Al febrer de 1936 les forces del Front Popular guanyaren les eleccions generals amb una folgada majoria d'escons però un estret marge de vots; acabava el "bienni negre", etapa de govern de la dreta al capdavant de la II República espanyola que revertí les mesures empreses durant els primers anys republicans. Manuel Azaña presidiria el nou govern, una feble coalició republicana de la que en quedaren fora els socialistes.
Considerant esgotada la via democràtica i pretenent alliberar Espanya de l'amenaça del "comunisme" i el "separatisme", els sectors dretans i l'Exèrcit començaren a conspirar per derrocar la República. Els canvis en el govern durant el maig de 1936, pels quals Azaña esdevenia president de la República i Casares Quiroga acabà presidint el consell de ministres, reflectiren la inestabilitat i feblesa gubernamentals.
En un context de polarització i violència política creixents, se succeïren els incendis d'esglésies i seus de diaris i partits a més dels xocs entre grups armats d'esquerres i escamots falangistes; aquests darrers aprofitaren l'escalada per provocar el caos, desestabilitzar el govern i generar un clima favorable a la imposició d'un règim autoritari.
Mentrestant, els militars conspiradors, encapçalats per José Sanjurjo i Emilio Mola, orquestraven l'aixecament coordinant-se amb la Falange, els carlins i Mussolini, el dictador de la Itàlia feixista, que es comprometia a donar-los suport logístic. En segon terme es trobava el general Francisco Franco, a qui, tot i haver estat apartat a les Canàries pel govern, se li reservava un paper clau comandant l'exèrcit del Marroc.
El 12 de juliol de 1936 fou assassinat per pistolers falangistes el tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo, socialista; l'endemà els seus companys segrestaren i mataren a José Calvo Sotelo, destacat polític dretà, líder de la monàrquica Renovación Española. L'assassinat de Calvo Sotelo serví de pretext als militars colpistes per passar finalment a l'acció.
L'Alzamiento es precipita al llarg del 17 de juliol a Melilla, un dia abans del que els plans conspiratoris preveien, imposant-se ràpidament sobre tot el protectorat espanyol del Marroc. Al llarg del 18 de juliol els militars s'anaren sollevant arreu de l'estat; Franco viatjà apressadament des de les Canàries al Marroc per sumar-se a l'exèrcit colpista.
Si bé la idea inicial era donar un cop ràpid i violent, prendre Madrid i detenir els principals líders polítics i sindicals per impedir tota resistència, el pla no acabà de funcionar. Així, tot i que el 19 de juliol els sollevats ja controlaven Castella i Lleó, Mallorca, Còrdova i Cadis; a Barcelona, Madrid, València, Astúries, Euskadi i la meitat sud de la península, les zones amb més mobilització obrera i camperola, la reacció popular sufocà el cop d'estat.
 |
| La Plaça Catalunya després dels combats del 19 de juliol de 1936 en una fotografia d'Agustí Centelles. Arran d'una nota escrita a partir d'un testimoni dels fets, el periodista Jordi Bigues (La Directa, 2017) sosté que els dos homes estesos a terra, amb la cara tapada, serien dos agents de policia de la Generalitat de Catalunya assassinats a sang freda pels militars. |
A la tarda, la majoria dels colpistes s'havia rendit quan el general Goded, que havia arribat en hidroavió des de Mallorca aquell mateix dia per dirigir el cop, fou capturat a Capitania General i conduït davant Companys, que li feu reconèixer en un discurs radiat el fracàs de la insurrecció a Catalunya. En la lluita morí Francisco Ascaso, un dels principals líders anarquistes juntament amb Durruti i Garcia Oliver, que aplegaren homes i armes al Poblenou per enfrontar-se als sollevats. Fou l'última victòria de Barcelona contra l'Exèrcit.
Precisament, aquell 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l'Olimpíada Popular, una competició esportiva de caràcter antifeixista programada com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín -presidits per Hitler- i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi, sorpresos per la insurrecció, romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra els militars sollevats, tractant-se del precedent sobre el que s'organitzarien mesos més tard les Brigades Internacionals.
 |
| Mapa dels combats a Barcelona extret de Hurtado, V. (2011) La sublevación. Barcelona: DAU / wikimedia |
Precisament, aquell 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l'Olimpíada Popular, una competició esportiva de caràcter antifeixista programada com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín -presidits per Hitler- i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi, sorpresos per la insurrecció, romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra els militars sollevats, tractant-se del precedent sobre el que s'organitzarien mesos més tard les Brigades Internacionals.
Així, durant l'estiu, es configuraren dues grans zones: una sota control dels autoanomenats "nacionals", ajudats per Hitler i Mussolini, i, l'altra, lleial a la República, que -obviada per França i Gran Bretanya- només trobà el suport de l'URSS i dels brigadistes internacionals que acudiren a defensar-la. Començava la Guerra Civil, un conflicte que s'allargaria fins l'1 d'abril de 1939, deixant uns 500.000 morts, centenars de milers d'exiliats i acabant amb la imposició de la llarga i cruenta dictadura franquista (1939-1975).
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> 16,17 i 18 de març de 1936: tres dies de terror aeri sobre Barcelona
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada