«[...] per estar tanbé tan cansats de les grans vecsasions los feien, se estimaven tant morir com víurer.»
(dietari de Miquel Parets)
Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, procediment que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.
El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, encara havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses és rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit torna a Barcelona, on té una rebuda triomfal.
Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornen a casa mentre els terços hispànics abandonen el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotgen, altre cop, al sud dels Pirineus. És un hivern difícil i la gent no vol haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclata a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família són assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irromp al casalot i saqueja la capella. Aquells fets indignen les poblacions del voltant i la Generalitat protesta a les autoritats reials, que responen reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunica el terç d'Spatafora, cosa que revesteix de legitimitat religiosa la revolta que s'està covant.
A partir d'aquí els fets es precipiten i al març Francesc de Tamarit, a més dels consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, és empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executa entre vives protestes- aparta de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- , i que cada cop era més estimat entre la població.
A finals d'abril Santa Coloma de Farners es nega a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon dispara a un farnesenc, la població s'abraona sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeren dins d'un hostal on seran cremats vius. Milers de pagesos comencen a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugen saquejant els llocs per on passen buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replega a Riudarenes, on destrueix l'església, mentre el de Juan de Arce queda assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconsegueixen replegar-se i, concentrats, arrasen Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).
En aquesta situació, el matí del 22 de maig de 1640 milers de segadors procedents de St. Andreu de Palomar -on s'havien concentrat després de foragitar els terços castellans- irrompen pel Portal Nou de Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit i els altres presos. Equipats amb arcabussos, pedrenyals i altres armes, carreguen un Crist -a qui anomenen llur capità- i criden "¡Visca lo rey, muyra el mal govern y visca la Iglésia!". Aquest clam revela les idees que inspiraven la revolta d'aquella gent senzilla: el "senyor rei", sempre tingut per just i benigne, no podia estar darrere de tots els infortunis que patien, així que els responsables només podien ser els malvats membres del seu govern, que l'enganyaven aprofitant-se de la llunyania. Tenint en compte que els terços havien cremat diverses esglésies i que entre ells s'hi trobaven soldats valons i alemanys, de fe dubtosa, la revolta es veia legitimada per la defensa de la religió.
(dietari de Miquel Parets)
Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, procediment que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.
El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, encara havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses és rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit torna a Barcelona, on té una rebuda triomfal.
Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornen a casa mentre els terços hispànics abandonen el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotgen, altre cop, al sud dels Pirineus. És un hivern difícil i la gent no vol haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclata a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família són assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irromp al casalot i saqueja la capella. Aquells fets indignen les poblacions del voltant i la Generalitat protesta a les autoritats reials, que responen reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunica el terç d'Spatafora, cosa que revesteix de legitimitat religiosa la revolta que s'està covant.
A partir d'aquí els fets es precipiten i al març Francesc de Tamarit, a més dels consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, és empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executa entre vives protestes- aparta de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- , i que cada cop era més estimat entre la població.
A finals d'abril Santa Coloma de Farners es nega a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon dispara a un farnesenc, la població s'abraona sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeren dins d'un hostal on seran cremats vius. Milers de pagesos comencen a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugen saquejant els llocs per on passen buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replega a Riudarenes, on destrueix l'església, mentre el de Juan de Arce queda assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconsegueixen replegar-se i, concentrats, arrasen Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).
 |
| L'allibetament del diputat militar Francesc de Tamarit / autor desconegut |
La multitud enfervorida -pagesos, barcelonins i sometents- es concentra davant la presó de Barcelona, situada enfront de l'actual plaça de l'Àngel. El virrei Santa Coloma, que amb la ciutat fora control i tement per l'avalot s'ha refugiat a les Drassanes, ordena alliberar Francesc de Tamarit, Joan Vergós i Lleonard Serra. Acompanyats per la gentada, els alliberats es dirigeixen a la Seu, on donen gràcies a Déu per llur llibertat. Al migdia, els diputats de la Generalitat, Tamarit inclòs, junt amb els membres del Consell de Cent i els bisbes de Barcelona i Vic, es fiquen enmig de la munió de segadors, s'hi adrecen mirant d'asserenar els ànims i els persuadeixen per abandonar la ciutat. A la tarda els revoltats acaben marxant: han obtingut una victòria però el malestar continua. Només caldrà una petita espurna per a què la revolta torni a esclatar...
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] Versió actualitzada 05/2020. També us pot interessar...
> El Tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659)
> El "pacte dels Vigatans", l'ingrés de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)
[Efemèrides] Versió actualitzada 05/2020. També us pot interessar...
> El Tractat dels Pirineus i la partició del Principat (1659)
> El "pacte dels Vigatans", l'ingrés de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada