dilluns, 28 d’abril de 2014

28 d'abril de 1794, la Diada de Sardenya

Després de la Guerra de Successió, les grans potències acordaren la cessió del regne de Sardenya als ducs de Savoia, que reberen l’anhelat títol de reis gràcies a un territori apèndix dels seus dominis continentals amb capital a Torí. Així, ja des de 1720 –en què convocaren per primera i última vegada el parlament sard– feren una política immobilista i d'esquenes a la realitat de l'illa. Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan sembla que l'illa romandrà definitivament en les seves mans, s'engeguen un seguit de reformes de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé tenien l'objectiu de modernitzar Sardenya, no aconseguiren millorar les condicions de vida de la gran majoria de la població.

El règim feudal dels barons i dels seus administradors -imposat durant la conquesta catalano-aragonesa- es manté, però l'aristocràcia sarda s'adona de la seva imminent decadència quan els càrrecs passen a mans de funcionaris piemontesos, que parlen francès i usen l’italià per a l’administració, llengües totalment desconegudes entre la noblesa local, que parla castellà o català, i el poble, que parla sard. Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la repressió de les resistències, no ajuden a millorar una situació de descontentament general amb els nous dominadors de Sardenya.

En aquest context, les idees il·lustrades prenen també a Sardenya, on circulen entre els intel·lectuals, els burgesos i el baix clergat dels àmbits urbans. Quaranta anys enrere ja havien inspirat la república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769. Però la França revolucionària continua amb el seu pla d'expansió i prova de conquerir també Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, davant la inoperància de l'exèrcit dels Savoia, els estaments sards es reuneixen d'urgència i s'encarreguen d'aprestar els soldats i coordinar la defensa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès amb gran fervor popular.

Giuanne Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo /AMS
Encoratjat per la victòria i havent demostrat la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envia l’agost d’aquell any una delegació amb 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa. Tot i la seva moderació, totes les reivindicacions són rebutjades pels Savoia, cosa que es comunica directament al virrei de l’illa ja que el govern piemontès es nega a reconèixer la legitimitat dels estaments sards i qualsevol mena d'autonomia.

Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamen, alguns dels seus promotors comencen a idear una revolta que s’haurà de dur a terme al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor –acusats de sedició vers l’estat– avança els esdeveniments. Era el 28 d'abril de 1794En córrer la notícia, els sectors populars de Càller assalten el castell de la ciutat, desarmen als soldats que el defensaven i alliberen els presoners. Amb l'esclat revolucionari, el virrei i tots els funcionaris i soldats piemontesos -uns 500- seran capturats i expulsats de l’illa en un vaixell. Tot i així, el trencament amb Savoia no és definitiu i al setembre arriba un nou virrei que se sotmet als estaments i a la Reial Audiència sards, que comencen a sentir-se incòmodes per l'efervescència popular sorgida arran dels fets d'abril.

Així, s'obre un nou període d’autogovern en què les institucions pròpies de l'illa  -d'herència ibèrica- prenen la iniciativa i miren de controlar la difícil situació. A partir de 1795 moltes comunitats pageses, envalentides, s'organitzen i trenquen el vincle feudal que les sotmetia als barons. Al nord de Sardenya, els aixecaments contra els feudataris d'inicis de 1796 fan necessari que el jutge Giuanne Maria Angioy s'hi desplaci per sufocar-los però després d'escoltar les raons dels descontents acaba per unir-s'hi i encapçalar una revolució republicana i anti-feudal que arreplega milers de sards. Aquesta, és finalment frustrada per la facció moderada del parlament sard, que, temorosa de l'agitació social, prefereix tornar a l'obediència dels Savoia. Ens els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Palabanda (1812) -reprimida durament- Sardenya continua sotmesa als piemontesos, cada cop més empobrida.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
Petita història de Sardenya
Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada