L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)

Versió escrita de la ponència "Els fets de 1714 i les conseqüències en la relació entre Catalunya i Sardenya" que vaig presentar a l'Alguer en motiu de la Diada Nacional de Catalunya i la commemoració del Tricentenari convidat per l'Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer.

El context general de la guerra
L’any 1700, el malaltís rei de la monarquia hispànica, Carles II, mor sense descendència i amb un testament polèmic. Les principals potències europees l’han pressionat fins l’última hora per imposar el candidat que els és més afí: finalment guanya la França del Lluís XIV i el seu nét –Felip d’Anjou– és designat successor. El nou horitzó que es dibuixa a Europa, amb una poderosa aliança entre els dos monarques Borbons i llurs imperis de tipus absolutista, inquieta molt la resta de corts europees. Anglaterra, doncs, promou la constitució de la Gran Aliança de l’Haia juntament amb Àustria i Holanda per a restablir l’equilibri al continent. L’any 1702 esclata la guerra entre els Borbons i les potències de l’Haia, que acorden conquerir la península i entronitzar a l’Arxiduc Carles d’Àustria com a rei de la monarquia hispànica.

Per aconseguir els seus objectius, Anglaterra i els seus aliats cerquen complicitats en diversos territoris peninsulars, que els han de servir com a cap de pont per a la invasió. L’any 1703 s’hi suma Portugal. El Principat de Catalunya, malgrat les creixents tensions que manté amb el govern de Felip V i les afinitats comercials i polítiques amb anglesos i holandesos, es manté fidel. No serà fins al 1705, quan la oprimida facció austriacista s’ha fet forta i s’ha coordinat amb els aliats en el pacte de Gènova, que les institucions catalanes acaben per reconèixer Carles d’Àustria com a rei quan aquest pren Barcelona. Poc més tard, Aragó i València faran el mateix.

Vista de Càller (inicis s.XIX) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

El tauler mediterrani

A Sardenya, regne de matriu catalano-aragonesa, els lligams amb els territoris de la Corona d’Aragó eren ben estrets. L’establiment d’una estructura institucional d’inspiració catalana durant la conquesta del’illa (ss.XIV-XV), la intitulació dels nous feus a nobles d’origen ibèric o l’existència de forts vincles comercials entre una banda i l’altra del mar expliquen perquè les classes dirigents sardes del 1700’ estan tant catalanitzades i hispanitzades que fins i tot usen el català i el castellà com a llengües vehiculars. Així, en el context d’un conflicte d’escala no només peninsular sinó també europea, el paper que prengués Sardenya també era rellevant, no tant per la seva discreta demografia i riquesa sinó sobretot per la seva posició estratègica al mig del Mediterrani.

Com els territoris de la monarquia hispànica que acaben per abraçar la causa de l’Arxiduc Carles, Sardenya inicialment segueix sent partidària de Felip V. Només les grans famílies de les elits –més sensibles a les intrigues de la cort– prenen part en un o altre bàndol segons uns criteris més lligats a llurs interessos que a qüestions d’ordre polític. Així, malgrat que la inèrcia juga a favor, el virrei de Sardenya haurà d’aplicar una política aïllacionista per evitar subversions i influències austriacistes a l’illa. En un procés de creixent crispació, l’actuació repressiva del virrei sobre els austriacistes sards –amb confiscacions de béns i expulsions– juntament amb una economia de guerra i un comerç bloquejat, portaran a una progressiva contestació de l’autoritat felipista: l’austriacisme sard va guanyant adeptes. D’aquesta manera, l’any 1708 es produeix una rebel·lió austriacista a la Gaddura que agitarà també l’Alguer. Aquell mateix estiu, la flota anglesa bombardeja Càller, que el virrei –mancat d’efectius– haurà d’entregar juntament amb la resta de l’illa. En referir-se a la presa aliada de Sardenya, Feliu de la Penya destaca «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

Els dos contendents al tron i llurs respectives aliances c.1706

L’etapa austriacista de Sardenya és un període poc estudiat, del qual en podem només referir una situació econòmica precària i una certa continuïtat político-institucional. A finals de 1708 es crea el Regiment d'Infanteria n.24 Carles Llorach, que aplega centenars d'homes vinguts Catalunya i els soldats borbònics que es passaren a la causa de l'Arxiduc quan Sardenya caigué en el seu domini. L’any 1710 l’illa sofreix una temptativa d’invasió borbònica des de Gènova que serà frustrada per la flota anglesa. Des de Barcelona, on l’Arxiduc Carles havia establert la seva cort, s’enviaran els primers virreis i les disposicions pertinents per a la governació de l’illa, orientades sobretot a la defensa del territori i a una incipient recuperació de l’economia. Malgrat les dificultats, Sardenya viu un període de relativa estabilitat durant la dominació austriacista. És llavors quan es produeixen tot un seguit de canvis polítics que capgiren la situació: amb la mort de l’emperador d’Àustria sense descendents, l’Arxiduc  és designat com al seu successor –fet que Anglaterra aprofita per a sortir d'una guerra que ja no li convé– i els exèrcits de l’aliança abandonen Catalunya junt amb Carles.

Així, l’any 1713 Barcelona s’ha quedat sola i comença a ser assetjada per terra i mar pels borbònics, que tenen una superioritat aclaparadora d’efectius. En aquesta situació de resistència i misèria, les embarcacions que arriben a la ciutat amb provisions i aconsegueixen superar el bloqueig són rebudes amb gran alegria per la població. D’entre aquestes, els dietaris de l’època testimonien que també n’arribaven de Sardenya (3 i 14 gener, 7 febrer i 20 març de 1714). Procedirien d’enclaus com l’Alguer, on es recolliren almoines entre els feligresos més benestants per a finançar als resistents catalans. Però també hi havia sards a l’altre bàndol. El més important d’ells és Vicente Bacallar y Sanna, biògraf de Felip V i autor dels Commentarios de la guerra de España (1725). En la mateixa obra s’elogia el tinent de granaders sard José Delitala, qui participà en els sagnants assalts de Barcelona de l’agost. Menys èpica seria la vida de l’adroguer sard domiciliat a Barcelona, Esteban Ochanu, qui després de la derrota es presentà al notari per certificar que sempre havia estat partidari de Felip V.

Gravat anònim del setge de Barcelona de 1714

L'epíleg: separació i oblit
Si bé Barcelona caigué l’any 1714, essent el darrer escenari de la guerra, Sardenya romangué en mans del ja emperador Carles d’Àustria. Sicília en canvi fou dada als Savoia per a agrair-los el seu ajut al bàndol austriacista. Més tard, però, tot i les negociacions de pau que posaren fi al conflicte a escala europea, Felip V d’Espanya reinicià les hostilitats contra l’emperador Carles envaint Sardenya l’any 1717. En aquest context l’Alguer fou assetjada, resistint durant 40 dies a l’enemic, fet que evidenciaria una certa complicitat de la població amb l’austriacisme. L’atac felipista a l’illa tingué un gran rebuig internacional i de seguida es constituí una aliança entre les grans potències europees que n'expulsà els espanyols l’any 1718. En les noves negociacions de pau, Sardenya passarà ara als Savoia i Sicília a l’emperador d’Àustria. Així, la mateixa guerra que suposà la fi de la sobirania del Principat de Catalunya, tallarà el vincles existents durant gairebé 400 anys entre Sardenya i els antics territoris de la Corona d’Aragó. 

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:

- GUIA, LL. (2012) Sardenya, una història pròxima. Catarroja-Barcelona: Ed.Afers
- MANCONI, F. (2010) Cerdeña, un reino de la Corona de Aragón bajo los Austria. PUV

- FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
- Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

Sardigna e s'Alighera in sa Gherra de Sutzessione ispagnola (1708-1718)

Tradutzione fata dae Sarvadore Serra de su testu de sa conferèntzia "Sos fatos de su 1714 e sas consecuèntzias in sos ligàmenes intra Catalugna e Sardigna" chi apo presentadu in s'Alighera pro ammentare sos treghentos annos de sos fatos e sa Die Natzionale de Catalugna invitadu dae s'Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer.

Su cuntestu generale de sa gherra

In su 1700, su re ispagnolu Càralu II si nche morit sena lassare eredes e cun unu testamentu chi no agradat a totus. Sos poderios europeos l’ant inghiriadu fintzas a s’ùrtimu pro lu cumbìnchere a isseberare sa pessone chi lis praghiat de prus: in fines binchet sa Frantza de su Re Sole e su nebode suo Filipu de Anjou est inditadu comente sutzessore. S’orizonte nou chi s’est disinnende in Europa, cun una alliàntzia poderosa intre sos duos monarcas Borbones e sos impèrios issoro de tipu assolutista, faghet inchietare meda su restu de sas cortes europeas. S’Inghilterra, tando, promovet sa costitutzione de s’Alliàntzia manna de s’Haia paris cun Àustria e Olanda pro torrare a istabilire s’echilìbriu in su continente. In su 1702 cumintzat sa gherra intre sos Borbones e sos poderios de s’Haia, chi sunt de acordu pro cunchistare sa penìsula ibèrica e intronizare s’Archiduca Càralu de Àustria comente re de sa monarchia ispànica.

Pro cunsighire sos obietivos issoro, s’Inghilterra e sos alliados suos chircant agiudu in unos cantos territòrios peninsulares, chi lis diant servire comente base pro s’invasione issoro. In s’annu 1703 s’agiunghet su Portugallu. Su Printzipadu de Catalugna, a bètia de sas tensiones semper prus mannas cun su guvernu de Filipu V e sas afinidades cummertziales e polìticas cun sos inglesos e sos olandesos, si mantenet fidele. Petzi in su 1705, cando sa fratzione austriatzista oprìmida si faghet forte e si coòrdinat cun sos alliados in su patu de Gènova, sas istitutziones catalanas reconnoschent a Càralu de Àustria comente re cando custu leat Bartzellona. A pustis de pagu, Aragona e Valèntzia faghent su matessi.

Bista de Casteddu (cumintzu XIX sèculu) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

In mesu a su Mediterràneu

In Sardigna, rennu de màdrighe catalanu-aragonesa, sos ligàmenes cun sos territòrios de sa Corona de Aragona sunt astrintos a beru. S’istabilimemtu de una istrutura istitutzionale de ispiratzione catalana in su tempus de sa cunchista de s’ìsula (ss. XIV-XV), s’intitulatzione de sos fèudos noos a nòbiles de orìgine ibèrica e s’esistèntzia de ligàmenes cummertziales fortes dae un’ala a s’àtera de su mare faghent cumprèndere proite sas classes dirigentes sardas de su 1700 sunt gasi catalanizadas e ispanizadas a su puntu de impreare su catalanu e s’ispagnolu comente limbas veiculares. Duncas, in una gherra chi no interessat s’Ispagna ebbia ma totu s’Europa, sa Sardigna tenet una parte de importu, pro more de sa positzione istratègica sua in su Mediterràneu.

Sa Sardigna, a sa prima, est a s’ala de Filipu V. Su vitzerè sighit una polìtica isulatzionista pro istransire influèntzias austriatzistas. Ma s’atzione repressiva contra a sos austriatzistas – cun cunfiscas de benes e espulsiones dae s’ìsula – paris cun una economia de gherra e unu cummèrtziu blocadu, giughent a una cuntestatzione progressiva de s’autoridade filipista: aumentant sos chi sunt in favore de Càralu. E in su 1708 b’at una rebellia austriatzista in Gaddura chi interessat fintzas S’Alighera. Cussu istiu matessi, sa flota inglesa bombardat Casteddu, e su vitzerè tzedit sa tzitade paris cun su restu de s’ìsula. Cando si referit a sa conchista alleada de sa Sardigna, su coevu cronista catalanu Feliu de la Penya ponet in annotu «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

Sos duos cuntendentes a su tronu e sas alleàntzias issoro in su 1706

Sa fase austriatzista de Sardigna est un’època pagu istudiada; podimus petzi riferire una situatzione econòmica precària e una tzerta continuidade polìticu-istitutzionale. A sa fine de su 1708 si costituit su Regimentu de Fanteria n.24 Carles Llorach cun chentos de òmines bènnidos dae sa Catalugna e sos sordados borbonicos chi fiant colados a sa càusa de s'Arciduca cando sa Sardigna aiat rùidu in sas manos suas. In su 1710 sos borbones proant a l’invàdere dae Gènova ma sa flota inglesa no los lassat colare. 

Dae Bartzellona, in ue s’Archiduca Càralu aiat postu sa corte sua, mandant sos primos vitzerès e sos disponimentos pro su guvernu de s’ìsula, orientados mescamente a sa defensa de su territòriu e a su recùperu de s’economia. A bètia de sas dificultades, sa Sardigna connoschet unu tempus de istabilidade relativa. Est tando chi b’at totu una sèrie de cambiamentos polìticos chi ponent sas cosas a susu in giosso: cun sa morte de s’imperadore de Àustria sena discendentes, a s’ Archiduca l’issèberant comente sutzessore suo – de custu s’ Inghilterra nde bogat profetu pro abbandonare una gherra chi no li torrat a contu – e sos esèrtzitos de s’alliàntzia abbandonant sa Catalugna.

Duncas in s’annu 1713 Bartzellona abbarrat a sa sola e sos borbones, chi sunt prus fortes, cumintzant a l’inghiriare dae mare e dae terra. In custa situatzione de resistèntzia e misèria, sas naves chi crompent a sa tzitade cun sas provistas resessende a nche colare su blocu sunt retzidas cun alligria manna dae sa gente. In mesu de custas, narant sas crònacas de s’època, nd’arribbant fintzas dae Sardigna (su 3 e su 14 de ghennàrgiu, su 7 de freàrgiu e su 20 de martzu de su 1714). Benint dae enclaves comente s’Alighera, in ue colliant dinare dae sos parrochianos prus ricos pro finantziare sos resistentes catalanos.

Però b’at sardos fintas a s’ala contrària. Su prus importante est Vicente Bacallar y Sanna, biògrafu de Filipu V e autore de sos Commentarios de la guerra de España (1725). In sa matessi òpera issu bantat su tenente sardu de sos granaderis José Delitala, chi leat parte in sos assaltos sambenosos a Bartzellona de austu. Prus pagu èpica sa vida de su butegheri sardu residente in Bartzellona, Esteban Ochanu, chi a pustis de sa derrota si presentat a unu notàriu pro tzertificare chi est istadu semper a s’ala de Filpu V.

Istampa anònima de s'assìtiu de Bartzellona in su 1714

S'epìlogu: ischirriada e irmentigu

Bartzellona ruet in su 1714. Sa Sardigna abbarrat in manos de Càralu de Àustria. Sa Sitzìlia la dant a sos Savojas pro los cumpensare de s’agiudu issoro in sa gherra. Pustis, Filipu de Ispagna torrat a cumintzare a gherrare contra a s’imperadore Càralu e invadet sa Sardigna in su 1717. In custu cuntestu S’Alighera est assediada, resistende pro 40 dies a s’inimigu. Tando sos poderios europeos faghent un’àtera alliàntzia e in su 1718 nche bogant sos ispagnolos dae Sardigna. In sas negotziatziones de paghe, sa Sardigna colat a sos Savojas e sa Sitzìlia a s’imperadore de Àustria. Duncas, sa matessi gherra chi faghet agabbare sa soverania de su Pintzipadu de Catalugna segat sos ligàmenes chi b’at àpidu pro 400 annos intre sa Sardigna e sos territòrios antigos de sa Corona de Aragona.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Sardegna e l'Alguer nella Guerra di Sucessione spagnola

Il mio amico algherese Francesco Masia ha fatto la traduzione del testo della relazione su "Gli eventi del 1714 e le loro conseguenze sul rapporto tra la Catalogna e la Sardegna" che ho presentato a l'Alguer in occasione del terzo centenario dei fatti e della Giornata Nazionale della Catalogna, invitato dallo Espai Llull. Representació de la Generalitat a l'Alguer. Moltes gràcies, Francesco!

Il contesto generale della guerra

Nel 1700 il cagionevole Re della monarchia ispanica, Carlo II, moriva senza lasciare discendenza e con un testamento combatutto. Le grandi potenze europee avevano agito pressioni fino all'ultima ora per imporre un candidato che fosse loro più propizio: alla fine vinse la Francia e successore fu nominato il  nipote del Re Sole, Filippo d'Angiò, che divenne Filippo V. Il nuovo orizzonte che si disegnava in Europa, con una potente alleanza tra i due monarchi borbonici (con i loro imperi assolutisti), preoccupava molto le altre corti europee. L’Inghilterra, quindi, promosse la formazione della Grande Alleanza dell'Aia insieme con l'Austria e i Paesi Bassi, per ristabilire l'equilibrio nel continente. Nel 1702 scoppiò la guerra tra i borbonici e gli alleati dell'Aia, che avevano il progetto di conquistare la penisola e di fare dell'arciduca Carlo d'Austria il nuovo re della monarchia ispanica.

Per raggiungere i loro obiettivi, l'Inghilterra e i suoi alleati cercavano di coinvolgere altri territori della penisola iberica, che servissero come testa di ponte per l'invasione. Nel 1703 passò dalla loro parte il Portogallo, mentre il principato di Catalogna, nonostante la crescente tensione con il governo di Filippo V e nonostante le affinità commerciali e politiche con inglesi e olandesi, rimaneva ancora fedele al Re. Non però oltre il 1705, quando la già oppressa fazione austriaca si era rafforzata e, coordinata con gli alleati nel patto di Genova, portava le istituzioni catalane a riconoscere infine come re Carlo d'Austria, quand’esso prese Barcellona. Poco più tardi, Aragona e Valencia fecero lo stesso.

Vista di Cagliari (inizio XIX secolo) / William I. Pocock-Natural Maritime Museum, Greenwich, London

Lo scacchiere mediterraneo

In Sardegna, Regno di matrice catalano-aragonese, i legami con i territori della Corona d'Aragona erano molto stretti. Il consolidarsi, dalla conquista dell'isola (ss. XIV-XV), di una struttura istituzionale di ispirazione catalana, le intitolazioni dei nuovi feudi a nobili di origine iberica e l'esistenza di forti legami commerciali tra le due sponde mediterranee, spiegano perché le classi dirigenti sarde nel 1700 siano tanto catalanizzate e ispanizzate da utilizzare il Catalano e lo Spagnolo come lingue veicolari. Così, nel contesto di un conflitto di scala non solo peninsulare, ma ormai continentale (europea), la Sardegna assume un peso rilevante (al di là della modestia della sua popolazione e delle sue ricchezze) per la sua posizione strategica al centro del Mediterraneo.

Come i territori della monarchia ispanica che solo in un secondo tempo hanno abbracciato la causa dell'arciduca Carlo, anche la Sardegna rimane inizialmente a favore di Filippo V. Solo le grandi famiglie della elite sarda (più sensibili agli intrighi della corte) prendono una posizione, da una parte o dall'altra in base a criteri legati ai propri interessi piuttosto che alle questioni politiche. Così, anche se l’inerzia del conflitto giocava in favore dei borbonici, il viceré di Sardegna scelse una politica isolazionista per evitare sovversioni e ingerenze austriache nell'isola. In un processo di crescente tensione, l'azione repressiva dei viceré sui filo-austriaci sardi (con la confisca dei beni e espulsioni dall'isola) insieme a un'economia di guerra e al blocco dei commerci, portarono ad una progressiva contestazione dell’autorità filo-borbonica: i filo-austriaci sardi guadagnavano consensi. Nel 1708 ci fu una rivolta filo-austriaca in Gallura che agitò anche l'Alguer. Quella stessa estate la flotta inglese bombardò Cagliari, che il viceré (sprovvisto di adeguate forze militari per la difesa) dovette consegnare insieme al resto dell'isola. Nel riferirsi alla conquista alleata della Sardegna, il coevo cronista catalano Feliu de la Penya mette in rilievo «el contento de los sardos viéndose reintegrados a su antigua patria de Cataluña».

I due contendenti al trono e le loro rispettive alleanze verso il 1706

Il periodo austriaco della storia sarda resta ancora poco studiato, se ne può riferire solo una situazione economica precaria e una certa continuità politico-istituzionale. Alla fine del 1708 si costituisce il Reggimento di Fanteria n.24 Carles Llorach con centinaia di uomini venuti dalla Catalogna e i soldati borbonici che erano passati alla causa dell'Arciduca quando la Sardegna cadde nelle sue mani. Nel 1710 l'isola ha subito un tentativo di invasione dei borbonici da Genova, respinto dalla flotta inglese. Da Barcellona, dove l'arciduca Carlo aveva stabilito la sua corte, erano stati inviati i primi viceré per il governo dell'isola e le relative disposizioni, orientate principalmente alla difesa del territorio e alla ripresa dell’economia. Nonostante le difficoltà, la Sardegna godette di un periodo di relativa stabilità durante la dominazione austriaca. Fino a che una serie di cambiamenti politici produssero un nuovo sconvolgimento della situazione: alla morte dell'imperatore d'Austria, in assenza di discendenti, l'arciduca è designato come suo successore; l'Inghilterra approfitta di questo per ritirarsi da una guerra che aveva smesso di convenirle, e gli eserciti dell'Alleanza abbandonano la Catalogna insieme a Carlo.

Per questo nel 1713 Barcellona si ritrova senza alleanze e comincia ad essere assediata per terra e per mare dai borbonici, sicuri della schiacciante numerosità delle loro forze. In questa situazione di resistenza nella miseria, le navi con provviste dirette alla città che riuscivano a superare il blocco erano ricevute con grande gioia dal popolo. Tra queste, i diari del tempo testimoniano che ne arrivarono anche dalla Sardegna (3 e 14 gennaio, 7 febbraio e 20 marzo 1714). Provenivano da enclavi come l'Alguer, dove si raccoglievano gli aiuti tra i fedeli più benestanti per finanziare la resistenza dei catalani. Ma c’erano anche sardi sull’altra barricata. Tra questi si è segnalato Vicente Bacallar y Sanna, biografo di Filippo V di Spagna e autore dei Commentari sulla Guerra della Spagna (1725). In questa opera viene lodato il tenente Giuseppe Delitala, dei Granatieri di Sardegna, che aveva partecipato nel mese di Agosto ai sanguinosi assalti a Barcellona. Meno epica risulta la vicenda del droghiere sardo domiciliato a Barcellona, Esteban Ochanu, che dopo la sconfitta si rivolse al notaio perché certificasse che lui era sempre stato a favore di Filippo V.

Stampa anonima dell'assedio di Barcellona nel 1714

L'epilogo: separazione ed oblio

La caduta di Barcellona nel 1714 rappresenterà  l'ultimo atto della guerra, per cui la Sardegna rimarrà nelle mani dell’imperatore Carlo d'Austria. La Sicilia veniva invece assegnata ai Savoia, quale ricompensa per il loro aiuto nella guerra. Più tardi, tuttavia, nonostante i negoziati di pace per porre fine al conflitto a livello europeo, Filippo V di Spagna riavvia le ostilità contro l'imperatore Carlo, invadendo la Sardegna nel 1717. In questo contesto Alghero, assediata, resistette agli spagnoli per 40 giorni, rivelando così una certa complicità della popolazione con gli austriaci. L'attacco spagnolo all'isola suscitò una forte reazione internazionale e immediatamente si formò un'alleanza tra le grandi potenze europee che nel 1718 scacciò gli spagnoli. Nei nuovi negoziati di pace la Sardegna passerà ai  Savoia e la Sicilia all'imperatore d'Austria. In questo modo, la stessa guerra che aveva portato alla fine della sovranità della Catalogna aveva tagliato i legami esistenti per quasi 400 anni tra la Sardegna e i territori della ex Corona d'Aragona.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Italiano] Ti è piaciuto questo articolo? Ti può anche interessare...

> Breve Storia della Catalogna

Mont'e Prama (Sardenya), una necròpoli custodiada per gegants

Quan l'arada de Sisinnio Poddi i Battista Meli s'encallà per enèsima vegada amb un roc al suau turó de Mont'e Prama, poc s'imaginaven els dos llauradors sards que estaven pentinant allò que esdevindria el jaciment arqueològic més famós de Sardenya. Per a ells, aquelles grans pedres que sortien eren una nosa que calia apartar, amuntegant-les en piles als marges del camp. Un dia, però, s'adonaren que una d'aquestes tenia forma de cap. De seguida arribà a les mans de Pepetto Pau, un erudit local i col·leccionista d'antiguitats, qui notificà l'objecte a les autoritats competents. Corria el març de 1974...

Postureig amb un dels gegants de Mont'e Prama, al museu de Cabras / AMS

Una troballa insòlita...

Davant la singularitat de la descoberta s'iniciaren les excavacions de la zona, que -entre 1975 i 1979- tragueren a la llum una filada de tombes i grans peces escultòriques. El conjunt de les sepultures, de tipologies diverses, configurava una allargassada via sepulcral: a la primera línia s'hi arrengleraven desenes de tombes cobertes per grans lloses de pedra, darrere les quals s'hi agrupaven petites cistes lítiques i senzilles fosses circulars de poca fondària. Escampats per tota la necròpoli s'hi trobaren milers de fragments escultòrics com ara caps, torsos, braços, cames i peus, a més de nurags "en miniatura" i betils; tot plegat proposava un trencaclosques tan emocionant com complicat.

La dificultat per entendre les troballes i inserir-les en el context de la civilització nuràgica (c.1600 - s.III aC), encara vista per molts com a "salvatge" i endarrerida, pot explicar perquè les poques peces exposades al museu passaren els seus dies sense pena ni glòria. De fet, alguns dels estudiosos que se'n cuidaren inicialment pensaven que es tractava d'estàtues púniques, donada la seva proximitat amb la ciutat cartaginesa de Tharros. La revolució que hauria suposat la descoberta, tractant-se d'estàtues més antigues que els primers kouroi grecs, també n'extremà la prudència a l'hora d'interpretar-les. Per això només en els darrers anys aquests gegants han esdevingut mediàtics en una Sardenya mancada d'herois.

Les excavacions de Mont'e Prama realitzades durant els anys 1970' / wikipedia

El silenci dels Gegants
Pel que fa al context arqueològic de les escultures, resulta encara agosarat poder discernir exactament la seva funció i significat, ja que l'alt grau de fragmentació que presenten així com el deteriorament d'algunes peces no sembla només producte de gairebé tres mil·lennis mal portats. En aquest sentit, s'hipotitza que els gegants -fins ara 38- haurien sofert una damnatio memorie, o sigui, una destrucció intencionada per esborrar-ne la memòria. Tampoc és fàcil trobar-ne els culpables, però totes les mirades apunten als cartaginesos, ja que el context de la destrucció es correspon amb la fase en que dominaren la zona sud-occidental de Sardenya. Aquesta teoria pot donar algunes claus d'interpretació, com el fet que les estàtues tinguessin validesa simbòlica encara entre els ss.V-III aC i potser compartida entre la societat tardo-nuràgica i la ciutat sardo-púnica de Tharros. 

Així, enllà d'una funció protectora o de representació d'una elit que s'enterra en un dels espais més transitats del seu territori, l'idea que els gegants fossin també indicadors del poder ("Aquí mano jo") d'una comunitat o dels seus dirigents sembla força coherent. Ja en aquella època, la societat tardo-nuràgica s'emmiralla en el seu passat i evoca en aquestes figures -així com també en els nurags "en miniatura"- els seus temps de glòria. Això explicaria, doncs, que en un context de conflicte entre l'invasor cartaginès i les societats indígenes, les estàtues haguessin estat atacades per qui pretenia eliminar tot símbol de qui les havia aixecat i els retia homenatge com a ancestres o benefactors.

Reconstrucció de la via sepulcral de Mont'e Prama, cortesia de l'arquitecte Panaiotis Kruklidis

Tornar la pedra a la vida

Recuperant el fil proposem l'evolució històrica que hauria viscut Mont'e Prama. Inicialment podem conjecturar que una comunitat tardo-nuràgica -o una federació- hauria començat a enterrar els seus morts en una senzilla necròpoli a partir del s.IX aC. Amb l'arribada dels primers mercaders orientals, establerts a Tharros a finals del s.VIII aC, els indígenes de la zona haurien volgut "marcar" el seu territori ancestral monumentalitzant les tombes amb grans lloses de pedra i escultures impressionants. L'esquema iconològic que presenta el conjunt -amb una tríada de guerrers, arquers i "lluitadors" amb posat sobrenatural- reforça la idea de possessió i control. Les escultures, que potser haurien rebut influències estilístiques i tècniques de l'Orient en la seva creació, serien posteriorment destruïdes quan cartaginesos i nuràgics comencin a rivalitzar per l'espai i els recursos de l'illa, cap al s.V aC.

Ja sigui per la seva importància acadèmica, el seu potencial turístic o pel que representen en relació a la història sarda, aquestes escultures -ignorades durant força temps- han acabat suscitant molt d'interès i encesos debats a l'illa, on el passat flirteja massa sovint amb la llegenda. Queden encara moltes qüestions per resoldre, com ara qui foren els artistes que realitzaren els gegants i en quins models s'inspiraren o la raó de les diferents categories figurades: ¿serien herois caiguts en batalla, divinitats protectores o vencedors d'alguna mena de joc atlètic? Els treballs arqueològics -represos des del 2014- continuaran aportant dades, respostes i preguntes; la restauració de les peces -guardonada amb un reconegut premi d'àmbit europeu- permetrà eixamplar poc a poc la família de gegants i la museïtzació -esperem amb el conjunt escultòric al complet- contribuirà a explicar al món el passat de Sardenya.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

*Versió actualitzada el 09/2016. Per saber-ne més:

Tronchetti, C. (2015) Monte Prama. L'heroon dei Giganti di Pietra. Cagliari: Fabula

[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

- Petita història de Sardenya

- Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars

Podeu visitar els gegants als museus arqueològics de Cabras i Càller 

Els fets del 28 d'abril de 1794 i la fallida Revolució Sarda

Expliquem els orígens històrics del Dia de Sardenya, una efemèride que se celebra el 28 d'abril.

De la monarquia hispànica als ducs de Savoia

Després de la Guerra de Successió les potències europees acorden cedir el regne de Sardenya -sota domini ibèric durant quatre segles- als ducs de Savoia, que reben l’anhelat títol de reis gràcies a una illa mediterrània allunyada de llurs dominis alpins amb capital a Torí. Així, des de 1720 –en què convoquen per primer i últim cop el parlament sard– els Savoia fan una política immobilista i d'esquenes a la realitat de Sardenya. Només a partir de la 2a meitat del s.XVIII, quan sembla que l'illa ha de romandre definitivament en llurs mans, s'engeguen un seguit de reformes de caràcter racionalitzador i centralista que, si bé tenen per objectiu modernitzar l'illa, no aconseguiran millorar les condicions de vida de la majoria de la població.

El règim feudal dels barons i dels seus administradors -imposat durant la conquesta catalano-aragonesa- es manté, però l'aristocràcia sarda s'adona del paper secundari que li reserven els Savoia quan els càrrecs comencen a passar a mans de funcionaris piemontesos, que parlen francès i usen l’italià per a l’administració, llengües totalment desconegudes entre la noblesa local, que encara manté el català del temps de la conquesta com a tret distintiu i s'adreça en castellà a la monarquia, i pel poble, que parla en sard. Tots aquests aspectes, a més de l’accentuació de l’absolutisme, la rapacitat fiscal o la repressió de les resistències, no ajuden a millorar una situació de descontentament general amb els nous amos de Sardenya.

Aires revolucionaris...

En aquest context, les idees il·lustrades arriben també a l'illa, on circulen entre els intel·lectuals, burgesos i baix clergat dels àmbits urbans. Quaranta anys enrere ja havien inspirat la veïna república corsa de Pasquale Paoli, que acabà conquerida pels francesos el 1769. Però la França revolucionària continua amb el seu pla d'expansió i prova de conquerir Sardenya l'any 1793. Durant l'atac, davant la inoperància de l'exèrcit dels Savoia, els estaments sards es reuneixen d'urgència i s'encarreguen d'aprestar els soldats i coordinar la defensa de l'illa, rebutjant finalment el temptatiu d'invasió francès amb gran fervor popular.

Encoratjat per la victòria i havent demostrat la seva fidelitat, el parlament de Sardenya envia l’agost d’aquell any una delegació amb 5 peticions al monarca per dotar l'illa d’un estatus polític equiparable al de l’estat piemontès: 1) la convocatòria de Corts; 2) la confirmació de totes les lleis i privilegis; 3) l’exclusivitat de molts dels càrrecs públics pels nadius de l'illa; 4) la creació d’un Consell d’Estat a qui consultar totes les qüestions relatives al regne de Sardenya i 5) un ministeri al govern pels afers de l’illa. Tot i la seva moderació, totes les reivindicacions són rebutjades pels Savoia, cosa que es comunica directament al virrei de l’illa ja que el govern piemontès es nega a reconèixer la legitimitat dels estaments sards i qualsevol mena d'autonomia.

Giuanne Maria Angioy representat en un dels murals d'Orgosolo / fot. Esguard Històric

L'esclat de la Revolució Sarda (1794)

Vista la negativa a acceptar les reformes que es reclamen, alguns dels seus promotors comencen a tramar una revolta que pretenen iniciar al mes de maig. Però la inesperada detenció a Càller de Vincenzo Cabras i Bernardo Pintor –acusats de sedició vers l’estat– precipita els esdeveniments. És el 28 d'abril de 1794. En córrer la notícia, els sectors populars de Càller assalten el castell de la ciutat, desarmen als soldats que el defensen i n'alliberen els presoners. Amb l'esclat revolucionari, el virrei i tots els funcionaris i soldats piemontesos -uns 500- són capturats i expulsats de l’illa en un vaixell que és retornat al Piemont.

Tot i el caràcter revolucionari d'aquella jornada, el trencament amb els Savoia no és definitiu i al setembre arriba un nou virrei que -per primer cop- se sotmet als estaments i a la Reial Audiència sards, cada cop més incòmodes amb l'efervescència popular sorgida arran dels fets del 28 d'abril. Així, s'obre un nou període d’autogovern en què les institucions pròpies de l'illa  -d'herència ibèrica- prenen la iniciativa i miren de controlar la difícil situació. A partir de 1795 moltes comunitats pageses, envalentides, s'organitzen i trenquen el vincle feudal que les sotmetia als barons des dels temps de la conquesta catalano-aragonesa de l'illa.

Apogeu i fracàs dels revolucionaris (1796)
Al nord de Sardenya, els aixecaments anti-feudals d'inicis de 1796 fan que el virrei i els estaments hi enviïn al jutge de l'Audiència Giuanne Maria Angioy en qualitat d'alternos, és a dir, amb plens poders civils i militars per restablir l'ordre públic. Però a mesura que el magistrat -d'idees il·lustrades- avança pels pobles i escolta els greuges que li exposen els descontents hi empatitza cada cop més fins al punt d'acabar posant-se de llur part. Així, en el seu camí cap  al nord de l'illa va sent rebut com un alliberador i rere seu s'hi apleguen centenars de camperols. En arribar a Sàsser, la ciutat li obre les portes al so d'un "Te Deum".

Davant la negativa del virrei i els estaments a negociar l'abolició del règim feudal, Angioy forma un heterogeni exèrcit de milicians i camperols i marxa direcció a Càller amb l'objectiu de derrocar el govern i imposar un model republicà amb el suport de França. En aquesta situació, la facció moderada del parlament sard, temorosa de l'agitació social, prefereix tornar a l'obediència als Savoia i gira l'esquena als revolucionaris. Derrotat a Macomer, Angioy ha de fugir i embarcar-se secretament camí de l'exili a París juntament amb molts altres patriotes sards. En els anys posteriors, malgrat algunes revoltes i conspiracions com la de Francesco Cilocco, executat brutalment a Sàsser (1802) o la dels màrtirs de Palabanda (1812) -també durament reprimida-, Sardenya continua sotmesa als Savoia i cada cop més empobrida.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També et pot interessar...
- Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui 
- Genealogia del sardisme: dels orígens fins avui 

La Sartiglia d'Oristany, un torneig medieval que perviu a Sardenya

Qui arriba a Oristany, en sard Aristanis, i passeja pels seus carrers i places, colmats de sol i d'una quietud aclaparadora, difícilment pot creure que aquesta ciutat sarda fos, fa 600 anys, l'arxienemiga de la corona d'Aragó. D'aquell temps, insospitat per a la majoria dels seus habitants, en queden encara algunes torres i panys de muralla, darrers vestigis de la capital dels jutges d'Arborea i de la Sardenya "rebel".

Su Componidori arriba flanquejat per la resta de cavallers i va beneïnt la multitud

El foraster s'adonarà aviat de la presència en aparadors, bars i cartells de l'únic símbol d'identitat col·lectiva que sembla haver perviscut d'aquesta ciutat desmemoriada: un estrany cavaller emmascarat. Es tracta de "Su Componidori", el rei de la "Sartiglia", una tradició inexcusable que, per uns dies, reviscola Oristany, omplint-la de gentada, cavalls i colors, i connectant-la amb un passat medieval del que en fou protagonista.

Tres cavallers desfilen amb vestits sards i el cap cobert amb la tradicional barretina

La Sartiglia se celebra almenys des del 1465, quan comença el seu còmput, i es creu que derivaria de torneigs medievals precedents. Es realitza el diumenge i el dimarts de Carnestoltes i la organitzen el gremi dels pagesos i els dels fusters, respectivament. El seu nom procediria del “joc de la sortilla" o cursa de l'anell, documentat arreu d'Europa, la Mediterrània i el nord d'Àfrica però que avui només es manté a Sardenya i Ciutadella de Menorca, on té un caràcter més popular, sense barreres entre la gent i els cavallers. Ara, si bé la influència ibèrica en la celebració de la Sartiglia sembla clara, el caràcter sagrat que la revesteix i que sembla arrelar en un univers simbòlic més antic i profund, la distingeixen de la parenta menorquina.

La litúrgia de la festa comença amb la lectura de l’edicte pel qual s’avisa al poble d'Oristany que comença la celebració. Després es procedeix a la vestició del cavaller escollit per a presidir la Sartiglia, al qual les joves massaieddas col·loquen curosament la màscara blanca mentre la gent brinda en honor seu amb el so de trompetes i tambors de fons. Des d’aquest moment, el nou Componidori esdevé una mena de semidéu que ja no podrà tocar el terra ni mostrar la seva cara fins al vespre, quan se’n faci la desvestició.

Els cavalls passen esperitats aixecant una gran polseguera

L'arribada de Su Componidori al lloc on es duu a terme el torneig és impressionant. L'elegància i el posat misteriosament andrògin de cavaller, que combina un vel, un barret de copa i un ram de flors a la mà, adquireixen una dimensió sobrenatural en la seva mirada altiva mentre, silenciós, avança tot beneint la multitud que l'aclama. Darrere seu el segueixen un centenar de cavallers per participar en el torneig, tot lluint orgullosament llurs vestits, uns més lligats a la tradició sarda, d'altres d'estil carnavalesc.

Allà, davant d’un públic embadalit, hi penja la preuada estrella que cal enfilar. Segons la creença, quantes més se n’aconsegueixin, millor serà l’anyada, ja que l’estrella representa un auguri de fertilitat per a la comunitat. Després de xocar l'espasa amb els seus lloctinents, su Componidori pren "su stoccu", la llança que branda al galop per travessar l'estrella, obrint el concurs. Després de la seva cursa, i al llarg del matí, va triant personalment els millors cavallers de la comparsa i els entrega"sa spada" per a què provin sort.

Un cavaller llueix orgullós l'estrella que ha aconseguit

En acabar el torneig, Su Componidori recull “sa pipia de maju”, el seu petit ram de flors, símbol de l’arribada de la primavera, i ara recorrent frenèticament els carrers d’esquenes sobre el seu cavall, com si fos mort, beneeix altre cop la població; és "sa remada". Després d'això, molts dels cavallers s’agrupen i realitzen acrobàcies, "sas pariglias", per delectar el públic. Quan el sol es pon, la festa conclou amb un gran banquet per a tots els participants del torneig sota la imponent torre de Marià II d'Arborea.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

També us pot interessar...

> Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya 

Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui

Un recorregut per la història dels moviments polítics sardistes, des dels primers referents històrics, passant per l'autonomisme dels anys 1920' i fins al sobiranisme dels nostres dies. *Versió actualitzada març 2019

Malgrat el reduït pes polític que ha tingut en els darrers anys, el sardisme té una llarga història que supera les cronologies convencionals pels orígens del nacionalisme (s.XIX). A les illes, les noves tendències arriben més tard, però, paradoxalment, el sentiment de pertinença a una comunitat -l'embrió de la consciència nacional- apareix abans que als territoris continentals ja que el mar fixa uns límits naturals que la reforcen.

En el cas de Sardenya, la llarga i cruenta guerra contra els catalano-aragonesos (1354-1412) n'és un bon exemple, ja que els sards acaben desenvolupant un odi ètnic envers els seus dominadors i trobaren la seva cohesió entorn a la dinastia local dels Arborea. A la veïna Còrsega, tan aviat com al 1755 s'estableix la primera república il·lustrada, anys abans de la revolució americana i la francesa. Tornant a Sardenya, l'esclat revolucionari que viu Càller el 28 d'abril  de 1794, amb l'expulsió del virrei i els funcionaris piemontesos i l'aposta de Giuanne Maria Angioy de construir una república tutelada per França és una evidència prou clara d'aquesta consciència. El temor dels estaments sards a un procés revolucionari que alterès l'ordre social i la dura repressió que els Savoia aplicaren als primers republicans acabà amb el projecte.

Una Renaixença coixa

Ja al s.XIX, en paral·lel al procés d’unificació italiana i al Romanticisme europeu, es produeix el desvetllament d’una classe intel·lectual sarda -encapçalada per Giuanne Spano, Giusepe Manno i Vittorio Angius- que reivindicarà l’estudi del passat i la cultura de Sardenya però sense qüestionar la seva fidelitat a la monarquia dels Savoia. Així, malgrat el paper del clergue, arqueòleg i lingüista Spano, que crea un diccionari de la "llengua nacional sarda" i pren el dialecte llogudorès com a referència per escriure-la, l'esforç governamental per introduir l'italià a l'illa refreda la pretensió de recuperar el sard com a llengua de cultura.

De fet, en una illa on la gran majoria de la gent seria sardòfona i analfabeta, la "barrera lingüística" assegurava la distinció social entre una població rural empobrida i una creixent burgesia formada per funcionaris, professors, militars, metges, notaris i advocats que des de mitjans del s.XVIII haurien anat abandonant el castellà i el català per assumir l'italià com a llengua de poder. Aquesta cesura social comporta la marginació de la rica tradició oral sarda, la progressiva generalització de la diglòssia i les dificultats per vertebrar un discurs històric en què els sards no siguin un mer apèndix -al marge del temps- del curs dels esdeveniments a la península Itàlica. Tot plegat explica perquè la "Renaixença sarda" queda incompleta.

Veterans sards de la Guerra de Crimea (1855-1856) / Fons Piero Pirari - Sardegna Digital Library

En aquest context, a finals del s.XIX, el fenomen del bandolerisme sard pren rellevància en tant que se l'associa a la resistència contra la repressió de les autoritats estatals. Tot plegat s'ha d'entendre com a conseqüència del desmantellament d'un sistema de vida regit per uns codis de conducta difícilment acomodables al funcionament de l'estat liberal modern, que només apareix per mantenir l'ordre social.

L'any 1847 es produeix la “Fusió Perfecta” per la qual Sardenya perd les seves institucions i lleis pròpies per igualar-se als territoris continentals dels Savoia, una demanda que havia estat requerida per una delegació de l'establishment callères sense cap mena de mandat polític consensuat per fer-ho. Aquesta decisió enterrà les pulsions revolucionàries de tombant de segle per consolidar la subalternitat d'unes classes dirigents sardes que viuran d'esquenes al país que administren. Adonant-se de l'error, intel·lectuals com Giovanni Battista Tuveri, Giorgio Asproni o Giovanni Siotto Pintor procuren esmenar-lo des de sensibilitats diferents reclamant reformes i una major autonomia per resoldre la “qüestió sarda”.

Un moviment nascut a les trinxeres
La 1a Guerra Mundial (1914-1918) comportarà l'aparició d'un sardisme de masses que neix de la traumàtica experiència al front del centenar de milers de joves sards que hagueren d'anar a combatre lluny de la seva terra en un conflicte que no entenien. Enquadrats en la Brigata Sassari, l'únic cos de l'exèrcit italià que estaria format a partir d'un criteri ètnic -tots els seus homes venien de Sardenya-, foren el contingent més aguerrit i un dels que patí més baixes durant la guerra. Infosos de camaraderia i d'un orgull illenc que els reconfortaria enmig de la tragèdia, els seus joves carregaven cridant "Avanti Sardegna!" i es comunicaven en llengua sarda, ja que molts d'ells no sabrien italià i per evitar, d'aquesta manera, la infiltració de soldats austríacs, que sovint el parlarien millor: "Si ets italià, parla sard", era la seva consigna.

Els qui tornaren a Sardenya després de llur dolorosa aventura pel nord d'Itàlia havien pres consciència de la seva identitat distinta i s’organitzaren entorn a la idea d’aconseguir una autonomia que millorés la pobra situació de l'illa. D'aquesta manera, l'any 1921 es funda el Partit Sard d'Acció (Psd'Az), que serà liderat per Emilio Lussu i Camillo Bellieni, dos dels líders més respectats entre els veterans. Tot i els ideals que inspirarien el nou partit sardista, que s'identifica amb la bandera dels Quatre Moros i preveu una relació federal amb Itàlia, no es promou l'oficialització del sard ni l'aplicació del concepte de nació a Sardenya.

Congrés del Partit Sard d'Acció (Armungia, inicis dels anys 1920')

El prometedor debut del Psd'Az a les eleccions de 1921 dona veu als polítics sardistes a la Cambra dels Diputats italiana, on seran equiparats amb els irlandesos i s'hauran d'espolsar les acusacions de "separatistes". Poc més tard, en un context de crisi econòmica, tensions socials i decepció per les concessions territorials de la 1a Guerra Mundial, l'ascens del feixisme puja Mussolini al poder (1922). Així, la projecció del Psd'Az -ideològicament heterogeni i amb una organització feble- es veu estroncada; malgrat que a Sardenya els feixistes eren una minoria, l'afirmació del totalitarisme estatal els impulsà. Així, després de tensions i enfrontaments, molts sardistes seran represaliats, altres s'exilien o entren en la clandestinitat i alguns acaben passant-se a una delegació del Partit Nacional Feixista "sarditzada".

L'ant 1943, amb l’arribada dels Aliats a Sardenya, el Psd’Az comença a reprendre la seva activitat. Disconforme amb el caràcter autonomista del partit, Bastià Pirisi funda la Lega Sarda, un partit netament independentista però que no tindrà èxit electoral i desapareixerà. Al 1948, Lussu també se n’escindeix i crea l’efímer Partit Sard d’Acció Socialista, que es dissoldrà un any més tard en el Partit Socialista italià. En aquest context, Lussu -implicat en la reconstrucció de la Itàlia de postguerra- negocia un estatut especial per a Sardenya (1948) -com el que tindran Sicília, Val d’Aosta, Trentino-Alto Adige i Friuli-Venezia Giulia- que la defineix com a "regió autònoma" però sense cap menció al “poble sard” o la seva llengua.

Postguerra i italianització
Afeblit per la sortida del carismàtic Lussu, el PSd’AZ s’aliarà amb la Democràcia Cristiana, que governarà l’illa durant els anys posteriors (1949-79), en que s’aplicaran els primers plans d’industrialització i millora econòmica, poc reeixits, i s’iniciarà el fenomen de la migració cap a Itàlia i el continent, on centenars de milers de sards buscaran un futur millor. Amb els canvis socials i econòmics dels anys 60’ –entre els quals la difusió dels mitjans de comunicació de masses en italià i un sistema de vida “modern”– el nacionalisme sard busca actualitzar-se, dins i fora del PSd’AZ, amb noves concepcions més radicals.

D’una banda es teoritza sobre la necessitat d’una reconstrucció de la identitat sarda reivindicant la història, la llengua i la cultura pròpies en “perill d’extinció”; de l’altra, es desenvolupa la idea que la única manera d’aturar la colonització italiana és l’assumpció d’una “via sarda” al socialisme, de caràcter cooperativista i adequada a la realitat de l’illa. El màxim exponent de tota aquesta reformulació ideològica serà el polièdric Antoni Simon Mossa, un "homenot" nascut a Pàdua però d’origen alguerès, que, defensarà l'autodeterminació com a mecanisme per solucionar els problemes de l'illa i defensarà, fins i tot, la possibilitat d’una federació mediterrània entre una Sardenya, Còrsega i els Països Catalans.

Els habitants d'Orgosolo es manifesten a Pratobello (1969)

Després de la revolta popular de Pratobello (1969), on els habitants d'Orgosolo aconsegueixen aturar la construcció d'una base militar, les idees anticolonialistes procedents de l’extrema esquerra italiana s'empelten al bagatge ideològic sardista. Aquesta tendència cristal·litzarà en Su Populu Sardu (1972), moviment que incorpora ja plenament la qüestió lingüística per a combatre la ràpida italianització que s’estava produint a l'illa amb l'escolarització i l'expansió de mitjans de masses com la ràdio o la televisió. 

Poc més tard, es funda el Comitadu pro sa Limba Sarda (1976), que recollirà en un any més de 15.000 signatures per presentar al Consell Regional una proposició de llei per a incorporar el bilingüisme sardo-italià a l’illa; però la iniciativa no prosperarà pel poc interès de la Regió i l’oposició estatal. Mentrestant el Psd’Az, en hores baixes, adopta un posicionament més nacionalista i defensa la llengua, augmentant la seva representació parlamentària fins al punt d'investir president el sardista Mario Melis (1982 i 1984).

L'aparició dels independentistes
De l’estancament i els conflictes interns del sardisme sorgiren nous moviments que ara ja s'identifiquen nítidament com a independentistes, com el Partidu Sardu Indipendentista (1984) o, més tard, Sardigna Natzione (1994), fundada per Anghelu Caria i Bustianu Cumpostu. Els discrets resultats d’aquesta darrera formació l'any 1999 faran que s’acabi presentant amb un ja molt afeblit Psd’Az a les eleccions del 2004, cosa que provocarà l’escissió de Gavino Sale, que fundarà Indipendentzia Repùbrica de Sardigna (iRS) (2002), un nou partit que assumirà els postulats anti-globalització i el pacifisme per arribar a la llibertat i recuperarà el símbol de  l’arbre d’Arborea com a bandera independentista. 

Però, electoralment iRS tampoc arrenca ni aconsegueix cap escó (2004, 2009), mentre que el PSd’AZ passa a encarnar un centredreta autonomista de mà de la coalició berlusconiana Popolo della Libertà, cosa que provocarà l’escissió d’una facció autonomista a l’esquerra, Rosso Mori (2009). A banda, apareix A Manca pro s’Indipendentzia (2004), organització comunista-independentista sarda, acusada falsament de terrorisme. En aquest context cal mencionar també el Partidu Indipendentista Sardu PAR.IS i la seva "república independent" de Malu Ventu (2008), una iniciativa que denunciava la compra d'illots a Sardenya per grans magnats. El seu carismàtic líder, Salvatore Meloni, va morir en edat avançada després de 66 dies de vaga de fam contra el seu empresonament per presumpte frau fiscal, causant gran commoció.

Com veiem, l’atomització del sardisme en diversos moviments de base territorial o personalista, sovint poc seriosos, o el camaleonisme dels partits d'àmbit i obediència italiana en un regionalisme asèptic, són alguns dels fenomens que expliquen la marginació de l’opció independentista. En el fons, la construcció d'una identitat sarda plena de símbols i mites sentits però al marge de la llengua i la història, el veritable nervi ideològic de qualsevol comunitat nacional, impedeix vertebrar Sardenya com a subjecte polític.

El poble sard representat en un dels famosos murals d'Orgosolo

Noves perspectives
El nou context que s’obre vers el 2010, caracteritzat per la crisi econòmica, el retrocés de l’estat del benestar i l'aparició de les xarxes socials presenta nous escenaris i reptes als quals el sardisme no n’és aliè. Indubtablement els processos d’autodeterminació de Catalunya i Escòcia també estimulen a un sardisme que ja reconeix la via autonomista com a esgotada però que és conscient de les grans dificultats que implica l’emancipació nacional sarda, inviable sense una prèvia maduració econòmica, social i cultural.

D’aquesta idea sorgeix ProgReS-Progetu Repùblica (2011), escissió de l’IRS que constitueix un nou partit socialdemòcrata que pretén amalgamar les opcions independentistes i les plataformes cíviques del territori per a constituir un projecte sobiranista amb possibilitats de governar i d’impulsar els canvis per assolir la no-dependència de l’estat italià. De ProgReS encara se n’escindirà una vessant més liberal que encarnarà el nou Partito dei Sardi (2013), amb un programa de sobirania econòmica que aigualeix la qüestió social i que no renegarà d'aliar-se amb partits italians. L'any 2013 també apareix el Fronte Independentista Unidu, representant de l’extrema esquerra independentista vinculada amb A Manca pro s'Indipendentzia.

A les eleccions regionals del 2014 ProgReS impulsa una coalició amb Comunidades i Gentes que prendrà el nom de Sardegna Possibile i que presentarà la candidatura de Michela Murgia. Malgrat l'embranzida que li dona la mediàtica escriptora, la coalició no assoleix el llindar del 10% per tenir representació al parlament regional. L'any 2016 neix el nou partit d'esquerra independentista Libe.r.u (Liberos, Rispetados, Uguales) liderat per Predu Frantziscu Devias. A principis de 2018 es constitueix una gran coalició impulsada per Anthony Muroni, Progetto Autodeterminatzione, per preparar la cursa a les eleccions regionals del 2019.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------