Santa Eulàlia, la patrona "relegada" de Barcelona

Una aproximació a la llegenda, la historicitat, el culte i la representació de Santa Eulàlia.

Els primers màrtirs cristians (ss.III-IV)
El cristianisme arribà des de l'Orient a les costes mediterrànies de la Tarraconense relativament d'hora. La nova religió, que s'estengué entre esclaus, mercaders, soldats i aristòcrates, fou inicialment tol·lerada per les autoritats imperials romanes, que sempre havien tingut una política "pragmàtica" en qüestions religioses, integrant els nous cultes que arribaven de tots els racons de l'Imperi a la miríada de deïtats que constituïen el panteó romà.

Tot i així, la negativa dels cristians a acceptar el culte a l'emperador, que els jueus també rebutjaven, els feia "sospitosos", de manera que patiren persecucions breus i esporàdiques a mans de grups pagans. Al s.III, quan el Baix Imperi Romà entrà en crisi, s'emprengueren ja persecucions emparades per les autoritats contra una religió que es creia que soscavava els fonaments de la civilització romana.

El judici de Santa Eulàlia. Dionís Baixeras i Verdaguer, p.s.XX. MNAC

L'any 259 l'emperador Valerià decretà una persecució en què el bisbe Fructuós de Tarragona i els diaques Auguri i Eulogi foren empresonats, jutjats i cremats vius a l'amfiteatre de la ciutat. Un testimoni relatà la Passio Fructuosi en unes actes martirials; d'aquesta manera, sabem que a mitjans del s.III ja hi hauria una comunitat cristiana estructurada a Tarraco.

L'any 304 l'emperador Dioclecià inicià una nova persecució; segons la tradició, en aquest moment foren martiritzats Eulàlia, a Barcino, Feliu, a Gerunda, i Sever i Cugat, a Castrum Octavianum. D'aquests darrers màrtirs, l'únic que pot tenir fonament històric és Sant Cugat, ja que tan aviat com al s.V el Martirologi jeronimià en fa esment i a Castrum Octavianum, avui Sant Cugat del Vallès, al recinte del monestir, allà on hauria estat martiritzat, s'hi erigí una basílica paleocristiana.

La llegenda de Santa Eulàlia

Segons la tradició, Eulàlia fou una jove cristiana, nascuda a finals del s.III al "desert de Sarrià", prop de Barcino, que s'hauria oposat a la persecució dels cristians en temps de l'emperador Dioclecià. Fent honor al seu nom, que prové del grec "eu" (bo, bona) i "laleo" (parlar), o sigui, "la ben parlada", es presentà davant del procònsul Dacià, que conduïa les persecucions a Hispània, i, declarant-se cristiana, li retregué que perseguís als cristians com ella. Irat pels retrets de la jove, que no abjurà de la seva fe quan li ho ordenà, Dacià manà que la detinguessin i la condemnà a 13 tortures, tantes com anys tenia la noia.

Primer, fou assotada, després, li van estripar la carn amb garfis i arpons. Com que no defallia, li varen posar els peus dins d'un braser ardent i, després, van posar-li foc als pits. Llavors li varen fregar les nafres i les ferides amb pedra tosca, les hi van ruixar amb oli bullent i finalment les van regar amb plom fos. Però cap d'aquests turments doblegava la fe d'Eulàlia, així que la tiraren -tota nafrada- dins d'una bassa de calç viva.

Saint Eulalia, obra del pintor prerafaelita anglès John William Waterhouse (1885)

Després, la ficaren dins d'una bóta plena de vidres, pedres cantelludes i claus esmolats i fou llençada rodolant 13 vegades costa avall per un carrer de Barcino que acabà sent conegut com la "Baixada de Santa Eulàlia", on avui hi ha una capelleta veïnal i uns versos de Verdaguer que recorden el suplici: "Baixada de Santa Eulària / tu la veres rodolar / d'un abisme a l'altre abisme / per aquells rostos avall / deixant per rastre en les herbes / un bell rosari de sanch". Seguidament la noia fou tancada en un corral ple de puces, que la picaren com feres. Res funcionava, així que provaren d'humiliar-la exhibint-la nua sobre un carro de bous que la passejà lentament per la ciutat però el cel va compadir-se'n i es va posar a nevar copiosament fins que la neu cobrí la nuesa de la jove. Després d'això fou tancada a la presó, d'on escapà guiada per un àngel.

Detinguda de nou, després de tots aquests suplicis fou clavada en una creu en forma d'aspa (X) que el relat situa a l'actual Plaça del Pedró, enmig del Raval, on avui una columna sosté la seva estàtua. Crucificada, Eulàlia expirà l'ànima, que se'n volà al cel com un colom blanc. Explica la tradició que, tan bon punt la santa va morir, es desfermà de nou una forta nevada i els soldats que custodiaven el cos de la màrtir van fugir empesos pel fred, moment en què els pares de la noia van aprofitar per recollir-la i enterrar-la.

Historicitat i culte de Santa Eulàlia

Les primeres referències a la màrtir barcelonina són un himne que li dedica el bisbe Quirze de Barcelona al s.VII, més de tres segles després de la persecució de Dioclecià. Per contra, Prudenci, al seu Peristephanon (s.V), dos segles abans de Quirze, ja fa esment d'una Santa Eulàlia de Mèrida, que també s'enfrontà a l'autoritat, fou martiritzada amb 13 anys, primer estripant-li la carn i després cremant-la viva, morí expirant l'ànima per la boca en forma de colom i, ja morta, el seu cos quedà cobert per una sobtada nevada.

L'arqueologia ha documentat a l'àrea entorn de la barcelonina església de Santa Maria del Mar un pol d'atracció d'enterraments d'època paleocristiana, datats entre els ss.V i VI, fet que podria evidenciar l'existència d'una antiga basílica martirial al lloc. En aquell temps les basíliques martirials concentraven al seu voltant les tombes dels fidels, que esperaven que la proximitat amb el màrtir allí enterrat els garantís la salvació el dia del Judici. L'any 877 el bisbe Frodoí de Barcelona desenterrà en aquell lloc les suposades despulles de Santa Eulàlia per traslladar-les a la Seu barcelonina, on una làpida del s.IX explica la troballa.

Crucifixió de Santa Eulàlia al Breviarium secundum ordinem Cistercensium o Breviari de Martí d'Aragó. Catalunya, entre 1398-1410 i 1420-1430. Bibliothèque Nationale de France

Tornant ara a la llegenda, durant la "translació" del cos de Santa Eulàlia, portat en solemne processó pels canonges de la catedral, en passar per la Plaça del Blat, va començar a fer-se pesat fins al punt que ja no el podien sostenir ni bellugar. Confosos sobre què calia fer, el bisbe i els canonges ho intentaren tot però no hi havia manera de moure l'urna amb les despulles de la màrtir. Llavors aparegué un àngel i assenyalà un dels canonges, que -torbat de vergonya- diposità dins de l'urna el dit del peu de Santa Eulàlia, que havia sostret per tenir-ne una relíquia. El cos tornà a fer-se lleuger i així pogué arribar a la catedral. La plaça començà a ser coneguda com a "Plaça de l'Àngel" i avui una desapercebuda escultura d'un àngel acusador ho recorda.

Al marge de qui fos realment el cos desenterrat i dut a la catedral, allò important és que s'atribuí a Santa Eulàlia, fet que demostra la maduresa de la devoció barcelonina per la màrtir. Per les coincidències amb el relat hagiogràfic de Santa Eulàlia de Mèrida que presenta el Peristephanon de Prudenci (s.V), anterior a l'himne de Quirze i a la "invenció" per Frodoí, sembla clar que la tradició barcelonina de Santa Eulàlia seria un desdoblament de la Santa Eulàlia de Mèrida, a la qui li hauria sortit una "bessona" a Barcelona.

Cal tenir en compte que els relats hagiogràfics, que s'han anat transformant i ampliant al llarg dels segles, buscaven donar la major rellevància als sants, màrtirs i patrons d'un lloc, atribuint-los els miracles i suplicis més extraordinaris per realçar a través d'ells llur "pàtria", de manera que era freqüent "copiar" les vides de sants d'arreu, apropiant-se'ls. En aquest sentit, atesa l'evidència arqueològica de diversos llocs de culte martirials a l'entorn de Barcino, és possible que la tradició de la Santa Eulàlia emeritana s'hagués sobreposat al record d'una màrtir barcelonina precedent, de qui en desconeixeríem el nom.

Tractant-se d'un culte tan antic és difícil treure'n res en clar; de fet, l'Església, considerant els dubtes entorn a la historicitat de Santa Eulàlia de Barcelona i les coincidències amb el relat hagiogràfic de Santa Eulàlia de Mèrida, va retirar-la del Martirologi romà (2004), autoritzant-ne el culte com a "santa tradicional".

En època medieval, el culte de Santa Eulàlia, lligat als reis de la corona catalano-aragonesa, especialment amb el devot Martí I l'Humà, s'estengué pels llocs conquerits pels catalans, com Mallorca, València, Múrcia, Sicília i Sardenya. S'exportava, així, arreu de la Mediterrània, la tradició barcelonina de Santa Eulàlia.

El fragment de la bandera de Santa Eulàlia (ss.XVI-XVII) que es conserva al MUHBA

Representacions i popularitat de Santa Eulàlia

A Santa Eulàlia se la representa com a una noia jove, amb túnica i mantell, i els seus atributs són la creu en aspa (X) on fou crucificada i la palma amb que s'identifica genèricament els màrtirs cristians. Al claustre de la catedral de Barcelona, encara avui 13 oques blanques recorden els anys que tenia quan fou martiritzada. Des del s.XIV un ric sepulcre de factura italiana, situat a la cripta de la Seu, custodia el cos de la màrtir.

En època moderna, la senyera de Santa Eulàlia, amb la màrtir pintada sobre camp carmesí, representava Barcelona; d'aquesta ensenya hi havia dues versions, una de militar, el famós penó, i una de religiosa, emprada en les processons i solemnitats, que era més gran. En cas d'amenaça, el penó es penjava al balcó de la Casa de la Ciutat i acompanyava les milícies de la coronela en batalla; els barcelonins creien que sota la inspiració de Santa Eulàlia serien invencibles i, sostenien, orgullosos, que no havia estat "may vensuda en quantas guerras que per nostres passats sien estades fetes".

Com explica el militar i cronista Francesc de Castellví a les Narraciones históricas, quan els borbònics posaren setge a Barcelona el juliol de 1713, "fue sacada en público la antiquísima y tan renombrada bandera de Sta. Eulalia Patrona de Barcelona". L'11 de setembre de 1714, per indicació del general Villarroel, el penó sortí per darrer cop per infondre coratge als defensors de Barcelona, encapçalant el contraatac del conseller en cap, Rafael de Casanova, per aturar els borbònics a les muralles. Quan caigué Barcelona, el penó fou requisat pel Duc de Berwick i sembla que Felip V va manar que el cremessin com a escarni públic. Així, el fragment de bandera de Santa Eulàlia que es conserva a la col·lecció del MUHBA, datada entre els ss.XVI-XVII, seria la segona ensenya, reservada per a un ús cerimonial.

Santa Madrona i la Mercè, co-patrones de Barcelona

Tot i l'antiga devoció per Santa Eulàlia, l'any 1564 el Consell de Cent decidí erigir a Santa Madrona en co-patrona de Barcelona. El relat hagiogràfic d'aquesta altra màrtir, sense fonament històric, explica que hauria nascut a Montjuïc i que, orfe de nena, hauria viatjat a casa d'uns parents a Tessalònica, on descobrí la fe cristiana, patí martiri i d'on se'n "repatriaren" les relíquies que impulsaren el seu culte al s.XV.

Santa Eulàlia (esquerra) i Santa Madrona, en una taula procedent de Sixena, s.XVI

L'any 1687, la Mare de Déu de la Mercè, en aquest cas una advocació de la Mare de Déu genuïnament barcelonina sorgida al s.XIII, esdevingué co-patrona de la ciutat arran d'un vot que li feu el Consell de Cent per a què l'alliberés d'una plaga de llagostes. Els darrers dies del setge borbònic de 1714, arran de la dimissió de Villarroel, els defensors de Barcelona escolliren simbòlicament a la Mercè com a "generala" dels exèrcits.

A principis del s.XX, amb l'annexió dels principals municipis del pla a Barcelona, es promogué la festivitat de La Mercè -el 24 de setembre- com a gran Festa Major conjunta de l'urbs creixent; des de llavors, segons diu la tradició popular, si la festa queda deslluïda per la pluja, és perquè Santa Eulàlia plora d'enveja en veure's oblidada pels barcelonins. Tot i així, la festa de Santa Eulàlia gaudeix també de gran popularitat i avui moltes noies catalanes duen el nom de la màrtir barcelonina sota la forma abreujada de "Laia".

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Dublín: regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals

2a part de Dublín (I): de ciutat forastera a capital d'Irlanda

En conjunt, Dublín té interès per sí mateixa però limitar-se a visitar la ciutat dona una visió incompleta d'Irlanda. És la sensació que ens va quedar pel poc marge de temps que teníem i per l'anul·lació d'una sortida per la badia a causa d'uns plugims. Fet l'aclariment, en aquest post, que complementa l'anterior sobre el passat de Dublín, explico els llocs que podeu visitar per posar una mica d'història al vostre viatge.

Paisatge, ambient i població

El cel dublinenc és d'un gris clar que il·lumina els carrers espaiosos amb cases baixes a banda i banda. Aquesta particular manera de viure, cadascú en una casa, per humil que sigui, és típicament anglosaxona i en una ciutat petita com Dublín té el seu encant. Passejant-hi, ens n'adonem que conviuen plegades diverses tipologies d'habitatge, totes amb un patró comú però amb diferències en els materials, l'estructura i els acabats. A la zona on ens allotjàvem, vora el Parc Botànic, les cases són de maó i tenen jardinet a l'entrada. Més cap al centre, n'hi ha algunes on la porta, pintada de colors vius, queda sobre-elevada per una escala. Aquesta riquesa dona color als carrers de la ciutat i n'és un dels trets característics.

A més de l'arquitectura, hi ha altres elements que criden l'atenció. El més curiós, al meu parer, és la tipografia gaèlica que decora pubs, comerços i plaques commemoratives remetent-se a l'alfabet tradicional per al gaèlic irlandès (cló Gaelach). Aquest alfabet, que recorda la cal·ligrafia tolkeniana, apareix a partir de 1571 per facilitar l'evangelització dels irlandesos en la fe anglicana i s'utilitza de forma generalitzada fins a mitjans del s.XX. Pel que fa al gaèlic irlandès, la llengua d'origen celta pròpia d'Irlanda, sorprèn la seva omnipresència en les senyals del carrer i els edificis públics, ara ja en alfabet llatí. Això no treu que la seva situació sigui preocupant arreu d'Irlanda, on pel que sé només es parla de forma fluida a l'oest. Desconec la política lingüística del govern irlandès però llegir gaèlic pels carrers de Dublín, una ciutat on fa segles que no s'hi parla, tan pot semblar una opció valenta com la deferència per les últimes paraules d'un moribund.

Una passejada pels tranquils carrers de Glasnevin, als afores de Dublín

Els pubs i la música en directe són dos trets indissociables de l'estil de vida irlandès. Reunir-se al voltant d'un grapat de cerveses, fins i tot en família, amb algú que amenitza la vetllada de fons, és un ritual que entra dins la lògica d'un país fred i plujós amb una rica tradició de bards i llegendes. Per tot plegat, no és d'estranyar que el pub sigui una mena d'institució que funciona com a punt de trobada i agregació social. Així, els turistes que hi entrem per fer unes Guinness mentre comentem la jugada som només convidats esporàdics d'un ecosistema que pot viure al·liè al que passi fora. Per això, crec que en un moment en què el turisme es massifica arreu, l'estil de vida irlandès deu ser un dels que resisteix millor.

Andròmines, manuscrits i pintura

A Irlanda els museus públics són gratuïts, per tant els podeu trobar força plens. A més, tanquen massa d'hora per al costum mediterrani, tingueu-ho en compte a l'hora d'organitzar les vostres visites:

1) National Museum of Ireland (Archaeology) - Com passa sovint als museus arqueològics els recursos museogràfics són una mica antics i el recorregut està agafat amb pinces per encabir materials egipcis i xipriotes que vés a saber d'on han sortit i quina relació tenen amb Irlanda. Per la resta, recorre el passat de l'Illa Maragda des de l'arribada dels primers humans, passant per la cultura celta, els víkings i fins a l'Edat Mitjana. Les peces exposades són impressionants i revelen la riquesa d'un univers simbòlic cèltic que ha continuat enllà de la cristianització de l'illa i fins avui. Un dels aspectes més impactants que hom pot veure -compte els aprensius!- són els cossos conservats en la torba d'individus que haurien estat sacrificats. Per a tot aquell interessat en els orígens històrics d'Irlanda es tracta d'una visita obligada. El mateix museu té un altre edifici a Dublín amb la secció d'Història i Arts Decoratives que no vam poder visitar (queda pendent).

2) National Gallery of Ireland - Mostra pintures menors d'alguns artistes europeus de primer ordre com ara Rembrant, Velázquez, Monet o Picasso -no podia faltar!- i una col·lecció de pintura irlandesa d'entre els ss.XVII i XX. El recorregut és una mica laberíntic i hi ha força quadres, així que és recomanable tenir una certa idea d'allò que voleu veure. En el nostre cas, vam centrar-nos en els artistes irlandesos ja que són aquells que difícilment podem trobar en altres llocs i els únics que ens podien explicar alguna cosa més de la ciutat i el país que visitàvem. Destaquen les escenes costumistes, domèstiques i festives, i alguns quadres històrics com el casament entre la filla del rei irlandès de Leinster i el cavaller anglo-normand Strongbow, enllaç representat com una al·legoria de la subjugació d'Irlanda.

3) Llibre de Kells i biblioteca del Trinity College - Exposició monogràfica sobre el famós manuscrit irlandès, la síntesi entre el cristianisme i la cultura celta i la importància del monaquisme cèltic. El recinte és petit i s'omple de gent de seguida, per la qual cosa convé reservar online per no haver de fer cua i procurar anar-hi quan hi hagi poca afluència per gaudir-lo. El plantejament museogràfic es basa en la reproducció de les pàgines dels manuscrits més que en l'exposició dels originals, dels quals se n'exhibeixen uns pocs. Abans de sortir hom va a parar a la icònica biblioteca de la universitat, inclosa en la visita. Valorant el preu de l'entrada i les condicions, només recomanaria la visita a qui tingui un viu interès per la qüestió.

Les figures que formen el Memorial de la Fam, a la riba del riu Liffey i vora la Custom House

Memòries de bronze

Vaig escoltar la cançó de Molly Malone de petit, a classe d'anglès, i des de llavors la tinc gravada a la closca. És per això que em va fer gràcia creuar-me-la pels carrers de Dublín traginant el seu carro ple de musclos i escopinyes. La vida de Molly Malone -venedora ambulant de dia, prostituta de nit- es perd en la llegenda i tot i que hi ha evidències de la cançó al s.XIX no s'ha arribat a documentar mai la seva historicitat. Avui, el fantasma de "the tart with the chart" -"la puta del carro" com en diuen els dublinesos- recorre els carrers immortalitzat en bronze i segueix viu en la lletra d'una cançó que s'ha convertit en l'himne de Dublín.

A una banda del riu Liffey trobem el grup escultòric Famine (1997), que recorda els emigrants irlandesos que van transitar penosament fins a l'embarcador per a començar de nou lluny de la fam i la pobresa. El conjunt de figures en bronze s'inspira en el relat que en féu l'Irish Quarterly Review l'any 1854: "una processó carregada de la malenconia més punyent, enfila el seu trist i dolorós camí al llarg de la línia del riu, des d'on les arrenglerades piles de l'Aduana es distingeixen en la llunyania...". A la vora hi trobareu el veler Jeanie Johnston i el Famine Museum de Dublín, llocs on s'explica la Gran Fam (1846-1851) i el fenomen de l'emigració irlandesa, que crearà importants comunitats als EEUU, Canadà, Regne Unit i Austràlia.

Nau central de la catedral de Sant Patrici. Als laterals s'hi acumulen estàtues, homenatges i plaques commemoratives

Un embolic de cal Déu

A Dublín hi ha actualment tres catedrals en funcionament. Això es deu al fet que la primera catedral -l'actual Christ Church- va tenir poc després de la seva consagració una rival molt propera, l'església de Saint Patrick, a la qual es va acabar donant títol de co-catedral. Per contra del que es pugui pensar, les dues catedrals eren anglicanes i ho han seguit sent després de la independència d'Irlanda (1922). La tercera en discòrdia és la Saint Mary's Pro-Cathedral, catedral "en funcions" dels catòlics a l'espera de recuperar la Christ Church, que consideren que hauria de ser la seu del culte catòlic en tractar-se de la catedral original. Enllà de la fe, les catedrals són edificis dipositaris dels segles història d'una ciutat i d'un país, fet pel qual acumulen una quantitat de vestigis d'un passat que cal conèixer molt bé per poder-los interpretar. 

L'església de Christ Church, catedral oficial de Dublín, fou fundada pel rei hiberno-nòrdic Sitric Silkbeard (1028), reconstruïda pels anglo-normands al s.XIII i restaurada en el seu conjunt als anys 1870' en estil gòtic victorià. Destaca pel seu presbiteri, la seva cripta d'època medieval -l'estructura més antiga de la ciutat- i conté la tomba del cabdill anglo-normand Strongbow, que va prendre Dublín el 1170.

L'església de Saint Patrick, la segona catedral, és estèticament menys harmònica que la primera però conté molts elements històricament interessants, com làpides paleocristianes, els estendards i escuts dels cavallers de l'orde de Saint Patrick, la tomba de Jonathan Swift, autor d'Els Viatges de Gulliver, o un homenatge als soldats irlandesos caiguts arreu combatent per la Gran Bretanya.

El castell de Dublín des de la zona on hi hauria la "llacuna negra" que hauria donat nom a la ciutat

De repressor a insígnia

El castell de Dublín ha estat sempre la seu del poder que ha regit la ciutat i el conjunt de l'illa. L'edifici actual fou construït sobre l'anterior fortificació víking per Joan d'Anglaterra (1204) i des de llavors acollí la seu del domini colonial. Així, fou en una de les seves cambres on el líder socialista irlandès James Connolly fou custodiat, juntament amb altres ferits de la insurrecció de Pasqua, abans de ser afusellat. El gener de 1922, en acabar la guerra d'independència d'Irlanda, el castell fou entregat pels britànics a Michael Collins, primer líder de l'Irish Free State. La seva fesomia té poc a veure amb la dels castells medievals, ja que els seus interiors són d'un clar estil neoclàssic i l'exterior ha estat refet en estil gòtic victorià. Des del naixement de la República d'Irlanda, el castell acull importants esdeveniments d'estat, com la recepció de personalitats estrangeres o la investidura del president d'Irlanda cada 7 anys.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

També us pot interessar...

> Còrsega, l'agitada història de la primera república il·lustrada

> Més enllà de l'Alguer: el llegat català a Sardenya

Dublín, de ciutat vikinga a capital d'Irlanda

Enmig de la costa oriental irlandesa i compartint mar amb la Gran Bretanya, Dublín ha funcionat bona part de la seva història com a cap de pont del poder foraster sobre Irlanda. A l'ombra d'Anglaterra durant segles, a partir del procés d'independència irlandès (1916-1922) la ciutat assumeix la capitalitat d'un país lliure però devastat i incomplet. Aquí recullo els apunts i sensacions d'un viatge de tres dies que, juntament amb algunes lectures desordenades, m'han ajudat a aproximar-me a una ciutat amb un passat ric i contradictori.

Entre víkings i irlandesos

L'any 841 un grup de víkings noruecs funda un petit port a la desembocadura del Liffey, fortificant-lo amb un castell que aprofita un afluent del riu com a fossat. De l'aigua que s'hi acumula els irlandesos en diran Dubh Linn, expressió en gaèlic que significa "llacuna negra" i que acabarà donant nom a la ciutat. Malgrat els xocs que es derivaren de la invasió víking, la població local -de religió cristiana i llengua gaèlica- es mesclarà amb els noruecs establerts en els assentaments costaners víkings. Així, sorgeix una cultura mixta coneguda com a "hiberno-nòrdica" que s'integrarà en la dinàmica política irlandesa. L'any 1014 el senyor de Dublín, Sitric Silkbeard, aliat amb els sobirans locals de Leinster, s'enfronta a Clontarf -als afores de la ciutat- contra el gran-rei irlandès Brian Boru. Malgrat la derrota, Silkbeard manté els seus dominis entorn a Dublín, fent-la créixer, reforçant-ne les defenses i consagrant-hi la primera catedral cap al 1028.

Christ Church ha estat sempre la catedral oficial de Dublín, seu de l'Església d'Irlanda des de la reforma anglicana.
La seva fesomia actual es deu a les remodelacions realitzades en un estil gòtic victorià típic de la ciutat.

A les ordres d'Anglaterra

L'any 1170 Dublín cau en mans d'un contingent anglo-normand liderat per Richard de Clare "Strongbow", que sotmet la seva conquesta al rei Enric II d'Anglaterra, a qui reconeix com a "senyor d'Irlanda". Per consolidar el nou senyoriu, que s'estendrà per àmplies zones d'Irlanda, es constitueix un parlament -del qual en tenim la primera referència el 1267- que acaba celebrant les seves sessions principalment a Dublín. Arran de la invasió escocesa de 1315 i l'arribada de la Pesta Negra (1349), que afecta més les ciutats de la costa que els clans irlandesos de l'interior, el poder anglès decau. Alhora, els anglesos assentats a l'illa (Old English) tendeixen a fondre's en la societat irlandesa, adoptant la llengua i costums gaèlics, fet que es procurarà impedir amb els estatuts de Kilkenny (1366). A finals del s.XV, el domini del rei d'Anglaterra sobre Irlanda ha quedat reduït a la regió entorn Dublín, que serà coneguda com a The Pale ("l'Estacada").

Amb la reforma religiosa d'Enric VIII d'Anglaterra, la cúpula de l'Església d'Irlanda passa a formar part de l'Església Anglicana (1536). Per la voluntat d'imposar un control més directe sobre l'illa, es crea el Regne d'Irlanda, amb capital a Dublín (1542). En aquest context arriben noves onades de pobladors anglesos (New English) que, a diferència dels seus predecessors medievals, es distingiran de la població local mantenint la llengua anglesa i assumint la confessió anglicana. L'any 1592 es funda el Trinity College, primera i única universitat d'Irlanda, entre d'altres coses per a preparar els nous ministres de la fe. Malgrat tot, la majoria de la població irlandesa seguirà sent catòlica. A principis del s.XVII s'imposa el sistema de les plantations, terres que s'expropien als clans irlandesos i a les dinasties d'origen anglo-normand per a cedir-les a colons anglesos protestants. Aquesta política generarà una tensió constant que derivarà en revoltes com la de Tyrone (1593-1603) o la dels "Nadius Irlandesos i Anglesos Vells" (1641), dinàmica que Cromwell talla de soca-rel el 1649 amb matances i expropiacions que es reparteixen entre els seus soldats.

L'icònica biblioteca del Trinity College acull el Llibre de Kells, joia dels còdexs medievals irlandesos.

El ressò de la Revolució Americana (1774) i la Revolució Francesa (1789) atien les aspiracions independentistes irlandeses fins al punt que Wolfe Tone intenta sollevar Irlanda el 1798 amb l'ajuda de França. L'any 1801 el parlament de Dublín és absorbit pel britànic a través de l'Act of Union, per la qual s'integra una representació irlandesa protestant a Westminster. Amb l'emancipació dels catòlics el 1829, O'Connell aconsegueix arribar a diputat del Parlament britànic, des d'on adquirirà notorietat i consolidarà un nacionalisme irlandès catòlic i popular durant la dècada de 1840'. Entre 1846-1851 el mildiu de la patata provoca la Gran Fam, una catàstrofe que entre mortalitat i emigració redueix la població en un 20%. Dublín, fins llavors una ciutat dinàmica, moderna i puixant, es veurà estancada per la crisi. Entre 1877-1880 milers d'arrendataris son expulsats de les terres que llauraven, fent créixer la tensió al camp irlandès.

Escenari de conflictes

A les eleccions de 1885 els nacionalistes del Partit Parlamentari Irlandès obtenen la virtual totalitat dels escons catòlics de l'illa. Aquest resultat apressarà al primer ministre britànic Gladstone a preparar un projecte de Home Rule (autonomia) per a Irlanda que serà bandejat pel Parlament britànic i no es recuperarà fins al 1910. L'esclat de la 1a Guerra Mundial posposa l'aplicació del Home Rule fins quan s'acabin les hostilitats. Aprofitant la situació bèl·lica, l'any 1916 un grup de nacionalistes irlandesos pren la General Post Office de Dublín i proclama la República d'Irlanda en el que serà conegut com a "revolta de Pasqua". Malgrat el rebuig inicial dels dublinesos a l'acció, quan es reprèn el control britànic, l'execució dels 16 principals líders de l'aixecament estén l'empatia pels rebels i generalitza els plantejaments nacionalistes.

La General Post Office funcionà com a quarter general dels partidaris de la insurrecció de Pasqua (1916).
L'edifici actual és fruit de les reparacions que s'hi hagueren de fer anys després dels bombardeigs que patí.

Davant l'excel·lent resultat a les eleccions de 1918 del Sinn Féin -partit que sostenia la independència d'Irlanda- el Parlament britànic s'avé a negociar amb els nacionalistes irlandesos i a finals de 1921 pacta un tractat pel qual reconeix un Estat Lliure irlandès a canvi que segueixi associat a la corona britànica i accepti que l'Ulster segueixi sent part del Regne Unit. Malgrat que els electors donen majoria als partidaris del Tractat, una part de l'Irish Republican Army s'hi oposa, fet que desemboca en una sagnant guerra civil (1922-1923) que es lluitarà pels carrers de Dublín i que les forces oficialistes pro-tractat acaben guanyant. Amb la independència, la ciutat passa a regir el govern de l'Estat Lliure irlandès.

Capital d'un nou estat

Esgotat pels anys de conflicte i la pobresa, el nou estat irlandès opta per mantenir la neutralitat durant la 2a Guerra Mundial, si bé col·labora amb els Aliats proveint-los d'avituallament i informació i permetent que sobrevolin el seu espai aeri. Ja fos per error o com a càstig, la Luftwaffe alemanya bombardeja Dublín l'any 1941 causant la mort d'una trentena de civils. L'any 1949 el govern irlandès es desvincula de la Commonwealth britànica i constitueix la República d'Irlanda actual. Entre 1969 i fins als 1990' Dublín pateix diversos atacs terroristes per part d'unionistes de l'Ulster i les rèpliques dels "troubles" que s'hi estaven produint. El ràpid creixement econòmic d'Irlanda entre 1995 i 2008, pel que se la va conèixer com el "tigre celta", farà créixer Dublín i en canviarà la fesomia amb nous edificis i serveis. 

L'any 1998 Dublín s'agermana amb Barcelona en el marc de diversos acords de cooperació econòmica i tecnològica. Des del 2013 la ciutat acull una olivera que commemora els fets de 1714 i reivindica la llibertat i els drets humans. La sintonia dublinesa amb Catalunya es demostra un cop més al gener de 2018, quan l'ajuntament de Dublín oneja la Senyera en suport a la causa catalana i per reivindicar l'alliberament dels presos polítics catalans. Un any més tard, la ciutat acull una visita de dos dies del president Puigdemont.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
2a part Dublín (II): regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals

Duffy, S. (2005) A concise history of Ireland. Dublin: Gill Books
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa
> Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars