Gènova, Mallorca, Sicília i el segon setge dorià de Sàsser (1349)

Relat precedent > El primer setge dorià de Sàsser i la irrupció de la Pesta Negra (1347-1348) 

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

A l’estiu de 1348, després d’haver aixecat el setge de Sàsser, el governador general de Sardenya, Riambau de Corbera, aconseguí foragitar als rebels Doria del nord de l’illa. Pel que restà d’any, la situació catastròfica en què es trobava Sardenya, Gènova i els regnes de la corona d’Aragó a causa de la Pesta Negra aturaren tota iniciativa militar en aquest front. Càller, ciutat portuària i capital del regne, sempre atrafegada i vital, havia quedat ara devastada per la pestilència.

Els afanys de Pere el Cerimoniós no s’acabaven. Jaume III de Mallorca, que pretenia recuperar els dominis dels que el rei l’havia desposseït, assaltà des de Montpeller diversos cops el Rosselló, on tenia encara molts partidaris. Al juliol, els unionistes aragonesos foren derrotats a la batalla d’Épila i, a l’octubre, el rei Pere entrà a Saragossa, hi celebrà corts i estripà amb el seu punyalet els privilegis que la Unió aragonesa li havia fet jurar, tenint-lo retingut, un any abans.

A finals d’aquell mes, trobant-se a València, la reina, Elionor de Portugal, que llavors només tenia 20 anys, emmalaltí de pesta i la Mort Negra, que no tenia miraments, se l’endugué. El rei Pere quedà vidu, amb dues filles però sense l’esperat hereu mascle, quan precisament una de les causes del conflicte amb les unions aragonesa i valenciana havia estat el seu intent de fer hereva a la primogènita, Constança, pretensió que fou denunciada com a contrària als furs.

Al desembre, les forces reialistes s’enfrontaren als unionistes valencians a Mislata, prop de València, on foren derrotats. El rei Pere feu arrestar als principals cabdills de la unió valenciana, feu fondre la campana amb què cridaven a la revolta i els executà fent-los-hi beure el ferro fos.

En obrir-se el nou any 1349 la mortaldat semblava que començava a remetre. Aleshores arribà un ambaixador del duc de Gènova per entrevistar-se amb Pere el Cerimoniós. L’ambaixador exposà que Gènova havia provat de reduir al seu domini la ciutat de Sàsser ja que la havien tingut per llarg temps pacíficament i que en moltes coses els era subjecta; també que des de molt antic havien tingut dret a la ciutat i castell de Càller. I que de tot havien estat desposseïts en temps del rei Jaume II el Just, l’avi de Pere el Cerimoniós; i que per això no s’havia de sorprendre que Gènova pretengués recuperar-ho, i que tot i així no era intenció dels genovesos fer la guerra contra el rei. Ho demostrava que els mercaders catalans i altres súbdits del rei Pere establerts a Gènova eren tractats com a amics, i se’ls havia respectat a ells i a llurs béns, cosa que esperaven que també passés amb els genovesos presents als dominis del rei d’Aragó.

Pere el Cerimoniós, havent escoltat els motius de l’ambaixador genovès, respongué que el regne de Sardenya li pertanyia per la concessió que li havia fet l’Església al seu avi, el rei Jaume II el Just, i als seus descendents; i per haver-lo pres per les armes, guanyant-lo als qui s’havien rebel·lat contra l’Església i el mateix rei, no sense gran esforç i sacrificis per a les seves gents. I que tenia el regne en feu sota domini directe de l’Església i que mai els reis que el precediren havien estat requerits del dret que la senyoria de Gènova pretenia tenir sobre l’illa. I que tot i estar en pau amb Gènova, la república, sense raó ni justícia, havia mogut guerra contra el rei d’Aragó, envaint i ocupant el que no li era propi. Després d’aquestes paraules s’acabà l’entrevista i la guerra, fins llavors indirecta entre Gènova i la corona d’Aragó, esdevingué oberta i notòria.

Fig. 1. La muralla de Sàsser, avui desapareguda, en una pintura de Domenico Montixi

El duc de Gènova donà patent de cors als navegants genovesos contra els súbdits de Pere el Cerimoniós, que eren assaltats als mars, patint grans danys, fet que comprometé el trànsit i comerç català pel Mediterrani. Els barons Doria, amb l’ajuda dels Malaspina, llinatge lígur que també s’havia establert al nord de Sardenya dos segles enrere, tornaren a l’illa i emprengueren els preparatius per assetjar Sàsser per segona vegada. Mentrestant, a les costes de Gènova es reunia la flota i nombroses companyies a cavall i a peu per embarcar cap a Sardenya.

En aquesta situació, el rei Pere el Cerimoniós rebé el suport de Gherardo i Bernabò, comtes de Donoratico, a qui havia confirmat llurs feus al sud de Sardenya, i els els mantingué malgrat les ambaixades que rebé del comú de Pisa, que demanaven al rei que revoqués les mercès que els havia concedit acusant-los d’haver intentat usurpar el poder sobre Pisa i tiranitzar-la.

Per si tot plegat no fos prou complicat, s’esperava que Jaume III de Mallorca, que havia estat desposseït de les Illes i del Rosselló i només mantenia Montpeller, intentaria desembarcar a Mallorca amb els seus homes per recuperar-la. De fet, des de feia anys corrien rumors d’avistaments a les costes balears de galeres genoveses al servei de Jaume III de Mallorca. També es deia que si recuperava les Illes n’expulsaria els habitants i les repoblaria amb genovesos. S’especulava que podia comptar amb el suport dels unionistes valencians o, fins i tot, del rei marínida del Garb, que podria assaltar Mallorques des del nord d’Àfrica.

Davant d’això, Gilabert de Centelles, governador de Mallorca, demanava insistentment reforços al rei per defensar l’illa. En aquest moment Riambau de Corbera, governador de Sardenya, es dirigí a Catalunya a buscar reforços per trencar el setge de Sàsser i, mentre durés la seva absència, deixà al germà i lloctinent, Huguet de Corbera, a càrrec del govern de l’illa.

En la primavera de 1349 el rei Pere el Cerimoniós envià a Sicília al seu majordom, Galceran d’Anglesola, senyor de Bellpuig; al seu cambrer, Lope de Gurrea; i a Mateu Marcer, almirall de les galeres que els portaren. L’objectiu de l’ambaixada era concertar el matrimoni amb Elionor de Sicília, cosina segona del rei Pere. Elionor era la germana gran del rei “Nen”, Lluís I de Sicília, net de Frederic III, el primer rei de la dinastia catalano-aragonesa de Sicília. Casant-se amb Pere el Cerimoniós, si Lluís I i el seu germà menor, Frederic, morien, el regne insular podia acabar en mans del llinatge troncal dels reis d’Aragó.

Aquesta possibilitat inquietava a la facció dels “llatins”, els grans nobles sicilians que rivalitzaven a la cort amb la influència que exercien catalans i aragonesos, i a la dels angevins, partidaris que l’illa tornés als Anjou, per això procuraren impedir-lo. Al maig esclataren revoltes a Palerm i Messina, per les quals, Balasc d’Alagó “el Jove”, noble d’origen aragonès que actuava de regent de Lluís I, fou foragitat pels “llatins” i perseguit fins a Catània, on quedà assetjat pels enemics amb l’ajuda de galeres genoveses. La Superba República de Gènova esperava treure rèdit amb la revolta a Sicília obtenint el control del port de Messina, clau pel comerç cap a l’Orient.

Al juny, Elionor de Sicília, retinguda a la cort siciliana pels “llatins”, aconseguí escapar i embarcà d’amagat amb els ambaixadors enviats pel rei Pere el Cerimoniós en direcció a València. Per acompanyar les galeres cap a les terres de Ponent se’ls afegí l’almirall Ponç IV de Santa Pau.

Mentrestant, Jaume III de Mallorca venia per 120.000 florins d’or al rei Felip VI de França el darrer domini que li quedava, és a dir, la ciutat de Montpeller, que havia estat el bressol de Jaume el Conqueridor, de gloriosa memòria. Amb aquests diners, el suport del papa d’Avinyó i la decidida ajuda de Gènova, que es comprometia a facilitar-li la infraestructura que requerís, Jaume III començà a preparar una armada de mercenaris per recuperar Mallorca.

Tornant a Sardenya, els genovesos hi desembarcaren amb les primeres calors i posaren de nou setge a Sàsser [1]. Aquell mateix juny, Huguet de Corbera acudí des de Càller amb l’host en socors de la ciutat i s’enfrontà als barons Doria i als genovesos que la assetjaven. La batalla fou molt dura i renyida però finalment l’host, que havia patit grans danys, hagué de replegar-se al sud, deixant enrere nombrosos morts i ferits que foren capturats per l’enemic [2]. Tot i la complicada situació en què queda Sàsser, que continuava assetjada, mantingué la resistència.

El 27 d’agost, a la catedral de València, el rei Pere el Cerimoniós es casà en terceres núpcies amb Elionor de Sicília. L’elecció del lloc no era casual, calia escenificar la presència de la monarquia al Regne de València després de la derrota de les Unions. D’aquell matrimoni s’esperava que nasqués finalment l’home que algun dia heretaria la corona, com reclamaven els unionistes.

En aquest temps, s’anava preparant un gran estol destinat a socórrer els catalans de Sicília però que, segons les circumstàncies, podria dirigir-se abans a Mallorca, en cas que el rebel Jaume III hi desembarqués, o al nord Sardenya, per fer front als Doria que assetjaven Sàsser.

A l’octubre, finalment, Jaume III de Mallorca desembarcà a la badia d’Alcúdia amb un estol comandat pel genovès Carlo Grimaldi, que fou el primer senyor de Mònaco. Format per 14 galeres, 8 naus i altres embarcacions, l’estol dugué a l’illa uns 400 cavallers i 3000 infants, que avançaren sobre Pollença, seguiren cap a Inca i arribaren a Porreres, controlant aviat bona part de l’illa. Tot i els avenços, el rei desposseït no aixecava tant d’entusiasme com creia a la seva anhelada Mallorca i obtingué pocs suports. Les guarnicions reials, a mesura que els invasors avançaven, s’anaren replegant cap a Palma per posar-se sota direcció de Gilabert de Centelles.

Arribà llavors l’estol comandat per Pere de Montcada, amb les companyies de reforç enviades des de Catalunya i València, que s’uniren a les forces del governador de Mallorca. Entre els reforços s’hi trobava el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, i els seus homes. Així, Gilabert de Centelles sortí ordenament a l’encontre de Jaume III de Mallorca i el trobà a Llucmajor. Els dos exèrcits xocaren en una terrible batalla campal que durà hores i en la que el governador de Sardenya, Riambau de Corbera, destacà per la seva valentia. Cap al migdia l’host reial començava a doblegar als rebels, que defallien però es recolliren sota l’al·lè de Jaume III de Mallorca i recobraren la fermesa. Jaume sostenia valerosament la lluita envoltat dels seus millors cavallers però finalment acabà sent encerclat pels peons del rei, que aconseguiren tombar-lo del cavall. En caure va perdre el sentit i fou pres per un almogàver que el decapità allà mateix. Veient mort al seu capitost, el que quedava de l’host de Jaume fugí desbandada.

· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·

Notes: El relat dels fets es basa en les cròniques de Pere el Cerimoniós (llibre IV, cap. 9), Jerónimo Zurita (llibre VIII, caps. 28, 34) i Francisco de Vico (part 5, cap.20) completades a partir de diversos estudis històrics sobre el període, especialment BELENGUER, E. (2015) Vida i regnat de Pere el Cerimoniós (1319-1387), CASULA, F. C. (1985) La Sardenya catalano-aragonesa. Perfil històric i ABULAFIA, D. (2017) La guerra de los doscientos años. Aragón, Anjou y la lucha por el Mediterráneo. [1] No hem trobat cap referència sobre la data en què s’hauria iniciat el setge però podem inferir per la successió dels esdeveniments a les cròniques que hauria estat amb la primavera avançada. [2] El relat de la batalla a la Crònica de Zurita és imprecís, si bé sembla que Huguet de Corbera intentà trencar el setge sense èxit, perdent molts homes en una batalla igualada; el cronista el torna a citar en la flota que s’estava preparant a la tardor per anar a Sicília, fet pel qual podem deduir que va sobreviure a la batalla, si bé no en tenim més notícies.