dilluns, 31 d’octubre de 2016

Cubistes a la rereguarda en el París de la 1a Guerra Mundial (1914-1918)

Ressenya de l'exposició temporal "Cubisme i guerra. El cristall dins la flama"
(Museu Picasso de Barcelona, 21 d'octubre de 2016 - 29 de gener de 2017)

Una guerra inesperada i massiva
Quan l'Arxiduc Francesc Ferran d'Àustria fou assassinat a Sarajevo un 28 de juny de 1914, poc podien imaginar aquells joves bohemis de París que la seva vida es veuria torbada per una tragèdia imminent. Havien crescut en els anys superbs i optimistes de finals del s.XIX -la Belle Époque- en què el progrés tècnic avançava, la "civilització" feia retrocedir la barbàrie arreu i la cultura posava en contacte intel·lectuals i artistes de tota Europa. Ara, a principis del s.XX, tot aquell univers propi de les democràcies liberals començava a corcar-se entre incerteses i pulsions creixents. Un mes després del magnicidi, la declaració de guerra d'Àustria a Sèrbia provocà una ràpida escalada de les hostilitats.

Els clams incompresos del socialista francès Jean Jaurès a favor de la pau quedaren emmudits en caure assassinat el 31 de juliol: banderes i tambors havien doblegat la solidaritat obrera. El 3 d'agost Alemanya inicia les maniobres d'invasió de França, que reacciona mobilitzant els seus soldats i atura l'avenç alemany al Marne. El que tots creien que seria un conflicte curt -"pel Nadal tots a casa", deien- s'acabà empantanegant en una llarga i funesta guerra de trinxeres que, entre 1914 i 1918, acabà implicant les principals potencies europees. En poc temps, l'entusiasme amb què els joves anaren al front es convertí en desolació i apatia davant de l'horror i l'absurditat de la guerra.

Soldats francesos maniobren darrere d'una rasa
Fotografies, vídeos i cartes del front introdueixen l'exposició Cubisme i guerra
En la foto: soldats francesos realitzen maniobres darrere d'una rasa/wikipedia
La mobilització general de l'agost de 1914 s'havia endut 3.877.000 francesos -d'entre 24 i 38 anys- cap al front, que es trobava a uns 100km de la capital francesa. Així, a París només hi haurien quedat les dones, els nens i els homes malalts, ferits o fora de l'edat per prendre les armes, que durant la guerra acabà comprenent entre els 20 i 50 anys. A la rereguarda, els artistes francesos i estrangers sobrevivien com podien malgrat l'ambient bèl·lic: el vitalisme de les cafeteries deixà pas a la preocupació per les notícies de la guerra, els carrers de la ciutat quedaven a les fosques per evitar que els zepelins la bombardegessin de nit i tota activitat se centrava en enviar subministraments pels soldats. 

Per la seva banda, els alemanys i austríacs s'havien hagut d'exiliar en trobar-se, de cop i volta, en terra enemiga: és el cas del reconegut marxant d'art Daniel-Henry Kahnweiler, a qui el francès Léonce Rosenberg prengué el lloc "còmodament". En aquest context se situa El cristall dins la flama. Cubisme i Guerra, que presenta les obres d'aquells pintors i escultors que mantingueren viu el cubisme durant els anys de la 1a Guerra Mundial.

El cubisme: evolució, trajectòries i estils
A principis del s.XX apareixen les avantguardes, noves corrents que reaccionen a l'estancament artístic proposant una ruptura amb les normes establertes en l'art. Una d'aquestes fou el Cubisme, que plantejava la deconstrucció de l'objecte per a representar-lo conjugant totes les seves dimensions. Els principals impulsors del moviment foren Pablo Picasso i Georges Braque, que començaren a treballar junts a París el 1909. Poc a poc s'anirà constituint un grup d'artistes que assumiran els postulats cubistes i buscaran el seu propi espai dins del moviment, com és el cas de Juan Gris, caracteritzat per unes composicions de colors més vius i acabat més nítid que les dels seus precursors.

Cap al 1912, Picasso i Braque, que fins llavors es trobaven en una fase d'anàlisi radical, suavitzen la seva conceptualització del Cubisme, arribant a un estil sintètic pel que comencen a usar la tècnica del collage, que contraposa retalls de realitat al procés d'abstracció cubista. L'any 1913 el mexicà Diego Rivera s'afegeix al moviment, copsant-ne ràpidament l'essència i compassant-se a una fase ja força madura.

Quadres Cubisme i Guerra
esquerra: La Guitarra (Juan Gris, 1918); dreta: Natura Morta (María Blanchard, 1917)/Colección Telefónica
L'exposició mostra 68 obres -pintures, dibuixos i escultures- dels 10 artistes que hem citat a l'article
Malgrat els afanys i pèrdues que suposà l'esclat de la 1a Guerra Mundial (1914), els cubistes seguiren treballant en l'experimentació artística que havien estat desenvolupant fins llavors. Amb la marxa al front de Braque i Fernand Léger, l'home obsessionat per la màquina, Picasso assumí el lideratge del moviment cubista en els moments de major incertesa. Vora els cubistes, Henri Matisse reprèn la seva creativitat, que havia quedat bloquejada per l'ansietat de no poder anar al front per qüestions d'edat i salut. El cubisme també arriba a l'escultura de la mà de Jacques Lipchitz i les seves figures de regust ciclàdic així com de Henri Laurens, que crea escultures compostes. 

El 1916, considerat el de major mortaldat del conflicte per les batalles de Verdun i del Somme, els cementiris, hospitals i sanatoris mentals no donen abast: tot i la oposició dels cubistes a acabar engolits per l'absurditat de la guerra, l'experiència al front d'alguns d'ells es reflecteix en les seves creacions. Aquell mateix any s'integra al grup la pintora espanyola María Blanchard, que desenvolupa un cubisme colorit i diàfan. Cap al 1917 el cubisme es troba en ple vigor però comencen a fer-se evidents alguns símptomes de la voluntat de superar-lo. L'italià Gino Severini s'aproxima llavors al cubisme des del futurisme, fent de mitjancer entre ambdues corrents.

L'art com a últim reducte
L'11 de novembre de 1918 s'acaba la guerra amb la rendició d'Alemanya; la massacre havia provocat 17 milions de morts, 20 milions de ferits entre els dos bàndols i una gran destrucció. Com explica l'exposició, gràcies a la tenacitat dels cubistes la 1a Guerra Mundial no va esborrar llur creació, però s'hi acabà reflectint: pensem, per exemple, en els dibuixos realitzats en el front per Léger, la profusió de diaris en els collages o en els tons foscos i les representacions de làpides en les natures mortes de Gris i Braque.

Havent professat la seva revolució de colors, formes i volums en el moment més difícil, molts artistes consideraren oportú cloure una etapa i assumiren poc a poc un "retorn a l'ordre" clàssic i realista amb el que reconstruir el món que s'havia perdut i emprendre altres camins artístics. Així i tot, el cubisme havia obert la porta a nous llenguatges i tècniques i adquiriria una notable influència sobre tot l'art posterior.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Categories] T'ha agradat aquest article? També et pot interessar...
> Els sards de la Brigata Sassari a la 1a Guerra Mundial (1915-1918) 
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista

dijous, 25 d’agost de 2016

El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals

"...si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, a l'Alguer..." (S. Espriu)

El record dels catalans
Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de Sardenya. Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat. 

El primer és el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 fa referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354; més tard, l'eclesiàstic i escriptor Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també fa esment del català que parlen a l'Alguer (1853). En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.


El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l'Alguer / A. F. Scanu
Una redescoberta estroncada
La participació als V Jocs Florals de Barcelona del misteriós arxiver de Càller -Ignazio Pillito- (1864), qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar. Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa. A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.

Una de les figures cabdals en aquesta redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, comença a divulgar el factor alguerès de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions. Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeixen, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba. La Primera Guerra Mundial, que obligarà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trenquen -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.

"Lo Viatge del Retrobament"
El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarca al port de l'Alguer. Als "germans de Ponent" els esperen uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reben brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. 

Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb la peregrinació per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme. Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).


L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer / A. F. Scanu
Una carta vora el mar
Fa uns anys, revisant documents de l'avi, vaig poder topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un gruixut feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar aquelles imatges. Per entendre-ho tot plegat cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis -que s'havien conegut a Roma el 1957- fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies -l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona- sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià. Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren; neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar en la seva tristesa. 

Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, el meu avi escrigué«El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»


Visió general del port de l'Alguer, ple de gent / A. F. Scanu
Ryanair i Facebook com a relleu
Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda. En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaran la pauta que seguiran les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. 

Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
GALA, J. (2010) "Pere Català i Roca i la gestació del Viatge del Retrobament a l'Alguer" XVII Jornades de Literatura Excursionista - Pere Català i Roca. Excursionisme i Cultura. Unió Excursionista de Catalunya
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

divendres, 19 d’agost de 2016

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.

Mural caça bandit Orgosolo
Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut
La terra dels irreductibles sards...
L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.

Mural pastor d'Orgosolo estil Picasso
La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo
L'origen de la "llegenda negra"
Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.

La revolta de Pratobello 1969
La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir
Murals que expliquen el món
La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. 

Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.

Figures carrers Orgosolo
A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo
Informacions pràctiques
Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

dimarts, 24 de maig de 2016

dimarts, 10 de maig de 2016

Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa

La nit del 5 al 6 de maig de 1412 l'Alguer fou l'escenari d'una de les darreres batalles de la  guerra de Sardenya. Aquells fets d'armes -d'una èpica gairebé homèrica- perviuen en la tradició popular algueresa.

Les celebracions per la gran victòria catalano-aragonesa a Sanluri (1409), en què el rebel Guillem III de Narbona, jutge d'Arborea, havia estat estrepitosament derrotat, no duraren gaire. Dues setmanes després de la batalla, el príncep Martí el Jove emmalaltí sobtadament i, en pocs dies, moria, deixant el vell Marti l'Humà aclaparat pel dolor i sense un successor clar. Pel que fa als Arborea, la derrota semblava haver deixat decidida la dissort del darrer dels regnes sards. Mentre Guillem III de Narbona tornava als seus territoris occitants per buscar suports, l'exèrcit catalano-aragonès, després d'un revés vora Santa Justa, aconseguí prendre Bosa i Oristany (1410). Havent perdut la capital, el sobirà d'Arborea s'apressà a desembarcar -altre cop- a Sardenya i es reorganitzà, establint-se a Sàsser i fent-se fort al nord de l'illa amb el suport dels Dòria.

Muralla de l'Alguer
Vista des de la muralla de mar de l'Alguer amb el Cap de la Caça al fons
Després d'alguns atacs fallits i en una situació política delicada, Guillem III de Narbona prova una arriscada jugada -que seria l'última- per recuperar els seus dominis sards. Aprofitant la greu crisi successòria en què es trobava immersa la corona catalano-aragonesa, la nit del 5 al 6 de maig de 1412, uns 350 soldats francesos i sassaresos del seu exèrcit personal assalten les muralles de l'Alguer per prendre-la aprofitant la foscor. En el context de la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420), la fortalesa -repoblada amb catalans el 1354 i amoixada des de llavors amb nombrosos privilegis per agrair la lleialtat dels seus aguerrits pobladors- era un dels nuclis clau pel control de l'illa i, per tant, conquerir-la tenia un gran valor estratègic. Tenim coneixença dels fets gràcies a la "Relació de la conquista dels francesos" i a les "Cobles" que sorgiren per a rememorar-los, tot plegat recollit al "Llibre de cerimònies" de l'Alguer (1586).

Aquella nit, quan l'enemic ja havia arribat a la muralla «ab tanta silensi i secret» i pujava per les escales que hi havia colgat, els sentinelles «tocaren alarma» i els homes i dones de l'Alguer -desvetllats de cop- sortiren de llurs cases i «foren en continent a punt ab sas armas, ballestres i vergues». Xocant amb els assaltants que havien aconseguit entrar, els defensors «ab gran valor y esfors daren en ells, y aprés de gran pelea los retiraren». Superats per la resistència dels algueresos, els enemics acabaren refugiant-se a la torre de l'Esperó, avui reformada -originàriament era quadrangular- i visitable. Llavors, els algueresos començaren a acumular llenya entorn a la torre i «acudiren per a posar foch» per fer sortir els assaltants. Segons l'erudit Vittorio Angius (1797-1862), molts dels soldats que es rendiren foren aniquilats per la població enfervorida mentre els qui pogueren, escaparen. L'endemà, segons la crònica, a «lo bastart de Saboya» -el capitost que liderava l'assalt i que hauria estat capturat- li fou «llevat lo cap».

A l'alba d'aquell 6 de maig, Guillem III de Narbona havia perdut els seus millors soldats i la darrera possibilitat de guanyar la guerra a la Corona d'Aragó. L'any 1420, després d'un llarg estira-i-arronsa, l'últim sobirà d'Arborea acabà venent els seus drets per 100.000 florins d'or d'Aragó i tornava els territoris que encara posseïa a Sardenya. El llarg conflicte que havia dessagnat ambdós bàndols arribava a la seva fi.



Durant segles els algueresos celebraren l'efemèride de la victòria entonant les cobles que narren els esdeveniments («O vescomte de Narbona / bé haveu mala rahó / de vos escalar la terra / del molt alt rey d'Aragó! [...] Muiran, muiran los Francesos / y'ls traydors dels Sassaresos / que han fet la trayció / al molt alt rey d'Aragó»). Mentrestant cremaven el ninot d'un soldat que representava l'enemic francès o sassarès, tradició prohibida el 1628 pel governador reial amb la voluntat d'atenuar la proverbial rivalitat entre l'Alguer i Sàsser, les dues ciutats que competien per l'hegemonia al nord de Sardenya. Així i tot, les cobles seguirien recordant «les coses memorables e insignes susehides en aquella giornada»; al video que adjuntem, podeu escoltar com sonen -600 anys després- en la versió d'Àngel Maresca, "lo Barber" de l'Alguer.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
Armangué, J. (2008) "Ripopolamento e continuità culturale ad Alghero: l'identità epica" Insula, n.4; pp.5-19
Budruni, A (2010) Breu història de l’Alguer. Barcelona: Serra d’Or
Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesaPerfil històric. Barcelona: Rafael Dalmau
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

dissabte, 23 d’abril de 2016

Sant Jordi, de llegenda cristiana a festa del Llibre i la Rosa

La Diada de Sant Jordi -el 23 d'abril- conté una significació tant completa com potent: a més de commemorar el patró de Catalunya, també celebrem el dia del Llibre, de la Rosa i dels Enamorats. És una jornada de reivindicació nacional, amb senyeres i estelades guarnint les paradetes, i literària, en que els escriptors signen llurs obres, en llegeixen fragments i a les escoles s'hi fan certamens, concerts i representacions. Per a molts barcelonins, ramblejar sota el sol de primavera buscant un llibre o una rosa per a qui estimen és el moment més bonic de l'any. Per un dia, el riu de "guiris" que baixa la Rambla perd el seu cabal i els turistes han de treure el cap entre la gentada per saber de què va la festa. Però com s'ha forjat aquesta tradició tant nostrada? I sobretot, d'on venen els diversos elements que la composen?

Les arrels paganes de la llegenda cristiana
Trobem per primer cop la història de Sant Jordi –en la seva versió clàssica– a la Llegenda Àuria, obra escrita per Iacopo da Verrazza als anys 1260' que recollia les vides dels sants i llurs truculents martiris. En ella, el religiós genovès explica que un terrible drac assolava un poble -que Amades situa a Montblanc (Conca de Barberà)- destrossant-ho tot i devorant ramats i persones. Per evitar els seus atacs, els vilatans van decidir portar ovelles i altres aliments vora el seu cau; però un cop se'ls va haver cruspit tots van veure's obligats a enviar-li persones. Com que ningú volia oferir-se pel sacrifici, es va establir un sistema per sorteig.

Així, quan va tocar a Cleodolinda -la filla del rei- malgrat que la tristor va envair tothom, va haver d'acceptar el fatídic destí. Mentre la princesa s'encaminava sola cap al llac on habitava la bèstia, el poble ho contemplava desolat rere les muralles. Fou llavors quan, trobant-se la donzella davant del drac, aparegué un cavaller vestit de blanc amb una creu vermella a l'escut i s'hi enfrontà. Després d'una dura pugna amb la ferotge criatura, el cavaller va aconseguir travessar-li la gola amb l'espasa, derrotant-la. Llavors li lligà una corda al coll i la hi donà a la donzella, que va conduir el drac agonitzant fins al centre del poble, on la gent el va acabar de rematar. De la seva sang que brollava en cresqué un roser, del qual Sant Jordi va prendre una rosa que va donar a la princesa. Admirat pel seu coratge, el rei va oferir al misteriós cavaller la mà de la filla, però ell digué que no la mereixia, que havia arribat fins al poble guiat per una revelació divina i que havia de prosseguir el seu camí, però abans de marxar recomanà al sobirà i a llurs vassalls que fossin bons cristians.

Malgrat la seva èpica, aquesta llegenda voldria representar la victòria del cristianisme (Sant Jordi) sobre el paganisme (el Mal, encarnat en el drac que emergeix de l’Infern). Tot i així, sembla que la llegenda de Sant Jordi provindria d'un fons mític molt més antic, en el que la lluita entre l'heroi i el monstre era un motiu recurrent: l'exemple més notable el podríem trobar en un baix-relleu que figura el déu egipci Horus –sobre un cavall i amb cuirassa romana – travessant amb la llança al malvat Seth, sota forma d'un cocodril; també es poden establir analogies amb el grec Perseu o fins i tot amb l’heroi mesopotàmic Gilgamesh. Així doncs, ben mirat, la llegenda de Sant Jordi seria només una versió cristianitzada d'antics mites procedents d'Orient.

El Sant Jordi del balcó del palau de la Generalitat, obra en marbre d'Andreu Aleu (1872)
El Sant Jordi històric
La historicitat del patró de Catalunya és confusa, doncs les referències coetànies són molt poques i a mesura que passava el temps les narracions entorn a la santedat i martiri de Sant Jordi s'anaren tornant cada cop més inversemblants. El "sant Jordi històric" hauria estat un militar romà, nascut a Palestina vers el 270 i martiritzat a Bitínia cap al 303, quan –després d'oposar-se a perseguir cristians– es negà a abjurar de la seva fe; la seva tomba teòricament es troba a Lod (Israel). A Orient, i sota l'empara de l'Imperi bizantí, el culte a Sant Jordi tindrà una ràpida difusió i prendrà importància fins al punt que en caure la costa palestina en poder islàmic no només serà respectat sinó també assimilat. És per això que quan els primers croats arriben a Terra Santa (1096) queden sorpresos pel fet que llur màrtir cristià també és venerat pels "infidels" –tractant-se, potser, de l'enigmàtic Al-Khidr ("El Cavaller Verd") de certes tradicions sufites– i recuperen aquesta figura per a la Cristiandat occidental. Sant Jordi esdevé llavors l'ideal del cavaller cristià.

De l'Orient a Barcelona
¿Però d'on ve la vinculació específica entre Sant Jordi i Catalunya? Segons sembla, Pere I d'Aragó ja havia gaudit de l’ajuda de Sant Jordi a la batalla d'Alcoraz (1096), que suposà la conquesta d'Osca als sarraïns. Més tard el sant patró tornà a aparèixer per ajudar a Jaume I el Conqueridor en la batalla del Puig (1237), que precedí la conquesta de València. Per això no és d'estranyar que abans de cada càrrega els soldats de la corona catalano-aragonesa cridessin "Sant Jordi! Sant Jordi!" per a invocar el patró. Per agrair-li les seves intercessions, a Catalunya se celebrarà el seu patronatge en una festa que s'acaba institucionalitzant el 1456; així, a la nota corresponent al dissabte 17 d’abril del dietari de la Generalitat hi llegim: «Aquest die fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom, com la Cort General del principat de Cathalunya, qui de present se celebre en la claustra de la Seu de la dita ciutat [...]». A la Barcelona de finals s.XV el model galant de Sant Jordi inspira l'ús de regalar una rosa a l'estimada durant la jornada, que s'acaba celebrant com a Dia dels Enamorats.

Tot i així el nostre país no és l'únic sota la protecció de Sant Jordi, que també és patró d'Anglaterra, Portugal, Rússia o Aragó, i la seva bandera -la creu vermella sobre fons blanc- és un dels símbols cristians més emblemàtics. Recentment la Generalitat ha declarat la Diada de Sant Jordi com a festa nacional de Catalunya; tot i seguir sent un dia laboral i lectiu, res desllueix una celebració tan esperada per tots.

La festa del Llibre i la Rosa 
Amb la constitució de la Mancomunitat de Catalunya (1914) es recupera la tradició medieval de celebrar una fira de roses al palau de la Generalitat pel dia de Sant Jordi. Uns anys més tard, l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés proposa celebrar el Dia del Llibre, que es fixa pel 7 d'octubre (1927) però no acaba de funcionar. Durant la primavera del 1929, amb Barcelona com a amfitriona de l'Exposició Internacional, els llibreters posen les paradetes al carrer i la idea té tant d'èxit que es decideix canviar de data: serà escollit el dia 23 d'abril, que coincideix amb la mort de Shakespeare i l'enterrament de Cervantes. Ara sí, Sant Jordi troba la "formula màgica" i esdevé la festa dels llibres i les roses. La celebració contribueix des del principi a impulsar la producció i comercialització de llibres en català i no s'atura ni amb la Guerra Civil espanyola. La mort de Josep Pla -precisament un 23 d'abril de 1981- sembla voler afermar encara més el sentit de la jornada, que l'any 1995 la Conferència General de l'UNESCO va decretar com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. Pel que fa a les roses, avui hi ha tot tipus de paradetes que en venen, ja es tracti de partits polítics -en això hi ha unanimitat-, entitats, organitzacions o centres d'esplai que necessiten recaptar fons o senzillament de gent que vol fer diners.

#BooksAndRoses: de la Rambla al món
Com hem vist, la festa de Sant Jordi és una tradició antiga i formada amb elements d'arreu, que ha evolucionat i s'ha anat reversionant. Tot i haver de repartir la seva protecció entre diverses nacions, segurament els catalans som els qui ens identifiquem més amb l'heroi i avui la nostra manera de celebrar-ho supera fronteres gràcies a un format tan suggestiu com exportable. De fet, així com els irlandesos han estès per les principals ciutats del món llur St. Patrick's Day i el Japó organitza festivals de cultura japonesa arreu, des de fa uns anys s'ha engegat una campanya d'internacionalització de la cultura catalana a través de Sant Jordi anomenada #BooksAndRoses. Nous horitzons per a una festa amb segles d'història.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides]