Apunts de viatge a la Provença

Aigüesmortes

Després de creuar els Pirineus, el Rosselló i el Llenguadoc, arribem a Aigüesmortes, ja a la desembocadura del Roine, a tocar de la Camarga i la Provença.

La població es troba situada en una zona de canyissars, salines i aiguamolls, d'aigües estancades, d'on li vindria el nom, que ha mantingut la seva forma original en occità.

Fou construïda entre c.1240-1270 per Lluís IX de França, dit "el Sant", que la fundà per a què fos el primer port mediterrani dels seus dominis.

En aquell temps tot just s'afermava el poder de la corona francesa sobre el Llenguadoc, en els darrers compassos de la llarga i cruenta croada contra els càtars.

Així, Aigüesmortes nasqué com a una "bastida", o sigui, una fundació de nova planta en què els carrers s'ordenen amb un traçat regular entorn a una plaça central, on es troba la seva església gòtica, d'aspecte massís, realitzada amb pedra sorrenca.

Per la funció estratègica del lloc fou dotada de poderoses muralles i portes, encara en peu, que conformen un ampli perímetre protegit i obert pels quatre costats.

D'Aigüesmortes partiren diverses expedicions navals dels reis de França, com les croades que va protagonitzar Sant Lluís contra Egipte (1248) i Tunis (1270), on morí.

L'any 1286, després de la fallida croada francesa contra Catalunya, el brillant almirall Roger de Llúria assaltà el port d'Aigüesmortes en un cop de mà i, segons explica la crònica de Ramon Muntaner, "trobaren naus e llenys e galees; e tot quant hi trobà, ell tramès a Barcelona".

La progressiva colmatació de les maresmes del delta del Roine, que anà allunyant la línia de costa, i la competència amb el creixent port de Marsella arran de la integració del comtat de la Provença a la corona francesa (1481), provocaren el declivi d'Aigüesmortes.

Malgrat tot, el lloc pervisqué com a fortalesa costanera. En època moderna, la poderosa torre de Constance funcionà com a far i també fou presó reial.

Amb la revocació de l'edicte de Nantes (1685), que havia garantit la tol•lerància religiosa a França, es reprengueren les persecucions contra els "hugonots" i la torre s'utilitzà durant dècades com a presó de dones protestants.

Ais de Provença

Cap al 122 aC, el procònsul romà Caius Sextius Calvinus fundà una ciutat al cor de la Provença per consolidar el control sobre la regió. La fundació rebé el nom de "Aquae Sextiae" per la presència d'aigües termals i en honor del seu fundador.

Amb la caiguda de Roma (476) la ciutat romana d'Aquae Sextiae entrà en decadència i molts dels seus edificis i monuments foren espoliats per aprofitar-ne els materials.

En època medieval hom coneixia la ciutat en occità provençal com a "Ais", terme que havia evolucionat del llatí "Aquis". L'any 1189 els comtes de Provença decidiren instal•lar-hi llur residència, enlloc d'Arle, fet que reviscolà Ais i n'afavorí un gran desenvolupament.

Destaca Renat I d'Anjou (1409-1480), comte de Provença i rei titular de Nàpols, que tingué la seva cort a Ais. "Lo bon Rainier" fou un home rigorós en l'administració i mecenes de les arts i les lletres; durant el seu govern s'enllestí la construcció de la catedral gòtica d'Ais.

A la mort de Carles III de Provença (1481) el comtat s'integrà a la corona francesa; tot i així Ais mantingué la capitalitat, essent la seu del parlament i del governador francès de la Provença. En època moderna Ais es veié embellida per nombrosos palauets de gust clàssic erigits pels prohoms que hi residien i participaven de la vida parlamentària.

Arran de la Revolució Francesa el parlament de la Provença fou suprimit (1790), malgrat les fortes tensions i resistències que generà la decisió, i "Aix-en-Provence" perdé importància.

A Ais hi nasqué el pintor impressionista Paul Cézanne (1839-1906), que es mantingué lligat a la ciutat, on tenia el taller, i representà els paisatges de la Provença i de la muntanya de Santa Victòria en les seves pintures "a plen air". De nen fou amic de l'escriptor Émile Zola, que passà els anys d'infantesa a Ais.

Arle

Al nord de la Camarga, al punt on es bifurquen els dos braços del Roine que formen el delta, trobem Arle, ciutat Patrimoni de la Humanitat pels seus vestigis d'època romana i el seu patrimoni romànic.

Les primeres notícies són d'un poblat indígena, Arelate, que fou sotmès a Roma cap al 123 aC.

Durant la Guerra Civil romana, donà suport a Cèsar contra Pompeu, fet pel qual Cèsar l'erigí en colònia romana i hi instal•là una legió de veterans.

En època imperial Arelate creixé i es desenvolupà, assolint importància per la seva proximitat al mar, que llavors es trobava més avançat, i gràcies al pont de barques que creuava l'ample i cabalós Roine.

Així, es dotà d'un teatre per a les representacions escèniques, un amfiteatre, on se celebrarien les caceres i els jocs de gladiadors, i un circ, on corrien les quàdrigues. Arelate declinà amb la caiguda de Roma (476) però conservà la importància com a bisbat.

Al s.IX esdevingué capital del regne de Provença, dit també d'Arle. En quedar incorporat al Sacre Imperi, el regne s'acabà diluïnt, si bé Arle pervisqué com a capital dels comtes de Provença, llinatge que el 1112 enllaçà amb la dinastia dels comtes de Barcelona.

A finals del s.XII es bastí la catedral romànica de Sant Tròfim, primer bisbe d'Arle. La bella portalada representa el Judici Final i té elements escultòrics de regust clàssic, herència del passat romà del lloc.

En temps del rei Lluís XIV els cònsols d'Arle recuperaren un vell obelisc trobat entre les ruïnes del circ romà i l'erigiren de nou, col•locant-lo ara al bell mig de la plaça principal per a orgull de la ciutat.

A Malhana, prop d'Arle, nasqué Frederic Mistral, impulsor del "felibritge", moviment de recuperació de la llengua occitana en l'àmbit cultural. Tot i que el propòsit dels "felibres" no reeixí, la celebrada novel•la de Mistral, "Mirèio" (1859), li valgué el premi Nobel de Literatura.

Entre 1888-1889 Vincent van Gogh residí a Arle, on s'enamorà dels colors de la Provença i pintà més de 300 teles. Durant aquesta etapa, immortalitzà la "Terrassa del Cafè de nit" o el vell hospital ajardinat on fou ingressat quan la seva salut mental s'agreujà.

Avinyó

Roine amunt arribem a la ciutat d'Avinyó, en terres de la Provença. Sorgida en un turó sobre el riu, fou poblada des d'antic i en època romana ja s'anomenava "Avennio".

Al s.V ja era seu episcopal i al s.XII s'hi bastí l'icònic pont de Sant Benezet per creuar l'ample Roine, fet pel qual esdevingué un nucli estratègic a la regió.

Entorn d'Avinyó, en el territori delimitat pels rius Roine i Durença i pels contraforts dels Alps, hi hagué el comtat de Venaissin, que al s.XIII passà dels comtes de Tolosa als reis de França i finalment fou cedit a la Santa Seu.

L'any 1309 el papa francès Climent V, pressionat pels reis de França, abandonà Roma i es traslladà al Venaissin, on visqué itinerant amb la cort pontifícia.

El seu successor, Joan XXII, s'instal•là al palau episcopal d'Avinyó, ciutat que esdevingué seu permanent dels papes (1316). Benet XII i Climent VI bastiren un nou palau, que seria la nova residència pontifícia.

Disposaria de confortables dependències pels pontífexs i sumptuoses sales per a concilis i celebracions bellament decorades amb frescos, tapissos i mobles.

Tot i que Gregori XI tornà a Roma (1378), on morí, un grup de cardenals francesos trià un papa alternatiu al de Roma, Climent VII, que s'instal•là de nou a Avinyó i inicià una línia de papes avinyonesos, causant el Cisma d'Occident.

A Climent VII d'Avinyó el succeí el tossut Benet XIII, el papa Luna, 2n de la línia cismàtica (1394). En perdre el suport del rei de França, que s'adonà que Benet XIII era poc influenciable, i d'una part del cardenalat, fou assetjat per l'host francesa i hagué de fugir d'Avinyó.

Tot i que el darrer papa d'Avinyó, Climent VIII, establert a Peníscola, acabà renunciant, fet que reunificà l'Església, la ciutat continuà com a domini pontifici fins la Revolució Francesa (1791), quan fou annexionada.

D'Avinyó destaca la basílica gòtica de Sant Pere (s.XIV) i el Palau del Roure (c.1469), que acollí refugiats republicans de la Guerra Civil espanyola.

Entre aquests, l'advocat, escriptor i polític sabadellenc Lluís Casals, qui conegué a Avinyó a Augusta Couturier, amb qui tingueren Muriel Casals (Avinyó, 6 abril 1945).

Canes

Canes sorgí al s.XI, quan els senyors de Grassa donaren una franja costanera de llurs terres, el lloc anomenat "Portu Canue", a la prestigiosa abadia benedictina de Sant Honorat (s.V), situada a les Illes Lerins.

L'abat feu erigir la torre de Suquet en un promontori enfront a les Illes Lerins; des d'allí hom es podia comunicar amb els monjos a partir de senyals i socórre'ls en cas d'atac.

L'any 1131 Berenguer Ramon I de Provença, fill de Ramon Berenguer III de Barcelona i Dolça, comtessa de Provença, confirmà la donació i eximí d'impostos comtals a la població per afavorir-ne el desenvolupament.

Al voltant de la torre de Suquet es bastiren l'església i un hospici i es començaren a concentrar els habitatges; la població, tancada amb muralles, disposaria d'un port.

L'any 1834 Lord Henry Brougham quedà retingut a Canes, quan les autoritats savoianes li impediren el pas a Itàlia arran d'una epidèmia de còlera a la Provença. Enamorat de la costa provençal, el lord es feu construir una vil•la per passar-hi l'hivern que marcaria l'inici del turisme aristocràtic a Canes.

La població creixé vertiginosament al peu del nucli medieval, apareixent casinos, hotels de luxe i nombroses vil·les. Després de les dues guerres mundials, que sacsejaren Europa i aturaren temporalment el turisme, Canes reviscolà amb la celebració del Festival de Cinema (1946), que durant uns dies omple els seus carrers d'actors i cineastes.

Després d'una temporada a la Provença, Picasso s'instal·là a la vil·la "La Californie" de Canes (1955), on pintà les seves sèries sobre "Las Meninas" i "Els Colomins", inspirats en la vista que tenia des del balcó; les donà a la col·lecció que avui conforma el Museu Picasso de Barcelona, on les podem admirar.

A les Lerins s'hi arriba en creuer des de Canes. Santa Margarida fou defensada pel Fort Royal (s.XVII), fortalesa que custodià el misteriós "home de la màscara de ferro". A Sant Honorat s'hi troba l'abadia homònima, que es protegí dels assalts amb un castell (ss.XI-XIV) i que avui encara funciona amb una comunitat d'una vintena de monjos cistercencs.

La Font de la Vauclusa

Prop d'Avinyó, dirigint-nos a les muntanyes al cor del comtat de Venaissin, ens endinsem a la Vauclusa, una vall que es va estretant fins al naixement del riu Sorga.

La font d'on emana la Sorga -als contraforts occidentals dels Alps- és una surgència natural que es forma a partir d'un extens sistema de penya-segats de roca calcària, on l'acció de l'aigua de pluja i el desgel ha anat obrint una miríada de cavitats i escletxes al llarg de mil•lennis.

A mesura que l'aigua filtra, s'acaba acumulant fins arribar a les capes més impermeables de la roca, moment en què -com un sifó- torna a aflorar i surt per l'únic punt obert del sistema kàrstic, la surgència de la Vauclusa.

Es tracta de la surgència més important de França i la 5a del món. Des d'aquí la Sorga discorre fins a l'Illa de Sorga, passa per Entraigas de Sorga i desemboca al riu Roine.

Des de l'Antigor l'indret ha causat una gran fascinació. A la font s'hi han trobat unes 1600 monedes romanes, quan possiblement existiria un culte associat a la font o al "genium loci" (geni del lloc) que hi habitaria.

Temps més tard, segons explica la tradició local, el bisbe Verà de Cavaillon s'enfrontà a la terrible "Colobra" que feia niu a la font, atemorint la gent del lloc, i la foragità de la Vauclusa; d'allí fugí cap als Alps, on la remataren.

L'any 1337 hi vingué per primer cop Francesco Petrarca, fill d'un notari que s'havia instal•lat al Venaissin per posar-se al servei dels papes d'Avinyó.

Admirat per la bellesa de les aigües de la Vauclusa, Petrarca hi adquirí una casa on residí durant 15 anys, lluny del tràfec de la cort dels papes d'Avinyó.

El poeta italià trobà la inspiració en el bressol de la Sorga i abocat a la font -el "locus amoenus" (lloc idíl·lic) de la literatura clàssica- cantà l'amor de Laura, la seva musa.

D'aquell amor quedaren per a la posteritat els cèlebres versos de la cançó 14 del Canzoniere: "Chiare, fresche et dolci acque" (Clares, fresques i dolces aigües) (c.1340).

Niça

Cap al s.III aC els grecs de Massàlia fundaren Nikaia, a la costa oriental de la Provença, que duria el nom de la deessa Niké (Victòria). Amb la conquesta romana de la regió (s.II aC) fou fundada la ciutat de Cemenelum, més a l'interior, que desaparegué al s.VIII dC.

Al s.XI sorgí un nou nucli al peu del promontori que dominava el lloc, Niça. La població, entre els comtes de Provença i la república de Gènova, s'anà desenvolupant protegida pel castell costaner i afavorida per un règim municipal (s.XII).

L'any 1388, aprofitant els conflictes entre les diverses branques dels Anjou, reis de Nàpols i comtes de Provença, els ducs de Savoia conqueriren Niça, integrant-la a llurs dominis.

Arran de l'annexió de Provença a la corona francesa (1481), els reis de França intentaren diversos cops prendre Niça tot i que fou ocupada durant alguns episodis, acabà sempre tornant a mans dels Savoia.

Niça prosperà a la regió com a principal port mediterrani dels Savoia, moment en què sorgiren sumptuosos palauets com el dels Lascaris i notables esglésies barroques.

A finals s.XVIII guanyà notorietat com a destí de turisme hivernal de l'aristocràcia anglesa i al llarg del s.XIX creixé vertiginosament i es transformà amb hotels, casinos, l'òpera i l'emblemàtic "passeig dels anglesos".

Pel tractat de Torí (1860), i malgrat la oposició de Giuseppe Garibaldi, que era niçard, els Savoia cediren Niça a França per pagar el suport francès en la guerra d'unificació italiana contra Àustria.

Des de llavors Niça pertany a França, si bé manté un fort orgull local i el dialecte occità niçard, que podem llegir als rètols dels carrers del nucli antic.

Sant Pau de Vença

Sant Pau de Vença sorgí al s.XI sobre un turó prop de Niça. Amb la presa de Niça pels Savoia esdevingué un nucli fronterer dels comtes de Provença, primer, i dels reis de França, més tard. Al s.XVI amplià les muralles i esdevingué una fortalesa moderna.

Per la bellesa dels seus paisatges i carrerons d'origen medieval el poble atragué pintors com Marc Chagall (1949), que s'hi establí, hi inspirà els seus quadres i fou enterrat al petit cementiri del lloc.

Sant Tropètz

Amb l'expulsió dels musulmans de Fraxinetum (c.970), els comtes de Provença pogueren estendre llurs dominis per la costa oriental de la regió. En aquest context, al s.XI sorgí la senyoria de Sant Tropetz, que deuria el seu nom al sant màrtir Torpetius de Pisa.

Aquella primera població costanera fou colpida per un greu atac piràtic (1388) que la deixà mig destruïda i abandonada. Al s.XV, els comtes Anjou de Provença afavoriren el repoblament del lloc, que tornà a crèixer i es dotà de muralles i d'un consell municipal.

Al s.XVI, en el context de les guerres entre França i la monarquia hispànica i dels atacs dels pirates otomans contra les costes cristianes, s'erigí la torre de Portalet, a tocar de mar, i una ciutadella moderna sobre el turó que domina la ciutat.

L'any 1637 els habitants de Sant Tropetz rebutjaren un atac de l'exèrcit hispànic, fet que es rememora cada any amb la festa de les "Bravades des espagnols", durant la qual es treu al carrer el bust de Sant Tropetz.

Al s.XVIII s'enllestí la construcció de l'església barroca de Notre Dame de l'Assomption, que destaca pel seu icònic campanar de cúpula pintat de color groc i ocre. Els carrers del voltant han conservat els noms en provençal, com llegim al nomenclàtor bilingüe.

Després del pas per Sant Tropetz de l'escriptor Guy de Montpassant (1887), el pintor puntillista Paul Signac s'hi instal·là (1892) i en retratà els paisatges, fet que atragué nombrosos artistes que també s'hi inspiraren.

El Musée de l'Annonciade exhibeix els quadres que Signac pintà a Sant Tropetz així com també obres de Matisse, Marquet o Derain i escultures del nord-català Arístides Maillol.

Durant la 2a Guerra Mundial la badia de Sant Tropetz fou l'escenari del desembarcament dels Aliats a la Provença (1944), que obrí un front al sud per derrotar als nazis.

Després de la guerra, s'hi rodà "Et Dieu crea la femme" (1956), protagonitzada per Brigitte Bardot, a la que seguiren altres pel•lícules. Arran d'això la tranquila vila costanera es transformà en pocs anys en una important destinació turística, especialment de la jet-set.

Tarascó

Més al nord, camí d'Avinyó, trobem Tarascó. Posat a la riba esquerra del Roine, enfront a Bellcaire, aquest indret fou un dels nuclis frontereres dels comtes de Provença, que hi aixecaren un castell. Lluís II d'Anjou i el seu fill, Renat d'Anjou, comtes de Provença i reis titulars de Nàpols, el reconstruïren entre 1400 i 1449, donant-li la seva fesomia actual.

Segons la tradició local, un temible monstre, la Tarasca, havia assolat les ribes del Roine, devorant a tot aquell que s'hi acostava, i no fou derrotat fins que Marta de Betània, que hi havia arribat per cristianitzar el lloc, li mostrà la creu, moment en què la criatura s'empetití, tornant-se inofensiva.

Santa Marta restà al lloc, on morí, i se'n veneren les relíquies a la col•legiata reial de Santa Marta, església consagrada al 1197, quan seria de tipus romànic, i reconstruïda seguint les solucions del gòtic al s.XIV.