"Viatger, vingues d'on vingues / si tens el cor honrat / flecta els genolls i prega / com fill, davant del cap / del pros Josep Moragues / el nostre general" ("Lo cap del general Moragues" d'Àngel Guimerà, 1887)
Josep Moragues i Mas nasqué a Sant Hilari Sacalm el 1669 en una família de pagesos benestants. El seu matrimoni amb Cecília Regàs (1693) i la seva participació en una companyia de miquelets que defensà Osona de la invasió francesa durant la Guerra dels Nou Anys (1694) l'aproximaren als "vigatans", petits hisendats i menestrals osonencs que odiaven els francesos pels abusos comesos durant els repetits atacs contra llur terra. Així, l'any 1705 es trobava entre els prohoms que acordaren el “pacte dels Vigatans”, signant per avalar les negociacions del pacte de Gènova, pel qual Catalunya quedà incorporada a l’Aliança de l’Haia. Com a guerriller, promogué l’aixecament austriacista al rerepaís que havia de facilitar l'entrada de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona, fent-se amb el control de Vic i, al juliol, derrotà -al capdavant d'uns 200 homes- la partida borbònica que havia anat a recuperar-lo a la batalla del Congost. Poc més tard, a l'agost, es dirigí cap a Barcelona amb centenars de voluntaris austriacistes per ajudar a l'exèrcit aliat.
Gràcies al seu prestigi militar, un cop Carles d’Àustria hagué pres Barcelona, fou designat com a coronel de les Reials Guàrdies Catalanes (1705) per ascendir a general de batalla (1707) i governador de Castellciutat, fortalesa des de la qual havia de vigilar els passos pirinencs de la Cerdanya i Ribagorça. L'any 1711, havent mort la seva esposa, es casà en segones núpcies amb Magdalena Giralt, senyora de Bressui, a Sort. Al setembre de 1713, constatant que Catalunya havia estat abandonada pels aliats i combatia sola contra els borbònics, que avançaven pel territori aplicant mètodes de terrorisme militar, rendí de forma honrosa Castellciutat –que no disposava de queviures ni podia rebre reforços– després de 8 dies de setge.
Desmoralitzat i malalt, passà l’hivern a Sort, des d’on reprengué les accions militars al gener de 1714. Al febrer assaltà Castellciutat però fou rebutjat pels borbònics que, en un contracop, apressaren la seva família com a ostatges. Empresonats a Balaguer, una partida aconseguí rescatar-los i els deixà a Cardona, baluard de la resistència austriacista a l’interior de Catalunya. Des d’allà, amb la seguretat de tenir qui més estimava a recer, el general –ara guerriller– fustigà contínuament la rereguarda borbònica, obligant als enemics a mantenir destacaments repartits pel territori i a alleugerir la pressió sobre la Barcelona assetjada.
 |
| El bust de Josep Moragues al pla de Palau de Barcelona / AMS |
El 18 de setembre de 1714, pocs dies després de la capital catalana, la fortalesa de Cardona –on s’havien refugiat els darrers resistents austriacistes– capitulà a canvi del respecte a la vida pels seus defensors, als quals es permeté embarcar-se per abandonar el país. Moragues, enlloc d'exiliar-se -com feren molts altres austriacistes- es retirà a Sort amb la seva família. Hom apunta que pretenia marxar pels Pirineus però que s'esperaria a recuperar el seu nebot, encara pres. Mentrestant, sembla que Felip V, disgustat per l'amnistia que s'havia concedit als militars austriacistes en les capitulacions, envià la contraordre de detenir-los. Així, Moragues fou cridat a presentar-se davant del capità general de Barcelona, que li retira la documentació i el posa -secretament- sota vigilància. Tement ser arrestat per conspiració, al febrer de 1715 feu testament i buscà la manera d'embarcar cap a Mallorca, encara en mans dels austriacistes, però quan ja es trobava a mar, en ser reconegut pel barquer, fou tornat a Barcelona per por de represàlies. Moragues s'amagà llavors a Montjuïc esperant un segon passatge però acaba sent trobat i detingut junt als seus còmplices.
El general fou torturat, sotmès a un judici sumaríssim i condemnat a mort. El 27 de març de 1715, descalç, vestit de penitent i sense ser-li reconeguts els honors militars, Josep Moragues patí el suplici de ser arrossegat viu lligat a un cavall pels carrers de Barcelona i, després, se’l degollà, decapità i esquarterà. En un moment en què la guerra no estava tancada, la cerimònia d'execució de Moragues serví com a càstig exemplaritzant: el seu cap fou ficat dins d'una gàbia i penjat al Portal de Mar amb una inscripció en llatí que deia: "Josep Moragues, per haver comès el crim d'una repetida rebel·lió, haver abusat dues vegades de la clemència reial, finalment, la tercera vegada, fou pres i executat per la justícia." La repressió no s'acabà amb el cos mutilat del general caigut, sinó que també s'aplicà a la seva vídua i familiars, que foren empresonats i desposseïts de llurs propietats. Després de dotze anys de súpliques, un cop signada la pau de Viena (1725), Margarida Giralt va aconseguir que se li retornés el cap del marit; llavors la família marxà a l'exili.
Tot i no haver estat un dels militars austriacistes més importants -de fet lluitava a les ordres del marquès de Poal, el veritable cor de la resistència- el seu martiri el convertí en un heroi de Catalunya, recuperat durant la Renaixença. Des d'una mirada actual, la seva trajectòria vital és prou interessant per entendre la Guerra de Successió. Des de 1999, al pla de Palau, el lloc aproximat on hauria estat exhibit el cap del general, un monument de marbre i un pal amb la senyera ideat per l'artista Francesc Abad recorden l'heroi austriacista malgrat les traves que posà l'Ajuntament per acceptar-los. L'any 2013 fou col·locat, davant l'Escola de Nàutica, un bust del general Moragues, bessó del que hi ha a Sort, obra de Rosa Martínez Brau.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...> El "Carrasquet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista oblidat
