La Diada de Sant Jordi -el 23 d'abril- conté una significació tant completa com potent: a més de commemorar el patró de Catalunya, també celebrem el dia del Llibre, de la Rosa i dels Enamorats. És una jornada de reivindicació nacional, amb senyeres i estelades guarnint les paradetes, i literària, en que els escriptors signen llurs obres, en llegeixen fragments i a les escoles s'hi fan certàmens, concerts i representacions. Per a molts barcelonins, ramblejar sota el sol de primavera buscant un llibre o una rosa per a qui estimen és el moment més bonic de l'any. Per un dia, el riu de "guiris" que baixa la Rambla perd el seu cabal i els turistes han de treure el cap entre la gentada per saber de què va la festa. Però com s'ha forjat aquesta tradició tant nostrada? I sobretot, d'on venen els diversos elements que la composen?
Les arrels paganes de la llegenda cristiana
Trobem per primer cop la història de Sant Jordi –en la seva versió clàssica– a la Llegenda Àuria, obra escrita per Iacopo da Verrazza als anys 1260' que recollia les vides dels sants i llurs truculents martiris. En ella, el religiós genovès explica que un terrible drac assolava un poble -que Amades situa a Montblanc (Conca de Barberà)- destrossant-ho tot i devorant ramats i persones. Per evitar els seus atacs, els vilatans van decidir portar ovelles i altres aliments vora el seu cau; però un cop se'ls va haver cruspit tots van veure's obligats a enviar-li persones. Com que ningú volia oferir-se pel sacrifici, es va establir un sistema per sorteig.
Així, quan va tocar a Cleodolinda -la filla del rei- malgrat que la tristor va envair tothom, va haver d'acceptar el fatídic destí. Mentre la princesa s'encaminava sola cap al llac on habitava la bèstia, el poble ho contemplava desolat rere les muralles. Fou llavors quan, trobant-se la donzella davant del drac, aparegué un cavaller vestit de blanc amb una creu vermella a l'escut i s'hi enfrontà. Després d'una dura pugna amb la ferotge criatura, el cavaller va aconseguir travessar-li la gola amb l'espasa, derrotant-la. Llavors li lligà una corda al coll i la hi donà a la donzella, que va conduir el drac agonitzant fins al centre del poble, on la gent el va acabar de rematar. De la seva sang que brollava en cresqué un roser, del qual Sant Jordi va prendre una rosa que va donar a la princesa. Admirat pel seu coratge, el rei va oferir al misteriós cavaller la mà de la filla, però ell digué que no la mereixia, que havia arribat fins al poble guiat per una revelació divina i que havia de prosseguir el seu camí, però abans de marxar recomanà al sobirà i a llurs vassalls que fossin bons cristians.
Malgrat la seva èpica, aquesta llegenda voldria representar la victòria del cristianisme (Sant Jordi) sobre el paganisme (el Mal, encarnat en el drac que emergeix de l’Infern). Tot i així, sembla que la llegenda de Sant Jordi provindria d'un fons mític molt més antic, en el que la lluita entre l'heroi i el monstre era un motiu recurrent: l'exemple més notable el podríem trobar en un baix-relleu que figura el déu egipci Horus –sobre un cavall i amb cuirassa romana – travessant amb la llança al malvat Seth, sota forma d'un cocodril; també es poden establir analogies amb el grec Perseu o fins i tot amb l’heroi mesopotàmic Gilgamesh. Així doncs, ben mirat, la llegenda de Sant Jordi seria només una versió cristianitzada d'antics mites procedents d'Orient.
Les arrels paganes de la llegenda cristiana
Trobem per primer cop la història de Sant Jordi –en la seva versió clàssica– a la Llegenda Àuria, obra escrita per Iacopo da Verrazza als anys 1260' que recollia les vides dels sants i llurs truculents martiris. En ella, el religiós genovès explica que un terrible drac assolava un poble -que Amades situa a Montblanc (Conca de Barberà)- destrossant-ho tot i devorant ramats i persones. Per evitar els seus atacs, els vilatans van decidir portar ovelles i altres aliments vora el seu cau; però un cop se'ls va haver cruspit tots van veure's obligats a enviar-li persones. Com que ningú volia oferir-se pel sacrifici, es va establir un sistema per sorteig.
Així, quan va tocar a Cleodolinda -la filla del rei- malgrat que la tristor va envair tothom, va haver d'acceptar el fatídic destí. Mentre la princesa s'encaminava sola cap al llac on habitava la bèstia, el poble ho contemplava desolat rere les muralles. Fou llavors quan, trobant-se la donzella davant del drac, aparegué un cavaller vestit de blanc amb una creu vermella a l'escut i s'hi enfrontà. Després d'una dura pugna amb la ferotge criatura, el cavaller va aconseguir travessar-li la gola amb l'espasa, derrotant-la. Llavors li lligà una corda al coll i la hi donà a la donzella, que va conduir el drac agonitzant fins al centre del poble, on la gent el va acabar de rematar. De la seva sang que brollava en cresqué un roser, del qual Sant Jordi va prendre una rosa que va donar a la princesa. Admirat pel seu coratge, el rei va oferir al misteriós cavaller la mà de la filla, però ell digué que no la mereixia, que havia arribat fins al poble guiat per una revelació divina i que havia de prosseguir el seu camí, però abans de marxar recomanà al sobirà i a llurs vassalls que fossin bons cristians.
Malgrat la seva èpica, aquesta llegenda voldria representar la victòria del cristianisme (Sant Jordi) sobre el paganisme (el Mal, encarnat en el drac que emergeix de l’Infern). Tot i així, sembla que la llegenda de Sant Jordi provindria d'un fons mític molt més antic, en el que la lluita entre l'heroi i el monstre era un motiu recurrent: l'exemple més notable el podríem trobar en un baix-relleu que figura el déu egipci Horus –sobre un cavall i amb cuirassa romana – travessant amb la llança al malvat Seth, sota forma d'un cocodril; també es poden establir analogies amb el grec Perseu o fins i tot amb l’heroi mesopotàmic Gilgamesh. Així doncs, ben mirat, la llegenda de Sant Jordi seria només una versió cristianitzada d'antics mites procedents d'Orient.
Sant Jordi matant el Drac, compartiment del retaule de Sant Jordi, obra de Bernat Martorell c.1435
realitzada per a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.
Actualment es troba a l'Art Institute of Chicago, Estats Units
El Sant Jordi històric
La historicitat del patró de Catalunya és confusa, doncs les referències coetànies són molt poques i a mesura que passava el temps les narracions entorn a la santedat i martiri de Sant Jordi s'anaren tornant cada cop més inversemblants. El "sant Jordi històric" hauria estat un militar romà, nascut a Palestina vers el 270 i martiritzat a Bitínia cap al 303, quan –després d'oposar-se a perseguir cristians– es negà a abjurar de la seva fe; la seva tomba teòricament es troba a Lod (Israel). A Orient, i sota l'empara de l'Imperi bizantí, el culte a Sant Jordi tindrà una ràpida difusió i prendrà importància fins al punt que en caure la costa palestina en poder islàmic no només serà respectat sinó també assimilat. És per això que quan els primers croats arriben a Terra Santa (1096) queden sorpresos pel fet que llur màrtir cristià també és venerat pels "infidels" –tractant-se, potser, de l'enigmàtic Al-Khidr ("El Cavaller Verd") de certes tradicions sufites– i recuperen aquesta figura per a la Cristiandat occidental. Sant Jordi esdevé llavors l'ideal del cavaller cristià.
De l'Orient a Barcelona
La historicitat del patró de Catalunya és confusa, doncs les referències coetànies són molt poques i a mesura que passava el temps les narracions entorn a la santedat i martiri de Sant Jordi s'anaren tornant cada cop més inversemblants. El "sant Jordi històric" hauria estat un militar romà, nascut a Palestina vers el 270 i martiritzat a Bitínia cap al 303, quan –després d'oposar-se a perseguir cristians– es negà a abjurar de la seva fe; la seva tomba teòricament es troba a Lod (Israel). A Orient, i sota l'empara de l'Imperi bizantí, el culte a Sant Jordi tindrà una ràpida difusió i prendrà importància fins al punt que en caure la costa palestina en poder islàmic no només serà respectat sinó també assimilat. És per això que quan els primers croats arriben a Terra Santa (1096) queden sorpresos pel fet que llur màrtir cristià també és venerat pels "infidels" –tractant-se, potser, de l'enigmàtic Al-Khidr ("El Cavaller Verd") de certes tradicions sufites– i recuperen aquesta figura per a la Cristiandat occidental. Sant Jordi esdevé llavors l'ideal del cavaller cristià.
De l'Orient a Barcelona
¿Però d'on ve la vinculació específica entre Sant Jordi i Catalunya? Segons sembla, Pere I d'Aragó ja havia gaudit de l’ajuda de Sant Jordi a la batalla d'Alcoraz (1096), que suposà la conquesta d'Osca als sarraïns. Més tard el sant patró tornà a aparèixer per ajudar a Jaume I el Conqueridor en la batalla del Puig (1237), que precedí la conquesta de València. Per això no és d'estranyar que abans de cada càrrega els soldats de la corona catalano-aragonesa cridessin "Sant Jordi! Sant Jordi!" per a invocar el patró. Per agrair-li les seves intercessions, a Catalunya se celebrarà el seu patronatge en una festa que s'acaba institucionalitzant el 1456; així, a la nota corresponent al dissabte 17 d’abril del dietari de la Generalitat hi llegim: «Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat [...]». A la Barcelona de finals s.XV el model galant de Sant Jordi inspira l'ús de regalar una rosa a l'estimada durant la jornada, que s'acaba celebrant com a Dia dels Enamorats.
Tot i així el nostre país no és l'únic sota la protecció de Sant Jordi, que també és patró d'Anglaterra, Portugal, Rússia o Aragó, i la seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- és un dels símbols cristians més emblemàtics. Recentment la Generalitat ha declarat la Diada de Sant Jordi com a festa nacional de Catalunya; tot i seguir sent un dia laboral i lectiu, res desllueix una celebració tan esperada per tots.
La festa del Llibre i la Rosa
Tot i així el nostre país no és l'únic sota la protecció de Sant Jordi, que també és patró d'Anglaterra, Portugal, Rússia o Aragó, i la seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- és un dels símbols cristians més emblemàtics. Recentment la Generalitat ha declarat la Diada de Sant Jordi com a festa nacional de Catalunya; tot i seguir sent un dia laboral i lectiu, res desllueix una celebració tan esperada per tots.
La festa del Llibre i la Rosa
Amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) es recupera la tradició medieval de celebrar una fira de roses al palau de la Generalitat pel dia de Sant Jordi. Uns anys més tard, l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés proposa celebrar el Dia del Llibre, que es fixa pel 7 d'octubre (1927) però no acaba de funcionar. Durant la primavera del 1929, amb Barcelona com a amfitriona de l'Exposició Internacional, els llibreters posen les paradetes al carrer i la idea té tant d'èxit que es decideix canviar de data: serà escollit el dia 23 d'abril, que coincideix amb la mort de Shakespeare i l'enterrament de Cervantes. Ara sí, Sant Jordi troba la "formula màgica" i esdevé la festa dels llibres i les roses. La celebració contribueix des del principi a impulsar la producció i comercialització de llibres en català i no s'atura ni amb la Guerra Civil espanyola. La mort de Josep Pla -precisament un 23 d'abril de 1981- sembla voler afermar encara més el sentit de la jornada, que l'any 1995 la Conferència General de l'UNESCO va decretar com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. Pel que fa a les roses, avui hi ha tot tipus de paradetes que en venen, ja es tracti de partits polítics -en això hi ha unanimitat-, entitats, organitzacions o centres d'esplai que necessiten recaptar fons o senzillament de gent que vol fer diners.
#BooksAndRoses: de la Rambla al món
#BooksAndRoses: de la Rambla al món
Com hem vist, la festa de Sant Jordi és una tradició antiga i formada amb elements d'arreu, que ha evolucionat i s'ha anat reversionant. Tot i haver de repartir la seva protecció entre diverses nacions, segurament els catalans som els qui ens identifiquem més amb l'heroi i avui la nostra manera de celebrar-ho supera fronteres gràcies a un format tan suggestiu com exportable. De fet, així com els irlandesos han estès per les principals ciutats del món llur St. Patrick's Day i el Japó organitza festivals de cultura japonesa arreu, des de fa uns anys s'ha engegat una campanya d'internacionalització de la cultura catalana a través de Sant Jordi anomenada #BooksAndRoses. Nous horitzons per a una festa amb segles d'història.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------[Efemèrides]
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada