dilluns, 30 de març de 2015

Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui

La civilització de les torres (ss.XVII-VIII aC) 
Segons diverses teories, l’arribada de l’Home a Sardenya s’hauria produït fa uns 22.000 anys des d’Àfrica, la península Ibèrica o a través de Còrsega, la opció més probable tenint en compte el seguit d'illetes que la connecten a la península Itàlica. A partir del procés de neolitizació, que arriba a l'illa cap al 6000 aC, la presència humana es torna estable i es concreta en una successió de cultures caracteritzades per llur ceràmica i formes d'enterrament, la més comuna de les quals seran les "domus de janas", en sard, "cases de fades", tombes excavades a la roca que imitaven l'interior de les cases. A partir de c.1600 aC apareixen els primers nurags, torres de pedra seca i falsa cúpula que donen nom a la singular cultura nuràgica.

N’hi ha uns 7000 arreu de l’illa i serien l'estructura funcional i simbòlica central de cada comunitat -que hi viuria al seu entorn- concentrant les funcions de llar, magatzem i culte. Tot i tenir una economia fonamentalment agropastoral, la societat nuràgica participarà en la xarxa de contactes i intercanvis que lliga el món oriental, egeu i tartèssic tenint un rol d'importància al Mediterrani central, com deixa intuir la irradiació cultural sobre Còrsega i Balears, amb sengles adaptacions locals -"torri" i "talaiaots", respectivament- del nurag. Cap al s.X aC ja no es construeixen més nurags, potser perquè se'n perden els coneixements tècnics o es desajusten els vincles clànics que els possibilitaren- i, amb el temps, acaben transformant-se en espais de culte per homenatjar aquells avantpassats mítics que els haurien aixecat. Malgrat que la civilització nuràgica no ha deixat cap evidència d’escriptura, les nombroses figuretes de bronze o els famosos Gegants de Mont'e Prama perfilen una societat més complexa i dinàmica d'allò que s'havia cregut fins ara.

Poblat nuràgic La Palmavera Sardenya
Restes del poblat nuràgic de La Palmavera, vora l'Alguer
Entre dos imperis (ss.VIII aC-V dC)
L’arribada de comerciants orientals a l’illa posarà les bases per a la fundació de les diverses colònies fenícies que es constitueixen a partir del s.VIII aC. Tharros, Caralis o Sulky –establertes a la zona sud-occidental de Sardenya– són les més importants. Inicialment la relació entre les comunitats nuràgiques i els nous pobladors serà de col·laboració però en el moment en què la presència fenícia es torna més invasiva esclataran alguns conflictes. Amb tot, al s.VI aC ha sorgit ja una societat mixta a la meitat meridional de l’illa arran de la interacció continuada entre les poblacions nuràgiques i els centres urbans d’origen fenici.

Aquesta s’enfrontarà a Cartago, que mira d’integrar Sardenya al seu imperi nord-africà, aconseguint-ho cap al 509 aC. Els cartaginesos organitzen una economia d’explotació cerealícola i minera mentre procuren consolidar-se promovent cultes compartits entre la població indígena i els colonitzadors nord-africans. A partir d’aquest moment, l’illa esdevé una peça clau en el joc de forces al Tirrè entre cartaginesos, romans, etruscos i grecs. Així, durant les Guerres Púniques, Roma arrabassa Sardenya a Cartago i hi estableix el seu domini (238 aC), continuant amb el sistema colonial iniciat en època púnica. Malgrat les constants revoltes de la població indígena, Roma s'imposa, esclavitza milers de "Sardi" i aconsegueix pacificar l'illa al s.I aC, moment en què inicia la romanització de la societat sarda, que aprèn el llatí i assimila el panteó clàssic amb les divinitats pròpies. En temps de persecució religiosa, cristians i jueus seran deportats a l'illa.


Termes romanes Fordongianus Sardenya
Les termes romanes de Fordongianus, al centre de l'illa
Conflicte, aïllament i independència (ss.V-X)
A Sardenya, el poder romà cau c.450 amb la conquesta de l’illa pels vàndals, que havien constituït poc abans un regne nord-africà amb seu a Cartago. Donada la tradició arriana dels germànics, molts eclesiàstics catòlics hauran d'exiliar-se a Sardenya, on continuaran evangelitzant una població profunda i majoritàriament pagana. Al 534 els bizantins derroten als vàndals i estenen el seu imperi per Itàlia, el nord d’Àfrica, el sud de la península Ibèrica i Sardenya. Tot i els atacs de les gents de la Barbaria –les muntanyes del cor de l'illa, el territori que havia estat menys romanitzat– el domini bizantí es consolida gràcies a una administració basada en les institucions imperials, un funcionariat que parla grec i un monacat de tradició oriental.

Tot i així, el malestar per la rapacitat fiscal dels funcionaris -allunyats de Constantinoble- i la preocupació per l’evangelització dels sards -que al s.VI encara adoren "pals i pedres"- faran que el papa de Roma procuri estendre la seva influència sobre Sardenya. A partir del s.VIII les constants
 incursions islàmiques contra les costes de l'illa afebliran cada cop més el poder de Bizanci, fins al punt de perdre el control de Sardenya -o abandonar-la- a inicis del s.X. Hereus de la divisió provincial bizantina ("partes") neixen quatre regnes sards que lluiten per protegir llur territori dels musulmans amb l’ajuda de les potències cristianes.

Església bizantina Santa Maria Bubalis Siligo Sardenya
L'església d'època bizantina de Santa Maria de Bubalis, Siligo
Sobirania imperfecta (ss.X-XIV)
Aquells quatre poders sobirans -coneguts en sard com a "judicados" (“jutjats”)- són Turres (nord), Gaddura (nord-est), Arborea (oest) i Calari (sud). Les seves arrels bizantines, al marge de l'Europa carolíngia i del procés de feudalització que pateix, els confereixen una forma de govern singular, amb un monarca -que prenia el títol de "judike" ("jutge")- sostingut pel parlament del regne o "corona de logu" i les lleis que el regien, recollides a la "carta de logu". Ja al s.XI trobem els primers documents escrits en llengua sarda, que s'emprarà en les actes dels sobirans, els registres monàstics i notarials així com els codis legislatius.

Els conflictes entre els "jutges" -tots emparentats però mal avinguts- i la intromissió de les repúbliques de Pisa i Gènova, que reben territoris i privilegis a Sardenya com a compensació per la seva ajuda contra les incursions islàmiques, afebleixen els regnes sards. A finals del s.XIII només queda Arborea, que malda per estendre la seva sobirania sobre tota l’illa. L'any 1297 el papa Bonifaci VIII institueix el "regne de Sardenya i Còrsega" i l'infeuda al rei catalano-aragonès Jaume II el Just per allunyar-lo de Sicília. El sobirà arborès, Ugone, es declara llavors vassall de la Corona d’Aragó, s’hi alia i conjuntament expulsen els pisans de l’illa (1326). Però el seu successor Marianu IV recupera l'idea unificar Sardenya sota la dinastia dels Arborea i procura espolsar-se el domini catalano-aragonès. Això portarà a una llarga guerra entre els sards i la Corona d’Aragó que no conclou fins a la batalla de Sanluri (1409), que deixa el darrer regne sard tocat de mort.

Muralles de l'Alguer Sardenya
Vista del Cap de la Caça des de les muralles de l'Alguer
Un regne de matriu ibèrica (ss.XIV-XVIII)
Amb la conquesta catalana, l’illa esdevé un regne més de la confederació catalano-aragonesa prenent com a model institucional el Principat de Catalunya. Podrà reunir els seus estaments a corts i disposarà de les seves pròpies lleis, si bé el seu territori serà dividit en nombrosos feus que -malgrat l'oposició de la població sarda- s’atorgaran als nobles que havien participat en la invasió. Càller i l'Alguer, repoblades amb catalans, tindran una gran importància en el triangle d’intercanvis i relacions que es configura entre l’illa, Barcelona i València. D’aquesta etapa n’ha quedat un important llegat cultural, del qual destaca l’arquitectura gòtica catalana, el dialecte alguerès o la icònica bandera dels Quatre Moros, d’origen aragonès.

Amb la incorporació de la Corona d’Aragó al conjunt de la monarquia hispànica a finals del s.XV, Sardenya perd la rellevància que havia tingut en l’escenari mediterrani. Només l’amenaça dels pirates turcs clamarà l’atenció sobre l’illa, on s’hi construiran torres de defensa resseguint la costa. Malgrat la distància respecte Madrid, les classes dirigents sardes seran lleials al rei, mantindran el català i aprendran el castellà per adreçar-se al poder. S’instruiran a les universitats de Sàsser i Càller -fundades al s.XVII- però sempre sota l’atenta mirada de la Inquisició, implantada a l’illa per assegurar l'ortodòxia de la fe. Amb la Guerra de Successió, Sardenya acaba passant als Savoia (1720), que amb la cessió reben l'anhelat títol de reis.


Castell de Càller Sardenya
La ciutat de Càller, capital de Sardenya, des del castell
Dels Savoia a Itàlia (ss.XVIII-Avui)
A inicis del s.XVIII Sardenya era vista des de Torí més aviat com una carta per jugar en les negociacions internacionals que una part integrant del regne dels Savoia. Havent rebutjat un intent d’invasió francès, el parlament de Sardenya reclama una major representativitat dels sards en les institucions de govern. La negativa per part del rei desembocarà en una revolució que expulsarà els piemontesos de l’illa (1794) i concedirà el poder efectiu als estaments sards però les tensions socials i les divisions internes acabaran frustrant aquella primera experiència d’autogovern. Les elits moderades tornen a posar l'illa sota control dels Savoia, que des de llavors reprimiran durament qualsevol intent d’alliberar Sardenya del seu domini. Lereformes que s’hi apliquen durant la primera meitat del s.XIX -modificant lleis i usos tradicionals- no s’adeqüen a la realitat sarda i desarticulen la societat, provocant una conflictivitat creixent.

En paral·lel al Risorgimento sorgeix un moviment de recuperació del passat i la cultura sards que, tot i així, no qüestiona en cap cas la monarquia savoiana. Amb la unificació italiana, Sardenya passa a formar part del nou estat (1861). La lleva obligatòria de sards que es duu a terme durant la 1a Guerra Mundial constitueix la Brigata Sassari, l’única unitat de l’exèrcit composta per soldats de la mateixa regió i una de les més delmades al front. De tornada, els veterans organitzen un sardisme de masses que quedarà estroncat per l’adveniment del feixisme. La difusió de diaris, ràdio i televisió així com l’escolarització promouen una forta italianització de la societat, marginant la llengua sarda. Amb el retorn de la democràcia es concedeix a Sardenya un estatut (1948), que li confereix una certa autonomia. Durant els anys 1960’ i 1970’ es realitzen plans per a la millora econòmica de l’illa, si bé no resolen problemàtiques com la creixent emigració cap a Itàlia i Europa. El turisme, que comença en aquest moment, té avui un pes important en l'economia sarda.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] Versió actualitzada 06/2019. També et pot interessar...
1) Ainu: passat i present dels indígenes del Japó 
2) Còrsega, l'agitada història de la primera república il·lustrada 
La versió original d'aquest article fou publicada per a l'empresa de turisme actiu Viatges Terra Sarda.

2 comentaris:

  1. Bon article i necessari... és menester fer conèixer la nostra història!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marcel! :) Totalment d'acord. I no només perquè és molt rica i interessant sinó també perquè lliga els nostres territoris d'una i altra banda del mar.

      Elimina