28 d'abril de 1794, la Diada de Sardenya

Canvi de "cromos"

Després de la Guerra de Successió, les grans potències acordaren pel tractat de Londres (1718) la cessió de Sardenya als ducs de Savoia, que reberen l’anhelat títol de reis gràcies a un territori apèndix dels seus dominis continentals amb capital a Torí. Així, ja des de 1720 – en que convocaren per primera i última vegada el parlament sard – feren una política immobilista i d'esquenes a la realitat de l'illa. Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan sembla que l'illa romandrà en les seves mans, s'engeguen un seguit de reformes administratives de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé tenien l'objectiu de modernitzar Sardenya, no aconseguiren millorar les condicions de vida de la gran majoria de llurs súbdits. 

El règim feudal dels barons i dels seus administradors - imposat durant la conquesta catalano-aragonesa - es manté, però l'aristocràcia sarda preveu la seva decadència política quan els càrrecs passen a mans de funcionaris piemontesos, que parlen francès i usen l’italià per a l’administració, llengües totalment desconegudes entre la noblesa local, que parla castellà o català, i el poble, que parla sard. Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la repressió de les resistències, no ajudaren a millorar una situació de descontentament general amb els nous dominadors de Sardenya.

Sardenya en el conjunt dels territoris dels Savoia. Extret de "A New Universal Atlas Containing Maps of the various Empires, Kingdoms, States and Republics Of The World" Philadelphia, 1846/wikipedia

Creix el malestar

En aquest context, les idees il·lustrades arriben també a Sardenya, on circulen entre els intel·lectuals, els burgesos i el baix clergat dels àmbits urbans. Poc abans havien inspirat la república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769. Però la França revolucionària continua amb el seu pla d'expansió i prova de conquerir també Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, com que els Savoia no havien preparat l'auxili de l'illa, els estaments sards es reuniren d'urgència i s'encarregaren d'aprestar un exèrcit i coordinar la defensa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès.

Encoratjat per la victòria i havent donat prova de la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envià l’agost d’aquell any una delegació que presentà 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa. Totes les reivindicacions foren refusades pel rei de Savoia i comunicades directament al virrei de l’illa, doncs el govern piemontès es negà a reconèixer la legitimitat dels estaments sards, dels seus representants i qualsevol mena d’autonomia.

L'esclat de la revolta

Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamaven, alguns dels seus promotors comencen a idear una revolta que s’hauria de dur a terme al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor – acusats de sedició vers l’estat – avançà els esdeveniments. Era el 28 d'abril de 1794. En córrer la notícia, les classes populars assaltaren el castell de la ciutat, desarmaren als soldats que el defensaven i alliberaren els presoners. Durant els següents dies tots els piemontesos i “continentals” de la ciutat foren capturats i expulsats de l’illa juntament amb el virrei i les màximes autoritats savoianes.

Giuanne Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo/AMS

Una revolució frustrada

Aquests fets obriren un període d’autogovern en què el parlament i la Reial Audiència sards prengueren la iniciativa i el control de la difícil situació. Els aixecaments contra els feudataris al nord de Sardenya d'inicis del 1796 feren necessari que el jutge Giuanne Maria Angioy s'hi desplacés per a sufocar-los, però després d'escoltar les raons dels descontents acabà per encapçalar una revolució republicana i anti-feudal que arreplegà milers de sards. Aquesta, fou finalment frustrada per la facció moderada del parlament sard, que, temorosa dels canvis que s'estaven produint, preferí tornar a l'obediència dels Savoia. Ens els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Palabanda (1812) - reprimida durament - Sardenya continuarà sotmesa als piemontesos, cada cop més empobrida i sense autonomia.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
- Petita història de Sardenya
- Genealogia del sardisme
*Versió del post actualitzada a l'abril del 2015.