Els anys de l'Arxiduc Carles d'Àustria a Barcelona (1705-1711)

Article precedent:

< De Vic a Gènova: l'entrada de Catalunya a la Guerra de Successió (1705) 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

El 1705, després de 3 anys de Guerra de Successió per la corona hispànica entre el rei Felip V de Borbó, net de Lluís XIV de França, i l'Arxiduc Carles, germà de l'emperador d'Àustria, la prohibició del comerç de vins i aiguardents amb Anglaterra i Holanda així com la política cada cop més autoritària i repressiva del virrei Velasco havia apropat molts catalans a la causa austriacista. Creien que si l'Arxiduc Carles pujava al tron enlloc de Felip V, seria més respectuós amb les constitucions del país i defensaria els interessos dels seus súbdits catalans. Així, quan a l'octubre, l'Arxiduc -ajudat per la flota anglesa- féu capitular la guarnició borbònica que defensava -o oprimia- Barcelona, molts l'esperaven com a un alliberador.

Mentre els soldats de la guarnició borbònica començaven a preparar els bagatges per evacuar Barcelona, s'estengueren rumors que el virrei Velasco executaria alguns presos austriacistes abans de marxar i s'enduria la resta. Enmig d'aquesta tensió, la picabaralla entre un soldat borbònic i un barceloní, que fou increpat per lluir el llaç groc que identificava els partidaris de l'Arxiduc, derivà en un greu avalot popular que va posar en perill l'evacuació de les autoritats borbòniques segons allò pactat amb l'exèrcit que encerclava Barcelona. Un cop alliberats els presos, les institucions catalanes hagueren de sortir a calmar els ànims per dissuadir la multitud d'assaltar les cases d'alguns francesos i "botiflers" notoris que habitaven a la ciutat.

Retrat de l'Arxiduc Carles davant de Barcelona. Es mostra com a un sobirà victoriós, amb el ceptre de poder a una mà i assenyalant amb l'altra la flota que l'ha dut fins a la victòria; rere seu hi té la corona que s'ha de cenyir. Oli sobre tela de Frans van Stampart, s.XVIII. Kunsthistoriches Museum, Viena

L'entrada triomfal de l'Arxiduc a Barcelona (7 de novembre de 1705)

El 22 d'octubre l’Arxiduc Carles d’Àustria féu el seu primer acte en públic a Barcelona, una missa d’acció de gràcies a Santa Maria del Mar, fora la qual la població s’amuntegava per veure qui seria llur nou rei, tingut gairebe per un "messies". En motiu de la seva esperada vinguda se li cantaren lloances i goigs, entre els quals una nadala reformulada per a l'ocasió que començava: "Cantavan los aucells quan veren los vaxells".

Dies més tard, el 7 de novembre, un cop enllestits tots els preparatius, se celebrà l'entrada triomfal de l'Arxiduc Carles a Barcelona, que fou relatada amb tot detall al dietari de la Generalitat de Catalunya. L'acte començà al baluard de Sant Antoni, on «hi havia molta música» de «timbales, trompetas y menestrils». Allà es féu la tradicional cerimònia d'entrega de les claus de la ciutat per part dels consellers del Consell de Cent. Seguidament, el seguici reial entrà pel portal i desfilà pel carrer de l'Hospital, bellament decorat amb enramades i domassos, mentre a banda i banda la gent aclamava al futur rei. En arribar a la Rambla el seguici baixà en direcció a les Drassanes, on s'havia format un «molt rich arch triunfal adornat de la tapisseria més fina». Al pla de Sant Francesc, davant del convent de Framenors, desfilaren per a l'Arxiduc Carles les confraries, que aportaren «diferents invencions» causant «singular contento, jubilo y regosijo». També ballaren «davant de sa magestat los gegants, drac y brívia y cavalls cotoners de la ciutat, y la àguila».

Reprenent la marxa, enmig de la gentada que es mirava «sa magestat ab molta alegria y contento», el seguici reial prosseguí el recorregut pel carrer Ample fins al Born, enfilà pel carrer Montcada i s'encaminà cap a la plaça de Sant Jaume, passà davant del Palau de la Generalitat i seguí fins a la plaça de la Seu per entrar a la catedral. Com que ja era fosc quan l'Arxiduc Carles sortí de la Seu, s'encengueren «las lluminàries per los carrers» i representants de les confraries, brandant atxes, l'acompanyaren fins al Palau Reial Nou, al pla de Palau, on el nou sobirà establí la seva cort a l'espera d'avançar sobre Madrid, conquerir-la i coronar-s'hi. Durant la celebració es feren salves, «disparant tres vegadas tota la artilleria de la ciutat».

El jurament de les constitucions catalanes (28 de novembre de 1705)

Tres setmanes després de l’entrada triomfal a Barcelona, l’Arxiduc Carles d’Àustria es disposà a jurar les constitucions i lleis catalanes davant dels representants dels Braços. La solemne cerimònia es dugué a terme a la “sala gran” de l’antic Palau Reial Major, o sigui, l’actual Saló del Tinell, que calgué guarnir per a l’ocasió ja que feia segles que funcionava com a dependències de la Reial Audiència de Catalunya.

De nou, el dietari de la Generalitat ens ofereix un relat viu i detallat d'aquella jornada en què es feia realitat el somni dels austriacistes: «lo secretari de sa magestat, don Ramon de Vilana Perlas, estant de peus a un costat del dit tablado gran, donant la mà dreta a sa magestat, ab alta veu digué en effecte la mercè que sa magestat los entenia fer en jurar las generals constitucions, privilegis, capítols y actes de Cort, usos, pràcticas, costums, llibertats, immunitats y tot lo demés que los sereníssims senyors reys de Aragó, comptes de Barcelona, progenitors seus, de gloriosa memòria han acostumat jurar. Y que també ells, com a tant fels vassalls, li prestasen lo jurament y homenatges acostumats prestar per vassalls. [...] Y encontinent se alsà sa magestat y tots los demés, y lo dit secretari de sa magestat llegí allí lo jurament que sa magestat prestava ab alta veu. Y llegit aquell, sa magestat posà la mà sobra la Vera Creu y jurà».

Al·legoria de Barcelona (claus) i Catalunya (mapa) sotmetent-se a l'Arxiduc Carles. Forma part d'una sèrie de 16 gravats sobre la Guerra de Successió hispànica publicats a Londres entre 1705-1706

La celebració de les Corts catalanes (5 desembre 1705 – 31 març 1706)

Al desembre de 1705, l’Arxiduc Carles, ara ja reconegut pels catalans com a Carles III, celebrà corts catalanes a Barcelona. Les prometedores sessions es desenvoluparen a la Casa de la Diputació, o sigui, el Palau de la Generalitat, on es reuniren els diputats i una nodrida representació dels Tres Braços: militar, eclesiàstic i reial. D’aquestes corts Carles III n'esperava el suport financer per sufragar la campanya militar que l’havia de dur fins a Madrid per ser entronitzat rei de la monarquia hispànica. A canvi s’aprovaren mesures prou favorables pels catalans, com l’ampliació a 4 vaixells per comerciar anualment amb Amèrica des de Barcelona, la regulació dels allotjaments de tropes per a què no fossin onerosos per a la pagesia o la reintegració dels comtats del Rosselló i Cerdanya. Els punts més conflictius foren l’aixecament del vet reial sobre les insaculacions a la Generalitat i el Consell de Cent, que el rei només concedí de manera revocable, o l’exclusió perpètua dels drets successoris de la Casa de Borbó per governar Catalunya.

Quatre mesos després de l'obertura de les Corts, les sessions es tancaren precipitadament arran del primer setge borbònic sobre Barcelona (1706). Un cop foragitat l’enemic, que no pogué mantenir Barcelona encerclada, s’imprimí una nova compilació de les constitucions catalanes afegint-hi les noves lleis aprovades a les Corts. Davant la retirada borbònica, Carles III aprofità per contraatacar amb una cavalcada sobre Madrid, on fou rebut amb fredor, i es coronà rei. Poc després, hostilitzada la rereguarda del seu exèrcit i amb avenços dels borbònics, marxà a València, des d'on tornà a Barcelona al març de 1707.

Compil·lació de les constitucions catalanes aprovades a les corts de 1706;

a la dreta, el Saló del Tinell, en una fotografia del blog Les Pedres de Barcelona

Noces, celebracions i “turisme” (1708)

Després de la derrota d’Almansa (1707), que provocà l’arribada a Barcelona de molts refugiats valencians fugint de la repressió borbònica, hom podia començar a adonar-se que la guerra no anava bé. Tot i així, l’encís que causava la sumptuosa cort de Carles III entre els barcelonins -poc acostumats a la pompa reial- atenuà la preocupació pel front. Per entendre l’ambient que es respiraria a la Barcelona del moment recorrem al testimoni del viatger napolità Giovanni Francesco Gemelli Careri, que arriba a la ciutat al juliol de 1708.

Gemelli presencià l’entrada a Barcelona de la princesa Elisabet de Brunswick, que hi havia vingut per casar-se amb Carles III, i el matrimoni dels reis, que es va oficiar a Santa Maria del Mar l’1 d’agost de 1708: «els nuvis reials s’atansaren a l’altar major, on es celebrà la cerimònia de benedicció dels esposos, després de la qual s’entonà el Te Deum, que fou cantat amb música exquisida. Mentre, festejaven aquesta solemnitat tots els canons de la muralla i la milícia amb els mosquetons. [...] Un cop acabada la cerimònia a l’església de Santa Maria, Ses Majestats pujaren al palau per l’escala secreta, i un cop arribades, començà la il·luminació de places, carrers i cases i per l’entreteniment fins a l’hora del sopar fou encès un sumptuosíssim castell de focs a la plaça». Aquesta “escala secreta” de la que parla Gemelli podria ser el passadís elevat que el devot rei hauria ordenat construir per comunicar el Palau Reial Nou amb Santa Maria del Mar i poder-hi anar a oir missa sense necessitat de baixar al carrer i ser destorbat per la gent.

A més de les celebracions en motiu de les noces reials, la presència de la cort a Barcelona s’amenitzava amb balls, banquets i concerts. De fet, gràcies a Gemelli, coneixem la primera òpera documentada que s’hauria representat a Barcelona, concretament a la Llotja: «al Teatre Reial, s’hi representà una opereta de música dita la “Zenobia in Palmira”, que venia de Milà, on havia estat representada feia molts anys, essent universalment lloada amb l’assistència de Ses Majestats assegudes en dues cadires i de la noblesa en bancs». Pel que fa als balls, explica que «a la sala Sant Jordi de la Casa de la Diputació [...] feu erigir una tribuna envoltada de graderies on els músics de la Capella Reial de Sa Majestat cantaren una serenata a sis veus. I un cop acabada, s’inicià un ball a la mateixa sala, il·luminada per prop de 240 espelmes. El ball començà a la francesa i acabà a la catalana, per donar gust a les dames d’aquesta nació».

Carles III encara trobà temps per anar a veure «unes pedres de marbre en forma de columnes d’uns 60 pams d’alçada amb el seu capitell, que dos homes a penes poden abraçar. La plebs les anomena “columnes d’Hèrcules”, però els més assenyats les consideren sepulcre de Berenguer de Barcelona, aquí soterrat». Es tractaria de les columnes el temple d’August, que encara se’ns conserva –mig amagat– al carrer Paradís.

Retrat d'Elisabet Cristina de Brunswick-Wolfenbüttel

Oli sobre tela de David Richter el Vell, c.1716-1720. Museum of Fine Arts, Budapest (Hongria)

El recés dels reis a Horta (1709)

La primavera de 1709, per fugir dels tràfecs de la ciutat, els reis s’absentaren del Palau Reial Nou per descansar uns dies al camp prop de Barcelona. L’historiador austriacista Narcís Feliu de la Penya ens ho explica als seus Anales de Cataluña: «El Rey y la Reyna, en este tiempo desde 13 de abril hasta 28 de mayo, se hallaron entretenidos en el ameno y plausible País de Orta, á una legua de Barcelona, [...] no omitiendo lo que conducía al Govierno Militar, y Político, y á sus devotos exercicios». A Horta, els reis foren allotjats a la casa que hi tenia Ignasi Fontaner, un mercader enriquit gràcies al negoci de l’aiguardent. D’aquella torre Fontaner d’Horta, estatge de reis, no se’ns ha conservat cap vestigi, si bé hom creu que la torre Mas Enrich o del Moro, que es manté en peu però greument degradada, pertanyeria a la finca de la torre Fontaner.

Barcelona, abandonada davant Felip V (1711-1713)

Les victòries austriacistes de 1710 i la segona cavalcada cap a Madrid feren créixer l’esperança en què la guerra tindria aviat un feliç desenllaç. Res més lluny de la realitat, després dels contracops borbònics, pels quals Carles III hagué de tornar-se'n de nou a Barcelona, la situació era cada cop més difícil. En aquest context, la mort de l’emperador Josep I d’Àustria sense un hereu féu que Carles, el seu germà, fos l’escollit per succeïr-lo. Així, l’etern pretendent a rei de la monarquia hispànica acabà embarcant destí a Frankfurt per ser coronat emperador del Sacre Imperi Romano-Germànic al setembre de 1711.

Per demostrar que mantenia el compromís amb els seus súbdits, Carles deixà la reina Elisabet a Barcelona com a lloctinent general. Francesc de Castellví, cronista austriacista de la guerra, explica a les seves Narraciones históricas l’ambient que es viuria a Barcelona durant el comiat del rei: «hubo una conmoción del pueblo, malcontentos de que se embarcara, y el pueblo se amotino excitado». Poc després, el 1712, Anglaterra, que havia instigat l’entrada de Catalunya a l’Aliança de l’Haia en suport de l’Arxiduc Carles, se’n retirà i començà a negociar la pau amb els Borbons. L’any 1713, el ja emperador Carles VI, que tractava d’assolir un armistici, feu embarcar Elisabet cap a Viena i ordenà l’evacuació dels exèrcits imperials que tenia a Catalunya pel juliol. Barcelona s’havia quedat sola davant Felip V, àvid de venjança...

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Arxiu] També us pot interessar...
> L'Alguer i Sardenya durant la Guerra de Successió (1708-1718)