El declivi dels indis nord-americans arran de la colonització europea

Una breu aproximació a la història dels indis nord-americans -i la seva quantitat- dels orígens fins avui.

No hi ha consens entre els estudiosos sobre la població d'indis nord-americans prèvia a la colonització europea. La manca de registres impedeix resoldre la qüestió de forma acurada, fet pel qual cal recórrer a projeccions demogràfiques que difereixen força segons qui les fa. Així, Ubelaker proposa el nombre més baix -2,1 milions de persones- mentre per a Dobyns serien tantes com 18 milions; un terme mig l'aporta Thornton, que estima 7 milions, la quantitat que -al meu parer- s'aproximaria més a la realitat. Sigui com sigui, repartits en l'amplitud del nord d'Amèrica, aquesta població viuria escampada, fragmentada en tribus i seria numèricament inferior a la de grans civilitzacions precolombines coetànies com l'asteca o l'inca, que superarien els 10 milions d'habitants -cadascuna- en espais més reduïts com serien Mèxic o els Andes.

La teoria més acceptada sobre l'origen de les poblacions ameríndies sosté que descendirien de gents asiàtiques que haurien creuat l'estret de Bering abans del 12.000 aC -durant la darrera glaciació- quan encara formaria un pont de gel. Migrant cap al sud en diverses onades, buscant un clima més suau, s'haurien anat repartint al llarg del continent. Així, les 29 famílies lingüístiques indígenes que trobem al nord d'Amèrica reflecteixen una complicada superposició de grups humans que, a més de les diferències culturals que poguessin tenir d'origen, s'anirien particularitzant respecte a la resta a mesura que s'emmotllaven a les distintes regions on s'havien assentat, ja fossin els deserts del sud, les  praderies del centre o les muntanyes de l'est. Amb el temps, es desenvoluparan cultures amb una dimensió cronològica i territorial àmplia, com la mississipiana (ss.XI-XVI), caracteritzada per les seves estructures sobre túmul.

Tres cabdills Piegen o "peus negres"retratats per Edward S. Curtis c.1900 / wikimedia

A partir de l'arribada dels primers colons europeus -anglesos, francesos i holandesos- a la costa oriental d'Amèrica del Nord (s.XVI) -la presència víking a l'illa de Terranova hauria estat testimonial- aquestes societats inicien un declivi demogràfic que ja no s'aturarà. Diversos motius expliquen la dràstica reducció del nombre dels nadius nord-americans i cal atribuir-los -de forma més o menys directa- al procés de colonització que patiren. El més important hauria estat la difusió de malalties contagioses contra les quals el sistema immunitari dels indígenes, aïllats fins llavors de les epidèmies del continent euroasiàtic, no estaria preparat. Així, virus com el de la verola causarien estralls entre els amerindis, impotents davant d'un mal que que delmava tribus senceres. Hom apunta, fins i tot, que alguns colons, conscients del perill que suposaven aquestes malalties per a les societats indígenes, les haurien brandat per extorsionar llurs cabdills, amenaçant-los amb escampar-les si no acceptaven certes condicions en tractes diplomàtics o comercials.

Les guerres amb els colons, que un cop estabilitzats els primers assentaments ambicionaven controlar els seus voltants per consolidar-los, també reduirien la població dels nadius nord-americans, forçats a replegar-se per deixar pas a la "civilització". Més enllà dels morts en batalles i massacres -xifres difícilment quantificables però sempre majors als registres que n'han quedat, escassos i fàcilment manipulables-, la progressiva pèrdua del territori tribal, amb els seus recursos i formes de vida associades, també comportaria una contracció demogràfica degut a la fam i la carestia. En menor mesura, l'assimilació cultural a través de la llengua anglesa, la religió cristiana i els costums europeus, els matrimonis mixtes -la història de Pocahontas és real- i, en definitiva, la desarticulació de les societats indígenes, encara diluirien més la minvant població de nadius nord-americans que quedaven a tocar de les colònies afaiçonades a l'Atlàntic.

Soldats estatunidencs enterren els lakota en una fossa després de la massacre de Wounded Knee (1890) / wikimedia

A partir de la independència dels EEUU (1776), les antigues colònies esdevindran estats d'una confederació amb una política "exterior" comuna i una capacitat d'actuació més gran. Així, l'any 1830 el govern estatunidenc comença a deportar les "nacions índies" a la banda oest del Mississipi -on ja hi havia altres tribus- per expandir-se sobre noves terres.  Conduïts per les milícies, milers de nadius moririen durant aquests desplaçaments forçats. Tot plegat causaria resistències, com a la Florida, on els seminoles s'aixecaren en armes perquè es negaven a marxar, o a Illinois, on els sauk reocuparen el lloc d'on havien estat expulsats. Aquests conflictes entre colons i nadius s'anaren succeint a mesura que "l'Home Blanc" sotmetia el prometedor "Far West" i aprofundia l'explotació del territori, estenent el procés colonitzador que havia començat dos segles enrere i que ha quedat fixat en l'imaginari del "western". Així, durant tot el s.XIX es produïren encara centenars de massacres de població indígena, tal i com va passar a Wounded Knee (1890), on l'exèrcit dels EEUU obrí foc contra homes, dones, vells i nens lakota, matant-ne entre 150 i 300.

Preveient la imminent desaparició de tot un món arrelat durant mil·lennis a l'estepa nord-americana, Edward S. Curtis (1868-1952) dedicà els seus anys a immortalitzar-lo amb les seves fotografies i estudis, darrer testimoni de la vida tradicional d'aquells "salvatges". Poc més tard, la deportació dels indis cap a l'oest del país -en alguns casos pactada- hauria configurat ja nombroses "reserves" on se'ls concediria certa autonomia al marge de les lleis estatals. Curiosament, això ha fet prosperar-hi els casinos, ja que el negoci del joc es troba prohibit en molts estats dels EEUU. Avui, prop de 2,9 milions de persones -un 1% del total de la població estatunidenca- es reconeixen com a nadius americans i una quantitat similar s'identifiquen com a mestissos. En aquestes comunitats, l'índex de pobresa és més alt i els problemes de salut -sovint atribuïts al "trauma" sofert pels seus avis- tenen una incidència major que entre llurs conciutadans "blancs".
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Actualitat] També et pot interessar...
> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó 

La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918)

«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"»
(Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)

Un 11 de novembre de 1918 se signa l'armistici de Compiègne entre les forces aliades i Alemanya, posant fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que bufaven als imperis centrals arran de la revolució russa de 1917 -que havia fet retirar la Rússia bolxevic del conflicte- foren determinants per signar la rendició. L'Imperi Austrohongarès, fins llavors conformat per un mosaic multiètnic, s'estava desintegrant i a Alemanya el kàiser Guillem II acabava de renunciar arran de l'amotinament dels mariners de Kiel. La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i l'eufòria patriòtica, quedaria embarrancada durant quatre anys, dessagnant la joventut europea a les trinxeres i destruint completament el cor del Vell Continent.

Celebració de l'armistici davant la fàbrica La Corchera Internacional S.A. 

Palamós, 12 novembre 1918 / fotografia de Juli Pallí. Arxiu Municipal de Palamós

El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte i, de fet, va treure'n rèdit venent uniformes i armes. A Catalunya, però, la guerra es vivia amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà els aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició amb uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats. A més, l'afinitat amb França, ja sigui per la seva capitalitat cultural a nivell europeu com pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposa a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels principals intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:

«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)

De fons, hi havia la convicció una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915). D'aquest fet, se'n conserva una de les primeres estelades: duent-la com a emblema a la batalla, aquells homes esperaven que llur sacrifici per França servís a la causa de la llibertat de Catalunya. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a la seva terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).

Ofrena de la senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França, a París. 1920 / Gallica-BnF

Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament la Catalunya Nord, que perdé més de 8.000 homes. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els nord-catalans començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional de França- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, es tracta de la regió d'Itàlia que patí  proporcionalment el nombre més gran de baixes.

Tot i que els combats ja no seguiren a partir de les 11h d'aquell matí de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.

Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918

Així, de l'antiga Rússia tsarista sorgiren Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia mentre que de la desintegració de l'imperi Austrohongarès nasqueren Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. No cal dir que aquestes independències, sobrevingudes el novembre de 1918, degueren esperonar als independentistes catalans, que a través del Comitè Pro Catalunya reclamaren a Wilson i l'Entente la revisió del tractat d'Utrecht. Irlanda, que també havia hagut de pagar amb sang la participació de la Gran Bretanya a la guerra, fou reconeguda com a estat de la Commonwealth (1922), si bé el nord de l'illa seguí sota poder britànic. 

Les dures condicions que s'imposaren a la nova república de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, fecundaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

> Els sards de la Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial 

< El tractat dels Pirineus i la partició del Principat de Catalunya (1659-1660)

El tractat dels Pirineus i la partició del Principat de Catalunya (1659-1660)

Un 7 de novembre de 1659 la monarquia hispànica i el regne de França acorden posar fi als enfrontaments que havien sostingut des de la Guerra dels Trenta Anys (1635) per l'hegemonia sobre Europa. El tractat de pau és signat per Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i Lluís XIV respectivament, a l'illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), línia que marca la frontera entre llurs dominis. Les clàusules per acabar amb la guerra reflecteixen una derrota més o menys "honrosa" per a la part hispànica i suposen importants concessions territorials a França amb el lliurament de diverses places fortes a Flandes -principalment el comtat d'Artois- i la partició del Principat de Catalunya.

L'estira-i-arronsa per la "línia"

La cessió dels enclaus catalans en mans dels francesos era una possibilitat que ja s'havia contemplat en les negociacions -continuades malgrat la guerra- almenys des de 1646. Finalment, després de complicades reunions durant la primavera de 1660, s'acorda que la "línia" que ha de delimitar la partició del Principat ressegueixi els Pirineus i les Alberes, quedant per a França els territoris al nord de la serralada, o sigui, el Rosselló, l'Alta Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir. Roses i Cadaqués, que es troben en mans franceses i apareixen a les negociacions com a territoris susceptibles de ser cedits, es reintegren al Principat. Uns mesos més tard, el 12 de novembre de 1660, se signa la partició de la Cerdanya -ampla vall que fa de frontissa- concretant els "pobles" que queden a una i altra banda de la frontera: Llívia, per la seva condició de "vila" es mantindrà com a part del Principat malgrat quedar "aïllada" en zona francesa.

Felip IV concedeix la mà de la seva filla -la infanta Maria Teresa d'Àustria- a Lluís XIV a l'illa dels Faisans 
en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia

Les conseqüències del tractat

Per a la banda catalana, la partició del Principat suposa la pèrdua d'una cinquena part del seu territori, de fet, una de les regions que hauria estat el bressol dels catalans com a comunitat ètnica. Els versos de Verdaguer expressen bé el caràcter transpirinenc que tindria Catalunya als orígens: "Catalunya es desvetlla escamarlada / cama ençà, cama enllà del Pirineu / com damunt son corser una amazona / que s'adormí una estona / venint d'abraonar un semidéu." (Canigó, cant XII). Tornant a les conseqüències del tractat, Catalunya perd Perpinyà, la segona ciutat més poblada del Principat després de Barcelona. A més, tot l'espai defensiu que l'havia protegit fins llavors contra eventuals invasions des de França queda desguarnit i s'obre la porta a l'entrada de productes francesos al Principat, fet que posa en perill la indústria pròpia.

Les institucions catalanes, que arran de l'expulsió del jurisconsult Josep Fontanella com a representant (1644) no tindran presència a les negociacions, no reconeixen la partició del país. Amb tot, si per a Felip IV -més preocupat per l'escenari flamenc- la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un "mal menor", per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei -arribant al conflicte obert amb la Guerra dels Segadors- suposa un dur cop que la deixa encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies que es disputen Europa.

Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672

De nord de Catalunya a "Catalunya Nord"

L'any 1660 dos edictes promulgats per Lluís XIV establiren el Consell Sobirà del Rosselló, que, malgrat el seu nom, posà els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Durant els anys posteriors, els nord-catalans protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits. A Catalunya, la partició no s'oblidà, i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per Carles d'Àustria, encara es presentà una protesta per l'annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.

Per saber-ne més:
Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] [Mapa] També us pot interessar...

< Corpus de Sang: el 2n assalt dels segadors a Barcelona

> El "pacte dels Vigatans", l'acord que inserí Catalunya a la Guerra de Successió 

Exili, detenció i afusellament del president Companys (1940)

Un 15 d'octubre de 1940 el president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat pel franquisme. Exiliat a França des del febrer de 1939, s'havia quedat a la seva casa de La Baule-des-Pins (Bretanya) tot i saber que estava en perill ja que volia trobar el seu fill Lluiset, que tenia una greu malaltia mental i del que se n'havia perdut el contacte arran de la invasió nazi. El 13 d'agost de 1940 Companys fou detingut per la Wehrmacht i, a través de l'agent Pedro Urraca, entregat a les autoritats franquistes, que l'empresonaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l'Estat, a Madrid; allí fou torturat, vexat i interrogat.

«No fue el fusilamiento lo peor [...] con ser ofensa a la ley y ultraje a la justicia; lo peor fue que en los sótanos del Ministerio de Gobernación, en Madrid, [...] se escarneciera al mártir indefenso, se le escupiera el rostro, se le echaran mendrugos de pan duro a través de las rejas, se le agrediese a vergajazos, se le tiraran en señal de desprecio, monedas de cobre...» (Indalecio Prieto, "Convulsiones de España", II, p.272)

Fitxa de Lluís Companys a la Dirección General de Seguridad (1940)

El 3 d'octubre fou enviat a la presó del castell de Montjuïc, on se'l mantingué incomunicat en espera del judici. La difícil tasca de defensar un acusat sobre el qual s'abraonava tot l'odi del franquisme recaigué en Ramon de Colubí, un jove advocat militar que malgrat les seves diferències acabà empatitzant amb Companys i el va defensar amb convicció. Anys més tard, decebut amb el règim, marxaria a Veneçuela; el 2004 va declarar "Todo aquello era absurdo, sabía que a mí me tocaba cubrir las apariencias para que el proceso pareciese legal, cuando sabíamos que todo respondía a una orden concreta del general Franco para que Companys fuera fusilado." L'any 2015 es descobriria que l'avi de Companys era cosí de l'àvia de Colubí, un parentiu que l'un i l'altre -units pel fatídic destí del president- segurament desconeixerien.

L'última fotografia de Lluís Companys abans de ser afusellat

Acusat de rebel·lió militar i d'actuar contra el “Movimiento Nacional”, Companys fou condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals que se celebrà el 14 d'octubre. Aquella nit, es retrobà per últim cop amb les seves germanes, combregà i escrigué les seves darreres cartes, testimoni vital d'un home que sap que se l'executa per allò que representa. L'endemà, a les 6:20 del matí, fou conduït al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, s'acomiadà dels seus acompanyants i es descalçà per morir trepitjant terra catalana. A les 6:30 caigué sota les bales cridant "Per Catalunya!".

«Tot el que vaig patir, tot el que he lluitat i vist i tractat d’evitar, entre hores de tragèdia i moments d’indignació, i el que he dit i el que he hagut de callar, em puja al cor en un més gran amor per Catalunya. Fora d’ella res. Per a lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai.» (Carta de Lluís Companys al seu amic, el periodista Francesc Madrid, 1940)

Companys fou enterrat al nínxol familiar del cementiri de Montjuïc, on és recordat cada 15 d'octubre. Es tracta de l'únic president escollit democràticament a Europa executat pel feixisme. L'any 1990 Helmut Kohl i François Miterrand, en nom d'Alemanya i França respectivament, demanaren perdó a la Generalitat per la col·laboració dels seus països en la detenció i deportació cel president català. La justícia espanyola, malgrat que la Ley de Memoria Histórica (2007) declara il·legítima la sentència de Companys, es nega a declarar nul el judici. L'any 2008 els cònsols generals d'Alemanya i França reiteraren l'acte de desgreuge. A Catalunya, la Llei de Reparació Jurídica del juliol de 2017 declara la nul·litat de tots els consells de guerra instruïts per les autoritats franquistes. Així mateix, coincidint amb l'efemèride, la Generalitat ha declarat el 15 d'octubre com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

Per saber-ne més:

Benet, J. (2005) Exili i mort del president Companys

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 juliol 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 
> 16, 17 i 18 març 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

La "Nova Barcelona" dels exiliats austriacistes als Balcans (1734)

Un 4 d'octubre de 1734 s'acordà a Viena l'establiment d'una colònia austriacista al Banat de Tamesvar, on avui s'ubica Zrenjanin (Voivodina, Sèrbia). En aquesta nova ciutat, que duria per nom "Nova Barcelona" i es projectaria sobre la petita Becskerek, s'hi assentarien els exiliats austriacistes que havien hagut de fugir de Sicília i Nàpols, preses aquell mateix any per les tropes de Felip V. Amb aquest projecte, l'emperador Carles VI atorgava un lloc als nombrosos partidaris que l'havien servit en la seva pugna pel tron de la monarquia hispànica durant la Guerra de Successió alhora que consolidava la zona fronterera amb l'Imperi Otomà.

Plànol imperial de l'assentament de Becskerek, enclau on es projectà la "Nova Barcelona" / wikipedia

El primer contingent de pobladors arribà el 1735, al qual s'hi sumaren de nous el 1736. Entre els exiliats -se'n calcula uns 800 pel conjunt del Banat- predominaven els catalans, si bé també n'hi havia de valencians, aragonesos, castellans, napolitans o sicilians. Un cens de data imprecisa cita com a residents alguns personatges cabdals de la Guerra de Successió, com els guerrillers Bac de Roda i Carrasquet o el militar i historiador Francesc de Castellví. Malgrat que el 1737 ja s'havien dissenyat els plans per la ciutat, la seva vida fou brevíssima. La dificultat per adaptar-se a la regió dels colons -molts dels quals vells o inhàbils- així com l'avenç dels turcs (1737) i l'eclosió d'un brot de pesta (1738) feren fracassar definitivament el projecte. Els exiliats foren llavors reubicats a Àustria i Hongria o reintegrats a l'exèrcit imperial.

Per saber-ne més:

Alcoberro, A. (2002) L'exili austriacista i la Nova Barcelona del Banat de Tamesvar: teoria i pràctica

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió

> La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354)

El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat

«[...] i les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu.» (Manuscrit de Palau-Saverdera)

Nascut el 1682 a Capçanes (Priorat) com a Pere Joan Barceló i Anguera, devia el sobrenom de "Carrasquet" a l'ofici de la seva família, carboners de llenya "carrasca". L'any 1705, quan esclata la Guerra de Successió hispànica, s'afegeix al bàndol austriacista integrant-se en un regiment de fusellers capitanejat pel seu pare i on també hi combatia el seu germà. Amb un gran coneixement del territori, les seves accions de guerrilla -en destacaments petits i àgils- dificulten l'avenç borbònic, que s'estreny sobre Catalunya arran de la derrota d'Almansa (1707), i contribueix a la defensa, prenent part activa en el rebuig de l'assalt enemic contra Falset de 1708. Així, el "Carrasquet" ascendeix en pocs anys d'alferes a capità.

Des de 1986 Reus compta amb un gegant dedicat al "Carrasquet" / foto: Ajuntament de Reus

El 28 de setembre de 1714, assabentat de l'heroica capitulació de Barcelona, deposa les armes junt amb els seus homes i s'acull a l'indult general per retirar-se -derrotat- a la seva casa de Marçà i viure-hi amb Josepa Figueres, amb qui s'havia casat en plena guerra. Poc després, una discussió amb un tinent borbònic que el va a trobar per cobrar-li la contribució -i que l'hauria insultat- comporta el seu empresonament. Fugit, s'embosca a les muntanyes de la serra de Llaberia, on -amagat dins d'una cova- organitza una partida que assalta els combois borbònics i mira d'atiar la resistència entre la gent de la zona. Les autoritats borbòniques activen llavors els sometents per detenir-lo i empresonen la seva mare per fer-li xantatge però el Carrasquet no cessa en les seves accions. Amb la complicitat de la població, les victòries del guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou van engrandint la seva fama i reputació per la contrada.

A principis de 1718, Àustria, França, Gran Bretanya i les Províncies Unides s'uneixen en la Quàdruple Aliança per enfrontar-se a la monarquia espanyola, que no ha respectat els tractats de pau que van posar fi a la Guerra de Successió. El duc de Berwick, que havia estat el botxí de Barcelona, s'enfronta ara a Felip V, fet pel qual s'adreça als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s'integren amb les seves partides a l'exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Finalment, arriba l'anhelat canvi de context internacional que pot salvar la nació... Així, el Carrasquet es dirigeix a Perpinyà, on accepta la proposta de Berwick i rep armament i instruccions per desestabilitzar el país. Poc després torna a Catalunya, on -amb prop de 8.000 homes- fustigarà els regiments borbònics a Reus, Valls i el Pallars. Les autoritats borbòniques -desesperades- difonen pregons per donar caça al "rebel" però no ho aconsegueixen; és en aquest moment quan neix la llegenda del Carrasquet.

La serra de Llaberia, escenari de la fugida del "Carrasquet" i les seves accions de guerrilla

Quan acaba la guerra (1720), en renunciar Felip V els territoris mediterranis que havia pres -Sicília i Sardenya-, les partides de miquelets que s'havien integrat a l'exèrcit francès són llicenciades. El Carrasquet, que si torna a Catalunya corre un greu risc d'acabar pres i executat, s'embarca cap a Maó, sota domini britànic. Des d'allà, sembla que fa un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, potser per acomiadar-se de la seva terra, i posa rumb a Viena per viure-hi exiliat -com molts altres austriacistes catalans després de la desfeta- al servei de l'emperador Carles VI. Allà, tot i ser analfabet, és reconegut com a coronel imperial i li són concedides terres a Mugdia (Hongria), on s'estableix amb la seva dona.

El 1734 combat a Nàpols per rebutjar la invasió espanyola i, apressat vora Pescara, és empresonat a Cadis fins el 1738, quan l'alliberen gràcies a les gestions de Viena. Durant la Guerra de Successió austríaca, que esclata arran de la mort de Carles d'Àustria sense descendència masculina (1740), està al servei de l'emperadriu Maria Teresa enfront a l'aliança que fan Prússia, França i Baviera per destronar-la. Després de comandar una reduïda companyia d'exiliats catalans que s'acabà dissolent el 1742, passa a liderar com a coronel una tropa regular austríaca. És en aquest conflicte quan, un 4 de setembre de 1743, cau mortalment ferit en un illot fluvial a Breisach el Vell (Alemanya) mentre s'enfronta als bavaresos. El seu destí final no serà descobert fins al 2002, quan l'historiador Agustí Alcoberro troba el registre de la seva mort en combat a l'arxiu parroquial del poble alemany; la tomba no se'ns ha conservat. La seva vida apassionant ha estat novel·lada recentment per Albert Sànchez Piñol a Vae Victus (2015).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Efemèrides] [Mapa] També us pot interessar...

< Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista 

< El "pacte dels Vigatans", l'acord que inserí Catalunya a la guerra de Successió

Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)

L'encontre deixà gairebé decidit un conflicte que havia dessagnat sards i catalano-aragonesos durant quasi un segle. A Sardenya, la batalla és commemorada cada dos anys al mateix escenari on es va produir.

Intrigues, moviments i preparatius

La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, cal entronitzar aviat un nou jutge que mantingui els dominis que s'han aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer, Càller i Longosardo. Tot i així, la decisió sobre qui ha de succeir a Marià no està exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acaba retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.

Comença, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea domina sobre gairebé tota l'illa però hi ha zones que escapen del seu control efectiu i requereix l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenen una major capacitat operativa però no aconsegueixen imposar-se fora de la seguretat dels enclaus que mantenen a tocar del mar, el seu cordó umbilical amb els estats de la corona. Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília -l'hereu de Martí l'Humà- "salta" uns dies a Càller des de Palerm per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem III de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, fa valdre els seus drets i, al desembre, es presenta davant la cort judical d'Oristany, on serà coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.

Recreació del combat entre els soldats d'Arborea i els catalano-aragonesos / cortesia de www.conchidortos.org

Temptejant l'enemic...

A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable verger sinó com un pou que engolia homes i recursos, es prepara un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació» -com digué el cronista Pere Tomic-. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -per guanyar temps- confirmaven que calia donar el cop final. Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, apresta una host a la que se suma un contingent barceloní. De forma coordinada amb el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarquen a Càller al maig de 1409.

Les hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses que transportaven soldats direcció Oristany. Poc més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers surt de Càller i s'endinsa en territori arborès rapinyant camps i viles que troba al seu pas. Quan arriba a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els surten a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es repleguen satisfets havent mesurat les forces dels sards judicals. El 29 de juny el gruix de l'exèrcit de la corona d'Aragó, comandat per Martí de Sicília, acampa vora Sanluri.

Tot i que l'atrezzo no és gaire acurat històricament, la recreació és prou vistosa / cortesia de www.conchidortos.org

El decurs de la batalla

L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa, dirigida per Martí de Sicília, comença a avançar cap a Sanluri, on els espera el sobirà d'Arborea, Guillem III de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent arborès, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards. L'host catalano-aragonesa, per la seva banda, seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada. Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea, acompanyats pel seu sobirà, se situa davant de Sanluri mentre la cavalleria judical queda oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transiten fins al camp de batalla desplegant una columna que alterna cavallers i homes d'armes.

Els dos exèrcits xoquen frontalment, moment en el qual la cavalleria arboresa descendeix pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposa a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí de Sicília envia els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconsegueix travar-hi combat. Al cap d'unes hores -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès s'esberla en diverses parts que els atacants poden anar encerclant. Guillem III de Narbona aconsegueix fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugien dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- són massacrats sota el turó que duu l'eloqüent nom de s'Occidroxiu ("l'escorxador", en sard). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assalta la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o esclavitzant-los per enviar-los posteriorment a Barcelona.

Un desenllaç amarg (per tothom)

Guillem III de Narbona i els soldats supervivents es repleguen a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Vila d'Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebra ignorant que les properes que vinguin de Càller el sumiran en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposa la seva fi i, de fet, encara pot repel·lir un atac contra la seva capital, però queda condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.

Per saber-ne més:

- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Rafael Dalmau

- Històries e conquestes dels Reys de Aragó e comtes de Barcelona (Pere Tomic, 1438)

- Anales de la Corona de Aragón. Libro X (Jerónimo Zurita, 1562)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

> La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del casal de Barcelona (1409)

> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)

La conquesta -definitiva- de l'Alguer i el seu repoblament amb catalans (1354)

Avui, l'Alguer i Catalunya s'estimen. Pels algueresos, Catalunya és com una mare. Pels catalans, l'Alguer és el reflex d'un passat gloriós que molts voldrien esborrar. Però l'inici d'aquesta història no fou tan idíl·lic...

Una ciutat sardo-genovesa
En una posició estratègica, controlant la ruta marítima que ressegueix la costa occidental de Sardenya, el territori de l'Alguer hauria estat poblat des d'antic. Tot i així, desconeixem la data de fundació de la ciutat, que es desenvoluparia com a port sota domini dels Doria. Aquesta família de prohoms genovesos, present a l'illa des de mitjans del s.XII, s'hauria erigit com a intermediària comercial entre Sardenya i la república de Gènova. Amb el temps, acabaria esdevenint també el principal suport financer dels jutges de Turres, un dels quatre estats sards que havien sorgit a partir de la retirada bizantina (s.X), situat al nord-oest de l'illa.

Emparentant-se matrimonialment amb la dinastia turritana, els Doria obtindran amplis territoris en recompensa per la seva ajuda naval contra les incursions piràtiques sarraïnes que assetjaven Sardenya. Així, l'any 1272, quan mor l'últim sobirà de Turres, els Doria ja controlen bona part del que havia estat l'antic estat; la resta quedarà en mans de la família italiana dels Malaspina, amb una trajectòria similar a la dels genovesos, i els jutges d'Arborea, que aprofiten per expandir llurs dominis cap al nord. Així, en el moment en què trobem la primera referència històrica de l'Aligera (1283), en veure's assaltada pels pisans durant la guerra amb Gènova, es tractaria d'una ciutat sarda controlada pels genovesos.

Vista de la badia de Port del Comte, l'escenari de les batalles navals per prendre l'Alguer

L'arribada dels catalano-aragonesos

A l'estiu de 1323, Jaume el Just desembarca a Sardenya per conquerir-la. Té el suport dels Arborea, dinastia sardo-catalana que regeix l'únic estat sard que ha perviscut i que es declara vassalla de la corona d'Aragó. Els Doria queden en una posició compromesa. En un primer moment, el pla de conquesta catalano-aragonès no els afecta directament perquè se centra en la part meridional de l'illa, fins llavors sota poder de Pisa. Així, des de Vila d'Esglésies, el primer enclau que cau en mans de la corona d'Aragó, es perfeccionen els convenis diplomàtics establerts amb els Dòria, els Malaspina i el Comú de Sàsser, que veuen -preocupats- la progressió catalano-aragonesa pel sud de Sardenya. Poc més tard, arran de la batalla de Lucocisterna (1324), els pisans s'han de replegar i els seus dominis es veuen reduïts al castell de Càller. 

Però quan l'host catalano-aragonesa torna a Barcelona, els Dòria, els Malaspina, el Comú de Sàsser i els pisans de Càller es rebel·len. Els Arborea, obedients, s'enfronten als seus veïns del nord i els sotmeten (1325) mentre els catalano-aragonesos aconsegueixen prendre Càller als pisans (1326). Tot i així, les victòries de la coalició no atenuen la inquietud dels Dòria, ofegats per l'expansió arboresa, ni del Comú de Sàsser, que ha passat de ser una ciutat-estat a estar governada per un podestat català. Gènova dona cobertura a diverses revoltes, impedint que la corona d'Aragó acabi de controlar el nord de Sardenya. El moment més greu serà l'any 1347, quan les forces catalano-aragoneses i arboreses cauen emboscades a Aidu de Turdu, victòria fet que els Doria no poden aprofitar per l'arribada de la terrible Pesta Negra.

Conquesta i revolta (1353)
Després de l'epidèmia -que amb la seva mortaldat trastorna tota Europa- es reprèn la campanya de Sardenya. Pere el Cerimoniós, que malgrat la seva astúcia té molts fronts oberts alhora, es reforça aliant-se amb Venècia (1351), principal rival de Gènova. L'estiu de 1353 es prepara un gran estol que es dirigireix cap a l'Alguer per posar-hi setge. Un 27 d'agost les galeres catalano-aragoneses arriben a la badia de Port del Comte, davant les platges de la ciutat, ajuntant-se amb les naus venecianes. En breu apareix una flota genovesa que els escomet però que, després d'hores de batalla, acaba retirant-se durament derrotada pels aliats. Dos dies més tard, assetjada per terra i mar, l'Alguer es rendeix a l'almirall Bernat II de Cabrera. 

Malgrat la victòria naval, un fet inesperat canviaria el decurs de la guerra, complicant -encara més- la posició catalano-aragonesa. Aquella tardor de 1353, el jutge Marià IV d'Arborea, que anhelava unir Sardenya sota l'emblema de l'arbre, es revolta contra Pere el Cerimoniós aliant-se amb Gènova. A l'octubre, mentre un exèrcit d'arboresos i genovesos es dirigeix cap a l'Alguer, la ciutat es revolta al crit de "Arborea! Arborea! Morin els catalans!". La guarnició catalano-aragonesa que defensa les muralles, atrapada entre revoltats i assaltants, és aniquilada abans que puguin arribar reforços. L'Alguer torna a quedar en mans de Gènova.

Vista cap a ponent, amb el Cap de la Caça al fons, des de les muralles de l'Alguer 

"Reconquesta" i repoblament (1354)
Les preocupants notícies sobre la crítica situació en què es trobava Sardenya després de la revolta d'Arborea i la caiguda de l'Alguer feren que, a principis de 1354, Pere el Cerimoniós organitzés una gran i costosa expedició militar que encapçalaria ell mateix per recuperar la iniciativa. Per la seva banda, Gènova, que sabia que l'Alguer seria l'objectiu del contratac, en reforçà les fortificacions i hi acantonà centenars dels seus famosos ballesters. El 22 de juny l'armada catalano-aragonesa desembarca -un altre cop- vora l'Alguer; dos dies més tard, la ciutat ja es troba encerclada per les forces de Pere el Cerimoniós, que dirigeix les operacions de setge personalment des del campament. En aquest punt, tot i la superioritat de l'host catalano-aragonesa, el rei Pere evita un assalt directe contra les muralles considerant que les sagetes genoveses causarien moltes baixes entre els seus millors homes i reflexiona sobre com actuar.

Poc més tard, el campament catalano-aragonès es veu encerclat, al seu torn, per l'exèrcit de Marià IV d'Arborea, que tot i ser inferior en efectius i preparació, controla bona part de Sardenya. Així, ni Pere el Cerimoniós pot prendre l'Alguer tenint els sards a l'esquena, ni els arboresos poden acabar amb el gran exèrcit ibèric, capitanejat pel seu propi rei. Pel que fa a l'Alguer, una nova derrota de la flota genovesa a la badia de Port del Comte -aquell juliol- allunya tota esperança. La situació de taules dura cinc llargs mesos en què la calor, la malària i els maldecaps polítics forcen a Pere a negociar amb Marià. Així, a mitjans de novembre, se signa una pau humiliant per al Cerimoniós que confirma el domini dels Arborea sobre la Gallura i els castells de Mataró i Gelida, estableix que el governador de l'illa hagi de ser, a partir d'aquell moment, una persona grata al jutge i retorna les possessions que els Doria tenien al nord de l'illa, especialment Castelgenovese. A canvi, l'Alguer serà per a la corona d'Aragó i, si els seus defensors s'hi oposen, Marià IV d'Arborea combatrà amb els homes al costat de Pere per acabar de conquerir la ciutat.

L'Alguer, sense sortida, es lliura a Pere el Cerimoniós, que hi entra el 16 de novembre. Per castigar la seva rebel·lia, el rei expulsa tots els seus habitants -sards i genovesos- i hi posa una guarnició dels seus homes. En els anys posteriors, -ja lluny de Sardenya- ordena diverses "sentències" per afavorir el repoblament de l'Alguer, terra de frontera, concedint tota mena de privilegis als súbdits que s'hi traslladin. Una d'aquestes -per exemple- disposava la condonació de penes pels imputats per "crims i excessos" de poca gravetat (1357). Així, entre soldats i nouvinguts, l'Alguer va creixent de forma lenta però sostinguda, ara amb una població formada principalment per catalans, canviant radicalment la seva fesomia cultural. Com a fortalesa i cap de pont estratègic, els sards hi tindran prohibida l'entrada, i la monarquia mimarà amb drets i privilegis els seus habitants per compensar els perills de la llarga i cruenta guerra de conquesta de l'illa. Amb el temps, quan el català s'hagi consolidat com a llengua de les elits dirigents del Regne de Sardenya, la "fidelissima" Alguer podrà presumir del seu vincle privilegiat amb la corona d'Aragó.

Per saber-ne més:
- Farinelli, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar... 
> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412) 

De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)

Segons s'explica, diversos presagis anticiparen el desastre que se cenyia sobre Barcelona el dia en què el jove rei Felip V hi feia entrada, un 30 de setembre de 1701. El primer es produí quan el rei sortí al balcó del palau del virrei per saludar el poble i li caigué el bastó reial al carrer; l'altre quan una torxa cremà un tapís amb l'efígie del rei... Fossin certs o no, les expectatives que havia generat la vinguda reial entre la població -feia 70 anys que un rei no venia a Barcelona- feren oblidar els mals averanys. De fet, tot i la timidesa de Felip V -que només parlava francès, gairebé no entenia el castellà i, menys encara, el català- les Corts que se celebraren a la ciutat entre l'octubre de 1701 i el gener de 1702 no foren més conflictives que en anteriors ocasions. Costa d'entendre, doncs, que quatre anys després, bona part dels catalans es posés al costat de l'Arxiduc Carles d'Àustria en la seva guerra contra Felip V pel tron de la monarquia hispànica.

Diversos motius expliquen el progressiu decantament d'amplis sectors de la societat catalana per la causa austriacista. L'any 1702 -per raó de la guerra- Felip V prohibeix el comerç amb les enemigues Anglaterra i Holanda, que fins llavors havien estat els principals importadors dels aiguardents catalans. Un altre factor, no poc important, era el rebuig popular envers els francesos, que havien fet incursions contra Catalunya entre 1689 i 1697 i ara eren els cortesans del primer rei Borbó. Finalment, la creixent dinàmica repressiva imposada pel virrei Velasco, que castigava la més mínima simpatia per Carles d'Àustria. Tot, amb la remor de fons de la llarga tradició pactista catalana, que preveia la limitació del poder reial, havia assolit una fita amb la breu etapa republicana de 1641 i s'emmirallava en els sistemes parlamentaris anglès i holandès.

L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes privilegiades a la Plana de Vic, fou l'escenari del pacte.
Des de fa uns anys, unes siluetes de bronze recorden els assistents a la reunió.

Així, un 17 de maig de 1705, diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en les guerres contra els francesos, acorden pactar una aliança amb Anglaterra per entronitzar Carles d'Àustria com a rei de la monarquia hispànica. En una situació en què l'Aliança de l'Haia -formada per Anglaterra, Holanda i Àustria- no aconsegueix decantar la balança al seu favor, Catalunya es presenta com un cap de pont estratègic per assolir llur objectiu. A la reunió, convocada a l'ermita de Sant Sebastià pel rector de la parròquia de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa, hi assisteixen: Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Anton Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills Antoni i Francesc, de Perafita; i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm. D'aquesta manera, se segella el "pacte dels vigatans".

L'acord establert a l'ermita preveu que Anglaterra doni suport militar per deposar a Felip V i es comprometi a fer respectar les constitucions catalanes a canvi que els "vigatans" aixequin en armes el rerepaís, facilitant així el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control del Principat. Per segellar el pacte s'enviaran a Gènova dos plenipotenciaris -Antoni de Peguera i Domènec Perera- que signaran el tractat amb el representant de la reina Anna d'Anglaterra, Mitford Crowe, el 20 de juny d'aquell 1705.

A l'agost, les tropes de l'Aliança de l'Haia comencen a assetjar des del mar Barcelona, que, defensada pels soldats borbònics, no poden prendre fins a l'octubre. Dins la ciutat, els austriacistes -inquiets- no es veuen preparats per iniciar una rebel·lió mentre els "vigatans" -que no han aconseguit enrolar tants homes com havien pactat- baixen apressadament en ajuda dels aliats. Finalment el virrei Velasco rendeix Barcelona i -al novembre- l'Arxiduc Carles fa la seva entrada triomfal rebent la benvinguda dels barcelonins. A partir d'aquest moment, Catalunya entra en el conflicte successori defensant la causa austriacista.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió 

> Santa Eulàlia, la patrona oblidada de Barcelona