Roger de Llúria, el gran almirall vingut d'Itàlia (1250-1305)

El 17 de gener de 1250, a la Calàbria, nasqué Roger de Llúria. De família noble, el pare, Ricard, era vassall del rei Manfred de Sicília, que li havia confiat en feu les baronies de Lauria i Scalea, a l'empenya de "la Bota".

En aquell temps els dominis del rei Manfred s'estenien per Sicília i la meitat sud d'Itàlia, incloent la populosa ciutat de Nàpols, i feien frontera, al nord de la Campània, amb els Estats Pontificis.

Manfred era fill de l'emperador Frederic II de Hohenstaufen, llinatge que feia temps que pugnava amb el papat per la primacia sobre Itàlia.

En aquesta lluita l'Església comptava amb el suport dels reis de França, amb qui tenia una antiga aliança.

L'incòmode veïnatge entre el regne de Sicília i el papat encengué encara més les tensions.

Jaume I el Conqueridor, que ja havia patit la "pinça" Església-França durant la croada contra els càtars, s'aproximà als reis de Sicília i el 1262 feu casar l'hereu, Pere, amb Constança, filla de Manfred.

Aquest enllaç segellà una aliança que a més de ser convenient diplomàticament facilitava la ruta dels navegants catalans cap a l'Orient.

Escultura de l'almirall al Pg. Lluís Companys de Barcelona realitzada per l'Exposició Universal de 1888

L'any 1266, Carles d'Anjou, germà del rei de França i aliat del papa, marxà sobre la Campània, derrotà el rei Manfred -que caigué combatent els francesos a Benevento-, pujà al tron de Sicília i traslladà la cort a Nàpols.

El jove Roger, que perdé el pare en batalla, es trobava llavors a Barcelona, al costat de Constança.

Format a la cort, segons la crònica de Muntaner aprengué un "bell cathalanesc" i esdevingué "lo pus perfet Cathala".

Quan el 1282 esclatà a Palerm la revolta de les Vespres contra Carles d'Anjou i Pere el Gran desembarcà a Sicília per expulsar-lo i coronar-se'n rei, l'almirall de l'estol catalano-aragonès, Roger de Llúria, jugà un paper clau.

Prengué Malta (1283), derrotà els angevins al golf de Nàpols, capturà el príncep de Salern (1284) i, en el moment més crític, durant la croada francesa contra Catalunya, obtingué una decisiva victòria a les Illes Formigues (1285). La "vendetta" és un plat que se serveix fred.

Retirat, Roger de Llúria morí el 1305 a Cocentània, regne de València, i es feu enterrar als peus del rei Pere el Gran a Santes Creus.

El general Basset, l'heroi de l'austriacisme valencià (1654-1728)

Joan Baptista Basset i Ramos nasqué el 1654 a València en una família d’artesans dauradors.

De jove entrà al servei de la Casa d'Àustria, tant del rei Carles II l'Embruixat, com dels emperadors d'Àustria, i es formà com a enginyer militar a les guerres de Milà i Hongria.

Durant la Guerra dels Nou Anys, que enfrontà la monarquia hispànica amb França, fou enviat a Catalunya (1695) com a coronel d'enginyers de l'exèrcit imperial junt al príncep Jordi de Hessen-Darmstadt, de qui n'estava a les ordres, i defensà Barcelona del setge francès de 1697.

A la mort de Carles II (1700), quan Felip V de Borbó fou entronitzat rei de la monarquia hispànica, participà en la formació de l'Aliança de l'Haia, impulsada per Anglaterra, Àustria i Holanda per deposar el francès i coronar en lloc seu l'Arxiduc Carles d'Àustria: esclatava la Guerra de Successió hispànica (1701).

Basset combaté en la presa anglesa de Gibraltar (1704) i, a l'agost de 1705, es dirigí amb l'estol aliat a Dènia, que capitulà, proclamant-hi l'Arxiduc com a rei Carles III.

A València l'austriacisme començà a estendre's entre els camperols i els sectors populars, contraris al règim senyorial i a les classes dirigents borbòniques.

Retrat imaginari del general Basset, obra de l'artista valencià Manuel Boix

Assetjat a Dènia pel general Nebot, filipista, quan el català es passà als austriacistes Basset sortí i marxà sobre València, moment en què se li anaren sumant milícies de "maulets" austriacistes valencians.

Al desembre entrà triomfalment a la ciutat, que regí en nom de Carles III.

Malgrat la seva popularitat, el govern populista de Basset no pogué mantenir l'ordre a València, situació que s'agreujà amb el setge borbònic de 1706.

Els reforços de Peterborough aixecaren el setge però Basset, que entre els valencians eclipsava Carles III, fou detingut acusat de desgovern.

Amb la desfeta d'Almansa i l'entrada dels borbònics a València (1707), Basset fou alliberat per atiar la resistència austriacista valenciana i enviat a defensar Dènia, on acabà de nou processat.

Enviat a Barcelona, quan l'Arxiduc abandonà la ciutat restà defensant-la, com molts altres austriacistes valencians, fins l'11 de setembre de 1714.

Empresonat pels borbònics, morí a Segòvia el 15 de gener de 1728.

Torí i el Piemont

Susa

Susa es troba a la vall que duu el seu nom, a les terres muntanyoses del Piemont. En època antiga fou Segusium, el principal poblat de la tribu cèltica dels cotians, amb qui Juli Cèsar hauria pactat una aliança per garantir el trànsit de legions i mercaderies romanes pels passos alpins que duen cap a la Gàl•lia.

Segusium creixé i es romanitzà i en temps d'August s'hi erigí un arc de triomf en honor de l'emperador i de l'aliança amb Roma sota el qual hom hi havia de passar quan transitava per la Via Cotia direcció a la Gàl•lia. La ciutat també disposaria d'amfiteatre on celebrar jocs.

L'arc de triomf de Susa

A finals del s.III dC, en un context d'inseguretat creixent per les incursions bàrbares, es bastí una muralla en pedra per a la ciutat, de la qual se'ns conserva encara un dels accessos, la Porta Savoia, erigida ja al s.IV dC. En aquest moment, a la part alta de la ciutat, a tocar de l'antic arc de triomf, es construí una fortalesa des d'on les guarnicions militars romanes custodiarien els pas alpí.

Entre els ss.X-XI els marquesos de les valls de Susa i de Torí reforçaren la fortificació de Susa, que la tradició acabaria anomenant "castell d'Adelaida". Adelaida fou l'hereva del marquesat de Torí i de les valls de Susa, que en casar-se amb Odó I, comte de Savoia, aportà els territoris piemontesos al llinatge alpí (1046).

El campanar de la catedral de San Giusto, al fons, i el de Santa Maria Maggiore, d'obra romànica

Al s.XI es fundà a Susa el monestir benedictí de San Giusto. De l'obra romànica original conservem l'estructura del campanar de torre, amb decoracions llombardes. Al s.XII es feu la primera ampliació del conjunt , moment en el qual s'haurien realitzat les pintures romàniques que embelleixen la façana i que presenten la Crucifixió. Al s.XV s'afegí el coronament d'agulla al campanar.

L'any 1772, Susa, que mantenia encara la rellevància com a lloc de pas al cor dels dominis dels ducs de Savoia, ara també reis de Sardenya, fou erigida en seu episcopal; així, el monestir, que ja no tenia monjos, esdevingué catedral.

Torí (pie. Turin; it. Torino)

D'ençà de 1563 Torí fou la capital dels puixants ducs de Savoia, que hi fixarien llur residència. Entre els ss.XVI-XVIII embelliren la ciutat -ara cort ducal- amb palaus, jardins, places porticades i belles esglésies barroques com la Reale Chiesa di San Lorenzo.

En les negociacions posteriors a la Guerra de Successió hispànica (1701-1714), durant la qual els Savoia trencaren el setge de les forces borbòniques sobre Torí i guanyaren Milà per a l'Arxiduc Carles, obtingueren el Regne de Sardenya (1720), pel qual esdevingueren reis.

Monument a Emmanuelle Filiberto a la Piazza di San Carlo de la ciutat. Aquest duc traslladà la capital dels Savoia de Chambéry a Torí.

Des de la ciutat els Savoia, ara reis de Sardenya, impulsaren el procés d'unificació italiana, que -després de les conquestes de la Llombardia (1859), Sicília i Nàpols (1860), el Vènet (1866) i els Estats Pontificis (1870)- culminaria amb el naixent Regne d'Itàlia, sobre el qual continuaren regnant.

Per compensar l'ajuda militar francesa enfront als austríacs, els Savoia hagueren de cedir a França els territoris de la Savoia, bressol de la dinastia, i Niça.

La basílica de Superga, sobre Torí. En aquest turó hi hagué una capelleta dedicada a la Madonna delle Grazie, a qui l'any 1706 el duc Vittorio Amedeo di Savoia demanà intercessió per a què l'ajudés a alliberar la ciutat del setge borbònic. En compliment del vot hi feu erigir una gran església, obra de Filippo Juvarra (1717-1731), que esdevindria el mausoleu dels Savoia. L'any 1949 s'hi estrellà l'avió que duia l'equip del Torino F.C., tragèdia que commocionà Itàlia i que es recorda en un memorial darrere la basílica.

A f.s.XIX-p.s.XX Torí creixé com a un dels grans pols industrials del jove estat italià, sorgint-hi importants empreses com FIAT o Lancia; s'hi fundaren també el Torino FC i la Juventus, els equips de futbol rivals.

La part moderna de Torí, que és coneguda com a "la ciutat porticada", anà creixent als anys 1930' al voltant de les grans places del nucli antic amb pòrtics i galeries, alguns d'aspecte més clàssic, d'altres més monumentalistes.

L'històric Cafè Mulassano (1907) a l'aixopluc dels pòrtics de la Piazza Castello de Torí

Per la complicitat dels reis d'Itàlia amb el feixisme de Mussolini, després de la 2a Guerra Mundial el país votà en referèndum constituir-se en República (1946), de manera que els Savoia foren desterrats i Torí perdé llurs reis.

Avui la ciutat conserva l'aire cortesà, cafès històrics i la vida local. És coneguda per custodiar el Sant Sudari, relíquia que inspira una gran devoció, i pel seu Museu Egipci, considerat un dels més importants del món.