La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918)

«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"»
(Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)

L'11 de novembre de 1918 se signa l'armistici de Compiègne entre les forces aliades i Alemanya, posant fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que bufaven als imperis centrals arran de la revolució russa de 1917 -que havia fet retirar la Rússia bolxevic del conflicte- foren determinants per signar la rendició.

L'Imperi Austrohongarès, fins llavors conformat per un mosaic multiètnic, s'estava desintegrant i a Alemanya el kàiser Guillem II acabava de renunciar arran de l'amotinament dels mariners de Kiel. La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i l'eufòria patriòtica, quedaria embarrancada durant quatre anys, dessagnant la joventut europea a les trinxeres i destruint completament el cor del Vell Continent.

Celebració de l'armistici davant la fàbrica La Corchera Internacional S.A. 

Palamós, 12 novembre 1918 / fotografia de Juli Pallí. Arxiu Municipal de Palamós

El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte i, de fet, va treure'n profit venent uniformes i armes. A Catalunya, però, la guerra es vivia amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà els aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició a uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats. A més, l'afinitat amb França, ja sigui per la seva capitalitat cultural, els seus valors republicans o pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposa a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:

«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)

De fons, hi havia la convicció una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915). D'aquest fet, se'n conserva una de les primeres estelades: duent-la com a emblema a la batalla, aquells homes esperaven que llur sacrifici per França servís a la causa de la llibertat de Catalunya. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a la seva terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).

Ofrena de la senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França, a París. 1920 / Gallica-BnF

Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament la Catalunya Nord, que perdé 6.882 homes al front. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els nord-catalans començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional de França- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, es tracta de la regió d'Itàlia que patí  proporcionalment el nombre més gran de baixes.

Tot i que els combats ja no seguiren a partir de les 11h d'aquell matí de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.

Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918

Així, de l'antiga Rússia tsarista sorgiren Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia mentre que de la desintegració de l'imperi Austrohongarès nasqueren Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. No cal dir que aquestes independències, sobrevingudes el novembre de 1918, degueren esperonar als independentistes catalans, que a través del Comitè Pro Catalunya reclamaren a Wilson i l'Entente la revisió del tractat d'Utrecht. Irlanda, que també havia hagut de pagar amb sang la participació de la Gran Bretanya a la guerra, fou reconeguda com a estat de la Commonwealth (1922), si bé el nord de l'illa seguí sota poder britànic. 

Les dures condicions que s'imposaren a la nova república de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, covaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
També us pot interessar...

> Els sards de la Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial (1915-1918) 

< La Guerra dels Segadors i la partició del Principat de Catalunya (1640-1660)