El declivi dels indis nord-americans arran de la colonització europea

Una breu aproximació a la història dels nadius de l'Amèrica del Nord dels orígens fins avui.

No hi ha consens entre els estudiosos sobre la població d'indis nord-americans prèvia a la colonització europea. La manca de registres impedeix resoldre la qüestió de forma acurada, fet pel qual cal recórrer a projeccions demogràfiques que difereixen força segons qui les fa. Així, Ubelaker proposa el nombre més baix -2,1 milions de persones- mentre per a Dobyns serien tantes com 18 milions; un terme mig l'aporta Thornton, que estima 7 milions, la quantitat que -creiem- s'aproximaria més a la realitat. Sigui com sigui, repartits en l'amplitud del nord d'Amèrica, aquesta població viuria escampada, fragmentada en tribus i seria numèricament inferior a la de grans civilitzacions precolombines coetànies com l'asteca o l'inca, que superarien els 10 milions d'habitants -cadascuna- en espais més reduïts com serien Mèxic o els Andes.

Tres cabdills Piegen o "peus negres"retratats per Edward S. Curtis c.1900 / wikimedia

La teoria més acceptada sobre l'origen de les poblacions ameríndies sosté que descendirien de gents asiàtiques que haurien creuat l'estret de Bering abans del 12.000 aC, durant la darrera glaciació, quan encara formaria un pont de gel entre la Sibèria i Alaska. Migrant cap al sud en diverses onades, buscant un clima més suau, s'haurien anat repartint al llarg del continent. Així, les 29 famílies lingüístiques indígenes que trobem al nord d'Amèrica reflecteixen una complicada superposició de grups humans que, a més de les diferències culturals que poguessin tenir d'origen, s'anirien particularitzant respecte a la resta a mesura que s'emmotllaven a les distintes regions on s'havien assentat, ja fossin els deserts del sud, les  praderies del centre o les muntanyes de l'est. Amb el temps, es desenvoluparan cultures amb una dimensió cronològica i territorial àmplia, com la mississipiana (ss.XI-XVI), caracteritzada per les seves estructures sobre túmul.

A partir de l'arribada dels primers colons anglesos, francesos i holandesos a la costa oriental d'Amèrica del Nord (s.XVI) -la presència víking a l'illa de Terranova (p.s.XI) hauria estat testimonial- aquestes societats inicien un declivi demogràfic que ja no s'aturarà. Diversos motius expliquen la dràstica reducció del nombre dels nadius nord-americans i cal atribuir-los -de forma més o menys directa- al procés de colonització que patiren. El més important hauria estat la difusió de malalties contagioses contra les quals el sistema immunitari dels indígenes, aïllats fins llavors de les epidèmies del continent euroasiàtic, no estaria preparat. Així, virus com el de la verola causarien estralls entre els amerindis, impotents davant d'un mal invisible que que delmava tribus senceres. Hom apunta, fins i tot, que alguns colons, conscients del perill que suposaven aquestes malalties per a les societats indígenes, les haurien brandat per extorsionar llurs cabdills, amenaçant-los amb escampar-les si no acceptaven certes condicions en tractes diplomàtics o comercials.

"American Progress" (John Gast, 1872), una al·legoria de l'expansió estatunidenca cap a l'Oest

Les guerres amb els colons, que un cop estabilitzats els primers assentaments ambicionaven controlar els seus voltants per consolidar-los, també reduirien la població dels nadius nord-americans, forçats a replegar-se per deixar pas a la "civilització". Més enllà dels morts en batalles i massacres -xifres difícilment quantificables però sempre majors als registres que n'han quedat, escassos i fàcilment manipulables- la progressiva pèrdua del territori tribal, amb els seus recursos i formes de vida associades, també comportaria una contracció demogràfica degut a la fam i la carestia. En menor mesura, l'assimilació cultural a través de la llengua anglesa, la religió cristiana i els costums europeus, els matrimonis mixtes -la història de Pocahontas és real- i, en definitiva, la desarticulació de les societats indígenes, encara diluirien més la minvant població de nadius nord-americans que quedaven a tocar de les colònies afaiçonades a l'Atlàntic.

A partir de la independència dels EEUU (1776), les antigues colònies esdevindran estats d'una confederació amb una política "exterior" comuna i una capacitat d'actuació més gran. Així, l'any 1830 el govern estatunidenc comença a deportar les "nacions índies" a la banda oest del Mississipi -on ja hi havia altres tribus- per expandir-se sobre noves terres.  Conduïts per les milícies, milers de nadius moririen durant aquests desplaçaments forçats. Tot plegat causaria resistències, com a la Florida, on els seminoles s'aixecaren en armes perquè es negaven a marxar, o a Illinois, on els sauk reocuparen el lloc d'on havien estat expulsats. Aquests conflictes entre colons i nadius s'anaren succeint a mesura que "l'Home Blanc" sotmetia el prometedor "Far West" i aprofundia l'explotació del territori, estenent el procés colonitzador que havia començat dos segles enrere i que ha quedat fixat en l'imaginari del "western". Així, durant tot el s.XIX es produïren encara centenars de massacres de població indígena, tal i com va passar a Wounded Knee (1890), on l'exèrcit dels EEUU obrí foc contra homes, dones, vells i nens lakota, matant-ne entre 150 i 300.

Soldats estatunidencs enterren els lakota en una fossa després de la massacre de Wounded Knee (1890) / wikimedia

Preveient la imminent desaparició de tot un món arrelat durant mil·lennis a l'estepa nord-americana, Edward S. Curtis (1868-1952) es dedicà a immortalitzar-lo amb les seves fotografies i estudis, darrer testimoni de la vida tradicional d'aquells "salvatges". Poc més tard, la deportació dels indis cap a l'oest del país, en alguns casos pactada, hauria configurat ja nombroses "reserves" on se'ls concediria certa autonomia al marge de les lleis estatals. Curiosament, això ha fet prosperar-hi els casinos, ja que el negoci del joc es troba prohibit en molts estats dels EEUU. Avui, prop de 2,9 milions de persones -un 1% del total de la població estatunidenca- es reconeixen com a nadius americans i una quantitat similar s'identifiquen com a mestissos. En aquestes comunitats, l'índex de pobresa és més alt i els problemes de salut -sovint atribuïts al "trauma" sofert pels seus avis- tenen una incidència major que entre llurs conciutadans "blancs".
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També et pot interessar...
> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó 

La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918)

«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"»
(Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)

Un 11 de novembre de 1918 se signa l'armistici de Compiègne entre les forces aliades i Alemanya, posant fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que bufaven als imperis centrals arran de la revolució russa de 1917 -que havia fet retirar la Rússia bolxevic del conflicte- foren determinants per signar la rendició. L'Imperi Austrohongarès, fins llavors conformat per un mosaic multiètnic, s'estava desintegrant i a Alemanya el kàiser Guillem II acabava de renunciar arran de l'amotinament dels mariners de Kiel. La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i l'eufòria patriòtica, quedaria embarrancada durant quatre anys, dessagnant la joventut europea a les trinxeres i destruint completament el cor del Vell Continent.

Celebració de l'armistici davant la fàbrica La Corchera Internacional S.A. 

Palamós, 12 novembre 1918 / fotografia de Juli Pallí. Arxiu Municipal de Palamós

El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte i, de fet, va treure'n rèdit venent uniformes i armes. A Catalunya, però, la guerra es vivia amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà els aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició amb uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats. A més, l'afinitat amb França, ja sigui per la seva capitalitat cultural a nivell europeu com pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposa a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels principals intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:

«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)

De fons, hi havia la convicció una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915). D'aquest fet, se'n conserva una de les primeres estelades: duent-la com a emblema a la batalla, aquells homes esperaven que llur sacrifici per França servís a la causa de la llibertat de Catalunya. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a la seva terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).

Ofrena de la senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França, a París. 1920 / Gallica-BnF

Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament la Catalunya Nord, que perdé més de 8.000 homes. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els nord-catalans començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional de França- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, es tracta de la regió d'Itàlia que patí  proporcionalment el nombre més gran de baixes.

Tot i que els combats ja no seguiren a partir de les 11h d'aquell matí de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.

Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918

Així, de l'antiga Rússia tsarista sorgiren Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia mentre que de la desintegració de l'imperi Austrohongarès nasqueren Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. No cal dir que aquestes independències, sobrevingudes el novembre de 1918, degueren esperonar als independentistes catalans, que a través del Comitè Pro Catalunya reclamaren a Wilson i l'Entente la revisió del tractat d'Utrecht. Irlanda, que també havia hagut de pagar amb sang la participació de la Gran Bretanya a la guerra, fou reconeguda com a estat de la Commonwealth (1922), si bé el nord de l'illa seguí sota poder britànic. 

Les dures condicions que s'imposaren a la nova república de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, fecundaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També us pot interessar...

> Els sards de la Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial 

< El tractat dels Pirineus i la partició del Principat de Catalunya (1659-1660)

El tractat dels Pirineus i la partició del Principat de Catalunya (1659-1660)

Un 7 de novembre de 1659 la monarquia hispànica i el regne de França acorden posar fi als enfrontaments que havien sostingut des de la Guerra dels Trenta Anys (1635) per l'hegemonia sobre Europa. El tractat de pau és signat per Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i Lluís XIV respectivament, a l'illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), línia que marca la frontera entre llurs dominis. Les clàusules per acabar amb la guerra reflecteixen una derrota més o menys "honrosa" per a la part hispànica i suposen importants concessions territorials a França amb el lliurament de diverses places fortes a Flandes -principalment el comtat d'Artois- i la partició del Principat de Catalunya.

L'estira-i-arronsa per la "línia"

La cessió dels enclaus catalans en mans dels francesos era una possibilitat que ja s'havia contemplat en les negociacions -continuades malgrat la guerra- almenys des de 1646. Finalment, després de complicades reunions durant la primavera de 1660, s'acorda que la "línia" que ha de delimitar la partició del Principat ressegueixi els Pirineus i les Alberes, quedant per a França els territoris al nord de la serralada, o sigui, el Rosselló, l'Alta Cerdanya, el Conflent, el Capcir i el Vallespir. Roses i Cadaqués, que es troben en mans franceses i apareixen a les negociacions com a territoris susceptibles de ser cedits, es reintegren al Principat. Uns mesos més tard, el 12 de novembre de 1660, se signa la partició de la Cerdanya -ampla vall que fa de frontissa- concretant els "pobles" que queden a una i altra banda de la frontera: Llívia, per la seva condició de "vila" es mantindrà com a part del Principat malgrat quedar "aïllada" en zona francesa.

Felip IV concedeix la mà de la seva filla -la infanta Maria Teresa d'Àustria- a Lluís XIV a l'illa dels Faisans 
en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia

Les conseqüències del tractat

Per a la banda catalana, la partició del Principat suposa la pèrdua d'una cinquena part del seu territori, de fet, una de les regions que hauria estat el bressol dels catalans com a comunitat ètnica. Els versos de Verdaguer expressen bé el caràcter transpirinenc que tindria Catalunya als orígens: "Catalunya es desvetlla escamarlada / cama ençà, cama enllà del Pirineu / com damunt son corser una amazona / que s'adormí una estona / venint d'abraonar un semidéu." (Canigó, cant XII). Tornant a les conseqüències del tractat, Catalunya perd Perpinyà, la segona ciutat més poblada del Principat després de Barcelona. A més, tot l'espai defensiu que l'havia protegit fins llavors contra eventuals invasions des de França queda desguarnit i s'obre la porta a l'entrada de productes francesos al Principat, fet que posa en perill la indústria pròpia.

Les institucions catalanes, que arran de l'expulsió del jurisconsult Josep Fontanella com a representant (1644) no tindran presència a les negociacions, no reconeixen la partició del país. Amb tot, si per a Felip IV -més preocupat per l'escenari flamenc- la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un "mal menor", per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei -arribant al conflicte obert amb la Guerra dels Segadors- suposa un dur cop que la deixa encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies que es disputen Europa.

Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672

De nord de Catalunya a "Catalunya Nord"

L'any 1660 dos edictes promulgats per Lluís XIV establiren el Consell Sobirà del Rosselló, que, malgrat el seu nom, posà els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Durant els anys posteriors, els nord-catalans protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits. A Catalunya, la partició no s'oblidà, i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per Carles d'Àustria, encara es presentà una protesta per l'annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.

Per saber-ne més:
Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] [Mapa] També us pot interessar...

< Corpus de Sang: el 2n assalt dels segadors a Barcelona

> El "pacte dels Vigatans", l'acord que inserí Catalunya a la Guerra de Successió