La Guerra dels Segadors i la partició de Catalunya (1640-1660)

L’any 1635, durant la Guerra dels Trenta Anys, França i la monarquia hispànica, que es disputaven l'hegemonia sobre Europa, entraren en guerra. Els costos del conflicte aviat tensaren les costures de les dues corones.

A la França de Lluís XIII, en terres de la Guiena, esclatà la revolta dels "crocants", que acabà amb la brutal "dansa" de Joan Petit executat a la roda.

A Catalunya, les tensions creixien per les lleves forçades que el comte-duc d’Olivares, el valido de Felip IV, imposava als catalans tot i contravenir les lleis del Principat i pels allotjaments de tropes en masos i pobles de la Catalunya Vella, mesura que causà abusos sobre la població i creixents enfrontaments entre els vilatans i els soldats allotjats a contracor.

Al maig de 1640, després d'una escalada d'incidents cada cop més violents, els terços hispànics incendiaren Santa Coloma de Farners. Arran d'això els habitants de la Selva s'aixecaren i començaren a hostilitzar als soldats per expulsar-los de llurs terres.

L’esclat revolucionari s’estengué fins al Vallès i, al juny, centenars de segadors entraren a Barcelona, mataren al virrei i saquejaren els palauets dels jutges de l’Audiència -els "traïdors" a qui responsabilitzaven de llurs infortunis- en el tràgic dia del “Corpus de Sang”.

En tenir-ne notícia, el comte-duc d’Olivares començà a preparar un exèrcit per ocupar Catalunya, restablir-hi l’ordre i sotmetre-la a les lleis castellanes, com anhelaven a la cort de Madrid, si bé mantingué davant les institucions catalanes una política de “disimulación y blandura” per guanyar temps, lloant llurs intents d’apaivagar els ànims.

Per la seva banda, davant l’esclat revolucionari, la Generalitat, presidida per Pau Claris, qui havia tingut desencontres amb el virrei, emprengué negociacions secretes amb agents francesos per desvincular Catalunya de la monarquia hispànica i posar la “província” sota protecció francesa.

A la tardor d’aquell 1640 les cartes es destaparen. L’exèrcit de la monarquia hispànica, comandat pel marquès de los Vélez, Pedro Fajardo de Zúñiga y Requesens, es concentrà a Tortosa i es dirigí per la costa cap a Barcelona, sotmetent a sang i foc les poblacions que se li oposaven. Mentrestant, Lluís XIII de França enviava uns pocs contingents francesos per defensar el Principat en suport de la Generalitat.

Mapa anacrònic de Catalunya, encara amb Rosselló i Cerdanya, a l'Atlas Maior de Blaeu. Amsterdam, 1672 (podeu clicar a la imatge per veure al detall la zona del Rosselló i la Cerdanya)

Exasperats per l’escassedat de reforços que enviava el rei de França, al gener de 1641 els diputats de la Generalitat es veieren forçats a reconèixer a Lluís XIII com a “comte de Barcelona”. Arran d’això els contingents francesos es tornaren més nombrosos i les forces franco-catalanes, després d’una victòria in extremis a la batalla de Montjuïc, aconseguiren aturar l’avenç de les tropes hispàniques a l’alçada del Llobregat, que esdevingué la frontera entre els dos bàndols.

A partir d’aquest moment, la meitat nord de Catalunya esdevingué una “falca” dels francesos en la guerra contra la monarquia hispànica. Aviat, les tensions que els catalans havien viscut amb la presència dels soldats castellans, italians i flamencs arreu del territori, es reproduí ara amb les tropes franceses. Tot i això, la posició francòfila, sostinguda pel carismàtic comandant Josep de Margarit, gaudia encara de suports i el front es mantenia estable a la línia del Llobregat.

La revolta de la Fronda (1648), a França, comportà que els francesos retiressin tropes del Principat per sufocar l’esclat, cosa que desajustà el taulell peninsular a favor de la monarquia hispànica. D’aquesta manera, Barcelona quedà assetjada pels terços de Joan Josep d’Àustria i, després d’un any de setge, hagué de capitular (1652).

Josep de Margarit, el principal valedor de la posició francòfila, fugí d’amagat fins a Perpinyà, on romangué per mantenir la lluita. Durant els anys que seguiren, un cop sufocada la revolta de la Fronda (1653), els francesos consolidaren llurs posicions al Principat, com les places fortes de Perpinyà, Puigcerdà i Roses.

Al maig de 1659, després d’anys de guerra i negociacions, es proclamà un alto el foc i les dues potències s’avingueren a posar fi al conflicte. França, que havia obtingut alguns guanys a Europa i mantenia sota llur domini el terç nord de Catalunya, partia d’una posició d’avantatge.

Finalment, el 7 de novembre, Luis Méndez de Haro i el cardenal Mazzarino, primers ministres de Felip IV i de Lluís XIV, respectivament, signaren un tractat de pau a l’illot dels Faisans, just enmig del riu Bidasoa (Guipúscoa), que marcava la frontera de llurs dominis en terres basques.

Les clàusules per acabar amb la guerra reflectiren una derrota “honrosa” per a la part hispànica, que hagué de cedir diverses places fortes a Flandes, principalment el comtat d’Artois, i a Catalunya; els Pirineus delimitarien la nova frontera “natural” entre la monarquia hispànica i França. A més, Felip IV concedí la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d’Àustria, a Lluís XIV.

Felip IV concedeix la mà de la seva filla, la infanta Maria Teresa d'Àustria, a Lluís XIV a l'illa dels Faisans en virtut del tractat dels Pirineus, 7 de juny de 1660. Còpia a l'oli de Laumosnier / wikimedia

Malgrat que feia anys que a les negociacions es contemplava la partició del Principat, les conferències es dugueren a terme d’esquenes a les institucions catalanes, que no hi pogueren participar i que no tingueren notícia del contingut del tractat dels Pirineus fins al febrer de 1660. El 23 de març, al convent dels Caputxins de Ceret, en terres del Vallespir, s’obriren les conferències que havien de delimitar amb concreció el traçat de la nova frontera pirinenca.

De la part francesa hi havia el gascó Pèire de la Marca, arquebisbe de Tolosa, home culte i coneixedor de Catalunya, que aconseguí que la nova “línia” integrés a França el Rosselló, incloent-hi Banyuls de la Marenda, el Vallespir, el Conflent, el Capcir i part de la Cerdanya, de la vall de Querol cap al nord. El 31 de maig els ministres Mazzarino i Luís Méndez del Haro signaren la redacció definitiva del capítol 42 del Tractat dels Pirineus, que fixava els límits de l'annexió.

A l’abril Lluís XIV, de camí a l’Iparralde, feu estada amb el seu seguici a Perpinyà; seria l’única visita que faria a la ciutat. El 7 de juny, ja trobant-se a Sant Joan Lohitzune, el rei francès signà l’edicte pel qual creava el Consell Sobirà del Rosselló, que malgrat el seu nom havia de posar els fonaments per desmantellar les institucions i lleis catalanes del territori i iniciar-ne la seva francesització. Finalment, el 9 de juny se celebrà a la població costanera basca el matrimoni entre el rei de França i la infanta Maria Teresa d’Àustria, que havia de segellar l’esperada pau.

Calia encara determinar els 33 “vilatges” de la Cerdanya que passarien a França. Així, es reuní una conferència a Llívia que, després de complicades deliberacions, determinà que Llívia, per la seva condició de “vila”, i no de “vilatge”, restaria en mans de la monarquia hispànica com a un enclau en territori francès unit a Puigcerdà amb una carretera sota control hispànic. L’acord de partició de la Cerdanya, que donaria lloc a la Baixa i l’Alta Cerdanya, se signà el 12 de novembre.

Els territoris del Rosselló i la Cerdanya cedits pel tractat dels Pirineus (1659) (línia blava) superposats amb els límits de les comarques catalanes i els districtes del departament francès dels Pirineus Orientals; també s'indica l'extensió dels comtats de Rosselló i Cerdanya que conformaven els dominis continentals dels reis de Mallorca (línia vermella) entre 1276 i 1343, quan foren reintegrats al Principat / wilkimedia

D’aquesta manera, els comtats del Rosselló i la Cerdanya, que constituïen una cinquena part del territori del Principat de Catalunya, i Perpinyà, que n’era la segona ciutat més gran, després de Barcelona, passaven a França.

A més, tot l’espai defensiu que havia protegit fins llavors Catalunya d’eventuals invasions franceses, entre les Corberes i les Alberes, quedà desguarnit; també s’obria la porta als productes francesos al Principat, cosa que posaria en perill la indústria pròpia.

Les institucions catalanes no reconegueren la partició del país i reclamaren la recuperació dels territoris cedits. Amb tot, si per a Felip IV, més preocupat per l’escenari flamenc, la pèrdua del Rosselló i la Cerdanya seria un “mal menor”, per a una Generalitat sempre en tensió amb el rei, que havia arribat fins i tot a la guerra oberta arran dels fets del “Corpus de Sang”, suposà un dur cop que la deixava encara més afeblida enmig de les dues grans monarquies d’Europa.

Durant els anys posteriors, els catalans del Rosselló i la Cerdanya protagonitzaren nombrosos aixecaments contra el domini francès, com ara la Revolta dels Angelets (1663-1673), que foren durament reprimits.

A Catalunya, la partició no s’oblidà i a les corts de Barcelona de 1705, celebrades per l’Arxiduc Carles d’Àustria, encara es presentà una protesta per l’annexió francesa del territori. Actualment, cada any, pels volts del 7 de novembre, es commemoren els fets com a Diada de la Catalunya Nord amb una marxa a Perpinyà.

· · · · · · · · · ·

Per saber-ne més > Marcet, A. (1988) Breu història de les terres catalanes del Nord; Casals, A. (coord.) (2009) Les fronteres catalanes i el Tractat dels Pirineus; Simon, A. (2014) 1640; Cristòfol, P. (cur.) (2020) La fi de la Guerra dels Segadors. El setge de Barcelona (1651-1652). La crònica del governador Josep de Margarit i de Biure (v.11/2024)

Exili, detenció i afusellament del president Companys (1940)

Un 15 d'octubre de 1940 el president de la Generalitat, Lluís Companys, fou afusellat pel franquisme. Exiliat a França des del febrer de 1939, s'havia quedat a la seva casa de La Baule-des-Pins (Bretanya) tot i saber que estava en perill ja que volia trobar el seu fill Lluiset, que tenia una greu malaltia mental i del que se n'havia perdut el contacte arran de la invasió nazi. El 13 d'agost de 1940 Companys fou detingut per la Wehrmacht i, a través de l'agent Pedro Urraca, entregat a les autoritats franquistes, que l'empresonaren als calabossos de la Direcció General de Seguretat de l'Estat, a Madrid; allí fou torturat, vexat i interrogat.

«No fue el fusilamiento lo peor [...] con ser ofensa a la ley y ultraje a la justicia; lo peor fue que en los sótanos del Ministerio de Gobernación, en Madrid, [...] se escarneciera al mártir indefenso, se le escupiera el rostro, se le echaran mendrugos de pan duro a través de las rejas, se le agrediese a vergajazos, se le tiraran en señal de desprecio, monedas de cobre...» (Indalecio Prieto, "Convulsiones de España", II, p.272)

Fitxa de Lluís Companys a la Dirección General de Seguridad (1940)

El 3 d'octubre fou enviat a la presó del castell de Montjuïc, on se'l mantingué incomunicat en espera del judici. La difícil tasca de defensar un acusat sobre el qual s'abraonava tot l'odi del franquisme recaigué en Ramon de Colubí, un jove advocat militar que malgrat les seves diferències acabà empatitzant amb Companys i el va defensar amb convicció. Anys més tard, decebut amb el règim, marxaria a Veneçuela; el 2004 va declarar "Todo aquello era absurdo, sabía que a mí me tocaba cubrir las apariencias para que el proceso pareciese legal, cuando sabíamos que todo respondía a una orden concreta del general Franco para que Companys fuera fusilado." L'any 2015 es descobriria que l'avi de Companys era cosí de l'àvia de Colubí, un parentiu que l'un i l'altre -units pel fatídic destí del president- segurament desconeixerien.

L'última fotografia de Lluís Companys abans de ser afusellat

Acusat de rebel·lió militar i d'actuar contra el “Movimiento Nacional”, Companys fou condemnat a mort en un consell de guerra sumaríssim sense garanties processals que se celebrà el 14 d'octubre. Aquella nit, es retrobà per últim cop amb les seves germanes, combregà i escrigué les seves darreres cartes, testimoni vital d'un home que sap que se l'executa per allò que representa. L'endemà, a les 6:20 del matí, fou conduït al fossar de Santa Eulàlia del castell de Montjuïc, s'acomiadà dels seus acompanyants i es descalçà per morir trepitjant terra catalana. A les 6:30 caigué sota les bales cridant "Per Catalunya!".

«Tot el que vaig patir, tot el que he lluitat i vist i tractat d’evitar, entre hores de tragèdia i moments d’indignació, i el que he dit i el que he hagut de callar, em puja al cor en un més gran amor per Catalunya. Fora d’ella res. Per a lluitar per altres ideals nobles hi ha molta gent. Però Catalunya només ens té a nosaltres i ara ens necessita més que mai.» (Carta de Lluís Companys al seu amic, el periodista Francesc Madrid, 1940)

Companys fou enterrat al nínxol familiar del cementiri de Montjuïc, on és recordat cada 15 d'octubre. Es tracta de l'únic president escollit democràticament a Europa executat pel feixisme. L'any 1990 Helmut Kohl i François Miterrand, en nom d'Alemanya i França respectivament, demanaren perdó a la Generalitat per la col·laboració dels seus països en la detenció i deportació cel president català. La justícia espanyola, malgrat que la Ley de Memoria Histórica (2007) declara il·legítima la sentència de Companys, es nega a declarar nul el judici. L'any 2008 els cònsols generals d'Alemanya i França reiteraren l'acte de desgreuge. A Catalunya, la Llei de Reparació Jurídica del juliol de 2017 declara la nul·litat de tots els consells de guerra instruïts per les autoritats franquistes. Així mateix, coincidint amb l'efemèride, la Generalitat ha declarat el 15 d'octubre com a Dia Nacional en memòria de les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió franquista.

Per saber-ne més:

Benet, J. (2005) Exili i mort del president Companys

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
[Efemèrides] També us pot interessar...

> 19 juliol 1936: la derrota de l'aixecament militar a Barcelona 
> 16, 17 i 18 març 1938: tres dies de terror aeri sobre Barcelona 

El "Carrasclet", l'apassionant vida d'un guerriller austriacista (1682-1743)

Pere Joan Barceló i Anguera nasqué el 1682 a Capçanes, en terres del Priorat, al sud del Principat de Catalunya. La seva família eren carboners de llenya carrasca, ofici d’on li vindrien els sobrenoms de “Carrasquet”, “Carrasqueta”, “Carrascó” o “Carrasclet”, amb què seria més conegut. Fou descrit, ja d’adult, com a un «hombre pequeño, moreno, que parece un gitano, y seco». Tot i el seu origen humil, hauria rebut nocions de lletra. Tenia un caràcter noble, se sentia lligat a la família, arrelada al Priorat, i professava una gran religiositat.

Soldat durant la Guerra de Successió Hispànica (1705-1714)

L’any 1705, quan Catalunya esdevingué un dels escenaris de la Guerra de Successió hispànica, el jove Pere Joan Barceló s’adherí a la causa de l’Arxiduc Carles d’Àustria i s’incorporà a un regiment de fusellers format per Josep Nebot; s’arrenglerà en una companyia que capitanejava el seu pare, Francesc, i on també hi combatia el germà gran. A la mort del pare, qui caigué combatent prop de Mora d’Ebre l’any 1706, Pere Joan passà al regiment de Josep Farriol.

L’any 1709, enmig d’una guerra que s’allargava i no es decidia, es casà amb Josefina Figueres de Capçanes, amb qui s’instal·là a una casa a Marsà, al Priorat, heretada de la família. Tot i això, Pere Joan continuà combatent, i l’any 1710 servia al regiment de Joan Falcó. Aquell desembre, després de les derrotes austriacistes de Brihuega i Villaviciosa, fou un dels 30 catalans triats per les autoritats per acompanyar el comte de Cifuentes per a què arribés sa i estalvi a Barcelona; això demostra la rellevància militar que hauria assolit i el seu ferm compromís amb la causa.

El Gegant Carrasclet de Reus / flickr @laie023

L’any 1713, quan Tarragona caigué en mans dels borbònics, Pere Joan continuà la guerra com a capità de diversos destacaments a les ordres del coronel Antoni Vidal. Enquadrat en aquesta força, participà en la reconquesta de Falset als borbònics a finals d’agost de 1714, un sonat cop de mà que inquietà la rereguarda borbònica però que costà la mort del comandant català.

La postguerra: tornada a casa, emboscament i guerrilla (1714-1719)

Dies després Barcelona acabà caient heroicament davant l’assalt borbònic. En aquest moment, és possible que el capità Barceló, derrotat, embarqués cap a Mallorca, que continuava sota domini de l’Arxiduc Carles d’Àustria. Quan Felip V conquerí l’illa, al juliol de 1715, un “Pere Barceló”, junt amb 8 familiars, desembarcà a Alacant en una nau anglesa; donat que el Carrasclet no abandonava mai la seva família, l’historiador Antoni Muñoz apunta que podria ser ell.

Al marge de la possible estada a Mallorca, al setembre d’aquell 1715 el trobem a Marçà, on hauria tornat, acollint-se a un indult per retirar-se, derrotat, amb la muller, a la finca familiar, que havia pogut conservar. Allà intentà reconstruir la seva vida però el fet d’haver combatut al bàndol austriacista durant la guerra, o sigui, al costat dels “sediciosos” vençuts, li impedí optar a càrrecs públics i ascendir socialment. A l’octubre tingué una baralla amb un tinent borbònic que l’anà a trobar per cobrar-li la contribució; arran d’això el Carrasclet es donà a la fuga però fou capturat i empresonat. Sorprenentment aconseguí escapar de la presó i s’emboscà.

Amagat en una cova a la muntanyes de la serra de Llaberia, organitzà una partida de guerrillers amb què mirava d’atiar la resistència contra els borbònics a la zona i assaltava els combois que creuaven de Catalunya a València pel coll de Balaguer, accions en les que «les quitaba lo que era preciso para el sustento, sin hacerles ningún daño, separándose luego, y él volvía a su cueva».

 

La Serra de Llaberia, que serví de refugi al Carrasclet

Les autoritats borbòniques activaren llavors els sometents per detenir-lo i, al febrer de 1717, empresonaren a la mare, la germana i una tia per fer-li xantatge. Tot i això, el Carrasquet no cessà en les seves accions i, amb la complicitat de la població, agreujada pels impostos i la repressió borbònica, les victòries del guerriller al coll de la Teixeta, Duesaigües i Escornalbou anaren engrandint la seva fama i reputació arreu de la contrada, de manera que, «con lo favorable de estos sucesos se le unió gente, unos que recelaban de ser presos [...] otros a quien el hambre y la miseria ocasionada de los crecidos tributos les precisava desemparar sus casas».

El malson dels borbònics a l'empara de França (1719-1720)

En aquell temps, Felip V pretenia recuperar els dominis mediterranis que havia perdut a mans de l’Arxiduc Carles d’Àustria durant la Guerra de Successió. Així, a l’agost de 1717, aprofitant que els austríacs combatien als turcs, desembarcà a Sardenya i la conquerí en tan sols dos mesos. Seguidament, al juliol de 1718, l’exèrcit borbònic passà a Sicília, i també la recuperà.

Davant l’ofensiva “irredemptista” de Felip V, que contravenien els acords de pau d’Utrecht, les principals potències europees formaren la Quàdruple Aliança, integrada per Àustria, la Gran Bretanya, les Províncies Unides i França, ara regida per Lluís XV de França. Ironies de la història, el Duc de Berwick, botxí de Barcelona quatre anys enrere, s’enfrontaria ara contra Felip V.

Coneixent el zel amb què els catalans havien combatut per llurs institucions i lleis, Berwick es plantejà utilitzar-los per desestabilitzar la monarquia de Felip V. Així, s’adreçà als principals cabdills austriacistes catalans prometent-los el restabliment de les constitucions catalanes si s’integraven amb les seves partides a l’exèrcit francès per lluitar contra llur odiat rei. Així, de forma sorprenent, arribava l’anhelat canvi de context internacional que podia salvar Catalunya.

Tornant al “Carrasclet”, per qui les autoritats borbòniques pagaven una fortuna a qui el capturés, viu o mort, continuava la lluita emparat-se en la serra de Llaberia. En saber les intencions de Berwick d’obrir un front de guerra a Catalunya, es dirigí llavors a Perpinyà, on acceptà la proposta de Berwick i fou reconegut com a coronel de l’exèrcit francès. Havent rebut armes, instruccions i diners, tornà al sud dels Pirineus. Així, el Carrasclet anà fustigant als destacaments borbònics i, per allà on passava, era rebut amb alegria pels veïns. Els “carrasclets” proclamaven l’abolició del cadastre borbònic i la reinstauració de les constitucions catalanes. Molts homes, que se sentien de nou lliures, s’abillaven amb el groc de la Casa d’Àustria i s’hi sumaven.

Davant d’això, a l’abril de 1719 el capità general de Catalunya, el marquès de Castel Rodrigo, trameté ordre als veguers per a què es formessin “escuadras de paisanos” que col·laboressin amb els destacaments  borbònics en la guerra contra les partides dels guerrillers austriacistes. Moltes d’aquestes “escuadras” s’omplien de catalans que, empobrits per les penúries de la postguerra i els tributs que els imposaven els borbònics, buscaren una forma ràpida de guanyar diners per subsistir. Així, a l’hora de la veritat, quan apareixen els “carrasclets”, que podien ser llurs germans o amics, no els combatien, els donaven les armes o, fins i tot, s’hi sumaven.

Enciclopèdia Catalana

Així, el Carrasclet recorregué Catalunya, combatent als borbònics, fent créixer les seves partides i viatjant en diverses ocasions al Rosselló per rebre armes i directrius. A l’estiu, amb les tropes franceses controlant els passos estratègics dels Pirineus, la insurrecció contra els borbònics s’anà estenent arreu de Catalunya i els miquelets anaren alliberant, entre altres llocs, Olot, Ripoll i el Lluçanès. El Carrasclet rebé missatges secrets des de Reus que si hi entrava li entregarien les armes de les “escuadras”. Així, el 26 de juliol, el guerriller feu entrada a la que llavors era una de les ciutats més importants de Catalunya i fou aclamat pels reusencs, majoritàriament austriacistes, que li regalaren un “espadín de plata” que des de llavors cenyiria orgullós.

En saber que el governador filipista de Mora d’Ebre estava disposat a penjar com càstig exemplar a uns guerrillers que havia pres, el Carrasclet li escrigué, per carta: «tinc ordre del Exmo. General Barbick que obri en lo Rigor de la Guerra Comforma Vostres Mercès faran. [...] tenen Soldats de mon Regiment pressos que Si Vostres Mercès los penjant Penjaré. Y si los passan per las Armes faré lo mateix. Si Creman abrassaré, si saquejan Saquejaré, Si’ls trauran de las Isglessias los trauré de dins dels Segraris, de la manera que Vostres Mercès se portaran, me portaré, que Jo ja soc assí, que los meus Soldats son tanbé Soldats com los Soldats de Vostres mercès [...] si Vmes los trachtan bé Jols trachtaré molt bé, y sils maltractan los trachtaré més mal que Vmes [...]».

El 5 de desembre els “carrasclets” assaltaren Valls però foren rebutjats per les “escuadras” dirigides pel batlle Pere Anton Veciana. Arran d’aquesta gesta, no només no se suprimiren les “escuadras”, com reclamaven alguns, considerant un error haver armat als catalans, sinó que anys més tard es reorganitzaren com a “Escuadras de Paisanos Armados” sota una direcció única que tingué com a primer comandant al celebrat Veciana; seria l’origen dels “Mossos d’Esquadra”. Pel que fa a la participació del Carrasclet a l’assalt, la crònica de Francesc de Castellví el situa allí, si bé en les diverses cartes de Veciana relatives a l’atac no l’esmenta en cap moment, fet pel qual l’historiador Antoni Muñoz creu que realment no hi hauria estat.

L'exili a Viena: al servei dels emperadors del Sacre Imperi (1720-1743)

Després de dos anys de guerra internacional, al febrer de 1720, pel tractat de L’Haia, Felip V destituí al seu abrandat primer ministre, el cardenal Alberoni, i renuncià a Sicília i Sardenya a canvi d’assegurar-se la successió del Ducat de Parma. Arran d’això, es desmantellà la Quàdruple Aliança i França llicencià les partides d’austriacistes catalans que combatien a Felip V. Davant d’aquest nou desengany, el Carrasclet, que sabia que si tornava a Catalunya corria un greu risc d’acabar pres i executat, decidí embarcar des de Cotlliure cap a Maó, a la Menorca britànica.

Trobant-se a Maó, sembla que feu un misteriós viatge d'incògnit d'uns pocs dies a Salou, des d’on s’hauria endinsat al Priorat. L’episodi ha donat peu a tota mena d’especulacions: ¿voldria saludar per darrer cop la seva terra? ¿aniria a acomiadar-se d’una amant? ¿amagà un tresor? Fos com fos, després embarcà rumb a Gènova per viatjar fins a Viena, on viuria exiliat, com havien fet molts altres austriacistes catalans després de la desfeta de 1714. Allí, es posà al servei de l'emperador Carles VI d’Àustria, fou reconegut com a coronel imperial i li foren concedides terres a Mugdia, a Hongria, on s'establí amb la dona i visqué com a un petit terratinent.

L’any 1733 Felip V va tornar a vulnerar els acords de pau signats anys enrere i, aprofitant ara la Guerra de Successió de Polònia, emprengué de nou la invasió de Sicília i Nàpols, el regne de les Dues Sicílies. En aquest moment, el poderós Ramon de Vilana-Perles, secretari d’estat i del despatx universal de l’emperador Carles VI d’Àustria, encomanà al coronel Barceló que creés un contingent d’exiliats austriacistes i marxés a combatre la invasió borbònica de Nàpols.

Al maig de 1734 els austríacs foren derrotats pels borbònics a la batalla de Bitonto, prop de Bari, a la Pulla. Dies després, de retirada cap al nord, el coronel Barceló fou capturat vora Pescara pels espanyols, que l’enviaren pres a Cadis. Finalment, els borbònics havien pres al Barceló! Però havien passat gairebé 15 anys d’ençà que el temut guerriller havia abandonat Catalunya, ara era un oficial de l’exèrcit imperial austríac i calia tractar-lo com a tal. Així, després de sis llargs anys de presó, fou alliberat gràcies a les gestions de l’emperador Carles VI i tornà a l’exili a Viena.

La situació d'Europa l'any 1740 / wikimedia

A l’octubre d’aquell 1740 morí l’emperador Carles VI sense un hereu masculí, fet que desembocà en la Guerra de Successió austríaca, que enfrontà a la seva filla, Maria Teresa d’Àustria, contra Carles Albert de Baviera, que reclamà els seus drets a la corona imperial. En aquesta situació, el coronel Barceló es posà al servei de l’emperadriu Maria Teresa d’Àustria enfront a l’aliança que feren Prússia, França i Baviera per destronar-la, i passà a dirigir un batalló on hi havia nombrosos exiliats catalans. Posteriorment, se li confià el comandament d’una companyia de 64 exiliats catalans a la regió de la Caríntia, si bé aquest contingent es dissolgué poc més tard, el 1742.

És bonic veure com malgrat les estretors a les llunyanes terres d’Àustria i Hongria, els exiliats catalans es mantingueren units. De fet, el cronista Francesc de Castellví, també exiliat a Viena, s’hauria entrevistat amb el Carrasclet, que li hauria explicat molts dels detalls de la seva trajectòria que avui coneixem gràcies a la crònica. A Catalunya, dues dècades després, hom tampoc havia oblidat al llegendari Carrasclet, de qui encara en circularien històries i rumors. Un bon exemple és el pagès empordanès Salvador Casanovas i Canut, qui duia un dietari on hi anotà: «les coses i valenties que ha fet est Carrasquet seria necessari tot un llibre enter per explicar-ho, però en lo dit Imperi fou molt estimat, i arribà a ser general, crec que encara viu».

Plànol de la batalla de Breisach el Vell, 4 de setembre de 1743

L’any 1743, durant la Guerra de Successió Austríaca, el coronel Barceló, que ja tenia uns 60 anys, comandava una tropa regular imperial. El seu exèrcit fou destinat a una ofensiva contra França que pretenia dur la guerra al camp enemic creuant el Rin pel pas de Breisach el Vell (Alemanya). Allí, mentre s’enfrontava als bavaresos, el coronel Barceló caigué ferit de mort en un illot fluvial, i morí la nit del 4 de setembre; fou enterrat al cementiri de la població.

Així acabà l’apassionant vida del Carrasclet, de qui se’n desconegué el final fins al 2002, quan l’historiador Agustí Alcoberro trobà el registre de la seva mort en combat a l’arxiu parroquial del poble alemany. La tomba no se’ns conserva ja que fou destruïda durant les guerres mundials.

· · · · · · · · · ·

Notes: Per saber més sobre el Carrasclet, podeu escoltar l’episodi podcast de l’En Guàrdia “Pere Joan Barceló i Anguera, el Carrasclet” amb Agustí Alcoberro. Per aprofundir en les darreres informacions sobre la vida del guerriller i les nombroses accions militars que protagonitzà, llegiu Muñoz, A. (2018) Antoni Vidal i Talarn i Pere Joan Barceló (Carrasclet). Dos defensors de la terra (1700-1720). Barcelona: Rafael Dalmau. Per a una visió global sobre els anys de postguerra que seguiren a la derrota de 1714, vegeu Torras, J. M. (2020) Misèria, poder i corrupció a la Catalunya borbònica (1714-1808). Barcelona: Rafael Dalmau. La vida del Carrasclet ha estat novel·lada per Albert Sánchez Piñol a Vae Victus (2015). Versió actualitzada 9/2024.

Si us ha agradat l'article també us pot interessar...

> Josep Moragues, vida i suplici d'un general austriacista (1669-1715)