Recentment he visitat Menorca, on no hi havia estat mai. Tot i això els paisatges de roca, alzinars i llentiscle, amb la mar blava de fons i algun talaiot, m'han resultat molt familiars, com si fos una Sardenya en miniatura. M'ha fet il·lusió poder conèixer de primera mà llocs que he anat tractant en les publicacions al blog. D'aquesta experiència n'ha sortit aquest post, que pretén traçar un recorregut per la història de l'illa.
· · · · · · · · · ·
Menorca és l’illa més septentrional de les Balears i la segona més gran després de Mallorca. A grans trets assoleix 1/5 part de l’extensió de la seva germana major. Tot i ser una de les illes més allunyades de terra ferma al Mediterrani, des de la costa occidental de Menorca –si el cel és clar– s’arriba a albirar Mallorca. En aquest sentit Menorca no ha estat històricament una illa remota sinó que ha tingut vincles més o menys estrets amb Mallorca depenent de l’època.
Mapa de l'illa extret de Menorca Talaiòtica
Segons els estudis recents l’arribada dels primers pobladors estables a Menorca, després d’una possible freqüentació esporàdica de les seves costes, s’hauria produït entorn al 2100 aC. Es tractaria de petits grups familiars o clànics dedicats al bestiar i la recol·lecció. Com que s’anirien movent per l’illa tindrien estatges provisionals, com ara coves o petites cabanes. Tot i que les seves eines serien principalment de fusta, pedra i os, ja disposarien d’alguns instruments de coure o bronze, fet pel qual s’emmarcarien en les societats calcolítiques, que ja tenien coneixements metal·lúrgics. Seguint les tradicions funeràries ancestrals enterrarien llurs morts en dòlmens, és a dir, grans cambres sepulcrals de pedra, soterrades, d’ús col·lectiu.
Entorn al 1600 aC, a mesura que es consolidava al Mediterrani la metal·lúrgia del bronze, que s’obté de l’aliatge del coure i l’estany, les poblacions menorquines començaren a sedentaritzar-se i a créixer. És possible que aquest fenomen anés lligat a l’extensió d’una xarxa d’intercanvis mediterrània que anava traslladant l’estany de Cornualla i l’Atlàntic cap a l’Orient. Ara els navegants necessitaven escales, de manera que les gents de les illes, exercint d’intermediaris, s’implicaren de forma més o ments directa en aquests intercanvis i n’obtingueren beneficis. Això hauria afavorit el desenvolupament de la civilització nuràgica a Sardenya, l’exponent més clar de l’apogeu de les societats illenques, així com també de les poblacions indígenes balears.
En el cas de Menorca es desenvolupà un nou tipus d’habitatge de pedra, la “naveta”, que recorda les formes més arcaiques dels nurags sards, encara baixos i de planta irregular. S’estengué l’instrumental de bronze, que aniria rellevant les eines de coure, i es difongué l’agricultura i la ceràmica, pròpies de societats ja plenament sedentàries. Els morts s’enterraven en grans sepulcres col·lectius, com hipogeus excavats a la roca, coves murades i navetes d’enterrament.
Cap al 1200 aC començarien a emergir grups especialitzats en activitats com la metal·lúrgia, que tenia connotacions màgiques en les societats de l’Antigor, i elits dirigents que s’erigirien en els intermediaris privilegiats amb els navegants d’Orient i els béns que aportarien durant llurs escales. Fruit d’aquesta primera jerarquització començaren a circular objectes i ornaments de luxe, dedicats a la ostentació, que distingien els sectors privilegiats de les poblacions illenques.
Entorn al 1050 aC, potser arran de la crisi que sacsejà el Mediterrani al Bronze Final, s’abandonaren els nuclis costaners, la població es concentrà i s’erigiren els primers talaiots. Aquestes edificis, que recorden els nurags de Sardenya, si bé amb una forma menys acabada, serien el lloc central de les comunitats que els bastien: podrien servir com a magatzems, torres de guaita i comunicació així com també espais de representació que reflectirien el poder, la riquesa i la puixança del grup que vivia al seu voltant. Per contra els habitatges esdevindrien més modestos, possiblement cabanes de fusta que no se’ns han conservat, i les navetes i les coves murades serien els llocs d’enterrament. D’aquesta fase destaca la Naveta des Tudons, gran monument funerari d’obra ciclòpia. Alguns difunts començaren a rebre un tracte diferenciat i sorgí el ritus de pentinar-los el cabell, tenyir-los i tallar-los-el per conservar en flascons.
.%20Naveta%20des%20Tudons.jpg)
L'emblemàtica Naveta des Tudons, prop de Ciutadella. El terme "naveta" fou encunyat per Joan Ramis i Ramis (1818) per la seva forma, que recorda una nau invertida. Disposava de dues cambres funeràries sobreposades en les que es col·locaven els difunts amb un aixovar format per vasos ceràmics i ornaments personals. Les datacions per carboni 14 a les restes humanes trobades en diverses navetes han donat una cronologia d'ús d'entre el 1130-820 aC, és a dir, durant l'època pretalaiòtica.
A partir del 850 aC, quan a Sardenya s’havien deixat de construir nurags, les societats talaiòtiques de Menorca es desenvoluparen plenament i s’arribaren a construir més de 300 talaiots arreu de l’illa. Els contactes amb els navegants orientals, vinguts del Llevant i l’Egeu, s’intensificaren i alguns individus ja reberen sepultura de forma individual amb aixovars d’objectes sumptuosos que haurien obtingut a través d’intercanvis mediterranis privilegiats. Tot plegat evidencia com les elits anaven prenent importància en detriment de la comunitat extensa tradicional.
Entorn al 550 aC les societats indígenes de Menorca, ara més orientades al comerç exterior, es desarticularien, bolcades als intercanvis amb la ciutat fenícia d’Ebusim (Eivissa) i amb els navegants grecs, que anomenarien l’illa “Melussa”. En aquest moment, potser en dissoldre’s una certa cosmovisió compartida entre les societats indígenes o les antigues solidaritats que les relligaven, es deixaren de construir talaiots. Més encara, sembla que alguns poblats i talaiots foren incendiats, fet pel qual podem imaginar que la crisi comportà episodis violents.
A partir d’aquest moment les poblacions “post-talaiòtiques” prengueren com a nou element central, de caràcter probablement cultual, les “taules”, monument que trobem únicament entre les societats indígenes de Menorca i del que desconeixem la forma original i la funció precisa. Alhora sorgí un nou tipus d’habitatge, el “cercle”, que tancava dins d’un mur circular, articulat a partir d’un pati interior, diverses estances i espais domèstics per a ús d’un grup familiar. Pel que fa a les formes de sepultura es formaren grans necròpolis d’hipogeus excavats a la roca.
Durant les Guerres Púniques els foners de les Illes, famosos per la seva habilitat amb la fona, serien contractats pels exèrcits cartaginesos i romans. La seva fama arribaria a ser tan gran que les illes d’on venien foren anomenades Balears, del grec “balleo”, que significa “balancejar”, per les voltes que donarien a l’aire amb la fona abans de disparar pedres i aglans de plom.
Reclutament de foners balears com a mercenaris pels cartaginesos; il·lustració d'Steve Noon
L’any 123 aC el cònsol Quint Cecili Metel, dit “el Baleàric”, conquerí les Illes per a Roma. Les poblacions indígenes sotmeses continuaren però patiren el procés de romanització. Durant aquesta etapa es formaren dos nuclis urbans portuaris, un a cada banda de Menorca: Iamo (Ciutadella) i Mago (Maó). En temps de l’Imperi Romà l’activitat econòmica principal de l’illa era l’agricultura, si bé també destacaria el comerç per la condició d’escala que oferia als navegants. En temps del Baix Imperi, els romans, per comparació amb la més grans de les illes de l’arxipèlag Balear, Maiorica, és a dir “la major”, li donaren el nom de Minorica, i sigui, “la menor”.
