divendres, 22 de maig de 2015

Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918)

Un 23 de maig de 1915 Itàlia entra a la 1a Guerra Mundial amb l'ambició d'arrencar a l'Imperi austro-hongarès els territoris del Trentino i l'Alto Adige fins al pas del Brenner, Istria, Trieste i la costa dàlmata. Queda enrere, així, un any d'incòmoda neutralitat en què Itàlia no es decidia a intervenir en virtut de l'aliança defensiva que tenia amb els imperis centrals. Finalment, després d'encesos debats, s'imposa la idea que una Alemanya victoriosa castigaria la traïció d'Itàlia i que, per tant, més val donar suport als aliats, que havien posat en entredit la invencibilitat dels alemanys aturant-los al Marne. Així, s'acaba pactant en secret la intervenció italiana al costat de l'Entente a canvi de concessions territorials als Alps, l'Adriàtic i l'Egeu.

Una fotografia, per si de cas...
Durant la guerra Itàlia va mobilitzant les classes del 1874 al 1900, és a dir, tots els homes entre els 17 i els 40 anys. Un cop al front, molts soldats demanen que els retratein i, pagant-ho de la seva butxaca, reben una postal que envien a les seves famílies per a què en tinguin notícies; o un últim record. Individuals o en grup, aquestes fotografies s'haurien realitzat durant la campanya en un escenari preparat, amb una tela pintada de fons i un atrezzo força carrincló que dissimulava les penúries de la vida al front. Gairebé un segle més tard, regirant entre els documents del meu avi, vaig poder trobar una d'aquestes postals de la guerra.

S'hi veu un noi jove, d'alçada discreta i aspecte serè, vestit amb l'uniforme italià. Es tracta, segurament, del meu besavi, Cischeddu Scanu. Donat que era del 1899, la seva lleva no fou cridada fins al 1917, tot just quan tenia 18 anys. Com molts altres joves de la seva illa, Cischeddu va haver d'abandonar Sardenya per lluitar per un país que no havia trepitjat mai i que amb prou feines coneixeria. Enquadrat en la Brigata Sassari, unitat formada exclusivament per sards, deuria adonar-se aviat que entre la seva terra i la "pàtria" que anava a defensar hi havia una distància molt més gran que el mar que les separava.

El retrat de Cischeddu al front; dreta: L'Unione Sarda realça l'heroisme dels combatents sards / composició pròpia
La guerra dels sards
En les hores a la rereguarda, trobant-se al "continent" -el terme amb què els sards es refereixen a Itàlia - deurien passar pel seu cap moltes preguntes de difícil resposta. Com podia ser que la resta d'italians no entenguessin la llengua dels seus conterranis sards i, en canvi, alguns austríacs parlessin l'italià millor que ells? Per què la seva era l'única unitat de tot l'exèrcit italià formada per combatents de la mateixa regió? Per què sempre els enviaven a ells als escenaris més terribles del conflicte? I la pitjor de totes, per què havien de sacrificar les seves joves vides -plenes d'il·lusions- en una guerra que ni volien ni entenien?

Per a l'Itàlia d'inicis de segle, Sardenya era un apèndix que calia exprimir per guanyar posicions en la cursa de les potències europees. A més, aquells sards eren una "raça" estranya i violenta -tal i com assegurava algun antropòleg tot mesurant els seus cranis- i ajuntant-los combatrien millor, disposats a morir -no tant pels Savoia- sinó, més aviat, per demostrar el seu valor "salvatge". Dels 100.000 cridats a files (1/8 de la població de l'illa), 9.014 tornaren a casa mutilats o ferits i 3.817 no ho feren mai, morts o desapareguts als freds Alps. La Brigata Sassari fou la unitat que patí el nombre més alt de víctimes, perdent el 13,8% del efectius, per sobre del 10,4% de la mitjana italiana. No cal dir que per una illa empobrida com era Sardenya, les conseqüències de la guerra suposarien un greu trauma i un contratemps afegit a la seva situació precària.

Relats del front
El sard Giustino Tuveri, un dels darrers veterans sards de la guerra, fou entrevistat per Le Monde l'any 2005 i relatà així com visqué l'assalt a un turó controlat pels alemanys en el qual el seu regiment fou massacrat : "Queien com mosques. Em vaig arrossegar cap a una galeria davant de la qual hi havia un monticle de morts. En pujar-hi, em dispararen un altre cop a l'esquena. De nit vaig ser traslladat a l'hospital. Em tragueren la bala sense anestèsia amb l'ajuda d'uns homes que m'agafaven dels braços i les cames. Continuo sentint el soroll de l'escalpel que tallava la carn". Sobre l'horror de la guerra, digué: "Érem joves, sense experiència, només teníem por a la mort. La nostra única obsessió era salvar la pell". Un altre testimoni de l'absurditat de la guerra -al front italià s'arribaren a provar prototips d'armadures que acabaren trinxats per les metralladores enemigues- fou el del nacionalista sard Emilio Lussu, que explicà la seva experiència a Un anno sull'altipiano (1938), traduïda recentment al català com a Homes com nosaltres.

Retorn, esperances i frustració
Molts dels veterans que tornaren no van voler parlar mai de la carnisseria que sofriren, però el relat de la guerra fou present a totes les llars sardes de l'època, que en guardaren el dolorós record. Això sí, el patiment compartit a les trinxeres féu que els veterans sards prenguessin consciència de la seva alteritat i decidissin constituir el primer partit autonomista de Sardenya, el Partit Sard d'Acció (1921), per a resoldre els problemes de l'illa. Però aquesta prometedora experiència sardista de masses es veié aviat estroncada per l'adveniment del feixisme italià, fruit de les frustració pel resultat de la Gran Guerra.

Malauradament, no vaig poder conèixer el meu besavi ni el seu testimoni. Tot i que al 1917 se succeïren les batalles més terribles del front italià, per l'edat que tenia i pel que m'ha pogut explicar una tieta sembla que no estigué gaire temps a primera línia de foc. En qualsevol cas, la seva hauria estat una història de resiliència, doncs trobant-se al front no només sobrevisqué sinó que, a més, aprengué a cosir i a arreglar rellotges. En tornar a Sardenya, mastru Cischeddu es casà, formà una família i obrí una sastreria al poble, ofici que complementava els caps de setmana anant a ajustar rellotges a domicili amb la seva bicicleta.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
- La fi de la 1a Guerra Mundial (1918) i la seva repercussió a Catalunya 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada