Als ss.XI i XII, el Llenguadoc fou l'àrea d'influència natural dels catalans. En aquell temps era una regió pròspera, dinàmica i refinada, cruïlla de camins entre França, Itàlia i la península Ibèrica.
Molts comtes catalans enllaçaren amb nobles occitanes, estretant vincles amb llurs llinatges. Català i occità eren llengües germanes i molts catalans entraren a l'òrbita cultural trobadoresca.
Els aragonesos també tenien lligams amb els vescomtes del Bearn, que sovint creuaven al sud dels Pirineus amb llurs hosts per combatre als musulmans en expedicions que els cobriren de glòria i botí.
Al s.XII els comtes de Barcelona pugnaven amb Tolosa per l'hegemonia sobre el Llenguadoc.
Reforçats per la integració de la Provença (1112), la unió dinàstica amb l'Aragó (1137) i la incorporació de Montpeller a la corona en temps del comte-rei Pere el Catòlic (1204), molts comtes occitans els reconegueren com a senyors.
La croada francesa contra els càtars (1209), quan els comtes de Tolosa es feren vassalls de Pere el Catòlic, i la desfeta de Muret (1213), on caigué el rei, posaren fi a l'expansió sobre el Llenguadoc.
L'infant Jaume, encara nen, quedà orfe i la corona fou regida pel besoncle, Sanç d'Aragó, que pretengué recuperar el Llenguadoc i donà suport a Ramon VI de Tolosa per reconquerir els seus comtats als croats.
Influït per la cúria reial, el jove rei Jaume tingué dificultats per imposar la seva autoritat i patí revoltes com la del noble Rodrigo de Liçana a Albarrassí (1220) o la conjura que el retingué al palau de Saragossa (1223) fins que pagà rescat.
Al setge de Baniskula (1225) els barons l'abandonaren vergonyosament i arribà a barallar-se amb Pero Ahones (1226), que fou perseguit i mort.
L'any 1226 el rei Lluís VIII de França passà a encapçalar la croada contra el comte de Tolosa i s'apoderà de bona part del Llenguadoc. Així, les ambicions occitanes de la corona s'esvaïen.
Llavors els prohoms i mercaders catalans, principalment barcelonins, reclamaren al rei Jaume que emprengués la conquesta de Mayurqa.
Controlant l'illa esperaven acabar amb les ràtzies dels pirates andalusins i disposar d'una base comercial que facilités la navegació cap a Orient.
El rei Jaume, esperant veure reforçada la seva autoritat i acabar amb la malastrugança que semblava acompanyar-lo, assumí la petició dels mercaders catalans de conquerir l'illa de Mayurqa.
L'any 1228 celebrà corts al palau de Barcelona i obtingué el suport dels nobles i eclesiàstics catalans a la campanya.
La complexa preparació de l'expedició naval aniria a càrrec dels ciutadans de Barcelona, els principals interessats en la conquesta de Mayurqa.
En aquell temps regia l'illa el valí Abu-Yahya, que davant la feblesa del califa almohade d'Al-Andalus havia començat a governar Mayurqa de manera plenament autònoma. Així, atacant-lo per separat i aïllant-lo dels possibles suports andalusins, haurien de poder-lo derrotar.
Al setembre de 1229 el gran estol que s'havia anat congregant a les platges de Salou, Cambrils i Tarragona salpà direcció a Mayurqa, on el conjunt de l'armada arribà després de 3 dies de navegació. L'host desembarcarcà a Santa Ponça i marxà sobre Madina Mayurqa (Palma).
L'exèrcit andalusí li sortí a l'encontre al lloc de Portopí, on els homes combateren de forma caòtica i desordenada i on caigueren Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, i el seu cosí, Ramon.
Finalment les tropes de la rereguarda, liderades pel rei Jaume i Nunó Sanç, desbarateren les forces islàmiques, que fugiren replegant-se cap a Madina Mayurqa.
Després d'aquell primer encontre desastrós, l'host es reuní i prosseguí la marxa sobre Madina Mayurqa, entorn a la qual s'atendà, posant-hi setge.
El rei Jaume, atendat amb els rics-hòmens de l'host, al Mural de la conquesta, f.s.XIII. MNAC
Es fortificà el campament, s'aixecaren torres i trabucs per colpir les muralles i s'emprengueren obres per minar-les de sota.
El setge fou terrible i, segons les cròniques, quan s'inicià el bombardeig, els defensors posaren ostatges cristians a la muralla i el rei Jaume feu tallar el cap d'uns 400 enemics abatuts quan atacaren la rereguarda de l'host i els tirà per sobre de la muralla, espaordint als defensors.
El 31 de desembre, quan els defensors flaquejaven després de tres mesos de setge, d'atacs i contraatacs, es produí l'assalt general.
L'host irrompé a la ciutat, saquejant-la i massacrant-ne la gent. L'endemà, dia de Ninou de 1230, Madina Mayurqa ja era Ciutat de Mallorca.
Amb la conquesta, Ciutat de Mallorca (Palma) esdevingué la base des d'on els cristians sotmeteren el conjunt de l'illa.
A l'hivern d'aquell 1230 ja havien pres tota la plana i sols resistien els nuclis de Santueri, Alaró i Pollença, que caigueren el 1231. Aquell any els musulmans de Minurqa acordaren retre's vassalls i pagar tribut al rei Jaume.
La població musulmana de Mallorca fou sotmesa, desposseïda de llurs béns i reduïda a captiveri. Aquells que resistiren, emparant-se en la serra de Tramuntana, foren caçats, presos o exterminats; així, els darrers reductes andalusins resistents haurien estat reduïts el 1232.
L'illa fou repoblada principalment per catalans vinguts de Barcelona, Girona, Osona, l'Empordà i el Rosselló, terres on llavors s'hi parlava "salat", tret avui gairebé desaparegut al català continental -perviu només a Cadaqués i Tossa de Mar- però que es conserva a les Illes.
En fer el "repartiment", el rei Jaume es reservà la meitat de Mallorca, que al seu torn dividí en diversos lots per repartir-los entre aquells nobles, ciutats, ordes militars, institucions religioses, alts funcionaris i jueus que li havien donat suport durant la conquesta.
L'altra meitat la repartí entre els quatre grans senyors que havien participat en l'expedició amb llurs hosts, o sigui: Nunó Sanç, comte del Rosselló; Ponç Hug III, comte d'Empúries; el bisbe de Barcelona, Berenguer de Palol; i Gastó de Montcada, vescomte del Bearn, l'hereu del dissortat Guillem, caigut lluitant a Portopí.
Mallorca, el "regne dins del mar", s'integrà a la corona catalano-aragonesa amb la "Carta de Franquesa" (1230), un ordenament jurídic propi format pels drets, privilegis i exempcions atorgats als pobladors.
Tot i la condició de regne, Mallorca no disposà de corts pròpies sinó que a l'origen l'illa funcionaria com a una "universitat" (municipi), embrió del "Gran i General Consell de Mallorca" que sorgiria a f.s.XIII.
En commemoració de l'entrada de Jaume el Conqueridor a Palma, el 31 de desembre de 1229, des del s.XIII s'hi celebra la Festa de l'Estendard.
Dècades més tard es pintà el "mural de la conquesta" al Palau Aguilar de Barcelona, que avui s'exhibeix al MNAC.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada