Compendi d'apunts de viatge pel Llenguadoc publicats a Instagram:
Agde
La platja de sorra fosca de la Grande Conque, al Cap d'Agde, deu el seu color als afloraments basàltics de naturalesa volcànica que trobem a la regió.
Agde fou fundada c.525 aC per grecs foceus vinguts de Marsella, que l'anomenaren "Agathé Tyché" i que ja exportaven moles de basalt que extreien de les pedreres del lloc.
En època medieval, Agde fou seu episcopal i un vescomtat vinculat al llinatge llenguadocià dels Trencavel. En mans dels reis de França arran de la croada contra els albigesos (1229), la ciutat d'Agde acaba sent assaltada i saquejada per l'almirall Roger de Llúria durant la guerra contra els francesos (1286).
La catedral (m.s.XV) i molts dels palauets del centre històric -construïts en època moderna- foren bastits en pedra basàltica, donant al conjunt un característic to fosc.
El "canal reial del Llenguadoc" (1681), avui Canal del Migdia, passa pel nord d'Agde, on topa amb el darrer tram del riu Erau, i segueix fins a la Llacuna de Thau, on desemboca.
L'any 1939 Agde va acollir un important camp de refugiats republicans anomenat "el camp dels catalans" pel fet que la majoria dels allotjats eren catalans i procedien de l'entorn del govern de la Generalitat de Catalunya (ERC, Estat Català, Unió de Rabassaires).
Aigüesmortes
Després de creuar els Pirineus, el Rosselló i el Llenguadoc, arribem a Aigüesmortes, ja a la desembocadura del Roine, a tocar de la Camarga i la Provença.
La població es troba situada en una zona de canyissars, salines i aiguamolls, d'aigües estancades, d'on li vindria el nom, que ha mantingut la seva forma original en occità.
Fou construïda entre c.1240-1270 per Lluís IX de França, dit "el Sant", que la fundà per a què fos el primer port mediterrani dels seus dominis.
En aquell temps tot just s'afermava el poder de la corona francesa sobre el Llenguadoc, en els darrers compassos de la llarga i cruenta croada contra els càtars.
Així, Aigüesmortes nasqué com a una "bastida", o sigui, una fundació de nova planta en què els carrers s'ordenen amb un traçat regular entorn a una plaça central, on es troba la seva església gòtica, d'aspecte massís, realitzada amb pedra sorrenca.
Per la funció estratègica del lloc fou dotada de poderoses muralles i portes, encara en peu, que conformen un ampli perímetre protegit i obert pels quatre costats.
D'Aigüesmortes partiren diverses expedicions navals dels reis de França, com les croades que va protagonitzar Sant Lluís contra Egipte (1248) i Tunis (1270), on morí.
L'any 1286, després de la fallida croada francesa contra Catalunya, el brillant almirall Roger de Llúria assaltà el port d'Aigüesmortes en un cop de mà i, segons explica la crònica de Ramon Muntaner, "trobaren naus e llenys e galees; e tot quant hi trobà, ell tramès a Barcelona".
La progressiva colmatació de les maresmes del delta del Roine, que anà allunyant la línia de costa, i la competència amb el creixent port de Marsella arran de la integració del comtat de la Provença a la corona francesa (1481), provocaren el declivi d'Aigüesmortes.
Malgrat tot, el lloc pervisqué com a fortalesa costanera. En època moderna, la poderosa torre de Constance funcionà com a far i també fou presó reial.
Amb la revocació de l'edicte de Nantes (1685), que havia garantit la tol•lerància religiosa a França, es reprengueren les persecucions contra els "hugonots" i la torre s'utilitzà durant dècades com a presó de dones protestants.
Albi
La ciutat és avui capital del departament del Tarn, el riu que creua la població. Amb Tolosa i Montalban és una de les "ciutats rosades" pel color que li donen els edificis de maó d'obra vista, material que fou tradicional a la regió des d'època medieval.
Al s.XII fou considerada l'epicentre de l'heretgia càtara, fet pel qual hom es referia als càtars com a "albigesos". Tot i això la mediació del bisbe estalvià a Albi les destruccions de la croada i la implantació de la Inquisició (1234) acabà amb l'heretgia.
A finals del s.XIII s'inicià la construcció de la catedral de Santa Cecília i del palau dels bisbes, fet que demostrà el poder de l'Església a la regió després de la croada. El conjunt catedralici s'anà ampliant i embellint en època baix-medieval i moderna; destaquen les pintures i el cor de pedra. Avui és Patrimoni de la Humanitat.
L'any 1864 nasqué a Albi el pintor Henri de Toulouse-Lautrec. De llinatge aristòcrata, visqué afectat per la malaltia i reflectí la vida bohèmia del París finisecular a la seva obra. Al museu Toulouse-Lautrec Albi s'exposen esbossos, quadres i cartells del pintor, que morí, encara jove, l'any 1901.
Andusa
Des de Montpeller arribem a les portes de l'aspre massís de les Cevenes. Custodiant-les hi trobem Andusa, bonica població banyada pel riu Gardon d'Andusa, afluent del Gard.
Al s.XI els senyors d'Andusa serien un dels llinatges més puixants del Llenguadoc. D'aquesta família probablement n'era filla la "trobairitz" Clara d'Andusa, de qui conservem una cançó, "En greu esmay et en greu pessament", on plany la separació del seu estimat, Hug de Sant Circ.
Aliats dels comtes de Tolosa durant la Guerra d'Occitània (1209-1255), els senyors d'Andusa foren desposseïts de la vila, que passà a domini dels reis de França.
A finals del s.XIII, la població, dotada d'una muralla de la que en queda la Torre del Rellotge, era capital de vegueria i un important centre llaner. Al s.XV s'erigí una coberta a la plaça del mercat pels dies de pluja.
Durant les guerres de religió (ss.XVI-XVIII) fou una de les principals bases dels "hugonots", que tenien gran força a les Cevenes i el Massís Central.
Arran de la derrota d'Enric II, duc de Rohan i general dels exèrcits protestants, la muralla d'Andusa fou enderrocada (1629).
L'any 1649 un dels cònsols d'Andusa, el comerciant Latour, tornà d'Orient fascinat per la seva arquitectura i finançà per a la vila una font-pagoda que se n'inspirava.
Ocupada per les forces reialistes, Andusa es mantingué al marge de la lluita dels cabdills "chamisards" (1702-1715), que, emparant-se en les Cevenes, combateren als dragons reials per poder celebrar llur fe calvinista.
Després de la Revolució francesa, quan acabaren les guerres de religió, s'erigí sobre l'antic quarter dels dragons reials ubicat als afores d'Andusa un gran temple protestant d'estil neoclàssic (1823).
L'any 1856, a tocar d'Andusa, el botànic Eugène Mazel creà un jardí amb plantes del Japó, l'Himalaia i Amèrica del Nord, iniciant una col•lecció que malgrat les vicissituds que ha patit s'ha mantingut fins avui.
La "Bambouseraie" de les Cevenes, com s'anomena actualment, destaca pels seus boscos de bambús i per ambients que recreen les cabanes tradicionals i les selves de Laos o els temples i jardins japonesos.
Carcassona
Al s.VI aC, en un turó sobre el riu Aude, s'hi bastí un poblat que els antics anomenaren Carcasso. Al s.I aC, amb la conquesta romana de la regió, quedà integrat a la província de la Galia Narbonesa.
Per la seva importància estratègica, a la via que condueix de Tolosa al Mediterrani, Carcassona fou refortificada en temps del Baix Imperi (s.IV dC).
La ciutat passà per mans dels visigots (s.V) i els andalusins (725) que en deien "Karkashuna". L'any 759 fou conquerida pel rei Pipí el Breu i incorporada als dominis carolingis, esdevenint seu d'un comtat.
Així, Carcassona tingué una dinastia pròpia de comtes, de la que procedia Ermessenda, muller de Ramon Borrell i comtessa de Barcelona. Al s.XI els comtes de Carcassona enllaçaren amb els Trencavel, vescomtes d'Albi i Besiers.
L'any 1209, per la seva connivència amb l'heretgia càtara, el comte Ramon Roger fou excomunicat i assetjat pels croats de Simó de Montfort, que conquerí Carcassona, n'expulsà els habitants i empresonà al Trencavel, que morí poc després tancat a la presó de castell comtal.
L'hereu del comte caigut, Ramon II, aconseguí recuperar Carcassona als croats el 1224 però quan Lluís VIII de França passà a encapçalar la croada, la perdé a mans dels croats i s'exilià (1226).
Carcassona esdevingué la senescalia des d'on els croats sotmeteren els senyors del Llenguadoc i la seu de la Inquisició en la persecució dels càtars.
Ramon II assetjà de nou la ciutat el 1240 i rebé el suport de la gent del burg sorgit fora muralles però se'n retirà davant l'arribada de reforços francesos.
Arran d'això, els reis de França traslladaren la població del burg a una "Bastida" fundada de nova planta a l'altra banda de l'Aude, bastiren una segona línia de muralles i enfortiren el primer recinte.
Amb el tractat dels Pirineus (1659), pel qual França s'annexionà el Roselló, allunyant la frontera, la Ciutat perdé importància militar i entrà en decadència.
Entre els ss.XVIII i XIX patí una forta degradació i no reviscolà fins a la reconstrucció de Viollet-le-Duc (1853-1879), qui avantposà la bellesa a l'autenticitat. Avui la Ciutat és Patrimoni de la Humanitat (1997).
Cordas
En terres de l'Albigès, visitem Cordas [1-5], població posada sobre un turó que ha conservat les muralles i casalots medievals i que és considerada avui com a un dels pobles més bonics de França.
Nasqué de la mà de Ramon VII el Jove, comte de Tolosa, l'any 1222, que projectà al lloc una "bastida", és a dir, una fundació de nova planta organitzada entorn a una plaça, amb carrers ordenats i una muralla.
L'objectiu de la fundació seria establir-hi la gent que havia perdut llur casa arran de la croada contra els càtars. Segons testimonis presentats davant la Inquisició, l'any 1226 hi hagué un taller tèxtil regentat per 3 "càtars".
Entre els ss.XIV i XVI Cordas visqué la seva etapa d'esplendor, moment en què s'erigiren els casalots nobles que la embelleixen.
A l'entrada del poble, pujant cap a la Torre del Rellotge, s'hi troba l'associació cultural La Talvera, dedicada a la recuperació de la cultura, la llengua i les tradicions occitanes.
El Canal del Migdia (fr. Canal du Midi)
El "Canal Reial del Llenguadoc" fou realitzat entre 1666 i 1681 per l'enginyer Pèire Pau Riquet, natural de Besiers, que hi dedicà la seva vida, posant-hi diners i esforços, però no l'arribà a veure finalitzat.
Promogut per Lluís XIV, el "Rei Sol", l'objectiu era crear una via fluvial entre l'Atlàntic i el Mediterrani evitant haver de navegar per l'estret de Gibraltar.
Això possibilitava el tràfic comercial i de passatgers entre els dos mars sense arriscar-se al bloqueig per part de la monarquia hispànica, a possibles atacs piràtics o les dificultats de navegació a l'estret.
Aquesta complicada obra d'enginyeria hidràulica, considerada la més important del s.XVII, enllaça a Tolosa les aigües del riu Garona, navegable fins a la seva desembocadura a Burdeus, amb la llacuna de Thau, a tocar del port de Seta, ja al Mediterrani.
Un complex sistema de rescloses amb comportes, alimentat per l'aigua que baixa de la Muntanya Negra -que les omple o les buida per fer ascendir o descendir les embarcacions- permet salvar els 190 m. de desnivell que troba el canal al llarg dels 240 km. que recorre entre Tolosa i el Mediterrani.
El canal dinamitzà l'economia del Llenguadoc, facilitant l'exportació del blat i el vi, i l'importació de productes com el sabó de Marsella, l'arròs, espècies i tints. Alhora, també agilitava el transport de persones i correus per la regió, fent-lo més segur i ràpid.
Al llarg del s.XVIII s'anaren fent canalitzacions secundàries, ampliant els punts de connexió del canal pel Llenguadoc.
Amb la Revolució Francesa (1789), el "canal reial del Llenguadoc" canvià el nom pel de "canal du Midi", o sigui, "canal del Migdia".
Malgrat la seva importància regional, el canal no arribà mai a ser una via de comerç internacional entre l'Atlàntic i el Mediterrani.
Amb la difusió del ferrocarril al Llenguadoc, a partir de 1859, el canal entrà en declivi, reduïnt-s'hi el tràfic fins a tornar-se testimonial i acabar quedant en desús.
Actualment el Canal del Migdia és considerat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO (1996) i un gran atractiu turístic del Llenguadoc.
El Pont del Gard
Al s.I dC la província de la Gallia Narbonensis, amb capital a Narbo Martius (Narbona), al pas de la Via Domitia, vivia un profund procés de romanització.
La colònia romana de Nemausus (Nimes), més a l'interior, creixia i requeria més aigua que la que li podien garantir les fonts sagrades sota les quals havia sorgit el nucli poblat en temps dels gals.
Així, entre c.40-50 dC, durant el mandat de l'emperador Claudi, s'erigí un aqüeducte que duia les aigües de la font d'Eusa, als turons d'Ucetia (Usès), fins a Nemausus.
L'aqüeducte cobria 52 km de distància, al llarg dels quals l'aigua tan sols baixava 12m de desnivell fins arribar a Nemausus, on s'acumulava en un "castellum aquae" abans de repartir-se entre domus, fonts i banys públics.
Tenia un recorregut sinuós, adaptat al relleu del territori, per poder mantenir l'aqüeducte soterrat en bona part i tan sols es construïren els costosos trams aeris quan calia superar valls, rius i altres obstacles.
Destaca el tram que creua sobre el riu Gard. Consta de 3 pisos sostinguts per arcs (arcuationes) i bastits amb grans blocs de pedra (opus quadratum) a la part baixa i carreus més petits a la part alta (opus vittatum).
D'una banda a l'altra de la vall l'aqüeducte s'allarga uns 275 m. i en el seu punt central, o sigui, on queda més separat del curs del riu, assoleix uns 48 m. d'alçada.
Pel tram superior circulava el conducte d'aigües pròpiament dit (specus), que estava revestit interiorment amb "opus signinum" per evitar que l'aigua filtrés.
Tot i la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (476), l'aqüeducte funcionà fins al s.VI, quan col•lapsà per la manca de manteniment. Llavors començà a patir l'espoli de la gent de la zona per aprofitar-ne els carreus.
Al s.XVIII l'aqüeducte romà -emmarcat en un paisatge de gran bellesa- ja meravellava a artistes i erudits, que venien a visitar-lo i dibuixar-lo.
L'any 1745, per encàrrec dels rics Estats del Llenguadoc, s'adossà un pont al pis inferior per habilitar-hi el trànsit rodat, reconvertint-lo així en el Pont del Gard.
Avui és Patrimoni de la Humanitat (1985) i compta amb un interessant museu on s'explica com es construí.
Fontfreda
Avui, de camí al nord, hem descobert l'abadia de Santa Maria de Fontfreda, situada al massís de les Corberes, prop de Narbona, en terres del Llenguadoc.
Fou fundada l'any 1093 pel vescomte Eimeric I de Narbona, que la ubicà en una petita vall arrecerada i prop d'un torrent d'aigua fresca que donaria nom al lloc. Al monestir s'hi establí primerament una comunitat de monjos benedictins.
Al llarg del s.XII, a mesura que l'abadia s'enriquia gràcies a les donacions que rebia, s'anà construïnt l'església abacial, imponent, de factura romànica. L'any 1145 el monestir passà a la prestigiosa Orde del Cistell, que es trobaria en ple procés d'expansió.
Poc més tard, per iniciativa de Ramon Berenguer IV, Fontfreda establí una filial en terres de la Catalunya Nova, el monestir de Poblet (1150) que respon als criteris arquitectònics i decoratius del Cistell.
Entre finals del s.XII i principis del s.XIII es realitzà el claustre romànic, caracteritzat per les seves columnetes geminades. Durant l'eclosió de l'heretgia càtara, Fontfreda fou un baluard de l'ortodòxia catòlica a la regió.
L'any 1208, Pèire de Castelnou, monjo de Fontfreda, que exercia com a llegat papal, fou assassinat prop de Tolosa, fet que provocà la croada contra els "bons homes".
Durant la 2a meitat del s.XIII, en plena esplendor de Fontfreda, es reformà el claustre, al qual s'afegiren timpans fets amb arcs apuntats i una cobertura de voltes de creueria, solucions ja pròpies del gòtic.
Al s.XV els abats ja eren comendataris i no residien permanentment amb la comunitat. Si bé durant els segles posteriors embelliren el conjunt, la vida comunitària entraria en decadència, lluny de l'ideal cistercenc.
Arran de la Revolució Francesa (1789) la comunitat fou exclaustrada, si bé aconseguí tornar al monestir i reprendre la vida monacal el 1858.
Sant Antoni M. Claret, confessor d'Isabel II, amb qui s'havia hagut d'exiliar a França en esclatar la Revolució de la Gloriosa, es refugià a Fontfreda i hi morí (1870).
Els darrers cistercencs abandonaren el monestir l'any 1901. Gustave i Madeleine Fayet adquiren més tard l'abadia i n'emprengueren la restauració (1908).
Montpeller
L'any 985 el comte Bernat II de Magalona cedí en feu les terres del "Monte Pestellario", on s'erigí un castell i es formà la població que seria centre d'una senyoria regida pel llinatge dels 8 Guillems.
L'any 1181 Guillem VIII de Montpeller concedí permís per ensenyar-hi medicina al marge de la religió dels metges; arribaren així jueus i musulmans que impartiren llurs sabers mèdics junt als cristians.
Per l'enllaç de Maria de Montpeller, hereva de Guillem VIII, i Pere el Catòlic (1204), la senyoria passà a domini dels reis d'Aragó. Tot i les desavinences del matrimoni, finalment nasqué a Montpeller l'hereu, l'infant Jaume (1208).
Montpeller quedà al marge del tractat de Corbeil (1258), pel qual Jaume el Conqueridor hagué de renunciar als territoris occitans. En morir, la senyoria quedà pel segon fill, Jaume II de Mallorca, junt amb les Illes i el Rosselló (1276).
A partir de la facultat de Medicina sorgiren també estudis de Dret. L'any 1289 el papa Nicolau V els reconegué com a universitaris; naixia l'Estudi General de Montpeller.
L'any 1349 Jaume III de Mallorca, a qui el seu cosí Pere el Cerimoniós havia requisat les Illes i el Rosselló, vengué Montpeller al rei de França; amb els diners obtinguts emprengué una campanya per recuperar Mallorca que acabà en desastre.
A la segona meitat del s.XIV es bastiren el col·legi de Sant Germà i Benet, lligat a la universitat, i l'església gòtica de Sant Pere, que amb la supressió del bisbat de Magalona esdevingué seu episcopal (1536).
Durant les guerres de religió Montpeller fou una "plaça forta" dels hugonots, si bé acabà sent expugnada per restablir-hi el culte catòlic (1622). Amb la revocació de l'edicte de Nantes (1685) Lluís XIV feu destruir els temples calvinistes i perseguir als pastors.
Entre els ss.XVII i XVIII s'erigí l'arc de triomf [6] i s'urbanitzaren el passeig de Peyrou i la Place de la Comédie, on es col·locà la icònica font de les Tres Gràcies.
L'any 1978 fou encarregat a Ricard Bofill un projecte d'eixample que es concretà en el barri d'Antígona, amb edificis monumentals de perfil rectilini i elements d'inspiració clàssica.
Nimes
Entre Montpeller i el riu Roine, que marca el límit entre les grans regions occitanes del Llenguadoc i la Provença, trobem Nimes, capital del departament francès del Gard.
En aquest lloc, al peu del mont Cavalier, brolla una deu d'aigua subterrània sobre la qual s'erigí un poblat dels gals volques arecòmics, que divinitzaren la font i la anomenarien probablement "Nemausus".
Entorn al 120 aC els romans sotmeteren la regió, que s'integrà a la província de la Gallia Narbonenis, amb centre a Narbona.
Al 27 aC l'emperador August fundà una colònia romana al peu de l'antic poblat gal establint-hi veterans de la guerra d'Egipte.
Nemausus creixé com a ciutat i disposava de muralles, un temple dedicat al culte imperial i un gran amfiteatre.
Prop del brollador s'hi conserva un edifici de planta basilical, dit popularment "temple de Diana", que hom ha interpretat com a un santuari, unes termes o una biblioteca.
Segons la tradició, al s.III Sant Baldiri o Boi fou martiritzat al lloc on hi havia la font sagrada, que acabà sent cristianitzada.
Amb les invasions bàrbares (s.V) l'amfiteatre fou emprat com a fortalesa per protegir-se d'atacs i amenaces.
Temps més tard alguns nobles es feren llurs cases a l'interior i s'hi construïren dues esglésies i una torre, funcionant com a una ciutadella.
En època medieval, Nimes fou un comtat sota domini del llinatge dels Trencavel (s.XII). Durant la croada contra els càtars acabà en mans dels reis de França (1226).
A principis del s.XVI Nimes fixà com a emblema un cocodril encadenat a una palmera, representació que sorgí d'una moneda encunyada en època augustea per commemorar la submissió d'Egipte.
La regió del Gard es veié greument sacsejada per les guerres de religió, que afectaren especialment a Nimes, on la reforma calvinista havia arrelat amb força.
A mitjans del s.XVIII es realitzà el recinte dels jardins de La Fontaine, que embellí i monumentalitzà l'entorn de l'antiga font.
Al s.XIX la ciutat continuà creixent gràcies a la indústria tèxtil i l'arribada del tren. Nimes s'atorga la invenció del teixit texà, que s'anomenaria "denim" pel seu origen.
Pesenàs
Entre Besiers i Montpeller, al punt on el riu Peyne aflueix a l'Erau, s'hi troba Pesenàs, una ciutat d'aire bohemi que conserva un bonic nucli històric i concentra tallers, galeries d'art i botigues d'artesania.
Aquesta població sorgí al s.X al peu d'un turó on s'havia bastit un castell. Dotada de murs, Pesenàs anà creixent entorn a l'església de Sant Pere, avui desapareguda, i arribà a tenir una comanda templera.
Durant la croada contra els càtars, el comandant dels croats, Simó de Montfort, se'n apoderà (1209). A mitjans del s.XIII fou adquirida pels reis de França, integrant-se així als dominis de la monarquia com a vila reial.
Pesenàs seguí desenvolupant-se gràcies al comerç de la llana i els draps de la regió; així al s.XIV calgué bastir un segon circuit de muralles per defensar la població.
A partir de 1456 s'hi començaren a celebrar sessions dels Estats Generals del Llenguadoc, les corts provincials, que tot i tenir un caràcter itinerant sovintejaven Pesenàs.
Així, a principis del s.XVI, els Montmorency, que tenien el càrrec de governadors del Llenguadoc en nom del rei, s'establiren a Pesenàs, on formaren una petita cort.
L'enfrontament entre Enric II de Montmorency i el cardenal Richelieu, que pretenia centralitzar el cobrament d'impostos, acabà amb l'arrest i la decapitació del governador i la destrucció del castell de Pesenàs (1633).
Malgrat el cop, Pesenàs reviscolà i acollí en diverses ocasions a la companyia teatral de Molière (1622-1673), que aprofitava la reunió dels Estats Generals del Llenguadoc per representar al lloc les seves comèdies; el propi dramaturg feu amistat amb alguns veïns.
En aquest context, es bastiren o reformaren molts "hôtels particuliers", els palauets on residien els principals nobles i burgesos de Pesenàs amb llur servei i que competien per fer lluïr les façanes i patis de llurs domicilis.
Destaquen el d'Agde de Fondousse, amb la seva façana renaixentista obliqua, i el de Lacoste, que conserva belles voltes de creureria de tradició gòtica.
Rius (fr. Rieux-Volvestre)
Ja de tornada, deixem enrere les terres de la Gascunya i ens dirigim cap al Llenguadoc.
Al sud de Tolosa, just a la confluència entre aquestes dues grans regions, on els dialectes gascó i llenguadocià de l'occità es toquen, trobem la població de Rius, anomenada en francès "Rieux-Volvestre".
Rius es troba encaixada en un meandre del riu Arisa, que aflueix a la Garona. En aquest indret s'hi va erigir una primera església romànica (s.XI), anomenada Santa Maria de las Aygas.
L'any 1317, amb l'objectiu de reforçar la presència de l'Església en terres de Tolosa i acabar d'esborrar l'heretgia càtara, el papa Joan XXII elevà Rius a seu episcopal i es començà a bastir una nova catedral gòtica sobre l'antiga Santa Maria de las Aygas.
Al davant de la catedral hi trobem diversos habitatges d'entorn al s.XV, amb dos pisos i planta baixa, que conserven l'arquitectura tradicional d'entramat de fusta.
L'any 1560 els veïns del lloc visqueren l'extraordinari "afer Martin Guèrra", que fou jutjat al tribunal reial de Rius i que va deixar admirats als coetanis. L'any 1982 es va rodar una pel•lícula sobre el cas que tingué el poble com a escenari.
Rius fou un dels principals bisbats d'origen de la gran onada d'immigrants occitans que es van establir a Catalunya entre finals del s.XVI i principis del s.XVII buscant un futur millor.
Al s.XVII es va reconstruir la façana de la catedral amb maó tolosà i es van aixecar els tres darrers nivells del campanar, que s'inspira fidelment en el que trobem al convent dels Jacobins de Tolosa.
El maó, material del que se n'havia abaratit el procés de producció, dificultava la propagació d'incendis, de manera que va començar a substituir els antics entramats de fusta, generalitzant-se per tota la població.
Rius, que d'ençà 1801 ja no és seu episcopal, és avui una bonica vila "rosada" pel to rogenc de les seves construccions en maó d'obra vista.
Sant Guillem de Desert
De tornada, ens endinsem a les gorges del riu Erau. Resseguint el congost arribem a Sant Guilhem dau Desert, considerat un dels "pobles més bonics de França". El seu origen es troba lligat al monestir de Sant Guillem.
Guillem, cosí de Carlemany, fou comte de Tolosa i duc d'Aquitània. L'any 801, acompanyant l'host carolíngia de Lluís el Pietós, participà en la conquesta de Barxiluna als musulmans; després decidí retirar-se del món.
Acudí a la Septimània, on trobà al visigot Vítiza, qui havia fundat l'abadia d'Aniana, on aplicava els seus criteris per recuperar el rigor de la regla benedictina i que havia pres el nom de "Benet" enmirallant-se en Sant Benet de Núrsia.
Aconsellat per Benet, Guillem fundà un monestir (804) a les valls de Gel•lona, en un lloc aspre i despoblat, dit "el desert"; el nou cenobi dependria de la puixant abadia d'Aniana. Guillem hi morí el 812.
A principis del s.X el creixent monestir de Guillem s'erigí en abadia, desvinculant-se d'Aniana. L'any 1066, Guillem fou canonitzat i el cenobi esdevingué lloc de pelegrinatge per les relíquies del sant i per un fragment de la Vera Creu que hi hauria portat.
A mitjans del s.XI, s'emprengué l'obra romànica del monestir, que començà amb una nova església. Els treballs continuaren amb la construcció del claustre i d'un segon absis (s.XII). Entre els ss.XIII-XIV s'afegí un segon nivell a les galeries del claustre i, finalment, s'enllestí l'aixecament del campanar (s.XV).
L'any 1465 l'abadia fou posada sota comanda dels bisbes-abats de Lodeva, que cobrarien les rendes però descuidarien la vida monàstica.
Durant les guerres de religió els "hugonots" assaltaren l'abadia (1568) i destruiren el sarcòfag de Sant Guillem, agreujant la crisi. L'any 1644, la congregació de Sant Maur se'n feu càrrec i el monestir reviscolà.
Amb la Revolució Francesa (1789) els monjos foren desallotjats i el monestir, expropiat, començà a funcionar com a filatura de cotó mentre del claustre se n'aprofitaven les pedres com a material constructiu.
L'església acabà exercint de parròquia i l'any 1840 l'abadia fou classificada com a monunent històric i se n'inicià la restauració.
Tolosa
Tolosa, amb més d'un milió d'habitants comptant l'àrea metropolitana, és avui una de les ciutats més poblades de França. Situada al pas de la Garona, és la capital del departament de l'Alta Garona i de la regió administrativa d'Occitània.
Sorgí com a un poblat dels gals "tolosates" (s.III aC). En caure sota poder de Roma s'hi fundà una gran ciutat gal•loromana. Segons la tradició l'any 250 hi fou martiritzat Sant Sadurní (Serni), culte que es difongué arreu.
En ple declivi de Roma s'hi establiren els visigots (418), que feren de Tolosa llur capital fins que en foren foragitats pels francs (507).
Al s.XI els comtes de Tolosa estengueren llur poder per la regió, pugnant per l'hegemonia sobre el Llenguadoc amb els comtes de Barcelona. En aquest moment s'inicià la construcció de l'església romànica de Sant Serni, que destaca pel seu campanar octogonal (s.XVI).
La "crotz" de Tolosa, icona de la ciutat, era el blasó dels comtes tolosans; en època moderna acabà representant al Llenguadoc i més recentment el conjunt de territoris de llengua occitana.
Durant la croada contra els càtars els comtes de Tolosa foren sotmesos pels reis França (1229): Joana, hereva del comtat, fou casada amb el germà de Lluís IX de França, que integrà així Tolosa a la corona francesa.
Amb la submissió dels comtes tolosans s'instal•laren a Tolosa els dominics, l'orde que dirigí la Inquisició i que hi bastí el convent gòtic dels jacobins (1230-1336).
A mitjans del s.XII sorgí la institució del Capítol, consell municipal que guanyaria rellevància en el govern de la ciutat. Al s.XVIII els "capitolats" erigiren una façana neoclàssica per al Capítol davant la qual s'obrí la plaça homònima.
En època moderna Tolosa s'enriquí gràcies al comerç de l'herba pastel, apreciat tint de color blau. En són testimoni casalots renaixentistes com els dels mercaders Juan de Bernuy o Pèire d'Assezat (s.XVI).
Al cor de Tolosa trobem La Tuta d'Oc, llibreria especialitzada en història, cultura i literatura occitanes on si entreu dient "Bon dia" us atendran en occità i podreu comprovar la proximitat d'aquesta llengua amb el català.
Usès
Prop del Pont del Gard trobem Usès, l'antiga Ucetia romana d'on brollaven les aigües que l'aqüeducte duia a Nemausus.En època carolíngia fou seu episcopal i un dels comtats en què es dividia l'Imperi (s.IX).
A la mort de Carlemany (814) el món carolingi s'esquerdà enmig d'intrigues cortesanes i lluites de faccions i els comtes actuaren cada cop més al marge de l'afeblida monarquia franca.
Bernat de Septimània -comte de Barcelona, Tolosa i Narbona-, un dels nobles francs més poderosos de l'època, envià al castell d'Usès la muller, Duoda, i el fill, Guillem, per protegir-los dels enemics.
Quan anys més tard Bernat s'endugué els fills a la cort carolíngia, la mare, Duoda, que restà sola al castell, escrigué -en llatí- el "Liber Manualis" (843) amb tot allò que els hagués volgut ensenyar, i els l'envià.
Al s.XI Usès tindria els seus propis senyors, que residien al castell. Aquest llinatge, malgrat la sacsejada de la croada contra els càtars (1209-1255), mantingué el poder i es feu vassall dels reis de França.
A finals del s.XII s'erigí una nova catedral, d'obra romànica, que destaca pel campanar circular amb 5 pisos de finestres geminades i que pot recordar la torre de Pisa, que s'inicià en aquell temps.
Entre els ss.XIII i XIV, al voltant del castell senyorial, anà creixent la vila, que s'articulà entorn a la plaça de les Herbes, es protegí amb muralles i assolí una certa autonomia municipal, formant un "consulat".
Durant les guerres de religió (ss.XVI-XVII) Usès fou un dels nuclis hugonots més importants de la regió, si bé els comtes es mantingueren catòlics i lleials al rei, que els distingí com a "primers ducs de França".
El llinatge d'Usès -que encara avui perviu- conservà el castell com a residència i l'anà ampliant i embellint, donant-li la seva fesomia actual.
Durant el conflicte la catedral fou assaltada (1563) i se'n destruí la nau, si bé la torre es mantingué dreta. Fou reconstruïda entre 1642-1663 però amb el concordat de 1801 perdé la condició de seu episcopal. L'any 1873 se la dotà d'una façana neoromànica.
Avui Usès és un poble encantador que ha sabut conservar l'aire antic dels seus carrers.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada