En conjunt, Dublín té interès per sí mateixa però limitar-se a visitar la ciutat dona una visió incompleta d'Irlanda. És la sensació que ens va quedar pel poc marge de temps que teníem i per l'anul·lació d'una sortida per la badia a causa d'uns plugims. Fet l'aclariment, en aquest post, que complementa l'anterior sobre el passat de Dublín, explico els llocs que podeu visitar per posar una mica d'història al vostre viatge.
Paisatge, ambient i població
El cel dublinenc és d'un gris clar que il·lumina els carrers espaiosos amb cases baixes a banda i banda. Aquesta particular manera de viure, cadascú en una casa, per humil que sigui, és típicament anglosaxona i en una ciutat petita com Dublín té el seu encant. Passejant-hi, ens n'adonem que conviuen plegades diverses tipologies d'habitatge, totes amb un patró comú però amb diferències en els materials, l'estructura i els acabats. A la zona on ens allotjàvem, vora el Parc Botànic, les cases són de maó i tenen jardinet a l'entrada. Més cap al centre, n'hi ha algunes on la porta, pintada de colors vius, queda sobre-elevada per una escala. Aquesta riquesa dona color als carrers de la ciutat i n'és un dels trets característics.
A més de l'arquitectura, hi ha altres elements que criden l'atenció. El més curiós, al meu parer, és la tipografia gaèlica que decora pubs, comerços i plaques commemoratives remetent-se a l'alfabet tradicional per al gaèlic irlandès (cló Gaelach). Aquest alfabet, que recorda la cal·ligrafia tolkeniana, apareix a partir de 1571 per facilitar l'evangelització dels irlandesos en la fe anglicana i s'utilitza de forma generalitzada fins a mitjans del s.XX. Pel que fa al gaèlic irlandès, la llengua d'origen celta pròpia d'Irlanda, sorprèn la seva omnipresència en les senyals del carrer i els edificis públics, ara ja en alfabet llatí. Això no treu que la seva situació sigui preocupant arreu d'Irlanda, on pel que sé només es parla de forma fluida a l'oest. Desconec la política lingüística del govern irlandès però llegir gaèlic pels carrers de Dublín, una ciutat on fa segles que no s'hi parla, tan pot semblar una opció valenta com la deferència per les últimes paraules d'un moribund.
 |
| Una passejada pels tranquils carrers de Glasnevin, als afores de Dublín |
Els pubs i la música en directe són dos trets indissociables de l'estil de vida irlandès. Reunir-se al voltant d'un grapat de cerveses, fins i tot en família, amb algú que amenitza la vetllada de fons, és un ritual que entra dins la lògica d'un país fred i plujós amb una rica tradició de bards i llegendes. Per tot plegat, no és d'estranyar que el pub sigui una mena d'institució que funciona com a punt de trobada i agregació social. Així, els turistes que hi entrem per fer unes Guinness mentre comentem la jugada som només convidats esporàdics d'un ecosistema que pot viure al·liè al que passi fora. Per això, crec que en un moment en què el turisme es massifica arreu, l'estil de vida irlandès deu ser un dels que resisteix millor.
Andròmines, manuscrits i pintura
A Irlanda els museus públics són gratuïts, per tant els podeu trobar força plens. A més, tanquen massa d'hora per al costum mediterrani, tingueu-ho en compte a l'hora d'organitzar les vostres visites:
1) National Museum of Ireland (Archaeology) - Com passa sovint als museus arqueològics els recursos museogràfics són una mica antics i el recorregut està agafat amb pinces per encabir materials egipcis i xipriotes que vés a saber d'on han sortit i quina relació tenen amb Irlanda. Per la resta, recorre el passat de l'Illa Maragda des de l'arribada dels primers humans, passant per la cultura celta, els víkings i fins a l'Edat Mitjana. Les peces exposades són impressionants i revelen la riquesa d'un univers simbòlic cèltic que ha continuat enllà de la cristianització de l'illa i fins avui. Un dels aspectes més impactants que hom pot veure -compte els aprensius!- són els cossos conservats en la torba d'individus que haurien estat sacrificats. Per a tot aquell interessat en els orígens històrics d'Irlanda es tracta d'una visita obligada. El mateix museu té un altre edifici a Dublín amb la secció d'Història i Arts Decoratives que no vam poder visitar (queda pendent).
2) National Gallery of Ireland - Mostra pintures menors d'alguns artistes europeus de primer ordre com ara Rembrant, Velázquez, Monet o Picasso -no podia faltar!- i una col·lecció de pintura irlandesa d'entre els ss.XVII i XX. El recorregut és una mica laberíntic i hi ha força quadres, així que és recomanable tenir una certa idea d'allò que voleu veure. En el nostre cas, vam centrar-nos en els artistes irlandesos ja que són aquells que difícilment podem trobar en altres llocs i els únics que ens podien explicar alguna cosa més de la ciutat i el país que visitàvem. Destaquen les escenes costumistes, domèstiques i festives, i alguns quadres històrics com el casament entre la filla del rei irlandès de Leinster i el cavaller anglo-normand Strongbow, enllaç representat com una al·legoria de la subjugació d'Irlanda.
3) Llibre de Kells i biblioteca del Trinity College - Exposició monogràfica sobre el famós manuscrit irlandès, la síntesi entre el cristianisme i la cultura celta i la importància del monaquisme cèltic. El recinte és petit i s'omple de gent de seguida, per la qual cosa convé reservar online per no haver de fer cua i procurar anar-hi quan hi hagi poca afluència per gaudir-lo. El plantejament museogràfic es basa en la reproducció de les pàgines dels manuscrits més que en l'exposició dels originals, dels quals se n'exhibeixen uns pocs. Abans de sortir hom va a parar a la icònica biblioteca de la universitat, inclosa en la visita. Valorant el preu de l'entrada i les condicions, només recomanaria la visita a qui tingui un viu interès per la qüestió.
 |
| Les figures que formen el Memorial de la Fam, a la riba del riu Liffey i vora la Custom House |
Memòries de bronze
Vaig escoltar la cançó de Molly Malone de petit, a classe d'anglès, i des de llavors la tinc gravada a la closca. És per això que em va fer gràcia creuar-me-la pels carrers de Dublín traginant el seu carro ple de musclos i escopinyes. La vida de Molly Malone -venedora ambulant de dia, prostituta de nit- es perd en la llegenda i tot i que hi ha evidències de la cançó al s.XIX no s'ha arribat a documentar mai la seva historicitat. Avui, el fantasma de "the tart with the chart" -"la puta del carro" com en diuen els dublinesos- recorre els carrers immortalitzat en bronze i segueix viu en la lletra d'una cançó que s'ha convertit en l'himne de Dublín.
A una banda del riu Liffey trobem el grup escultòric Famine (1997), que recorda els emigrants irlandesos que van transitar penosament fins a l'embarcador per a començar de nou lluny de la fam i la pobresa. El conjunt de figures en bronze s'inspira en el relat que en féu l'Irish Quarterly Review l'any 1854: "una processó carregada de la malenconia més punyent, enfila el seu trist i dolorós camí al llarg de la línia del riu, des d'on les arrenglerades piles de l'Aduana es distingeixen en la llunyania...". A la vora hi trobareu el veler Jeanie Johnston i el Famine Museum de Dublín, llocs on s'explica la Gran Fam (1846-1851) i el fenomen de l'emigració irlandesa, que crearà importants comunitats als EEUU, Canadà, Regne Unit i Austràlia.
Un embolic de cal Déu
 |
| Nau central de la catedral de Sant Patrici. Als laterals s'hi acumulen estàtues, homenatges i plaques commemoratives |
A Dublín hi ha actualment tres catedrals en funcionament. Això es deu al fet que la primera catedral -l'actual Christ Church- va tenir poc després de la seva consagració una rival molt propera, l'església de Saint Patrick, a la qual es va acabar donant títol de co-catedral. Per contra del que es pugui pensar, les dues catedrals eren anglicanes i ho han seguit sent després de la independència d'Irlanda (1922). La tercera en discòrdia és la Saint Mary's Pro-Cathedral, catedral "en funcions" dels catòlics a l'espera de recuperar la Christ Church, que consideren que hauria de ser la seu del culte catòlic en tractar-se de la catedral original. Enllà de la fe, les catedrals són edificis dipositaris dels segles història d'una ciutat i d'un país, fet pel qual acumulen una quantitat de vestigis d'un passat que cal conèixer molt bé per poder-los interpretar.
L'església de Christ Church, catedral oficial de Dublín, fou fundada pel rei hiberno-nòrdic Sitric Silkbeard (1028), reconstruïda pels anglo-normands al s.XIII i restaurada en el seu conjunt als anys 1870' en estil gòtic victorià. Destaca pel seu presbiteri, la seva cripta d'època medieval -l'estructura més antiga de la ciutat- i conté la tomba del cabdill anglo-normand Strongbow, que va prendre Dublín el 1170.
L'església de Saint Patrick, la segona catedral, és estèticament menys harmònica que la primera però conté molts elements històricament interessants, com làpides paleocristianes, els estendards i escuts dels cavallers de l'orde de Saint Patrick, la tomba de Jonathan Swift, autor d'Els Viatges de Gulliver, o un homenatge als soldats irlandesos caiguts arreu combatent per la Gran Bretanya.
L'església de Christ Church, catedral oficial de Dublín, fou fundada pel rei hiberno-nòrdic Sitric Silkbeard (1028), reconstruïda pels anglo-normands al s.XIII i restaurada en el seu conjunt als anys 1870' en estil gòtic victorià. Destaca pel seu presbiteri, la seva cripta d'època medieval -l'estructura més antiga de la ciutat- i conté la tomba del cabdill anglo-normand Strongbow, que va prendre Dublín el 1170.
L'església de Saint Patrick, la segona catedral, és estèticament menys harmònica que la primera però conté molts elements històricament interessants, com làpides paleocristianes, els estendards i escuts dels cavallers de l'orde de Saint Patrick, la tomba de Jonathan Swift, autor d'Els Viatges de Gulliver, o un homenatge als soldats irlandesos caiguts arreu combatent per la Gran Bretanya.
 |
| El castell de Dublín des de la zona on hi hauria la "llacuna negra" que hauria donat nom a la ciutat |
De repressor a insígnia
El castell de Dublín ha estat sempre la seu del poder que ha regit la ciutat i el conjunt de l'illa. L'edifici actual fou construït sobre l'anterior fortificació víking per Joan d'Anglaterra (1204) i des de llavors acollí la seu del domini colonial. Així, fou en una de les seves cambres on el líder socialista irlandès James Connolly fou custodiat, juntament amb altres ferits de la insurrecció de Pasqua, abans de ser afusellat. El gener de 1922, en acabar la guerra d'independència d'Irlanda, el castell fou entregat pels britànics a Michael Collins, primer líder de l'Irish Free State. La seva fesomia té poc a veure amb la dels castells medievals, ja que els seus interiors són d'un clar estil neoclàssic i l'exterior ha estat refet en estil gòtic victorià. Des del naixement de la República d'Irlanda, el castell acull importants esdeveniments d'estat, com la recepció de personalitats estrangeres o la investidura del president d'Irlanda cada 7 anys.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Llibre de Meravelles] També us pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada