Exili, detenció i afusellament del president Companys (1940)

Un 15 d'octubre de 1940 el president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat pel franquisme. Exiliat a França des del febrer de 1939, s'havia quedat a la seva casa de La Baule-des-Pins (Bretanya) tot i saber que estava en perill ja que volia trobar el seu fill Lluiset, que tenia una greu malaltia mental i del que se n'havia perdut el contacte arran de la invasió nazi. El 13 d'agost de 1940 Companys fou detingut per la Wehrmacht i, a través de l'agent Pedro Urraca, entregat a les autoritats franquistes, que l'empresonaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l'Estat, a Madrid; allí fou torturat, vexat i interrogat.

«No fue el fusilamiento lo peor [...] con ser ofensa a la ley y ultraje a la justicia; lo peor fue que en los sótanos del Ministerio de Gobernación, en Madrid, [...] se escarneciera al mártir indefenso, se le escupiera el rostro, se le echaran mendrugos de pan duro a través de las rejas, se le agrediese a vergajazos, se le tiraran en señal de desprecio, monedas de cobre...» (Indalecio Prieto, "Convulsiones de España", II, p.272)

Fitxa de Lluís Companys a la Dirección General de Seguridad (1940)

El 3 d'octubre fou enviat a la presó del castell de Montjuïc, on se'l mantingué incomunicat en espera del judici. La difícil tasca de defensar un acusat sobre el qual s'abraonava tot l'odi del franquisme recaigué en Ramon de Colubí, un jove advocat militar que malgrat les seves diferències acabà empatitzant amb Companys i el va defensar amb convicció. Anys més tard, decebut amb el règim, marxaria a Veneçuela; el 2004 va declarar "Todo aquello era absurdo, sabía que a mí me tocaba cubrir las apariencias para que el proceso pareciese legal, cuando sabíamos que todo respondía a una orden concreta del general Franco para que Companys fuera fusilado." L'any 2015 es descobriria que l'avi de Companys era cosí de l'àvia de Colubí, un parentiu que l'un i l'altre -units pel fatídic destí del president- segurament desconeixerien.

L'última fotografia de Lluís Companys abans de ser afusellat

Acusat de rebel·lió militar i d'actuar contra el “Movimiento Nacional”, Companys fou condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals que se celebrà el 14 d'octubre. Aquella nit, es retrobà per últim cop amb les seves germanes, combregà i escrigué les seves darreres cartes, testimoni vital d'un home que sap que se l'executa per allò que representa. L'endemà, a les 6:20 del matí, fou conduït al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, s'acomiadà dels seus acompanyants i es descalçà per morir trepitjant terra catalana. A les 6:30 caigué sota les bales cridant "Per Catalunya!".

«Tot el que vaig patir, tot el que he lluitat i vist i tractat d’evitar, entre hores de tragèdia i moments d’indignació, i el que he dit i el que he hagut de callar, em puja al cor en un més gran amor per Catalunya. Fora d’ella res. Per a lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai.» (Carta de Lluís Companys al seu amic, el periodista Francesc Madrid, 1940)

Companys fou enterrat al nínxol familiar del cementiri de Montjuïc, on és recordat cada 15 d'octubre. Es tracta de l'únic president escollit democràticament a Europa executat pel feixisme. L'any 1990 Helmut Kohl i François Miterrand, en nom d'Alemanya i França respectivament, demanaren perdó a la Generalitat per la col·laboració dels seus països en la detenció i deportació cel president català. La justícia espanyola, malgrat que la Ley de Memoria Histórica (2007) declara il·legítima la sentència de Companys, es nega a declarar nul el judici. L'any 2008 els cònsols generals d'Alemanya i França reiteraren l'acte de desgreuge. A Catalunya, la Llei de Reparació Jurídica del juliol de 2017 declara la nul·litat de tots els consells de guerra instruïts per les autoritats franquistes. Així mateix, coincidint amb l'efemèride, la Generalitat ha declarat el 15 d'octubre com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

Per saber-ne més:

Benet, J. (2005) Exili i mort del president Companys

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 juliol 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 
> 16, 17 i 18 març 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

16, 17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona

El vespre del 16 de març de 1938 el dictador feixista italià, Benito Mussolini, envià un telegrama a les seves bases aèries de Mallorca ordenant “iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”.

Els moviments diplomàtics de França, que es plantejava donar suport a la República, inquietaven al Duce, que volia llençar un avís que desencoratgés una possible intromissió francesa en el conflicte i, de pas, desmoralitzar la rereguarda republicana "martellejant-la" de forma sostinguda amb la seva aviació.

Poques hores més tard, cap a les 22:00h de la nit, els primers avions italians esquerdaven l’horitzó en el primer dels tres dies de bombardeig continuat sobre Barcelona. Després de tres hores d’explosions, sirenes i crits ininterromputs, el soroll ensordidor de les bombes deixà pas als planys i gemecs de dolor.

L’endemà 17, a trenc d’alba, un nou bombardeig revisqué el malson que els barcelonins havien patit aquella nit. Durant tot el dia continuaren caient bombes indiscriminadament per terroritzar la població, que només podia córrer als refugis o fugir de la ciutat per protegir-se.

Malgrat que no eren els primers bombardejos que patia Barcelona -el 30 de gener s’havia produït l’atac que destruí Sant Felip Neri- sí que foren els més intensos i devastadors. Ni les obsoletes bateries antiaèries ubicades a Montjuïc, el Guinardó i el Poblenou, ni la minsa esquadra de caces republicans aconseguien aturar els avions que sembraven la mort per la ciutat. 

Cap a les 10:25h una bomba caigué sobre un autobús, acabant amb tots els seus passatgers. A les 13:58h, en un nou atac aeri, un comboi de l’Exèrcit Republicà que transitava a l’alçada del teatre Coliseum transportant munició rebé l’impacte directe d’una bomba italiana que, amb una força expansiva redoblada, destrossà tot allò que hi ha al seu voltant.

Els aviadors italians que passaren mitja hora més tard per efectuar un nou bombardeig no entenien a què es devia aquell gran núvol de pols, immortalitzat en les fotografies que havien de servir d’informe del compliment de les seves accions.

Fotografia del bombardeig del 17 de març de 1938 des d'un avió italià / wikimedia

Durant el dia 18 es repetiren encara els bombardejos cada tres hores, des de la matinada fins a les 15h del migdia. Aquella tarda, els atacs contra Barcelona cessaren però els avions italians continuaren bombardejant altres punts de la costa catalana.

Després de tres dies, Barcelona havia patit 12 atacs que descarregaren 42 tones de bombes i provocaren gairebé mil morts i un nombre encara major de ferits.

Com en el cas de Gernika, la comunitat internacional criticà durament el bombardeig despietat contra la població. La descripció que en feu l’ambaixador dels EEUU, Claude Bowers, fou clara: «Nada en semejante aterradora escala, implicando a la raza blanca, se había conocido hasta entonces. Las bombas no perseguían ningún objectivo militar. Eran arrojadas deliberadamente en el centro de la ciudad, la parte más concurrida y habitada, donde la gente estaba comiendo, paseando, descansando en sus camas. Cuando terminaron los raids, novecientos hombres, mujeres y niños estaban destrozados y convertidos en cadáveres, y en muchos casos habían volado a pedazos, en otros les habían vaciado las entrañas. Hundieron cuarenta y ocho edificios y setenta y cinco fueron parcialmente destruidos.».

El bombardeig sobre la ciutat seria recordat per l'opinió pública europea i el mateix Churchill feu referència a «the brave men of Barcelona» en un discurs per encoratjar als britànics a resistir els bombardejos alemanys.

80 anys després, Itàlia encara no ha demanat perdó per aquests atacs. El gener de 2013, AltraItalia, una associació d’antifeixistes italians residents a Barcelona, va presentar, juntament amb dues víctimes dels atacs, una querella per crims de guerra contra l’estat italià que, per ara, no ha prosperat.

Al març de 2017, emmarcada en les polítiques de recuperació de la memòria històrica impulsades per la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, es va organitzar una exposició que ha recorregut Itàlia donant a conèixer aquests fets, generalment desconeguts per a la majoria d’italians.

En aquesta línia, el Departament de Cultura ha comprat recentment un centenar de fotografies inèdites dels bombardejos italians a Catalunya que havien sortit a subhasta i que ara es troben dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Bibliografia i fonts:

Villarroya, J. (1999) Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)

Iñiguez, D; Gesalí, D; Casals, J. (2017) Sota les bombes. Els atacs aeris a Catalunya durant la Guerra Civil

Buxaderas, S. (07/03/2017) “Itàlia reviu les bombes de Mussolini contra els catalans” Diari ARA

Sàpiens (04/05/2015) “Itàlia desestima esclarir els bombardejos de la Guerra Civil sobre Catalunya”

ARA (01/02/2018) “La Generalitat compra 121 imatges inèdites dels bombardejos italians a Catalunya”

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 

19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona

Al febrer de 1936 les forces del Front Popular guanyaren les eleccions generals amb una folgada majoria d'escons però un estret marge de vots: acabava el "bienni negre", etapa de govern de la dreta al capdavant de la II República espanyola que revertí les mesures empreses durant els primers anys republicans. Manuel Azaña presidiria el nou govern, una feble coalició republicana de la que en quedaren fora els socialistes.

Considerant esgotada la via democràtica i pretenent alliberar Espanya de l'amenaça del "comunisme" i el "separatisme", els sectors dretans i l'Exèrcit començaren a conspirar per derrocar la República. Els canvis en el govern durant el maig de 1936, pels quals Azaña esdevenia president de la República i Casares Quiroga acabà presidint el consell de ministres, reflectiren la inestabilitat i feblesa gubernamentals.

En un context de polarització i violència política creixents se succeïren els incendis d'esglésies i seus de diaris i partits a més dels xocs entre grups armats d'esquerres i escamots falangistes; aquests darrers aprofitaren l'escalada per provocar el caos, desestabilitzar el govern i generar un clima favorable a la imposició d'un règim autoritari.

Mentrestant els militars conspiradors, encapçalats per José Sanjurjo i Emilio Mola, orquestraven l'aixecament coordinant-se amb la Falange, els carlins i Mussolini -el dictador de la Itàlia feixista-, que es comprometia a donar-los suport logístic. En segon terme es trobava el general Francisco Franco, a qui -tot i haver estat apartat a les Canàries pel govern- se li reservava un paper clau comandant l'exèrcit del Marroc.

El 12 de juliol de 1936 fou assassinat per pistolers falangistes el tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo, socialista; l'endemà els seus companys segrestaren i mataren José Calvo Sotelo, destacat polític dretà, líder de la monàrquica Renovación Española. L'assassinat de Calvo Sotelo serví de pretext als militars colpistes per passar finalment a l'acció.

L'Alzamiento es precipità al llarg del 17 de juliol a Melilla, un dia abans del que els plans conspiratoris preveien, imposant-se ràpidament sobre tot el protectorat espanyol del Marroc. Al llarg del 18 de juliol els militars s'anaren sollevant arreu de l'estat; Franco viatjà apressadament des de les Canàries al Marroc per sumar-se a l'exèrcit colpista.

Si bé la idea inicial era donar un cop ràpid i violent, prendre Madrid i detenir els principals líders polítics i sindicals per impedir tota resistència, el pla no acabà de funcionar. Així, tot i que el 19 de juliol els sollevats ja controlaven Castella i Lleó, Mallorca, Còrdova i Cadis; a Barcelona, Madrid, València, Astúries, Euskadi i la meitat sud de la península, les zones amb més mobilització obrera i camperola, la reacció popular sufocà el cop d'estat.

La Plaça Catalunya després dels comtats del 19 de juliol de 1936 en una fotografia d'Agustí Centelles. Arran d'una nota escrita a partir d'un testimoni dels fets, el periodista Jordi Bigues (La Directa, 2017) sosté que els dos homes estesos a terra, amb la cara tapada, serien dos agents de policia de la Generalitat de Catalunya assassinats a sang freda pels militars.

En el cas de Barcelona, on les notícies sobre els fets eren encara confuses, la matinada del 19 de juliol bona part dels militars aquarterats a la ciutat -uns 5.000 repartits principalment entre les casernes de Sant Andreu, Bruc i Drassanes- intentaren fer-se'n amb el control per imposar-hi el cop d'estat. Després d'intensos combats, que es concentrarien a la plaça Catalunya i el port, foren derrotats per l'acció conjunta dels Mossos d'Esquadra, la Guàrdia d'Assalt, les milícies de partits i sindicats i, finalment, la Guàrdia Civil.

A la tarda, la majoria dels colpistes s'havia rendit quan el general Goded, que havia arribat en hidroavió des de Mallorca aquell mateix dia per dirigir el cop, fou capturat a Capitania General i conduït davant Companys, que li feu reconèixer en un discurs radiat el fracàs de la insurrecció a Catalunya. En la lluita morí Francisco Ascaso, un dels principals líders anarquistes juntament amb Durruti i Garcia Oliver, que aplegaren homes i armes al Poblenou per enfrontar-se als sollevats. Fou l'última victòria de Barcelona contra l'Exèrcit.

Aixecament militar i combats durant el matí del 19 de juliol a Barcelona.

Extret de Hurtado, V. (2011) La sublevación. Barcelona: DAU

Rendició del general Goded i fracàs de la sublevació a Barcelona la tarda del 19 de juliol de 1936.

Extret de Hurtado, V. (2011) La sublevación. Barcelona: DAU

Precisament, aquell 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l'Olimpíada Popular, una competició esportiva de caràcter antifeixista programada com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín -presidits per Hitler- i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi, sorpresos per la insurrecció, romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra els militars sollevats, tractant-se del precedent sobre el que s'organitzarien mesos més tard les Brigades Internacionals.

Així, durant l'estiu, es configuraren dues grans zones: una sota control dels autoanomenats "nacionals", ajudats per Hitler i Mussolini, i, l'altra, lleial a la República, que -obviada per França i Gran Bretanya- només trobà el suport de l'URSS i dels brigadistes internacionals que acudiren a defensar-la. Començava la Guerra Civil, un conflicte que s'allargaria fins l'1 d'abril de 1939, deixant uns 500.000 morts, centenars de milers d'exiliats i acabant amb la imposició de la llarga i cruenta dictadura franquista (1939-1975).
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> 16,17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

15 grups i 4 esdeveniments per (re)viure la història de Catalunya

El meu primer contacte amb la recreació històrica va començar fa uns anys, quan accidentalment vaig acabar fent de recluta d'una legió romana pel Tarraco Viva. Malgrat les meves pobres dots escèniques, i abillat únicament amb túnica, sarró i sandàlies, vaig superar la prova: es tractava només de simular una revisió ocular de la meva condició física -no s'hi van fixar gaire- per procedir a integrar-me dins de l'exèrcit, registrant-ho tot en una tauleta de cera i formalitzant-ho amb un jurament davant les insígnies imperials. Després d'allò, no he participat en cap altre espectacle de reconstrucció però m'he interessat pel fenomen.

Entre l'afició i la recerca

La recreació històrica (history reenactement), sorgida al món anglosaxó als anys 1960', és una activitat que conjuga la recerca -històrica i arqueològica- amb la divulgació i el lleure. En aquest sentit, s'emmotlla perfectament a les noves tendències pedagògiques i turístiques basades en l'experiència viscuda com a part de l'aprenentatge i l'oci. Malgrat això, alguns han acusat les associacions que s'hi dediquen de militarisme i manca de rigor històric, generant un debat que no està tancat i que miro d'abordar tot seguit.

Al meu parer, els participants recuperen allò pel que senten admiració o hi tenen un vincle emocional però això no implica de per sí sostenir idees bel·licistes; a més, la majoria de grups també fan recreació de la vida quotidiana. Evidentment, cal estar sempre alerta que els nostàlgics de certes idees que haurien d'estar eradicades no aprofitin l'excusa de posar-se l'uniforme per exaltar-les. Pel que fa al rigor, molts participants són historiadors o arqueòlegs i es documenten escrupolosament per assegurar-se que vestuari, armes, utensilis i ambientació es corresponen al detall amb allò que sabem del passat. En aquest sentit, cada grup és diferent però n'hi ha molts amb una trajectòria d'anys de recerca en l'àmbit que recreen, gràcies a la qual aconsegueixen fer una divulgació acurada i propera o, fins i tot, exercir tasques d'assessorament històric.

Un optio passa revista dels legionaris de la Legio VII Gemina durant el Tarraco Viva 2010 / AMS

Grups de recreació històrica

A Catalunya, on l'afició ha arribat en la darrera dècada, existeixen diversos grups que representen la vida quotidiana i els cossos d'exèrcit de diverses èpoques, des dels ibers fins a la Guerra Civil espanyola. En el present post miro de recopilar els més consolidats i actius cronològicament per donar-los a conèixer de forma unitària i facilitar el seguiment de les seves activitats i recerques:

1) Ibercalafell - Des de 1999 recrea l'època ibèrica (ss.VI-II aC) amb diverses escenificacions, com ara intercanvis comercials, el ritual funerari d'incineració o les desigualtats socials. Lligat a la ciutadella de Calafell, on s'hi ha dut a terme obres de reconstrucció dels murs i les cases seguint mètodes de l'arqueologia experimental, hi té un impressionant teló de fons. Ha realitzat nombroses publicacions i tots els seus materials es basen en peces arqueològiques i museístiques d'època ibèrica.

2) Projecte Phoenix - Representa diversos aspectes de la Roma alt-imperial, especialment la vida militar, el govern d'una província, l'agrimensura romana o la celebració d'un triomf de guerra. Destaca la seva recreació de la Legio VII Gemina, reclutada a Hispània l'any 68 pel general Galba, un dels plats forts del Tarraco Viva gràcies a les seves demostracions de l'ús de l'armament romà o de les formacions de batalla.

3) Thaleia - Grup de reconstrucció veterà fundat a Tarragona; recrea episodis de la vida quotidiana romana, escenificant aspectes com la infantesa, el matrimoni, el divorci, la mort, la religió o la medicina. A més, s'ha especialitzat en la recerca i divulgació de la música, la dansa i el teatre romans.

4) Barcino Oriens - Impulsat des del batxillerat humanístic de l'escola Joan Pelegrí d'Hostafrancs (2009) aquest grup novell s'orienta sobretot cap a la didàctica de la cultura clàssica entre els joves. Recrea una legió romana, un grup de gladiadors i l'àmbit de la cosmètica i la perruqueria al món antic.

5) Propugnatores Barcinonenses - Recrea diversos aspectes de la vida quotidiana i la guerra durant el Baix Imperi Romà a Barcino i el seu entorn, una època de crisi creixent per la inestabilitat política, les revoltes, la fam i les pestes així com per la infiltració dels pobles bàrbars en la societat i els territoris imperials.

6) Septimani Seniores - Les seves recreacions es dediquen sobretot a la vida del Baix Imperi Romà i l'exèrcit tardorromà, que s'assumeix el cristianisme com a religió oficial, integra auxiliars bàrbars i veu reformat el funcionament de les legions (comitatenses) per adaptar-les a una estratègia defensiva regional.

7) Miquelets de Catalunya - Fundat el 2005, va créixer sobretot arran de la celebració del Tricentenari i és un dels grups més importants, fet pel qual acostuma a ser el cos central de tota recreació sobre la Guerra de Successió. Recrea diverses unitats catalanes del bàndol austriacista, com el Regiment de la Diputació del General (1705), aixecat per combatre els borbònics, els fusellers de muntanya de Joan Vilar Ferrer (1710), destacats en la lluita a l'interior del país, o els cuirassers de Sant Jordi (1713), una de les unitats més impressionants gràcies a l'actuació dels seus cavalls.

8) Coronela de Barcelona - Des de 2011 representa els diversos cossos gremials que formaven la milícia barcelonina i que combateren sense treva en la defensa de la ciutat durant el setge de 1713-1714. Es caracteritzen per dur uns uniformes més variats i rics que els de la resta d'unitats militars regulars i rèpliques de les banderes de Barcelona i dels gremis.

9) Moià 1714 - Recrea dos cossos específics de la Guerra de Successió que contribueixen a complementar altres grups. D'una banda, una de les dues companyies d'hússars hongaresos que es formarien a Barcelona el 1713 i que integrarien combatents hongaresos, alemanys i d'altres parts de l'Imperi; de l'altra, la companyia d'artillers de Mallorca que va defensar Barcelona durant el setge de 1714.

10) Sanguen Honoris - Grup novell però força actiu fundat el 2016, es dedica a la recreació d'aspectes de la vida civil i militar dels ss.XIII i XVIII. Pel que toca a la Guerra de Successió representa el Regiment de la Ciutat de Barcelona, alçat pel Consell de Cent entre el 1705 i el 1706, i el Regiment de Santa Eulàlia, creat el 1713 per enquadrar els combatents d'altres llocs de la península Ibèrica.

11) Miquelets de Girona - Nasqué el 2011 per recrear la Guerra del Francès encarnant el 1r Terç dels Miquelets de Girona, format pels defensors de la ciutat contra els napoleònics (1808-1809). Des del 2013 recrea el regiment de Sant Narcís, que al final de la Guerra de Successió integrà els soldats alemanys que no havien estat evacuats i que tingué un important paper en la defensa del baluard de Santa Clara.

12) Defensors de Girona - Com el grup anterior, recrea el regiment de fusellers de muntanya de Jaume Molins, que combaté amb els austriacistes i del qual se'n coneix bé l'uniforme però les notícies històriques són escasses, i el 2n Terç de Miquelets de Girona, que també defensà Girona dels setges napolèonics.

13) Tarragona 1800 - Grup de recreació fundat el 2011 per celebrar el bicentenari del setge napoleònic de Tarragona. Nasqué per dinamitzar el turisme cultural de la ciutat i, recreant els episodis de la Guerra del Francès, donar a conèixer el passat de Tarragona a inicis del s.XIX.

14) Exèrcit de l'Ebre - Grup dedicat a la recreació de les unitats de l'Exèrcit Popular de la República, la rereguarda del front i les Brigades Internacionals. Escenifiquen batalles com la de l'Ebre, participen en gravacions de documentals i ofereixen assessorament històric sobre el tema.

15) Regiment Pirinenc n.1 - Nascut el 2010, aquest grup ha estat clau per a la recuperació d'un regiment creat per la Generalitat el novembre de 1936 i que, en el context de la Guerra Civil, en depenia directament. Estava format per joves catalanistes i independentistes de l'entorn d'Estat Català, molts dels quals vinculats a agrupacions excursionistes i esportives, i la seva especialitat eren les accions de muntanya. Combaté a la vessant pirinenca del front d'Aragó i a la batalla de l'Ebre. El seu símbol era la senyera i l'edelweiss.

Càrrega del Regiment de la Diputació del General pel documental Vèncer o Morir/Miquelets de Catalunya-Solanum Films

A banda de les associacions compilades amunt, cal considerar també DIDPATRI -grup de recerca en la didàctica de les ciències socials, el patrimoni i la museografia per la Universitat de Barcelona- que estudia com la recreació històrica pot funcionar com a recurs en l'ensenyament i la divulgació.

Esdeveniments per recrear la història
Els referents en la matèria els trobem a Hastings (1066) -la contesa en què els normands començaren la invasió d'Anglaterra- i a Waterloo (Bèlgica, 1815) -la gran derrota de Napoleó-, esdeveniments que poden congregar milers de participants; als Estats Units les batalles de la Guerra Civil Americana també tenen força tirada. A l'estat espanyol està prenent força la recreació de la batalla d'Almansa (1707), que decidí la sort de València i Aragó durant la Guerra de Successió i en la que hi participen grups espanyols, catalans i d'altres llocs. A Catalunya, la poca tradició que hi ha hagut fins als darrers anys fa que els festivals i esdeveniments on s'hi fa recreació històrica siguin per ara escassos i de petit format; tot i així convé destacar:

1) Terra Ibèrica - Festival dedicat a la divulgació de la cultura ibèrica que se celebra des de 2010 a la ciutadella ibèrica de Calafell. L'organitza el grup Ibercalafell i en l'edició d'enguany (juliol 2017) la reconstrucció històrica tindrà un major pes en el conjunt de les activitats.

2) Tarraco Viva - Se celebra a Tarragona des de 1998 i és un dels festivals de divulgació de l'època romana més famosos i apreciats, amb activitats, espectacles i conferències que apleguen gent d'arreu del món. Cada any s'estructura entorn a un tema principal lligat a la Roma antiga que funciona com a fil conductor dels centenars d'actes que hi tenen lloc. Pel que fa a la recreació, destaquen la Legio VII Gemina i el grup italià Ars Dimicandi, que recrea lluites de gladiadors amb un gran realisme.

3) Poble medieval el Plaià - A l'estil del castell francès de Guédelon, en construcció des de 1997 amb tècniques, materials i mitjans de l'Edat Mitjana, aquest projecte -tot just a les beceroles- pretén construir un poblat medieval vora Santpedor per mostrar com era la vida quotidiana d'aquell temps. Esperem que a partir d'el Plaià es consolidin grups de recreació medievals, ja que tot i tractar-se d'una de les èpoques més interessants i celebrades de la nostra història gairebé no n'hi ha.

4) Batalla de l'Ebre - Entorn a la darrera gran batalla de la Guerra Civil espanyola (juliol-novembre 1938) es realitzen cada any diverses recreacions històriques disseminades per la geografia de la contesa (La Fatarella, Faió, Flix). Agrupen centenars de recreadors que encarnen els diversos regiments d'un i altre bàndol i que reprodueixen les trinxeres, els combats i la retirada republicana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

També et pot interessar...

> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)