La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del Casal de Barcelona

«Viurem tots temps ab sobirana tristor e dolorosa vida»

- Plany de Martí I l'Humà pel seu fill

Amb aquestes paraules el darrer rei del Casal de Barcelona lamentava, en una lletra a la seva jove, els sentiments de dolor i tristesa que l'envaïren en rebre, a principis d'agost de 1409, la fatídica notícia de la mort del seu fill. Martí el Jove, príncep de Sicília, havia expirat un 25 de juliol a Càller, capital del regne de Sardenya, on s'hi havia desplaçat per acabar amb l'enèsim desafiament del Jutjat d'Arborea. La seva mort inesperada, amb 33 anys, deixava el rei Martí l'Humà sense successor, ja que cap dels fills legítims del príncep, primer amb Maria de Sicília, i, més tard, amb Blanca de Navarra, havien sobreviscut.

Mal d'aire o excés d'amor?
Durant el camí cap a l'encontre de les forces de Guillem III de Narbona, sobirà d'Arborea, sembla que el príncep Martí hauria anat resseguint el riu Mannu per apaivagar la calor, acampant finalment vora un estany. En aquesta situació, l'hereu al tron -de salut precària- acabaria contraient la malària, que no se li manifestaria fins unes setmanes després de la gran victòria de Sanluri (30 juny). Tot i que les febres començaren cap al 16 de juliol, Martí el Jove seguí atenent els afers polítics i militars fins al dia 20, quan empitjorà i quedà enllitat. Malgrat les atencions dels metges de la cort, el príncep moriria 5 dies més tard.

Segons una llegenda força coneguda a Sardenya, després de la victòria i el saqueig de Sanluri uns soldats capturaren la dona més bonica de la vila i la hi entregaren al príncep, que enlloc de reposar-se se l'enduria a l'alcova, esgotant les seves forces amb ella. Curiosament, el reputat medievalista Boscolo dona per bo el relat i, fins i tot, assenyala que Martí l'Humà s'hauria interessat per la dama en qüestió, assegurant-li una pensió i reclamant que el fill que n'havia de néixer -un altre bastard del príncep- es dirigís a Barcelona per ser educat a la cort. Sigui certa o no, la "bella de Sanluri" és vista, pels sards que en coneixen la història, com una mena de venjadora del seu poble contra el jou catalano-aragonès.

Trasllat a Barcelona de les relíquies de Sant Sever, amb Martí l'Humà i Martí el Jove
Retaule pintat per Pere Nunyes i Enric Fernandes al s.XVI (Museu Diocesà de Barcelona)

Bastards, afrodisíacs i conxorxes
La notícia trasbalsa la cort i sumeix al rei Martí l'Humà, ja vell i malalt, en la complicada tasca de legitimar com a hereu el seu net bastard Frederic de Luna, fill del príncep de Sicília i de la seva amant Tarsia Rizzari, o engendrar un fill que el succeeixi. Així, mentre procura que el papa reconegui Frederic, pren per muller la jove noble Margarida de Prades, amb qui es casa al palau de Bellesguard el setembre de 1409. Els intents del rei per engendrar un successor, com descriu patèticament el cronista aragonès Zurita, seran en va: «era tan invàlid i lent que no hi havia remei o artifici per fer-lo ajuntar amb la reina; i quan això s'intentà per mitjans estranys i anormals, va accelerar-se-li la mort, deixant l'esposa encara a l'estat de noia». 

Així, el 31 de maig de 1410 mor el rei Martí l'Humà sense haver pogut legitimar Frederic de Luna com a successor ni haver tingut un fill amb Margarida, fet que aboca la corona a una greu crisi successòria. El conflictiu interregne, que dura dos anys, no es clou fins al Compromís de Casp (1412), en què és entronitzat com a rei de la corona catalano-aragonesa Ferran d'Antequera, de la família castellana dels Trastàmara. Més de 500 anys després, acaba la dinastia barcelonina iniciada pel comte Guifré el Pilós.

Detall del mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller / AMS

Un descans ben mogut
El príncep Martí el Jove fou enterrat dins la catedral de Càller, a la dreta del cor i vora l'altar major. A mitjans del s.XVII, en ple procés de renovació de la seu, les seves restes foren transportades a la capella de Santa Maria de Betlem a l'espera de la construcció d'una nova tomba. Com explica Boscolo, l'any 1689 s'exhumaren altre cop i, dipositades dins d'una bossa de vellut carmesí, foren col·locades al nou mausoleu construït per a l'ocasió a l'ala esquerra de la catedral. En un context d'agitació popular i intrigues polítiques a la Sardenya hispànica, la cerimònia es realitzà sense gaires solemnitats per no remoure el passat.

L'any 2006 es va dur a terme la restauració del mausoleu de Martí el Jove, operació en la qual fou oberta la sepultura per comprovar si les despulles encara hi eren. En obrir la tapa de marbre, els investigadors trobaren la bossa de vellut carmesí, tancada amb cordills de seda, que guardava un crani i diversos ossos. Com exposa d'Arienzo, l'estudi antropològic de les restes va demostrar que es tractava d'un home jove, alt i ben plantat amb una dentadura sana. Col·lateralment, la troballa a Sardenya de qui sembla realment el darrer príncep del Casal de Barcelona, obre la porta a identificar les despulles de Martí l'Humà, que van patir els saqueigs i profanacions que afectaren el Panteó Reial de Poblet durant el s.XIX.

Per saber-ne més:

Boscolo, A. (1962) Martí el Jove a Sardenya. Barcelona: Rafael Dalmau

D'Arienzo, L. (2015) "La lotta contro gli Arborea in Sardegna. La spedizione di Martino il Giovane (1408-1409) e la fine del Giudicato" a Ferrer i Mallol, T. (ed.) Martí l'Humà, el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410): l'interregne i el compromís de Casp. Barcelona: IEC; pp.329-381
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Efemèrides] Versió actualitzada 07/2019. També us pot interessar...

> Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa

> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa 

19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona

Al febrer de 1936 les forces del Front Popular guanyaren les eleccions generals amb una folgada majoria d'escons però un estret marge de vots; acabava el "bienni negre", etapa de govern de la dreta al capdavant de la II República espanyola que revertí les mesures empreses durant els primers anys republicans. Manuel Azaña presidiria el nou govern, una feble coalició republicana de la que en quedaren fora els socialistes.

Considerant esgotada la via democràtica i pretenent alliberar Espanya de l'amenaça del "comunisme" i el "separatisme", els sectors dretans i l'Exèrcit començaren a conspirar per derrocar la República. Els canvis en el govern durant el maig de 1936, pels quals Azaña esdevenia president de la República i Casares Quiroga acabà presidint el consell de ministres, reflectiren la inestabilitat i feblesa gubernamentals.

En un context de polarització i violència política creixents, se succeïren els incendis d'esglésies i seus de diaris i partits a més dels xocs entre grups armats d'esquerres i escamots falangistes; aquests darrers aprofitaren l'escalada per provocar el caos, desestabilitzar el govern i generar un clima favorable a la imposició d'un règim autoritari.

Mentrestant, els militars conspiradors, encapçalats per José Sanjurjo i Emilio Mola, orquestraven l'aixecament coordinant-se amb la Falange, els carlins i Mussolini, el dictador de la Itàlia feixista, que es comprometia a donar-los suport logístic. En segon terme es trobava el general Francisco Franco, a qui, tot i haver estat apartat a les Canàries pel govern, se li reservava un paper clau comandant l'exèrcit del Marroc.

El 12 de juliol de 1936 fou assassinat per pistolers falangistes el tinent de la Guàrdia d'Assalt José del Castillo, socialista; l'endemà els seus companys segrestaren i mataren a José Calvo Sotelo, destacat polític dretà, líder de la monàrquica Renovación Española. L'assassinat de Calvo Sotelo serví de pretext als militars colpistes per passar finalment a l'acció. 

L'Alzamiento es precipita al llarg del 17 de juliol a Melilla, un dia abans del que els plans conspiratoris preveien, imposant-se ràpidament sobre tot el protectorat espanyol del Marroc. Al llarg del 18 de juliol els militars s'anaren sollevant arreu de l'estat; Franco viatjà apressadament des de les Canàries al Marroc per sumar-se a l'exèrcit colpista.

Si bé la idea inicial era donar un cop ràpid i violent, prendre Madrid i detenir els principals líders polítics i sindicals per impedir tota resistència, el pla no acabà de funcionar. Així, tot i que el 19 de juliol els sollevats ja controlaven Castella i Lleó, Mallorca, Còrdova i Cadis; a Barcelona, Madrid, València, Astúries, Euskadi i la meitat sud de la península, les zones amb més mobilització obrera i camperola, la reacció popular sufocà el cop d'estat.

La Plaça Catalunya després dels combats del 19 de juliol de 1936 en una fotografia d'Agustí Centelles. Arran d'una nota escrita a partir d'un testimoni dels fets, el periodista Jordi Bigues (La Directa, 2017) sosté que els dos homes estesos a terra, amb la cara tapada, serien dos agents de policia de la Generalitat de Catalunya assassinats a sang freda pels militars.

En el cas de Barcelona, on les notícies sobre els fets eren encara confuses, la matinada del 19 de juliol bona part dels militars aquarterats a la ciutat -uns 5.000 repartits principalment entre les casernes de Sant Andreu, Bruc i Drassanes- intentaren fer-se'n amb el control per imposar-hi el cop d'estat. Després d'intensos combats, que es concentrarien a la plaça Catalunya i el port, foren derrotats per l'acció conjunta dels Mossos d'Esquadra, la Guàrdia d'Assalt, les milícies de partits i sindicats i, finalment, la Guàrdia Civil.

A la tarda, la majoria dels colpistes s'havia rendit quan el general Goded, que havia arribat en hidroavió des de Mallorca aquell mateix dia per dirigir el cop, fou capturat a Capitania General i conduït davant Companys, que li feu reconèixer en un discurs radiat el fracàs de la insurrecció a Catalunya. En la lluita morí Francisco Ascaso, un dels principals líders anarquistes juntament amb Durruti i Garcia Oliver, que aplegaren homes i armes al Poblenou per enfrontar-se als sollevats. Fou l'última victòria de Barcelona contra l'Exèrcit.

Mapa dels combats a Barcelona extret de Hurtado, V. (2011) La sublevación. Barcelona: DAU / wikimedia

Precisament, aquell 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l'Olimpíada Popular, una competició esportiva de caràcter antifeixista programada com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín -presidits per Hitler- i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi, sorpresos per la insurrecció, romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra els militars sollevats, tractant-se del precedent sobre el que s'organitzarien mesos més tard les Brigades Internacionals.

Així, durant l'estiu, es configuraren dues grans zones: una sota control dels autoanomenats "nacionals", ajudats per Hitler i Mussolini, i, l'altra, lleial a la República, que -obviada per França i Gran Bretanya- només trobà el suport de l'URSS i dels brigadistes internacionals que acudiren a defensar-la. Començava la Guerra Civil, un conflicte que s'allargaria fins l'1 d'abril de 1939, deixant uns 500.000 morts, centenars de milers d'exiliats i acabant amb la imposició de la llarga i cruenta dictadura franquista (1939-1975).
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> 16,17 i 18 de març de 1936: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

15 grups i 4 esdeveniments per (re)viure la història de Catalunya

El meu primer contacte amb la recreació històrica va començar fa uns anys, quan accidentalment vaig acabar fent de recluta d'una legió romana pel Tarraco Viva. Malgrat les meves pobres dots escèniques, i abillat únicament amb túnica, sarró i sandàlies, vaig superar la prova: es tractava només de simular una revisió ocular de la meva condició física -no s'hi van fixar gaire- per procedir a integrar-me dins de l'exèrcit, registrant-ho tot en una tauleta de cera i formalitzant-ho amb un jurament davant les insígnies imperials. Després d'allò, no he participat en cap altre espectacle de reconstrucció però m'he interessat pel fenomen.

Entre l'afició i la recerca

La recreació històrica (history reenactement), sorgida al món anglosaxó als anys 1960', és una activitat que conjuga la recerca -històrica i arqueològica- amb la divulgació i el lleure. En aquest sentit, s'emmotlla perfectament a les noves tendències pedagògiques i turístiques basades en l'experiència viscuda com a part de l'aprenentatge i l'oci. Malgrat això, alguns han acusat les associacions que s'hi dediquen de militarisme i manca de rigor històric, generant un debat que no està tancat i que miro d'abordar tot seguit.

Al meu parer, els participants recuperen allò pel que senten admiració o hi tenen un vincle emocional però això no implica de per sí sostenir idees bel·licistes; a més, la majoria de grups també fan recreació de la vida quotidiana. Evidentment, cal estar sempre alerta que els nostàlgics de certes idees que haurien d'estar eradicades no aprofitin l'excusa de posar-se l'uniforme per exaltar-les. Pel que fa al rigor, molts participants són historiadors o arqueòlegs i es documenten escrupolosament per assegurar-se que vestuari, armes, utensilis i ambientació es corresponen al detall amb allò que sabem del passat. En aquest sentit, cada grup és diferent però n'hi ha molts amb una trajectòria d'anys de recerca en l'àmbit que recreen, gràcies a la qual aconsegueixen fer una divulgació acurada i propera o, fins i tot, exercir tasques d'assessorament històric.

Un optio passa revista dels legionaris de la Legio VII Gemina durant el Tarraco Viva 2010 / AMS

Grups de recreació històrica

A Catalunya, on l'afició ha arribat en la darrera dècada, existeixen diversos grups que representen la vida quotidiana i els cossos d'exèrcit de diverses èpoques, des dels ibers fins a la Guerra Civil espanyola. En el present post miro de recopilar els més consolidats i actius cronològicament per donar-los a conèixer de forma unitària i facilitar el seguiment de les seves activitats i recerques:

1) Ibercalafell - Des de 1999 recrea l'època ibèrica (ss.VI-II aC) amb diverses escenificacions, com ara intercanvis comercials, el ritual funerari d'incineració o les desigualtats socials. Lligat a la ciutadella de Calafell, on s'hi ha dut a terme obres de reconstrucció dels murs i les cases seguint mètodes de l'arqueologia experimental, hi té un impressionant teló de fons. Ha realitzat nombroses publicacions i tots els seus materials es basen en peces arqueològiques i museístiques d'època ibèrica.

2) Projecte Phoenix - Representa diversos aspectes de la Roma alt-imperial, especialment la vida militar, el govern d'una província, l'agrimensura romana o la celebració d'un triomf de guerra. Destaca la seva recreació de la Legio VII Gemina, reclutada a Hispània l'any 68 pel general Galba, un dels plats forts del Tarraco Viva gràcies a les seves demostracions de l'ús de l'armament romà o de les formacions de batalla.

3) Thaleia - Grup de reconstrucció veterà fundat a Tarragona; recrea episodis de la vida quotidiana romana, escenificant aspectes com la infantesa, el matrimoni, el divorci, la mort, la religió o la medicina. A més, s'ha especialitzat en la recerca i divulgació de la música, la dansa i el teatre romans.

4) Barcino Oriens - Impulsat des del batxillerat humanístic de l'escola Joan Pelegrí d'Hostafrancs (2009) aquest grup novell s'orienta sobretot cap a la didàctica de la cultura clàssica entre els joves. Recrea una legió romana, un grup de gladiadors i l'àmbit de la cosmètica i la perruqueria al món antic.

5) Propugnatores Barcinonenses - Recrea diversos aspectes de la vida quotidiana i la guerra durant el Baix Imperi Romà a Barcino i el seu entorn, una època de crisi creixent per la inestabilitat política, les revoltes, la fam i les pestes així com per la infiltració dels pobles bàrbars en la societat i els territoris imperials.

6) Septimani Seniores - Les seves recreacions es dediquen sobretot a la vida del Baix Imperi Romà i l'exèrcit tardorromà, que s'assumeix el cristianisme com a religió oficial, integra auxiliars bàrbars i veu reformat el funcionament de les legions (comitatenses) per adaptar-les a una estratègia defensiva regional.

7) Miquelets de Catalunya - Fundat el 2005, va créixer sobretot arran de la celebració del Tricentenari i és un dels grups més importants, fet pel qual acostuma a ser el cos central de tota recreació sobre la Guerra de Successió. Recrea diverses unitats catalanes del bàndol austriacista, com el Regiment de la Diputació del General (1705), aixecat per combatre els borbònics, els fusellers de muntanya de Joan Vilar Ferrer (1710), destacats en la lluita a l'interior del país, o els cuirassers de Sant Jordi (1713), una de les unitats més impressionants gràcies a l'actuació dels seus cavalls.

8) Coronela de Barcelona - Des de 2011 representa els diversos cossos gremials que formaven la milícia barcelonina i que combateren sense treva en la defensa de la ciutat durant el setge de 1713-1714. Es caracteritzen per dur uns uniformes més variats i rics que els de la resta d'unitats militars regulars i rèpliques de les banderes de Barcelona i dels gremis.

9) Moià 1714 - Recrea dos cossos específics de la Guerra de Successió que contribueixen a complementar altres grups. D'una banda, una de les dues companyies d'hússars hongaresos que es formarien a Barcelona el 1713 i que integrarien combatents hongaresos, alemanys i d'altres parts de l'Imperi; de l'altra, la companyia d'artillers de Mallorca que va defensar Barcelona durant el setge de 1714.

10) Sanguen Honoris - Grup novell però força actiu fundat el 2016, es dedica a la recreació d'aspectes de la vida civil i militar dels ss.XIII i XVIII. Pel que toca a la Guerra de Successió representa el Regiment de la Ciutat de Barcelona, alçat pel Consell de Cent entre el 1705 i el 1706, i el Regiment de Santa Eulàlia, creat el 1713 per enquadrar els combatents d'altres llocs de la península Ibèrica.

11) Miquelets de Girona - Nasqué el 2011 per recrear la Guerra del Francès encarnant el 1r Terç dels Miquelets de Girona, format pels defensors de la ciutat contra els napoleònics (1808-1809). Des del 2013 recrea el regiment de Sant Narcís, que al final de la Guerra de Successió integrà els soldats alemanys que no havien estat evacuats i que tingué un important paper en la defensa del baluard de Santa Clara.

12) Defensors de Girona - Com el grup anterior, recrea el regiment de fusellers de muntanya de Jaume Molins, que combaté amb els austriacistes i del qual se'n coneix bé l'uniforme però les notícies històriques són escasses, i el 2n Terç de Miquelets de Girona, que també defensà Girona dels setges napolèonics.

13) Tarragona 1800 - Grup de recreació fundat el 2011 per celebrar el bicentenari del setge napoleònic de Tarragona. Nasqué per dinamitzar el turisme cultural de la ciutat i, recreant els episodis de la Guerra del Francès, donar a conèixer el passat de Tarragona a inicis del s.XIX.

14) Exèrcit de l'Ebre - Grup dedicat a la recreació de les unitats de l'Exèrcit Popular de la República, la rereguarda del front i les Brigades Internacionals. Escenifiquen batalles com la de l'Ebre, participen en gravacions de documentals i ofereixen assessorament històric sobre el tema.

15) Regiment Pirinenc n.1 - Nascut el 2010, aquest grup ha estat clau per a la recuperació d'un regiment creat per la Generalitat el novembre de 1936 i que, en el context de la Guerra Civil, en depenia directament. Estava format per joves catalanistes i independentistes de l'entorn d'Estat Català, molts dels quals vinculats a agrupacions excursionistes i esportives, i la seva especialitat eren les accions de muntanya. Combaté a la vessant pirinenca del front d'Aragó i a la batalla de l'Ebre. El seu símbol era la senyera i l'edelweiss.

Càrrega del Regiment de la Diputació del General pel documental Vèncer o Morir/Miquelets de Catalunya-Solanum Films

A banda de les associacions compilades amunt, cal considerar també DIDPATRI -grup de recerca en la didàctica de les ciències socials, el patrimoni i la museografia per la Universitat de Barcelona- que estudia com la recreació històrica pot funcionar com a recurs en l'ensenyament i la divulgació.

Esdeveniments per recrear la història
Els referents en la matèria els trobem a Hastings (1066) -la contesa en què els normands començaren la invasió d'Anglaterra- i a Waterloo (Bèlgica, 1815) -la gran derrota de Napoleó-, esdeveniments que poden congregar milers de participants; als Estats Units les batalles de la Guerra Civil Americana també tenen força tirada. A l'estat espanyol està prenent força la recreació de la batalla d'Almansa (1707), que decidí la sort de València i Aragó durant la Guerra de Successió i en la que hi participen grups espanyols, catalans i d'altres llocs. A Catalunya, la poca tradició que hi ha hagut fins als darrers anys fa que els festivals i esdeveniments on s'hi fa recreació històrica siguin per ara escassos i de petit format; tot i així convé destacar:

1) Terra Ibèrica - Festival dedicat a la divulgació de la cultura ibèrica que se celebra des de 2010 a la ciutadella ibèrica de Calafell. L'organitza el grup Ibercalafell i en l'edició d'enguany (juliol 2017) la reconstrucció històrica tindrà un major pes en el conjunt de les activitats.

2) Tarraco Viva - Se celebra a Tarragona des de 1998 i és un dels festivals de divulgació de l'època romana més famosos i apreciats, amb activitats, espectacles i conferències que apleguen gent d'arreu del món. Cada any s'estructura entorn a un tema principal lligat a la Roma antiga que funciona com a fil conductor dels centenars d'actes que hi tenen lloc. Pel que fa a la recreació, destaquen la Legio VII Gemina i el grup italià Ars Dimicandi, que recrea lluites de gladiadors amb un gran realisme.

3) Poble medieval el Plaià - A l'estil del castell francès de Guédelon, en construcció des de 1997 amb tècniques, materials i mitjans de l'Edat Mitjana, aquest projecte -tot just a les beceroles- pretén construir un poblat medieval vora Santpedor per mostrar com era la vida quotidiana d'aquell temps. Esperem que a partir d'el Plaià es consolidin grups de recreació medievals, ja que tot i tractar-se d'una de les èpoques més interessants i celebrades de la nostra història gairebé no n'hi ha.

4) Batalla de l'Ebre - Entorn a la darrera gran batalla de la Guerra Civil espanyola (juliol-novembre 1938) es realitzen cada any diverses recreacions històriques disseminades per la geografia de la contesa (La Fatarella, Faió, Flix). Agrupen centenars de recreadors que encarnen els diversos regiments d'un i altre bàndol i que reprodueixen les trinxeres, els combats i la retirada republicana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Recursos] També et pot interessar...

> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)