La revolta dels Doria i la batalla d’Aidu de Turdu (1347)

Al nord de Sardenya hi tenien amplis dominis els Doria, notable família d’origen genovès que hi havia arrelat, formant diverses branques. Quan l’infant Alfons desembarcà al sud de l’illa per expulsar-ne als pisans i conquerir-la, li reteren vassallatge. D’això feia més de dues dècades i, des de llavors els Doria havien tingut constants conflictes amb els governadors catalans de Sardenya. Els diversos caps de la família controlaven nombroses baronies al Llogudor i dos nuclis costaners estratègics, l’Alguer, que la gent del lloc anomenava “s’Alighera”, i Castell Genovès.

L’Alguer era una ciutat portuària situada a ponent, en una península. Dotada de muralles, estava habitada per sards i lígurs, que hi convivien des de feia temps. Des de l’Alguer hom veia el Cap de la Caça, la punta més oriental de la badia de Port del Comte, que per la seva forma tancada podia oferir recer a grans estols de galeres. Castell Genovès, a la costa nord, era un poderós castell encimbellat sobre un promontori a tocar del mar. Difícil d’expugnar, des d’allí s’albirava l’estret que separava Sardenya de Còrsega i més enllà el port genovès de Bonifaci.

Just entre l’Alguer i Castell Genovès, al cor dels dominis dorians a Sardenya, s’hi trobava la ciutat reial de Sàsser, la principal base catalano-aragonesa al nord de l’illa. Sàsser havia estat la darrera capital del desaparegut Jutjat de Torres. Amb la fi del Jutjat, Sàsser s’havia constituït en “ciutat-lliure”, havia aprovat els “estatuts” que la regirien i s’havia confederat amb Gènova, que hi enviava anualment un “podestà” per a què la governés cenyint-se a les lleis sassereses.

L’any 1323, quan l’infant Alfons vingué per conquerir Sardenya, Sàsser li envià una delegació que el reconegué com a senyor i la ciutat s’integrà llavors al naixent Regne de Sardenya. Però en poc temps els sassaresos, gelosos de llur autonomia, es revoltaren contra el rei d’Aragó. Alfons el Benigne hagué de sufocar els aixecaments, en els quals estaven implicats alguns membres de la família Doria. Seguidament, hi va fer arribar pobladors catalans per afirmar el domini de la corona en aquella ciutat deslleial i hi projecta la construcció d’un castell per tenir-la sotmesa.

Durant les dues dècades posteriors els conflictes amb els Doria continuaren. Quan esclatà la guerra entre la corona d’Aragó i Gènova, en l’any 1331, la facció de Branca Doria es posà de la banda de la república lígur i combaté obertament l’host catalano-aragonesa. Més tard esclatà el plet pels castells de Rocaforta i de la Bastida de Sorres, que controlaven la via que duia de Càller a Sàsser. Després de la guerra, que acabà el 1336, els Doria encara reclamaren les terres que confinaven amb el Jutjat d’Arborea. Finalment, desatenent els interessos dorians, el rei Pere el Cerimoniós creà el comtat de Goceà i el concedí al donnikellu Marià, fill d’Hug II d’Arborea, mentre Montagut es mantenia com a senyoria i quedava per a Joan, germà menor de Marià.

L’any 1346 governava a la Superba República de Gènova el duc Giovanni di Murta. Feia una dècada que els genovesos havien segellat formalment la pau amb els reis d’Aragó però la rivalitat encesa que els havia enfrontat es mantenia. Preocupat per l’expansió pel Mediterrani de la corona catalano-aragonesa, que controlava els ports de Sicília, Sardenya i Mallorques, amenaçant els interessos genovesos, el duc de Gènova es proposà posar-hi fre com fos.

A la tardor els Doria rebutjaren acatar el jurament de fidelitat que devien a Guillem de Cervelló, el governador general de Sardenya, representant del rei. Al gener de 1347 la situació s’agreujà encara més quan el governador, després d’un procés que acabà amb sentència condemnatòria contra els Doria per no complir amb llurs deures feudals, pretengué confiscar-los el castell de Montlleó.

Davant la oberta rebel·lia dels Doria, Pere el Cerimoniós envià a Gènova al seu ambaixador, Francesc de Bellcastell, per a què reclamés a la república lígur que es mantingués neutral en una discòrdia que pertocava resoldre al rei i els seus vassalls. En previsió d’una negativa genovesa, Bellcastell tenia ordres de continuar la seva missió diplomàtica fins a Milà, on s’hauria de reunir amb els Visconti, senyors de la ciutat, per impulsar la creació d’una aliança anti-genovesa que es podria fer extensiva a les ciutats de Venècia, Florença o Verona.

A la primavera morí sense hereu el judike Pere III d’Arborea, que havia mantingut l’aliança amb  els catalans segellada pel seu pare. A Oristany es reuní llavors la corona de logu, és a dir, el parlament dels prohoms d’Arborea, i proclamà a Marià, germà del difunt, com a successor.

El conflicte entre els Doria i el governador no feia més que agreujar-se. Mentre els Doria aplegaven homes a Gènova, Guillem de Cervelló, preparant-se pel pitjor escenari, prohibí que Sàsser exportés gra, farina, bescuits i altres queviures i començà a mobilitzar milícies.

Entre els mesos de maig i juny la situació encara es complicà més per l’esclat de la revolta de les Unions contra el rei Pere el Cerimoniós i les incursions de Jaume III de Mallorca al Rosselló, cosa que limità les forces que el sobirà podia destinar a Sardenya. Per la seva banda, Guillem de Cervelló envià a Berenguer de Rajadell a entrevistar-se amb el flamant judike Marià per demanar-li reforços i coordinar les actuacions enfront a la creixent amenaça genovesa.

Tot i la gravetat de la situació, al juliol salparen de Barcelona 4 naus i 3 llenys per reforçar Sàsser amb soldats, ballesters i 72 cavallers. Liderava l’expedició Hug II de Cervelló, nebot del governador de l’illa. L’acompanyava Gombau de Ribelles, que havia ocupat diversos càrrecs a Sardenya i ja havia combatut als genovesos. A més, entre altres homes d’alt llinatge, hi embarcaren Berenguer d’Erill, Ramon de Timor, Bernat de Vilardida, Jaume Carròs i Francesc de Vilarasa. Els reforços arribaren en bon temps i s’afegiren a la defensa de Sàsser, on es trobava el governador general, Guillem de Cervelló, que s’afanyava per tenir ben preparada la ciutat. Sabent que els genovesos també estaven aplegant homes per enviar-los al nord de Sardenya, Guillem envià a Càller el seu fill, Guerau, per a què en tornés amb 300 ballesters de la guarnició.

A l’agost, Guerau tornava de Càller amb la companyia de 300 ballesters i s’aturà a la vila de Macomer, en terres del Jutjat d’Arborea. El judike Marià IV li envià missatge aconsellant-lo que passés amb gran cautela ja que els genovesos controlaven els camins i passos que es dirigien al nord, cap a les terres del Llogudor i la ciutat de Sàsser. Guerau feu avisar de la situació al governador, el seu pare, que sense comunicar-ho al judike sortí de Sàsser amb les millors companyies de cavallers i homes a peu de què disposava i s’arribà fins a la vila judical de Bonorva, on s’ajuntaren amb els 300 ballesters vinguts de Càller.

Marià IV, veient que la intenció del governador era tornar a Sàsser amb tota l’host reunida, li aconsellà de nou prudència i envià missatges als Doria, exhortant-los a no oposar-se al pas de l’exèrcit per no ofendre al rei i evitar una guerra que seria desastrosa per a Sardenya. Els Doria respongueren que no impedirien el pas de l’host si aquesta respectava llurs terres i vassalls, i que per assegurar-se’n concentrarien tropes per vigilar el pas dels catalans.

Abans que emprengués la marxa, Marià IV envià 300 homes a cavall a Guillem de Cervelló i li demanà que esperés a sortir per poder-li enviar més soldats de reforç. Arribaren llavors nous missatges dels Doria al governador, en què li proposaven una treva durant tot l’agost, després de la qual es replegarien i el deixarien creuar lliurement fins a Sàsser. Guillem de Cervelló rebutjà aquesta proposta pensant que era un ardit dels genovesos per guanyar temps i rebre reforços des de Gènova, de manera que s’encaminà cap a Sàsser amb l’host i els 300 homes a cavall que li havia transmès Marià IV, sense esperar als reforços que el judike li havia promès. 

Vista des del nurag Oes, entre Bonorva i Torralba, prop d'on s'hauria produït la batalla

De Bonorva a Sàsser, seguint la via Turresa, hi havia una llarga jornada de marxa; així que l’host sortí amb les primeres llums i esperava arribar a la ciutat en hora foscant. A l’avantguarda, obrint pas, hi anava una companyia d’uns 400 soldats sards i italians, mercenaris. Rere seu venien els cavallers, amb el governador, seguits de les companyies a peu. A la rereguarda, tancant l’host, els 300 homes a cavall enviats pel judike. A mesura que l’exèrcit s’anà endinsant en els daurats camps del Llogudor el sol abrusador d’agost pujava.

Al llarg de la marxa, a banda i banda, es dreçaven torres fetes amb grosses pedres rogenques, algunes d’imponents, d’altres més petites, en alguns casos enrunades; els sards en deien “nurakes” i explicaven que les havien construït els reis de l’Antigor, que eren més alts i forts, i que sota seu s’hi havia trobat tresors. El paisatge s’anava ondulant, amb turons, altiplans i congostos, entre els que s’estenien boscúries d’alzinars i rocams. Durant la marxa la columna s’havia allargassat, perdent cohesió i desordenant-se.

Enmig d’una gran calorada, l’host arribà al lloc que els sards anomenaven “Aidu de Turdu” [1], on el camí quedava flanquejat per diversos turons. En aquest punt, encimbellats, aparegueren els genovesos, que esperaven, observant el pas de l’host pel camí. Havien concentrat milers de ballesters i soldats amb grans pavesos i llances [2]. Enmig d’un gran neguit, entre xiulets i crits, els 400 homes de l’avantguarda de l’host pogueren travessar sense oposició, continuant la marxa cap al nord.

Quan el centre de la columna creuava, amb els cavallers i homes d’armes catalans, esclataren les tensions [3]. Guerau de Cervelló carregà amb els seus cavallers contra els genovesos i Ramon Alemany, el seu germà, acudí ràpidament a ajudar-lo amb una companyia. Una pluja de sagetes, dards i llançades colpí als cavallers i les muntures, espaordides, començaren a xocar i a caure, rebolcant-se.

Dels turons descendiren centenars de genovesos que havien restat ocults i s’abraonaren sobre l’host mentre els cavallers, amb dificultats per maniobrar en un espai angost i enmig del caos, no pogueren recompondre’s de l’atac. Els italians picaven vilment sota els cavalls, tombant-los, i als cavallers caiguts els degollaven a terra. Els genets d’Arborea cavalcaren per ajudar als aliats però els homes del cos a l’avantguarda, atemorits per l’atac que havia desmanegat l’host a llurs esquenes, fugiren.

Guillem de Cervelló, visiblement torbat, intentà reunir als homes sota el seu estendard, i els ordenà replegar-se. Els soldats, defensant-se com podien dels cops i les andanades dels genovesos, anaren reculant, allunyant-se d’aquell infern sostinguts pels genets d’Arborea, i pujaren a un turó on pogueren reordenar-se. De lluny, el pas d’Aidu de Turdu es trobava cobert de morts i ferits mentre els genovesos s’anaven arrenglerant i cridaven celebrant la victòria.

Guillem de Cervelló, amarat de suor, esbufegava per l’esforç de la fugida i començà a ofegar-se, lamentant-se pels seus fills. Gombau de Ribelles assumí llavors el lideratge i conduí als homes cap al sud, fins a l’ombra d’un bosc, ja en terres del jutjat d’Arborea. El governador, colpit per la calor, la fatiga i el dolor de la derrota, s’esfondrà i la vida l’abandonà; l’heroi de Lutocisterna mori en braços dels seus homes.

El judike Marià IV d’Arborea, en rebre notícies de la terrible derrota i de la mort del governador, feu portar-lo al castell de Goceà, on fou enterrat. Els cossos de Guerau, Ramon Alemany i Hug II de Cervelló, així com dels altres cavallers caiguts en batalla, quedaren en camp enemic i no pogueren ser recobrats.

Següent relat > El primer setge dorià de Sàsser i la irrupció de la Pesta Negra (1347-1348) 

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Notes: el relat dels fets es basa en la crònica de Jerónimo Zurita (llibre VIII, capítol XVI), completada a partir de diversos estudis històrics, entre els quals cal destacar la publicació "1347. La battaglia de “Su aidu de turdu” de Sergio Sailis al blog Trexenta Storica). [1] Entorn a l’encontre que es produí al lloc d’Aidu de Turdu hi ha importants incògnites. No hi ha consens sobre el lloc on s’hauria produït la batalla; si bé les darreres hipòtesis sostenen que es trobaria al lloc de Torralba, entre el Monte Austidu i Poggio Tulde, situació que hem seguit pel relat; també s’ha proposat que l’indret es trobés a Ponte Molinu, entre Bonorva i Cossoine, o entre el Monte Santo i el Monte Pelao, a Siligo. [2] Segons Zurita els genovesos haurien reunit uns 6000 soldats; pel que fa a l’host, no aporta una xifra però seria una nombre substancialment inferior. [3] Tampoc és clar si s’hauria tractat d’una emboscada, com s’apunta sovint, o d’una batalla campal; seguint el relat de Zurita sembla que les forces guiades per Guillem de Cervelló havien albirat l’enemic abans del xoc i era de preveure que se’ls trobessin considerant l’intercanvi de missatges dels dies previs. En aquest sentit, malgrat el relleu ondulat del Llogudor, és estrany que no hi hagués exploradors al capdavant de l’host que haguessin pogut avisar de la presència d’un gran exèrcit genovès, cosa que ens decanta a creure que no hauria estat realment una emboscada. Segons el que podem interpretar de la crònica de Zurita, l’host es plantejava passar entre els genovesos confiant que no gosarien atacar-la, fet que hagués iniciat una guerra oberta amb els reis d’Aragó; en aquest sentit, una baralla fortuïta entre homes d’una i altre bàndol –“la gente de pie de los contrarios era muy vil”- podria haver desencadenat l’encontre.