El declivi dels indis nord-americans arran de la colonització europea

Una breu aproximació a la història dels nadius de l'Amèrica del Nord dels orígens fins avui.

No hi ha consens entre els estudiosos sobre la població d'indis nord-americans prèvia a la colonització europea. La manca de registres impedeix resoldre la qüestió de forma acurada, fet pel qual cal recórrer a projeccions demogràfiques que difereixen força segons qui les fa. Així, Ubelaker proposa el nombre més baix -2,1 milions de persones- mentre per a Dobyns serien tantes com 18 milions; un terme mig l'aporta Thornton, que estima 7 milions, la quantitat que -creiem- s'aproximaria més a la realitat. Sigui com sigui, repartits en l'amplitud del nord d'Amèrica, aquesta població viuria escampada, fragmentada en tribus i seria numèricament inferior a la de grans civilitzacions precolombines coetànies com l'asteca o l'inca, que superarien els 10 milions d'habitants -cadascuna- en espais més reduïts com serien Mèxic o els Andes.

Tres cabdills Piegen o "peus negres"retratats per Edward S. Curtis c.1900 / wikimedia

La teoria més acceptada sobre l'origen de les poblacions ameríndies sosté que descendirien de gents asiàtiques que haurien creuat l'estret de Bering abans del 12.000 aC, durant la darrera glaciació, quan encara formaria un pont de gel entre la Sibèria i Alaska. Migrant cap al sud en diverses onades, buscant un clima més suau, s'haurien anat repartint al llarg del continent. Així, les 29 famílies lingüístiques indígenes que trobem al nord d'Amèrica reflecteixen una complicada superposició de grups humans que, a més de les diferències culturals que poguessin tenir d'origen, s'anirien particularitzant respecte a la resta a mesura que s'emmotllaven a les distintes regions on s'havien assentat, ja fossin els deserts del sud, les  praderies del centre o les muntanyes de l'est. Amb el temps, es desenvoluparan cultures amb una dimensió cronològica i territorial àmplia, com la mississipiana (ss.XI-XVI), caracteritzada per les seves estructures sobre túmul.

A partir de l'arribada dels primers colons anglesos, francesos i holandesos a la costa oriental d'Amèrica del Nord (s.XVI) -la presència víking a l'illa de Terranova (p.s.XI) hauria estat testimonial- aquestes societats inicien un declivi demogràfic que ja no s'aturarà. Diversos motius expliquen la dràstica reducció del nombre dels nadius nord-americans i cal atribuir-los -de forma més o menys directa- al procés de colonització que patiren. El més important hauria estat la difusió de malalties contagioses contra les quals el sistema immunitari dels indígenes, aïllats fins llavors de les epidèmies del continent euroasiàtic, no estaria preparat. Així, virus com el de la verola causarien estralls entre els amerindis, impotents davant d'un mal invisible que que delmava tribus senceres. Hom apunta, fins i tot, que alguns colons, conscients del perill que suposaven aquestes malalties per a les societats indígenes, les haurien brandat per extorsionar llurs cabdills, amenaçant-los amb escampar-les si no acceptaven certes condicions en tractes diplomàtics o comercials.

"American Progress" (John Gast, 1872), una al·legoria de l'expansió estatunidenca cap a l'Oest

Les guerres amb els colons, que un cop estabilitzats els primers assentaments ambicionaven controlar els seus voltants per consolidar-los, també reduirien la població dels nadius nord-americans, forçats a replegar-se per deixar pas a la "civilització". Més enllà dels morts en batalles i massacres -xifres difícilment quantificables però sempre majors als registres que n'han quedat, escassos i fàcilment manipulables- la progressiva pèrdua del territori tribal, amb els seus recursos i formes de vida associades, també comportaria una contracció demogràfica degut a la fam i la carestia. En menor mesura, l'assimilació cultural a través de la llengua anglesa, la religió cristiana i els costums europeus, els matrimonis mixtes -la història de Pocahontas és real- i, en definitiva, la desarticulació de les societats indígenes, encara diluirien més la minvant població de nadius nord-americans que quedaven a tocar de les colònies afaiçonades a l'Atlàntic.

A partir de la independència dels EEUU (1776), les antigues colònies esdevindran estats d'una confederació amb una política "exterior" comuna i una capacitat d'actuació més gran. Així, l'any 1830 el govern estatunidenc comença a deportar les "nacions índies" a la banda oest del Mississipi -on ja hi havia altres tribus- per expandir-se sobre noves terres.  Conduïts per les milícies, milers de nadius moririen durant aquests desplaçaments forçats. Tot plegat causaria resistències, com a la Florida, on els seminoles s'aixecaren en armes perquè es negaven a marxar, o a Illinois, on els sauk reocuparen el lloc d'on havien estat expulsats. Aquests conflictes entre colons i nadius s'anaren succeint a mesura que "l'Home Blanc" sotmetia el prometedor "Far West" i aprofundia l'explotació del territori, estenent el procés colonitzador que havia començat dos segles enrere i que ha quedat fixat en l'imaginari del "western". Així, durant tot el s.XIX es produïren encara centenars de massacres de població indígena, tal i com va passar a Wounded Knee (1890), on l'exèrcit dels EEUU obrí foc contra homes, dones, vells i nens lakota, matant-ne entre 150 i 300.

Soldats estatunidencs enterren els lakota en una fossa després de la massacre de Wounded Knee (1890) / wikimedia

Preveient la imminent desaparició de tot un món arrelat durant mil·lennis a l'estepa nord-americana, Edward S. Curtis (1868-1952) es dedicà a immortalitzar-lo amb les seves fotografies i estudis, darrer testimoni de la vida tradicional d'aquells "salvatges". Poc més tard, la deportació dels indis cap a l'oest del país, en alguns casos pactada, hauria configurat ja nombroses "reserves" on se'ls concediria certa autonomia al marge de les lleis estatals. Curiosament, això ha fet prosperar-hi els casinos, ja que el negoci del joc es troba prohibit en molts estats dels EEUU. Avui, prop de 2,9 milions de persones -un 1% del total de la població estatunidenca- es reconeixen com a nadius americans i una quantitat similar s'identifiquen com a mestissos. En aquestes comunitats, l'índex de pobresa és més alt i els problemes de salut -sovint atribuïts al "trauma" sofert pels seus avis- tenen una incidència major que entre llurs conciutadans "blancs".
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Continguts] També et pot interessar...
> Ainu: passat i present dels indígenes del Japó 

La fi de la 1a Guerra Mundial i la seva repercussió a Catalunya (1918)

«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"»
(Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)

L'11 de novembre de 1918 se signa l'armistici de Compiègne entre les forces aliades i Alemanya, posant fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que bufaven als imperis centrals arran de la revolució russa de 1917 -que havia fet retirar la Rússia bolxevic del conflicte- foren determinants per signar la rendició.

L'Imperi Austrohongarès, fins llavors conformat per un mosaic multiètnic, s'estava desintegrant i a Alemanya el kàiser Guillem II acabava de renunciar arran de l'amotinament dels mariners de Kiel. La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i l'eufòria patriòtica, quedaria embarrancada durant quatre anys, dessagnant la joventut europea a les trinxeres i destruint completament el cor del Vell Continent.

Celebració de l'armistici davant la fàbrica La Corchera Internacional S.A. 

Palamós, 12 novembre 1918 / fotografia de Juli Pallí. Arxiu Municipal de Palamós

El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte i, de fet, va treure'n profit venent uniformes i armes. A Catalunya, però, la guerra es vivia amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà els aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició a uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats. A més, l'afinitat amb França, ja sigui per la seva capitalitat cultural, els seus valors republicans o pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposa a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:

«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)

De fons, hi havia la convicció una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915). D'aquest fet, se'n conserva una de les primeres estelades: duent-la com a emblema a la batalla, aquells homes esperaven que llur sacrifici per França servís a la causa de la llibertat de Catalunya. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a la seva terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).

Ofrena de la senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França, a París. 1920 / Gallica-BnF

Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament la Catalunya Nord, que perdé 6.882 homes al front. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els nord-catalans començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional de França- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, es tracta de la regió d'Itàlia que patí  proporcionalment el nombre més gran de baixes.

Tot i que els combats ja no seguiren a partir de les 11h d'aquell matí de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.

Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918

Així, de l'antiga Rússia tsarista sorgiren Finlàndia, Estònia, Letònia, Lituània i Polònia mentre que de la desintegració de l'imperi Austrohongarès nasqueren Hongria, Txecoslovàquia i Iugoslàvia. No cal dir que aquestes independències, sobrevingudes el novembre de 1918, degueren esperonar als independentistes catalans, que a través del Comitè Pro Catalunya reclamaren a Wilson i l'Entente la revisió del tractat d'Utrecht. Irlanda, que també havia hagut de pagar amb sang la participació de la Gran Bretanya a la guerra, fou reconeguda com a estat de la Commonwealth (1922), si bé el nord de l'illa seguí sota poder britànic. 

Les dures condicions que s'imposaren a la nova república de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, covaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
També us pot interessar...

> Els sards de la Brigata Sassari a la Primera Guerra Mundial (1915-1918) 

< La Guerra dels Segadors i la partició del Principat de Catalunya (1640-1660)

La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660)

L’any 1635, durant la Guerra dels Trenta Anys, França i la monarquia hispànica de Felip IV, que es disputaven l’hegemonia sobre Europa, entraren en guerra. El conflicte tensà les costures d’ambdues corones. Així, mentre en terres del Perigord i la Guiena esclatà la revolta dels “crocants” contra els impostos de guerra, a Catalunya les tensions creixien per les lleves forçades que el comte-duc d’Olivares imposava als catalans, contràries a les lleis del Principat, i pels allotjaments de tropes en masos i pobles de la Catalunya Vella, mesura que causà abusos sobre la població i creixents enfrontaments entre els vilatans i els soldats allotjats a contracor.

Al maig de 1640, l’assalt i crema de Santa Coloma de Farners pels terços hispànics provocà un gran aixecament dels habitants de la Selva, que començaren a hostilitzar als soldats per expulsar-los de llurs terres. L’esclat revolucionari s’estengué fins al Vallès i, al juny, els segadors entraren a Barcelona, mataren al virrei i saquejaren els palauets dels jutges de l’Audiència en el tràgic dia del “Corpus de Sang”.

Arran d’això, el comte-duc d’Olivares, malgrat mantenir davant les institucions catalanes una política de “disimulación y blandura”, lloant llurs intents d’apaivagar els ànims, preparava un exèrcit per ocupar Catalunya, restablir-hi l’ordre i sotmetre-la a les lleis castellanes. Per la seva banda, davant l’esclat revolucionari, la Generalitat, que era presidida per Pau Claris, qui havia criticat la política del virrei, emprengué negociacions secretes amb agents francesos per desvincular Catalunya de la monarquia hispànica i posar la “província” sota protecció francesa.

A la tardor d’aquell 1640 les cartes es destaparen. L’exèrcit de la monarquia hispànica, comandat pel marquès de los Vélez, es concentrà a Tortosa i es dirigí per la costa cap a Barcelona, sotmetent a sang i foc les poblacions que se li oposaven. Mentrestant, Lluís XIII de França enviava els primers contingents francesos per defensar el Principat.

Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672 (podeu clicar a la imatge per veure al detall la zona del Rosselló i la Cerdanya)

Exasperats per l’escassedat de reforços que enviava el rei de França, al gener de 1641 els diputats de la Generalitat es veieren forçats a reconèixer a Lluís XIII com a “comte de Barcelona”. Arran d’això els contingents francesos es tornaren més nombrosos i les forces franco-catalanes, després d’una victòria in extremis a Montjuïc, aconseguiren aturar l’avenç de les tropes hispàniques a l’alçada del Llobregat.

A partir d’aquest moment, la meitat nord de Catalunya esdevingué una “falca” dels francesos en la guerra contra la monarquia hispànica. Aviat, les tensions que els catalans havien viscut amb la presència dels soldats castellans, italians i flamencs arreu del territori, es reproduí ara amb les tropes franceses. Tot i això, la posició francòfila, sostinguda pel carismàtic comandant Josep de Margarit, gaudia encara de suports i el front es mantenia estable a la línia del Llobregat.

La revolta de la Fronda (1648), a França, comportà que els francesos retiressin tropes del Principat per sufocar l’esclat, cosa que desajustà el taulell peninsular a favor de la monarquia hispànica. D’aquesta manera, Barcelona quedà assetjada pels terços de Joan Josep d’Àustria i, després d’un any de setge, hagué de capitular (1652). Josep de Margarit, el principal valedor de la posició francòfila, fugí d’amagat fins a Perpinyà, on romangué per mantenir la lluita. Durant els anys que seguiren, un cop sufocada la revolta de la Fronda (1653), els francesos consolidaren llurs posicions al Principat, com les places fortes de Perpinyà, Puigcerdà i Roses.

Al maig de 1659, després d’anys de guerra i negociacions, es proclamà un alto el foc i les dues potències s’avingueren a posar fi al conflicte. França, que havia obtingut alguns guanys a Europa i mantenia sota llur domini el terç nord de Catalunya, partia d’una posició d’avantatge. Finalment, el 7 de novembre, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i de Lluís XIV, respectivament, signaren un tractat de pau a l’illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), que marcava la frontera de llurs dominis en terres basques.

Les clàusules per acabar amb la guerra reflectiren una derrota “honrosa” per a la part hispànica, que hagué de cedir diverses places fortes a Flandes, principalment el comtat d’Artois, i a Catalunya; els Pirineus delimitarien la nova frontera “natural” entre la monarquia hispànica i França. A més, Felip IV concedí la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d’Àustria, a Lluís XIV.

Felip IV concedeix la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d'Àustria, a Lluís XIV a l'illa dels Faisans en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia

Malgrat que feia anys que a les negociacions es contemplava la partició del Principat, les conferències es dugueren a terme d’esquenes a les institucions catalanes, que no hi pogueren participar i que no tingueren notícia del contingut del tractat dels Pirineus fins al febrer de 1660. El 23 de març, al convent dels Caputxins de Ceret, en terres del Vallespir, s’obriren les conferències que havien de delimitar amb concreció el traçat de la nova frontera pirinenca.

De la part francesa hi havia el gascó Pèire de la Marca, arquebisbe de Tolosa, home culte i coneixedor de Catalunya, que aconseguí que la nova “línia” integrés a França el Rosselló, incloent-hi Banyuls de la Marenda, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya, de la vall de Querol cap al nord. El 31 de maig els ministres Mazzarino i Luís Méndez del Haro signaren la redacció definitiva del capítol 42 del Tractat dels Pirineus, que fixava els límits de la annexió.

A l’abril Lluís XIV, de camí a l’Iparralde, feu estada amb el seu seguici a Perpinyà; seria l’única visita que faria a la ciutat. El 7 de juny, ja trobant-se a Sant Joan Lohitzune, el rei francès signà l’edicte pel qual creava el Consell Sobirà del Rosselló, que malgrat el seu nom havia de posar els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Finalment, el 9 de juny se celebrà a la població costanera basca el matrimoni entre el rei de França i la infanta Maria Teresa d’Àustria, que havia de segellar l’esperada pau.

Calia encara determinar els 33 “vilatges” de la Cerdanya que passarien a França. Així, es reuní una conferència a Llívia que, després de complicades deliberacions, determinà que Llívia, per la seva condició de “vila”, i no de “vilatge”, restaria en mans de la monarquia hispànica com a un enclau en territori francès unit a Puigcerdà amb una carretera sota control hispànic. L’acord de partició de la Cerdanya, que donaria lloc a la Baixa i l’Alta Cerdanya, se signà el 12 de novembre.

Els territoris del Rosselló i la Cerdanya cedits pel tractat dels Pirineus (1659) (línia blava) superposats amb els límits de les comarques catalanes i els districtes del departament francès dels Pirineus Orientals; també s'indica l'extensió dels comtats de Rosselló i Cerdanya que conformaven els dominis continentals dels reis de Mallorca (línia vermella) entre 1276 i 1343, quan foren reintegrats al Principat / wilkimedia

D’aquesta manera, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que constituïen una cinquena part del territori del Principat de Catalunya, i Perpinyà, que n’era la segona ciutat més gran, després de Barcelona, passaven a França. A més, tot l’espai defensiu que havia protegit fins llavors Catalunya d’eventuals invasions franceses, entre les Corberes i les Alberes, quedà desguarnit; també s’obria la porta als productes francesos al Principat, cosa que posaria en perill la indústria pròpia.

Les institucions catalanes no reconegueren la partició del país i reclamaren la recuperació dels territoris cedits. Amb tot, si per a Felip IV, més preocupat per l’escenari flamenc, la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un “mal menor”, per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei, que havia arribat fins i tot a la guerra oberta arran dels fets del “Corpus de Sang”, suposà un dur cop que la deixava encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies d’Europa.

Durant els anys posteriors, els catalans del Rosselló i la Cerdanya protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits. A Catalunya, la partició no s’oblidà i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per l’Arxiduc Carles d’Àustria, encara es presentà una protesta per l’annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.

· · · · · · · · · ·

Per saber-ne més > Marcet, A. (1988) Breu història de les terres catalanes del Nord. Perpinyà: editorial Trabucaire, pp.116-119; Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus. Cabrera de Mar: Galerada – (versió actualitzada 11/2023)