L'encontre deixà gairebé decidit un conflicte que havia dessagnat sards i catalano-aragonesos durant quasi un segle. A Sardenya, la batalla és commemorada cada dos anys al mateix escenari on es va produir.
Intrigues, moviments i preparatius
La prematura mort del jove sobirà d'Arborea Marià V (1407), fill de la desapareguda Elionor d'Arborea i del noble sardo-genovès Brancalleó Doria, havia obert una altra crisi successòria al tron d'Oristany. En ple conflicte contra els catalano-aragonesos, cal entronitzar aviat un nou jutge que mantingui els dominis que s'han aconseguit reduint l'invasor ibèric a les seves fortaleses de l'Alguer, Càller i Longosardo. Tot i així, la decisió sobre qui ha de succeir a Marià no està exempta d'intrigues, fins al punt que Brancalleó -abans un cabdill victoriós, ara un home vell i esgotat- acaba retirant-se a les seves possessions del Llogudor, on -segons alguns- podria haver estat capturat o, fins i tot, assassinat pels catalano-aragonesos.
Comença, llavors, una cursa entre els dos bàndols per desequilibrar la balança. Arborea domina sobre gairebé tota l'illa però hi ha zones que escapen del seu control efectiu i requereix l'autoritat d'un nou sobirà. Pel que fa als catalano-aragonesos, tenen una major capacitat operativa però no aconsegueixen imposar-se fora de la seguretat dels enclaus que mantenen a tocar del mar, el seu cordó umbilical amb els estats de la corona. Així, l'octubre de 1408, el príncep Martí de Sicília -l'hereu de Martí l'Humà- "salta" uns dies a Càller des de Palerm per conèixer de primera mà la situació de l'illa. Per la seva banda, Guillem III de Narbona, el candidat més proper a la línia dinàstica dels sobirans arboresos com a net de Beatriu d'Arborea, filla del recordat Marià IV, fa valdre els seus drets i, al desembre, es presenta davant la cort judical d'Oristany, on serà coronat com a jutge d'Arborea -sense despertar entusiasme ni oposició- el 13 de gener de 1409.
Temptejant l'enemic...
 |
| Recreació del combat entre els soldats d'Arborea i els catalano-aragonesos / cortesia de www.conchidortos.org |
A Barcelona, on feia temps que Sardenya ja no es veia com un agradable verger sinó com un pou que engolia homes i recursos, es prepara un gran exèrcit per sotmetre, d'una vegada per totes «los sarts, que tenien en poca estima nostra nació» -com digué el cronista Pere Tomic-. Acabar amb la conquesta iniciada aquell llunyà 1323 havia esdevingut una qüestió -gairebé- d'orgull "nacional" i les evasives diplomàtiques dels Arborea -per guanyar temps- confirmaven que calia donar el cop final. Així, el rei Martí l'Humà, amb el suport de les Corts catalanes, apresta una host a la que se suma un contingent barceloní. De forma coordinada amb el príncep Martí, que des de Palerm havia estat enllestint els preparatius per a la campanya, ambdós estols -catalano-aragonès i sicilià- desembarquen a Càller al maig de 1409.
Les hostilitats es precipitaren l'1 de juny, quan vuit galeres catalano-aragoneses desbarataren -prop de l'illa de l'Asinara, al nord-oest de Sardenya- sis galeres genoveses que transportaven soldats direcció Oristany. Poc més tard, el 12 de juny, una expedició de reconeixement formada per uns 1500 cavallers surt de Càller i s'endinsa en territori arborès rapinyant camps i viles que troba al seu pas. Quan arriba a Sanluri, castell a mig camí de la capital d'Arborea, els surten a combatre uns pocs centenars de soldats. Després d'una breu escaramussa, els catalano-aragonesos es repleguen satisfets havent mesurat les forces dels sards judicals. El 29 de juny el gruix de l'exèrcit de la corona d'Aragó, comandat per Martí de Sicília, acampa vora Sanluri.
El decurs de la batalla
 |
| Tot i que l'atrezzo no és gaire acurat històricament, la recreació és prou vistosa / cortesia de www.conchidortos.org |
L'endemà, 30 de juny, a trenc d'alba, l'host catalano-aragonesa, dirigida per Martí de Sicília, comença a avançar cap a Sanluri, on els espera el sobirà d'Arborea, Guillem III de Narbona, amb el seu exèrcit. Malgrat la superioritat numèrica del contingent arborès, amb uns 3000 cavallers i 17000 homes a peu, es tractaria d'una força heterogènia i poc preparada, formada per sards, francesos vinguts de Narbona i reforços genovesos i llombards. L'host catalano-aragonesa, per la seva banda, seria numèricament inferior, amb uns 3000 cavallers i 8000 infants, però estaria millor entrenada i organitzada. Disposats en línia, una part dels soldats d'Arborea, acompanyats pel seu sobirà, se situa davant de Sanluri mentre la cavalleria judical queda oculta rere un turó proper, al nord-est de la vila. Els catalano-aragonesos, arengats pel seu sobirà, transiten fins al camp de batalla desplegant una columna que alterna cavallers i homes d'armes.
Els dos exèrcits xoquen frontalment, moment en el qual la cavalleria arboresa descendeix pel turó rere el qual s'havia ocultat i es disposa a carregar contra el flanc dret de les tropes catalano-aragoneses. Veient la maniobra, Martí de Sicília envia els seus cavallers per aturar el flanqueig i aconsegueix travar-hi combat. Al cap d'unes hores -segons Zurita«duró la batalla por un buen espacio»- l'exèrcit arborès s'esberla en diverses parts que els atacants poden anar encerclant. Guillem III de Narbona aconsegueix fugir amb alguns dels seus homes cap al veí castell de Monreale, altres es refugien dins de Sanluri, els restants -entorn a uns 5000- són massacrats sota el turó que duu l'eloqüent nom de s'Occidroxiu ("l'escorxador", en sard). Havent pres el control del camp, l'exèrcit catalano-aragonès assalta la vila i el castell de Sanluri, acabant amb molts dels soldats arboresos que s'hi havien refugiat o esclavitzant-los per enviar-los posteriorment a Barcelona.
Un desenllaç amarg (per tothom)
Guillem III de Narbona i els soldats supervivents es repleguen a Oristany. Mentrestant, el 4 de juliol, les tropes catalano-aragoneses recuperen Vila d'Esglésies, important nucli miner al sud-oest de Sardenya. 10 dies més tard arriben notícies de la gran victòria de Sanluri al palau barceloní del Bellesguard, on el rei Martí l'Humà les celebra ignorant que les properes que vinguin de Càller el sumiran en el dolor més absolut. Pel que fa a Arborea, la derrota no suposa la seva fi i, de fet, encara pot repel·lir un atac contra la seva capital, però queda condemnada malgrat els intents desesperats del seu últim sobirà per mantenir-ne el domini.
Per saber-ne més:
- Casula, F.C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Rafael Dalmau
- Històries e conquestes dels Reys de Aragó e comtes de Barcelona (Pere Tomic, 1438)
- Anales de la Corona de Aragón. Libro X (Jerónimo Zurita, 1562)
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada