La rendició de Càller (1326) i el primer repoblament català a Sardenya

«E d'aquí avant, amb l'ajuda de Déu, los catalans poden fer compte que seran senyors de la mar»
- Crònica de Ramon Muntaner (cap. 290)

A principis de 1325, un any després de la batalla de Lutocisterna, en la que els pisans foren vençuts i hagueren de tancar-se a Càller abandonant els dominis que tenien al sud i nord-est de Sardenya, Pisa reprengué les hostilitats contra la corona d'Aragó aprofitant la revolta dels Doria, els Malaspina i el comú de Sàsser.

Com explica Ramon Muntaner, de qui en seguirem a partir d'aquí la Crònica, els pisans «faeren metre molta vianda al castell de Càller, e hi faeren grans obres, així d'enfortir los murs con d'altres defeniments, e hi faeren venir molts soldaders de cavall e de peu [...] e com tot açò hagueren fet, pensaren de trencar totes les covinences que havien ab lo senyor infant [Alfons], e totes les paus.» Des de llavors, «jamés no podien trobar català apartat, que tantost no el degollassen; així que en poc de temps [...] n'hagren morts e gitats en un pou ben setanta.» Així doncs, els pisans havien traït l'acord de pau pactat amb el rei d'Aragó; tot plegat suposava un casus belli que justificava prendre Càller definitivament.

Càller en un gravat per a la Civitates Orbis Terrarum (1572). S'hi aprecia la compartimentació dels barris històrics, amb Castell al mig, sota la ciutadella, Estampatx (Stampace) a l'esquerra, Llàpola (avui Marina) tocant al port i Vilanova, a la dreta, extramurs, davant del turó on hi ha el santuari de Nostra Senyora de Bonaire / wikipedia

Les forces catalano-aragoneses, que començaren a encerclar la ciutat des del campament fortificat de Bonaire, desbarataren la flota que la venia a socórrer i rebutjaren una sortida dels pisans, que -derrotats- hagueren de tornar-se'n dins. En aquestes circumstàncies, Jaume el Just s'apressà a enviar reforços i, un cop arribats a Sardenya, els comandants catalano-aragonesos manaren atacar els barris d'Estampatx i Llàpola, on trobaren una aferrissada resistència per part dels calleresos. Un cop expulsats els defensors, que es retiraren cap al castell, on quedaren assetjats, els carrers de la ciutat baixa ja es trobaven en mans dels soldats catalano-aragonesos, que «van enderrocar tots los murs e les cases, e ho meteren tot a pla» enduent-se la pedra i la fusta a Bonaire, l'enclau "paràsit" fundat per nodrir-se de Càller fins absorbir-lo.

Mentre el cercle s'estrenyia sobre els defensors del castell, arribaven «moltes naus e llenys de Catalunya, qui tots anaven plens de bones gents d'armes». Així, finalment, els pisans «sabent lo gran poder que el senyor rei d'Aragó [Jaume el Just] hi havia tramès, tengren llur fet per perdut [...] e molt humilment suplicaren al senyor rei e al dit senyor infant [Alfons] que els plagués que los perdonàs ço que fet havien contra ells, e que li retrien lo castell de Càller». Segellant la rendició, els pisans que defensaven la ciutadella pogueren sortir amb vida mentre que els assaltants s'estalviaren una letal pluja de sagetes que hagués convertit la presa de Càller en un infern. D'aquesta manera, finalment, la primera ciutat de Sardenya passà a mans de la corona catalano-aragonesa. Als pisans, tot i la cruesa dels fets, se'ls mantingué les rendes feudals de Gippi, la Trexenta i Sulcis, territori infeudat als Della Gherardesca, la nissaga que governava la República de Pisa.

El relat que fa Muntaner de l'entrada triomfal a Càller -aquell 9 de juny de 1326- és d'una gran èpica: 

«[...] entraren ab ben quatre-cents cavalls armats e ab ben dotze mília sirvents, tots catalans. [...] per la porta de Sant Brancaç [Sant Pancràs], e els dits pisans eixiren per la Porta de Mar [...] E con los dits oficials, el dit noble En Berenguer Carròs e companya del dit senyor rei entraren en Càller, llevaren en la torre de Sant Brancaç un gran estendard reial [...], e puis en cascuna de les altres torres altre estendard e molts penons reials menors. E per gràcia de Déu, com les dites senyeres e penons se llevaren per les dites torres, no faïa gens de vent, e tantost con foren arborades, venc un vent al garbí, lo pus bell del món, qui estès les senyeres totes e los penons. E fo una vista la pus bella qui anc fos per aquells qui bé volen a la casa d'Aragon; e per los contraris, dolor e rancura assats. E aquí lo llaus se llevà, e havia tantes de gents de catalans dins e defora, e gents moltes de sards, e aquells de Bonaire qui responien als llaus tots ensems, que paria que ceel e terra ne vengués. E aixi, [...] establiren bé lo dit castell, de molta bona gent de paraula, ço és de paratge, e de peu, en tal manera que per tots temps d'aquí avant hi serà Déu servit; e hi trobaran totes gents veritat i justícia, en tal manera que la casa d'Aragon e tota Catalunya n'haurà honor e glòria.»

Vista de la ciutat de Càller des del castell / AMS

El cronista segueix «[...] mentre se faïa aquesta gran festa en Càller e en Bonaire per los catalans, los pisans, dolents e marrits, recolliren-se, e anaren-se'n en Pisa, tantost con lo dit castell hagueren retut, de Càller, e altres llocs que tenien en Sardenya». Després de la conquesta, expulsats els pisans del castell, calgué repoblar la ciutat, com manà l'infant Alfons a l'almirall Bernat de Boixadors en un memorial l'agost de 1326: «tots heretats en Sardenya que estan en Bonayre se muden en castell de Càller, e tenguen casa aqui per mils guardar lo dit Castell». Però no seria tan senzill, ja fos perquè alguns calleresos es quedaren a la ciutat baixa en virtut del pacte de rendició com per les dificultats a l'hora d'atreure pobladors a la llunyana Sardenya. A més, els catalans establerts a Bonaire tres anys enrere ja s'hi havien acomodat i calgué negociar amb ells unes condicions -aprovades al gener de 1327- per a què acceptessin el trasllat. 

Finalment, a l'estiu d'aquell any, es concedí a Càller el codi municipal de Barcelona -que ja tenia la minvant Bonaire- gràcies al qual gaudiria dels mateixos privilegis que tenia el cap i casal de Catalunya. Això acabà d'impulsar-ne el repoblament, fent que, en pocs anys, la ciutat arribés a uns 6.000 habitants, la majoria catalans. Càller, doncs, esdevingué la capital del regne i experimentà el sistema de repoblament i implantació del dret català que s'aplicarà en altres llocs de l'illa, com Sàsser (1328) o l'Alguer (1354).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> Bonaire, de patrona de la Sardenya catalano-aragonesa a capital d'Argentina 
> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354) 

Els fets del Corpus de Sang i l'inici de la Guerra dels Segadors (1640)

Article precedent:

< Alliberar Francesc de Tamarit: el 1r assalt dels Segadors a Barcelona (1640) 

--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

«[...] y així los segadós, com eren tants y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós.»

(dietari de Miquel Parets)

A la Barcelona del s.XVII era costum que, a principis de juny, temps de sega, els homes de la rodalia hi "baixessin" per a ser contractats com a segadors. Aquell 1640, llur vinguda neguitejava al virrei -Dalmau III de Queralt- per la tensió que es respirava... Als greuges patits per la "gent de la terra" des de feia anys, començant pel reclutament forçós i els devastadors allotjaments de tropes, s'hi havien afegit l'assassinat d'Antoni de Fluvià en no obrir el seu casalot als soldats, la destrucció de Santa Coloma de Farners o els sacrilegis comesos en diverses parròquies. Tot plegat colmava d'indignació una multitud creixent, que -ja sense res a perdre- tocava a sometent i s'enfrontava als terços hispànics fent-los fugir de llurs terres.

En aquesta situació, el 22 de maig, milers de segadors havien irromput a Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit, el diputat militar de la Generalitat empresonat per ordre del virrei, que s'havia tancat a les Drassanes amb nobles, generals i jutges de l'Audiència per por a què els anessin a buscar. Finalment, eclesiàstics, diputats i consellers aconseguiren calmar els ànims i acompanyar els forasters fora de Barcelona per anar després on era el virrei, a qui escortaren fins al seu palau i li posaren guàrdia. Després d'aquest episodi, doncs, el virrei suplicà als consellers que no deixessin entrar a la ciutat els segadors que venien a buscar feina, petició que fou desestimada per evitar que marxessin deixant sense segar el pla de Barcelona.

A finals de maig, els terços -que fugien de milers de pagesos armats que els anaven hostilitzant per valls, boscos i turons- resseguiren la costa direcció al Rosselló i, quan arribaren a l'Empordà, aprofitant que el terreny pla els era més favorable, saquejaren pobles i esglésies, atiant encara més el rebuig de la població.

Corpus de Sang, d'Antoni Estruch (1907). Museu d'Art de Sabadell

El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, hi havia centenars de segadors a Barcelona que havien vingut per oferir llurs serveis. De bon matí, al carrer Ample, un criat de l'algutzir Montrodon -que havia mort cremat per la multitud a Santa Coloma de Farners després de disparar a un veí- discutí amb un segador i s'hi barallà, propinant-li dues punyalades. Aquell incident fou l'espurna que feu esclatar l'avalot... El fals rumor que un dels seus havia mort apunyalat arribà ràpidament fins als segadors, que des de la Rambla es concentraren davant la casa del virrei al crit de "Visca la terra!" i "Morin els traidors!".

Un cop allà, comencen a apilar feixos de llenya davant la porta per calar-hi foc però els frares del veí convent de Sant Francesc s'interposaren per mirar d'aturar-los i acaben traient el Santíssim Sagrament per apaivagar-los. Llavors arribaren els bisbes de Barcelona, Vic i l'Urgell que juntament amb els consellers de Barcelona intentaren posar pau. En aquest moment, un tret que no se sap d'on vingué impactà contra un segador, que morí, fet que encara exhaltà més els ànims. Finalment, bisbes, frares i consellers -palplantats davant del palau del virrei- aconseguiren que els segadors se'n tornessin a la Rambla.

Tot i així, la còlera dels segadors seguia encesa i pujaren la Rambla en direcció a les cases dels "traïdors" a qui responsabilitzaven de tants sofriments. Davant d'això, les companyies barcelonines es limitaren a custodiar els edificis més importants mentre la població no feia res per aturar-los sinó que se'ls començà a afegir. Així, primer assaltaren el palau de Gabriel Berart, jutge de l'Audiència, després el de Guerau Guardiola, lloctinent del mestre racional i, finalment, el del duc de Fernandina, general de galeres, on hi hagué un intercanvi de trets amb els criats. Mentrestant, arribaren apressadament els consellers per aturar els segadors i un d'ells caigué enmig de la multitud, fet pel qual començà a estendre's el rumor que "los castellans han mort un conseller!". Encara més irats, els segadors cremaren i enderrocaren la casa.

L'assassinat del virrei pels segadors en una litografia d'Ermenegild Miralles

Mentrestant, passat migdia, el virrei -escortat pels diputats de la Generalitat- aprofità per tancar-se a les Drassanes amb cavallers, bisbes i soldats -alguns d'ells forasters- creient estar més segur. A prop hi havia una galera a la que es feu acostar-se per a què, si l'avalot s'agreujava, el virrei pogués embarcar i fugir de Barcelona. Finalment, a la tarda, enmig d'una gran confusió, els segadors arribaren a les Drassanes, es produïren enfrontaments i prengueren la Torre de les Puces, des d'on bombardejaren la galera, que s'allunyà.

Esbotzada la porta de les Drassanes, el virrei escapà cap a Sant Bertran, als peus de Montjuïc. Poques hores més tard el trobaren mort, a tocar de la platja, amb diverses punyalades. Durant aquella jornada també fou assassinat el jutge de l'Audiència, Gabriel Berart, que fou descobert al monestir de les monges mínimes, on s'havia amagat (actual pl. J. Amades). Amb la nit acabà la terrible diada del "Corpus de Sang".

Durant els dies posteriors l'avalot continuà, cremaren més palaus i se succeeïren enfrontaments i persecucions. Finalment, l'11 de juny les companyies barcelonines aconseguiren restablir l'ordre. Les autoritats catalanes, que amb l'alliberament de Francesc de Tamarit havien mostrat certa connivència amb els segadors, s'havien vist aquest cop del tot superades per l'esclat popular. Tot i que Madrid necessitava temps, el projecte del comte-duc d'Olivares de prendre Catalunya per les armes aprofitant un "tumulto" per acabar amb el sistema constitucional català s'anà preparant. Començava la Guerra dels Segadors.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> El tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659) 

Segimon Arquer, un humanista sard cremat per la Inquisició (1530-1571)

Segimon Arquer nasqué a Càller l'any 1530 en una de les famílies nobles catalano-aragoneses que administraven Sardenya. Estudiós brillant, amb 17 anys ja era llicenciat en Dret per la Universitat de Pisa i de Teologia per la Universitat de Siena. L'any 1547 viatjà a Alemanya per demanar a la cort de Carles V que s'aixequés la suspensió de béns que s'havia imposat a la seva família arran d'un litigi amb altres nobles sards.

Durant aquest viatge, fent estada a Suïssa, conegué a l'erudit franciscà Sebastian Münster, que en aquell moment estava ampliant la seva Cosmographia Universalis, i acceptà escriure un breu capítol sobre Sardenya. Així, a Sardinia brevis historia et descriptio (1550) explicà les condicions naturals de l'illa, la història dels pobles que hi havien passat, els nuclis poblats més importants que s'hi trobaven, les llengües dels seus habitants -assenyalant que a les principals ciutats de Sardenya s'hi parlava el català- així com les lleis i costums que regien la terra i la situació de les magistratures i del clero sard. En aquest darrer punt, Arquer criticà la manca de vocació d'alguns clergues i l'ús de la violència per la Inquisició.

Els assumptes cortesans anaren prou bé per al jove Arquer, que l'any 1553 -trobant-se a Madrid- fou designat pel príncep Felip advocat fiscal del Consell d'Aragó. Retornat a Sardenya el 1555, hagué de fer justícia -sota protecció del virrei- en els greus enfrontaments que dessagnaven la noblesa sarda, fet que l'enemistà amb la facció dels Aymerich.

Un any més tard, morí el virrei i Jeroni Aragall -emparentat amb els enemics d'Arquer- fou designat regent de Sardenya, moment que aprofità per empresonar-lo a la torre de Sant Pancràs de Càller. Quatre mesos més tard, Arquer aconseguí escapar i se n'anà a Castella per reclamar justícia a la corona. Confirmat com a advocat fiscal, Arquer tornà a Sardenya l'any 1558, esperant reprendre -reforçat- la seva activitat.

Res més lluny de la realitat, durant la seva absència, el partit d'Aymerich havia influït sobre el nou virrei Álvaro de Madrigal per moure'l contra Arquer. La oportunitat per fer-lo caure no trigà en arribar: l'any 1559 es publica l'Índice de libros prohibidos per la Inquisició hispànica, entre els quals s'hi trobava la Cosmographia de Münster, ara luterà, que incloïa la descripció de Sardenya escrita per Arquer.

Representació d'un "auto de fe" de la Inquisició hispànica per M. Robert Fleury / wikipedia

Acusat de luteranisme pel mateix virrei, Arquer -aclaparat per la turbulenta situació que vivia a Càller- es preparà per anar-se'n altre cop a la cort, encara que fos temporalment, esperant que es tornés a fer justícia davant dels seus enemics. Mentrestant, el nou arquebisbe callerès, Antonio Parragués de Castillejo, estudià el cas i -inicialment- no el trobà culpable.

Tot i així, l'any 1561 cresqueren a Sardenya les veus que testificaven contra Arquer -els seus enemics anaven fent feina- i, davant d'aquesta evidència, que els seus afins li comunicaren per carta, començà a aplegar documentació per defensar-se, si calia, davant de la Inquisició. Al març de 1563, l'arrest sota acusació de luterà del seu amic Gaspar de Centelles, amb qui s'havia anat cartejant d'ençà que feren amistat quan el valencià era castlà de Sàsser, no feia presagiar res de bo.

L'agost d'aquell any, Arquer fou detingut a Madrid i tancat a Toledo, on se li obrí un procés inquisitorial sota l'acusació de difondre idees herètiques. Després de 7 anys de presó, en què mirà de provar la seva innocència sense èxit, Arquer fou torturat per ofegament ("tormento del agua") i torsió de les extremitats ("potro") però tot i els patiments que sofrí no confessà la seva culpabilitat, tal i com li reclamaren que fes els agents de la Inquisició convençuts de les proves que l'inculpaven, ja que considerava que si es declarava "heretge" per salvar la vida estaria enganyant a Déu, que coneix la veritat, tan sols per posposar la seva mort. Així, el 4 de juny de 1571, se'l sotmeté a un "auto de fe" públic a la plaça toledana de Zocodóver. 

Davant la multitud, a qui l'execució havia de servir d'exemple -o potser distracció- Arquer fou portat amb "capirote", "sambenito" i emmordassat. Un cop allí, sorgiren discrepàncies sobre com calia ajusticiar a Arquer: normalment, els acusats acabaven confessant i, per això, se'ls concedia d'estrangular-los abans de cremar-los, ara, com que l'"heretge" es negava a confessar, hom reclamava que se'l cremés viu.

Davant dels dubtes, segons explica l'acta de la Inquisició, fou ferit amb una alabarda i, mentre es regirava moribund, llençat a la foguera. D'aquesta manera acabà la vida d'un dels erudits més importants de la Sardenya hispànica. Queda la incògnita de si realment s'havia fet luterà en els seus viatges al cor d'Europa o si, senzillament, era un home coherent amb les seves idees a qui s'eliminà amb el pretext de la religió.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya 
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)