El Retrobament amb l'Alguer (1960): imatges inèdites i relats personals

"...si podies venir, amb la barca del temps, amb el vent de Llevant, a l'Alguer..." (S. Espriu)

El record dels catalans

Malgrat que la Guerra de Successió suposà per a l'Alguer la sobtada pèrdua d'un vincle de gairebé quatre segles que l'unia amb els territoris de parla catalana (1720), els algueresos mantingueren viva la consciència d'una identitat i origen diferents respecte a la resta de Sardenya. Tant és així que, ja abans del restabliment dels primers contactes amb catalans durant el darrer terç del s.XIX, se'n considerarien descendents, com reflecteixen diversos viatgers en les seves descripcions de la ciutat. 

El primer és el militar i naturalista torinès Alberto La Marmora, qui, en el seu Voyage en Sardaigne de 1826 fa referència a la llengua catalana dels habitants de l'Alguer com a fruit del repoblament català de 1354; més tard, l'eclesiàstic i escriptor Vittorio Angius, a qui s'havia demanat que fes una relació de les poblacions de Sardenya pel Dizionario geografico-storico-statistico-commerciale degli Stati di S.M. il Re di Sardegna, també fa esment del català que parlen a l'Alguer (1853). En aquesta línia, com ha publicat recentment el filòleg Pere Mayans en un apunt al seu blog, un mapa etnogràfic del geògraf alemany Heinrich Berghaus -datat de 1852- associa l'Alguer a la resta de terres de parla catalana, confirmant així la tesi que els algueresos no oblidaren mai el seu origen català.

El Virginia de Churruca, al fons, fou el creuer que portà els catalans a l'Alguer / A. F. Scanu

Una redescoberta estroncada

La participació als V Jocs Florals de Barcelona del misteriós arxiver de Càller -Ignazio Pillito- (1864), qui hauria après la nostra llengua llegint-la als documents del passat catalano-aragonès de Sardenya, marca l'inici dels primers contactes entre els erudits d'una i altra banda del mar. Resulta difícil entendre com hauria pogut rebre notícies del certamen i decidir-se a participar; en qualsevol cas, podem pensar que les escasses evidències documentals que hem trobat de la primera meitat del s.XIX són el tènue reflex d'un record que era prou viu arreu de l'illa. A partir d'aquest fet, com explica de forma completa i detallada la nova Història de l'Alguer de l'historiador alguerès Marcel Farinelli (2014), es recupera entre uns pocs intel·lectuals catalans la memòria perduda de l'Alguer.

Una de les figures cabdals en aquesta redescoberta fou el polifacètic diplomàtic, viatger i historiador català Eduard Toda i Güell, qui, establert a Sardenya entre 1887 i 1890, comença a divulgar el factor alguerès de forma incansable, enviant publicacions a Catalunya i implicant els algueresos en tota mena d'iniciatives i associacions. Així, entre finals del s.XIX i principis del s.XX les relacions epistolars, les coneixences i els viatges se succeeixen, gestant-se un algueresisme catalanista del qual destaquen figures com Josep Frank, Antoni Ciuffo o Josep Palomba. La Primera Guerra Mundial, que obligarà molts joves sards a lluitar al front, l'ascens del feixisme a Itàlia i la Guerra Civil espanyola trenquen -altre cop- el fràgil vincle que s'estava refent.

"Lo Viatge del Retrobament"

El 25 d'agost de 1960, gràcies a l'acurada preparació de l'historiador Pere Català i Roca, qui ja havia anat teixint complicitats a banda i banda en els anys anteriors, un nombrós grup d'intel·lectuals catalans desembarca al port de l'Alguer. Als "germans de Ponent" els esperen uns 20.000 d'algueresos il·lusionats i encuriosits que els reben brandant senyeres. Aquesta visió, en ple franquisme, degué inquietar més d'un dels viatgers: de fet, circula l'anècdota que uns dies abans es passejava per la ciutat un agent espanyol que feia massa preguntes i que fou degudament embriagat per evitar que fes gaire nosa. 

Tot i així, el viatge s'havia revestit d'un cert caràcter espiritual i folklòric amb la peregrinació per dur una rèplica de la Moreneta des de Montserrat a la "Barceloneta de Sardenya", cosa que ajudava a justificar el que a la pràctica acabà sent una efusiva celebració ultramarina de catalanisme. Aquests i altres detalls del viatge estan minuciosament explicats pel periodista Joan Gala -un altre gran amic de l'Alguer- en l'article Pere Català i Roca i la gestació del "Viatge del Retrobament" a l'Alguer (2010).

L'arribada de l'expedició catalana a l'Alguer / A. F. Scanu

Una carta vora el mar

Fa uns anys, revisant documents de l'avi, vaig poder topar amb unes fotografies que tenia guardades i en què se'l veia al port de l'Alguer el dia del Retrobament. Més tard, un gruixut feix de correspondència que guardava la meva àvia m'ajudà a contextualitzar aquelles imatges. Per entendre-ho tot plegat cal conèixer els precedents: el festeig dels meus avis -que s'havien conegut a Roma el 1957- fou molt difícil no tan sols per l'oposició de les respectives famílies -l'una a Sardenya, l'altra a Barcelona- sinó també per les dificultats administratives que comportava el matrimoni entre una espanyola i un italià. Aquell dia, en què els catalans i algueresos s'havien de retrobar, el meu avi s'acostà a l'Alguer en tren; neguitejat per les complicades expectatives de compartir el futur amb la seva estimada, el fet de poder trobar els catalans que venien a l'Alguer el degué reconfortar en la seva tristesa. 

Ignorant que el tortuós camí acabaria feliçment un any després, el meu avi escrigué: «El buque retrasó más que una hora y los catalanes [...] no llegaron a tierra hasta las 11h. Yo me había posado en el punto del puerto adonde tenían que bajar los excursionistas y cuando llegaron a breve distancia empezé a mirar con toda mi atención con finalidad de encontrar alguna persona conocida. Entre todos, unas 160 personas, había una sola persona conocida y era Català y Roca. Hemos quedado hablando unos instantes al momento de su llegada ya que todos querían hablarle, abrazarle y besarle por ser él muy popular en Alghero. Había muchísima gente y sólo yo sé cuanto sudor me ha costado.»

Visió general del port de l'Alguer, ple de gent / A. F. Scanu

Ryanair i Facebook com a relleu

Amb el Retrobament certs intel·lectuals catalanistes feren amistat amb famílies alguereses que els havien acollit amablement. Així, existeixen diversos relats personals de l'Alguer que s'entrellacen, creixen i -junts- alimenten el nou vincle amb la ciutat sarda. En ella, activistes com el general Catardi, Rafael Sari, Pasqual Scanu, Antoni Simon Mossa, Francesc Manunta, Rafael Caria o Pino Piras -entre d'altres- marcaran la pauta que seguiran les noves generacions d'algueresistes en la seva difícil tasca de mantenir la llengua catalana i recrear la cultura algueresa en el context de progressiva italianització que pateix Sardenya. 

Evidentment, institucions com Òmnium Cultural o la Generalitat ajuden molt, però és sobretot l'enfortiment dels enllaços entre una i altra banda del mar el que dóna continuïtat i projecció a l'algueresitat. Allò que fa un segle començava amb cartes entre prohoms, Ryanair -com bé diu la cançó- ho ha fet extensiu i Facebook, un aliat inesperat, contribueix a mantenir-ho amb converses quotidianes i polzes de complicitat. Ara, depèn nosaltres que mai més torni a apagar-se el caliu de la germanor.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
GALA, J. (2010) "Pere Català i Roca i la gestació del Viatge del Retrobament a l'Alguer" XVII Jornades de Literatura Excursionista - Pere Català i Roca. Excursionisme i Cultura. Unió Excursionista de Catalunya
FARINELLI, M. (2014) Història de l'Alguer. Barcelona: Llibres de l'Índex

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Cròniques de Sardenya] També us pot interessar...

> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

Orgosolo: tradició i modernitat al cor de Sardenya

Perdut entre les aspres muntanyes del cor de Sardenya hi ha un poble, Orgosolo, que ha esdevingut el símbol de la ferotgia i el tradicionalisme que s'atribueix als sards. És difícil jutjar fins a quin punt mereix aquesta fama: si bé hi ha gent a l'illa que recomana prudència a qui el visita, també és cert que aquesta imatge s'ha construït o sobredimensionat des de fora. Així, segons l'imaginari, el típic sard -que trobaríem en la seva versió genuïna a la muntanya- és lleial i generós amb els amics, tancat i desconfiat cara als estranys i implacable amb qui l'hagi ofès a ell o a la seva família. Des de l'experiència d'un viatge que hi vam realitzar el 2010, ens endinsem al "nucli dur" de Sardenya per mirar de distingir la realitat del mite que l'embolcalla.

Un grup de carrabiners mostra orgullós el cos d'un bandit abatut

La terra dels irreductibles sards...

L'arribada dels romans a Sardenya (238 aC) va suposar la fi de la llibertat de les comunitats tardo-nuràgiques i el començament de la seva romanització. En aquest sentit, és probable que la gent que habitava l'interior de l'illa -avui força inhòspit- aconseguís resistir més temps als nous dominadors o que, fins i tot, arribés a una mena de pacte de "no agressió" amb ells. Així, durant l'època romana, Sardenya queda dividida en dos àmbits diferenciats: la Romania -la "terra baixa" supeditada al sistema social, econòmic i cultural romà- i la Barbaria -la "terra alta" on prevaldrien els usos i costums dels "bàrbars" indígenes-. Amb el temps, aquests dos espais oposats haurien acabat interaccionant de forma intensa, comerciant amb els productes d'una i altra banda, alhora que el llatí es difondria entre els barbaricini i el cristianisme hi penetrava poc a poc (s.VI aC) repintant la façana de llur món de creences i tradicions paganes.

Malgrat la coexistència a la que s'havia arribat, les gents de la muntanya baixaven sovint a la plana per saquejar algunes vil·les i endur-se'n allò que els podria ajudar a subsistir. Aquest fenomen hauria adquirit una dimensió notable si considerem que en època bizantina calgué aixecar un seguit de quarters per protegir els principals passos cap a les muntanyes. Pel que fa a l'Edat Mitjana, quan Sardenya queda sota el domini de la corona catalano-aragonesa, el clima d'agitació generalitzada impedeix singularitzar el paper que hauria jugat la Barbagia: s'hauria afegit a la "lluita d'alliberament" dels sards -si se'n pot dir així- o hauria viscut al marge? Ja en temps de Felip II, el jesuïta Giuanne Proto Arca escrigué els Barbaricinorum Libelli, una epopeia sobre la resistència dels antics sards, escrita -potser- per reivindicar la Sardenya de la seva època, un racó oblidat de l'imperi hispànic. Aquells llibres serien la primera pedra del mite posterior.

La inspiració picassiana és inconfusible en aquests pastors d'Orgosolo

L'origen de la "llegenda negra"

Quan Sardenya passa als Savoia arran de la Guerra de Successió (1720), l'empobriment de les comunitats i la desconfiança en un estat llunyà i desconeixedor de la realitat de l'illa provoca una greu conflictivitat. A l'interior, on les forces de l'ordre sempre arriben a destemps, els codis tradicionals mantenen la seva vigència per salvaguardar la dignitat de les persones i fer justícia en cas que es vegi vulnerada. En els crims més greus, com ara violacions o assassinats, la família ha de venjar els seus, fet que deriva en una dinàmica de cops i contracops ("disamistade") que dessagna els pobles. Així, entre els homes tacats per conflictes de sang -que han d'escapar de la justícia ordinària "fent-se a la màquia"- i els qui sobreviuen robant, la muntanya sarda s'omplí de bandits que els carabinieri miren d'abatre sense èxit ni pietat.

A finals del s.XIX, en temps del colonialisme i el darwinisme social, l'antropòleg italià Alfredo Niceforo publica La delinquenza in Sardegna (1897), on sosté que la criminalitat a l'illa es deu als aspectes culturals inherents a la "raça sarda" i no a les problemàtiques socials i econòmiques que afecten Sardenya. Posteriorment, entre els anys 1950-60', nombrosos documentals de la televisió italiana retraten la vida de la Barbagia donant una visió exòtica i paternalista de les terres més indòmites del país i degradant la seva cultura "salvatge" fins tornar-la quelcom que cal redimir amb l'educació italiana. Orgosolo esdevé el símbol d'aquesta construcció identitària gràcies a la pel·lícula Banditi a Orgosolo (1961), a la que seguiran -reforçant el discurs- Una questione d'onore (1965) o Padre Padrone (1977), adaptació que ridiculitza l'obra original. L'onada de segrestos que es produeix a l'illa entre els anys 1970-80' -amb casos mediàtics com el del cantautor Fabrizio De André, qui ho recordà a la cançó Hotel Supramonte- n'engrosseix la fama.

La gent d'Orgosolo ocupà durant dies llurs terres per evitar que s'hi fes el polígon de tir

Murals que expliquen el món

La victòria col·lectiva de la comunitat d'Orgosolo contra la instal·lació d'un polígon de tir militar a les seves terres de pastura -en el que es coneix com "revolta de Pratobello" (19-26 juny 1969)- motivà la vinguda al poble de nombrosos artistes sards i forasters que començaren a representar les problemàtiques socials i polítiques que afectaven tant Sardenya com el món. A partir d'aquell moment i durant els anys posteriors, Orgosolo esdevé una fita dels moviments reivindicatius i s'omple de més d'un centenar de murals, que cobreixen els carrers del poble amb fets d'actualitat, esdeveniments històrics o lluites que tenen la justícia, el pacifisme i el respecte per la natura com a eixos centrals. Així, passejant pel poble, hom pot admirar diferents estils pictòrics -que deuen molt al traç d'artistes com Picasso o Diego Rivera- i recórrer episodis que van d'allò global, com ara l'atemptat de l'11-S o els processos de descolonització, a allò local, com la "caça" dels bandits sards al s.XIX o la denúncia contra la instal·lació de bases militars a Sardenya. 

Amb el temps, tots aquests murals s'han convertit en el reclam turístic d'un poble que s'ha acabat obrint -potser a contracor- però en el que encara s'hi poden veure velles que van a missa amb el cap cobert i joves que trenquen el silenci del capvespre entonant, amb veu profunda, cançons que ressonen de les entranyes de passat. Per acabar, tornant a la qüestió inicial sobre si és segur visitar el cor de Sardenya, podem dir -per experiència- que allò que hauria d'evitar tot aquell que hi vagi és fer gaire amistat amb la gent del lloc si no vol arriscar-se a patir els empatxos i borratxeres de qui es veu sotmès a l'abassegadora hospitalitat sarda.

A cada cantonada, noves figures acompanyen aquell qui visita Orgosolo

Informacions pràctiques

Com arribar-hi? Des de Nuoro, on s'hi va des de la SS-131bis, preneu la SS-389 seguint les indicacions cap a Orgosolo. En bus (Nuoro-Orgosolo). Consulteu el mapa. Llocs d'interès propers: Nuoro (20km)

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Història en xiruques] Versió actualitzada 06/2019. També us pot interessar...
> Petita història de Sardenya: del temps dels nurags fins avui 
> Genealogia del sardisme: de la revolució sarda (1794) fins avui 

Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)

La nit del 5 al 6 de maig de 1412 l'Alguer fou l'escenari d'una de les darreres batalles de la  guerra de Sardenya. Aquells fets d'armes, que semblen trets d'un relat homèric, perviuen en la tradició algueresa.

Les celebracions per la gran victòria catalano-aragonesa a Sanluri (1409), en què el rebel Guillem III de Narbona, sobirà del regne sard d'Arborea, havia estat greument derrotat, no duraren gaire. Dues setmanes després de la batalla, el príncep Martí el Jove emmalaltí sobtadament i, en pocs dies, morí, deixant al vell Marti l'Humà aclaparat pel dolor i sense un successor clar. Pel que fa als Arborea, la derrota semblava haver condemnat definitivament el darrer dels regnes sards. Mentre Guillem III de Narbona tornava als seus territoris occitans per buscar suports, l'exèrcit catalano-aragonès, tot i un revés vora Santa Justa, aconseguí prendre Bosa i Oristany (1410). Havent perdut la capital, el sobirà d'Arborea s'apressà a desembarcar de nou a Sardenya i es reorganitzà, establint-se a Sàsser i fent-se fort al nord de l'illa amb el suport dels Dòria.

Vista des de la muralla de mar de l'Alguer amb el Cap de la Caça al fons

Després d'alguns atacs fallits i en una situació política cada cop més delicada, Guillem III de Narbona provà una arriscada jugada per recuperar els seus dominis sards. Aprofitant la greu crisi successòria en què es trobava immersa la corona catalano-aragonesa, la nit del 5 al 6 de maig de 1412, uns 350 soldats francesos i sassaresos del seu exèrcit personal assaltaren les muralles de l'Alguer per prendre-la aprofitant la foscor. En el context de la llarga i cruenta guerra de Sardenya (1323-1420), la fortalesa -repoblada amb catalans el 1354 i amoixada des de llavors amb nombrosos privilegis per agrair la lleialtat dels seus aguerrits pobladors- era un dels nuclis clau pel control de l'illa i, per tant, conquerir-la tenia un gran valor estratègic.

Aquella nit, quan l'enemic ja havia arribat a la muralla amb «silensi i secret» i pujava per les escales que hi havia colgat, els sentinelles «tocaren alarma» i els homes i dones de l'Alguer -desvetllats de cop- sortiren de llurs cases i «foren en continent a punt ab sas armas, ballestres i vergues». Xocant amb els assaltants que ja havien aconseguit entrar, els defensors «ab gran valor y esfors daren en ells, y aprés de gran pelea los retiraren». Superats per la resistència dels algueresos, els enemics acabaren refugiant-se a la torre de l'Esperó, avui reformada -originàriament era quadrangular- i visitable.

Llavors, els algueresos començaren a apilar llenya tot al voltant da la torre per «posar foch» i fer sortir els assaltants. Segons l'erudit Vittorio Angius (1797-1862), molts dels soldats que es rendiren foren aniquilats per la població enfervorida mentre els qui pogueren, escaparen. L'endemà, segons la crònica, a «lo bastart de Saboya» -el capitost que liderava l'assalt i que hauria estat capturat- li fou «llevat lo cap».

A l'alba d'aquell 6 de maig, Guillem III de Narbona havia perdut els seus millors soldats i la darrera possibilitat de guanyar la guerra a la Corona d'Aragó. L'any 1420, després d'un llarg estira-i-arronsa, l'últim sobirà d'Arborea acabà venent els seus drets per 100.000 florins d'or d'Aragó i tornava els territoris que encara posseïa a Sardenya. El llarg conflicte que havia dessagnat ambdós bàndols arribava a la seva fi.

Tenim coneixença dels fets gràcies a la "Relació de la conquista dels francesos" i a les "Cobles" que es composaren per rememorar-los, tot plegat recollit al "Llibre de cerimònies" de l'Alguer (1586). Durant segles els algueresos celebraren l'efemèride de la victòria contra els assaltants tot cantant: «O vescomte de Narbona / bé haveu mala rahó / de vos escalar la terra / del molt alt rey d'Aragó! [...] Muiran, muiran los Francesos / y'ls traydors dels Sassaresos / que han fet la trayció / al molt alt rey d'Aragó».

Mentrestant cremaven el ninot d'un soldat que representava l'enemic francès o sassarès, tradició prohibida el 1628 pel governador reial amb la voluntat d'atenuar la proverbial rivalitat entre l'Alguer i Sàsser, les dues ciutats que competien per l'hegemonia al nord de Sardenya. Així i tot, les cobles seguirien recordant «les coses memorables e insignes susehides en aquella giornada»; al video que adjuntem, podeu escoltar com sonen -600 anys després- en la versió d'Àngel Maresca, "lo Barber" de l'Alguer.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

[Arxiu] També us pot interessar...

> Sardenya, una joia (massa cara) per a la corona catalano-aragonesa 

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya 

Sant Jordi, de llegenda cristiana a festa del Llibre i la Rosa

En la Diada de Sant Jordi -el 23 d'abril- celebrem el patró de Catalunya i el dia del Llibre, de la Rosa i dels Enamorats. És una jornada de reivindicació nacional, amb senyeres guarnint les paradetes, i literària, en què els escriptors signen llurs obres, en llegeixen fragments i a les escoles s'hi fan certàmens, concerts i representacions. Per a molts barcelonins, ramblejar sota el sol de primavera buscant un llibre o una rosa per a qui estimen és el moment més bonic de l'any. Per un dia, el riu de "guiris" que baixa la Rambla perd el cabal i els turistes han de treure el cap entre la gentada per saber de què va la festa. Però com s'ha forjat aquesta tradició única, tan nostra? I sobretot, d'on venen els diversos elements que la composen?

Les arrels paganes de la llegenda
Des de ben antic, la lluita entre l'heroi i el monstre és un motiu freqüent en relats i expressions artístiques. Així, trobem diversos precedents que podrien haver inspirat Sant Jordi. Un dels més notables és un baix-relleu egipci d'època tardana, datat entre els ss.III aC i IV dC i conservat al Louvre, que mostra el déu Horus, muntat a cavall i amb una cuirassa, travessant amb la llança al malvat Seth, sota forma de cocodril. També es poden establir analogies amb el grec Jason, que robà el velló d'or custodiat per un drac.

Hom creu que la figura del drac s'hauria forjat arran de l'admiració que causaria la troballa d'antics fòssils considerats "antediluvians". Normalment se'ls representa com a rèptils ferotges, de cos corpulent, llarga cua, dents afilades, grans potes i urpes, i en alguns casos, ales que els permeten volar; són criatures intel·ligents i de vista aguda. Cada cultura ha generat el "seu" drac, amb variants en llurs formes i connotacions. En termes generals, representa "l'enemic primordial" i combatre'l -com en el cas d'Horus i Jason- és la prova per excel·lència. Tot i això, en alguns relats se'ls presenta en una vessant positiva, potser ja com a éssers "subjugats", i se'ls fa guardians de temples i tresors en un sentit apotropaic o, fins i tot, símbol del vaticini i la saviesa, com el drac xinès. De fet, al món grec, la serp, que comunica amb les divinitats ctòniques, té generalment un sentit benefactor, i la trobem associada a Atena, Hermes i Asclepi. En l'imaginari judeo-cristià, on la serp indueix al pecat original, el drac és un ésser demoníac, personificació del Mal.

La llegenda cristiana de Sant Jordi

Trobem una versió prou detallada de la història de Sant Jordi a la Llegenda Àuria, obra escrita pel monjo genovès Iacopo da Varazze als anys 1260' que recollia les vides dels sants i llurs martiris. En ella, el religiós explica que un terrible drac assolava una ciutat de la Líbia, anomenada Silena, destrossant-ho tot i devorant ramats i persones. Per evitar els seus atacs, els habitants van decidir portar ovelles i altres aliments vora el seu cau; però un cop se'ls va haver cruspit tots van veure's obligats a enviar-li persones. Com que ningú volia oferir-se pel sacrifici, es va establir un sistema per sorteig. Un dia va tocar a la filla del rei, que davant del furor del poble, va haver d'acceptar el fatídic destí i s'encaminà on habitava la bèstia.

Fou llavors quan, trobant-se la donzella davant del drac, aparegué un cavaller i s'enfrontà al monstre. Després de senyar-se, Sant Jordi carregà amb el cavall contra la criatura i li travessà la gola amb la llança, deixant-la malferida. Llavors la donzella lligà el seu cinyell al coll del drac, que, amansit, la seguia com un gosset. En arribar enmig de la ciutat, tothom s'amagà per por del monstre; Sant Jordi els prometé llavors que si es batejaven acabaria amb el el drac. El poble, el rei i la princesa es batejaren i el cavaller colpí la bèstia amb l'espasa, matant-la. Aleshores el drac fou conduït amb un carro tirat per quatre parells de bous fora ciutat. El rei feu erigir una església dedicada a Santa Maria, sota l'altar de la qual sorgí una font d'aigua que guaria a qui en bevia. En agraïment, a més, oferí grans tresors a Sant Jordi, que rebutjà, demanant que fossin repartits entre els pobres. Després d'aconsellar-li que fos bon cristià, el cavaller s'acomiada del sobirà i se n'anà.

Inspirada en l'ideal cavalleresc medieval, la llegenda de Sant Jordi tindria una funció moralitzadora: representar la victòria del cristianisme sobre el Mal, encarnat en el drac. A Catalunya sorgiren diverses versions de la llegenda, com la recollida per Agna de Valldaura a les Tradicions religiosas de Cataluña (1877); Joan Amades, al Costumari Català (1952) situa la història a la vila de Montblanc. Curiosament, cap dels dos fa esment al roser que hauria sorgit de la sang del drac ni de la rosa que Sant Jordi hauria donat a la princesa, per tant hem de concloure que és un afegitó posterior, recent, al relat llegendari.

Sant Jordi matant el Drac, compartiment del retaule de Sant Jordi, obra de Bernat Martorell c.1435

realitzada per a la Capella de Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.

Actualment es troba a l'Art Institute of Chicago, Estats Units

El Sant Jordi "històric"
La historicitat del patró de Catalunya és confusa, doncs les referències coetànies són molt poques i amb el temps les narracions entorn a la santedat i martiri de Sant Jordi s'anaren tornant cada cop més inversemblants. Hom creu que el sant Jordi "històric" podria haver estat un militar romà, nascut a Palestina vers el 270 i martiritzat a Bitínia cap al 303, en temps de Dioclecià, quan, després d'oposar-se a perseguir cristians es negà a abjurar de la seva fe; la seva tomba teòricament es troba a Lod (Israel).

A Orient, i sota l'empara dels emperadors de Constantinoble, el culte a Sant Jordi tingué una ràpida difusió i prengué importància fins al punt que en caure Palestina en poder dels musulmans el culte local no només hauria estat respectat sinó també assimilat. És per això que quan els primers croats arribaren a Terra Santa (1096) quedaren sorpresos pel fet que llur màrtir cristià també fos venerat pels "infidels", tractant-se, potser, de l'enigmàtic Al-Khidr ("El Cavaller Verd") de certes tradicions sufites, i recuperaren aquesta figura per a la Cristiandat occidental. A partir de llavors Sant Jordi esdevindria l'ideal del cavaller cristià.

D'Orient a Barcelona...

¿Però d'on ve la vinculació específica de Sant Jordi amb Catalunya i Aragó? Segons sembla, Pere I d'Aragó ja havia gaudit de l’ajuda de Sant Jordi a la batalla d'Alcoraz (1096), que suposà la conquesta d'Osca als sarraïns. L'any 1201 Pere el Catòlic manà erigir un castell i una església dedicada a Sant Jordi al lloc d'Alfama, a l'Ebre, que seria la seu de l'orde militar de Sant Jordi d'Alfama. Més tard, el sant patró tornà a aparèixer per ajudar a Jaume el Conqueridor en les conquestes de Mallorca (1229) i València (1238) als musulmans. Per això abans de cada càrrega els soldats de la corona catalano-aragonesa cridaven "Sant Jordi! Sant Jordi!" per a invocar llur patró. Després de la batalla de Lutocisterna (1324), a Sardenya, on Alfons el Benigne entrà en combat i estigué en perill de mort, s'erigí al lloc una capelleta dedicada a Sant Jordi.

Entre finals del s.XIV i principis del s.XV es consolidà la devoció per Sant Jordi i el seu emblema, la creu vermella sobre fons blanc, fou adoptat per les hosts i els estols catalano-aragonesos. El rei Pere el Cerimoniós, impulsor del culte a Sant Jordi, fou el primer en emprar la cimera del "drac pennat" o "drac alat" (1336), que s'ha atribuït a l'homofonia entre l'expressió "casal d'Aragó" i "dragó" però que es podria relacionar també amb la bèstia derrotada pel cavaller. Al s.XV el "drac pennat" s'acabaria transformant en un "ratpenat" per les profecies d'Arnau de Vilanova, d'on acabaria passant als escuts de Barcelona o València.

La Diputació del General de Catalunya (1359) va fer seu l'emblema jordí i en erigir el seu palau a Barcelona dedicà una bonica façana esculpida a Sant Jordi, obra de l'escultor Pere Joan (1418). En aquest sentit, la institució fou la principal promotora de la celebració de Sant Jordi, que fou proclamat patró de Catalunya per les Corts Catalanes el 1456; llavors «fonch feta crida pública per la ciutat de Barchinona que la festa de sent Jordi fos colta generalment per tothom». Així, a la Barcelona de finals del s.XV el model galant de Sant Jordi ja inspiraria l'ús de regalar una rosa a l'estimada, donant lloc al Dia dels Enamorats.

En certa manera, la devoció pel cavaller Sant Jordi "rellevà" l'antic culte francès del cavaller Sant Martí. Per la seva arribada relativament tardana, i pel fet d'haver-se introduït des del món cortesà i cavalleresc, trobem pocs topònims relacionats amb Sant Jordi arreu del país. A banda de Catalunya i Aragó, Sant Jordi també és patró d'Anglaterra, Portugal i Rússia, i la seva bandera és un dels símbols cristians més emblemàtics.

La festa del Llibre i la Rosa 

Amb la Mancomunitat de Catalunya (1914) es recuperà la tradició medieval de celebrar una fira de roses al palau de la Generalitat pel dia de Sant Jordi. Uns anys més tard, l'escriptor i editor valencià Vicent Clavel i Andrés proposà celebrar el Dia del Llibre, que es fixà pel 7 d'octubre (1927) però la idea no acabà d'arrelar. Durant la primavera del 1929, amb Barcelona com a amfitriona de l'Exposició Internacional, els llibreters posaren les paradetes al carrer i la pensada tingué tant d'èxit que es decidí canviar de data: fou escollit el dia 23 d'abril, que coincideix amb la mort de Shakespeare i l'enterrament de Cervantes (1616).

Ara sí, Sant Jordi havia trobat la "formula màgica" i esdevingué la festa dels llibres i les roses. La celebració contribuí des del principi a impulsar la producció i comercialització de llibres en català i no s'aturà ni amb la Guerra Civil espanyola. La mort de Josep Pla -precisament un 23 d'abril de 1981- sembla voler afermar encara més el sentit de la jornada, que l'any 1995 la Conferència General de l'UNESCO va decretar com a Dia Internacional del Llibre i dels Drets d'Autor. Pel que fa a les roses, avui hi ha tot tipus de paradetes que en venen, ja es tracti de partits polítics -en això hi ha unanimitat-, entitats, organitzacions o centres d'esplai que necessiten recaptar fons o senzillament de gent que vol fer diners.

Recentment la Generalitat ha declarat la Diada de Sant Jordi com a festa nacional de Catalunya; tot i seguir sent un dia laboral i lectiu, o potser per això, res desllueix una celebració tan única i esperada.

#BooksAndRoses: de la Rambla al món

Com hem vist, la festa de Sant Jordi és una tradició antiga i formada amb elements d'arreu, que ha evolucionat i s'ha anat reversionant. Tot i haver de repartir la seva protecció entre diverses nacions, segurament els catalans som els qui ens identifiquem més amb l'heroi i avui la nostra manera de celebrar-ho supera fronteres gràcies a un format tan atractiu com exportable. De fet, així com els irlandesos han estès per les principals ciutats del món llur St. Patrick's Day i el Japó organitza festivals de cultura japonesa arreu, des de fa uns anys s'ha engegat una campanya d'internacionalització de la cultura catalana a través de Sant Jordi anomenada #BooksAndRoses. Nous horitzons per a una festa amb segles d'història.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu]