divendres, 22 de maig de 2015

Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918)

Una fotografia, per si de cas...
Fa 100 anys, el 23 de maig de 1915, Itàlia entrava en la 1a Guerra Mundial amb l'ambició d'arrencar a l'Imperi austro-hongarès els territoris del Trentino, Trieste i la costa dàlmata. D'aquests fets tràgics però ja llunyans en guardo una fotografia trobada entre els documents del meu avi. Encara que no ho he pogut verificar, qui hi apareix és segurament el meu besavi, Cischeddu Scanu. Donat que era del 1899, la seva lleva no entrà en combat fins al 1917, tot just quan tenia 18 anys.

Com he vist en altres fotografies del front, aquesta s'hauria realitzat durant la campanya en un escenari preparat, amb una tela pintada de fons i un atrezzo força senyorial. Un cop s'havien revelat, s'enviaven a les famílies per a que tinguessin notícies dels seus fills. O un record final. Com molts altres joves, Cischeddu va haver d'abandonar Sardenya per lluitar per un país que no havia trepitjat mai. Enquadrat en la Brigata Sassari, formada exclusivament per sards, deuria adonar-se aviat que entre la seva terra natal i la "pàtria" que anava a defensar hi havia un marge molt més ample que el mar que les separava.

Un regiment "ètnic"
Trobant-se al "continent" - que és com els sards es refereixen a Itàlia - deurien passar pel seu cap moltes preguntes de difícil resposta. Com podia ser que la resta d'italians no entenguessin ni parlessin la seva llengua? Per què la seva era l'única unitat de l'exèrcit formada per combatents de la mateixa regió? Per què sempre els enviaven a ells als escenaris més terribles del conflicte? I la pitjor de totes, per què havien de sacrificar les seves vides - plenes d'il·lusions - en una guerra que ni volien ni entenien?

Per a l'Itàlia d'inicis del s.XX, Sardenya era una colònia de la qual calia aprofitar al màxim els recursos naturals i humans per guanyar posicions en la cursa de les potències mundials. A més, aquells sards eren una raça estranya i violenta - tal i com asseguraven els antropòlegs tot estudiant els seus cranis - i ajuntant-los combatrien millor, disposats a morir per demostrar el seu valor. Dels 100.000 cridats a files (1/8 de la població de Sardenya), 9.014 tornaren a casa mutilats o ferits i 3.817 no ho feren mai, morts o desapareguts en els freds Alps. La Brigata Sassari fou la unitat que patí el nombre més alt de víctimes, perdent el 13,8% del efectius, per sobre del 10,4% de la mitjana italiana. No cal dir que per una illa ja empobrida com era llavors Sardenya, les conseqüències de la guerra suposarien un greu trauma.

Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial
La fotografia en qüestió (font pròpia), dreta: el front italià durant la 1a GM (wikipedia)
L'horror de la guerra
El sard Giustino Tuveri, un dels darrers veterans de la guerra, fou entrevistat per Le Monde l'any 2005 i relatà així com visqué l'assalt a un turó controlat pels alemanys en el qual el seu regiment fou massacrat : "Queien com mosques. Em vaig arrossegar cap a una galeria davant de la qual hi havia un monticle de morts. En pujar-hi, em dispararen un altre cop a l'esquena. De nit vaig ser traslladat a l'hospital. Em tragueren la bala sense anestèsia amb l'ajuda d'uns homes que m'agafaven dels braços i les cames. Continuo sentint el soroll de l'escalpel que tallava la carn". Sobre l'horror de la guerra, digué: "Érem joves, sense experiència, només teníem por a la mort. La nostra única obsessió era salvar la pell".


Mural Orgosolo Primera Guerra Mundial Sardenya
Un dels murals d'Orgosolo denuncia els morts i ferits de la Primera Guerra Mundial/AMS
El retorn a casa
Molts dels veterans que tornaren no van voler parlar mai de la carnisseria que sofriren, però el relat de la guerra fou present a totes les llars sardes de l'època, que en guardaren el dolorós record. Això sí, el patiment compartit a les trinxeres féu que els veterans sards prenguessin consciència de la seva alteritat i decidissin constituir el primer partit autonomista de Sardenya, el Partit Sard d'Acció (1921), per a resoldre els problemes de l'illa. Però aquesta prometedora experiència sardista de masses es veié estroncada per l'adveniment del feixisme italià, fruit de les frustracions i odis de la Gran Guerra.

Malauradament, no vaig poder conèixer el meu besavi ni el seu testimoni. Però intueixo que la seva hauria estat una història de resiliència, doncs trobant-se al front no només sobrevisqué sinó que a més aprengué a cosir i a arreglar rellotges. En tornar a Sardenya, es casà, tingué fills i obrí una sastreria al seu poble, ofici que complementava els caps de setmana fent de rellotger itinerant. 

Però la guerra - ara des de l'altra banda - encara picaria un segon cop a la porta de casa seva. L'any 1943 els americans bombardejaren tot el nord de l'illa en la seva campanya militar per acabar amb el règim de Mussolini. Més d'un cop ell i la seva família hagueren de córrer cap al refugi que tenien a pocs metres de casa. Finalment, amb el retorn de la pau i la democràcia, mastru Cischeddu es pogué dedicar a prendre mides, retallar peces i cosir vestits sense les preocupacions ni sofriments de les dues guerres que patí.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest post? També et pot interessar...
Cubistes a la rereguarda en el París de la 1a Guerra Mundial (1914-1918)
Genealogia del sardisme

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada