De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)

Un 30 de setembre de 1701 arribà a Barcelona el jove Felip V, que mesos enrere havia estat coronat rei de la monarquia hispànica en virtut del polèmic testament de Carles II l'Embruixat. Tot i el recel que el primer Borbó causava entre els catalans, que odiaven els francesos per llurs repetits atacs contra el país, com el setge de Barcelona del 1697, feia 70 anys que un rei no visitava Catalunya, de manera que la vinguda de Felip V era un esdeveniment que generava esperances.

El francès, tímid i fred durant els actes de benvinguda i els ampul·losos discursos protocol·laris dels seus súbdits catalans, jurà les "constitucions de la terra" i celebrà corts catalanes, que s'obriren al convent de Sant Francesc de Barcelona el 12 d'octubre de 1701.

A les corts, el rei no cedí a la sentida reivindicació d'insaculacions lliures en l'elecció dels diputats de la Generalitat i els consellers del Consell de Cent, si bé concedí a Barcelona que del seu port poguessin salpar 2 vaixells anuals per comerciar amb les Amèriques -passant abans per Sevilla- i instituí el Tribunal de Contrafaccions, tribunal paritari que havia de fer justícia davant les denúncies contra els agents reials per haver vulnerat les lleis catalanes.

En conjunt, quan es clausuraren les corts al gener de 1702, no es podia dir que haguessin estan més conflictives ni menys satisfactòries que les anteriors. Melchor de Macanaz, secretari reial, disconforme amb la posició en que havia quedat la monarquia després de les corts, opinà que «lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el parlamento de Inglaterra».

El Palau Dalmases, al carrer Montcada de Barcelona, seu de l'Acadèmia dels Desconfiats

Durant el primer any de regnat de Felip V, Anglaterra -preocupada per l'alteració del "balance of power" a Europa, amb dos Borbons regint alhora França i la monarquia hispànica- instigà la creació d'una aliança amb Àustria i Holanda que tenia per objectiu deposar Felip i entronitzar l'Arxiduc Carles d'Àustria, l'altre pretendent amb drets a succeïr Carles II l'Embruixat el 1700. D'aquesta manera nasqué la Gran Aliança de l'Haia, que al maig de 1702 declarà la guerra a les Dues Corones borbòniques.

Arran d'això, Felip V prohibí el comerç amb anglesos i holandesos, que des de feia anys eren els principals socis comercials dels catalans, a qui compraven vins i aiguardents; la mesura causà descontentament a Catalunya. L'ordre d'expulsió d'Arnold Jäger, comerciant holandès afincat a Barcelona, casat amb una catalana i ben relacionat pels seus negocis amb la burgesia barcelonina, provocà un conflicte polític de primer ordre que acabà al flamant Tribunal de Contrafaccions i encengué encara més el malestar. A Barcelona, començaren a circular pamflets a favor de l'Arxiduc i notícies com l'entrada de Portugal i Savoia a la guerra al costat dels aliats a finals de 1703.

Al gener de 1704, la decisió de Felip V de designar com a virrei de Catalunya a l'odiat Francisco Antonio Fernández de Velasco, que ja ho havia estat anys enrere deixant un ingrat record per la seva deshonrosa entrega de Barcelona als francesos el 1697, no agradà gens. De nou com a virrei, Velasco actuà despòticament, tingué conflictes amb les institucions catalanes i perseguí tota simpatia envers l'Arxiduc Carles d'Àustria. Mentrestant, alguns membres de l'Acadèmia dels Desconfiats, que es reunia al palau Dalmases de Barcelona, mantingueren contactes discrets amb Jordi de Darmstadt, militar alemany que havia defensat Barcelona del setge francès de 1697, d'on li venia l'estima dels catalans, havia estat virrei de Catalunya el 1698 i, deposat per Felip V el 1701, havia acabat servint a la causa de l'Arxiduc Carles d'Àustria.

A finals de maig de 1704, la flota aliada arribà davant de Barcelona i el seu comandant, Jordi de Darmstadt, transmeté missatges demanant als barcelonins que s'unissin a l'Arxiduc Carles d'Àustria i començà a desembarcar les tropes esperant que els austriacistes s'aixequessin en armes contra les autoritats borbòniques per poder prendre la ciutat. Velasco actuà diligentment, deingué al veguer, Llàtzer Gelsen, que havia d'obrir el Portal de l'Àngel als exèrcits aliats, i amb el fracàs de la conspiració Jordi de Darmstadt bombardejà des del mar Barcelona per donar cobertura a l'embarcament de les tropes i dels austriacistes que volien escapar de la ciutat, i ordenà la retirada.

L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes sobre la plana de Vic, fou l'escenari del "pacte dels vigatans"

Després dels fets, Felip V reforçà la guarnició barcelonina i el virrei Velasco intensificà la repressió contra els austriacistes practicant centenars de detencions i empresonaments arbitraris, entre els quals el propi bisbe de Barcelona i nombrosos consellers del Consell de Cent, a més d'eliminar de les bosses d'insaculació a molts ciutadans acusats d'austriacistes. La política repressiva de Velasco atià encara més l'animadversació en contra seva, fins al punt que -mesos després - ell mateix escrigué: «cada dia y por diferentes partes se evidencia más la infidelidad de los catalanes [...] y que muchos de los que no habían concurrido en ella en aquella ocasión [maig 1704] se les han arrimado después».

Un any després del setge fallit dels aliats sobre Barcelona, en un context en què amplis sectors de la població sentien ja simpatia per l'Arxiduc Carles, diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en la lluita contra els francesos, es trobaren en secret el 17 de maig de 1705 a l'ermita de Sant Sebastià en una reunió convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa.

Hi assistiren Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Antoni Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià i Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills, Antoni i Francesc, de Perafita, i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm. En aquesta reunió, coneguda com el "pacte dels vigatans", s'acordà pactar amb Anglaterra l'entrada de Catalunya en l'Aliança de l'Haia per sumar esforços en l'objectiu de deposar a Felip V i entronitzar a l'Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, de Vic sortiren cap a Gènova dos plenipotenciaris que es reuniren amb Mitford Crowe, comerciant anglès d'aiguardents que havia residit a Barcelona i que ara actuava com a representant de la reina Anna d'Anglaterra. De la reunió en sortí un acord pel qual els "vigatans" havien d'aixecar en armes 6000 homes al rerepaís per facilitar d'aquesta manera el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control de Catalunya, i per la seva banda Anglaterra es comprometia a pagar-los, armar-los i a garantir la conservació de les lleis catalanes. El tractat amb Anglaterra, conegut com a "pacte de Gènova", se signà el 20 de juny de 1705.

Vista de la ciutat de Gènova pel cartògraf i gravador Pierre Mortier, 1704

El 22 d'agost de 1705, la poderosa flota de l'Aliança de l'Haia -que venia de prendre Gibraltar i Dènia- començà a assetjar des del mar Barcelona, ben defensada pel virrei Velasco i la guarnició borbònica. Dins la ciutat, els austriacistes -inquiets- no es veien preparats per iniciar una rebel·lió mentre els "vigatans" -que ja controlaven el centre de Catalunya- baixaren apressadament en ajuda dels aliats.

De nou els aliats toparen amb Barcelona, que se'ls resistí, si bé ara, desembarcant les tropes, assetjant-la i coordinant-se amb les partides austriacistes de l'interior, aconseguiren en poques setmanes l'obediència de Mataró, Girona, Tarragona i Lleida. A mitjans de setembre, per superar el bloqueig entorn a Barcelona, els aliats assaltaren el castell de Montjuïc en una costosa operació en la que hi perdé la vida el propi Jordi de Darmstadt.

Finalment, el virrei Velasco s'avingué a negociar la capitulació de Barcelona i -el 7 de novembre de 1705- l'Arxiduc Carles d'Àustria feia l'entrada triomfal a la ciutat, on rebé una entusiasta benvinguda, i establí la seva cort al Palau Reial Nou. D'aquesta manera, Catalunya entrà en la Guerra de Successió defensant la causa austriacista.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711) 

16, 17 i 18 de març de 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona

El vespre del 16 de març de 1938 el dictador feixista italià, Benito Mussolini, envià un telegrama a les seves bases aèries de Mallorca ordenant “iniziare da stanotte azione violenta su Barcellona con martellamento diluito nel tempo”. Els moviments diplomàtics de França, que es plantejava donar suport a la República, inquietaven al Duce, que volia llençar un avís que desencoratgés una possible intromissió francesa en el conflicte i, de pas, desmoralitzar la rereguarda republicana "martellejant-la" de forma sostinguda amb la seva aviació. Poques hores més tard, cap a les 22:00h de la nit, els primers avions italians esquerdaven l’horitzó en el primer dels tres dies de bombardeig continuat sobre Barcelona. Després de tres hores d’explosions, sirenes i crits ininterromputs, el soroll ensordidor de les bombes deixà pas als planys i gemecs de dolor.

L’endemà 17, a trenc d’alba, un nou bombardeig revisqué el malson que els barcelonins havien patit aquella nit. Durant tot el dia seguiren caient bombes indiscriminadament per terroritzar la població, que només podia córrer als refugis o fugir de la ciutat per protegir-se. Malgrat que no eren els primers bombardejos que patia Barcelona -el 30 de gener s’havia produït l’atac que destruí Sant Felip Neri- sí que foren els més intensos i devastadors. Ni les obsoletes bateries antiaèries ubicades a Montjuïc, el Guinardó i el Poblenou, ni la minsa esquadra de caces republicans aconseguien aturar els avions que sembraven la mort per la ciutat. 

Cap a les 10:25h una bomba caigué sobre un autobús, acabant amb tots els seus passatgers. A les 13:58h, en un nou atac aeri, un comboi de l’Exèrcit Republicà que transitava a l’alçada del teatre Coliseum transportant munició rebé l’impacte directe d’una bomba italiana que, amb una força expansiva redoblada, destrossà tot allò que hi ha al seu voltant. Els aviadors italians que passaren mitja hora més tard per efectuar un nou bombardeig no entenien a què es devia aquell gran núvol de pols, immortalitzat en les fotografies que havien de servir d’informe del compliment de les seves accions.

Fotografia del bombardeig del 17 de març de 1938 des d'un avió italià / wikimedia

Durant el dia 18 es repetiren encara els bombardejos cada tres hores, des de la matinada fins a les 15h del migdia. Aquella tarda, els atacs contra Barcelona cessaren però els avions italians seguiren bombardejant altres punts de la costa catalana. Després de tres dies, Barcelona havia patit 12 atacs que descarregaren 42 tones de bombes i provocaren gairebé mil morts i un nombre encara major de ferits.

Com en el cas de Gernika, la comunitat internacional criticà durament el bombardeig despietat contra la població. La descripció que en feu l’ambaixador dels EEUU, Claude Bowers, fou clara: «Nada en semejante aterradora escala, implicando a la raza blanca, se había conocido hasta entonces. Las bombas no perseguían ningún objectivo militar. Eran arrojadas deliberadamente en el centro de la ciudad, la parte más concurrida y habitada, donde la gente estaba comiendo, paseando, descansando en sus camas. Cuando terminaron los raids, novecientos hombres, mujeres y niños estaban destrozados y convertidos en cadáveres, y en muchos casos habían volado a pedazos, en otros les habían vaciado las entrañas. Hundieron cuarenta y ocho edificios y setenta y cinco fueron parcialmente destruidos.». El bombardeig sobre la ciutat seria recordat per l'opinió pública europea i el mateix Churchill feu referència a «the brave men of Barcelona» en un discurs per encoratjar als britànics a resistir els bombardejos alemanys.

80 anys després, Itàlia encara no ha demanat perdó per aquests atacs. El gener de 2013, AltraItalia, una associació d’antifeixistes italians residents a Barcelona, va presentar, juntament amb dues víctimes dels atacs, una querella per crims de guerra contra l’estat italià que, per ara, no ha prosperat. Al març de 2017, emmarcada en les polítiques de recuperació de la memòria històrica impulsades per la conselleria d’Afers Exteriors de la Generalitat de Catalunya, es va organitzar una exposició que ha recorregut Itàlia donant a conèixer aquests fets, generalment desconeguts per a la majoria d’italians. En aquesta línia, el Departament de Cultura ha comprat recentment un centenar de fotografies inèdites dels bombardejos italians a Catalunya que havien sortit a subhasta i que ara es troben dipositades a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

Bibliografia i fonts:

Villarroya, J. (1999) Els bombardeigs de Barcelona durant la Guerra Civil (1936-1939)

Iñiguez, D; Gesalí, D; Casals, J. (2017) Sota les bombes. Els atacs aeris a Catalunya durant la Guerra Civil

Buxaderas, S. (07/03/2017) “Itàlia reviu les bombes de Mussolini contra els catalans” Diari ARA

Sàpiens (04/05/2015) “Itàlia desestima esclarir els bombardejos de la Guerra Civil sobre Catalunya”

ARA (01/02/2018) “La Generalitat compra 121 imatges inèdites dels bombardejos italians a Catalunya”

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 

La batalla de Halmyros i l'entrada dels almogàvers a Atenes (1311)

«La batalla fou molt dura, però Déu, que sempre ajuda els justos, protegí la Companyia [...]»
(Crònica de Ramon Muntaner, cap. 240)

Després del brutal assassinat de Roger de Flor i la massacre de la seva escorta almogàver al sopar d'Adrianòpolis (1305), motivats per l'enveja del príncep bizantí Miquel IX Paleòleg envers un capitost foraster que l'eclipsava, la Companyia d'Orient assolà el nord de Grècia com a "venjança". Vagant pels Balcans, on els catalans sembraren la destrucció, guanyant-se una terrible fama, finalment es dirigiren cap a les terres de l'Àtica i el Peloponnès (1309). Els acompanyava un grup de turcoples, mercenaris d'origen turc convertits -almenys nominalment- al cristianisme. Durant la seva marxa cap al sud, preveient l'oposició dels ducs francs que havien forjat els seus dominis grecs a partir de la conquesta i saqueig de Constantinoble (1204), els almogàvers s'acamparen i visqueren del pillatge dels voltants.

El duc d'Atenes, Gautier V de Brienne, enfrontat als seus veïns -els senyors d'Epir i Tessàlia- decidí contractar als almogàvers i, gràcies a ells, derrotà els seus enemics, apoderant-se de diversos castells fronterers. Però aviat sorgiren desavinences entre els mercenaris i el duc franc per les soldades que els devia, fet pel qual Gautier mantingué al seu costat els millors soldats de la Companyia -uns 200 homes a cavall i 300 a peu- i deixà de pagar als 5.000 almogàvers restants, forçant-los a marxar dels seus dominis.

Enfurits per l'arrogància del duc franc, els almogàvers s'amotinaren contra aquell a qui havien servit, prenent castells i saquejant els seus territoris. Gautier preparà llavors un exèrcit per enfrontar-s'hi valent-se dels seus propis homes, centenars de cavallers francesos -els millors de l'època- i milers de peons grecs a més dels almogàvers que havien quedat al seu servei. La Companyia Catalana es replegà i es preparà per combatre a camp obert contra les superiors forces del duc d'Atenes. Segons el cronista Nicèfor Gregoràs -versió que hauria seguit Ramon Muntaner- el punt on s'haurien concentrat els almogàvers hauria estat entre la Beòcia i Tebes, en un terreny tancat entre el llac Copais i el riu Cefís, que l'alimentava. Recentment, l'estudi de fonts alternatives -com la Crònica de Morea o el testimoni del coetani venecià Marino Sanudo- ha portat als historiadors a creure que la Companyia d'Orient es trobava a Halmyros, regió de Tessàlia.

Reconstrucció de la batalla de Halmyros / cortesia de l'il·lustrador Darren Tan

Segons Ramon Muntaner, que havia participat en la Companyia fins separar-se'n el 1307, els prop de 500 almogàvers que havien seguit sota les ordres de Gautier de Brienne li feren saber, abans del fatídic encontre, que no estaven disposats a combatre contra els seus propis germans i l'abandonaren, integrant-se altre cop entre els qui havien estat els seus companys d'aventura durant anys. El duc franc, confiat en la seva superioritat, no s'oposà a què marxessin. Com explica Nicèfor Gregoràs, aquella nit, els almogàvers, que malgrat haver augmentat llurs efectius seguien sent inferiors en nombre i equipament, desviaren el riu i aconseguiren enfangar el camp de batalla amb la intenció de dificultar l'embat dels cavallers francs. 

L'endemà, 15 de març de 1311, Gautier de Brienne i els seus impetuosos cavallers es llençaren al galop per trencar la línia almogàver i no s'adonaren que el terreny estava empantanegat. Quan ja eren a tocar dels catalans, llurs pesats cavalls s'enfonsaren sobtadament en el fang, quedant travats a mercè dels mercenaris, que s'abraonaren sobre els cavallers per massacrar-los un a un. Mentrestant, els turcoples, que s'havien mantingut allunyats de la batalla per por a què les dues forces cristianes no haguessin conspirat per atrapar-los entre dos fronts, comprovaren que el combat anava de debò i acudiren en ajuda dels almogàvers. Després d'una dura batalla, els mercenaris aconseguiren destrossar -contra tot pronòstic- l'exèrcit del duc franc, acabant amb la vida del mateix Gautier de Brienne i de gairebé tots els seus cavallers.

Aquesta sonada victòria dels almogàvers els permeté fer-se amb el ducat d'Atenes, que donaren -paradoxalment- al cavaller rossellonès Roger Desllor, un dels pocs homes al servei de Gautier de Brienne que havia sobreviscut a la batalla. Un any més tard, incapaços de defensar el territori de les amenaces de la resta d'estats llatins, recorregueren a la protecció de Frederic III de Sicília, rei de la dinastia catalano-aragonesa que governava l'illa (1312). Així, reforçada per afrontar els complicats conflictes mediterranis, la Companyia Catalana prengué, pocs anys més tard, el veí ducat de Neopàtria (1319). Malgrat les dificultats, els dos territoris es mantingueren durant més de 70 anys com un apèndix associat a les corones de Sicília, primer, i d'Aragó, a la que quedà integrada el 1381. Finalment, el florentí Nero Acciaiuoli conquerí el ducat d'Atenes (1388) i Neopàtria (1390) acabant amb els dominis catalano-aragonesos a Grècia.

Per saber-ne més:

Vinas, A; Vinas, R. (2017) La Companyia Catalana a Orient. Barcelona: Rafael Dalmau

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...
> Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa (1412)