dijous, 13 de novembre de 2014

L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió

Aquest post és la versió escrita de la ponència "Els fets de 1714 i les conseqüències en la relació entre Catalunya i Sardenya" que vaig presentar a l'Alguer en motiu de la Diada Nacional de Catalunya i la commemoració del Tricentenari convidat per l'Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer.

El context general de la guerra
L’any 1700, el malaltís rei de la monarquia hispànica, Carles II, mor sense descendència i amb un testament polèmic. Les principals potències europees l’han pressionat fins l’última hora per imposar el candidat que els és més afí: finalment guanya la França del Rei Sol i el seu nét – Felip d’Anjou – és designat successor. El nou horitzó que es dibuixa a Europa, amb una poderosa aliança entre els dos monarques Borbons i llurs imperis de tipus absolutista, inquieta molt la resta de corts europees. Anglaterra, doncs, promou la constitució de la Gran Aliança de l’Haia juntament amb Àustria i Holanda per a restablir l’equilibri al continent. L’any 1702 esclata la guerra entre els Borbons i les potències de l’Haia, que acorden conquerir la península i entronitzar a l’Arxiduc Carles d’Àustria com a rei de la monarquia hispànica.

Per tal d’aconseguir els seus objectius, Anglaterra i els seus aliats cerquen complicitats en diversos territoris peninsulars, que els han de servir com a cap de pont per a la seva invasió. L’any 1703 s’hi suma Portugal. El Principat de Catalunya, malgrat les creixents tensions que manté amb el govern de Felip V i les afinitats comercials i polítiques amb anglesos i holandesos, es manté fidel. No serà fins al 1705, quan la oprimida facció austriacista s’ha fet forta i s’ha coordinat amb els aliats en el pacte de Gènova, que les institucions catalanes acaben per reconèixer Carles d’Àustria com a rei quan aquest pren Barcelona. Poc més tard, Aragó i València faran el mateix.

Vista de Càller (inicis s.XIX)/William I. Pocock - Natural Maritime Museum, Greenwich, London
El tauler mediterrani
A Sardenya, regne de matriu catalano-aragonesa, els lligams amb els territoris de la Corona d’Aragó eren ben estrets. L’establiment d’una estructura institucional d’inspiració catalana durant la conquesta del’illa (ss.XIV-XV), la intitulació dels nous feus a nobles d’origen ibèric o l’existència de forts vincles comercials entre una banda i l’altra del mar expliquen perquè les classes dirigents sardes del 1700’ estan tant catalanitzades i hispanitzades que fins i tot usen el català i el castellà com a llengües vehiculars. Així, en el context d’un conflicte d’escala no només peninsular sinó també europea, el paper que prengués Sardenya també era rellevant, no tant per la seva discreta demografia i riquesa sinó sobretot per la seva posició estratègica al mig del Mediterrani.

A l’igual que els territoris de la monarquia hispànica que acaben per abraçar la causa de l’Arxiduc Carles, Sardenya inicialment segueix sent partidària de Felip V. Només les grans famílies de les elits sardes – més sensibles a les intrigues de la cort – prenen part en un o altre bàndol segons uns criteris més lligats als seus propis interessos que no tant a qüestions d’ordre polític. Així, malgrat que la inèrcia juga a favor, el virrei de Sardenya haurà d’aplicar una política aïllacionista per a evitar subversions i influències austriacistes a l’illa. En un procés de creixent crispació, l’actuació repressiva del virrei sobre els austriacistes sards – amb confiscació de béns i expulsions de l’illa – juntament amb una economia de guerra i un comerç bloquejat, portaran a una progressiva contestació de l’autoritat felipista: l’austriacisme sard va guanyant adeptes. D’aquesta manera, l’any 1708 es produeix una rebel·lió austriacista a la Gaddura que agitarà també l’Alguer. Aquell mateix estiu, la flota anglesa bombardeja Càller, que el virrei – mancat d’efectius – haurà d’entregar juntament amb la resta de l’illa.


Els dos contendents al tron i llurs respectives aliances c.1706
L’etapa austriacista de Sardenya és un període poc estudiat, del qual en podem només referir una situació econòmica precària i una certa continuïtat político-institucional. L’any 1710 l’illa sofreix una temptativa d’invasió borbònica des de Gènova que serà frustrada per la flota anglesa. Des de Barcelona, on l’Arxiduc Carles havia establert la seva cort, s’enviaran els primers virreis i les disposicions pertinents per a la governació de l’illa, orientades sobretot a la defensa del territori i a una incipient recuperació de l’economia. Malgrat les dificultats, Sardenya viu un període de relativa estabilitat durant la dominació austriacista. És llavors quan es produeixen tot un seguit de canvis polítics que capgiren la situació: amb la mort de l’emperador d’Àustria sense descendents, l’Arxiduc  és designat com al seu successor – fet que Anglaterra aprofita per a abandonar una guerra que ja no li convé – i els exèrcits de l’aliança abandonen Catalunya junt amb Carles.

Així, l’any 1713 Barcelona s’ha quedat sola i comença a ser assetjada per terra i mar pels borbònics, que tenen una superioritat aclaparadora d’efectius. En aquesta situació de resistència i misèria, les embarcacions que arriben a la ciutat amb provisions i aconsegueixen superar el bloqueig són rebudes amb gran alegria per la població. D’entre aquestes, els dietaris de l’època testimonien que també n’arribaven de Sardenya (3 i 14 gener, 7 febrer i 20 març de 1714). Procedirien d’enclaus com l’Alguer, on es recolliren almoines entre els feligresos més benestants per a finançar als resistents catalans. Però també hi havia sards a l’altre bàndol. El més important d’ells és Vicente Bacallar y Sanna, biògraf de Felip V i autor dels Commentarios de la guerra de España (1725). En la mateixa obra s’elogia el tinent de granaders sard José Delitala, qui participà en els sagnants assalts de Barcelona de l’agost. Menys èpica seria la vida de l’adroguer sard domiciliat a Barcelona, Esteban Ochanu, qui després de la derrota es presentà al notari per certificar que sempre havia estat partidari de Felip V.

Gravat anònim del setge de Barcelona de 1714
L'epíleg: separació i oblit
Si bé Barcelona caigué l’any 1714, essent el darrer escenari de la guerra, Sardenya romangué en mans del ja emperador Carles d’Àustria. Sicília en canvi fou dada als Savoia per a agrair-los llur ajut en la guerra. Més tard, però, tot i les negociacions de pau que posaren fi al conflicte a escala europea, Felip V d’Espanya reinicià les hostilitats contra l’emperador Carles envaint Sardenya l’any 1717. En aquest context l’Alguer fou assetjada, resistint durant 40 dies a l’enemic, fet que evidenciaria una certa complicitat de la població amb l’austriacisme. L’atac felipista a l’illa tingué un gran rebuig internacional i de seguida es constituí una aliança entre les grans potències europees que n'expulsà els espanyols l’any 1718. En les noves negociacions de pau, Sardenya passarà ara als Savoia i Sicília a l’emperador d’Àustria. Així, la mateixa guerra que suposà la fi de la sobirania del Principat de Catalunya, tallarà el vincles existents durant gairebé 400 anys entre Sardenya i els antics territoris de la Corona d’Aragó. 
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
- GUIA, LL. (2012) Sardenya, una història pròxima. Catarroja-Barcelona: Ed.Afers
- MANCONI, F. (2010) Cerdeña, un reino de la Corona de Aragón bajo los Austria. PUV
- FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada