«[...] per estar tanbé tan cansats de les grans vecsasions los feien, se estimaven tant morir com víurer.»
(dietari de Miquel Parets)
Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, cosa que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.
El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses fou rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit tornà a Barcelona, on tingué una rebuda triomfal.
Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornaren a casa mentre els terços hispànics abandonaven el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotjaven, altre cop, al sud dels Pirineus. Era un hivern difícil i la gent no volia haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclatà a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família foren assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irrompé al casalot i saquejà la capella. Aquells fets indignaren les poblacions de la rodalia i la Generalitat protestà a les autoritats reials, que respongueren reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunicà el terç d'Spatafora, cosa que revestí de legitimitat religiosa la revolta que es covava.
A partir d'aquí els fets es precipitaren i al març, Francesc de Tamarit, amb els consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, fou empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executà entre vives protestes- apartà de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- i que cada cop era més estimat entre la població.
A finals d'abril Santa Coloma de Farners es negà a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon disparà a un farnesenc, la població s'abraonà sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeraren dins d'un hostal, on foren cremats vius. Milers de pagesos començaren a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugien saquejant els llocs per on passaven buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replegà a Riudarenes, on destruí l'església, mentre el de Juan de Arce quedà assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconseguiren replegar-se i, reunits, arrasaren Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).
Després de gairebé 5 anys de guerra contra França, les desavinences i tensions entre les institucions catalanes, la gent del país i les autoritats de la monarquia hispànica creixien de manera preocupant. El primer desencontre havia sorgit per l'allotjament forçat dels terços reials als masos i llars del Principat, que provocava un gran malestar entre les poblacions que els havien de rebre pels abusos, robatoris i vexacions a què els sotmetien els soldats. Un altre conflicte es devia el reclutament d'homes per combatre -lluny de casa- en les guerres del rei, cosa que contravenia l'usatge "Princeps namque" pel qual els catalans només estaven obligats a prendre les armes per defensar llur territori en cas d'invasió enemiga.
El desastrós setge de Salses, recuperada patint un gran cost humà i amb retrets entre els comandaments castellans i catalans, havia complicat més la situació. En tractar-se d'una fortalesa fronterera però encara dins del Principat, el contingent català fou important i, davant les dificultats per prendre-la, el diputat militar de la Generalitat, Francesc de Tamarit, s'hi havia dirigit amb una companyia de reforç per compensar les morts, malalties i desercions que delmaven un campament assaltant cada cop més desmoralitzat. Finalment Salses fou rendida el dia de Reis de 1640 i Tamarit tornà a Barcelona, on tingué una rebuda triomfal.
Amb la victòria, els soldats catalans -que esperaven una campanya ràpida- tornaren a casa mentre els terços hispànics abandonaven el Rosselló, devastat per la guerra, i s'allotjaven, altre cop, al sud dels Pirineus. Era un hivern difícil i la gent no volia haver de tornar a mantenir i allotjar els soldats. Tot aquest malestar esclatà a inicis de febrer quan Antoni de Fluvià i la seva família foren assassinats en oposar-se a l'allotjament del terç napolità de Spatafora, que irrompé al casalot i saquejà la capella. Aquells fets indignaren les poblacions de la rodalia i la Generalitat protestà a les autoritats reials, que respongueren reclamant l'aportació de més homes per combatre ara al nord d'Itàlia. Per la seva banda, el bisbe de Barcelona, Garcia Gil de Manrique, excomunicà el terç d'Spatafora, cosa que revestí de legitimitat religiosa la revolta que es covava.
A partir d'aquí els fets es precipitaren i al març, Francesc de Tamarit, amb els consellers Joan Vergós i Lleonard Serra, fou empresonat a Barcelona per ordre del virrei. Aquesta decisió -que s'executà entre vives protestes- apartà de l'escenari polític un personatge cada cop més incòmode per la seva defensa de les constitucions catalanes, que en virtut del "Princeps namque" s'havia oposat al sometent general reclamat pel comte-duc d'Olivares -la "Unión de Armas"- i que cada cop era més estimat entre la població.
A finals d'abril Santa Coloma de Farners es negà a allotjar els terços i després d'una baralla en què l'algutzir Mont-rodon disparà a un farnesenc, la població s'abraonà sobre ell i els seus homes, que s'atrinxeraren dins d'un hostal, on foren cremats vius. Milers de pagesos començaren a mobilitzar-se i a hostilitzar els soldats, que en fugien saquejant els llocs per on passaven buscant un indret segur. A principis de maig, el terç de Leonardo de Moles es replegà a Riudarenes, on destruí l'església, mentre el de Juan de Arce quedà assetjat a Amer. A mitjans de mes, els terços hispànics aconseguiren replegar-se i, reunits, arrasaren Santa Coloma de Farners en represàlia per la mort de Mont-rodon. Tots aquests greuges s'expliquen en la lletra original d'Els Segadors recollida per l'erudit Manuel Milà i Fontanals (1882).
L'alliberament del diputat militar Francesc de Tamarit pels segadors / autor desconegut
En aquesta situació, el matí del 22 de maig de 1640 milers de segadors procedents de St. Andreu de Palomar -on s'havien concentrat després de foragitar els terços castellans- irromperen pel Portal Nou de Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit i els altres presos. Armats amb arcabussos, pedrenyals i altres armes, carregaven un Crist -a qui anomenaven llur capità- i cridaven "¡Visca lo rey, muyra el mal govern y visca la Iglésia!". Aquest clam revela les idees que inspiraven la revolta d'aquella gent senzilla: el "senyor rei", sempre tingut per just i benigne, no podia estar darrere de tots els infortunis que patien, així que els responsables només podien ser els malvats membres del seu govern, que l'enganyaven aprofitant-se de la llunyania. Tenint en compte que els terços havien cremat diverses esglésies i que entre ells s'hi trobaven soldats valons i alemanys, de fe "dubtosa", la revolta es veia legitimada per la defensa de la religió.
La multitud enfervorida -pagesos, barcelonins i sometents- es concentrà davant la presó de Barcelona, situada davant la plaça del Blat. El virrei Santa Coloma, que amb la ciutat fora control i tement per l'avalot s'havia refugiat a les Drassanes, ordenà alliberar a Francesc de Tamarit, Joan Vergós i Lleonard Serra. Acompanyats per la gentada, els alliberats es dirigiren a la Seu, on donaren gràcies a Déu per llur llibertat. Al migdia, els diputats de la Generalitat, Tamarit inclòs, junt amb els membres del Consell de Cent i els bisbes de Barcelona i Vic, es ficaren enmig de la munió de segadors, s'hi adreçaren mirant d'asserenar els ànims i els persuadiren d'abandonar la ciutat. A la tarda els revoltats acabaren marxant: havien obtingut una victòria però el malestar continuava. Només caldria una petita espurna per a què la revolta s'encengués de nou...
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article successiu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada