«Estiu de 1918... Mai la vida al front no ha estat tan amarga ni tan dolorosa com en les hores del foc [...] amb els rostres lívids dintre el fang, les mans es crispen en un únic: “No, no, ara no! Ara que ja s’acaba, no!"» (Erich Maria Remarque, Res de nou al front de l'oest, 1929)
L'11 de novembre de 1918, en un vagó de tren al bosc de Compiègne (Picardia, França), se signà l'armistici entre les forces aliades i Alemanya que posà fi a la Primera Guerra Mundial. Els vents revolucionaris que sacsejaren els imperis centrals arran de la Revolució Russa de 1917 foren determinants per a què, malgrat no haver estat directament derrotats al front, s'avinguessin a signar una rendició.
Les costures de l'antic Imperi Austrohongarès, sempre tibants, havien acabat petant per les reivindicacions nacionalistes dels nombrosos grups ètnics que el conformaven. Pel que fa a Alemanya, l'amotinament dels mariners del port de Kiel -que no volgueren salpar a combatre la flota britànica- desembocà en una revolució que provocà la caiguda del kàiser Guillem II.
La guerra, que havia esclatat un llunyà 1914 per l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran d'Àustria a Sarajevo i havia escalat ràpidament pels jocs d'aliances i una ingènua flamarada patriòtica, dessagnà la joventut europea, absurdament embarrancada durant quatre anys a les trinxeres, i destruí completament el cor del Vell Continent.
Soldats de la Legió Estrangera amb la Senyera / ANC-Comitè de Solidaritat amb els Voluntaris Catalans
El regne d'Espanya, implicat en la Guerra del Marroc, es va mantenir neutral durant tot el conflicte europeu i visqué una etapa de creixement econòmic gràcies a les exportacions. A Catalunya, malgrat la crisi de la indústria surotapera gironina, que veié reduïdes les comandes per a taps de xampany francès, les fàbriques llaneres de Sabadell i Terrassa s'enriquiren gràcies l'exportació de mantes, robes i peces pels uniformes francesos.
Al marge de la neutralitat de l'estat espanyol, a Catalunya la guerra es visqué amb una veritable passió -als carrers i a la premsa- majoritàriament a favor de França i l'Entente. Ben aviat s'identificà als Aliats com a valedors del progrés i la llibertat en contraposició a uns imperis centrals percebuts com conservadors, autoritaris i despietats.
A més, l'afinitat amb França, ja fos pel seu rol de capital cultural d'Europa, pels seus valors republicans o pel mitificat ascendent carolingi sobre Catalunya, i l'ideal noucentista, evocador d'un esperit mediterrani que s'oposava a la barbàrie, ajuden a explicar l'aliadofília dels intel·lectuals catalans del moment. Aquest fragment d'un important diari republicà catalanista és prou clar en la seva exposició de raons:
«No hi pot haver cap home ni cap poble, al món, que pugui restar impassible, indiferent, covard, davant del terrible conflicte en el qual s'hi juga la sort de la llibertat humana i l'autonomia de les nacions. La neutralitat no justifica el criminal silenci. [...] De la neutralitat oficial, nosaltres no'n tenim res a dir. Ara: de la neutralitat d'esperit, això és un'altra cosa. [...] Si la nostra covardia ens fes emmudir, no ens queixem si el dia de demà toca per nosaltres l'hora fatal de desaparèixer com a pobles i com a homes, dessota la vandàlica escomesa d'una raça dominadora, arrastrant pel món que considera el seu feude, tots els atavismes, tot l'ancestralisme salvatge de les societat humanes i primitives.» ("La guerra de la llibertat", El Poble Català, 7 setembre 1914)
De fons, hi havia la convicció que una victòria aliada generaria un marc internacional més propici a les creixents reivindicacions catalanistes. Tant és així que prop de nou-cents catalans marxarien al front per combatre com a voluntaris de la Legió Estrangera francesa (1915) convençuts que llur sacrifici per França serviria a la causa de la llibertat de Catalunya.
 Ofrena de la Senyera dels voluntaris catalans al Musée de l'Armée de França. París, 1920 / Gallica-BnF |
D'aquest episodi se'n conserva una de les primeres estelades, que aquells homes duien com a emblema a la batalla. Tindrien el suport del Comitè de Germanor amb els Voluntaris Catalans (1916). Molts d'ells no tornarien mai a llur terra, com ara el jove Camil Campanyà, caigut al Somme. D'altres, com Frederic Pujulà, deixaren el seu testimoni en obres com De la trinxera estant (1918).
Els efectes devastadors de la guerra, que s'endugué la vida d'uns 17 milions d'europeus, afectaren durament el Rosselló, que perdé 6.882 homes al front. Paradoxalment, a partir d'aquella experiència tràgica, els "catalans de França" començaren adherir-se al sentiment nacional francès, prenent al mariscal rossellonès Joseph Joffre -heroi nacional- com a referent. A Sardenya i l'Alguer els joves també foren mobilitzats per combatre contra els austríacs als gèlids Alps; enquadrats en la Brigata Sassari, formada únicament per sards, l'illa fou la regió d'Itàlia que patí proporcionalment el nombre més gran de baixes.
Tot i que els combats ja no continuaren a partir de les 11h d'aquell matí de l'11 de novembre, l'acord de pau definitiu no s'assolí fins al tractat de Versalles (1919). Més enllà de les terribles pèrdues humanes i materials que havia suposat la guerra, el conflicte tingué també importants conseqüències polítiques. Seguint els "14 punts" proposats pel president dels EEUU, Woodrow Wilson, per redibuixar el mapa d'Europa a partir del dret a l'autodeterminació de les seves nacions, apareixerien nous estats de les cendres dels antics imperis.
 Propaganda independentista adreçada al president Wilson i l'Entente, 1918 |
Les dures condicions que s'imposaren a la nova República de Weimar, que a més de pagar importants indemnitzacions als aliats hagué de cedir l'Alsàcia i la Lorena a França, covaren "l'ou de la serp" que eclosionaria uns anys més tard amb l'ascens del nazisme. Tot plegat ho aniria explicant el periodista català Eugeni Xammar en les seves interessants cròniques com a corresponsal des de Berlín.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------També us pot interessar...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada