dilluns, 2 de novembre de 2015

"Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista

Molts joves del bàndol republicà van haver de fer el soldat dues vegades: Franco els féu repetir el servei militar com a forma de repressió i control · Disseccionem el llibre que els preparava per a la guerra. 

Juan Casanova era un jove somiador i creatiu a qui li agradava dibuixar, fer maquetes d'avions i escriure. Va arribar a Barcelona l'any 1932 des de Lyon, on la seva família havia emigrat el 1929 fugint de la pobresa i les enveges del camp de Cartagena. A banda d'estudiar, va treballar com a mecànic en un taller que confeccionava pilotes. Quan tenia temps lliure, jugava a futbol o sortia a ballar als envelats de Gràcia. En esclatar la guerra, els seus tres germans més grans foren mobilitzats, dispersant-se per la geografia del conflicte. Ell fou cridat a files amb la "lleva del biberó" i combaté a l'Ebre (1938). Allà, fou capturat pels nacionals i enviat al camp de concentració de la Merced (Pamplona), on s'integrà a un batalló de treballadors, per passar després a Saragossa. Entre la guerra i les condicions deplorables dels treballs forçats, acabà contraient una malaltia pulmonar que no li tractaren i que s'agreujaria amb el temps.
----------------------------------------------------------------------------------------------
80 anys dins d'un calaix
Realitzar una mudança sol ser una activitat esgotadora, sobretot quan es tracta de casa dels avis. No només pels viatges o l'embalatge de tot allò que es vol conservar, sinó també pel pes de la memòria que els llocs i els objectes guarden, reflectint els gustos, interessos i vivències de les persones que han faltat i que enyorem. Fa uns mesos em vaig trobar en aquesta situació, amb la sort que uns cursos de genealogia em desvetllaren un interès renovat per la història de la família i m'oferiren algunes claus per investigar-la amb el que anava trobant. És per això que aquell calaix ple de paperam em deixà clavat a terra durant hores, allunyant-me d'aquelles parets que havia estimat tant però que ara volia deixar de veure.

Documents, cartes, poemes, estampetes, obituaris, dibuixos i fins i tot una cartera amb bitllets de 2 pessetes... tot ho anava desplegant amb cura per no perdre la coherència interna que tenen les coses aparentment desendreçades. Així, pacientment, vaig remuntar-me ben bé fins als temps de la República que ja pocs recorden. Em va sobtar la gran quantitat de fotografies, que immortalitzaven aquella manera de bategar diferent, pròpia d'una societat pobra però encara esperançada en el progrés. I sobretot les mirades i ganyotes d'aquells joves ingenus que no podien imaginar la foscor que engoliria el seu futur. Però de totes les peces que el puzle de la Història m'oferia, n'hi hagué una especialment significativa pel testimoni que ofereix i la història que amaga: "Mi libro", el manual del soldat franquista.

Formació de cos i d'esperit
El fet que l'obra, editada a Santander per ALDUS S.A de Artes Gráficas, no tingui indicat l'any d'edició, no m'impedí deduir-lo fàcilment a partir de dos fets desgraciats: la victòria a la qual fa referència (gener 1939) i la mort de qui l'havia estat llegint (gener 1942). A les primeres planes hi trobem la imatge d'un Franco "majestàtic" i desafiant i un fragment del Quijote, "referents" de l'esperit marcial espanyol. El llibre pretén instruir i adoctrinar el nou soldat en el seu periple per l'exèrcit gràcies a un to paternalista i un seguiment que es realitza a través d'un calendari i diversos apartats que cal omplir i que van des de "Mi família" a "Mis jefes directos" o "Mi vida militar". En el nostre cas, tots en blanc. 

El contingut del llibre s'estructura en tres grans blocs de caràcter pràctic però amarats d'ideologia. Primerament "Las virtudes militares" explica quina missió té l'exèrcit, la importància de la disciplina i la camaraderia així com els mitjans de repressió que s'apliquen a qui desobeeixi les normes i els superiors. De seguit trobem "Servicio en tiempo de paz" on s'expliquen qüestions com l'organització i la jerarquia de l'exèrcit, els càstigs i les recompenses del soldat o la higiene i alimentació que ha de seguir. Finalment a "Servicio en tiempo de guerra" s'expliquen consells sobre com s'ha de marxar, utilitzar el fusell i actuar durant la batalla. Clouen el llibre un "Compendio de nuestra historia" i una "Oración por los caídos".

"Mi libro", el manual pel soldat franquista
El llibre, una carta des del camp de concentració i la denegació de la pròrroga/AMS
Una croada per Espanya...
Sobre la missió que s'infonia al soldat i l'argumentari que justificava una "guerra religiosa", resulta prou aclaridor aquest fragment: «¡Mentira! Dura palabra, pero no existe otra que lanzar a la cara de los que con sofismas asfixiantes, con palabrerías venenosas, pretendieron quitar energías y virtudes al pueblo español y hacerle esclavo de la fuerza del mal. Criminal propósito, que hubieran conseguido, si tú, soldado español, puesto en pie, no hubieses emprendendido - firme y decidido - la alta misión de convertirte en un cruzado español con este lema sublime y glorioso: ¡Por Dios y por España!» (p.31)

Aquests altres també són interessants per algunes absències notables en la seva definició d'Espanya, interpretada des de l'agressivitat inherent al feixisme: «¡España está en peligro! ¡En pie castellanos, gallegos, extremeños, andaluces; en pie, gentes de España, todos los que habitáis en la vieja Castilla, madre inmortal de España, en pie! A defender el suelo sagrado, el ideal cristiano, el hogar dulce y fuerte, por vuestros hijos, a los que tenéis de salvar de las garras de la bestia, del extranjero, de los intereses bajos y bastardos» (p.65). «España no es solamente un escudo, es también espada viviente que se escapa por sí misma, para clavarse en la garganta del enemigo» (p.101)

Pel que fa al combat, el manual planteja l'anul·lació de l'individu, si bé imagino que això deu ser patrimoni compartit de qualsevol règim totalitari en guerra, no exclusivament del nacionalcatolicisme espanyol: «en un grave peligro, si dudas, consulta a tu corazón: él te dirá que has de hacer y que precisa te olvides de ti para no cuidarte más que de tus camaradas; ¡que necesitas sacrificarte! Perece, pero salva a tus hermanos!» (p.99) Hom podria pensar que donar la vida pels companys és una idea noble, però demanar-ho en un llibre dedicat als joves soldats per assolir uns objectius polítics em sembla aterrador.

Dels celtibers a Franco
Per acabar la dissecció de "Mi libro", m'he volgut fixar en el relat històric que ofereix al final per entendre la historiografia que sustentà les bases ideològiques del primer franquisme, encara en sintonia amb el nazisme i el feixisme. Així, en referència als orígens, es busca una connexió clara amb la raça ària, "superior" i aliada: «¿Cuáles fueron los orígenes de la nacionalidad? ¿Cuáles fueron los primeros españoles que vivieron dueños absolutos del solar español? Los primeros invasores de España vienen del Norte y del Occidente, y son los celtas, y es la raza que, al fundirse con los primeros pobladores, los íberos, crea un tipo inicial del español, el celtíbero» (p.129). Seguint amb la dubtosa teoria, és també el moment en que es forgen els valors immutables espanyols: «Ya se apunta en la fusión de estas dos razas nuestras virtudes tradicionales de austeridad, abnegación, sentimientos de independencia, culto a la família, desinterés, pasión por altos ideales y lealtad». I encara un paral·lelisme poc dissimulat: «Mira, soldado, entre los celtíberos existía una institución, la de los "Devoti", cuyos individuos constituían la guardia del Jefe, a quien juraban, y cumplían, no sobrevivirle» (p.129)

La particular història franquista continua amb Cartago, l'heroica Numància i els romans fins arribar als temps dels gots, quan «era España la nación más católica, más culta y más civilizada de Europa» (p.134). Pel que fa als 800 anys de domini islàmic «no olvidéis que esta floración cultural no fue espontánea, sino que germina y se desarrolla al contacto con los españoles cristianos (mozárabes), de cultura superior a la de los árabes cuando llegaron a España» (p.142). El període medieval s'explica exclusivament a partir de la Reconquesta, el regne de Castella i «la España cristiana, con pedazos sueltos de territorio en el Duero y el Ebro» (p.136). Després dels Reis Catòlics, que «llevan a cabo la unidad integral y perfecta de la Patria España, o sea, la religiosa, la física, la política, la moral y la de destino» (p.140) la descoberta d'Amèrica és «el hecho más transcendental de la Historia del mundo [y] le estaba reservado realizarlo a España» (p.142) gràcies al qual «imponemos a América nuestro tono nacional, nuestra cultura y nuestra fe» (p.147).

Cap reflexió sobre la decadència de la monarquia hispànica, la Guerra de Successió o les independències americanes. Així s'arriba al s.XIX quan, després de l'alliberament del jou francès, «va a desarrollarse [...] la pugna entre el sentimiento español y los nuevos principios políticos» (p.151). Finalment, ometent totalment el període republicà, el text conclou «Y así, tras errores y vaivenes, golpes de adversidad y escepticismo, llega España de nuevo, en el curso de otros cien años, a reaccionar a un impulso glorioso haciendo posible una vez más el milagro de revivir su Historia» (p.152). I tot això per obra, és clar, de Franco, que «En torno a su figura aglutinó el país todos sus anhelos de recuperación y restauración, y él fue el intérprete providencial de estos sentimientos [...] Franco, vivo, y joven aún, es ya un personaje de leyenda, y la España de hoy lo es también» (p.153).
----------------------------------------------------------------------------------------------
Quan fou alliberat, Juan Casanova tornà a Barcelona i es reincorporà al taller. Dels seus germans, el primer havia estat empresonat a Burgos i el segon marxà cap a França, on visqué retingut al camp de refugiats de Sant Cyprien. El seu pare s'havia traslladat a Vic on feia de pastor per poder alimentar una família que, al complet, sumava nou fills. En aquesta situació de misèria, tant els seus germans grans com ell foren cridats a realitzar - altre cop - el servei militar (1941). Juan procurà aconseguir avals de la Falange i demanà una pròrroga explicant la precarietat en la que deixaria la família si tornava a fer de soldat, però fou en va: la seva "indiferència" en relació al "Glorioso Movimiento Nacional" el condemnà. Fou llavors quan Juan deuria rebre "Mi libro" per preparar-se de cara al retorn a l'exèrcit. Però el moment d'integrar-se a files no arribà mai. En recaure de la seva malaltia, després de dies d'agonia, el tiet avi que m'hagués agradat conèixer abandonà els somnis i la vida amb 21 anys. Els hi robà la guerra.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibres amb Història] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

dijous, 15 d’octubre de 2015

Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

En record de Joan Gala, estudiós i amic de l'Alguer ~ Descobrim la insospitada herència catalana que ha perviscut a Sardenya -en tots nivells- 700 anys després de la seva presa per la Corona d'Aragó.

Voltant per Sardenya, pocs coneixen la història de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l’illa pels catalano-aragonesos (1323 – 1420). Molts més rememoren una vaga noció d’hispanitat perduda, a la qual hom s'hi refereix amb l’orgull de qui creu que els temps passats sempre són millors. Els historiadors italians tampoc ajuden, ja que empren el terme genèric “aragonesos” en la majoria de publicacions, oblidant els veritables protagonistes d’uns fets tan complexos com decisius: els catalans. Malgrat el desconeixement general d’una i altra banda, les empremtes d’aquesta història compartida entre Catalunya i Sardenya són nombroses i es manifesten, profundes, en la societat, cultura i paisatge sards.

Si comencem a comptar des de l’arribada a Sardenya de l’exèrcit de Jaume II el Just (1323) fins a la cessió de l’illa als Savoia arrel de la Guerra de Successió espanyola (1720), el camí en comú entre catalans i sards s’allarga ben bé 400 anys. Però cal tenir en compte que a partir del 1518 s’insereix un nou interlocutor en aquesta relació, el rei de la monarquia hispànica, fruit de la unió dinàstica entre la Corona d’Aragó i Castella. Paradoxalment, aquell territori que havia segat vides, energies i recursos dels catalano-aragonesos, arriba a les mans de l’emperador Carles V estable i pacificat. En els segles posteriors, tot i adaptar-se al seu nou rol com a part de la monarquia hispànica, no sense tensions, Sardenya manté els seus vincles privilegiats amb Catalunya i els altres territoris de la Corona d’Aragó.

L'església de Sant Miquel a l'Alguer
L'església de Sant Miquel, entre els carrerons de l'Alguer/Adrià Mainar Scanu
La fidelíssima Alguer, l’últim testimoni
Durant la conquesta de Sardenya, la ciutat de l’Alguer funcionà com a cap de pont per a consolidar el domini catalano-aragonès al nord de l’illa. Després de la revolta dels seus habitants –sards i genovesos– l’any 1354, Pere el Cerimoniós havia decidit d’expulsar-los de la ciutat i repoblar-la exclusivament amb catalans. A partir d’aquest moment, els algueresos demostraran sobradament la seva lleialtat resistint als constants embats dels exèrcits d’Arborea, fet pel qual la corona afalagarà la ciutat amb drets i privilegis i prohibirà que els sards hi posin els peus fins a la definitiva pacificació de Sardenya.

Més tard, la pesta de 1582 acaba amb l’esplendor de l’Alguer i obliga als supervivents algueresos, descendents dels repobladors catalans, a mesclar-se amb els sards de la rodalia per començar de nou. Tot i així, la importància que tenia el català en la vida i administració de la ciutat assegurà la seva continuïtat com a llengua de les noves generacions d’algueresos, a la pràctica, sards “catalanitzats”. Per això, malgrat totes les vicissituds i obstacles, la parla compartida i el record d’aquest vincle privilegiat han permès que el lligam entre Catalunya i l’Alguer s’hagi mantingut viu fins a l’actualitat. La prova de tot plegat és que encara avui, parant atenció, es pot escoltar el català alguerès pels carrers de l’Alguer.

Monument per la unitat de la llengua a l'Alguer
Monument per la unitat de la llengua a l'Alguer/Adrià Mainar Scanu
El repoblament dels nuclis principals
Malgrat que el cas de l’Alguer és paradigmàtic per la pervivència de la llengua i cultura catalanes, no fou l’única ciutat de Sardenya repoblada amb catalans. Abans del cas alguerès, cap al 1300, trobem una comunitat catalana de mercaders establerta a Oristany, capital de la dinastia sardocatalana dels Arborea. Però no serà fins a l’esclat del conflicte, primer contra els pisans (1323) i, més tard, contra els Arborea (1354), que s’aplicarà el mecanisme de substituir la població de les ciutats més importants amb catalans. Així, havent rendit i expulsat els pisans de Vilaesglésies, on s’instal·laren soldats catalano-aragonesos (1323), l’infant Alfons prengué Càller (1326), que també fou repoblada completament amb catalans després de construir un assentament paral·lel a Bonaire. Al nord, les revoltes de la ciutat de Sàsser (1325-1329) conclogueren amb una dura repressió i el repoblament amb catalans del nucli fortificat. A partir d’aquest moment, nasqué un flux migratori català de mercaders i artesans cap a Sardenya que creixerà en períodes de crisi com la Guerra Civil catalana (1462-1472). Cal dir que, malauradament, existí també un “negatiu” d’aquest desplaçament: els dels esclausde natione Sardorum”, com a rebels de guerra, cap als territoris de la Corona d’Aragó.

Reconstrucció de la ciutat de Càller el 1535
Reconstrucció de Càller l’any 1535 en que s’aprecia la compartimentació dels barris entorn al castell. Gentilesa de Giorgio Albertini i Maurizio Corona, autors de Caller 1535 – Carlo V, Cagliari e la crociata contro gli infedeli
A imatge i semblança del Principat
En paral·lel a la difícil conquesta del territori, es va configurant l’ordenament institucional del nou regne de Sardenya, d’inspiració catalana. A diferència de Sicília o Nàpols, regnes ja institucionalment sòlids abans de la seva pertinença a la confederació catalano-aragonesa, les institucions d’origen judicial no estan preparades per al govern del conjunt de Sardenya, cosa que afavoreix l’aplicació del model català. Així, les Corts i els estaments sards tindran una conformació i funcionament semblants als de Catalunya o València –amb el braç reial, militar i eclesiàstic– si bé en el cas sard podien operar presidides pel virrei. El règim municipal també s’havia construït seguint el model catalano-aragonès, amb l’extensió del dret de Barcelona, pel sistema del carreratge, sobre les ciutats de Càller (1327), Sàsser (1331) i l’Alguer (1355). 

En oposició, viles i camps foren repartits com a concessions entre els nobles catalans, aragonesos i valencians que havien participat en la conquesta. Com que a Sardenya no s’havia produït un procés de feudalització com el que patí Europa a finals del s.IX, la seva implantació motivà continus aixecaments i l’aplec dels sards entorn al projecte d’alliberament i unificació dels Arborea. Malgrat tot, aquest sistema feudal “d’importació” s’acabà instituint, fet que comportà la desarticulació de tradicions comunitàries i la càrrega de la població servil amb nombrosos tributs. Si bé alguns nobles tenien terres a la península i s’absentaven de l’illa, deixant procuradors als seus feus, d’altres encarnaren les noves elits dirigents del regne. Ja en temps dels Savoia i després de diverses revoltes populars, el feudalisme fou finalment abolit (1838) a canvi d’indemnitzacions pels feudataris, cosa que empobrí més les respectives comunitats. 

L’afinitat jurídica entre el regne de Sardenya i el Principat de Catalunya no passà desapercebuda als seus coetanis, cosa que en condicionà el govern. La incorporació formal de Sardenya a la Corona d’Aragó s’efectua el 1460 amb una proclamació per part de Joan II, que es compromet a perpetuar el vincle. En temps de la monarquia hispànica, que regnarà sobre un conjunt de territoris molt diversos, la desvinculació dels territoris italians del Consell d’Aragó (1556) no afectarà Sardenya, doncs tal com expressaren els estaments del regne: “[…] los regnícoles del present Regne conformen més en los costums y pràtiques de aragonesos, cathalans y valencians […]”. De fet, el regne continuarà formant part del Consell d’Aragó austriacista fins a la seva dissolució a Viena l’any 1713. Una altra institució que funcionarà a Sardenya és la Reial Audiència (1564), òrgan de justícia i govern que es constituí basant-se en la que ja existia al Principat i que acabà fent-se càrrec del regne, juntament amb els istamentos, durant la revolució que expulsà el virrei piemontès de l’illa (1794).

Les muralles de Càller i la torre de l'Elefant
Les muralles de Càller i la torre de l’Elefant, un dels accessos a la fortalesa de la ciutat/Adrià Mainar Scanu
Llocs, cognoms i paraules 
La presència catalana a Sardenya es manifesta encara avui en àmbits tan arrelats com són l’onomàstica i la toponímia. Així, cognoms sards força comuns com Fois (Foix) o Garau (Guerau) són d’origen català, com també els aristocràtics Sanjust o Aymerich. Pel que fa als llocs, trobem els nuclis d’Iglesias, Teulada, Montserrato, Elmas (El Mas) o l’illot de Su Cadelanu, ubicat precisament a la banda per on arribarien les naus catalanes a Sardenya. El propi nom de l’illa en italià –Sardegna– provindria de la forma catalana, ja que tant en els dialectes sards com en l’italià de Dante és Sardigna. Però la influència catalana es troba també en multitud de paraules de la vida quotidiana que podem escoltar en llengua sarda, com ara jaju (avi), draperi (sastre), calàsciu (calaix), bardúfula (baldufa), ulleras (ulleres), busaca (butxaca) o sindria. Exemples com aquests demostren la relativa transversalitat que assolí la nostra llengua –des del poder i les ciutats– en la societat sarda, que emprà el català en la documentació –a més del castellà i el sard– fins ben entrat el s.XVIII.

Els Quatre Moros als capítols de Cort de l'estament militar de Sardenya
Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya (1590), on apareix per primer cop a l’illa l’escut dels Quatre Moros.
Art, devoció i símbols 
L’arribada d’artesans a Sardenya consolidà una economia urbana basada en la producció manufacturera de robes, ceràmica i utensilis quotidians, reproduí a les ciutats el sistema gremial i forjà escoles sardo-catalanes que fusionaren els estils artístics i les tècniques artesanals dels nouvinguts amb la tradició local. En un ordre de coses més espiritual, la fe també es veié influïda, difonent-se devocions eminentment catalanes com Santa Eulàlia, que té una església dedicada a Càller, o la Mare de Déu del Bonaire, apareguda miraculosament a les costes de la ciutat (1370) i custodiada per l’Orde de la Mercè. La tradició catalana dels Goigs, himnes per lloar la Verge, Crist i els sants, tingué molta difusió arreu Sardenya, on són coneguts com a goccius o gosos. Per embolcallar la vivència religiosa i elevar-la, es construïren durant l’època catalano-aragonesa nombroses esglésies i santuaris en estil gòtic català, més compacte i sobri que l’europeu, com la ja citada Bonaire o Sant Jaume (Càller), que estendran els nous models arquitectònics arreu de l’illa. 

Fins i tot el símbol que agermana i enorgulleix els sards d’avui, la bandera dels Quatre Moros, podria haver arribat a Sardenya amb la conquesta. Per bé que existeixen diverses teories entorn els foscos orígens d’aquesta singular senyera, la hipòtesi més sòlida la vincula a l’escut d’armes del conjunt de la Corona d’Aragó, documentat per primera vegada a la butlla de plom de Pere el Gran (1281). Temps més tard, apareix per primera vegada a l’illa, concretament en la portada dels “Capítols de Cort del Stament militar de Sardenya” (1590), esdevenint l’escut del regne insular. Desconeixem per què aquest emblema forà acabà representant Sardenya mentre als territoris continentals de la corona perdia importància; potser la necessitat de substituir l’arbre dels Arborea, símbol de la “resistència” sarda contra l’invasor, féu necessari el “reciclatge” dels Quatre Moros com a escut per a la Sardenya sotmesa. 
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més: 
MANCONI, F. (2010) Cerdeña. Un reino de la Corona de Aragón bajo los Austria. València: PUV 
GUIA, LL (2012) Sardenya, una historia pròxima. El regne sard a l’època moderna. Barcelona: Afers 
BUDRUNI, A (2010) Breu història de l’Alguer. Barcelona: Serra d’Or
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
*Aquest article fou publicat inicialment a la revista digital d'història Ab Origine
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat el post? També et pot interessar...

dissabte, 18 de juliol de 2015

Ainu: passat i present dels indígenes del Japó

Recuperem la trista història dels Ainu, els indígenes del Japó, des dels seus remots orígens fins avui. Combatuts, marginats i assimilats, la seva cultura perviu encara en el folklore de l'illa d'Hokkaido.

Els ancestres més remots de les illes
Les primeres evidències de pobladors al Japó (Homo sapiens) daten del c.30.000 aC. En el context de les glaciacions, el descens del nivell del mar aixecava braços de terra i creava "ponts" gelats, com el de Soya, que uniria Japó al continent a través de l'actual illa russa de Sakhalin. Aquesta situació hauria facilitat que certs grups humans arribessin a l'arxipèlag japonès. Amb l'ascens de les temperatures a l'Holocè (c.10.000 aC) desapareixen grans extensions de glaç i el nivell del mar puja, aïllant les illes del Japó.

Del grup o conjunt de grups que haurien poblat pel primer cop l'arxipèlag japonès, no se'n sap gairebé res fins a l'etapa mesolítica (c.10.500 - 900 aC). Les poblacions d'aquest període a les illes del Japó haurien fabricat vasos ceràmics molt abans que la resta de cultures del món, si bé, per contra, no desenvoluparen mai l'agricultura ni la metal·lúrgia. Aquestes singularitats, pròpies d'àmbits aïllats, no afavoriren els primers pobladors del Japó en relació a la resta de comunitats humanes de l'est d'Àsia, millor organitzades políticament i preparades per a la creació d'excedents i la gestió de conflictes armats.

L'estil de vida de les comunitats Jomon (diorama)/Niigata Prefectural Museum of History 
L'arribada dels "japonesos" i el declivi dels Jomon
Entre c.900-300 aC nous grups de pobladors, procedents dels regnes de la península de Corea, s'estableixen a l'illa japonesa de Kyushu en diverses migracions. Aquests nous habitants (Yayoi) portarien amb ells els coneixements i tècniques necessaris per a desenvolupar una agricultura basada en l'arròs, la domesticació de cavalls i vaques, així com la metal·lúrgia del bronze i el ferro, la filatura i la ceràmica a torn. Malgrat que d'inici sembla que els Yayoi haurien conviscut pacíficament amb les comunitats caçadores-recol·lectores presents l'illa (cultura Jomon), el ràpid creixement dels nouvinguts, gràcies a llur economia de base agrícola, provocà aviat una forta competència pel territori i l'esclat de les tensions.

Aquesta forta dicotomia s'accentuarà en els segles posteriors, que veuran la consolidació i expansió cap al nord dels Yayoi i el retrocés dels Jomon. Les diferències entre aquests dos grans grups no es remetien només a llur sistema de vida (sedentari vs. seminòmada) sinó sobretot al seu origen ètnic i lingüístic: mentre el japonès "clàssic" té encara similituds amb el coreà del regne de Goguryeo, les poblacions Jomon parlarien llengües d'una família distinta i poc coneguda, entre les quals hi hauria l'ainu. Malgrat les dificultats pròpies d'una estructura de poder clànica, foren les poblacions que arribaren a les illes del sud del Japó les que construeixen l'estat pròpiament nipó (Yamato).

El llegendari emperador Jinmu dirigeix l'expedició cap a l'est/wikipedia
En aquest procés, que comprèn els períodes Kofun, Asuka i Nara (c.250-794 dC), es perfilen els principals elements de la cultura japonesa, l'organització social i territorial, així com les diverses institucions que el regiran. El "cordó umbilical" amb el continent no es trenca, per això la influència xinesa serà molt forta en àmbits com l'escriptura, amb l'adopció del sistema kanji, la burocràcia o la ideologia del poder imperial. En aquest context, també arriba al Japó el budisme, que s'acabarà imposant com a culte de les elits. Malgrat el conflicte que causà l'assumpció de la nova religió, les creences xintoistes, de fons animista i lligades a les tradicions més antigues, seguiren vives, sorgint així un culte de caràcter sincrètic.

En els segles posteriors, malgrat alternar-se fases de major esplendor i unitat amb episodis de conflictes i fragmentació senyorial, la idea i estructura de l'estat nipó es mantindrà sòlida. L'expansió del poder japonès, que havia tingut el seu nucli inicial al sud de l'arxipèlag, arribava ja al centre de l'illa de Honshu, a l'est de la qual hi establí les seves capitals. Aquest desplaçament suposà una major pressió sobre les poblacions d'arrel Jomon, que continuaven amb un sistema de vida basat en la cacera i una agricultura incipient, al marge de la societat japonesa. Així, les fonts japoneses del període es refereixen als Emishi del nord (Tohoku) com a "rebels" i "bàrbars", ressaltant el seu aspecte físic diferent, i narren la progressiva conquesta del seu territori (ss.VIII-IX), la part septentrional de Honshu. La troballa de paraules de l'ainu en el japonès que es parlaria posteriorment en aquesta zona, referma la connexió més o menys directa entre els Emishi i els Ainu dels temps recents.

La colonització d'Hokkaido, l'últim reducte
L'expansió japonesa cap al nord s'atura a Honshu durant un temps i no arribarà a l'illa de Hokkaido fins al 1590, quan s'hi estableix el domini del clan Matsmumae. A partir d'aquest moment, comença una primera fase de progressiva dominació i subjugació econòmica dels seus habitants, els Ezo d'ètnia Ainu. En la seva condició d'intermediaris amb el shogunat Tokugawa, els Matsumae s’encarregaran de mantenir els Ainu en un estat d’ignorància i dependència comercial respecte als productes japonesos, propòsit que es concreta en aspectes com la prohibició d’aprendre la llengua japonesa o de practicar l’agricultura.

La segona fase de la colonització d'Hokkaido s'inicia a finals del s.XVIII, quan l'amenaça russa sobre les illes del nord del Japó convenç les autoritats nipones de l'avinentesa d'afermar el seu control sobre la zona. Així, s'estableix un comissariat per a governar l'illa (1802) i posteriorment es practica una redistribució de terres per a nous pobladors japonesos (1872). Els grans canvis que suposa l'era Meiji, entre els quals l'assumpció del model d'estat-nació modern, implicaran una reorientació de l'estratègia, ara encaminada a assimilar els Ainu per a evitar que caiguin sota l'àmbit d'influència de Rússia.

Mapa del territori històric (vermell clar) i actual (vermell fosc) dels Ainu/adaptació wikipedia
L'assimilació i degradació dels Ainu
Els diversos mecanismes per aconseguir assimilar els Ainu funcionaran des de finals del s.XIX fins ben entrar el s.XX. Un d'aquests fou la creació d’una nova identitat legal per convertir-los en súbdits imperials, incloent-los en la categoria de la "gent comú" (heimin) (1871), si bé mai se'ls considerarà iguals als japonesos, per la qual cosa a partir de 1878 se'ls denomina legalment "antics aborígens" (kyudojin). 

Alhora, als censos de població se’ls “japonitzen” els cognoms i fins i tot se n’atribueixen alguns d’extensius per a tot un poblat, cosa que contribueix a dislocar les comunitats Ainu, estructurades a partir dels lligams de parentiu. En la mateixa línia, la majoria dels topònims de Hokkaido es tradueixen al japonès, desposseint als indígenes del seu territori ancestral. Un altre dels mecanismes d'assimilació dels Ainu fou la prohibició de moltes de les tradicions que els conferien una identitat diferenciada. Així, es prohibí la pràctica del ritual chise gomori (1871), pel qual es cremava la casa d’una persona que havia mort. De la mateixa manera, es procurarà acabar amb tradicions Ainu com la de les arracades que duien els homes a les orelles o, sobretot, els tatuatges rituals que es feien les dones a la boca i els braços.

Un grup d'Ainu davant de la seva cabana (c.1890)/Henry and Nancy Rosin Collection of Early Photography of Japan; gentilesa de la Freer Gallery of Art and Arthur M. Sackler Gallery Archives. Smithsonian Institution, Washington, D.C.
En l'àmbit econòmic, la necessitat de refermar el control japonès sobre Hokkaido implica desenvolupar-hi una agricultura productiva. Per a fer-ho, cal acabar abans amb els mètodes de subsistència tradicionals dels Ainu, fet pel qual es prohibeix l'ús de l'arc i les fletxes enverinades així com les xarxes pesca (1876). Aquestes polítiques, que tenien per objectiu forçar els Ainu a esdevenir agricultors, portaren a la seva progressiva depauperació i a una creixent conflictivitat territorial amb els nous pobladors japonesos de l’illa. Per resoldre aquesta situació, el govern nipó establí una "Llei de protecció dels primers aborigens d'Hokkaido" (1899) per la qual els qui posessin terres en cultiu les obtindrien en propietat. Les dificultats dels Ainu amb els tràmits burocràtics, ja que no sabien llegir ni escriure, i les adverses condicions climàtiques del nord del Japó frustraren el projecte, fet pel qual la majoria de concessions acabaren en mans de nous propietaris japonesos, que reberen lots entre 5-10 vegades més grans que els indígenes.

L'escolarització fou un altre mecanisme importantíssim d'assimilació sobre les noves generacions d'Ainu. Després d’alguns intents fallits d’inserir nens Ainu en escoles japoneses, s’estableix el “Reglament de l’Educació Elemental per als Primers Aborígens” (1901), que formalitza la separació entre els alumnes japonesos i els Ainu, la construcció d’escoles a Hokkaido i les matèries que se'ls ensenyaran. Així, els infants Ainu aprengueren a llegir, escriure, contar, agricultura i higiene, però se'ls prohibirà de parlar ainu a l’escola i no se'ls explicarà història, geografia ni ciència.

Japó contra la "barbàrie" Ainu
Els agressius mecanismes per assimilar els Ainu provocaran un parèntesi generacional que progressivament acabarà amb les seves formes de vida tradicionals. Així i tot, inicialment, el Japó no aconsegueix una assimilació dels Ainu, sinó una aculturació per la qual ja no se'ls pot considerar Ainu però tampoc japonesos. En aquest context, les polítiques modernitzadores que s’inicien per a consolidar l’estat liberal i les tesis del darwinisme social de Lubbock confereixen a la representació dels Ainu una component racial que determina llur inferioritat i primitivisme. Així, les fotografies de caràcter antropològic que se'ls feia des de la segona meitat del s.XIX no presentaven els Ainu de Hokkaido tal i com eren llavors - en procés d'assimilació a la cultura japonesa - sinó com "haurien estat" abans, oferint una imatge estereotipada lligada a la seva condició "ingènua" i "infantil".

Ainu a la Japan-British Exhibition (1910), en una postal de l'exposició/Collection Radauer, gentilesa d'humanzoos.net
A inicis del s.XX, quan els països més poderosos presumien dels seus progressos en les exposicions universals, el govern nipó trobà en els Ainu un instrument molt útil. Així, tant a la Lousiana Purchase Exhibition (1904) com a la Japan British Exhibition (1910), per ressaltar l'estatus del Japó com a "nació civilitzada", es contraposà el seu progrés a l'estat "primitiu” i “endarrerit” del poble Ainu, que havia començat a "civilitzar" tal i com feien les potències occidentals amb les societats de l’Àfrica o l’Àsia. Amb aquest propòsit, la delegació japonesa – ben elegant segons la moda europea – s’emportava un grup d'Ainu a les exposicions: allà aquestes persones havien de dur tot el temps els seus vestits tradicionals, construir una casa típica per viure-hi, seguir una rutina d’activitats com cuinar, cantar, ballar o realitzar estris i productes artesanals, així com representar cerimònies i rituals pels espectadors.

Els Ainu a l'actualitat 
La situació actual dels Ainu és complexa i malgrat alguns avenços es troba bloquejada. Calgué esperar fins als 1970’ per a que aparegués en l’opinió pública japonesa la “qüestió Ainu”. Fou llavors quan des de l’àmbit polític i acadèmic s’inicia un revisionisme històric en relació a la colonització i assimilació dels Ainu així com de la identitat cultural japonesa (nihonjinron). Malgrat que els Ainu aconseguiren als anys 1990' l'abolició de tota la legislació colonialista anterior i l’activació de lleis com la de “Promoció de la Cultura Ainu” o la de “Difusió del Coneixement en relació a les Tradicions Ainu”, el mateix grup d’experts que les proposà no qüestionà la pertinença política dels territoris del nord al Japó.

L'Oki Dub Ainu Band fusiona la música tradicional Ainu amb els ritmes actuals/Facebook
Sobre el nombre de persones que es reconeixen actualment com a Ainu i que en parlen la llengua, les xifres varien d’una font a l’altra, si bé en relació al total de la població del Japó són un percentatge molt reduït. Segons els càlculs del govern japonès actualment els Ainu del Japó serien 25.000, si bé estudis no-oficials estimen que en realitat podrien ser 200.000. Pel que fa als Ainu que viurien a Rússia, el cens de l’estat rus (2010) en conta 109 – concentrats sobretot a Kamtxatka –, si bé podrien ser 1000. La gran diferència en els recomptes es deuria al fet que moltes persones Ainu opten per ocultar els seus orígens. Aquest fet demostra que per a molts d'ells, la fi de la discriminació passa per una major integració en la societat japonesa i no per la reivindicació d'una nació o ètnia distinta. En el cas de la quantitat de parlants de l’Ainu – subjecta a una problemàtica semblant – actualment en quedarien 10 de nadius, si bé s'estan duent a terme programes de recuperació que pretenen evitar la desaparició d'aquesta llengua.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
JUNQUERAS, O. et alii (2011) Història del Japó. Barcelona: UOC
DOUGHERTY, T. (2011) "The 'Prehistoric' and 'Protohistoric' home of the Ainu"
HANIHARA, K. (1990) "Emishi, Ezo and Ainu: An Anthropological Perspective" Japan Review,1; pp.35-48.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...

dimecres, 15 de juliol de 2015

Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars

Una passejada que combina passat i natura en un dels paisatges més agradables de Sardenya.

Dels milers de llocs que conserven vestigis del ric passat de Sardenya, n'hi ha un que aconsegueix concentrar pràcticament tots els períodes històrics de l'illa, des del temps dels nurags fins a l'època moderna: la península del Sinis. Aquest indret, ubicat al sud de Cabras i del turó de Mont'e Prama, s'endinsa entre el Mar Mediterrani i el golf d'Oristany, configurant un braç de terra que s'allargassa fins el cap de San Marco. El seu paisatge, per bé que accessible, mostra una natura que es manté gairebé intacta, esquitxada de grans roques i amb algunes espècies animals que no serien tan fàcils de trobar en altres llocs.

Mapa ruta històrica península del Sinis
Vista satèl·lit de la península del Sinis amb els llocs de la ruta en groc / Google Maps
Per poder veure la península del Sinis en el seu conjunt és recomanable traçar abans un recorregut pels seus principals atractius. Donat que és un espai gran, on els diferents elements d'interès no es troben a prop l'un de l'altre, fer una visita ordenada cronològicament no és possible. Per això us pot ser d'utilitat la nostra petita història de Sardenya, que us ajudarà a entendre cadascun dels llocs que visiteu en el seu context. Des de l'Esguard Històric us proposem també una ruta a seguir basant-nos en la nostra experiència:

1) L'església bizantina de Santu Giuanne de Sinis (ss.VI-XI)
Durant el període de domini bizantí sobre Sardenya es construeix aquesta petita església (s.VI) damunt d'un antic cementiri paleocristià. Dedicada a Sant Joan Baptista, que dona nom a la població, fou -potser- la seu del bisbe de Tharros i recorda la coetània església de Nostra Segnora de Mesumundu (Siligo). Feta amb gresos -segurament espoliats d'estructures precedents-, la seva planta original de creu grega es llatinitzà amb les reformes que engrandiren l'estructura amb dues noves naus laterals entre els ss.IX-X. Tot i que el seu interior és senzill i es troba una mica degradat per la humitat, resulta interessant per l'antiguitat de l'estructura, a la qual només s'hi afegiren unes cornises al s.XI. L'església es troba al poble de Santu Giuanne de Sinis, que en italià en diuen San Giovanni de Sinis, tot just abans d'accedir a la península.

Església bizantina de Santu Giuanne de Sinis
L'església bizantina de Santu Giuanne de Sinis
2) La ciutat de Tharros (ss.VIII aC - XI dC)
Al s.VIII aC, en el context de les colonitzacions mediterrànies, els fenicis fundaren diverses colònies al llarg de la costa sarda, com Caralis, Sulky o Tharros. En aquest darrer cas, els seus pobladors procedirien de la ciutat de Tir, ubicada a l'actual Líban. D'aquesta primera fase les evidències es concentren al tofet (s.VII aC), una àrea sagrada on es dipositaven les urnes cineràries dels nens morts en el part o prematurament. Amb la conquesta cartaginesa del sud de Sardenya (c.509 aC), Tharros es fortificarà amb una muralla i s'hi construiran diversos temples. Després de la Primera Guerra Púnica, la invasió romana de l'illa (238 aC) suposarà la progressiva integració de la ciutat dins del món romà. A partir d'aquest moment es reorganitza l'espai urbà, es pavimenten amb basalt negre les vies principals i es crea una xarxa de clavegueres; a més, es construeix un petit aqüeducte que porta aigua a la ciutat i abasteix les seves termes.

La ciutat de Tharros amb les seves icòniques columnes
La ciutat de Tharros amb les seves icòniques columnes, redreçades com a reclam turístic
En època paleocristiana, les construccions romanes són reaprofitades -ara com a esglésies- per retre culte a Déu. A partir del s.X Tharros entra en decadència pels constants atacs sarraïns contra Sardenya, que en provoquen el despoblament. Així, al s.XI, les autoritats polítiques i eclesiàstiques del Jutjat d'Arborea abandonen la ciutat, fins llavors la seva capital, per instal·lar-se a Oristany, més arrecerada. Deshabitada, Tharros comença a patir un espoli dels seus blocs de pedra que dura fins al segle passat. De fet, entre la gent del lloc, encara perviu una dita que s'entén força: "portant dae Tharros, pedras a carros".

3) El poblat nuràgic de Murru Mannu (ss.XV-VII aC?)
Al costat del tofet de Tharros es troben encara les restes dels primers habitants coneguts de la península: els nuràgics. Es tracta d'un agrupament de cabanes i el seu nurag, dels quals n'han quedat només els fonaments. Tot i el deteriorament de les estructures, els treballs arqueològics han descobert un vas micènic, trípodes xipriotes i bronzes orientals, fet pel qual podem deduir que els nuràgics d'aquest poblat, obert a la badia, comerciarien amb els navegants que venien del Llevant mediterrani. Probablement, amb l'apogeu de la colònia fenícia de Tharros, els habitants del poblat acabarien quedant absorbits per ella.

El poblat nuràgic de Murru Mannu
Els vestigis més antics de la península es troben al poblat nuràgic de Murru Mannu
4) La torre de guaita hispànica (ss.XVI-XIX)
Entre els ss.XVI-XVII, el Mediterrani es trobava infestat de pirates berberescos i turcs que depredaven les costes i aterrien la població. Durant aquest període, Sardenya estava sota domini hispànic i les corts del regne reclamaven contínuament a Madrid que protegís el seu litoral, molt exposat als atacs. L'estratègia, doncs, fou construir grans torres en els punts més importants per controlar millor el territori i anticipar-se a l'arribada dels enemics. Així, la torre de Santu Giuanne -aixecada en temps de Felip II- formava part d'aquest sistema defensiu del qual en podem trobar molts altres exponents recorrent la costa sarda. Amb algunes reformes, l'estructura se seguí utilitzant fins al s.XIX. Avui, per pujar-hi, cal pagar, però la vista entre mars s'ho val. A la banda oest del cap de San Marco hi trobareu una altra torre, més petita i no visitable.

La torre d'època hispànica de Santu Giuanne
La torre d'època hispànica de Santu Giuanne vigila la platja
5) Les tombes púniques del cap  de San Marco (ss.VI-III aC)
Del període cartaginès de Tharros també hi ha restes fora del recinte pròpiament urbà, concretament a la vessant nord del cap San Marco. Es tracta d'una impressionant necròpoli excavada a la roca que es caracteritza per les seves tombes de cambra sepulcral simple a les quals s'hi arribaria emprant una petita escala. En alguns casos, els processos erosius han afeblit la roca fins desprendre'n trossos colossals, fet pel qual algunes de les tombes que s'hi excavaren, encara perfectament delineades, es troben fora de la seva posició original. Perdre's una estona en aquest espai -mentre el sol comença a baixar, en silenci- té un punt evocador que connecta amb l'eternitat d'aquells que hi han "dormit", des de fa segles, acaronats pel mar.

Les tombes púniques del cap de San Marco
Les tombes púniques del cap de San Marco, el lloc més màgic de la península del Sinis
Quan us endinseu en aquesta zona -coberta de màquia- cal que vigileu bé les vostres passes, ja que és freqüent trobar-hi alguns dels seus inesperats habitants. Un d'aquests és la tortuga mediterrània, espècie protegida i en perill d'extinció. L'altre, més antipàtic, és la serp: no són verinoses però poden mossegar-vos, així que és millor no molestar-les. Per acabar la ruta, podeu gaudir d'un refrescant bany a les blanques platges que s'estenen per la banda oest de la península del Sinis. Si sou inquiets i voleu saber més sobre allò que s'ha trobat a Tharros i voltants podeu visitar l'Antiquarium Arborense (Oristany) o el Museo Civico Giovanni Marongiu (Cabras), on podreu veure els famosos -i polèmics- Gegants de Mont'e Prama.

Tortuga mediterrània península del Sinis
Una tortuga mediterrània que se'ns va creuar entre els matolls de la península del Sinis
Informacions pràctiques
Serveis: A l'entrada de Tharros hi ha taquilla, botiga i lavabo. Per aparcar podeu fer-ho abans d'arribar a l'istme de la península, on també hi ha restaurants. Consulteu horaris i preus d'entrada aquí. Com arribar-hi? En cotxe: des d'Oristany arribeu a Cabras i des d'allà seguiu les indicacions per "San Giovanni de Sinis" (12 km), posteriorment dirigiu-vos per la carretera que duu a "Tharros" (1,5 km); en bus (ruta Oristany - San Giovanni de Sinis). Vegeu el mapa. Llocs d'interès propers: Cabras (13km), Oristany (20 km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Història en xiruques] Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> La Sartiglia d'Oristany, un torneig medieval que perviu a Sardenya 
> Saccargia, els secrets d'una basílica nascuda en un somni 

Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa

En diversos dialectes de la llengua sarda, la panerola, l’insecte més fastigós de l’imaginari col·lectiu, s’anomena “catalana”. Aquest fet, aparentment anecdòtic, resulta molt significatiu per a entendre l’odi que nasqué entre sards i catalans durant la llarga guerra de Sardenya (1323-1420), un conflicte que tingué una fatal transcendència per ambdós pobles.

Companys d’armes i negocis...
El primer episodi de les relacions entre Catalunya i Sardenya es produeix amb la croada conjunta de 1114 contra les Balears i continua durant el s.XII amb l’establiment d’enllaços comercials entre els mercaders catalans i sards així com entre les respectives nobleses. En aquell temps, l’illa es trobava dividida entre el regne d’Arborea i diversos territoris que havien caigut sota l’òrbita de les repúbliques de Pisa i Gènova. Per això, davant del que consideraven una intromissió en llurs dominis naturals, els sobirans sards s’aproparen a la Corona d’Aragó, l’únic poder que podia enfrontar-s’hi. En aquesta línia, Barisó I d’Arborea es casa amb Agalbursa de Cervera (1157), filla del vescomte de Bas, iniciant una dinastia sardo-catalana. Posteriorment, el sobirà d’Arborea Hug II de Bas-Serra va una mica més enllà i es declara vassall del rei de la corona catalano-aragonesa, Jaume II el Just (1323). A partir d’aquest moment els pals rojos de la senyera reial de Catalunya i Aragó s’uniran a l’arbre de l’escut heràldic dels Arborea.

Cap de la Caça, l'Alguer
El cap de la Caça vist des de l'Alguer durant la posta de sol/AMS
Un pacte convenient per a les dues parts
El rerefons d’aquestes acords fou la llicència d’invasió que el papa Bonifaci VIII havia concedit a Jaume II (1297) per a que fes realitat el “Regne de Sardenya i Còrsega” i alleugerís la pressió sobre els francesos de Nàpols. En virtut del pacte, Jaume II reconeixia el feu perpetu del sobirà d’Arborea sobre el seu regne i el conjunt de l’illa a canvi de l’ajuda militar de la mainada particular d’Hug II i el seu jurament de fidelitat. En Sardenya, el rei catalano-aragonès hi veia una producció de blat suficient per apaivagar les fams de Barcelona, un punt de suport en la ruta de les illes cap al Mediterrani oriental i un aliat estratègic en la lluita contra Pisa. Per la seva banda, el sobirà d’Arborea veuria en la corona d’Aragó un poderós protector a l’ombra del qual realitzar el somni d’unificar tota l’illa sota l’estendard arbrat.

Mapa guerra de Sardenya
La guerra serà un xoc de forces que no es decantarà fins a la batalla de Seddori (1409)/AMS
De la sintonia al recel...
El mateix any 1323 Hug II s’enfronta als pisans mentre l’estol catalano-aragonès desembarca al golf de Palmas (sud-oest de Sardenya) i comença la invasió dels territoris controlats per Pisa. El 1324 els pisans ja negocien la pau i cedeixen pràcticament totes les possessions que tenien a l’illa als sards i catalano-aragonesos. Comença l’idil·li entre les dues dinasties i els d’Arborea miren de “catalanitzar-se” més, enviant els seus fills a la cort barcelonina per educar-se i comprant la vila de Molins de Rei i els castells de Mataró i Gelida (1334). Però l’equilibri de forces entre els dos aliats no és fàcil i cap al 1350 les tensions i desconfiances acabaran amb aquesta estranya parella.

I del recel a la guerra...
La conquesta de l’Alguer, fins llavors genovesa, per la Corona de Catalunya i Aragó (1353) no agrada al nou sobirà sard, Marià IV de Bas-Serra, que veu perillar el seu poder sobre Sardenya. Per això trenca el vassallatge, posa en setge Càller i pren l’Alguer aquell mateix any quan aquesta es revolta al crit de “Arborea! Arborea! Morin els catalans!”. La reacció no es fa esperar i el nou rei catalano-aragonès, Pere III el Cerimoniós, constitueix un poderós exèrcit que desembarca al nord de l’illa. Concentrats en assetjar l’Alguer, els seus soldats no poden doblegar a Marià IV, que tot i així s’avé a pactar un tractat de pau pel qual Pere III obté la ciutat (1354) a canvi d’assumir les dures condicions que regirien la relació entre ambdós bàndols durant els 10 anys següents. Per evitar possibles insurreccions que amenacessin el control de l’Alguer, nucli estratègic, Pere III decideix expulsar tots els habitants genovesos i sards del lloc, esclavitzant-ne alguns, i repoblar-lo exclusivament amb catalans (1354).

Les muralles de l'Alguer
Amb la seva presa, l'Alguer -juntament amb Càller- serà el cap de pont de la conquesta/AMS
Sang, pestes i xantatges
L’any 1365 Marià IV reprèn les hostilitats amb la idea de convertir-se en el sobirà únic de l’illa. El suport entusiasta de la població sarda, oprimida pel sistema feudal que la Corona d’Aragó anava imposant als territoris que controlava, fou clau per a una campanya victoriosa en la que Arborea derrota els exèrcits catalano-aragonesos prop d’Oristany i recupera Sàsser. Però malgrat haver arraconat els contingents de Pere III a l’Alguer i Càller, la mort de Marià IV per la pesta (1376) i la sublevació contra el seu successor Hug III de Bas-Serra, assassinat el 1383, deixen el regne d’Arborea en una situació complicada. Donada la minoria d’edat de Frederic de Dòria-Bas, toca a la seva mare, Elionor, la difícil funció de regent. No només pel llarg conflicte bèl·lic amb la Corona d’Aragó, sinó també perquè el seu marit, el sardo-genovès Brancaleone Dòria, serà apressat i empresonat a Barcelona quan se sap que ella ha d’accedir al poder. La situació d’estira-i-arronsa dura fins a la pau de 1388, en que després de molts xantatges i tortures, Brancaleone acaba sent alliberat (1390) i torna a Oristany a canvi que Arborea cedeixi totes les viles i ciutats de Sardenya que havia ocupat.

Reconstrucció històrica medieval Sardenya
La reivindicació del passat medieval a Sardenya s'ha reflectit en esdeveniments de reconstrucció històrica/AMS
L’últim desafiament d’Arborea
Quan mor el seu fill Frederic I, Brancaleone pren el control i arma un exèrcit que tornarà a conquerir als catalano-aragonesos tota Sardenya excepte l’Alguer, Càller i algun castell aïllat (1391). En morir la seva dona i el seu segon fill, Marià V, sense descendència, el vell Brancaleone, esgotat, es retira al seu castell de Castelgenovese. La successió al tron d’Arborea recau llavors sobre el jove provençal Guillem III de Narbona, nét de Beatriu de Bas-Serra. Desatenent l’avís del rei catalano-aragonès Martí el Vell, Guillem III de Narbona desembarca a Sardenya amb els seus exèrcits (1408) i és coronat com a sobirà d’Arborea. Des de la banda catalano-aragonesa, s’activa altre cop tota la maquinària de guerra per fer front al desafiament. L’encapçalarà l’impulsiu príncep Martí el Jove, llavors rei de Sicília, que es desplaça des de Trapani a Càller per preparar la inevitable contesa.

Sanluri, 1409. Una victòria amb gust amarg
Entenent que la sort de Sardenya es decidirà en una batalla campal, els dos bàndols preparen l’encontre. Des de Càller, Martí el Jove avança cap al nord amb un exèrcit de 3.000 cavallers i 8.000 infants entre catalano-aragonesos, sicilians, valencians, balears i alemanys. Guillem III baixa des d’Oristany amb una host de 3.000 cavallers i 17.000 infants formada per sards, francesos, genovesos i llombards. A l’alba del 30 de juny de 1409, els soldats d’una i altra facció xoquen als camps de Sanluri. Després d’unes hores de lluita sota un sol inclement, el cos de l’exèrcit de Guillem III s’esberla i els catalano-aragonesos – millor preparats i organitzats – arraconen i aniquilen la banda esquerra de l’exèrcit sard, mentre l’altra es tanca a la vila de Sanluri. Llavors, l’exèrcit del príncep Martí expugna el poble i massacra els seus defensors. Tot i que Guillem III pogué escapar, la jornada se saldà amb milers de morts al seu bàndol.


Mapa Sardenya catalano-aragonesa
Després de Seddori, Arborea encara resisteix uns mesos al nord de l'illa. Sota la corona d'Aragó 
s'imposa a Sardenya un ordenament institucional de matriu catalana i la singular bandera dels Quatre Moros/AMS

Després d’aquesta batalla, Arborea perdia el seu territori històric i quedava tocada de mort. Però l’agonia s’allargà fins el 1420, quan Guillem III ven a la Corona d’Aragó els seus drets dinàstics sobre el darrer regne sard independent. El preu a pagar per la banda catalana fou, però, molt més important. Durant la marxa cap a Sanluri el príncep Martí contragué la malària. Encara que les febres no se li haurien manifestat fins després de la batalla, la lluita el deixà tan afeblit que ja no és va poder recuperar i va morir a Càller el 25 de juliol de 1409. Segons la llegenda, després de la victòria uns soldats capturaren la dona més bonica de Sanluri i la entregaren al príncep, que esgotà les seves darreres forces en guerres d’alcova. La mort sense descendents de Martí l’Humà, l’any després, suposà la fi del casal de Barcelona i la greu crisi successòria que s’acabà resolent al Compromís de Casp (1412).

Catedral de Càller, mausoleu Martí el Jove
A l'ala esquerra de la catedral de Càller s'hi troba el mausoleu de Martí el Jove, on descansen les seves despulles/AMS
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
CARBONELL, J; MANCONI, F. (coords.) (1984) Els catalans a Sardenya. Milà: Amilcare Pizzi
CASULA, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat inicialment a la revista digital d'Història Ab Origine i a Revista Mirall
[Cròniques de Sardenya] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...