Article precedent:
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
«[...] y així los segadós, com eren tants y ningú no·ls deya res ni·ls feyan contrari, éran senyós.»
(dietari de Miquel Parets)
A la Barcelona del s.XVII era costum que, a principis de juny, temps de sega, els homes de la rodalia hi "baixessin" per a ser contractats com a segadors. Aquell 1640, llur vinguda neguitejava al virrei -Dalmau III de Queralt- per la tensió que es respirava... Als greuges patits per la "gent de la terra" des de feia anys, començant pel reclutament forçós i els devastadors allotjaments de tropes, s'hi havien afegit l'assassinat d'Antoni de Fluvià en no obrir el seu casalot als soldats, la destrucció de Santa Coloma de Farners o els sacrilegis comesos en diverses parròquies. Tot plegat colmava d'indignació una multitud creixent, que -ja sense res a perdre- tocava a sometent i s'enfrontava als terços hispànics fent-los fugir de llurs terres.
En aquesta situació, el 22 de maig, milers de segadors havien irromput a Barcelona per alliberar Francesc de Tamarit, el diputat militar de la Generalitat empresonat per ordre del virrei, que s'havia tancat a les Drassanes amb nobles, generals i jutges de l'Audiència per por a què els anessin a buscar. Finalment, eclesiàstics, diputats i consellers aconseguiren calmar els ànims i acompanyar els forasters fora de Barcelona per anar després on era el virrei, a qui escortaren fins al seu palau i li posaren guàrdia. Després d'aquest episodi, doncs, el virrei suplicà als consellers que no deixessin entrar a la ciutat els segadors que venien a buscar feina, petició que fou desestimada per evitar que marxessin deixant sense segar el pla de Barcelona.
A finals de maig, els terços -que fugien de milers de pagesos armats que els anaven hostilitzant per valls, boscos i turons- resseguiren la costa direcció al Rosselló i, quan arribaren a l'Empordà, aprofitant que el terreny pla els era més favorable, saquejaren pobles i esglésies, atiant encara més el rebuig de la població.
Corpus de Sang, d'Antoni Estruch (1907). Museu d'Art de Sabadell
El 7 de juny de 1640, dia de Corpus, hi havia centenars de segadors a Barcelona que havien vingut per oferir llurs serveis. De bon matí, al carrer Ample, un criat de l'algutzir Montrodon -que havia mort cremat per la multitud a Santa Coloma de Farners després de disparar a un veí- discutí amb un segador i s'hi barallà, propinant-li dues punyalades. Aquell incident fou l'espurna que feu esclatar l'avalot... El fals rumor que un dels seus havia mort apunyalat arribà ràpidament fins als segadors, que des de la Rambla es concentraren davant la casa del virrei al crit de "Visca la terra!" i "Morin els traidors!".
Un cop allà, comencen a apilar feixos de llenya davant la porta per calar-hi foc però els frares del veí convent de Sant Francesc s'interposaren per mirar d'aturar-los i acaben traient el Santíssim Sagrament per apaivagar-los. Llavors arribaren els bisbes de Barcelona, Vic i l'Urgell que juntament amb els consellers de Barcelona intentaren posar pau. En aquest moment, un tret que no se sap d'on vingué impactà contra un segador, que morí, fet que encara exhaltà més els ànims. Finalment, bisbes, frares i consellers -palplantats davant del palau del virrei- aconseguiren que els segadors se'n tornessin a la Rambla.
Tot i així, la còlera dels segadors seguia encesa i pujaren la Rambla en direcció a les cases dels "traïdors" a qui responsabilitzaven de tants sofriments. Davant d'això, les companyies barcelonines es limitaren a custodiar els edificis més importants mentre la població no feia res per aturar-los sinó que se'ls començà a afegir. Així, primer assaltaren el palau de Gabriel Berart, jutge de l'Audiència, després el de Guerau Guardiola, lloctinent del mestre racional i, finalment, el del duc de Fernandina, general de galeres, on hi hagué un intercanvi de trets amb els criats. Mentrestant, arribaren apressadament els consellers per aturar els segadors i un d'ells caigué enmig de la multitud, fet pel qual començà a estendre's el rumor que "los castellans han mort un conseller!". Encara més irats, els segadors cremaren i enderrocaren la casa.
L'assassinat del virrei pels segadors en una litografia d'Ermenegild Miralles
Mentrestant, passat migdia, el virrei -escortat pels diputats de la Generalitat- aprofità per tancar-se a les Drassanes amb cavallers, bisbes i soldats -alguns d'ells forasters- creient estar més segur. A prop hi havia una galera a la que es feu acostar-se per a què, si l'avalot s'agreujava, el virrei pogués embarcar i fugir de Barcelona. Finalment, a la tarda, enmig d'una gran confusió, els segadors arribaren a les Drassanes, es produïren enfrontaments i prengueren la Torre de les Puces, des d'on bombardejaren la galera, que s'allunyà.
Esbotzada la porta de les Drassanes, el virrei escapà cap a Sant Bertran, als peus de Montjuïc. Poques hores més tard el trobaren mort, a tocar de la platja, amb diverses punyalades. Durant aquella jornada també fou assassinat el jutge de l'Audiència, Gabriel Berart, que fou descobert al monestir de les monges mínimes, on s'havia amagat (actual pl. J. Amades). Amb la nit acabà la terrible diada del "Corpus de Sang".
Durant els dies posteriors l'avalot continuà, cremaren més palaus i se succeeïren enfrontaments i persecucions. Finalment, l'11 de juny les companyies barcelonines aconseguiren restablir l'ordre. Les autoritats catalanes, que amb l'alliberament de Francesc de Tamarit havien mostrat certa connivència amb els segadors, s'havien vist aquest cop del tot superades per l'esclat popular. Tot i que Madrid necessitava temps, el projecte del comte-duc d'Olivares de prendre Catalunya per les armes aprofitant un "tumulto" per acabar amb el sistema constitucional català s'anà preparant. Començava la Guerra dels Segadors.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article successiu:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada