
Davant la singularitat de la descoberta s'iniciaren les excavacions de la zona, que -entre 1975 i 1979- tragueren a la llum una filada de tombes i grans peces escultòriques. El conjunt de les sepultures, de tipologies diverses, configurava una allargassada via sepulcral: a la primera línia s'hi arrengleraven desenes de tombes cobertes per grans lloses de pedra, darrere les quals s'hi agrupaven petites cistes lítiques i senzilles fosses circulars de poca fondària. Escampats per tota la necròpoli s'hi trobaren milers de fragments escultòrics com ara caps, torsos, braços, cames i peus, a més de nurags "en miniatura" i betils; tot plegat proposava un trencaclosques tan emocionant com complicat.
La dificultat per entendre les troballes i inserir-les en el context de la civilització nuràgica (c.1600 - s.III aC), encara vista per molts com a "salvatge" i endarrerida, pot explicar perquè les poques peces exposades al museu passaren els seus dies sense pena ni glòria. De fet, alguns dels estudiosos que se'n cuidaren inicialment pensaven que es tractava d'estàtues púniques, donada la seva proximitat amb la ciutat cartaginesa de Tharros. La revolució que hauria suposat la descoberta, tractant-se d'estàtues més antigues que els primers kouroi grecs, també n'extremà la prudència a l'hora d'interpretar-les. Per això només en els darrers anys aquests gegants han esdevingut mediàtics en una Sardenya mancada d'herois.
 |
| Les excavacions de Mont'e Prama realitzades durant els anys 1970' / wikipedia |
El silenci dels Gegants
Pel que fa al context arqueològic de les escultures, resulta encara agosarat poder discernir exactament la seva funció i significat, ja que l'alt grau de fragmentació que presenten així com el deteriorament d'algunes peces no sembla només producte de gairebé tres mil·lennis mal portats. En aquest sentit, s'hipotitza que els gegants -fins ara 38- haurien sofert una damnatio memorie, o sigui, una destrucció intencionada per esborrar-ne la memòria. Tampoc és fàcil trobar-ne els culpables, però totes les mirades apunten als cartaginesos, ja que el context de la destrucció es correspon amb la fase en que dominaren la zona sud-occidental de Sardenya. Aquesta teoria pot donar algunes claus d'interpretació, com el fet que les estàtues tinguessin validesa simbòlica encara entre els ss.V-III aC i potser compartida entre la societat tardo-nuràgica i la ciutat sardo-púnica de Tharros.
Així, enllà d'una funció protectora o de representació d'una elit que s'enterra en un dels espais més transitats del seu territori, l'idea que els gegants fossin també indicadors del poder ("Aquí mano jo") d'una comunitat o dels seus dirigents sembla força coherent. Ja en aquella època, la societat tardo-nuràgica s'emmiralla en el seu passat i evoca en aquestes figures -així com també en els nurags "en miniatura"- els seus temps de glòria. Això explicaria, doncs, que en un context de conflicte entre l'invasor cartaginès i les societats indígenes, les estàtues haguessin estat atacades per qui pretenia eliminar tot símbol de qui les havia aixecat i els retia homenatge com a ancestres o benefactors.
Pel que fa al context arqueològic de les escultures, resulta encara agosarat poder discernir exactament la seva funció i significat, ja que l'alt grau de fragmentació que presenten així com el deteriorament d'algunes peces no sembla només producte de gairebé tres mil·lennis mal portats. En aquest sentit, s'hipotitza que els gegants -fins ara 38- haurien sofert una damnatio memorie, o sigui, una destrucció intencionada per esborrar-ne la memòria. Tampoc és fàcil trobar-ne els culpables, però totes les mirades apunten als cartaginesos, ja que el context de la destrucció es correspon amb la fase en que dominaren la zona sud-occidental de Sardenya. Aquesta teoria pot donar algunes claus d'interpretació, com el fet que les estàtues tinguessin validesa simbòlica encara entre els ss.V-III aC i potser compartida entre la societat tardo-nuràgica i la ciutat sardo-púnica de Tharros.
Així, enllà d'una funció protectora o de representació d'una elit que s'enterra en un dels espais més transitats del seu territori, l'idea que els gegants fossin també indicadors del poder ("Aquí mano jo") d'una comunitat o dels seus dirigents sembla força coherent. Ja en aquella època, la societat tardo-nuràgica s'emmiralla en el seu passat i evoca en aquestes figures -així com també en els nurags "en miniatura"- els seus temps de glòria. Això explicaria, doncs, que en un context de conflicte entre l'invasor cartaginès i les societats indígenes, les estàtues haguessin estat atacades per qui pretenia eliminar tot símbol de qui les havia aixecat i els retia homenatge com a ancestres o benefactors.
 |
| Reconstrucció de la via sepulcral de Mont'e Prama, cortesia de l'arquitecte Panaiotis Kruklidis |
Tornar la pedra a la vida
Recuperant el fil proposem l'evolució històrica que hauria viscut Mont'e Prama. Inicialment podem conjecturar que una comunitat tardo-nuràgica -o una federació- hauria començat a enterrar els seus morts en una senzilla necròpoli a partir del s.IX aC. Amb l'arribada dels primers mercaders orientals, establerts a Tharros a finals del s.VIII aC, els indígenes de la zona haurien volgut "marcar" el seu territori ancestral monumentalitzant les tombes amb grans lloses de pedra i escultures impressionants. L'esquema iconològic que presenta el conjunt -amb una tríada de guerrers, arquers i "lluitadors" amb posat sobrenatural- reforça la idea de possessió i control. Les escultures, que potser haurien rebut influències estilístiques i tècniques de l'Orient en la seva creació, serien posteriorment destruïdes quan cartaginesos i nuràgics comencin a rivalitzar per l'espai i els recursos de l'illa, cap al s.V aC.
Ja sigui per la seva importància acadèmica, el seu potencial turístic o pel que representen en relació a la història sarda, aquestes escultures -ignorades durant força temps- han acabat suscitant molt d'interès i encesos debats a l'illa, on el passat flirteja massa sovint amb la llegenda. Queden encara moltes qüestions per resoldre, com ara qui foren els artistes que realitzaren els gegants i en quins models s'inspiraren o la raó de les diferents categories figurades: ¿serien herois caiguts en batalla, divinitats protectores o vencedors d'alguna mena de joc atlètic? Els treballs arqueològics -represos des del 2014- continuaran aportant dades, respostes i preguntes; la restauració de les peces -guardonada amb un reconegut premi d'àmbit europeu- permetrà eixamplar poc a poc la família de gegants i la museïtzació -esperem amb el conjunt escultòric al complet- contribuirà a explicar al món el passat de Sardenya.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Versió actualitzada el 09/2016. Per saber-ne més:
Tronchetti, C. (2015) Monte Prama. L'heroon dei Giganti di Pietra. Cagliari: Fabula
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada