Pere Joan Barceló i Anguera nasqué el 1682 a
Capçanes, en terres del Priorat, al sud del Principat de Catalunya. La seva família
eren carboners de llenya carrasca, ofici d’on li vindrien els sobrenoms de
“Carrasquet”, “Carrasqueta”, “Carrascó” o “Carrasclet”, amb què seria més
conegut. Fou descrit, ja d’adult, com a un «hombre pequeño, moreno, que
parece un gitano, y seco». Tot i
el seu origen humil, hauria rebut nocions de lletra. Tenia un caràcter noble,
se sentia lligat a la família, arrelada al Priorat, i professava una gran
religiositat.
Soldat durant la Guerra de Successió Hispànica (1705-1714)
L’any 1705, quan Catalunya esdevingué un dels
escenaris de la Guerra de Successió hispànica, el jove Pere Joan Barceló s’adherí
a la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria i s’incorporà a un regiment de
fusellers format per Josep Nebot; s’arrenglerà en una companyia que capitanejava
el seu pare, Francesc, i on també hi combatia el germà gran. A la mort del pare,
qui caigué combatent prop de Mora d’Ebre l’any 1706, Pere Joan passà al
regiment de Josep Farriol.
L’any 1709, enmig d’una guerra que s’allargava i
no es decidia, es casà amb Josefina Figueres de Capçanes, amb qui s’instal·là a
una casa a Marsà, al Priorat, heretada de la família. Tot i això, Pere Joan
continuà combatent, i l’any 1710 servia al regiment de Joan Falcó. Aquell desembre,
després de les derrotes austriacistes de Brihuega i Villaviciosa, fou un dels 30
catalans triats per les autoritats per acompanyar el comte de Cifuentes per a
què arribés sa i estalvi a Barcelona; això demostra la rellevància militar que
hauria assolit i el seu ferm compromís amb la causa.
El Gegant Carrasclet de Reus / flickr @laie023
L’any 1713, quan Tarragona caigué en mans dels
borbònics, Pere Joan continuà la guerra com a capità de diversos destacaments a
les ordres del coronel Antoni Vidal. Enquadrat en aquesta força, participà en
la reconquesta de Falset als borbònics a finals d’agost de 1714, un sonat cop
de mà que inquietà la rereguarda borbònica però que costà la mort del comandant
català.
La postguerra: tornada a casa, emboscament i guerrilla (1714-1719)
Dies després Barcelona acabà caient heroicament davant
l’assalt borbònic. En aquest moment, és possible que el capità Barceló,
derrotat, embarqués cap a Mallorca, que continuava sota domini de l’Arxiduc
Carles d’Àustria. Quan Felip V conquerí l’illa, al juliol de 1715, un “Pere
Barceló”, junt amb 8 familiars, desembarcà a Alacant en una nau anglesa; donat
que el Carrasclet no abandonava mai la seva família, l’historiador Antoni Muñoz
apunta que podria ser ell.
Al marge de la possible estada a Mallorca, al setembre
d’aquell 1715 el trobem a Marçà, on hauria tornat, acollint-se a un indult per
retirar-se, derrotat, amb la muller, a la finca familiar, que havia pogut
conservar. Allà intentà reconstruir la seva vida però el fet d’haver combatut
al bàndol austriacista durant la guerra, o sigui, al costat dels “sediciosos” vençuts, li impedí optar a
càrrecs públics i ascendir socialment. A l’octubre tingué una baralla amb un
tinent borbònic que l’anà a trobar per cobrar-li la contribució; arran d’això
el Carrasclet es donà a la fuga però fou capturat i empresonat. Sorprenentment
aconseguí escapar de la presó i s’emboscà.
Amagat en una cova a la muntanyes de la serra de
Llaberia, organitzà una partida de guerrillers amb què mirava d’atiar la
resistència contra els borbònics a la zona i assaltava els combois que creuaven
de Catalunya a València pel coll de Balaguer, accions en les que «les quitaba lo que era preciso para el sustento, sin
hacerles ningún daño, separándose luego, y él volvía a su cueva».
La Serra de Llaberia, que serví de refugi al Carrasclet
Les autoritats
borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i, al febrer de
1717, empresonaren a la mare, la germana i una tia per fer-li xantatge. Tot i
això, el Carrasquet no cessà en les seves accions i, amb la complicitat de la
població, agreujada pels impostos i la repressió borbònica, les victòries del
guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou anaren engrandint la
seva fama i reputació arreu de la contrada, de manera que, «con lo favorable de estos sucesos se le unió gente, unos
que recelaban de ser presos [...] otros a quien el hambre y la miseria
ocasionada de los crecidos tributos les precisava desemparar sus casas».
El malson dels borbònics a l'empara de França (1719-1720)
En aquell temps,
Felip V pretenia recuperar els dominis mediterranis que havia perdut a mans de
l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Així, a l’agost de
1717, aprofitant que els austríacs combatien als turcs, desembarcà a Sardenya i
la conquerí en tan sols dos mesos. Seguidament, al juliol de 1718, l’exèrcit
borbònic passà a Sicília, i també la recuperà.
Davant l’ofensiva
“irredemptista” de Felip V, que contravenien els acords de pau d’Utrecht, les
principals potències europees formaren la Quàdruple Aliança, integrada per
Àustria, la Gran Bretanya, les Províncies Unides i França, ara regida per Lluís
XV de França. Ironies de la història, el Duc de Berwick, botxí de Barcelona
quatre anys enrere, s’enfrontaria ara contra Felip V.
Coneixent el zel
amb què els catalans havien combatut per llurs institucions i lleis, Berwick es
plantejà utilitzar-los per desestabilitzar la monarquia de Felip V. Així,
s’adreçà als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el
restabliment de les constitucions catalanes si s’integraven amb les seves
partides a l’exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Així, de forma
sorprenent, arribava l’anhelat canvi de context internacional que podia salvar
Catalunya.
Tornant al
“Carrasclet”, per qui les autoritats borbòniques pagaven una fortuna a qui el
capturés, viu o mort, continuava la lluita emparat-se en la serra de Llaberia.
En saber les intencions de Berwick d’obrir un front de guerra a Catalunya, es
dirigí llavors a Perpinyà, on acceptà la proposta de Berwick i fou reconegut
com a coronel de l’exèrcit francès. Havent rebut armes, instruccions i diners,
tornà al sud dels Pirineus. Així, el Carrasclet anà fustigant als destacaments
borbònics i, per allà on passava, era rebut amb alegria pels veïns. Els “carrasclets” proclamaven
l’abolició del cadastre borbònic i la reinstauració de les constitucions
catalanes. Molts homes, que se sentien de nou lliures, s’abillaven amb el groc
de la Casa d’Àustria i s’hi sumaven.
Davant d’això, a
l’abril de 1719 el capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, trameté
ordre als veguers per a què es formessin “escuadras
de paisanos” que col·laboressin amb els destacaments borbònics en la guerra contra les partides
dels guerrillers austriacistes. Moltes d’aquestes “escuadras”
s’omplien de catalans que, empobrits per les penúries de la postguerra i
els tributs que els imposaven els borbònics, buscaren una forma ràpida de
guanyar diners per subsistir. Així, a l’hora de la veritat, quan apareixen els “carrasclets”, que
podien ser llurs germans o amics, no els combatien, els donaven les armes o,
fins i tot, s’hi sumaven.
Enciclopèdia Catalana
Així, el
Carrasclet recorregué Catalunya, combatent als borbònics, fent créixer les
seves partides i viatjant en diverses ocasions al Rosselló per rebre armes i
directrius. A l’estiu, amb les tropes franceses controlant els passos
estratègics dels Pirineus, la insurrecció contra els borbònics s’anà estenent
arreu de Catalunya i els miquelets anaren alliberant, entre altres llocs, Olot,
Ripoll i el Lluçanès. El Carrasclet rebé missatges secrets des de Reus que si
hi entrava li entregarien les armes de les “escuadras”.
Així, el 26 de juliol, el guerriller feu entrada a la que llavors era una de
les ciutats més importants de Catalunya i fou aclamat pels reusencs,
majoritàriament austriacistes, que li regalaren un “espadín
de plata” que des de llavors cenyiria
orgullós.
En saber que el
governador filipista de Mora d’Ebre estava disposat a penjar com càstig
exemplar a uns guerrillers que havia pres, el Carrasclet li escrigué, per
carta: «tinc ordre del Exmo. General Barbick que
obri en lo Rigor de la Guerra Comforma Vostres Mercès faran. [...] tenen
Soldats de mon Regiment pressos que Si Vostres Mercès los penjant Penjaré. Y si
los passan per las Armes faré lo mateix. Si Creman abrassaré, si saquejan
Saquejaré, Si’ls trauran de las Isglessias los trauré de dins dels Segraris, de
la manera que Vostres Mercès se portaran, me portaré, que Jo ja soc assí, que
los meus Soldats son tanbé Soldats com los Soldats de Vostres mercès [...] si
Vmes los trachtan bé Jols trachtaré molt bé, y sils maltractan los trachtaré
més mal que Vmes [...]».
El 5 de desembre
els “carrasclets” assaltaren Valls però foren rebutjats per les “escuadras” dirigides pel batlle Pere Anton
Veciana. Arran d’aquesta gesta, no només no se suprimiren les “escuadras”, com reclamaven alguns,
considerant un error haver armat als catalans, sinó que anys més tard es
reorganitzaren com a “Escuadras de Paisanos
Armados” sota una direcció única que tingué com a primer comandant
al celebrat Veciana; seria l’origen dels “Mossos d’Esquadra”. Pel que fa a la
participació del Carrasclet a l’assalt, la crònica de Francesc de Castellví el
situa allí, si bé en les diverses cartes de Veciana relatives a l’atac no
l’esmenta en cap moment, fet pel qual l’historiador Antoni Muñoz creu que
realment no hi hauria estat.
L'exili a Viena: al servei dels emperadors del Sacre Imperi (1720-1743)
Després de dos
anys de guerra internacional, al febrer de 1720, pel tractat de L’Haia, Felip V
destituí al seu abrandat primer ministre, el cardenal Alberoni, i renuncià a
Sicília i Sardenya a canvi d’assegurar-se la successió del Ducat de Parma.
Arran d’això, es desmantellà la Quàdruple Aliança i França llicencià les
partides d’austriacistes catalans que combatien a Felip V. Davant d’aquest nou
desengany, el Carrasclet, que sabia que si tornava a Catalunya corria un greu
risc d’acabar pres i executat, decidí embarcar des de Cotlliure cap a Maó, a la
Menorca britànica.
Trobant-se a
Maó, sembla que feu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, des
d’on s’hauria endinsat al Priorat. L’episodi ha donat peu a tota mena
d’especulacions: ¿voldria saludar per darrer cop la seva terra? ¿aniria a
acomiadar-se d’una amant? ¿amagà un tresor? Fos com fos, després embarcà rumb a
Gènova per viatjar fins a Viena, on viuria exiliat, com havien fet molts altres
austriacistes catalans després de la desfeta de 1714. Allí, es posà al servei
de l'emperador Carles VI d’Àustria, fou reconegut com a coronel imperial i li
foren concedides terres a Mugdia, a Hongria, on s'establí amb la dona i visqué
com a un petit terratinent.
L’any 1733 Felip
V va tornar a vulnerar els acords de pau signats anys enrere i, aprofitant ara
la Guerra de Successió de Polònia, emprengué de nou la invasió de Sicília i
Nàpols, el regne de les Dues Sicílies. En aquest moment, el poderós Ramon de
Vilana-Perles, secretari d’estat i del despatx universal de l’emperador Carles
VI d’Àustria, encomanà al coronel Barceló que creés un contingent d’exiliats
austriacistes i marxés a combatre la invasió borbònica de Nàpols.
Al maig de 1734
els austríacs foren derrotats pels borbònics a la batalla de Bitonto, prop de
Bari, a la Pulla. Dies després, de retirada cap al nord, el coronel Barceló fou
capturat vora Pescara pels espanyols, que l’enviaren pres a Cadis. Finalment,
els borbònics havien pres al Barceló! Però havien passat gairebé 15 anys d’ençà
que el temut guerriller havia abandonat Catalunya, ara era un oficial de
l’exèrcit imperial austríac i calia tractar-lo com a tal. Així, després de sis
llargs anys de presó, fou alliberat gràcies a les gestions de l’emperador
Carles VI i tornà a l’exili a Viena.
La situació d'Europa l'any 1740 / wikimedia
A l’octubre
d’aquell 1740 morí l’emperador Carles VI sense un hereu masculí, fet que
desembocà en la Guerra de Successió austríaca, que enfrontà a la seva filla,
Maria Teresa d’Àustria, contra Carles Albert de Baviera, que reclamà els seus
drets a la corona imperial. En aquesta situació, el coronel Barceló es posà al
servei de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria enfront a l’aliança que feren
Prússia, França i Baviera per destronar-la, i passà a dirigir un batalló on hi
havia nombrosos exiliats catalans. Posteriorment, se li confià el comandament
d’una companyia de 64 exiliats catalans a la regió de la Caríntia, si bé aquest
contingent es dissolgué poc més tard, el 1742.
És bonic veure
com malgrat les estretors a les llunyanes terres d’Àustria i Hongria, els exiliats
catalans es mantingueren units. De fet, el cronista Francesc de Castellví,
també exiliat a Viena, s’hauria entrevistat amb el Carrasclet, que li hauria
explicat molts dels detalls de la seva trajectòria que avui coneixem gràcies a
la crònica. A Catalunya, dues dècades després, hom tampoc havia oblidat al llegendari
Carrasclet, de qui encara en circularien històries i rumors. Un bon exemple és
el pagès empordanès Salvador Casanovas i Canut, qui duia un dietari on hi anotà:
«les coses i valenties que ha fet est Carrasquet
seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou
molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu».
Plànol de la batalla de Breisach el Vell, 4 de setembre de 1743
L’any 1743, durant
la Guerra de Successió Austríaca, el coronel Barceló, que ja tenia uns 60 anys,
comandava una tropa regular imperial. El seu exèrcit fou destinat a una ofensiva
contra França que pretenia dur la guerra al camp enemic creuant el Rin pel pas
de Breisach el Vell (Alemanya). Allí, mentre s’enfrontava als bavaresos, el
coronel Barceló caigué ferit de mort en un illot fluvial, i morí la nit del 4 de
setembre; fou enterrat al cementiri de la població.
Així acabà l’apassionant
vida del Carrasclet, de qui se’n desconegué el final fins al 2002, quan
l’historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a
l’arxiu parroquial del poble alemany. La tomba no se’ns conserva ja que fou
destruïda durant les guerres mundials.
· · · · · · · · · ·
Notes: Per saber més
sobre el Carrasclet, podeu escoltar l’episodi podcast de l’En Guàrdia “Pere
Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet” amb Agustí Alcoberro. Per aprofundir en
les darreres informacions sobre la vida del guerriller i les nombroses accions
militars que protagonitzà, llegiu Muñoz, A. (2018) Antoni Vidal i Talarn i
Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720).
Barcelona: Rafael Dalmau. Per a una visió global sobre els anys de postguerra
que seguiren a la derrota de 1714, vegeu Torras, J. M. (2020) Misèria, poder
i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808). Barcelona: Rafael Dalmau.
La vida del Carrasclet ha estat novel·lada per Albert Sánchez Piñol a Vae
Victus (2015). Versió actualitzada 9/2024.
Si us ha agradat l'article també us pot interessar...
> Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715)
.jpg)
%20-%20c%C3%B2pia.jpg)
%20-%20C(A)M.jpg)
.jpg)
.png)
.jpg)
-C(A).jpg)
,%20Nederlands%20Scheepvaartmuseum,%20Amsterdam%20(Pierre%20Mortier)%20-%20C(A).jpg)