dimecres, 27 de març de 2019

Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista

"Viatger, vingues d'on vingues / si tens el cor honrat / flecta els genolls i prega / com fill, davant del cap / del pros Josep Moragues / el nostre general" (fragment "Lo cap del general Moragues" d'Àngel Guimerà, 1887)

Josep Moragues i Mas neix a Sant Hilari Sacalm el 1669 en una família de pagesos benestants. El seu matrimoni amb Cecília Regàs (1693) i la seva participació en una companyia de miquelets que defensa Osona de la invasió francesa durant la Guerra dels Nou Anys (1694) l'aproximen als "vigatans", petits hisendats i menestrals osonencs que odiaven els francesos pels abusos comesos durant els repetits atacs contra la seva terra. Així, l'any 1705 el trobem entre els prohoms que acorden el “pacte dels Vigatans”, signant per avalar les negociacions del pacte de Gènova, pel qual Catalunya queda incorporada a l’Aliança de l’Haia. Com a guerriller, promou l’aixecament austriacista al rerepaís que ha de facilitar l'entrada de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona, fent-se amb el control de Vic i, al juliol, derrota -al capdavant d'uns 200 homes- la partida borbònica que havia anat a recuperar-lo a la batalla del Congost. Poc més tard, a l'agost, es dirigeix cap a Barcelona amb centenars de voluntaris austriacistes per ajudar a l'exèrcit aliat.

Gràcies al seu prestigi militar, un cop Carles d’Àustria ha pres Barcelona, és designat com a coronel de les Reials Guàrdies Catalanes (1705) per ascendir a general de batalla (1707) i governador de Castellciutat, fortalesa des de la qual havia de vigilar els passos pirinencs de la Cerdanya i Ribagorça. L'any 1711, havent mort la seva esposa, es casa en segones núpcies amb Magdalena Giralt, senyora de Bressui, a Sort. Al setembre de 1713, constatant que Catalunya ha estat abandonada pels aliats i combat sola contra els borbònics, que avancen pel territori aplicant mètodes de terrorisme militar, rendeix de forma honrosa Castellciutat –que no disposava de queviures ni podia rebre reforços– després de 8 dies de setge. 

Desmoralitzat i malalt, passa l’hivern a Sort, des d’on reprèn les accions militars al gener de 1714. Al febrer assalta Castellciutat però es rebutjat pels borbònics que, en un contracop, apressen la seva família com a ostatges. Empresonats a Balaguer, una partida aconsegueix rescatar-los i els deixa a Cardona, baluard de la resistència austriacista a l’interior de Catalunya. Des d’allà, amb la seguretat de tenir qui més estima a recer, el general –ara guerriller– fustiga contínuament la rereguarda borbònica, obligant als enemics a mantenir destacaments repartits pel territori i a alleugerir la pressió que exerceix sobre la Barcelona assetjada.

Bust Josep Moragues pla de Palau Barcelona
El bust de Josep Moragues al pla de Palau de Barcelona / foto pròpia
El 18 de setembre de 1714, pocs dies després que la capital catalana, la fortalesa de Cardona –on s’havien refugiat els darrers resistents austriacistes– capitula a canvi del respecte a la vida pels seus defensors, als quals es permet embarcar-se per abandonar el país. Moragues, enlloc d'exiliar-se -com feren molts altres austriacistes- es retira a Sort amb la seva família. Hom apunta que pretenia marxar pels Pirineus però que s'esperaria a recuperar el seu nebot, encara pres. Mentrestant, sembla que Felip V, disgustat per l'amnistia que s'havia concedit als militars austriacistes en les capitulacions, envia la contraordre de detenir-los. Així, Moragues és cridat a presentar-se davant del capità general de Barcelona, que li retira la documentació i el posa -secretament- sota vigilància. Tement ser arrestat per conspiració, al febrer de 1715 fa testament i busca la manera d'embarcar-se cap a Mallorca, encara en mans dels austriacistes, però quan ja es troba a mar, en ser reconegut pel barquer, és tornat a Barcelona per por de represàlies. Moragues s'amaga llavors a Montjuïc esperant un segon passatge però acaba sent trobat i detingut juntament amb els seus còmplices.

El general és torturat, sotmès a un judici sumaríssim i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, descalç, vestit de penitent i sense ser-li reconeguts els honors militars, Josep Moragues pateix el suplici de ser arrossegat viu lligat a un cavall pels carrers de Barcelona i, després, se’l degolla, decapita i esquartera. En un moment en què la guerra no estava tancada, la cerimònia d'execució de Moragues serveix com a càstig exemplaritzant: el seu cap és ficat dins d'una gàbia i penjat al Portal de Mar amb una inscripció en llatí que diu: "Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." La repressió no s'acabà amb el cos mutilat del general caigut, sinó que també s'aplica a la seva vídua i familiars, que foren empresonats i desposseïts de les seves propietats. Després de dotze anys de súpliques, un cop signada la pau de Viena (1725), Margarida Giralt va aconseguir que se li retornés el cap del marit; llavors la família marxa a l'exili.

Tot i no haver estat un dels militars austriacistes més importants -de fet lluitava a les ordres del marquès de Poal, el veritable cor de la resistència- el seu martiri el convertí en un heroi de Catalunya, recuperat durant la Renaixença. Des d'una mirada actual, la seva trajectòria vital és prou interessant per entendre la Guerra de Successió. Des de 1999, al pla de Palau, el lloc aproximat on hauria estat exhibit el cap del general, un monument de marbre i un pal amb la senyera ideat per l'artista Francesc Abad recorden l'heroi austriacista malgrat les traves que posà l'Ajuntament per acceptar-los. Més recentment, l'any 2013 fou col·locat, davant la Llotja, un bust del general Moragues, bessó del que hi ha a Sort, obra de Rosa Martínez Brau.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...
> El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat 

dilluns, 25 de març de 2019

Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina

L'infant Alfons contemplava neguitós el camp de batalla damunt del seu inquiet cavall. Mentre assetjava Càller -defensada per una guarnició pisana- el gros de l'exèrcit de Pisa, desembarcat al sud de Sardenya, l'havia sorprès pel darrere i ara es trobava atrapat entre dos fronts. La lluita era terrible i no s'acabava de decidir, així que el jove príncep -esperant emular els seus nobles avantpassats- decidí intervenir personalment. Acaricià un últim cop el mànec de la seva espasa -ben bé com si volgués assegurar-se que seguia allà- i prengué una llança per carregar amb els seus millors cavallers contra la línia pisana.

L'embat desmanegà les files enemigues durant uns instants però aviat es tornaren a espessir i l'infant i els seus homes -dins d'un mar de cops, braços i crits- anaren quedant separats. Havent caigut del cavall, Alfons s'incorporà com pogué i, lluitant "com un lleó", aconseguí empunyar la Vilardella, la poderosa "espasa de virtut" que feia invencible qui la emprava. En veure com el príncep, amb la Senyera Reial als peus, abatia -un rere l'altre- tots els soldats que l'atacaven, els pisans que l'envoltaven defalliren i començaren a fugir.

Fotografia antiga basílica de Bonaria
La basílica de la Mare de Déu de Bonaire, a tocar de Càller, a principis del s.XX / autor desconegut
Tot plegat s'explica -amb la dosi d'èpica i fantasia que hem mantingut al relat- a la crònica de Pere el Cerimoniós. Allò que sabem és que l'infant Alfons aconseguí una important victòria contra els pisans a Lucocisterna (1324) guanyant -així- la possessió de bona part de Sardenya, que repartiria amb els seus vassalls, la dinastia sardo-catalana dels Arborea. En mans dels enemics restava només la ciutat de Càller, on s'havien refugiat a recer de la seva fortalesa. Considerant que un assalt frontal seria massa costós, l'infant Alfons s'avingué llavors a una treva amb Pisa que li permetia guanyar temps per a un segon assalt.

Decidits a prendre Càller, enclau estratègic pel control de Sardenya, els catalano-aragonesos mantingueren en peu el campament que havien muntat durant el setge, tancant-lo amb murs de pedra, i cridaren pobladors per fundar-hi una nova ciutat, Bonaire. Al marge de la vocació propagandística del nom, sembla que en aquell indret haurien existit unes termes romanes, fet pel qual se'l coneixeria inicialment com a "Balnearia" i, més tard, com a "Bagnaria", el terme que haurien escoltat els catalans deformant-lo en "Bonaire"

La fundació, nascuda amb la idea d'ofegar poc a poc el castell pisà, anà creixent amb gent vinguda principalment de Catalunya. Dos anys més tard, els catalano-aragonesos aconseguien rendir finalment Càller i, havent expulsat els sards i pisans que habitaven la barriada adjacent a la ciutadella, hi anaren traslladant progressivament els habitants -catalans- que s'havien anat establint fins llavors a Bonaire.

A la conquesta per les armes havia de seguir la conquesta per les idees. L'any 1335, l'església dedicada a la Santíssima Trinitat i la Verge, que havia estat posada al turó de Bonaire, és concedida als frares mercedaris, orde nascuda a Barcelona en temps de Jaume I i vinculada a la dinastia catalano-aragonesa. Lluny de la seva pàtria, calia que els nous pobladors que s'arriscaven a venir a Sardenya fessin seva la terra conquerida, i el primer pas per aconseguir-ho era bastir una geografia de llocs i tradicions on arrelar.

Així, segons la llegenda, un 25 de març de 1370 apareixia, a la platja de Bonaire, una caixa de fusta arribada del mar. Procediria d'una nau que, direcció a Sicília, fou sorpresa per la tempesta; els mariners, per alliberar pes, havien llençat apressadament per la borda tots aquells embalums que dificultaven que l'embarcació es mantingués a flot; entre aquestes coses, acabaren desempallegant-se d'una pesada caixa. Quan caigué a l'aigua, com per miracle, la tempesta escampà de cop, la mar s'amansí i el sol tornà a aparèixer. Bressolada per les ones, la caixa acabà encallada a les arenes davant l'assentament fundat per l'infant Alfons, ara mig despoblat, fins que algú la descobrí. En obrir-la, s'hi trobà una bella marededéu de fusta que en una mà sostenia el Nen i, en l'altra, una candela encesa. Devots, els habitants de Bonaire la custodiaren a l'església que des de llavors esdevingué el santuari de Nostra Senyora de Bonaire.

Pelegrinatge Bonaria Sardenya Santa Maria del Mar 2009
Els peregrins porten la marededéu de Bonaire fins a Santa Maria del Mar (2009) / foto pròpia
Arran d'aquest fet llegendari, la devoció per la Mare de Déu del Bonaire es difongué tant per l'illa de Sardenya -sota poder de la corona catalano-aragonesa- com entre els mariners que navegaven pel Mediterrani. Fou així com, ja al s.XVI, el culte havia arribat a Sevilla, on hi havia la Casa de Contratación de las Indias, la institució que gestionava el comerç amb Amèrica. L'estiu del 1535 una expedició d'un miler d'homes dirigida per l'adelantado Pedro de Mendoza sortia de la costa andalusa amb l'objectiu d'arribar al Riu de la Plata. A principis de 1536 la companyia funda un primer assentament fortificat a la riba sud del riu, probablement en un illot a tocar de terra ferma, i l'anomena Santa María del Buen Ayre en honor a la patrona dels mariners. Tot i el bon auguri que duia de nom, la gana, les malalties i els atacs indígenes minvaren la població del lloc fins al punt que hagué de ser evacuat el 1541. La posició no fou recobrada fins al 1580, quan Juan de Garay hi fundà un segon assentament on hi havia hagut el primer, recuperant-ne el nom. Aquest cop l'empresa prosperà i acabà esdevenint Buenos Aires, capital d'Argentina.

Tornant a Sardenya, tot i que la devoció per Nostra Senyora de Bonaire -o Bonària, com l'hi diuen- vindria de la conquesta catalano-aragonesa, acabà esdevenint la patrona de l'illa (1907). Així i tot, els seus orígens no s'obliden i l'any 2009 se celebrà un multitudinari pelegrinatge en què uns 800 fidels portaren la talla a Barcelona en ferry des de Càller, oficiant una emotiva missa a Santa Maria del Mar. Poc més tard, l'any 2013, el papa Francesc dedicà a la Madonna de Bonària el seu primer viatge com a pontífex en una visita especialment celebrada, ja que -havent nascut a Buenos Aires- tancava el cercle de tota aquesta història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

divendres, 8 de març de 2019

L'origen (confús) del 8 de Març

El 8 de març se celebra el Dia Internacional de la Dona. La data, que neix vinculada al món de l'obrerisme, va anar canviant en els inicis d'aquesta jornada reivindicativa. La primera celebració -ben documentada- d'un Dia de la Dona fou el 28 de febrer de 1909 a Nova York organitzada pel Partit Socialista d'Amèrica. A l'agost de 1910, durant la II International Socialist Women's Conference, l’alemanya Clara Zetkin proposa establir una jornada anual dedicada a les dones, si bé encara no es fixa una data concreta. 

El 19 de març de 1911 se celebra el primer Dia Internacional de la Dona, que fou seguit per més d'un milió de persones a Àustria, Alemanya, Dinamarca i Suïssa; les reivindicacions principals d'aquella jornada foren el sufragi femení, el dret a ocupar càrrecs públics i la no-discriminació laboral. Pocs dies més tard, el 25 de març, es produïa el tràgic incendi de la fàbrica de bruses novaiorquesa Triangle Shirtwaist, on moriren –atrapades– 123 treballadores, fet que provocà una gran commoció i evidencià la necessitat d’una legislació laboral que garantís la protecció dels treballadors. Aquella tragèdia seria commemorada en els anys posteriors lligant les reivindicacions feministes –fins llavors encapçalades per les sufragettes– i l’obrerisme.

"Sortint de la fàbrica...", Lyon c.1930 / fotografia familiar
L'any 1913 se celebra el primer Dia de la Dona a Rússia coincidint amb el darrer dissabte de febrer. Finalment, el 1914 -mesos abans de l'esclat de la 1a Guerra Mundial- se celebra a Alemanya el Dia de la Dona un diumenge 8 de març. Aquell mateix dia una marxa recorre el centre de Londres reclamant el sufragi femení. Sembla que – en aquest moment– la data ja estaria quedant fixada en l’imaginari obrer i feminista. Així, el 8 de març de 1917 –27 de febrer segons el calendari julià vigent a la Rússia tsarista– les treballadores tèxtils de les fàbriques de Petrograd es posen en vaga i la seva protesta s’estén ràpidament entre els obrers de la capital russa, que reclamen la fi de la guerra, la gana i el tsarisme. Set dies més tard, el tsar Nicolau II es veu forçat a abdicar i es forma un govern provisional que aprova el sufragi femení.

L’any 1921, coincidint amb la celebració del 2n Congrés de la Internacional de Dones Comunistes a Moscou, s’oficialitzaria a la URSS el 8 de març com a Dia de la Dona Treballadora. Després de la 2a Guerra Mundial els països que han quedat dins del bloc soviètic comencen a celebrar la jornada (1946). No serà fins al 1977 –en un moment d’eclosió del moviment feminista– que l’Assemblea General de l’ONU fixi el 8 de març com a Dia Internacional de la Dona convidant als països membres a afegir-se a la commemoració.

Així, malgrat que l’origen primer caldria trobar-lo al centre d’Europa, fou a la Rússia soviètica on prengué tot el seu significat. Davant d’aquesta evidència incòmoda s’ha buscat un precedent “occidental” per explicar la jornada encara que sigui a partir de fets que no s’han pogut documentar, com ara un suposat incendi intencionat a una “Cotton Textile Factory” que s’hauria produït el 1908 i que es confon amb el tràgic accident a la Triangle Shirtwaist, ocorregut realment. En els darrers anys el 8 de març ha anat prenent rellevància a mesura que les reivindicacions feministes s’han guanyat un lloc en les agendes polítiques.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides]