Els orígens històrics del Dia de Sardenya, una efemèride que se celebra el 28 d'abril.
De la monarquia hispànica als ducs de Savoia
Després de la Guerra de Successió les potències europees acordaren cedir el regne de Sardenya -sota domini ibèric durant quatre segles- als ducs de Savoia, que reberen l’anhelat títol de reis gràcies a una illa mediterrània allunyada de llurs dominis alpins amb capital a Torí.
Així, des
de 1720 –en què convocaren per primer i últim cop el parlament sard– els Savoia feren una política immobilista i d'esquenes a la realitat de Sardenya.
Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan semblava que l'illa hauria de romandre definitivament en llurs mans, s'engegaren un seguit de
reformes de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé
tenien per objectiu modernitzar l'illa, no aconseguiren millorar les condicions de vida de la majoria de la població.
El règim
feudal dels barons i dels seus administradors -imposat durant la conquesta catalano-aragonesa- es mantingué, però l'aristocràcia sarda s'adonà del paper secundari que li reservaren els Savoia quan els càrrecs començaren a passar a mans de funcionaris piemontesos,
que parlaven francès i usaven l’italià per a l’administració, llengües totalment
desconegudes entre la noblesa local, que encara mantenia el català del temps de la conquesta com a tret distintiu i s'adreçava en castellà a la monarquia, i pel poble, que parlava en sard.
Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de
l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la
repressió de les resistències, no ajudaren a millorar una situació de
descontentament general amb els nous amos de Sardenya.
En aquest context, les idees il·lustrades arribaren també a l'illa, on circularen entre els intel·lectuals, burgesos i baix clergat dels àmbits urbans. Quaranta anys enrere ja havien inspirat la veïna república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769.
Però la França revolucionària continuà amb el seu pla d'expansió i provà de conquerir Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, davant la inoperància de l'exèrcit dels Savoia, els estaments sards es reuniren d'urgència i s'encarregaren d'aprestar els soldats i coordinar la defensa de l'illa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès amb gran fervor popular.
Encoratjat per la victòria i havent demostrat la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envià a l’agost d’aquell any una delegació amb 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa.
Tot i la seva moderació, totes les reivindicacions foren rebutjades pels Savoia, cosa que es comunicà directament al virrei de l’illa ja que el govern piemontès es negava a reconèixer la legitimitat dels estaments sards i qualsevol mena d'autonomia.
 |
| Giuanne Maria Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo / fot. Esguard Històric |
L'esclat de la Revolució Sarda (1794)
Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamaven, alguns dels seus promotors començaren a tramar una revolta que pretenien iniciar al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor –acusats de sedició vers l’estat– precipità els esdeveniments. Era el 28 d'abril de 1794.
En córrer la notícia, els sectors populars de Càller assaltaren el castell de la ciutat, desarmaren els soldats que el defensaven i n'alliberaren els presoners. Amb l'esclat revolucionari, el virrei i tots els funcionaris i soldats piemontesos -uns 500- foren capturats i expulsats de l’illa en un vaixell que fou retornat al Piemont.
Tot i el caràcter revolucionari d'aquella jornada, el trencament amb els Savoia no fou definitiu i al setembre arribà un nou virrei que -per primer cop- se sotmeté als estaments i a la Reial Audiència sards, cada cop més incòmodes amb l'efervescència popular sorgida arran dels fets del 28 d'abril.
Tot i el caràcter revolucionari d'aquella jornada, el trencament amb els Savoia no fou definitiu i al setembre arribà un nou virrei que -per primer cop- se sotmeté als estaments i a la Reial Audiència sards, cada cop més incòmodes amb l'efervescència popular sorgida arran dels fets del 28 d'abril.
Així, s'obrí un nou període d’autogovern en què les institucions pròpies de l'illa -d'herència ibèrica- prengueren la iniciativa i miraren de controlar la difícil situació. A partir de 1795 moltes comunitats pageses, envalentides, s'organitzaren i trencaren el vincle feudal que les sotmetia als barons des dels temps de la conquesta catalano-aragonesa de l'illa.
Apogeu i fracàs dels revolucionaris (1796)
Al nord de Sardenya, els aixecaments anti-feudals d'inicis de 1796 feren que el virrei i els estaments hi enviessin el jutge de l'Audiència Giuanne Maria Angioy en qualitat d'alternos, és a dir, amb plens poders civils i militars per restablir l'ordre públic.
Al nord de Sardenya, els aixecaments anti-feudals d'inicis de 1796 feren que el virrei i els estaments hi enviessin el jutge de l'Audiència Giuanne Maria Angioy en qualitat d'alternos, és a dir, amb plens poders civils i militars per restablir l'ordre públic.
Però a mesura que el magistrat -d'idees il·lustrades- avançava pels pobles i escoltava els greuges que li exposaven els descontents hi empatitzà cada cop més fins al punt d'acabar posant-se de llur part. Així, en el seu camí cap al nord de l'illa anà sent rebut com un alliberador i rere seu s'hi aplegaven centenars de camperols. En arribar a Sàsser, la ciutat li obrí les portes al so d'un "Te Deum".
Davant la negativa del virrei i els estaments a negociar l'abolició del règim feudal, Angioy formà un heterogeni exèrcit de milicians i camperols i marxà direcció a Càller amb l'objectiu de derrocar el govern i imposar un model republicà amb el suport de França.
Davant la negativa del virrei i els estaments a negociar l'abolició del règim feudal, Angioy formà un heterogeni exèrcit de milicians i camperols i marxà direcció a Càller amb l'objectiu de derrocar el govern i imposar un model republicà amb el suport de França.
En aquesta situació, la facció moderada del parlament sard, temorosa de l'agitació social, preferí tornar a l'obediència als Savoia i girà l'esquena als revolucionaris. Derrotat a Macomer, Angioy hagué de fugir i embarcar-se secretament camí de l'exili a París juntament amb molts altres patriotes sards.
En els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Francesco Cilocco, executat brutalment a Sàsser (1802), o la dels màrtirs de Palabanda (1812) -també durament reprimida-, Sardenya continuà sotmesa als Savoia i cada cop més empobrida.
També et pot interessar...
- Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada