28 d'abril de 1794, la Diada de Sardenya

Després de la Guerra de Successió, les grans potències acordaren la cessió de Sardenya als ducs de Savoia, que reberen l’anhelat títol de reis gràcies a un territori apèndix dels seus dominis continentals amb capital a Torí. Així, ja des de 1720 –en què convocaren per primera i última vegada el parlament sard– feren una política immobilista i d'esquenes a la realitat de l'illa. Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan sembla que l'illa romandrà definitivament en les seves mans, s'engeguen un seguit de reformes administratives de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé tenien l'objectiu de modernitzar Sardenya, no aconseguiren millorar les condicions de vida de la gran majoria de llurs súbdits. 

El règim feudal dels barons i dels seus administradors -imposat durant la conquesta catalano-aragonesa- es manté, però l'aristocràcia sarda preveu la seva decadència política quan els càrrecs passen a mans de funcionaris piemontesos, que parlen francès i usen l’italià per a l’administració, llengües totalment desconegudes entre la noblesa local, que parla castellà o català, i el poble, que parla sard. Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la repressió de les resistències, no ajudaren a millorar una situació de descontentament general amb els nous dominadors de Sardenya.

En aquest context, les idees il·lustrades prenen també a Sardenya, on circulen entre els intel·lectuals, els burgesos i el baix clergat dels àmbits urbans. Quaranta anys enrere ja havien inspirat la república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769. Però la França revolucionària continua amb el seu pla d'expansió i prova de conquerir també Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, davant la inoperància de l'exèrcit savoià, els estaments sards es reuniren d'urgència i s'encarregaren d'aprestar un exèrcit i coordinar la defensa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès amb gran fervor popular.

Giuanne Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo /AMS

Encoratjat per la victòria i havent demostrat la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envià l’agost d’aquell any una delegació que presentà 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa. Totes les reivindicacions foren refusades pel rei de Savoia i comunicades directament al virrei de l’illa, doncs el govern piemontès es negà a reconèixer la legitimitat dels estaments sards i qualsevol mena d’autonomia.

Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamaven, alguns dels seus promotors comencen a idear una revolta que s’hauria de dur a terme al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor –acusats de sedició vers l’estat– avançà els esdeveniments. Era el 28 d'abril de 1794. En córrer la notícia, els sectors populars de Càller assalten el castell de la ciutat, desarmen als soldats que el defensaven i alliberen els presoners. Amb l'esclat revolucionari, el virrei i tots els funcionaris i soldats piemontesos seran capturats i expulsats de l’illa. Tot i així, el trencament amb Savoia no fou definitiu i al setembre d'aquell mateix 1794 arribà un nou virrei que se sotmeté als estaments i a la Reial Audiència sards, que començaven a sentir-se incòmodes per l'efervescència popular sorgida arran dels fets d'abril.

Així, s'obria un nou període d’autogovern en què les institucions pròpies de l'illa  -d'herència ibèrica- prengueren la iniciativa i miraren de controlar la difícil situació. A partir de 1795 moltes comunitats pageses s'organitzen i trenquen el vincle feudal que les sotmetia als barons. Al nord de Sardenya, els aixecaments contra els feudataris d'inicis de 1796 feren necessari que el jutge Giuanne Maria Angioy s'hi desplacés per a sufocar-los, però després d'escoltar les raons dels descontents acabà per unir-s'hi i encapçalar una revolució republicana i anti-feudal que arreplegà milers de sards. Aquesta, fou finalment frustrada per la facció moderada del parlament sard, que, temorosa de l'agitació social, preferí tornar a l'obediència dels Savoia. Ens els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Palabanda (1812) -reprimida durament- Sardenya continuarà sotmesa als piemontesos, cada cop més empobrida.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
- Petita història de Sardenya
- Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui