diumenge, 17 de setembre de 2017

Dublín: regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals


En conjunt, Dublín té interès per sí mateixa però limitar-se a visitar la ciutat dona una visió incompleta d'Irlanda. És la sensació que ens va quedar pel poc marge de temps que teníem i per l'anul·lació d'una sortida per la badia a causa d'uns plugims. Fet l'aclariment, en aquest post, que complementa l'anterior sobre el passat de Dublín, explico els llocs que podeu visitar per posar una mica d'història al vostre viatge.

Paisatge, ambient i població
El cel dublinenc és d'un gris clar que il·lumina els carrers espaiosos amb cases baixes a banda i banda. Aquesta particular manera de viure, cadascú en una casa, per humil que sigui, és típicament anglosaxona i en una ciutat petita com Dublín té el seu encant. Passejant-hi, ens n'adonem que conviuen plegades diverses tipologies d'habitatge, totes amb un patró comú però amb diferències en els materials, l'estructura i els acabats. A la zona on ens allotjàvem, vora el Parc Botànic, les cases són de maó i tenen jardinet a l'entrada. Més cap al centre, n'hi ha algunes on la porta, pintada de colors vius, queda sobre-elevada per una escala. Aquesta riquesa dona color als carrers de la ciutat i n'és un dels trets característics.

A més de l'arquitectura, hi ha altres elements que criden l'atenció. El més curiós, al meu parer, és la tipografia gaèlica que decora pubs, comerços i plaques commemoratives remetent-se a l'alfabet tradicional per al gaèlic irlandès (cló Gaelach). Aquest alfabet, que recorda la cal·ligrafia tolkeniana, apareix a partir de 1571 per facilitar l'evangelització dels irlandesos en la fe anglicana i s'utilitza de forma generalitzada fins a mitjans del s.XX. Pel que fa al gaèlic irlandès, la llengua d'origen celta pròpia d'Irlanda, sorprèn la seva omnipresència en les senyals del carrer i els edificis públics, ara ja en alfabet llatí. Això no treu que la seva situació sigui preocupant arreu d'Irlanda, on pel que sé només es parla de forma fluida a l'oest. Desconec la política lingüística del govern irlandès però llegir gaèlic pels carrers de Dublín, una ciutat on fa segles que no s'hi parla, tan pot semblar una opció valenta com la deferència per les últimes paraules d'un moribund.

Carrers de Dublín
Una passejada pels tranquils carrers de Glasnevin, als afores de Dublín
Els pubs i la música en directe són dos trets indissociables de l'estil de vida irlandès. Reunir-se al voltant d'un grapat de cerveses, fins i tot en família, amb algú que amenitza la vetllada de fons, és un ritual que entra dins la lògica d'un país fred i plujós amb una rica tradició de bards i llegendes. Per tot plegat, no és d'estranyar que el pub sigui una mena d'institució que funciona com a punt de trobada i agregació social. Així, els turistes que hi entrem per fer unes Guinness mentre comentem la jugada som només convidats esporàdics d'un ecosistema que pot viure al·liè al que passi fora. Per això, crec que en un moment en què el turisme es massifica arreu, l'estil de vida irlandès deu ser un dels que resisteix millor.

Andròmines, manuscrits i pintura
A Irlanda els museus públics són gratuïts, per tant els podeu trobar força plens. A més, tanquen massa d'hora per al costum mediterrani, tingueu-ho en compte a l'hora d'organitzar les vostres visites:

1) National Museum of Ireland (Archaeology) - Com passa sovint als museus arqueològics els recursos museogràfics són una mica antics i el recorregut està agafat amb pinces per encabir materials egipcis i xipriotes que vés a saber d'on han sortit i quina relació tenen amb Irlanda. Per la resta, recorre el passat de l'Illa Maragda des de l'arribada dels primers humans, passant per la cultura celta, els víkings i fins a l'Edat Mitjana. Les peces exposades són impressionants i revelen la riquesa d'un univers simbòlic cèltic que ha continuat enllà de la cristianització de l'illa i fins avui. Un dels aspectes més impactants que hom pot veure -compte els aprensius!- són els cossos conservats en la torba d'individus que haurien estat sacrificats. Per a tot aquell interessat en els orígens històrics d'Irlanda es tracta d'una visita obligada. El mateix museu té un altre edifici a Dublín amb la secció d'Història i Arts Decoratives que no vam poder visitar (queda pendent).

2) National Gallery of Ireland - Mostra pintures menors d'alguns artistes europeus de primer ordre com ara Rembrant, Velázquez, Monet o Picasso -no podia faltar!- i una col·lecció de pintura irlandesa d'entre els ss.XVII i XX. El recorregut és una mica laberíntic i hi ha força quadres, així que és recomanable tenir una certa idea d'allò que voleu veure. En el nostre cas, vam centrar-nos en els artistes irlandesos ja que són aquells que difícilment podem trobar en altres llocs i els únics que ens podien explicar alguna cosa més de la ciutat i el país que visitàvem. Destaquen les escenes costumistes, domèstiques i festives, i alguns quadres històrics com el casament entre la filla del rei irlandès de Leinster i el cavaller anglo-normand Strongbow, enllaç representat com una al·legoria de la subjugació d'Irlanda.

3) Llibre de Kells i biblioteca del Trinity College - Exposició monogràfica sobre el famós manuscrit irlandès, la síntesi entre el cristianisme i la cultura celta i la importància del monaquisme cèltic. El recinte és petit i s'omple de gent de seguida, per la qual cosa convé reservar online per no haver de fer cua i procurar anar-hi quan hi hagi poca afluència per gaudir-lo. El plantejament museogràfic es basa en la reproducció de les pàgines dels manuscrits més que en l'exposició dels originals, dels quals se n'exhibeixen uns pocs. Abans de sortir hom va a parar a la icònica biblioteca de la universitat, inclosa en la visita. Valorant el preu de l'entrada i les condicions, només recomanaria la visita a qui tingui un viu interès per la qüestió.


Memorial de la Fam Dublín
Les figures que formen el Memorial de la Fam, a la riba del riu Liffey i vora la Custom House
Memòries de bronze
Vaig escoltar la cançó de Molly Malone de petit, a classe d'anglès, i des de llavors la tinc gravada a la closca. És per això que em va fer gràcia creuar-me-la pels carrers de Dublín traginant el seu carro ple de musclos i escopinyes. La vida de Molly Malone -venedora ambulant de dia, prostituta de nit- es perd en la llegenda i tot i que hi ha evidències de la cançó al s.XIX no s'ha arribat a documentar mai la seva historicitat. Avui, el fantasma de "the tart with the chart" -"la puta del carro" com en diuen els dublinesos- recorre els carrers immortalitzat en bronze i segueix viu en la lletra d'una cançó que s'ha convertit en l'himne de Dublín.

A una banda del riu Liffey trobem el grup escultòric Famine (1997), que recorda els emigrants irlandesos que van transitar penosament fins a l'embarcador per a començar de nou lluny de la fam i la pobresa. El conjunt de figures en bronze s'inspira en el relat que en féu l'Irish Quarterly Review l'any 1854: "una processó carregada de la malenconia més punyent, enfila el seu trist i dolorós camí al llarg de la línia del riu, des d'on les arrenglerades piles de l'Aduana es distingeixen en la llunyania...". A la vora hi trobareu el veler Jeanie Johnston i el Famine Museum de Dublín, llocs on s'explica la Gran Fam (1846-1851) i el fenomen de l'emigració irlandesa, que crearà importants comunitats als EEUU, Canadà, Regne Unit i Austràlia.


Catedral de Sant Patrici Dublín
Nau central de la catedral de Sant Patrici. Als laterals s'hi acumulen estàtues, homenatges i plaques commemoratives
Un embolic de cal Déu
A Dublín hi ha actualment tres catedrals en funcionament. Això es deu al fet que la primera catedral -l'actual Christ Church- va tenir poc després de la seva consagració una rival molt propera, l'església de Saint Patrick, a la qual es va acabar donant títol de co-catedral. Per contra del que es pugui pensar, les dues catedrals eren anglicanes i ho han seguit sent després de la independència d'Irlanda (1922). La tercera en discòrdia és la Saint Mary's Pro-Cathedral, catedral "en funcions" dels catòlics a l'espera de recuperar la Christ Church, que consideren que hauria de ser la seu del culte catòlic en tractar-se de la catedral original. Enllà de la fe, les catedrals són edificis dipositaris dels segles història d'una ciutat i d'un país, fet pel qual acumulen una quantitat de vestigis d'un passat que cal conèixer molt bé per poder-los interpretar. 

L'església de Christ Church, catedral oficial de Dublín, fou fundada pel rei hiberno-nòrdic Sitric Silkbeard (1028), reconstruïda pels anglo-normands al s.XIII i restaurada en el seu conjunt als anys 1870' en estil gòtic victorià. Destaca pel seu presbiteri, la seva cripta d'època medieval -l'estructura més antiga de la ciutat- i conté la tomba del cabdill anglo-normand Strongbow, que va prendre Dublín el 1170.

L'església de Saint Patrick, la segona catedral, és estèticament menys harmònica que la primera però conté molts elements històricament interessants, com làpides paleocristianes, els estendards i escuts dels cavallers de l'orde de Saint Patrick, la tomba de Jonathan Swift, autor d'Els Viatges de Gulliver, o un homenatge als soldats irlandesos caiguts arreu combatent per la Gran Bretanya.


Castell de Dublín
El castell de Dublín des de la zona on hi hauria la "llacuna negra" que hauria donat nom a la ciutat
De repressor a insígnia
El castell de Dublín ha estat sempre la seu del poder que ha regit la ciutat i el conjunt de l'illa. L'edifici actual fou construït sobre l'anterior fortificació víking per Joan d'Anglaterra (1204) i des de llavors acollí la seu del domini colonial. Així, fou en una de les seves cambres on el líder socialista irlandès James Connolly fou custodiat, juntament amb altres ferits de la insurrecció de Pasqua, abans de ser afusellat. El gener de 1922, en acabar la guerra d'independència d'Irlanda, el castell fou entregat pels britànics a Michael Collins, primer líder de l'Irish Free State. La seva fesomia té poc a veure amb la dels castells medievals, ja que els seus interiors són d'un clar estil neoclàssic i l'exterior ha estat refet en estil gòtic victorià. Des del naixement de la República d'Irlanda, el castell acull importants esdeveniments d'estat, com la recepció de personalitats estrangeres o la investidura del president d'Irlanda cada 7 anys.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Història en xiruques] També us pot interessar...

dissabte, 9 de setembre de 2017

Dublín, de ciutat forastera a capital d'Irlanda

Enmig de la costa oriental irlandesa i compartint mar amb la Gran Bretanya, Dublín ha funcionat bona part de la seva història com a cap de pont del poder foraster sobre Irlanda. A l'ombra d'Anglaterra durant segles, a partir del procés d'independència irlandès (1916-1922) la ciutat assumeix la capitalitat d'un país lliure però devastat i incomplet. Aquí recullo els apunts i sensacions d'un viatge de tres dies que, juntament amb algunes lectures desordenades, m'han ajudat a aproximar-me a una ciutat amb un passat ric i contradictori.

Entre víkings i irlandesos
L'any 841 un grup de víkings noruecs funda un petit port a la desembocadura del Liffey, fortificant-lo amb un castell que aprofita un afluent del riu com a fossat. De l'aigua que s'hi acumula els irlandesos en diran Dubh Linn, expressió en gaèlic que significa "llacuna negra" i que acabarà donant nom a la ciutat. Malgrat els xocs que es derivaren de la invasió víking, la població local -de religió cristiana i llengua gaèlica- es mesclarà amb els noruecs establerts en els assentaments costaners víkings. Així, sorgeix una cultura mixta coneguda com a "hiberno-nòrdica" que s'integrarà en la dinàmica política irlandesa. L'any 1014 el senyor de Dublín, Sitric Silkbeard, aliat amb els sobirans locals de Leinster, s'enfronta a Clontarf -als afores de la ciutat- contra el gran-rei irlandès Brian Boru. Malgrat la derrota, Silkbeard manté els seus dominis entorn a Dublín, fent-la créixer, reforçant-ne les defenses i consagrant-hi la primera catedral cap al 1028.


Christ Church ha estat sempre la catedral oficial de Dublín, seu de l'Església d'Irlanda des de la reforma anglicana.
La seva fesomia actual es deu a les remodelacions realitzades en un estil gòtic victorià típic de la ciutat.
A les ordres d'Anglaterra
L'any 1170 Dublín cau en mans d'un contingent anglo-normand liderat per Richard de Clare "Strongbow", que sotmet la seva conquesta al rei Enric II d'Anglaterra, a qui reconeix com a "senyor d'Irlanda". Per consolidar el nou senyoriu, que s'estendrà per àmplies zones d'Irlanda, es constitueix un parlament -del qual en tenim la primera referència el 1267- que acaba celebrant les seves sessions principalment a Dublín. Arran de la invasió escocesa de 1315 i l'arribada de la Pesta Negra (1349), que afecta més les ciutats de la costa que els clans irlandesos de l'interior, el poder anglès decau. Alhora, els anglesos assentats a l'illa (Old English) tendeixen a fondre's en la societat irlandesa, adoptant la llengua i costums gaèlics, fet que es procurarà impedir amb els estatuts de Kilkenny (1366). A finals del s.XV, el domini del rei d'Anglaterra sobre Irlanda ha quedat reduït a la regió entorn Dublín, que serà coneguda com a The Pale ("l'Estacada").

Amb la reforma religiosa d'Enric VIII d'Anglaterra, la cúpula de l'Església d'Irlanda passa a formar part de l'Església Anglicana (1536). Per la voluntat d'imposar un control més directe sobre l'illa, es crea el Regne d'Irlanda, amb capital a Dublín (1542). En aquest context arriben noves onades de pobladors anglesos (New English) que, a diferència dels seus predecessors medievals, es distingiran de la població local mantenint la llengua anglesa i assumint la confessió anglicana. L'any 1592 es funda el Trinity College, primera i única universitat d'Irlanda, entre d'altres coses per a preparar els nous ministres de la fe. Malgrat tot, la majoria de la població irlandesa seguirà sent catòlica. A principis del s.XVII s'imposa el sistema de les plantations, terres que s'expropien als clans irlandesos i a les dinasties d'origen anglo-normand per a cedir-les a colons anglesos protestants. Aquesta política generarà una tensió constant que derivarà en revoltes com la de Tyrone (1593-1603) o la dels "Nadius Irlandesos i Anglesos Vells" (1641), dinàmica que Cromwell talla de soca-rel el 1649 amb matances i expropiacions que es reparteixen entre els seus soldats.


L'icònica biblioteca del Trinity College acull el Llibre de Kells, joia dels còdexs medievals irlandesos.
El ressò de la Revolució Americana (1774) i la Revolució Francesa (1789) atien les aspiracions independentistes irlandeses fins al punt que Wolfe Tone intenta sollevar Irlanda el 1798 amb l'ajuda de França. L'any 1801 el parlament de Dublín és absorbit pel britànic a través de l'Act of Union, per la qual s'integra una representació irlandesa protestant a Westminster. Amb l'emancipació dels catòlics el 1829, O'Connell aconsegueix arribar a diputat del Parlament britànic, des d'on adquirirà notorietat i consolidarà un nacionalisme irlandès catòlic i popular durant la dècada de 1840'. Entre 1846-1851 el mildiu de la patata provoca la Gran Fam, una catàstrofe que entre mortalitat i emigració redueix la població en un 20%. Dublín, fins llavors una ciutat dinàmica, moderna i puixant, es veurà estancada per la crisi. Entre 1877-1880 milers d'arrendataris son expulsats de les terres que llauraven, fent créixer la tensió al camp irlandès.

Escenari de conflictes
A les eleccions de 1885 els nacionalistes del Partit Parlamentari Irlandès obtenen la virtual totalitat dels escons catòlics de l'illa. Aquest resultat apressarà al primer ministre britànic Gladstone a preparar un projecte de Home Rule (autonomia) per a Irlanda que serà bandejat pel Parlament britànic i no es recuperarà fins al 1910. L'esclat de la 1a Guerra Mundial posposa l'aplicació del Home Rule fins quan s'acabin les hostilitats. Aprofitant la situació bèl·lica, l'any 1916 un grup de nacionalistes irlandesos pren la General Post Office de Dublín i proclama la República d'Irlanda en el que serà conegut com a "revolta de Pasqua". Malgrat el rebuig inicial dels dublinesos a l'acció, quan es reprèn el control britànic, l'execució dels 16 principals líders de l'aixecament estén l'empatia pels rebels i generalitza els plantejaments nacionalistes.


La General Post Office funcionà com a quarter general dels partidaris de la insurrecció de Pasqua (1916).
L'edifici actual és fruit de les reparacions que s'hi hagueren de fer anys després dels bombardeigs que patí.
Davant l'excel·lent resultat a les eleccions de 1918 del Sinn Féin -partit que sostenia la independència d'Irlanda- el Parlament britànic s'avé a negociar amb els nacionalistes irlandesos i a finals de 1921 pacta un tractat pel qual reconeix un Estat Lliure irlandès a canvi que segueixi associat a la corona britànica i accepti que l'Ulster segueixi sent part del Regne Unit. Malgrat que els electors donen majoria als partidaris del Tractat, una part de l'Irish Republican Army s'hi oposa, fet que desemboca en una sagnant guerra civil (1922-1923) que es lluitarà pels carrers de Dublín i que les forces oficialistes pro-tractat acaben guanyant. Amb la independència, la ciutat passa a regir el govern de l'Estat Lliure irlandès.

Capital d'un nou estat
Esgotat pels anys de conflicte i la pobresa, el nou estat irlandès opta per mantenir la neutralitat durant la 2a Guerra Mundial, si bé col·labora amb els Aliats proveint-los d'avituallament i informació i permetent que sobrevolin el seu espai aeri. Ja fos per error o com a càstig, la Luftwaffe alemanya bombardeja Dublín l'any 1941 causant la mort d'una trentena de civils. L'any 1949 el govern irlandès es desvincula de la Commonwealth britànica i constitueix la República d'Irlanda actual. Entre 1969 i fins als 1990' Dublín pateix diversos atacs terroristes per part d'unionistes de l'Ulster i les rèpliques dels "troubles" que s'hi estaven produint. El ràpid creixement econòmic d'Irlanda entre 1995 i 2008, pel que se la va conèixer com el "tigre celta", farà créixer Dublín i en canviarà la fesomia amb nous edificis i serveis. 

L'any 1998 Dublín s'agermana amb Barcelona en el marc de diversos acords de cooperació econòmica i tecnològica. Des del 2013 la ciutat acull una olivera que commemora els fets de 1714 i reivindica la llibertat i els drets humans. La sintonia dublinesa amb Catalunya es demostra un cop més al gener de 2018, quan l'ajuntament de Dublín oneja la Senyera en suport a la causa catalana i per reivindicar l'alliberament dels presos polítics catalans. Un any més tard, la ciutat acull una visita de dos dies del president Puigdemont.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Per saber-ne més:
2a part Dublín (II): regust cèltic, memòries de bronze i tres catedrals
Duffy, S. (2005) A concise history of Ireland. Dublin: Gill Books
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Història en xiruques] També us pot interessar...
> Una nit de sang i foc a l'Alguer catalano-aragonesa
> Tharros i la península del Sinis: 3000 anys d'història entre dos mars

dijous, 17 d’agost de 2017

El poder de les paraules (en veu alta): màgia, religió i autoajuda

"Tot allò que té nom, existeix"
(Proverbi basc)

Qui hagi llegit mai un llibre d'autoajuda -jo ho he fet però consti que no m'ha servit de gaire- s'adonarà que una de les idees principals d'aquest gènere és que verbalitzar repetides vegades una afirmació fa que la interioritzem com a creença i focalitzem la nostra actuació a fer-la possible. Aquesta tesi, procliu a gurus de tota mena, té una vessant lògica que certes tendències en psicologia apliquen, com la "programació neuro-lingüística" (PNL), que proposa canvis en la manera com ens expressem per eliminar els pensaments que ens limiten i reforçar els que ens motiven. Segons els més ortodoxos en la matèria, les afirmacions han de ser en present, en positiu i recaure en la persona que les pronuncia per a què quallin en el subconscient. D'altres, més abrandats i propers a l'esoterisme New Age, sostenen l'existència d'una "llei de l'atracció" universal per la qual si hom pensa positivament atraurà l'energia positiva o al revés.

Al meu parer, aquest procés mental té una mecànica semblant a la fesi bé se li ha tret l'embolcall religiós per emmotllar-lo a la mentalitat actual. Els viaranys de la ment humana són insondables i no jutjaré si "fer afirmacions" pot funcionar a certa gent; cadascú hauria de viure feliç amb les seves creences sempre que no facin mal a la resta. Ara, deixant de banda la validesa d'aquestes pràctiques, allò que m'interessa del fenomen que explico és que, malgrat que alguns es facin d'or venent-ho tot plegat com a quelcom nou o secret, els nostres avantpassats més remots ja coneixien i utilitzaven el poder de les paraules.

Una lògica irracional
A les albors de la Història, quan la memòria es barrejava amb la llegenda i tota la tècnica cabia en un còdol, creure que la realitat estava poblada de multitud d'esperits que animaven plantes, animals i fenomens era indiscutible. En aquell temps, certs individus amb habilitats i coneixements singulars -els xamans- no només podien viatjar a "l'altra banda" sinó també mediar amb els seus habitants o intentar manipular les forces sobrenaturals. Aquest darrer propòsit constitueix allò que l'antropòleg Frazer definí com a màgia, una pràctica que es diferencia de la religió en prescindir d'una divinitat a la qual es demana humilment la intercessió, procurant dominar els elements sense intermediaris. Malgrat els seus orígens primitius, la màgia ha circulat en paral·lel a l'evolució dels sistemes ideològics de totes les cultures de la Humanitat.

La crida de les espigolaires Jules Breton
La crida de les espigolaires (Jules Breton, 1859. Musée d'Orsay, París) / wikimedia
Paganisme en espardenyes
Remugant sobre la pervivència de la màgia en la cultura popular, vaig topar fa uns anys amb "Papers personals", un recomanable documental sobre els dietaris dels pagesos catalans entre els ss.XVII i XVIII que em va descobrir un aspecte fascinant: entre les notícies, curiositats i receptaris que redactaven dia a dia hi havia també oracions invocatives que tenien la finalitat de curar tota mena de mals, protegir el bestiar de les malalties, aturar plagues, fer canviar el temps... Generalment es tractava de formules prefixades que s'adreçaven a un sant, a Crist o a la Trinitat, i s'havien de pronunciar un seguit de vegades acompanyades de parenostres i avemaries. Un exemple d'oració extret del documental, la solució per a una malaltia, ens mostra com sota la cobertura religiosa s'oculta allò que podríem definir com a encanteri:

- Orasio para la dispesta -
«Jesus es mort, Jesus es nat, Jesus es resucitat. 
Per lo misteri de la santisima Trinitat
sige pronte aquet mal curat»

Un cop encesa la llumeta vaig recordar els treballs etnogràfics que Grazia Deledda va realitzar al cor de Sardenya durant la dècada de 1890'. Segons la prestigiosa escriptora sarda, existien conjurs secrets -anomenats en sard berbos o paraulas- amb una funció semblant a les oracions que hem descrit però que només uns pocs sabien, es combinaven amb ritus senzills i tenien una potència tan gran que podien fins i tot fer avortar una dona si es pronunciaven en la seva presència. La majoria d'oracions que recull Deledda fan referència a la cura i protecció dels ramats però n'hi ha alguna de ben curiosa, com ara la que "lligava" els fusells per evitar que es disparessin sols, un perill ben real. Resseguint la qüestió a la xarxa, sembla que a Menorca també haurien existit formules com les amunt descrites.

No hem canviat tant...
El fet de trobar pràctiques equivalents en llocs prou distants com els Pirineus o el cor de Sardenya fa pensar que es tractaria dels vestigis d'una cosmovisió que el cristianisme no va poder eradicar i va acabar tolerant a canvi que s'acompanyés de la creu o el santoral. Tota la constel·lació de creences, ritus i sabers en les quals s'emmarcarien aquestes oracions, mesclades amb la religió i vigents fins al s.XIX, fan riure als ulls superbs de l'actualitat. Paradoxalment, la idea que les paraules poden servir per canviar la realitat -ara sota forma d'afirmacions i eslògans- no ha desaparegut sinó que s'ha adaptat als nous temps, demostrant que més que una rèmora del passat és quelcom consubstancial a l'ésser humà.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[ContingutsTambé us pot interessar...

dimarts, 25 de juliol de 2017

La tràgica mort de Martí el Jove i la fi del Casal de Barcelona

«Viurem tots temps ab sobirana tristor e dolorosa vida»
- Plany de Martí I l'Humà pel seu fill

Amb aquestes paraules el darrer rei del Casal de Barcelona lamentava, en una lletra a la seva jove, els sentiments de dolor i tristesa que l'envaïren en rebre, a principis d'agost de 1409, la fatídica notícia de la mort del seu fill. Martí el Jove, príncep de Sicília, havia expirat un 25 de juliol a Càller, capital del regne de Sardenya, on s'hi havia desplaçat per acabar amb l'enèsim desafiament del Jutjat d'Arborea. La seva mort inesperada, amb 33 anys, deixava el rei Martí l'Humà sense successor, ja que cap dels fills legítims del príncep, primer amb Maria de Sicília, i, més tard, amb Blanca de Navarra, havien sobreviscut.

Mal d'aire o excés d'amor?
Durant el camí cap a l'encontre de les forces de Guillem III de Narbona, sobirà d'Arborea, sembla que el príncep Martí hauria anat resseguint el riu Mannu per apaivagar la calor, acampant finalment vora un estany. En aquesta situació, l'hereu al tron -de salut precària- acabaria contraient la malària, que no se li manifestaria fins unes setmanes després de la gran victòria de Sanluri (30 juny). Tot i que les febres començaren cap al 16 de juliol, Martí el Jove seguí atenent els afers polítics i militars fins al dia 20, quan empitjorà i quedà enllitat. Malgrat les atencions dels metges de la cort, el príncep moriria 5 dies més tard.

Segons una llegenda força coneguda a Sardenya, després de la victòria i el saqueig de Sanluri uns soldats capturaren la dona més bonica de la vila i la hi entregaren al príncep, que enlloc de reposar-se se l'enduria a l'alcova, esgotant les seves forces amb ella. Curiosament, el reputat medievalista Boscolo dona per bo el relat i, fins i tot, assenyala que Martí l'Humà s'hauria interessat per la dama en qüestió, assegurant-li una pensió i reclamant que el fill que n'havia de néixer -un altre bastard del príncep- es dirigís a Barcelona per ser educat a la cort. Sigui certa o no, la "bella de Sanluri" és vista, pels sards que en coneixen la història, com una mena de venjadora del seu poble contra el jou catalano-aragonès.

Trasllat a Barcelona de les relíquies de Sant Sever per Marti l'Humà i Martí el Jove
Trasllat a Barcelona de les relíquies de Sant Sever, amb Martí l'Humà i Martí el Jove
Retaule pintat per Pere Nunyes i Enric Fernandes al s.XVI (Museu Diocesà de Barcelona)
Bastards, afrodisíacs i conxorxes
La notícia trasbalsa la cort i sumeix al rei Martí l'Humà, ja vell i malalt, en la complicada tasca de legitimar com a hereu el seu net bastard Frederic de Luna, fill del príncep de Sicília i de la seva amant Tarsia Rizzari, o engendrar un fill que el succeeixi. Així, mentre procura que el papa reconegui Frederic, pren per muller la jove noble Margarida de Prades, amb qui es casa al palau de Bellesguard el setembre de 1409. Els intents del rei per engendrar un successor, com descriu patèticament el cronista aragonès Zurita, seran en va: «era tan invàlid i lent que no hi havia remei o artifici per fer-lo ajuntar amb la reina; i quan això s'intentà per mitjans estranys i anormals, va accelerar-se-li la mort, deixant l'esposa encara a l'estat de noia». 

Així, el 31 de maig de 1410 mor el rei Martí l'Humà sense haver pogut legitimar Frederic de Luna com a successor ni haver tingut un fill amb Margarida, fet que aboca la corona a una greu crisi successòria. El conflictiu interregne, que dura dos anys, no es clou fins al Compromís de Casp (1412), en què és entronitzat com a rei de la corona catalano-aragonesa Ferran d'Antequera, de la família castellana dels Trastàmara. Més de 500 anys després, acaba la dinastia barcelonina iniciada pel comte Guifré el Pilós.

Mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller, Sardenya
Detall del mausoleu de Martí el Jove a la catedral de Càller / AMS
Un descans ben mogut
El príncep Martí el Jove fou enterrat dins la catedral de Càller, a la dreta del cor i vora l'altar major. A mitjans del s.XVII, en ple procés de renovació de la seu, les seves restes foren transportades a la capella de Santa Maria de Betlem a l'espera de la construcció d'una nova tomba. Com explica Boscolo, l'any 1689 s'exhumaren altre cop i, dipositades dins d'una bossa de vellut carmesí, foren col·locades al nou mausoleu construït per a l'ocasió a l'ala esquerra de la catedral. En un context d'agitació popular i intrigues polítiques a la Sardenya hispànica, la cerimònia es realitzà sense gaires solemnitats per no remoure el passat.

L'any 2006 es va dur a terme la restauració del mausoleu de Martí el Jove, operació en la qual fou oberta la sepultura per comprovar si les despulles encara hi eren. En obrir la tapa de marbre, els investigadors trobaren la bossa de vellut carmesí, tancada amb cordills de seda, que guardava un crani i diversos ossos. Com exposa d'Arienzo, l'estudi antropològic de les restes va demostrar que es tractava d'un home jove, alt i ben plantat amb una dentadura sana. Col·lateralment, la troballa a Sardenya de qui sembla realment el darrer príncep del Casal de Barcelona, obre la porta a identificar les despulles de Martí l'Humà, que van patir els saqueigs i profanacions que afectaren el Panteó Reial de Poblet durant el s.XIX.

Per saber-ne més:

Boscolo, A. (1962) Martí el Jove a Sardenya. Barcelona: Rafael Dalmau
D'Arienzo, L. (2015) "La lotta contro gli Arborea in Sardegna. La spedizione di Martino il Giovane (1408-1409) e la fine del Giudicato" a Ferrer i Mallol, T. (ed.) Martí l'Humà, el darrer rei de la dinastia de Barcelona (1396-1410): l'interregne i el compromís de Casp. Barcelona: IEC; pp.329-381
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] Versió actualitzada 07/2019. També us pot interessar...

dimarts, 18 de juliol de 2017

19 de juliol de 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona

La conspiració per derrocar el govern de la II República s'havia anat ordint arran de la disconformitat de certs sectors de l'exèrcit -africanistes, conservadors i feixistes- amb la victòria democràtica de les forces del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer.  Aquest modus operandi -propi de la tradició decimonònica dels "pronunciamientos" militars que van anar orientant la política espanyola al llarg del s.XIX- no era nou: l'any 1923 Primo de Rivera ja havia donat un cop per imposar una dictadura militar i el general Sanjurjo també ho havia intentat l'any 1932. L'assassinat del polític monàrquic José Calvo Sotelo -el 13 juliol- per membres de la Guàrdia d'Assalt, que actuaren per venjar la mort del tinent José del Castillo a mans de pistolers d'extrema dreta, seria el casus belli que els colpistes esperaven per passar finalment a l'acció.

L'Alzamiento es precipita al llarg del 17 de juliol a Melilla, un dia abans del que els plans conspiratoris preveien, imposant-se ràpidament sobre tot el protectorat espanyol del Marroc. El 18 de juliol el general Franco -que conscient dels riscos de la jugada s'havia mostrat indecís fins al punt d'exasperar els altres conspiradors- viatja apressadament des de les Canàries per sumar-se a l'exèrcit colpista. Els militars passen llavors a la península per reforçar els generals que s'han anat revoltant durant tot el dia. Si bé la idea inicial és donar un cop ràpid i violent, prendre Madrid i detenir els principals líders polítics i sindicals per impedir tota resistència, el pla no acabarà de funcionar. Així, tot i que el 19 de juliol ja controlen Castella i Lleó, Mallorca, Còrdova i Cadis, a Barcelona, Madrid, València, Astúries, Euskadi i la meitat sud de la península, les zones amb més mobilització obrera i camperola, la reacció popular sufoca el cop d'estat.

La Plaça Catalunya després dels combats del 19 de juliol de 1936 en una fotografia d'Agustí Centelles
En el cas de Barcelona, on les notícies sobre els fets eren encara confuses, la matinada del 19 de juliol bona part dels militars aquarterats a la ciutat -uns 5.000 repartits principalment entre les casernes de Sant Andreu, Bruc i Drassanes- intentaren fer-se'n amb el control per imposar-hi el cop d'estat. Després d'intensos combats, que es concentrarien a la plaça Catalunya i el port, foren derrotats per l'acció conjunta dels Mossos d'Esquadra, la Guàrdia d'Assalt, les milícies de partits i sindicats i, finalment, la Guàrdia Civil. A la tarda, la majoria dels colpistes s'havia rendit quan el general Goded, que havia arribat en hidroavió des de Mallorca aquell mateix dia per dirigir el cop, fou capturat a Capitania General i conduït davant Companys, que li farà reconèixer en un discurs radiat el fracàs de la insurrecció a CatalunyaEn la lluita morí Francisco Ascaso, un dels principals líders anarquistes juntament amb Durruti i Garcia Oliver, que aplegaren homes i armes al Poblenou per enfrontar-se als sollevats. Fou l'última victòria de Barcelona contra l'Exèrcit.

Mapa dels combats a Barcelona extret de Hurtado, V. (2011) La sublevación. Barcelona: DAU / wikimedia

Precisament, aquell 19 de juliol de 1936 havia de començar a Barcelona l'Olimpíada Popular, una competició esportiva de caràcter antifeixista programada com a alternativa als Jocs Olímpics de Berlín -presidits per Hitler- i que havia d'aplegar esportistes d'arreu. L'inici del conflicte armat va fer que s'hagués de suspendre però molts dels atletes que s'havien desplaçat a Barcelona per participar-hi, sorpresos per la insurrecció, romangueren a la ciutat i s'allistaren com a voluntaris per lluitar contra els militars sollevats, tractant-se del precedent sobre el que s'organitzarien -mesos més tard- les Brigades Internacionals.

Així, durant l'estiu, es configuren dues grans zones: una sota control dels autoanomenats "nacionals", ajudats per Hitler i Mussolini, i, l'altra, lleial a la República, que -obviada per França i Gran Bretanya- només troba el suport de l'URSS i dels brigadistes internacionals que acudeixen a defensar-la. Comença la Guerra Civil, un conflicte que s'allargarà fins l'1 d'abril de 1939, deixant uns 500.000 morts, centenars de milers d'exiliats i acabant amb l'adveniment de la llarga i cruenta dictadura franquista (1939-1975).
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[EfemèridesTambé us pot interessar...
> "Mi libro": l'odiat manual del soldat franquista 
> 16,17 i 18 de març de 1936: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

divendres, 7 de juliol de 2017

15 grups i 4 esdeveniments per (re)viure la història de Catalunya

El meu primer contacte amb la recreació històrica va començar fa uns anys, quan accidentalment vaig acabar fent de recluta d'una legió romana pel Tarraco Viva. Malgrat les meves pobres dots escèniques, i abillat únicament amb túnica, sarró i sandàlies, vaig superar la prova: es tractava només de simular una revisió ocular de la meva condició física -no s'hi van fixar gaire- per procedir a integrar-me dins de l'exèrcit, registrant-ho tot en una tauleta de cera i formalitzant-ho amb un jurament davant les insígnies imperials. Després d'allò, no he participat en cap altre espectacle de reconstrucció però m'he interessat pel fenomen.

Entre l'afició i la recerca
La recreació històrica (history reenactement), sorgida al món anglosaxó als anys 1960', és una activitat que conjuga la recerca -històrica i arqueològica- amb la divulgació i el lleureEn aquest sentit, s'emmotlla perfectament a les noves tendències pedagògiques i turístiques basades en l'experiència viscuda com a part de l'aprenentatge i l'oci. Malgrat això, alguns han acusat les associacions que s'hi dediquen de militarisme i manca de rigor històric, generant un debat que no està tancat i que miro d'abordar tot seguit.

Al meu parer, els participants recuperen allò pel que senten admiració o hi tenen un vincle emocional però això no implica de per sí sostenir idees bel·licistes; a més, la majoria de grups també fan recreació de la vida quotidiana. Evidentment, cal estar sempre alerta que els nostàlgics de certes idees que haurien d'estar eradicades no aprofitin l'excusa de posar-se l'uniforme per exaltar-les. Pel que fa al rigor, molts participants són historiadors o arqueòlegs i es documenten escrupolosament per assegurar-se que vestuari, armes, utensilis i ambientació es corresponen al detall amb allò que sabem del passat. En aquest sentit, cada grup és diferent però n'hi ha molts amb una trajectòria d'anys de recerca en l'àmbit que recreen, gràcies a la qual aconsegueixen fer una divulgació acurada i propera o, fins i tot, exercir tasques d'assessorament històric.

Legio VII Gemina Tarraco Viva 2010
Un optio passa revista dels legionaris de la Legio VII Gemina durant el Tarraco Viva 2010 / AMS
Grups de recreació històrica
A Catalunya, on l'afició ha arribat en la darrera dècada, existeixen diversos grups que representen la vida quotidiana i els cossos d'exèrcit de diverses èpoques, des dels ibers fins a la Guerra Civil espanyola. En el present post miro de recopilar els més consolidats i actius cronològicament per donar-los a conèixer de forma unitària i facilitar el seguiment de les seves activitats i recerques:

1) Ibercalafell - Des de 1999 recrea l'època ibèrica (ss.VI-II aC) amb diverses escenificacions, com ara intercanvis comercials, el ritual funerari d'incineració o les desigualtats socials. Lligat a la ciutadella de Calafell, on s'hi ha dut a terme obres de reconstrucció dels murs i les cases seguint mètodes de l'arqueologia experimental, hi té un impressionant teló de fons. Ha realitzat nombroses publicacions i tots els seus materials es basen en peces arqueològiques i museístiques d'època ibèrica.

2) Projecte Phoenix - Representa diversos aspectes de la Roma alt-imperial, especialment la vida militar, el govern d'una província, l'agrimensura romana o la celebració d'un triomf de guerra. Destaca la seva recreació de la Legio VII Gemina, reclutada a Hispània l'any 68 pel general Galba, un dels plats forts del Tarraco Viva gràcies a les seves demostracions de l'ús de l'armament romà o de les formacions de batalla.

3) Thaleia - Grup de reconstrucció veterà fundat a Tarragona; recrea episodis de la vida quotidiana romana, escenificant aspectes com la infantesa, el matrimoni, el divorci, la mort, la religió o la medicina. A més, s'ha especialitzat en la recerca i divulgació de la música, la dansa i el teatre romans.


4) Barcino Oriens - Impulsat des del batxillerat humanístic de l'escola Joan Pelegrí d'Hostafrancs (2009) aquest grup novell s'orienta sobretot cap a la didàctica de la cultura clàssica entre els joves. Recrea una legió romana, un grup de gladiadors i l'àmbit de la cosmètica i la perruqueria al món antic.


5) Propugnatores Barcinonenses - Recrea diversos aspectes de la vida quotidiana i la guerra durant el Baix Imperi Romà a Barcino i el seu entorn, una època de crisi creixent per la inestabilitat política, les revoltes, la fam i les pestes així com per la infiltració dels pobles bàrbars en la societat i els territoris imperials.

6) Septimani Seniores - Les seves recreacions es dediquen sobretot a la vida del Baix Imperi Romà i l'exèrcit tardorromà, que s'assumeix el cristianisme com a religió oficial, integra auxiliars bàrbars i veu reformat el funcionament de les legions (comitatenses) per adaptar-les a una estratègia defensiva regional.

7) Miquelets de CatalunyaFundat el 2005, va créixer sobretot arran de la celebració del Tricentenari i és un dels grups més importants, fet pel qual acostuma a ser el cos central de tota recreació sobre la Guerra de Successió. Recrea diverses unitats catalanes del bàndol austriacista, com el Regiment de la Diputació del General (1705), aixecat per combatre els borbònics, els fusellers de muntanya de Joan Vilar Ferrer (1710), destacats en la lluita a l'interior del país, o els cuirassers de Sant Jordi (1713), una de les unitats més impressionants gràcies a l'actuació dels seus cavalls.

8) Coronela de Barcelona - Des de 2011 representa els diversos cossos gremials que formaven la milícia barcelonina i que combateren sense treva en la defensa de la ciutat durant el setge de 1713-1714. Es caracteritzen per dur uns uniformes més variats i rics que els de la resta d'unitats militars regulars i rèpliques de les banderes de Barcelona i dels gremis.


9) Moià 1714 - Recrea dos cossos específics de la Guerra de Successió que contribueixen a complementar altres grups. D'una banda, una de les dues companyies d'hússars hongaresos que es formarien a Barcelona el 1713 i que integrarien combatents hongaresos, alemanys i d'altres parts de l'Imperi; de l'altra, la companyia d'artillers de Mallorca que va defensar Barcelona durant el setge de 1714.


10) Sanguen Honoris - Grup novell però força actiu fundat el 2016, es dedica a la recreació d'aspectes de la vida civil i militar dels ss.XIII i XVIII. Pel que toca a la Guerra de Successió representa el Regiment de la Ciutat de Barcelona, alçat pel Consell de Cent entre el 1705 i el 1706, i el Regiment de Santa Eulàlia, creat el 1713 per enquadrar els combatents d'altres llocs de la península Ibèrica.

11) Miquelets de Girona - Nasqué el 2011 per recrear la Guerra del Francès encarnant el 1r Terç dels Miquelets de Girona, format pels defensors de la ciutat contra els napoleònics (1808-1809). Des del 2013 recrea el regiment de Sant Narcís, que al final de la Guerra de Successió integrà els soldats alemanys que no havien estat evacuats i que tingué un important paper en la defensa del baluard de Santa Clara.

12) Defensors de Girona - Com el grup anterior, recrea el regiment de fusellers de muntanya de Jaume Molins, que combaté amb els austriacistes i del qual se'n coneix bé l'uniforme però les notícies històriques són escasses, i el 2n Terç de Miquelets de Girona, que també defensà Girona dels setges napolèonics.

13) Tarragona 1800 - Grup de recreació fundat el 2011 per celebrar el bicentenari del setge napoleònic de Tarragona. Nasqué per dinamitzar el turisme cultural de la ciutat i, recreant els episodis de la Guerra del Francès, donar a conèixer el passat de Tarragona a inicis del s.XIX.

14) Exèrcit de l'Ebre - Grup dedicat a la recreació de les unitats de l'Exèrcit Popular de la República, la rereguarda del front i les Brigades Internacionals. Escenifiquen batalles com la de l'Ebre, participen en gravacions de documentals i ofereixen assessorament històric sobre el tema.

15) Regiment Pirinenc n.1 - Nascut el 2010, aquest grup ha estat clau per a la recuperació d'un regiment creat per la Generalitat el novembre de 1936 i que, en el context de la Guerra Civil, en depenia directament. Estava format per joves catalanistes i independentistes de l'entorn d'Estat Català, molts dels quals vinculats a agrupacions excursionistes i esportives, i la seva especialitat eren les accions de muntanya. Combaté a la vessant pirinenca del front d'Aragó i a la batalla de l'Ebre. El seu símbol era la senyera i l'edelweiss.

Càrrega Miquelets de Catalunya
Càrrega del Regiment de la Diputació del General pel documental Vèncer o Morir/Miquelets de Catalunya-Solanum Films
A banda de les associacions compilades amunt, cal considerar també DIDPATRI -grup de recerca en la didàctica de les ciències socials, el patrimoni i la museografia per la Universitat de Barcelona- que estudia com la recreació històrica pot funcionar com a recurs en l'ensenyament i la divulgació.

Esdeveniments per recrear la història
Els referents en la matèria els trobem a Hastings (1066) -la contesa en què els normands començaren la invasió d'Anglaterra- i a Waterloo (Bèlgica, 1815) -la gran derrota de Napoleó-, esdeveniments que poden congregar milers de participants; als Estats Units les batalles de la Guerra Civil Americana també tenen força tirada. A l'estat espanyol està prenent força la recreació de la batalla d'Almansa (1707), que decidí la sort de València i Aragó durant la Guerra de Successió i en la que hi participen grups espanyols, catalans i d'altres llocs. A Catalunya, la poca tradició que hi ha hagut fins als darrers anys fa que els festivals i esdeveniments on s'hi fa recreació històrica siguin per ara escassos i de petit format; tot i així convé destacar:

1) Terra Ibèrica - Festival dedicat a la divulgació de la cultura ibèrica que se celebra des de 2010 a la ciutadella ibèrica de Calafell. L'organitza el grup Ibercalafell i en l'edició d'enguany (juliol 2017) la reconstrucció històrica tindrà un major pes en el conjunt de les activitats.

2) Tarraco Viva - Se celebra a Tarragona des de 1998 i és un dels festivals de divulgació de l'època romana més famosos i apreciats, amb activitats, espectacles i conferències que apleguen gent d'arreu del món. Cada any s'estructura entorn a un tema principal lligat a la Roma antiga que funciona com a fil conductor dels centenars d'actes que hi tenen lloc. Pel que fa a la recreació, destaquen la Legio VII Gemina i el grup italià Ars Dimicandi, que recrea lluites de gladiadors amb un gran realisme.

3) Poble medieval el Plaià - A l'estil del castell francès de Guédelon, en construcció des de 1997 amb tècniques, materials i mitjans de l'Edat Mitjana, aquest projecte -tot just a les beceroles- pretén construir un poblat medieval vora Santpedor per mostrar com era la vida quotidiana d'aquell temps. Esperem que a partir d'el Plaià es consolidin grups de recreació medievals, ja que tot i tractar-se d'una de les èpoques més interessants i celebrades de la nostra història gairebé no n'hi ha.

4) Batalla de l'Ebre - Entorn a la darrera gran batalla de la Guerra Civil espanyola (juliol-novembre 1938) es realitzen cada any diverses recreacions històriques disseminades per la geografia de la contesa (La Fatarella, Faió, Flix). Agrupen centenars de recreadors que encarnen els diversos regiments d'un i altre bàndol i que reprodueixen les trinxeres, els combats i la retirada republicana.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------