dijous, 25 d’agost de 2016

El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals

"...si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, a l'Alguer..." (S. Espriu)

El record dels catalans
Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de Sardenya. Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat. 

El primer és el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 fa referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354; més tard, l'eclesiàstic i escriptor Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també fa esment del català que parlen a l'Alguer (1853). En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.


El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l'Alguer / A. F. Scanu
Una redescoberta estroncada
La participació als V Jocs Florals de Barcelona del misteriós arxiver de Càller -Ignazio Pillito- (1864), qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar. Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa. A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.

Una de les figures cabdals en aquesta redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, comença a divulgar el factor alguerès de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions. Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeixen, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba. La Primera Guerra Mundial, que obligarà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trenquen -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.

"Lo Viatge del Retrobament"
El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarca al port de l'Alguer. Als "germans de Ponent" els esperen uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reben brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. 

Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb la peregrinació per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme. Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).


L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer / A. F. Scanu
Una carta vora el mar
Fa uns anys, revisant documents de l'avi, vaig poder topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un gruixut feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar aquelles imatges. Per entendre-ho tot plegat cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis -que s'havien conegut a Roma el 1957- fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies -l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona- sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià. Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren; neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar en la seva tristesa. 

Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, el meu avi escrigué«El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»


Visió general del port de l'Alguer, ple de gent / A. F. Scanu
Ryanair i Facebook com a relleu
Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda. En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaran la pauta que seguiran les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. 

Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
GALA, J. (2010) "Pere Català i Roca i la gestació del Viatge del Retrobament a l'Alguer" XVII Jornades de Literatura Excursionista - Pere Català i Roca. Excursionisme i Cultura. Unió Excursionista de Catalunya
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

divendres, 19 d’agost de 2016

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.

Mural caça bandit Orgosolo
Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut
La terra dels irreductibles sards...
L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.

Mural pastor d'Orgosolo estil Picasso
La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo
L'origen de la "llegenda negra"
Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.

La revolta de Pratobello 1969
La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir
Murals que expliquen el món
La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. 

Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.

Figures carrers Orgosolo
A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo
Informacions pràctiques
Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------