El "Carrasclet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista (1682-1743)

Pere Joan Barceló i Anguera nasqué el 1682 a Capçanes, en terres del Priorat, al sud del Principat de Catalunya. La seva família eren carboners de llenya carrasca, ofici d’on li vindrien els sobrenoms de “Carrasquet”, “Carrasqueta”, “Carrascó” o “Carrasclet”, amb què seria més conegut. Fou descrit, ja d’adult, com a un «hombre pequeño, moreno, que parece un gitano, y seco». Tot i el seu origen humil, hauria rebut nocions de lletra. Tenia un caràcter noble, se sentia lligat a la família, arrelada al Priorat, i professava una gran religiositat.

Soldat durant la Guerra de Successió Hispànica (1705-1714)

L’any 1705, quan Catalunya esdevingué un dels escenaris de la Guerra de Successió hispànica, el jove Pere Joan Barceló s’adherí a la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria i s’incorporà a un regiment de fusellers format per Josep Nebot; s’arrenglerà en una companyia que capitanejava el seu pare, Francesc, i on també hi combatia el germà gran. A la mort del pare, qui caigué combatent prop de Mora d’Ebre l’any 1706, Pere Joan passà al regiment de Josep Farriol.

L’any 1709, enmig d’una guerra que s’allargava i no es decidia, es casà amb Josefina Figueres de Capçanes, amb qui s’instal·là a una casa a Marsà, al Priorat, heretada de la família. Tot i això, Pere Joan continuà combatent, i l’any 1710 servia al regiment de Joan Falcó. Aquell desembre, després de les derrotes austriacistes de Brihuega i Villaviciosa, fou un dels 30 catalans triats per les autoritats per acompanyar el comte de Cifuentes per a què arribés sa i estalvi a Barcelona; això demostra la rellevància militar que hauria assolit i el seu ferm compromís amb la causa.

El Gegant Carrasclet de Reus / flickr @laie023

L’any 1713, quan Tarragona caigué en mans dels borbònics, Pere Joan continuà la guerra com a capità de diversos destacaments a les ordres del coronel Antoni Vidal. Enquadrat en aquesta força, participà en la reconquesta de Falset als borbònics a finals d’agost de 1714, un sonat cop de mà que inquietà la rereguarda borbònica però que costà la mort del comandant català.

La postguerra: tornada a casa, emboscament i guerrilla (1714-1719)

Dies després Barcelona acabà caient heroicament davant l’assalt borbònic. En aquest moment, és possible que el capità Barceló, derrotat, embarqués cap a Mallorca, que continuava sota domini de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Quan Felip V conquerí l’illa, al juliol de 1715, un “Pere Barceló”, junt amb 8 familiars, desembarcà a Alacant en una nau anglesa; donat que el Carrasclet no abandonava mai la seva família, l’historiador Antoni Muñoz apunta que podria ser ell.

Al marge de la possible estada a Mallorca, al setembre d’aquell 1715 el trobem a Marçà, on hauria tornat, acollint-se a un indult per retirar-se, derrotat, amb la muller, a la finca familiar, que havia pogut conservar. Allà intentà reconstruir la seva vida però el fet d’haver combatut al bàndol austriacista durant la guerra, o sigui, al costat dels “sediciosos” vençuts, li impedí optar a càrrecs públics i ascendir socialment. A l’octubre tingué una baralla amb un tinent borbònic que l’anà a trobar per cobrar-li la contribució; arran d’això el Carrasclet es donà a la fuga però fou capturat i empresonat. Sorprenentment aconseguí escapar de la presó i s’emboscà.

Amagat en una cova a la muntanyes de la serra de Llaberia, organitzà una partida de guerrillers amb què mirava d’atiar la resistència contra els borbònics a la zona i assaltava els combois que creuaven de Catalunya a València pel coll de Balaguer, accions en les que «les quitaba lo que era preciso para el sustento, sin hacerles ningún daño, separándose luego, y él volvía a su cueva».

 

La Serra de Llaberia, que serví de refugi al Carrasclet

Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i, al febrer de 1717, empresonaren a la mare, la germana i una tia per fer-li xantatge. Tot i això, el Carrasquet no cessà en les seves accions i, amb la complicitat de la població, agreujada pels impostos i la repressió borbònica, les victòries del guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou anaren engrandint la seva fama i reputació arreu de la contrada, de manera que, «con lo favorable de estos sucesos se le unió gente, unos que recelaban de ser presos [...] otros a quien el hambre y la miseria ocasionada de los crecidos tributos les precisava desemparar sus casas».

El malson dels borbònics a l'empara de França (1719-1720)

En aquell temps, Felip V pretenia recuperar els dominis mediterranis que havia perdut a mans de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Així, a l’agost de 1717, aprofitant que els austríacs combatien als turcs, desembarcà a Sardenya i la conquerí en tan sols dos mesos. Seguidament, al juliol de 1718, l’exèrcit borbònic passà a Sicília, i també la recuperà.

Davant l’ofensiva “irredemptista” de Felip V, que contravenien els acords de pau d’Utrecht, les principals potències europees formaren la Quàdruple Aliança, integrada per Àustria, la Gran Bretanya, les Províncies Unides i França, ara regida per Lluís XV de França. Ironies de la història, el Duc de Berwick, botxí de Barcelona quatre anys enrere, s’enfrontaria ara contra Felip V.

Coneixent el zel amb què els catalans havien combatut per llurs institucions i lleis, Berwick es plantejà utilitzar-los per desestabilitzar la monarquia de Felip V. Així, s’adreçà als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s’integraven amb les seves partides a l’exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Així, de forma sorprenent, arribava l’anhelat canvi de context internacional que podia salvar Catalunya.

Tornant al “Carrasclet”, per qui les autoritats borbòniques pagaven una fortuna a qui el capturés, viu o mort, continuava la lluita emparat-se en la serra de Llaberia. En saber les intencions de Berwick d’obrir un front de guerra a Catalunya, es dirigí llavors a Perpinyà, on acceptà la proposta de Berwick i fou reconegut com a coronel de l’exèrcit francès. Havent rebut armes, instruccions i diners, tornà al sud dels Pirineus. Així, el Carrasclet anà fustigant als destacaments borbònics i, per allà on passava, era rebut amb alegria pels veïns. Els “carrasclets” proclamaven l’abolició del cadastre borbònic i la reinstauració de les constitucions catalanes. Molts homes, que se sentien de nou lliures, s’abillaven amb el groc de la Casa d’Àustria i s’hi sumaven.

Davant d’això, a l’abril de 1719 el capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, trameté ordre als veguers per a què es formessin “escuadras de paisanos” que col·laboressin amb els destacaments  borbònics en la guerra contra les partides dels guerrillers austriacistes. Moltes d’aquestes “escuadras” s’omplien de catalans que, empobrits per les penúries de la postguerra i els tributs que els imposaven els borbònics, buscaren una forma ràpida de guanyar diners per subsistir. Així, a l’hora de la veritat, quan apareixen els “carrasclets”, que podien ser llurs germans o amics, no els combatien, els donaven les armes o, fins i tot, s’hi sumaven.

Enciclopèdia Catalana

Així, el Carrasclet recorregué Catalunya, combatent als borbònics, fent créixer les seves partides i viatjant en diverses ocasions al Rosselló per rebre armes i directrius. A l’estiu, amb les tropes franceses controlant els passos estratègics dels Pirineus, la insurrecció contra els borbònics s’anà estenent arreu de Catalunya i els miquelets anaren alliberant, entre altres llocs, Olot, Ripoll i el Lluçanès. El Carrasclet rebé missatges secrets des de Reus que si hi entrava li entregarien les armes de les “escuadras”. Així, el 26 de juliol, el guerriller feu entrada a la que llavors era una de les ciutats més importants de Catalunya i fou aclamat pels reusencs, majoritàriament austriacistes, que li regalaren un “espadín de plata” que des de llavors cenyiria orgullós.

En saber que el governador filipista de Mora d’Ebre estava disposat a penjar com càstig exemplar a uns guerrillers que havia pres, el Carrasclet li escrigué, per carta: «tinc ordre del Exmo. General Barbick que obri en lo Rigor de la Guerra Comforma Vostres Mercès faran. [...] tenen Soldats de mon Regiment pressos que Si Vostres Mercès los penjant Penjaré. Y si los passan per las Armes faré lo mateix. Si Creman abrassaré, si saquejan Saquejaré, Si’ls trauran de las Isglessias los trauré de dins dels Segraris, de la manera que Vostres Mercès se portaran, me portaré, que Jo ja soc assí, que los meus Soldats son tanbé Soldats com los Soldats de Vostres mercès [...] si Vmes los trachtan bé Jols trachtaré molt bé, y sils maltractan los trachtaré més mal que Vmes [...]».

El 5 de desembre els “carrasclets” assaltaren Valls però foren rebutjats per les “escuadras” dirigides pel batlle Pere Anton Veciana. Arran d’aquesta gesta, no només no se suprimiren les “escuadras”, com reclamaven alguns, considerant un error haver armat als catalans, sinó que anys més tard es reorganitzaren com a “Escuadras de Paisanos Armados” sota una direcció única que tingué com a primer comandant al celebrat Veciana; seria l’origen dels “Mossos d’Esquadra”. Pel que fa a la participació del Carrasclet a l’assalt, la crònica de Francesc de Castellví el situa allí, si bé en les diverses cartes de Veciana relatives a l’atac no l’esmenta en cap moment, fet pel qual l’historiador Antoni Muñoz creu que realment no hi hauria estat.

L'exili a Viena: al servei dels emperadors del Sacre Imperi (1720-1743)

Després de dos anys de guerra internacional, al febrer de 1720, pel tractat de L’Haia, Felip V destituí al seu abrandat primer ministre, el cardenal Alberoni, i renuncià a Sicília i Sardenya a canvi d’assegurar-se la successió del Ducat de Parma. Arran d’això, es desmantellà la Quàdruple Aliança i França llicencià les partides d’austriacistes catalans que combatien a Felip V. Davant d’aquest nou desengany, el Carrasclet, que sabia que si tornava a Catalunya corria un greu risc d’acabar pres i executat, decidí embarcar des de Cotlliure cap a Maó, a la Menorca britànica.

Trobant-se a Maó, sembla que feu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, des d’on s’hauria endinsat al Priorat. L’episodi ha donat peu a tota mena d’especulacions: ¿voldria saludar per darrer cop la seva terra? ¿aniria a acomiadar-se d’una amant? ¿amagà un tresor? Fos com fos, després embarcà rumb a Gènova per viatjar fins a Viena, on viuria exiliat, com havien fet molts altres austriacistes catalans després de la desfeta de 1714. Allí, es posà al servei de l'emperador Carles VI d’Àustria, fou reconegut com a coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia, a Hongria, on s'establí amb la dona i visqué com a un petit terratinent.

L’any 1733 Felip V va tornar a vulnerar els acords de pau signats anys enrere i, aprofitant ara la Guerra de Successió de Polònia, emprengué de nou la invasió de Sicília i Nàpols, el regne de les Dues Sicílies. En aquest moment, el poderós Ramon de Vilana-Perles, secretari d’estat i del despatx universal de l’emperador Carles VI d’Àustria, encomanà al coronel Barceló que creés un contingent d’exiliats austriacistes i marxés a combatre la invasió borbònica de Nàpols.

Al maig de 1734 els austríacs foren derrotats pels borbònics a la batalla de Bitonto, prop de Bari, a la Pulla. Dies després, de retirada cap al nord, el coronel Barceló fou capturat vora Pescara pels espanyols, que l’enviaren pres a Cadis. Finalment, els borbònics havien pres al Barceló! Però havien passat gairebé 15 anys d’ençà que el temut guerriller havia abandonat Catalunya, ara era un oficial de l’exèrcit imperial austríac i calia tractar-lo com a tal. Així, després de sis llargs anys de presó, fou alliberat gràcies a les gestions de l’emperador Carles VI i tornà a l’exili a Viena.

La situació d'Europa l'any 1740 / wikimedia

A l’octubre d’aquell 1740 morí l’emperador Carles VI sense un hereu masculí, fet que desembocà en la Guerra de Successió austríaca, que enfrontà a la seva filla, Maria Teresa d’Àustria, contra Carles Albert de Baviera, que reclamà els seus drets a la corona imperial. En aquesta situació, el coronel Barceló es posà al servei de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria enfront a l’aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la, i passà a dirigir un batalló on hi havia nombrosos exiliats catalans. Posteriorment, se li confià el comandament d’una companyia de 64 exiliats catalans a la regió de la Caríntia, si bé aquest contingent es dissolgué poc més tard, el 1742.

És bonic veure com malgrat les estretors a les llunyanes terres d’Àustria i Hongria, els exiliats catalans es mantingueren units. De fet, el cronista Francesc de Castellví, també exiliat a Viena, s’hauria entrevistat amb el Carrasclet, que li hauria explicat molts dels detalls de la seva trajectòria que avui coneixem gràcies a la crònica. A Catalunya, dues dècades després, hom tampoc havia oblidat al llegendari Carrasclet, de qui encara en circularien històries i rumors. Un bon exemple és el pagès empordanès Salvador Casanovas i Canut, qui duia un dietari on hi anotà: «les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu».

Plànol de la batalla de Breisach el Vell, 4 de setembre de 1743

L’any 1743, durant la Guerra de Successió Austríaca, el coronel Barceló, que ja tenia uns 60 anys, comandava una tropa regular imperial. El seu exèrcit fou destinat a una ofensiva contra França que pretenia dur la guerra al camp enemic creuant el Rin pel pas de Breisach el Vell (Alemanya). Allí, mentre s’enfrontava als bavaresos, el coronel Barceló caigué ferit de mort en un illot fluvial, i morí la nit del 4 de setembre; fou enterrat al cementiri de la població.

Així acabà l’apassionant vida del Carrasclet, de qui se’n desconegué el final fins al 2002, quan l’historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l’arxiu parroquial del poble alemany. La tomba no se’ns conserva ja que fou destruïda durant les guerres mundials.

· · · · · · · · · ·

Notes: Per saber més sobre el Carrasclet, podeu escoltar l’episodi podcast de l’En Guàrdia “Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet” amb Agustí Alcoberro. Per aprofundir en les darreres informacions sobre la vida del guerriller i les nombroses accions militars que protagonitzà, llegiu Muñoz, A. (2018) Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720). Barcelona: Rafael Dalmau. Per a una visió global sobre els anys de postguerra que seguiren a la derrota de 1714, vegeu Torras, J. M. (2020) Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808). Barcelona: Rafael Dalmau. La vida del Carrasclet ha estat novel·lada per Albert Sánchez Piñol a Vae Victus (2015). Versió actualitzada 9/2024.

Si us ha agradat l'article també us pot interessar...

> Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715) 

Sanluri, la batalla que capgirà la guerra de Sardenya (1409)

La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, calia entronitzar urgentment un nou "judike" que mantingués els dominis que s'havien aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer i Càller.

Tot i així, la decisió sobre qui havia de succeir a Marià no estava exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acabà retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.

Començà, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea dominava sobre gairebé tota Sardenya però hi havia zones que escapaven del seu control efectiu i requerien l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenien una major capacitat operativa però no aconseguien imposar-se fora de la seguretat dels enclaus costaners que mantenien a tocar del mar, des d'on eren proveïts.

Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília, l'hereu de Martí l'Humà, viatjà uns dies de Palerm a Càller per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem II de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, feu valdre els seus drets i, al desembre, es presentà davant la cort judical d'Oristany, on fou coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar gran entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.

A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable jardí sinó com un pou que engolia homes i recursos, es preparà un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació», com digué el cronista Pere Tomic. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -que intentaven guanyar temps- semblaven confirmar que era el moment de donar el cop final.

Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, embarcà l'host que havia aprestat, a la qual se sumà un contingent barceloní. De forma coordinada amb el seu estimat fill, el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarcaren a Càller al maig de 1409. Les primeres hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses, aliades dels Arborea, que transportaven soldats cap a Oristany per reforçar les files judicals.

Dies més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers sortí de Càller i s'endinsà en territori arborès rapinyant camps i viles que trobava al seu pas. Quan arribà a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els sortiren a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es replegaren satisfets d'haver mesurat les forces dels sards.

A finals de juny, el gruix de l'host catalano-aragonesa, comandada pel propi Martí el Jove, sortí de Càller en direcció a Oristany. Eren jornades caloroses, fet pel qual l'exèrcit evitaria marxes gaire llargues i aniria fent parades per a què la tropa estigués descansada de cara al combat. De camí, l'host resseguí el curs del riu Flumini Mannu, on malgrat els molestos mosquits que hi voleiaven, els homes podrien refrescar-se i eixugar-se la suor. El 29 de juny, al tercer dia d'haver sortit, Martí el Jove donà ordre d'acampar vora Sanluri.

La batalla de Sanluri segons un quadre de Giovanni Marghinotti (Càller, 1798-1865)

L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa començà a avançar cap a Sanluri, on els esperava el sobirà d'Arborea, Guillem II de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent judical, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards.

L'host catalano-aragonesa seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada que els sards; al costat del príncep Martí combatrien Pere de Torrelles, comandant de la flota enviada pel rei, Joan des Vall, Bernat IV de Cabrera i Bernat Galceran I de Pinós.

Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea se situà davant de Sanluri mentre la cavalleria judical quedava oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transitaren fins al camp de batalla desplegant una columna que alternava cavallers i homes d'armes.

Els dos exèrcits xocaren frontalment, moment en el qual la cavalleria judical descendí pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposà a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí el Jove envià els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconseguí travar-hi combat. Després d'hores de lluita -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès començà a esberlar-se en diverses parts que els atacants pogueren anar encerclant, colpejant i reduïnt.

Guillem II de Narbona aconseguí fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugiaren dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- foren massacrats sota el turó que els sards anomenarien des de llavors s'Occidroxiu ("l'escorxador"). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assaltà la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o capturant-los per enviar-los posteriorment com a esclaus a Barcelona.

Guillem II de Narbona i els soldats supervivents es replegaren a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebrà ignorant que les properes noves que vindrien de Càller el sumirien en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposà la seva fi i, de fet, encara pogué repel·lir un atac contra la seva capital, però quedà condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del casal de Barcelona (1409) 

De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705)

Un 30 de setembre de 1701 arribà a Barcelona el jove Felip V, que mesos enrere havia estat coronat rei de la monarquia hispànica en virtut del polèmic testament de Carles II l'Embruixat. Tot i el recel que el primer Borbó causava entre els catalans, que odiaven els francesos per llurs repetits atacs contra el país, com el setge de Barcelona del 1697, feia 70 anys que un rei no visitava Catalunya, de manera que la vinguda de Felip V era un esdeveniment que generava esperances.

El francès, tímid i fred durant els actes de benvinguda i els ampul·losos discursos protocol·laris dels seus súbdits catalans, jurà les "constitucions de la terra" i celebrà corts catalanes, que s'obriren al convent de Sant Francesc de Barcelona el 12 d'octubre de 1701.

A les corts, el rei no cedí a la sentida reivindicació d'insaculacions lliures en l'elecció dels diputats de la Generalitat i els consellers del Consell de Cent, si bé concedí a Barcelona que del seu port poguessin salpar 2 vaixells anuals per comerciar amb les Amèriques -passant abans per Sevilla- i instituí el Tribunal de Contrafaccions, tribunal paritari que havia de fer justícia davant les denúncies contra els agents reials per haver vulnerat les lleis catalanes.

En conjunt, quan es clausuraren les corts al gener de 1702, no es podia dir que haguessin estan més conflictives ni menys satisfactòries que les anteriors. Melchor de Macanaz, secretari reial, disconforme amb la posició en que havia quedat la monarquia després de les corts, opinà que «lograron los catalanes cuanto deseaban, pues ni a ellos les quedó que pedir, ni al rey cosa especial que concederles, y así vinieron a quedarse más independientes del rey que lo está el parlamento de Inglaterra».

El Palau Dalmases, al carrer Montcada de Barcelona, seu de l'Acadèmia dels Desconfiats

Durant el primer any de regnat de Felip V, Anglaterra -preocupada per l'alteració del "balance of power" a Europa, amb dos Borbons regint alhora França i la monarquia hispànica- instigà la creació d'una aliança amb Àustria i Holanda que tenia per objectiu deposar Felip i entronitzar l'Arxiduc Carles d'Àustria, l'altre pretendent amb drets a succeïr Carles II l'Embruixat el 1700. D'aquesta manera nasqué la Gran Aliança de l'Haia, que al maig de 1702 declarà la guerra a les Dues Corones borbòniques.

Arran d'això, Felip V prohibí el comerç amb anglesos i holandesos, que des de feia anys eren els principals socis comercials dels catalans, a qui compraven vins i aiguardents; la mesura causà descontentament a Catalunya. L'ordre d'expulsió d'Arnold Jäger, comerciant holandès afincat a Barcelona, casat amb una catalana i ben relacionat pels seus negocis amb la burgesia barcelonina, provocà un conflicte polític de primer ordre que acabà al flamant Tribunal de Contrafaccions i encengué encara més el malestar. A Barcelona, començaren a circular pamflets a favor de l'Arxiduc i notícies com l'entrada de Portugal i Savoia a la guerra al costat dels aliats a finals de 1703.

Al gener de 1704, la decisió de Felip V de designar com a virrei de Catalunya a l'odiat Francisco Antonio Fernández de Velasco, que ja ho havia estat anys enrere deixant un ingrat record per la seva deshonrosa entrega de Barcelona als francesos el 1697, no agradà gens. De nou com a virrei, Velasco actuà despòticament, tingué conflictes amb les institucions catalanes i perseguí tota simpatia envers l'Arxiduc Carles d'Àustria. Mentrestant, alguns membres de l'Acadèmia dels Desconfiats, que es reunia al palau Dalmases de Barcelona, mantingueren contactes discrets amb Jordi de Darmstadt, militar alemany que havia defensat Barcelona del setge francès de 1697, d'on li venia l'estima dels catalans, havia estat virrei de Catalunya el 1698 i, deposat per Felip V el 1701, havia acabat servint a la causa de l'Arxiduc Carles d'Àustria.

A finals de maig de 1704, la flota aliada arribà davant de Barcelona i el seu comandant, Jordi de Darmstadt, transmeté missatges demanant als barcelonins que s'unissin a l'Arxiduc Carles d'Àustria i començà a desembarcar les tropes esperant que els austriacistes s'aixequessin en armes contra les autoritats borbòniques per poder prendre la ciutat. Velasco actuà diligentment, deingué al veguer, Llàtzer Gelsen, que havia d'obrir el Portal de l'Àngel als exèrcits aliats, i amb el fracàs de la conspiració Jordi de Darmstadt bombardejà des del mar Barcelona per donar cobertura a l'embarcament de les tropes i dels austriacistes que volien escapar de la ciutat, i ordenà la retirada.

L'ermita de Sant Sebastià, amb vistes sobre la plana de Vic, fou l'escenari del "pacte dels vigatans"

Després dels fets, Felip V reforçà la guarnició barcelonina i el virrei Velasco intensificà la repressió contra els austriacistes practicant centenars de detencions i empresonaments arbitraris, entre els quals el propi bisbe de Barcelona i nombrosos consellers del Consell de Cent, a més d'eliminar de les bosses d'insaculació a molts ciutadans acusats d'austriacistes. La política repressiva de Velasco atià encara més l'animadversació en contra seva, fins al punt que -mesos després - ell mateix escrigué: «cada dia y por diferentes partes se evidencia más la infidelidad de los catalanes [...] y que muchos de los que no habían concurrido en ella en aquella ocasión [maig 1704] se les han arrimado después».

Un any després del setge fallit dels aliats sobre Barcelona, en un context en què amplis sectors de la població sentien ja simpatia per l'Arxiduc Carles, diversos prohoms, nobles i militars osonencs, bregats en la lluita contra els francesos, es trobaren en secret el 17 de maig de 1705 a l'ermita de Sant Sebastià en una reunió convocada pel rector de Santa Eulàlia de Riuprimer, Llorenç Tomàs i Costa.

Hi assistiren Antoni de Peguera i d'Aimeric i Josep Antoni Martí, de Vic; Antoni de Cortada i Carles de Regàs i Cavalleria, de Manlleu; Francesc Macià i Ambert, conegut com a "Bac de Roda", de Roda de Ter; Jaume Puig i els seus fills, Antoni i Francesc, de Perafita, i Josep Moragues i Mas, de Sant Hilari Sacalm. En aquesta reunió, coneguda com el "pacte dels vigatans", s'acordà pactar amb Anglaterra l'entrada de Catalunya en l'Aliança de l'Haia per sumar esforços en l'objectiu de deposar a Felip V i entronitzar a l'Arxiduc Carles d'Àustria.

Així, de Vic sortiren cap a Gènova dos plenipotenciaris que es reuniren amb Mitford Crowe, comerciant anglès d'aiguardents que havia residit a Barcelona i que ara actuava com a representant de la reina Anna d'Anglaterra. De la reunió en sortí un acord pel qual els "vigatans" havien d'aixecar en armes 6000 homes al rerepaís per facilitar d'aquesta manera el desembarcament dels aliats a Barcelona i el control de Catalunya, i per la seva banda Anglaterra es comprometia a pagar-los, armar-los i a garantir la conservació de les lleis catalanes. El tractat amb Anglaterra, conegut com a "pacte de Gènova", se signà el 20 de juny de 1705.

Vista de la ciutat de Gènova pel cartògraf i gravador Pierre Mortier, 1704

El 22 d'agost de 1705, la poderosa flota de l'Aliança de l'Haia -que venia de prendre Gibraltar i Dènia- començà a assetjar des del mar Barcelona, ben defensada pel virrei Velasco i la guarnició borbònica. Dins la ciutat, els austriacistes -inquiets- no es veien preparats per iniciar una rebel·lió mentre els "vigatans" -que ja controlaven el centre de Catalunya- baixaren apressadament en ajuda dels aliats.

De nou els aliats toparen amb Barcelona, que se'ls resistí, si bé ara, desembarcant les tropes, assetjant-la i coordinant-se amb les partides austriacistes de l'interior, aconseguiren en poques setmanes l'obediència de Mataró, Girona, Tarragona i Lleida. A mitjans de setembre, per superar el bloqueig entorn a Barcelona, els aliats assaltaren el castell de Montjuïc en una costosa operació en la que hi perdé la vida el propi Jordi de Darmstadt.

Finalment, el virrei Velasco s'avingué a negociar la capitulació de Barcelona i -el 7 de novembre de 1705- l'Arxiduc Carles d'Àustria feia l'entrada triomfal a la ciutat, on rebé una entusiasta benvinguda, i establí la seva cort al Palau Reial Nou. D'aquesta manera, Catalunya entrà en la Guerra de Successió defensant la causa austriacista.

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Article successiu:

> Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711)