Relat precedent > La revolta dels Doria i la batalla d'Aidu de Turdu (1347)
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Amb la imprudent sortida del governador Guillem de Cervelló de Sàsser, que havia acabat en la desfeta d’Aidu de Turdu a mans dels genovesos, la ciutat havia quedat desproveïda de soldats. Els homes de l’host que s’havien pogut replegar cap al sud, en terres d’Arborea, no hi podien tornar ja que els Doria continuaven controlant els passos que hi menaven.
Davant la gravetat de la situació, el veguer i els oficials de Càller feren embarcar immediatament algunes companyies per intentar fer-les arribar a Sàsser navegant per la banda de ponent fins a Port de Torres, des d’on marxarien a reforçar la ciutat [1]. Alhora es preparava un contingent es dirigiria a peu cap al nord per reunir-se amb Gombau de Ribelles i el judike Marià IV d’Arborea.
A finals d’agost d’aquell 1347, el rei Pere el Cerimoniós, que llavors celebrava corts a Saragossa, tingué notícia del desastre i quedà consternat [2]. Quan se sobreposà del cop, emprengué sense dilació les providències que havien de fer front al gran perill en què es trobava Sàsser i, amb ella, tot el regne de Sardenya.
Primer, mentre procedia amb els nomenaments dels nous càrrecs reials [3], encarregà al seu oncle, l’infant Pere d’Aragó i d’Anjou, home savi i bon polític, que preparés diligentment una nova armada junt amb l’almirall Pere de Montcada i de Llòria. Feu també una crida general per a què tots els barons i cavallers que tinguessin feus a l’illa marxessin al nord en ajuda de Gombau de Ribelles i del judike Marià IV d’Arborea, que en aquell moment difícil es destacava com a fidel vassall defensant la precària posició dels catalano-aragonesos.
A finals d’estiu, 16 galeres genoveses desembarcaren a l’illa i les companyies lígurs, aliades amb els rebels Doria, encerclaren Sàsser. La ciutat, tot i tenir una guarnició migrada, disposava de queviures i estava protegida amb muralles i un poderós castell que hi havia fet erigir anys enrere l’infant Alfons, de manera que hauria de poder aguantar el setge fins a l’arribada de reforços.
-C(A).png)
El castell de Sàsser, avui desaparegut, en una aquarel·la de Simone Manca di Mores (1878-1880)
Amb el conflicte de les unions aragonesa i valenciana damunt la taula, Pere el Cerimoniós hagué de posar-se a negociar la venda de castells i viles de patrimoni reial per obtenir els serveis i diners que havien de sufragar les costoses despeses d’una nova armada destinada a Sardenya. Catalunya, que es mantingué lleial al rei, proveiria els homes per a la campanya.
Per substituir al malaurat Guillem de Cervelló, mort quan es retirava d’Aidu de Turdu, el rei nomenà a Riambau de Corbera, home de fidelitat provada que havia combatut al Rosselló contra Jaume III de Mallorca. A més, designà al baró Ponç IV de Santa Pau, admirat militar, com capità general de guerra de tota Sardenya.
En aquell moment es trobava a la cort de Pere el Cerimoniós Joan d’Arborea, que era germà menor del judike Marià IV i senyor de la ciutat de Bosa i del Montagut, per les quals estava en conflicte amb Marià. En els darrers anys Joan havia anat adquirint dominis al nord-est de Sardenya, des dels quals podia flanquejar als Doria, de manera que era convenient disposar d’ell en la guerra. Així el rei el feu embarcar amb l’estol que havia d’anar a Sardenya amb l’ordre de reunir-se amb Marià IV i el governador per assolir una concòrdia entre els germans que reforcés la defensa de l’illa i la lluita contra els genovesos.
A banda, Pere el Cerimoniós confirmà als prohoms pisans Gherardo i Bernabò della Gherardesca, comtes de Donoratico, les mercès i viles que llur llinatge havia conservat en feu a Sardenya després de la conquesta catalano-aragonesa. Calia guanyar-los per a la causa, reunir totes les forces disponibles i acabar amb qualsevol dissidència que afeblís el front contra els Doria.
A principis de desembre d’aquell 1347 arribaren notícies a l’atrafegat port de Càller que a Sicília havia aparegut una terrible pestilència. Deien que havia arribat des d’Orient, portada per una flota de vaixells mercants genovesos que fondejaren a Messina perquè els mariners havien emmalaltit greument. La malaltia provocava altes febres, nàusees, vòmits, confusió i deliris i, a diferència d’altres pestilències, es caracteritzava per l’aparició de bubons negres i purpuris a les aixelles, el coll i l’engonal, pels quals supurava pus i sang. Molts dels qui la contreien acabaven morint en pocs dies. Poc després de les primeres notícies la pesta ja havia aparegut a Càller, on provocà una gran mortaldat. La ciutat, sempre animada, caigué llavors en el pànic i la desolació.
La pesta també arriba a Oristany, la capital dels judikes arboresos, on al febrer de 1348 morí na Constança de Saluzzo, pocs mesos després del seu marit, Pere III d’Arborea. Fou enterrada al convent de Santa Clara de la ciutat, que havia fundat i on s’havia retirat en quedar vídua [4].
Malgrat els estralls que estava causant l’epidèmia, a la primavera, el nou governador de Sardenya, Riambau de Corbera, reuní els cavallers i les companyies que s’havien anat concentrant al cor de l’illa, en terres d’Arborea, i unint-les amb els reforços enviats per la corona marxà sobre Sàsser. Els acompanyaven el judike Marià IV i el seu germà Joan, amb llurs soldats. L’host era gran però s’anà veient delmada en campanya pel flagell de la pesta.
Mesos després de la desfeta d’Aidu de Turdu, una host catalano-arboresa tornava a creuar els passos del Llogudor [5]. El lloc verdejava i l’única remor que se sentia era el vent que pentinava els camps; tot estava tranquil i els exploradors a l’avantguarda no trobaren rastre de l’enemic, si bé el pas de l’host, enmig d’aquells rocams i boscúries solitaris, no podia passar inadvertit.
Al nord d’aquells primers turons s’obria el territori dels Doria i, al bell mig, s’hi trobava Sàsser. Confiant en la força de les companyies reunides per a l’ocasió i en els reforços dels Arborea, que aportaven genets coneixedors dels camins i dels llocs, l’host marxà segura i a bon ritme cap a la ciutat assetjada. Quan ja s’albirava Sàsser, nombroses columnes semblaven retirar-se [6].
Els vigies dels Doria haurien vist l’host que els venia a l’encontre i alertats llurs dirigents, que temien quedar atrapats entre les forces catalano-aragoneses i les muralles de Sàsser, havien optat per retirar-se. Rebutjant entaular batalla en camp obert, on la cavalleria catalana i els genets d’Arborea podrien derrotar-los fàcilment, els genovesos probablement haurien marxat per recollir-se a l’empar del Castell Genovès, sota el qual podrien embarcar i abandonar l’illa.
En arribar al campament que els genovesos havien muntat al voltant de Sàsser, trobaren un escampall de robes, tendes desmanegades, olles a mig cuinar i ginys de guerra cremats i desmuntats. Apartats, hi havia també llargs fossats, arrenglerats un al costat de l’altre, on s’haurien anat enterrant els soldats que haurien mort per la pestilència durant el setge. Gènova, un dels principals ports de la Cristiandat, també havia patit l’arribada de la devastadora pesta, que hauria doblegat el seu exèrcit fins al punt de fer-lo retirar-se sense plantar batalla.
Després de vuit llargs mesos de setge Sàsser havia estat alliberada. Malgrat que el perill dels genovesos havia escampat, el flagell de la pesta també colpejaria la ciutat [7]. Càller havia patit milers de morts i havia quedat devastada. A la resta de Sardenya la pesta també havia causat desastres i alguns feudataris catalans havien mort. Pere el Cerimoniós escrigué a Riambau de Corbera per a què tots aquells feus que havien quedat sense senyor i havien tornat a domini regi fossin assignats de nou a catalans; calia gent disposada a combatre la rebel·lia dels Doria.
Aquell mes de maig la terrible epidèmia arribà a Barcelona i al juny, la infanta Maria, filla del rei Pere, morí de pesta a València amb només 3 anys. A Gènova, Marsella i a les principals ciutats de la Mediterrània la situació era igualment catastròfica. Enmig d’aquesta situació, els barons Doria foren foragitats de Sardenya i, a la tardor, les maniobres bèl·liques entre catalans i genovesos s’aturaren. A l’illa, pobles sencers quedaren abandonats en morir llurs habitants. Mai abans s’havia vist una mortaldat tan gran.
· · · · · · · · · · · · · · · · · · · ·
Notes: El relat dels fets es basa en les cròniques de Pere el Cerimoniós (llibre IV, cap. 9), Jerónimo Zurita (llibre VIII, caps. 16, 18) i Francisco de Vico (part 5, caps.19-22) completades a partir de diversos estudis històrics sobre l’episodi. [1] Zurita només diu que des de Càller s’intentà fer arribar gent per mar a Sàsser; suposem que per evitar travessar la costa oriental, millor controlada per Gènova, els haurien fet navegar per la costa occidental i desembarcar a Port de Torres; desconeixem si realment arribaren. [2] A la Crònica de Pere el Cerimoniós, on alguns episodis de la conquesta de Sardenya es relaten amb gran detall, no diu res dels fets d’Aidu de Turdu, com si els volgués amagar. [3] Tant Zurita com De Vico assenyalen que a la mort del governador Guillem de Cervelló hauria estat designat primer de manera interina per al càrrec Jaume d’Aragó, que llavors es trobava a Sardenya i que era fill bastard del rei Alfons, que no hem aconseguit identificar; podria tractar-se del fill que hauria tingut Alfons el Franc amb la seva amant Dolça (1291) -com assenyala Cingolani a Monarcas infieles: amantes e hijos ilegítimos en la Corona de Aragón desde Ramón Berenguer IV a Jaime II (1131-1327) (2021)- i que en aquest moment tindria uns 55 anys? [4] Encara avui es conserva la làpida de Constança de Saluzzo al convent de Santa Clara d’Oristany. [5] Les cròniques no especifiquen per on hauria passat l’host en direcció a Sàsser, si bé és probable que tornessin a prendre la Via Turresa. [6] Tant Zurita com el Cerimoniós expliquen que es llevà el setge de Sàsser però no descriuen combats; de fet, Zurita diu que els Doria foren expulsats de l’illa. [7] No tenim cap referència coetània de la Pesta Negra a Sàsser; comptant que és una ciutat de l’interior i que es trobaria assetjada abans de l’arribada de la pesta a Sardenya, podria ser que no hagués patit el contagi fins a la fi del setge (abril-maig 1348) si bé no ho podem assegurar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada