Recuperem la trista història dels Ainu, els indígenes del Japó, des dels seus remots orígens fins avui. Combatuts, marginats i assimilats, la seva cultura perviu encara en el folklore de l'illa d'Hokkaido.
Els ancestres més remots de les illes
Les primeres evidències de pobladors al Japó (Homo sapiens) daten del c.30.000 aC. En el context de les glaciacions, el descens del nivell del mar aixecava braços de terra i creava "ponts" gelats, com el de Soya, que uniria Japó al continent a través de l'actual illa russa de Sakhalin. Aquesta situació hauria facilitat que certs grups humans arribessin a l'arxipèlag japonès. Amb l'ascens de les temperatures a l'Holocè (c.10.000 aC) desapareixen grans extensions de glaç i el nivell del mar puja, aïllant les illes del Japó.
Del grup o conjunt de grups que haurien poblat pel primer cop l'arxipèlag japonès, no se'n sap gairebé res fins a l'etapa mesolítica (c.10.500 - 900 aC). Les poblacions d'aquest període a les illes del Japó haurien fabricat vasos ceràmics molt abans que la resta de cultures del món, si bé, per contra, no desenvoluparen mai l'agricultura ni la metal·lúrgia. Aquestes singularitats, pròpies d'àmbits aïllats, no afavoriren els primers pobladors del Japó en relació a la resta de comunitats humanes de l'est d'Àsia, millor organitzades políticament i preparades per a la creació d'excedents i la gestió de conflictes armats.
 |
| L'estil de vida de les comunitats Jomon (diorama)/Niigata Prefectural Museum of History |
L'arribada dels "japonesos" i el declivi dels Jomon
Entre c.900-300 aC nous grups de pobladors, procedents dels regnes de la península de Corea, s'estableixen a l'illa japonesa de Kyushu en diverses migracions. Aquests nous habitants (Yayoi) portarien amb ells els coneixements i tècniques necessaris per a desenvolupar una agricultura basada en l'arròs, la domesticació de cavalls i vaques, així com la metal·lúrgia del bronze i el ferro, la filatura i la ceràmica a torn. Malgrat que d'inici sembla que els Yayoi haurien conviscut pacíficament amb les comunitats caçadores-recol·lectores presents l'illa (cultura Jomon), el ràpid creixement dels nouvinguts, gràcies a llur economia de base agrícola, provocà aviat una forta competència pel territori i l'esclat de les tensions.
Aquesta forta dicotomia s'accentuarà en els segles posteriors, que veuran la consolidació i expansió cap al nord dels Yayoi i el retrocés dels Jomon. Les diferències entre aquests dos grans grups no es remetien només a llur sistema de vida (sedentari vs. seminòmada) sinó sobretot al seu origen ètnic i lingüístic: mentre el japonès "clàssic" té encara similituds amb el coreà del regne de Goguryeo, les poblacions Jomon parlarien llengües d'una família distinta i poc coneguda, entre les quals hi hauria l'ainu. Malgrat les dificultats pròpies d'una estructura de poder clànica, foren les poblacions que arribaren a les illes del sud del Japó les que construeixen l'estat pròpiament nipó (Yamato).
 |
| El llegendari emperador Jinmu dirigeix l'expedició cap a l'est/wikipedia |
En aquest procés, que comprèn els períodes Kofun, Asuka i Nara (c.250-794 dC), es perfilen els principals elements de la cultura japonesa, l'organització social i territorial, així com les diverses institucions que el regiran. El "cordó umbilical" amb el continent no es trenca, per això la influència xinesa serà molt forta en àmbits com l'escriptura, amb l'adopció del sistema kanji, la burocràcia o la ideologia del poder imperial. En aquest context, també arriba al Japó el budisme, que s'acabarà imposant com a culte de les elits. Malgrat el conflicte que causà l'assumpció de la nova religió, les creences xintoistes, de fons animista i lligades a les tradicions més antigues, seguiren vives, sorgint així un culte de caràcter sincrètic.
En els segles posteriors, malgrat alternar-se fases de major esplendor i unitat amb episodis de conflictes i fragmentació senyorial, la idea i estructura de l'estat nipó es mantindrà sòlida. L'expansió del poder japonès, que havia tingut el seu nucli inicial al sud de l'arxipèlag, arribava ja al centre de l'illa de Honshu, a l'est de la qual hi establí les seves capitals. Aquest desplaçament suposà una major pressió sobre les poblacions d'arrel Jomon, que continuaven amb un sistema de vida basat en la cacera i una agricultura incipient, al marge de la societat japonesa. Així, les fonts japoneses del període es refereixen als Emishi del nord (Tohoku) com a "rebels" i "bàrbars", ressaltant el seu aspecte físic diferent, i narren la progressiva conquesta del seu territori (ss.VIII-IX), la part septentrional de Honshu. La troballa de paraules de l'ainu en el japonès que es parlaria posteriorment en aquesta zona, referma la connexió més o menys directa entre els Emishi i els Ainu dels temps recents.
La colonització d'Hokkaido, l'últim reducte
L'expansió japonesa cap al nord s'atura a Honshu durant un temps i no arribarà a l'illa de Hokkaido fins al 1590, quan s'hi estableix el domini del clan Matsmumae. A partir d'aquest moment, comença una primera fase de progressiva dominació i subjugació econòmica dels seus habitants, els Ezo d'ètnia Ainu. En la seva condició d'intermediaris amb el shogunat Tokugawa, els Matsumae s’encarregaran de mantenir els Ainu en un estat d’ignorància i dependència comercial respecte als productes japonesos, propòsit que es concreta en aspectes com la prohibició d’aprendre la llengua japonesa o de practicar l’agricultura.
La segona fase de la colonització d'Hokkaido s'inicia a finals del s.XVIII, quan l'amenaça russa sobre les illes del nord del Japó convenç les autoritats nipones de l'avinentesa d'afermar el seu control sobre la zona. Així, s'estableix un comissariat per a governar l'illa (1802) i posteriorment es practica una redistribució de terres per a nous pobladors japonesos (1872). Els grans canvis que suposa l'era Meiji, entre els quals l'assumpció del model d'estat-nació modern, implicaran una reorientació de l'estratègia, ara encaminada a assimilar els Ainu per a evitar que caiguin sota l'àmbit d'influència de Rússia.
 |
| Mapa del territori històric (vermell clar) i actual (vermell fosc) dels Ainu/adaptació wikipedia |
L'assimilació i degradació dels Ainu
Els diversos mecanismes per aconseguir assimilar els Ainu funcionaran des de finals del s.XIX fins ben entrar el s.XX. Un d'aquests fou la creació d’una nova identitat legal per convertir-los en súbdits imperials, incloent-los en la categoria de la "gent comú" (heimin) (1871), si bé mai se'ls considerarà iguals als japonesos, per la qual cosa a partir de 1878 se'ls denomina legalment "antics aborígens" (kyudojin).
Alhora, als censos de població se’ls “japonitzen” els cognoms i fins i tot se n’atribueixen alguns d’extensius per a tot un poblat, cosa que contribueix a dislocar les comunitats Ainu, estructurades a partir dels lligams de parentiu. En la mateixa línia, la majoria dels topònims de Hokkaido es tradueixen al japonès, desposseint als indígenes del seu territori ancestral. Un altre dels mecanismes d'assimilació dels Ainu fou la prohibició de moltes de les tradicions que els conferien una identitat diferenciada. Així, es prohibí la pràctica del ritual chise gomori (1871), pel qual es cremava la casa d’una persona que havia mort. De la mateixa manera, es procurarà acabar amb tradicions Ainu com la de les arracades que duien els homes a les orelles o, sobretot, els tatuatges rituals que es feien les dones a la boca i els braços.
 |
| Un grup d'Ainu davant de la seva cabana (c.1890)/Henry and Nancy Rosin Collection of Early Photography of Japan; gentilesa de la Freer Gallery of Art and Arthur M. Sackler Gallery Archives. Smithsonian Institution, Washington, D.C. |
En l'àmbit econòmic, la necessitat de refermar el control japonès sobre Hokkaido implica desenvolupar-hi una agricultura productiva. Per a fer-ho, cal acabar abans amb els mètodes de subsistència tradicionals dels Ainu, fet pel qual es prohibeix l'ús de l'arc i les fletxes enverinades així com les xarxes pesca (1876). Aquestes polítiques, que tenien per objectiu forçar els Ainu a esdevenir agricultors, portaren a la seva progressiva depauperació i a una creixent conflictivitat territorial amb els nous pobladors japonesos de l’illa. Per resoldre aquesta situació, el govern nipó establí una "Llei de protecció dels primers aborigens d'Hokkaido" (1899) per la qual els qui posessin terres en cultiu les obtindrien en propietat. Les dificultats dels Ainu amb els tràmits burocràtics, ja que no sabien llegir ni escriure, i les adverses condicions climàtiques del nord del Japó frustraren el projecte, fet pel qual la majoria de concessions acabaren en mans de nous propietaris japonesos, que reberen lots entre 5-10 vegades més grans que els indígenes.
L'escolarització fou un altre mecanisme importantíssim d'assimilació sobre les noves generacions d'Ainu. Després d’alguns intents fallits d’inserir nens Ainu en escoles japoneses, s’estableix el “Reglament de l’Educació Elemental per als Primers Aborígens” (1901), que formalitza la separació entre els alumnes japonesos i els Ainu, la construcció d’escoles a Hokkaido i les matèries que se'ls ensenyaran. Així, els infants Ainu aprengueren a llegir, escriure, contar, agricultura i higiene, però se'ls prohibirà de parlar ainu a l’escola i no se'ls explicarà història, geografia ni ciència.
Japó contra la "barbàrie" Ainu
Els agressius mecanismes per assimilar els Ainu provocaran un parèntesi generacional que progressivament acabarà amb les seves formes de vida tradicionals. Així i tot, inicialment, el Japó no aconsegueix una assimilació dels Ainu, sinó una aculturació per la qual ja no se'ls pot considerar Ainu però tampoc japonesos. En aquest context, les polítiques modernitzadores que s’inicien per a consolidar l’estat liberal i les tesis del darwinisme social de Lubbock confereixen a la representació dels Ainu una component racial que determina llur inferioritat i primitivisme. Així, les fotografies de caràcter antropològic que se'ls feia des de la segona meitat del s.XIX no presentaven els Ainu de Hokkaido tal i com eren llavors - en procés d'assimilació a la cultura japonesa - sinó com "haurien estat" abans, oferint una imatge estereotipada lligada a la seva condició "ingènua" i "infantil".
 |
| Ainu a la Japan-British Exhibition (1910), en una postal de l'exposició/Collection Radauer, gentilesa d'humanzoos.net |
A inicis del s.XX, quan els països més poderosos presumien dels seus progressos en les exposicions universals, el govern nipó trobà en els Ainu un instrument molt útil. Així, tant a la Lousiana Purchase Exhibition (1904) com a la Japan British Exhibition (1910), per ressaltar l'estatus del Japó com a "nació civilitzada", es contraposà el seu progrés a l'estat "primitiu” i “endarrerit” del poble Ainu, que havia començat a "civilitzar" tal i com feien les potències occidentals amb les societats de l’Àfrica o l’Àsia. Amb aquest propòsit, la delegació japonesa – ben elegant segons la moda europea – s’emportava un grup d'Ainu a les exposicions: allà aquestes persones havien de dur tot el temps els seus vestits tradicionals, construir una casa típica per viure-hi, seguir una rutina d’activitats com cuinar, cantar, ballar o realitzar estris i productes artesanals, així com representar cerimònies i rituals pels espectadors.
Els Ainu a l'actualitat
La situació actual dels Ainu és complexa i malgrat alguns avenços es troba bloquejada. Calgué esperar fins als 1970’ per a que aparegués en l’opinió pública japonesa la “qüestió Ainu”. Fou llavors quan des de l’àmbit polític i acadèmic s’inicia un revisionisme històric en relació a la colonització i assimilació dels Ainu així com de la identitat cultural japonesa (nihonjinron). Malgrat que els Ainu aconseguiren als anys 1990' l'abolició de tota la legislació colonialista anterior i l’activació de lleis com la de “Promoció de la Cultura Ainu” o la de “Difusió del Coneixement en relació a les Tradicions Ainu”, el mateix grup d’experts que les proposà no qüestionà la pertinença política dels territoris del nord al Japó.
 |
| L'Oki Dub Ainu Band fusiona la música tradicional Ainu amb els ritmes actuals/Facebook |
Sobre el nombre de persones que es reconeixen actualment com a Ainu i que en parlen la llengua, les xifres varien d’una font a l’altra, si bé en relació al total de la població del Japó són un percentatge molt reduït. Segons els càlculs del govern japonès actualment els Ainu del Japó serien 25.000, si bé estudis no-oficials estimen que en realitat podrien ser 200.000. Pel que fa als Ainu que viurien a Rússia, el cens de l’estat rus (2010) en conta 109 – concentrats sobretot a Kamtxatka –, si bé podrien ser 1000. La gran diferència en els recomptes es deuria al fet que moltes persones Ainu opten per ocultar els seus orígens. Aquest fet demostra que per a molts d'ells, la fi de la discriminació passa per una major integració en la societat japonesa i no per la reivindicació d'una nació o ètnia distinta. En el cas de la quantitat de parlants de l’Ainu – subjecta a una problemàtica semblant – actualment en quedarien 10 de nadius, si bé s'estan duent a terme programes de recuperació que pretenen evitar la desaparició d'aquesta llengua.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
Junqueras, O. et alii (2011) Història del Japó. Barcelona: UOC
Dougherty, T. (2011) "The 'Prehistoric' and 'Protohistoric' home of the Ainu"
Hanihara, K. (1990) "Emishi, Ezo and Ainu: An Anthropological Perspective" Japan Review,1; pp.35-48.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Un altre exemple de com la maquinària de l'estat arrassa un poble.
ResponEliminaEls japonesos van ocupar Korea des de 1910 a 1945, un protectorat, crec que els coreans no ho recorden amb molta alegria però ves per on els nipons tornaven a casa 🤯 el món sí que dona voltes. A les pel.lícules coreanas quand parlen del significat d’un nom fan referència al origen xinés i al kanji. M’interessa molt la cultura asiàtica, així que gràcies per la informació.
ResponEliminaSí, en el tema dels orígens dels japonesos encara hi ha molta controvèrsia perquè no volen reconèixer l'herència cultural que deuen a la Xina i Corea. M'alegro que t'hagi agradat el post :)
Elimina