Al s.V dC ja trobem un bisbat amb seu a Iamona (Ciutadella) i una notable comunitat jueva a Magona (Maó), que hauria acabat sent cristianitzada. Durant la crisi del Baix Imperi Romà, els vàndals assaltaren les Illes i les acabaren incorporant a llur regne nord-africà cap al 450.
L’any 534, durant la reconquesta del Mediterrani per part de l’emperador romà d’Orient, Justinià, les Illes –juntament amb bona part d’Itàlia, el nord d’Àfrica, Sicília, Sardenya i el sud d’Hispània– tornaren sota domini imperial. Un segle més tard, amb l’expansió musulmana sobre el Magreb i Cartago, les Illes perdrien el contacte amb Constantinoble i quedarien abandonades a llur sort. Així, els ss.VIII i IX haurien estat difícils per a les poblacions cristianes de Menorca, que s’haurien hagut de defensar per sí soles de les eventuals incursions piràtiques dels musulmans.
Finalment, l’any 902 els emirs de Còrdova conqueriren les Illes, feren arribar pobladors de l’Andalus i el Magreb i n’islamitzaren les gents que hi restarien. Amb la desmembració del califat de Còrdova l’any 1015 les Illes passaren a la taifa de Dènia. Més tard, cap al 1078, acabarien constituint una taifa independent amb centre a Mayurqa. Després de patir l’expedició catalano-pisana de 1114, els almoràvits s’apoderaren de les Illes. Cap al 1202 passaren als nous califes almohades, que pretenien rellevar els almoràvits, reunificar l’Andalus i tornar al rigor de l’Islam.
Entre els anys 1229 i 1231, en una campanya que s’allargà més del previst, Jaume I –comte de Barcelona i rei d’Aragó– conquerí Mallorca. Manurqa restà al marge de la conquesta cristiana però el governador musulmà de l’illa se sotmeté vassall del rei Jaume pel Tractat de Capdepera. Durant aquesta etapa destaca la figura del rais Said ibn Hakam, hàbil governant i home de lletres. La població vivia dispersa en alqueries rurals i els principals nuclis eren Madina Manurqa (Ciutadella) i Magun (Maó); al cor de l’illa dominava l’alcassaba de Sent Agayz (Santa Àgata).
L’any 1276, a la mort del rei Jaume el Conqueridor, el fill primogènit -Pere- heretà Catalunya i els regnes d’Aragó i València, mentre que el segon fill -Jaume- heretà el regne de Mallorca i els comtats de Rosselló i Cerdanya. Tot i que la divisió contemplava que Jaume II de Mallorca actuaria com a vassall del rei Pere, anys més tard els dos germans acabaren enfrontats. Davant d’aquesta situació el rais musulmà de Manurqa decidí donar suport al rei Jaume II Mallorca.
Així, l’any 1287, el flamant rei Alfons el Franc, fill del difunt Pere el Gran, desembarcà a Menorca, feu capitular el rais, que s’havia enrocat al castell de Sent Agayz, i conquerí tota l’illa. Com havia passat anys enrere durant la conquesta de Mallorca, els musulmans de Menorca foren capturats i venuts com a esclaus. En lloc seu començaren a arribar centenars de pobladors cristians, en la seva majoria “bona gent de catalans”, com diu el cronista Ramon Muntaner, que vindrien de la diòcesi de Girona i l’Empordà i portaren amb ells la llengua catalana en la variant “salada”.
Alfons el Franc, conqueridor de Menorca, al Llibre de Privilegis d'Alzira, c.1380-1391
L’any 1298 se signà la pau entre Jaume II el Just, comte de Barcelona i rei d’Aragó, i el seu oncle, Jaume II de Mallorca, que recuperà l’illa gran i rebé també Menorca per incorporar-la als seus dominis. Jaume II de Mallorca concedí a Menorca una Carta de Franqueses com la que tenia Mallorca, continuà amb la tasca de repoblament –ara amb pobladors vinguts de Mallorca i el Rosselló– i impulsà la reorganització territorial de les parròquies de l’illa, fet que donaria lloc a l’aparició de nuclis com Alaior, Mercadal o Ferreries, a més de Ciutadella –la capital– i Maó.
La guerra entre els reis d’Aragó i els seus parents de Mallorca reviscolà en temps de Pere el Cerimoniós, que conquerí les Illes a Jaume III de Mallorca l’any 1343 i les incorporà, ara definitivament, al conjunt de territoris que formava la Corona d’Aragó. En aquest moment el port de Maó esdevingué l’escala preferida dels grans estols catalans que navegaven cap a Orient. Alhora, les fresques pastures de Menorca servien per nodrir els cavalls si l’estada s’allargava.
L’any 1463, durant la Guerra Civil catalana, esclatà la creixent rivalitat entre Ciutadella, capital de l’illa, i Maó. Així, mentre Ciutadella es mantingué lleial a Joan II d’Aragó, Maó se situà al bàndol de la Generalitat de Catalunya, que pretenia deposar el rei i col·locar-ne un de nou, més afí.
Durant la guerra, el fill de Joan II d’Aragó, Ferran, es casà amb Isabel, pretendent al tron de Castella. El matrimoni els reforçà als dos, que aconseguiren pujar a llurs respectius trons; així, l’any 1479 es formà la monarquia hispànica, nova entitat política que, com una confederació, aglutinava sota una mateixa dinastia el regne de Castella i els territoris de la Corona d’Aragó, entre els quals trobaríem el Regne de Mallorca, del qual formava part l’illa de Menorca.
Al llarg del s.XVI el perill dels corsaris otomans, procedents de Turquia, i berberiscos, del nord d’Àfrica, assolà les costes cristianes del Mediterrani. Menorca, per la seva situació geogràfica apartada patí especialment aquests atacs. L’any 1535 el corsari Barbarrossa saquejà Maó i s’endugué 800 captius. Dues dècades més tard la flota de Solimà el Magnífic assaltà Ciutadella, massacrà la població i arrasà la ciutat, enduent-se uns 4000 captius; des de llavors l’any 1558 seria conegut a l’illa com a “l’Any de sa Desgràcia”. Arran d’aquests atacs es reforçaren les defenses de Maó i Ciutadella, que hagué de ser repoblada amb gent vinguda de Mallorca, i es bastiren grans torres que vigilarien la costa per anticipar-se als assalts dels temuts turcs.
Mapa de Mallorca i Menorca realitzat pel navegant turc Piri Reis al s.XVI. The Walters Art Museum, Batimore, EEUU
Després d’aquest sotrac Menorca aconseguí reviscolar gràcies a l’exportació de llana si bé tornà a patir per la pesta de 1652, que deixà un miler de morts a Ciutadella. Alhora s’agreujaren les tensions entre Maó i la capital, fet que aprofitaren la resta de municipis de l’illa per assolir una major autonomia respecte a les dues grans ciutats. Entorn al 1670 l’illa reprengué la via de la recuperació i tornà a créixer gràcies a la producció de cereals i el comerç.
L’any 1700, a la mort de Carles II l’Encantat, Menorca acceptà el nou rei francès Felip de Borbó. Anglaterra, preocupada pel creixent poder dels Borbons a Europa, tramà l’Aliança de l’Haia amb Holanda i Àustria per entronitzar l’Arxiduc Carles d’Àustria en lloc de Felip: esclatava la Guerra de Successió hispànica. Menorca, sota guarnició borbònica, es mantingué inicialment lleial al rei Felip de Borbó. Tot i així, quan l’any 1706 saberen que Mallorca havia caigut en mans dels austriacistes, els menorquins s’aixecaren a favor de l’Arxiduc. Pocs mesos després la guarnició borbònica aconseguí sufocar l’aixecament i retornà l’illa a l’obediència a Felip de Borbó.
L’any 1708 la flota britànica, liderada per l’almirall Stanhope, desembarcà a Menorca, doblegà la guarnició borbònica i s’apoderà de l’illa. Finalment, després d’una dècada de guerra, la Gran Bretanya es desentengué de l’Aliança de l’Haia i acabà negociant un acord de pau amb els Borbons. L’any 1713, pel Tractat d’Utrecht, Felip V fou reconegut rei a canvi de diverses concessions als britànics, que per l’article XI del document obtingueren la cessió de Menorca. En virtut de l’acord els britànics es comprometien a no permetre que fondegessin naus corsàries als ports menorquins i a consentir que la població de l’illa pogués celebrar el culte catòlic.
Si bé Felip V aconseguí recuperar Mallorca l’any 1715, els britànics mantingueren Minorca. Hi col·locaren un governador i traslladaren la capital de Ciutadella a Maó, el segon port natural més gran d’Europa, que oferia un recer estratègic per a les flotes britàniques que operaven al Mediterrani. Alhora reforçaren el Fort Saint Philip, que custodiava l’accés al Port Mahon, i obriren el “Camí d’en Kane”, que havia de facilitar la mobilitat a l'illa. Alhora, molts "minorkeens" partiren cap a Gibraltar -també guanyada per la Gran Bretanya durant la guerra- per treballar en els oficis i serveis que requerien els militars britànics.
Tot i mantenir les institucions pròpies de l’illa i el compromís de garantir el culte catòlic, els britànics aboliren la Inquisició a Menorca, fet que afavorí l’arribada d’idees il·lustrades. Durant aquesta etapa el català continuà com a llengua de les institucions locals i la literatura. Algunes paraules i expressions de l’anglès passaren al dialecte menorquí, com ara “boinder” (balcó tancat típic de l’arquitectura anglesa), “tornescrú” (tornavís) o “xoc” (guix).
L’any 1756, durant la Guerra dels Set Anys, els francesos ocuparen de Menorca. Els britànics recuperaren l’illa el 1763, moment en què un miler de menorquins partiren a treballar a Florida. L’any 1782, durant la Revolució Americana, que rebé el suport del Regne d’Espanya contra la Gran Bretanya, els espanyols desembarcaren al Port Mahon, prengueren el Fort Saint Philip i s’apoderaren de Menorca. Durant aquesta etapa es restablí la Inquisició, fet que provocà queixes entre els menorquins, i s’instituí la diòcesi de Menorca amb seu a Ciutadella. L’any 1798, durant la Guerra Anglo-Espanyola, els britànics conqueriren l’illa, si bé l’hagueren d’acabar cedint a Espanya pel Tractat d’Amiens, signat el 1802. Des de llavors Menorca pertany a Espanya.
Lady Johnstone, muller del governador britànic de Menorca, amb el Fort Saint Philip de Maó al fons en un quadre de Giuseppe Chiesa de c.1771, avui al National Army Museum de Londres. El pintor italià, arrelat a l'illa, retratà la vida menorquina durant les dècades sota domini britànic.
Durant l’etapa britànica, que veié una certa florida literària, destaca Antoni Febrer i Cardona, qui pretengué assolir una codificació lingüística als seus Principis generals de la llengua menorquina de 1804. Al prefaci de l’obra explica «qu’aquesta illa fonc fundada de Valenciáns, Cataláns, &c. els quals ei portaren la seua llengua, qui es la mateixa que nosaltres usam». Amb el restabliment de les autoritats espanyoles a l’illa es procurà que el castellà substituís el català a l’administració, com ja s’havia fet a Catalunya, València i Mallorca després de la Guerra de Successió.
La llunyana Menorca quedà al marge de la invasió napoleònica de 1808 a 1814. A mitjans del s.XIX, després d’una etapa de crisi econòmica i demogràfica, durant la qual molts menorquins emigraren a l’Algèria francesa, l’illa reviscolà gràcies a la manufactura del calçat i la moderna indústria tèxtil. En aquests anys de represa es bastí la poderosa fortalesa de La Mola per custodiar el port de Maó. A nivell polític, mentre a l’aristocràtica Ciutadella i als pobles de l’interior de l’illa es mantenia el conservadorisme del clero i terratinents, a Maó prengueren força els liberals i els republicans, d’orientació federalista, i emergia una reduïda classe obrera.
L’any 1931 molts menorquins celebraren l’adveniment de la II República espanyola. De fet, a diferència de Mallorca, on els militars sollevats prengueren el poder el 19 de juliol de 1936 –l’endemà de l’Alzamiento–, a Menorca els soldats reduïren els oficials colpistes i es mantingueren lleials a la República. En el descontrol dels primers mesos de la guerra foren represaliats els clergues i els contraris al Front Popular si bé la situació s’estabilitzà a principis de 1937. Menorca, tement un desembarcament dels sollevats amb ajuda italiana, resistí fins al febrer de 1939, quan caigué Catalunya, i capitulà amb mediació de la Gran Bretanya. Unes 450 persones pogueren escapar de l’illa en el creuer britànic Devonshire direcció a Marsella. Amb la victòria franquista, es produïren centenars de detencions i judicis sumaríssims que acabaren amb llargues penes de presó i amb l’afusellament d’uns 200 menorquins, la majoria a la fortalesa de la Mola.
Després d’una dura postguerra, l’economia de l’illa començà a reviscolar als anys 1960’ gràcies a la indústria del calçat, la bijuteria i l’alimentació. Alhora començà a despuntar el turisme, que creixeria exponencialment amb la inauguració de l’aeroport de Maó el 1969 i acabaria rellevant el sector secundari com a motor econòmic. Això comportà també la transformació de la societat i el paisatge menorquins –on anirien apareixent hotels, restaurants i apartaments costaners–, si bé en un procés més lent i gradual que el que patiren Mallorca o Eivissa. D’aquesta manera, Menorca és avui l’illa de les Balears que ha conservat millor els seus espais naturals.
L’any 1979, durant la Transició, es constituí el Consell Insular de Menorca encara com a ens preautonòmic. Poc més tard, l’any 1983, s’aprovà l’estatut d’autonomia de les Balears, que integrava el conjunt de les illes en una mateixa comunitat autònoma i reconeixia cert grau d’autogovern per a cadascuna d’elles fent extensiva la institució del “consell insular” creada a Menorca. L’illa ha estat reconeguda per la UNESCO com a Reserva de la Biosfera (1993) i 280 monuments d'època talaiaòtica són Patrimoni de la Humanitat (2023). Actualment compta amb uns 100.000 habitants, la meitat dels quals residents a Maó i Ciutadella.
· · · · · · · · · ·
Notes (v.08/08/2026) - Per preparar el post m'he basat, entre altres lectures, en l'article Menorca, un bosquejo histórico de Miquel Àngel Casasnovas (2005), que traça una panoràmica històrica de l'illa des dels primers pobladors fins avui. En relació a la part prehistòrica he seguit la guia Menorca Talaiòtica. La prehistòria de l'illa de Triangle Books. Sobre la submissió de Menorca a Jaume el Conqueridor pel tractat de Capdepera vegeu el Llibre dels Feits, capítols 118-124; pel que toca a la conquesta per Alfons el Franc (1287) podeu llegir el relat que en fa Ramon Muntaner al capítol 172 de la seva Crònica. Sobre la migració dels "menorkeens" a Gibraltar en època britànica seguiu els estudis de Martí Crespo.
[Apunts de viatge] També us pot interessar...
